# Les Aventures De Tom Sawyer ## Part 11 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/les-aventures-de-tom-sawyer-30890/index.md -La mamà me'n deixa fer una. -Oh! Molt bé. Espero que m'hi deixarà anar. -Oh! Ben cert. La forada es fa per a mi. Hi deixarà ésser a tothom que jo vulgui, i jo us hi vull. -És tan bonic, sempre, una forada! Convidareu totes les noies i nois? -Sí, a tothom que em sigui amic... o me'n vulgui ésser - I llucà d'allò més furtivament a Tom. Però ell enraonava a tot drap amb Amy Lawrence sobre la paorosa tempesta de l'illa, i li deia com el llamp esfondrà el gran sicomor «fent-ne estelles», mentre ell «n'estava a uns quants pams». -Oh! Puc venir?- digué Gràcia Miller. -Sí. -I jo?- saltà Sally Rogers. -Sí. -I jo també?- féu Susy Harper. -I Joe? -Sí I així d'altres, amb alegres picaments de mans, fins que tot el grup hagué demanat invitacions, fora de Tom i de Amy. Aleshores Tom es girà cap enfora fredament, enraonant encara i enduent-se'n Amy. Els llavis de Becky tremolaren i les llàgrimes entelaren sos ulls. Amagà aquests senyals amb joia forçada i continuà parlotejant; però l'animació havia fugit de la forada, aleshores, i de tota altra cosa. Becky se n'anà tan aviat com pogué, i s'amagà, i s'abandonà a allò que el seu sexe nomena «un bon plor». Després s'assegué tota consirosa, amb l'orgull ferit, fins que sonà la campana. S'alçà aleshores, amb un tret venjatiu en sos ulls, i sacsejà les seves trenes i digué que ja sabia el què li pertocava fer. A la suspensió de classes, Tom continuà el seu enamoriscament amb Amy, ple de joiosa ufana. I es mantingué a la deriva en aquells volts, per trobar Becky i lacerar-la amb aquella representació. A la fi va sotjar-la, però l'argent viu de son termòmetre baixà de cop i volta. Era Becky asseguda còmodament en un branquet, darrera el casal de l'escola, tot mirant un llibre d'imatges amb Alfred Temple; i tan ataleiats hi estaven, i llurs caps eren tan pròxims damunt el llibre, que no semblaven adonar-se de cap cosa del món exterior. Roent gelosia arborà les venes de Tom. Començà d'odiar-se a sí mateix per haver bandejat l'avinentesa que Becky li havia ofert per reconciliar-se. Es digué a sí mateix beneit, i tots els noms desplaents que pogué imaginar. Necessitava plorar, de despit. Amy anava parlotejant alegrement, mentre caminaven, perquè tot el seu cor cantava; però la llengua de Tom havia perdut el seu ofici. No sentí el que anava dient Amy; i cada vegada que ella s'aturava esperant què diria, ell no feia sinó tartamudejar un assentiment d'allò més matusser, tan aviat escaient com no. Anà donant voltes i més voltes amb Amy per darrera el casal de l'escola, per tal d'abrandar sos ulls amb l'odiós espectacle. No se'n sabia estar. I l'enfollia de veure, com es pensava veure, que Becky Thatcher ni una sola vegada sospités que ell es trobava en el món dels vivents. Però ella el veia, tanmateix, i sabia que guanyava en la lluita, ça com llà, i estava contenta de veure'l sofrir com ella havia sofert. El feliç parloteig d'Amy esdevingué intolerable. Tom es referia coses de les quals havia de captenir-se, coses que calia fer; i el temps volava. Però era endebades; la noia seguia refilant. Tom va pensar: -Oh! L'endiastrada! No me'n lliuraré mai més! A la fi, li _calgué_ captenir-se d'aquelles coses; i ella digué, sense artifici, que seria «per aquests volts» en plegar-se l'escola. I ell cuità a allunyar-se, odiant-la per aquella sol·licitud. -I no havia d'ésser cap altre noi!- pensà Tom, xerricant de dents. -Cap altre noi de tot el poble, sinó aquest clenxinat de Sant Lluís que es pensa vestir amb tanta d'elegància i ésser aristòcrata! Oh! Molt bé. Jo us vaig clavar una pallissa el primer dia que veiéreu aquest poble, mestre, i us en clavaré una altra! Espereu que us ensopegui fora d'aquí! Us atraparé i... I, tot caminant, feia el moviment d'apallissar un noi imaginari, dant cops de puny a l'aire i puntades de peu, traient-li un ull. -Oh! La cosa marxa: oi? Heu cridat abastament: oi? Ara vejam si això us serveix de lliçó. I així la pallissa imaginària acabà a satisfacció seva. Tom fugí a casa al migdia. La seva consciència no hauria comportat una gota més de l'agraïda felicitat d'Amy, i la seva gelosia no hauria pogut sofrir més altra dissort. Becky continuà la seva inspecció de imatges amb Alfred; però, com que els minuts anaven desfilant i Tom no compareixia a sofrir, son triomf començà d'ennuvolar-se i perdé interès. Després vingué la gravetat, la ment vagarívola, i després melangia. Dues o tres vegades posà la mà a l'orella en oir una passa; però era una falsa esperança: Tom no comparegué. A la fi esdevingué tota desolada, i desitjà de no haver portat la cosa tan enllà. Quan, veient el pobre Alfred que estava per perdre-la, i no sabent còm era, anava exclamant: -Oh! Aquí n'hi ha una de bonica! Mireu aquesta!- ella perdé la paciència, a la fi, i digué: -Oh! No em carregueu més! Tant se me'n dóna, de vós.- I esclatà en llàgrimes, i s'aixecà i emprengué sa via. Alfred se n'anà al seu costat, i es proposava de fer per manera de reconfortar-la; però ella digué: -Aneu-vos-en: deixeu-me sola, si podeu. No us puc sofrir! El minyó, doncs, s'aturà, demanant-se quína en devia haver fet (perquè ella havia dit que miraria les imatges tota la migdiada); i ella seguí son camí, plorant. Aleshores Alfred se n'anà tot pensívol cap a la escola deserta. Es sentia humiliat i enfurit. Fàcilment descobrí el tirany de la veritat: la noia l'havia fet servir de ninot per esplaiar el despit que li havia causat Tom Sawyer. Son odi contra Tom estigué lluny de minvar, en acudir-se-li aquest pensament. Desitjà que se li acudís alguna manera de crear mals de cap a aquell noi, sense arriscar-s'hi gaire ell mateix. El llibre de lectura de Tom caigué sota sos ulls. Veu's aquí una avinentesa per a ell. Obrí tot satisfet la lliçó de la tarda, i escampà tinta per la pàgina. Becky, que dava una ullada a l'interior de l'escola en aquell moment, per una finestra del darrera d'ell, veié l'acció i passà de llarg, sense descobrir-se. Se n'anà cap a casa, aleshores, proposant-se de trobar Tom i dir-l'hi: Tom ho agrairia, i llurs encaparraments serien guarits. Abans que fos a mig camí de casa, havia canviat de parer. La memòria de com l'havia tractada Tom quan ella parlava de la seva forada vingué a coure-li de bell nou, i l'ompli de vergonya. Resolgué de deixar-lo fuetejar per compte del llibre espatllat, i, de passada, odiar-lo per sempre més. CAPÍTOL XX Tom arribà a casa tot abatut, i la primera cosa que la seva tia li digué li demostrà que havia dut ses malaurances a un mercat no gens prometedor: -Tom, tinc ganes d'escorxar-vos de viu en viu. -Tieta, què he fet? -Heu fet prou i massa. He anat a veure Sereny Harper, com una vella bleda, esperant que li faria creure totes les beneiteries d'aquell somni, quan (ja us podeu ben amanir!) em trobo que ella havia esbrinat per Joe que vós fóreu aquí i sentíreu tota la nostra conversa d'aquella nit. Tom, no sé pas com acabarà un minyó capaç de fer aquestes coses! Em treu de test el pensar que heu pogut deixar-me visitar Sereny Harper, i fer-me fer aquest paper tan babau, i no dir-me'n una sola paraula. Aquest era un nou aspecte de la cosa. A Tom, abans, la seva agudesa del matí li havia semblat una bella facècia, d'allò més enginyosa. Ara no semblava sinó roïna i miserable. Decantà el cap, i no se li acudí res a dir, per un moment. En acabat va fer: -Tia, voldria haver obrat altrament, però no hi vaig caure. -O, infant! Mai no caieu en res. Mai no caieu en res, sinó en vostre egoisme. Vau poder caure en fer de nit tot el camí de l'illa de Jackson fins aquí, per a riure-us de les nostres angúnies, i heu pogut caure en enganyar-me amb una mentida sobre un sommi; però no heu pogut caure mai en compadir-vos de nosaltres i estalviar-nos sofriments. -Tieta, ara conec que ha estat una cosa lletja; però no volia pas fer-la, una cosa lletja; no ho volia, ben cert. I, a més, no vaig venir aquí per riure'm de vós, aquella nit. -Perquè vinguéreu, doncs? -Per dir-vos que no passéssiu pena per nosaltres, perquè no ens havíem ofegat. -Tom, Tom! Jo seria l'ànima més feliça del món si pogués creure que mai haguéssiu fet tan bon pensament com és aquest; però ja sabeu que mai el tinguéreu. I jo també ho sé, Tom. -En bona refè, i en bona refè que el vaig tenir: que mai més pugui estirar les cames si no és veritat. -O Tom! No digueu mentida: sentiu? Això no fa sinó empitjorar les coses cent vegades. -No és pas mentida, tieta: és la veritat. Volia fer per manera que no patíssiu: només vaig venir per a això. -Daria tot el món per creure-ho: això serviria per a fer fonedissos una pila pila de pecats, Tom. Gairebé n'estaria contenta, aleshores, que haguéssiu fugit i obrat tan malament. Però això és una follia. I, vejam per què no m'ho vau dir, infant? -Perquè, veieu, tieta: quan us vau posar a parlar del funeral, vaig començar d'omplir-me de la idea de la nostra vinguda i el nostre amagament a l'església, i no podia, tanmateix, comportar d'espatllar-ho. Així és que vaig posar-me l'escorça altra vegada a la butxaca, i vaig fer muixoni. -Quína escorça? -L'escorça que havia escrit per fer-vos saber que havíem anat a fer de pirates. Desitjaria, ara, que us haguéssiu despertat, quan us vaig besar; ho desitjaria, en bona fe. Les dures línies de la faç de la tia es relaxaren, i una sobtada tendresa albejà en sos ulls. -_Em besàreu_, Tom? -Sí, que ho vaig fer! -Esteu segur que vau fer-ho, Tom? -Sí, vaig fer-ho, tieta: ben recert! -Per què em besàreu, Tom? -Perquè us estimava tant, i féieu aquella gemegor, i jo en tenia pena. Les paraules tenien so de veritat. La vella senyora no pogué amagar un tremolor de sa veu en dir: -Beseu-me altra vegada, Tom! I, ala, aneu a l'escola, ara, i no em feu més nosa. Al moment que ell va ésser fora, ella corregué a un recambró i tragué la ruïna d'un gec dins el qual Tom havia fet de pirata. Després va aturar-se, tenint-lo a la mà, i es digué a si mateixa: -No, no goso, pobre minyó! Em penso que ha mentit, en això... però és una santa, santa mentida, pel consol que em donà. Espero que el Senyor... sé que el Senyor el perdonarà, pel seu bon cor en dir-la. Però no vull esbrinar si és una mentida: no ho miraré. Deixà de banda el gec, i romangué per allà a la vora, pensívola, un minut. Dues vegades estengué la mà per pendre de bell nou la peça, i dues vegades es contingué. S'arriscà una vegada més, i aleshores es fortificà amb aquest pensament: -És una mentida de bon ésser... és una mentida de bon ésser... No permetré que em sàpiga greu.- Així, doncs, cercà la butxaca del gec. Un moment després llegia el tros d'escorça de Tom entre un doll de llàgrimes i dient: -Ara podria perdonar al noi, baldament hagués comès un milió de pecats! CAPÍTOL XXI Hi havia hagut quelcom, en l'estil de la tia Polly quan besà Tom, que dissipà sos atuïments i el féu altra vegada àgil de cor i feliç. Anà cap a l'escola, i tingué la sort de topar Becky Thatcher al cap de Meadow Land. Ell sempre es captenia com el cor li deia. Sense un instant de vacil·lació, corregué envers ella i digué: -He obrat molt roïnament, avui, Becky, i em sap greu. Mai més, mai més no tornaré a ésser d'aquella manera, mentre visqui. Tornem a ésser amics, si us plau. No voleu? La noia es deturà i el mirà a la cara, menyspreadora. -Agrairé que us reserveu per a vós mateix, senyor Tomàs Sawyer. Mai més no us tornaré a parlar. Redreçà el cap i seguí la seva via. Tom romangué tan atarantat, que no tingué presència d'esperit ni per a dir: -Quí se'n tira cap pedra al fetge, senyoreta Lluïda?- fins que el temps escaient per a dir-ho fou passat. Així, doncs, va callar. Però estava bellament irat, tanmateix. Anava d'allò més abaltit pel camp de l'escola, tot desitjant que ella fos un noi, i imaginant còm l'hauria pataquejada si ho hagués estat. Al cap de poc l'escometé i digué, en passar, un mot garfidor. Ella n'udolà un altre per resposta, i la irada ruptura fou completa. Sembla a Becky, en son abrandat ressentiment, que amb prou feines podia esperar que l'escola s'obrís: tan impacient estava de veure Tom fuetejat pel llibre de lectura malmès. Si havia tingut alguna morosa noció de desemmascarar Alfred Temple, l'ofensiva de Tom la hi havia treta del cap, absolutament. Pobra noia! Poc sabia que de pressa s'anava acostant a un trencacolls ella mateixa. El mestre, el senyor Dobbins, havia arribat a la tardor de la vida amb una ambició insatisfeta. El més afalagat de sos desigs era ésser doctor, però la pobresa havia decretat que no passaria de mestre d'escola rural. Cada dia treia un llibre misteriós del seu pupitre, i s'hi corfonia totes les estones que les classes no cantaven les lliçons. Servava el llibre amb pany i clau. No hi havia bergantell a l'escola que no es morís de ganes de dar-hi una llambregada; però no n'hi havia avinentesa. Cada noi i cada noia tenien una teoria sobre la natura d'aquell llibre; però no hi havia dues teories iguals, i no hi havia manera d'establir els fets del procés. I vet aquí que, quan Becky passava vora el pupitre, veí de la porta, reparà que la clau era al pany! El moment era preciós. Mirà a son voltant, veié que estava sola, i a l'instant següent tenia el llibre a la mà. La coberta amb son títol _Anatomia_, del Professor Daixonses, no era de cap esclariment per a la seva intel·ligència; així és que començà a girar les pàgines. De cop i volta arribà a una làmina bellament gravada i colorida: una figura humana. En aquell moment una ombra caigué damunt la pàgina, i Tom Sawyer passà la porta i donà un cop d'ull a la imatge. Becky pegà aferrada al llibre per tancar-lo, i tingué la malaventura d'esquinçar la pàgina il·lustrada fins a la meitat. Tirà el volum dins el pupitre, donà un tomb a la clau, i trencà el plor, de tan avergonyida i vexada: -Tom Sawyer, ja no podeu ésser més roí! Lliscar damunt una persona i espiar el que ella mira! -Còm podia saber que miréssiu res? -Vergonya us en hauríeu de donar, Tom Sawyer! Ara ho anireu a espiar; i (ai, pobra de mi!... ai, pobra de mi!) seré fuetejada, i mai no m'havien fuetejat, a l'escola! Després donà un cop en terra amb el peuet, i digué: -Sigueu tan roïnot, si això us fa plaer! Jo sé una cosa que ha de passar. Espereu, i veureu. Oiós, oiós, oiós!- I es precipità enfora del casal amb una nova explosió de sentiment. Tom romangué en silenci, bastant aturdit per aquest acarnissament. Tot seguit es digué: -Quína curiosa mena de poca solta és, una noia! Mai no l'han apallissada, a escola!... Malvinatge! i què és, una pallissa! És ben bé de noia, això: tenen la pell prima i el cor de pollet. Bé, és clar que no n'hi diré res al vell Dobbins d'aquesta ximpleta, perquè hi ha altres maneres de fer-la anar llatina que no són d'aquesta roïnesa; però què se'n treu? El vell Dobbins preguntarà qui ha esquinçat el seu llibre. Ningú no contestarà. Aleshores farà allò de sempre: Demanar primer a un i després a l'altre; i quan arribi a la noia que ho ha fet, ho coneixerà, baldament ella no digui res. Les cares de les noies sempre les traeixen: no tenen gens de barra. I li ventaran pallissa. Bé, és un pas ben estret per Becky Thatcher, perquè no té sortida per cap banda. Tom rumià la cosa una estona més, i en acabat afegí: -Molt bé, tanmateix: a ella li plauria de veure'm en un trencacoll així: doncs, que sirgui ella! Tom s'ajuntà a la munió dels alumnes que feien aldarull a la part de fora. Al cap de pocs moments arribà el mestre, i l'escola va engolir-los. Tom no experimentava cap interès potent per sos estudis. Cada vegada que dava un cop d'ull pel costat de les noies, la cara de Becky el contorbava. Ben debatudes totes les coses, ell no volia apiadar-se'n, i, tanmateix, no pogué aconseguir altra cosa sinó romandre en blanc. No pogué fer-se'n una gaubança realment digna de aquest nom. Al cap de poc, hom arribà al descobriment del llibre de lectura, i el magí de Tom restà absolutament ocupat de sos propis afers per una estona. Becky es redreçà damunt la letargia del seu infortuni, i mostrà bell interès en el procediment penal. No esperava que Tom pogués eixir-se de son mal de cap negant d'haver escampat la tinta damunt el llibre; i ho encertava. La negativa, aparentment, no féu sinó empitjorar la cosa, pel que feia a Tom. Becky suposava que en fóra contenta d'això, i feia per manera de creure que n'era contenta; però trobà que no n'estava segura. En arribar la part agra del desenllaç, tingué un impuls d'aixecar-se i desemmascarar Alfred Temple; però féu un esforç i s'obligà a romandre quieta, perquè ella es deia, cor endins: -Ell dirà que jo he esquinçat la làmina, ben segur. No diré una paraula, ni que fos per salvar-li la vida! Tom va ésser fuetejat i tornà a son seient, no ben bé cortrencat, perquè se li acudí que era possible que ell, sense adonar-se'n, hagués capgirat la tinta damunt el llibre de lectura, en algun tomb d'avalot: ho havia negat per servar les formes i perquè era costum, i s'havia aferrat a la negativa per principi. Passà una hora sencera: el mestre seia pesant figues en la seva cadira reial; tot l'aire s'ensopia amb la bonior dels estudis. Al cap d'una estoneta el senyor Dobbins es redreçà, badallà, i després obrí el seu pupitre i abastà el seu llibre; però no semblava estar ben determinat a pendre'l o deixar-lo. La major part dels alumnes miraren en l'aire llangorosament; però entre ells n'hi havia dos que sotjaven els moviments del mestre, clavant-hi els ulls. El senyor Dobbins fullejà el llibre distretament per una estona, i després l'aixecà i s'aconductà en la seva cadira per llegir. Tom pegà una mirada a Becky. Una vegada havia vist un conill percaçat i desemparat, amb una escopeta arran de son cap, que mirava com ella ho feia, ara. Tot seguit oblidà la seva batussa amb ella. Calia fer quelcom, de pressa! com un llampec! Però la mateixa imminència de la necessitat paralitzava la seva inventiva. Bé! Tenia una inspiració! Correria i arrabassaria el llibre, passaria la porta d'un salt, i cames ajudeu-me! Però la seva resolució vacil·là per un breu instant, i l'avinentesa fou perduda: el mestre havia obert el volum. Si li hagués tornat, a Tom, la perduda avinentesa! Ja era massa tard; no hi havia salvació per a Becky, ara, va dir-se. Al cap d'un instant el mestre confrontava l'escola. Tots els ulls s'acalaren davant la seva mirada; en ella hi havia quelcom que fins i tot a l'innocent trasbalsava de por. Hi va haver un silenci, durant el qual hom hauria pogut comptar fins a deu: el mestre amuntegava la seva ira. Després parlà: -Qui ha esquinçat aquest llibre? Ni un so: hom hauria sentit caure una agulla. El silenci continuà: el mestre cercava en aquesta i aquella cara senyals de culpabilitat. -Benjamí Rogers: heu esquinçat aquest llibre? Una negativa. Una altra pausa. -Josep Harper: i vós? Altra negativa. La inquietud de Tom es tornà més i més intensa sota la lenta tortura d'aquests procediments. El mestre donà una ullada a les files dels minyons, reflexionà una mica, i es girà a les noies: -Amy Lawrence? Una sacsejada de cap. -Gràcia Miller? El mateix senyal. -Susan Harper: ho heu fet vós, això? Altra negativa. La noia següent era Becky Thatcher. Tom tremolava de cap a peus, de l'excitació, i comprenent el desastre inevitable. -Rebeca Thatcher...- (Tom donà una llambregada a son rostre: era blanc de terror.) -Heu esquinçat... No, mireu-me la cara.- (Les mans d'ella se aixecaren en una invocació.) -Heu esquinçat aquest llibre? Un pensament es precipità com el llamp a través del cervell de Tom. Saltà damunt sos peus i cridà: -_Jo_ ho he fet! Tota l'escola mirà bocabadada, confosa, aquesta increïble follia. Tom romangué aturat un moment per aplegar les seves facultats disperses; i quan avançà per adreçar-se al càstig, la sorpresa, la gratitud, l'adoració que feren resplendir al seu damunt els ulls de la pobre Becky, semblaven paga abastament per cent fueteigs. Inspirat per la magnificència del seu acte, rebé sense un esgarip el fueteig més implacable que mai hagués administrat el senyor Dobbins i aiximateix rebé amb indiferència l'afegida crueltat d'una orde de romandre dues hores, després que l'escola fos aviada; perquè prou sabia qui havia d'esperar-se a fora fins que son captiveri fos acabat, sense comptar la tediosa estona com a temps perdut. Tom va colgar-se entre els llençols aquella nit, projectant una venjança contra Alfred Temple; perquè, avergonyida i penedida, Becky li havia fet una narració completa, sense oblidar la seva pròpia traidoria. Però fins i tot el daler de venjança hagué de cedir aviat a pensaments més gustosos, i a la fi va adormir-se amb les darreres paraules de Becky, somniosament penjades de la seva orella: -Tom! Còm heu pogut ésser tan noble! CAPÍTOL XXII S'acostaven les vacances. El mestre d'escola, sever en tota ocasió, esdevingué més sever i més exigent que mai, perquè volia que l'escola es lluís el dia dels exàmens. El seu regle i la seva fèrula ja estaven poques vegades en vaga: almenys entre els alumnes menors. Només els nois més grans, i les senyoretes de divuit i de vint, s'escapaven del fuet. Els fueteigs del senyor Dobbins eren d'alló més vigorosos, altrament; perquè, encara que son cap, sota la perruca, era perfectament calb i resplendent, acabava d'arribar a la mitja edat, i no hi havia indici de feblesa en son sistema muscular. A mesura que el gran dia s'atansava, tota la tirania que hi havia dins ell comparegué a la superfície: semblava trobar un plaer venjatiu a castigar les menors negligències. La conseqüència era que els nois més petits despenien llurs dies en la terror i el sofriment, i llurs nits en maquinar revenges. No deixaven de banda oportunitat de fer entremaliadures al mestre. Però ell els passava al davant cada vegada. La retribució que seguia a cada èxit venjatiu era tan vasta i majestuosa, que els minyons sempre es retiraven del camp greument derrotats. A la fi conspiraren tots junts i se'ls acudí un pla que prometia una victòria enlluernadora. Hi juramentaren el noi del pinta-rètols: li digueren el projecte i li demanaren son ajut. I ell tenia les seves raons per regalar-se'n, perquè el mestre estava a dispesa a casa del seu pare i havia donat al minyó amples motius d'odiar-lo. La muller del mestre faria una eixida al camp, d'aquí a pocs dies, i el pla no trobaria cap destorb. El mestre solia preparar-se per a es grans ocasions traguejant de valent, i el noi del pinta-rètols digué que quan el mestre tites, el dia abans dels exàmens, hagués arribat a l'estat escaient, ell «endegaria la cosa» mentre el senyor Dobbins dormisquegés a la seva cadira: després el despertaria en el temps oportú, per apretar a córrer cap a l'escola. Quan els temps hagueren arribat a llur plenitud, la interessant avinentesa es produí. A les vuit del vespre l'escola era brillantment il·luminada i agençada amb garlandes i fistons de fullatge i de flors. El mestre seia entronitzat en sa gran cadira, damunt una tarima, amb la pissarra al darrera. Semblava bastant endolcit. Tres files de bancs a cada banda i sis bancs al seu davant eren ocupats pels dignataris del poblet i els parents dels alumnes. A la seva esquerra, més enllà de les files de ciutadans, hi havia una esbarjosa tarima temporal on seien els alumnes que havien de pendre part en els exercicis del vespre: files de menuts, rentats i abillats fins a un grau intolerable de malestar; files de minyonassos desmanegats; nevades files de noies i senyoretes vestides de llinó i de mussolina, i egrègiament conscients de llurs braços nus, dels antics joiells de llurs àvies, de llurs cintetes rosades i blaves, i les flors de llur cabell. Tota la resta de la casa era plena d'alumnes que no prenien part a l'acte.