Part 12

Els exercicis començaren. Un noi molt petit s'aixecà, i va dir tot esparverat: -«Amb prou feines podríeu esperar que un nen de la meva edat parlés en públic damunt la plataforma, etc.»;- acompanyant-se amb els gestos penosament exactes i espasmòdics que una màquina podria haver usat, suposant que la màquina hagués estat una mica desballestada. Però ell se'n va sortir sense entrebancs, encara que cruelment espaordit, i rebé un bell tomb d'aplaudiments, quan féu la seva reverència manufacturada, i es retirà.

Una noieta de cara tota vergonyosa barbotejà: -«Mary tenia una ovelleta, etc.»- Féu una cortesia que trencava el cor, rebé la seva recompensa d'aplaudiments, i s'assegué tota enrojolada i feliç.

Tom Sawyer avançà amb confiança arrogant: anà enfilant-se per l'inestroncable i indestructible parlament. -«Deu-me la llibertat o deu-me la mort»- amb bella fúria i frenètica gesticulació, i s'interrompé a la meitat. Una tètrica basarda s'apoderà d'ell, ses cames tremolaren, i estigué a punt d'ofegar-se. Comptava, certament, amb la simpatia palesa de l'auditori, però també amb el silenci de l'auditori, que era encara pitjor que no la seva simpatia. El mestre arrufà el nas, i això completà el desastre. Tom lluità una estona, i després es retirà, enterament derrotat. Hi hagué un feble propòsit d'aplaudiment, però morí totduna. Seguiren un parell de masegats poemes i altres perles declamatòries. Després hi hagué exercicis de lectura i un torneig de confegiment. La magra classe de llatí recità amb honor. Arribà la flor del vespre: les _composicions_ originals de les senyoretes. Cadascuna, per torn, avançà fins al caire de la plataforma, escurà la gorja, enlairà son manuscrit (lligat amb una cinta exquisida), i es posà a llegir, fixant-se per peces menudes en l'expressió i la puntuació. Els temes foren els mateixos ja escatits en semblants avinenteses, abans que per elles per llurs mares, llurs àvies, i segurament per tota llur ascendència de línia femenina fins a les Creuades. _L'Amistat_ n'era un; _Memòries d'altres dies, La Religió en la Història, País de somnis, Els aventatges de la cultura, Formes de Govern polític comparades i contrastades, Melangia, Amor filial, Dalers del cor_, etc., etc.

Tret preponderant d'aquestes composicions era una malenconia atesa i afalagada; n'era un altre el doll opulent i malversador de _bell llenguatge_; n'era un altre una tendència a encabir a les orelles paraules i frases especialment preades, fins que esdevenien gastades del tot; i una peculiaritat que les caracteritzava i les malmetia assenyaladament era l'inveterat i intolerable sermó, que remenava la cua estropellada a la fi de totes i cada una d'elles. Fos quin fos el tema, hom havia fet un esforç espremedor del cervell per recargolar-lo d'una o altra manera que un esperit moral i religiós pogués contemplar amb edificació. La palesa insinceritat d'aquests sermons no bastava per a assolir que la moda en fos bandejada de les escoles, i no basta avui en dia: potser mai no bastarà mentre el món sigui món. No hi ha escola en el nostre país on les joves damisel·les no es sentin obligades a cloure llurs composicions amb un sermó; i reparareu que el sermó de la noia més frívola i menys religiosa de l'escola és sempre el més llarg i el més implacablement piadós. Però prou d'aquesta cançó: la veritat casolana és indigesta. Tornem als _examens_. La primera composició llegida fou una que duia per títol _És, doncs, això la Vida?_ Potser el lector podrà suportar-ne un extracte.

«En les ordinàries vies de l'existència, amb quínes delectables emocions no mira l'ànima jovenívola cap endavant, envers l'anticipada escena d'alguna festa! La imaginació treballa dibuixant imatges rosades de gaubança. En la seva fantasia, la voluptuosa adoradora de la moda es veu entre la multitud festívola, contemplada de tots els contempladors. La seva graciosa figura, agençada amb un vestit de neu, giravolta entre els laberints de la joiosa dansa; sos ulls són els més resplendents, ses passes les més lleugeres en la gaia assemblea. Amb tals delitoses fantasies el temps llisca de pressa, i arriba l'hora benvinguda de la seva entrada en el món elisià, que li ha inspirat somnis tan fulgurants. Còm sembla màgica tota cosa en front de son esguard meravellat! Cada nova escena l'encisa més que la darrera. Però al cap d'una estona descobreix que sota aquestes belles exterioritats tot és vanitat: l'adulació que havia embadalit la seva ànima, ara grinyola asprament a la seva oïda; i amb la salut malmesa i el cor amargat, gira l'espatlla, amb la convicció que els plaers de la terra no poden satisfer els anhels de l'esperit!»

I així successivament, i així sempre. De tant en tant hi havia una bonior de plaer durant la lectura, acompanyada de murmurades exclamacions de «Què bonic!», «Què eloqüent!», «Quína veritat!», etc.; i, després que la cosa hagué acabat amb un sermó especialment aflictiu, l'aplaudiment fou entusiasta.

Després s'aixecà una noia prima i melangiosa, la faç de la qual tenia la interessant pal·lidesa que causen les píndoles i la indigestió, i llegí un _Poema_. Amb dues estrofes n'hi haurà prou:

L'ADÉU D'UNA DONZELLA DEL MISSURI A L'ALABAMA

«Adéu, mon Alabama! O mon amor pregon! Però per una estona et tinc d'abandonar. Tristes idees, tristes, sento en el cor niar; memòries arborades s'acoblen en mon front. Que jo per tes boscúries aní, totes florides; vora el Tallapoosa vaig córrer, llegir vaig; he oït del Talassee les ones enfurides, i el flanc del bell Coosa he vist de l'alba al raig.

I de mon cor oprès no m'haig d'avergonyir ni de girar la cara, i els ulls, regalimant. No és pas de terra estranya que els passos meus se'n van. No és als estranys que dono avui el meu sospir. Jo vaig trobar-hi casa i l'alegror que hi lluu en eix Estat que deixo enrera, amb plor desfet. Freds han de ser mos ulls, mon cor, la meva _téte_, per tal com, Alabama, s'apartaran de tu!»

N'hi havia pocs que sabessin què significava _téte_, però el poema va plaure, tanmateix.

Després aparegué una senyoreta bruna, d'ulls negres i de cabell negre, que romangué muda per un moment sensacional, assumí una expressió tràgica, i començà de llegir, en to acompassat:

UNA VISIÓ

«Ombrívola i tempestuosa era la nit. Al volt de la peanya de Déu, en les altures, no tremolejava ni un sol estel, sinó que, les pregones detonacions del tro feixuc, constantment vibraven a l'oïda, mentre el llampec terrorífic s'abandonava a una orgia furiosa a través de les cambres ennuvolades del cel, semblant menyspreuar el poder exercit sobre ses terrors per l'il·lustre Franklin! Fins i tot els vents estrepitosos eixiren unànimement de llurs místics habitatges, i bufaren iradament per aquells entorns com per posar de relleu amb llur ajut la desolació d'aquella escena. En aquella avinentesa, tan ombrívola, tan paorosa, la meva ànima sospirava per l'auxili humà; però, en lloc d'això,

ma volguda amiga i ma consellera, ma aconhortadora i ma dolça guia, mon goig en la pena (i en la meva joia, ma segona joia), vora meu venia.

»Ella avançà com un d'aquests éssers resplendents pintats a les vies solelloses de l'Edèn de la imaginació per les ànimes joves i romàntiques: reina de bellesa, agençada només per la seva pròpia bellesa transcendent. Tan blana era la seva passa, que no arribava a fer cap so; i si no hagués estat pel màgic estremiment que produïa el seu benigne contacte, hauria passat desapercebuda i mai recercada, com altres belleses plenes de modèstia. Una estranya tristesa reposava en sos trets, com a llàgrimes glaçades damunt l'abillament del desembre, i ella assenyalava els elements que lluitaven, per enfora, i em comandava de contemplar els dos éssers que mostrava».

Aquest pesombre ocupava unes deu pàgines de manuscrit, i acabava amb un sermó tan destructor de tota esperança per als no-presbiterians, que guanyà el primer premi. Aquesta composició fou judicada el més bell esforç del vespre. El batlle del poblet, en remetre el premi a l'autora, féu un discurs abrandat, en el qual digué que era de molt la cosa «més eloqüent que mai hagués sentit, i que el mateix Daniel Webster hauria pogut enorgullir-se'n».

Cal advertir, tot passant, que el nombre de composicions a les quals la paraula _bell_ era constantment afalagada, i l'experiència humana al·ludida en qualitat de _pàgina de la vida_, passava de l'usual tant per cent.

En acabat, el mestre, endolcit gairebé fins al caire de la bondat, retirà la seva cadira, girà l'esquena a l'auditori, i començà a dibuixar un mapa d'Amèrica a la pissarra perquè hi fes exercici la classe de Geografia. Però la seva mà vacil·lant va sortir-se'n malauradament, i una sofocada rialleta brunzí en l'auditori. Ell sabia per què, i es posà a esmenar-ho. Esborrà línies i les tornà a fer; però no féu sinó tòrcer-les més que mai, i la rialleta es féu més pronunciada. Fixà tota la seva atenció en la seva tasca, aleshores, com si estigués determinat a no deixar-se abatre per l'alegria. Sentí que tots els ulls es clavaven en ell: s'imaginà que reeixia; i, amb tot, la rialleta continuà, i àdhuc creixia, palesament. I no li mancava raó. Dalt de l'aula hi havia una golfa, perforada amb un espiell damunt son cap. A través de l'espiell anà baixant un gat, lligat, al volt de les anques, amb un cordill. El gat tenia un parrac fermat damunt son cap i barres perquè no miolés. Mentre davallava a pleret, s'encorbava cap amunt i garfia el cordill, i es gronxava cap avall i garfia l'aire intangible. La rialleta anà pujant i pujant de to: el gat es trobava a sis polsades de la testa del mestre obsessionat. Tot baixant, una mica més avall, arrabassà la seva perruca amb urpes desesperades, s'hi aferrà, i fou estirat cap a la golfa, en un instant, amb el trofeu encara en son poder! I còm irradià la llum, eixint de la testa calba del mestre! Perquè el noi del pinta-rètols l'havia _daurada!_

Això interrompé la reunió. Els minyons estaven venjats. Les vacances havien arribat.

NOTA.-Les preteses composicions citades més amunt. són tretes sense alteració d'un volum titulat _Prosa i poesia_, per una «Dama Occidental», però són fetes exactament i precisament segons el model escola-de-noies, i, per tant, resulten molt més felices que no pas simples imitacions.

CAPÍTOL XXIII

Tom s'uní a la nova orde d'Infants de la Temperança, atret pel caràcter ostentós de llurs insígnies. Prometé abstenir-se de fumar, de mastegar tabac, i de tota profanitat, mentre en fos membre. Aleshores descobrí una cosa nova, és a dir, que el prometre de no fer una cosa és la més segura via que hi hagi al món perquè un hom desitgi de fer-la. Tom es sentí ben d'hora torturat pel desig de beure i de renegar. El desig esdevingué tan intens, que solament l'esperança d'exhibir-se amb el seu cinyell vermell l'aturà de retirar-se de l'orde. El quatre de juliol s'acostava, però aviat deixà de recórrer-hi amb el pensament (deixà de pensar-hi abans que hagués usat per quaranta vuit hores les seves cadenes), i fixà les seves esperances en el vell jutge de pau Frazer, que es trobava aparentment en son llit de mort i tindria uns grans funerals públics, ja que fou tan enlairat funcionari. Per espai de tres dies Tom es mostrà preocupat en gran manera de l'estat del jutge i àvid de notícies seves. En certs moments ses esperances prosperaren: prosperaren tant, que n'hi havia per arriscar-se a treure les insígnies i practicar-se al mirall. Però el jutge tenia una manera de fluctuar verament descoratjadora. A la fi es decidí per la milloria, i després per la convalescència. Tom n'estava fastiguejat, i experimentava la sensació de sofrir-ne perjudici. Remeté la seva dimissió immediatament; i aquella nit el jutge sofrí una recaiguda i finà. Tom resolgué que mai més no es tornaria a refiar d'un home així. Els funerals foren bella cosa. Els Infants de la Temperança maniobraren en un estil calculat per corsecar l'ex-membre d'enveja.

Tom era altra vegada un noi lliure, tanmateix; i això era alguna cosa. Podria beure i jurar, ara; però trobà, amb sorpresa seva, que no en tenia ganes. El simple detall de poder-ho fer se'n dugué el desig, i l'encant de la cosa.

Tom s'estranyà, ben aviat, de veure que les seves cobejades vacances començaven de pesar-li una mica feixugament.

Intentà un diari, però no passà res per espai de tres dies: així és que ho deixà córrer.

La primera de totes les companyies de _minstrels_ (1) negres arribà al poblet, i féu sensació. Tom i Joe Harper organitzaren una partida de còmics, i foren feliços dos dies.

Fins i tot el Gloriós Quatre fou, en cert sentit, una fallida, perquè plogué de valent: no hi hagué, doncs, comitiva, i l'home més gran del món (segons Tom suposava), el senyor Benton, un autèntic senador dels Estats Units, resultà una aclaparadora decepció, perquè no tenia vint-i-cinc peus d'altura, ni els mils.

Vingué un circ. Els minyons jugaren a circ els tres dies següents, en tendes fetes d'estores (essent l'entrada de tres agulles per als minyons i dues per a les noies); i en acabat hom abandonà les performances del circ.

Vingueren un frenòleg i un hipnotizador; i se'n tornaren, i deixaren el poblet més ensopit i més trist que mai.

Hi hagué algunes forades de nois i noies; però eren tan escasses i delitoses, que només aconseguien que els buids dolorosos d'entremig dolguessin més.

Becky Thatcher se n'havia anat a la seva casa de Constantinoble, a romandre amb sos pares durant les vacances: així és que la vida no mostrava per enlloc un caire brillant.

El paorós secret de l'assassinat era una malaltia crònica. Era un veritable càncer per la seva permanència i pel mal que feia.

Després vingué el xarampió.

Durant dues llargues setmanes Tom jagué presoner, mort al món i a sos esdeveniments. Estava molt malalt: res no l'interessava. Quan pogué, a la fi, llevar-se, i avençà dèbilment poble avall, una trasmudança melangiosa s'havia produït en tota cosa i en tota criatura. Hi havia hagut una _revifalla_ (2), i tothom s'havia tornat religiós, no solament els adultes, sinó fins i tot els minyons, i les noies. Tom donà una volta esperant, contra tota esperança, de trobar una benaurada cara pecadora; però a tot arreu l'amargava la decepció. Trobà Joe Harper estudiant un Nou Testament, i retirà tristament la faç d'aquest espectacle mortificador. Cercà Ben Rogers, i el trobà visitant els pobres amb una canastrella amb fascicles de propaganda. Percaçà Jim Hollis, el qual cridà la seva atenció envers la benedicció preadíssima de son darrer xarampió, que era un advertiment. Cada noi que topava afegia un nou pes a la seva depressió. I quan, desesperat, corregué finalment a refugiar-se en el sí de Huckleberry Finn, i hi fou rebut amb una cita de les Escriptures, es ficà a casa i al llit, dant-se compte que només ell en tota la ciutat estava perdut per a sempre, per a sempre més.

I aquella nit hi hagué una tempesta terrorífica, amb xàfec, paorós enrenou de trons i enlluernadores vetes de llampecs. Cobrí son cap amb els llençols i esperà amb una horrible espectació el seu destí, perquè no tenia l'ombra d'un dubte que tot aquell daltabaix anava per a ell. Cregué que havia carregat la clemència dels poders celestials amb un feix que ultrapassava el seu marge de tolerància, i que aquelles n'eren les resultes. Li hauria semblat un excés de pompa i de municions de matar una xinxa amb una bateria de canons; però no trobava res d'incongruent en esmerçar una tamborinada com aquella per sacsejar l'herba sota un insecte com ell.

Al cap de poc la tempesta s'exhaurí, i finà sense haver complert el seu objecte. El primer impuls del minyó fou de mostrar-se agraït i reformar-se. El seu segon impuls fou d'esperar; perquè potser no hi hauria més tempestes.

Al dia següent els metges tornaren. Tom havia recaigut. Les tres setmanes que aquesta vegada passà de cara al cel, li semblaren un segle. Quan, al capdavall, pogué eixir, amb prou feines agraïa l'haver-se salvat, tot recordant quant soliu restava, mancat de companyons i abandonat. Baixà tot distret el carrer, i trobà Jim Hollis fent de jutge en un jovenívol tribunal que sentenciava a un gat, per assassí, en presència de la seva víctima, un ocell. Trobà Joe Harper i Huck Finn que pujaven per un carreró tot menjant-se un meló robat. Pobres minyons! Ells, igual que Tom, havien sofert una recaiguda!

(1) Músics i còmics, populars als Estats Units, que estrafan melodies, facècies i figures de negres, generalment pintats de negre.

(2) Espècie de missions.

CAPÍTOL XXIV

A la fi, l'ensopida atmòsfera fou remoguda, i ben vigorosament. La causa per assassinat comparegué al tribunal.

Tot seguit esdevingué el tema de totes les converses del poblet. Tom no pogué alliberar-se'n. Cada referència a l'assassinat li esgarrifava el cor, perquè la seva consciéncia contorbada i les seves temences gairebé el persuadien que aquelles observacions eren dites al seu devora com a provatures. No sabia còm era que ell hagués pogut infondre sospites de saber cap cosa de l'assassinat, però tanmateix no podia romandre tranquil en mig d'aquell parloteig. Sentia calfreds contínuament. S'endugué Huck a una banda solitària per tenir-li una conversa. Li seria d'algun alleujament el descloure la boca una estoneta, el partir-se la càrrega de l'infortuni amb un altre malaurat. A més, necessitava assegurar-se que Huck havia romàs discret:

-Huck: n'heu parlat a ningú, d'allò?

-De què?

-Ja ho sabeu, de què.

-Oh! Natural que no.

-Ni una paraula?

-Ni una paraula tota sola: així Déu me valgui. Per què ho demaneu?

-Oh! En tenia por.

-Ves, Tom Sawyer: poc viuríem dos dies si la cosa fos esbrinada. Massa ho sabeu això.

Tom es sentí més reconfortat. Després d'una pausa:

-Huck, ningú podria fer-vos parlar: oi que no?

-Fer-me parlar? Ves, si em passés pel cap que aquell dimoni de mestís m'ofegués, aleshores podríeu fer-me parlar. No hi ha altra manera.

-Bé, tot marxa, doncs. Em penso que no hi ha perill, mentre no ens llevem el cadenat de la boca. Però, jurem-ho altra vegada, tanmateix. És més segur.

-Ja hi firmo.

Així, doncs, juraren de bell nou, amb paoroses solemnitats.

-De què garlen, Huck? He sentit que en deien qui-sap-les coses.

-Garlar? Bé, tot és Muff Potter per aquí i Muff Potter per allí. Em fa suar, sense repòs: així és que de vegades he d'amagar-me.

-És la mateixa història dels que em volten. Em penso que està perdut. No us fa pena per ell, de vegades?

-Gairebé sempre, gairebé sempre. És un home tot mesquinot, però que mai ha fet res per fer mal a ningú. No el veureu sinó pescar una mica per haver diners i embriagar-se, i fa el tabalot en gran manera; però, Senyor, això tots ho fem: si més no, la major part, àdhuc predicadors i gent per l'estil. Però té coses de bona jeia: una vegada em donà mig peix, quan no en tenia prou per a dos; i una pila de vegades em va fer costat quan les coses m'anaven de mal borràs.

-Oh! I a mi va adobar-me estels, Huck, i va posar-me hams a la canya. M'agradaria que l'en poguéssim treure, d'allí.

-Ui! Poc en trauríem, Tom! I a més, no li fora cap bé: l'engarjolarien altra vegada.

-Sí, és clar, que ho farien. Però m'enquimera de sentir-los quan el malmenen com si fos un mal esperit, no havent fet res: vet aquí.

-A mí també, Tom, mala negada! Els sento dir que és el facinerós que té més posat de sanguinari en tota la contrada, i que s'estranyen que no l'haguessin penjat abans.

-Sí, així parlen de dia i de nit. Jo els he sentit dir que si el deixessin anar el linxarien.

-I ho farien, talment.

Els minyons conversaren bella estona, però això els donà poc reconfort. En venir l'hora baixa es trobaren rondant pel veïnatge de la presoneta isolada, potser amb una indefinida esperança que s'esdevindria quelcom que remogués llurs dificultats. Però res no esdevingué: semblava que no hi hagués àngels ni fades que s'interessessin per aquell captiu sense ventura.

Els minyons feren allò que havien fet ben sovint altres vegades: anaren a la reixa de la cel·la, i donaren a Potter tabac i _mistos_. Estava a la planta baixa i no hi havia guardes.

La seva gratitud per llurs presents, cada vegada els havia punyit la consciència: aquesta vegada els punyí més endins que mai. Es sentiren covards i traïdors fins al darrer grau quan Potter digué:

-Heu estat força, força bons amb mí, vailets: força més que ningú més del poble. I no me n'oblido, no. Tot sovint em dic a mi mateix, dic: -«Jo solia adobar tots els estels i les coses dels minyons, i mostrar-los on eren les bones bandes de pescar, i els era tan amic com podia, i ara tots han oblidat el vell Muff en el seu trencacoll; però Tom no, i Huck no: ells no l'han oblidat- dic, -i jo no els oblido a ells!» Bé, minyons: he fet una mala, mala cosa. Estava pet i amb el cervell trasbalsat, aleshores: aquesta és la única manera que jo tinc de capir-ho; i ara el meu cos haurà de brandar per aquesta cosa, i és just. Just; i és la millor cosa que pot passar, també, em penso; o ho espero, tanmateix. Bé, no en parlem, no us embriagueu mai, i així no vindreu mai per aquests topants. Poseu-vos una mica més cap a ponent. Així, això és: és un reconfort de primera el veure cares amigues quan un hom ha anat a raure en aquesta femta de trencacolls; i no en vénen d'altres sinó les vostres. Bones cares amigues, bones cares amigues! Enfileu-vos l'un damunt l'altre, i deixeume-les tocar. Així, deu-me la mà: les vostres mans passaran entremig de les barres, però les meves són massa grosses. Mans petites i febles... però han ajudat qui-sap-lo a Muff Potter, i l'ajudarien més si poguessin.

Tom féu via cap a casa tot desolat, i els seus somnis d'aquella nit xarbotaren d'horrors. L'endemà i l'endemà passat rondà vora el Tribunal, mogut per un impuls gairebé irresistible a entrar-hi, però forçant-se per romandre a fora. A Huck li passava el mateix cas. S'evitaven estudiadament l'un a l'altre. Tots dos vagarejaven a distància, de tant en tant; però la mateixa sinistra fascinació els feia tornar al cap de poca estona. Tom pegava llambregades quan els badocs eixien calmosament de la cambra del Tribunal; però invariablement sentía noves aflictives: les xarxes s'estrenyien, més i més implacables, al volt del pobre Potter. A la fi del segon dia, el parloteig del poble comentava com romania el testimoni de Joe l'Indi ferm i inexpugnable, i no hi havia el menor dubte sobre quín fora el veredicte del Jurat.

Tom romangué a fora fins a una hora ben tardana, i se n'anà al llit atravessant la finestra. Son estat era d'una paorosa exaltació. Passaren hores abans que acluqués els ulls. Tot el poble s'acorruà cap a la cambra del Tribunal al matí següent, perquè aquell havia d'ésser el gran dia. Ambdós sexes estaven gairebé igualment representats en l'auditori atapeït. Després d'una llarga espera, el Jurat entrà d'un rengle. Poc temps després, Potter, pàl·lid i esmaperdut, temorenc i desemparat, fou introduït, fermat amb cadenes, i l'assegueren allà on tots els esguards tafaners poguessin veure'l. Situació no menys assenyalada era la de Joe l'Indi, estòlid com sempre. Hi hagué una altra pausa, i després el jutge arribà, i el xerif proclamà l'obertura del Tribunal. Seguiren els murmuris de costum entre els curials, i l'arreplegament de papers. Aquests detalls, i les dilacions que els acompanyaven, elaboraven una atmòsfera preparatòria tan impressionant com fascinadora.

En acabat, hom cridà un testimoni, el qual declarà que havia trobat Muff Potter rentant-se en el rierol, a primera hora, el dia que l'assassinat fou descobert, i que immediatament es féu escàpol. Després d'algunes preguntes, el curial de l'acusació digué:

-Adreceu-vos al testimoni.

El presoner aixecà sos ulls per un moment, però tornà a acalar-los quan son curial digué:

-No tinc preguntes a fer.

El següent testimoni establí la troballa del ganivet vora el cadàver. El curial de l'acusació digué:

-Adreceu-vos al testimoni.

-No tinc preguntes a fer- replicà l'advocat de Potter.