Part 10

S'engegaven a córrer, topant damunt arrels i plantes arrapadisses, en la tenebror, capbussant-se cadascú pel seu cantó. Una ventada furiosa braolà entre els arbres, fent xiular totes les coses al seu pas. Els llampecs enlluernadors venien l'un darrera l'altre, i igual feien els terrabastalls de la tronada eixordadora. I aleshores començaren de dar l'aigua per amor de Déu, i l'huracà, deixondit, la feia caure en grans cortines damunt la terra. Els minyons es cridaven l'un a l'altre, però el vent braolador i els llamps que retrunyien els ofegaven del tot les veus. Tanmateix, un per un s'anaren deixant caure a l'indret i s'arreceraren sota la tenda, freds, amb el cos assenyalat i rajant d'aigua; però el tenir companyia en la dissort semblava cosa d'agrair. No haurien pogut enraonar, de tan furiosament que es remenava la vela, baldament els altres sorolls els ho haguessin permès. La tempesta s'enfurí més i més, i al cap de poc la vela es desfermà de sos lligams i se n'anà volant dins la rauxada. Els minyons s'agafaren de les mans i fugiren, amb moltes anades de corcoll i pelades, cap al recer d'una gran alzina que hi havia a la vora del riu. La batalla era aleshores en tot son esclat. Sota la incessant conflagració de llampecs que flamejaven pel cel, totes les coses que li eren a sota es destacaven amb exactitud precisa i neta d'ombres: els arbres cots, el riu inflat i amb un esblanqueïment d'escumes; els ruixims de l'aigua esquitxadora; les opaques siluetes dels espadats altívols de l'altra vora, llambregats en mig de les vapors que flotaven a la deriva i el vel travesser de la pluja. Sovint sovint, algun arbre gegantí abandonava la lluita i queia amb un espetec entre la jove tanyada; i els terrabastalls incessants de la tronada es convertien ara en esclats que fendien l'orella, punyents, aguts, explosius i esglaiadors que empalmaven inexpressablement. La tempesta culminava en una braó incomparable, que semblava que havia de fer-ne miques, de l'illa, i abrandar-la tota, i ofegar-la fins al cim dels arbres, i endur-se-la en la ventada i ensordir tota cosa viva que hi tingués estatge, tot plegat i a l'ensems. Era una nit feréstega per romandre-hi una minyonia, lluny de l'aixopluc de la llar.

Però a la fi la batalla s'exhaurí, i les forces es retiraren amb menors i menors amenaces i rondinaments i la pau recobrà la seva autoritat. Els minyons tornaren al campament, força esporuguits; però hi trobaren encara quelcom de plaent, perquè el gran sicomor, l'abric de sos jaços, era convertit a ruïna, enderrocat pel llamp, i ells no hi havien estat davall quan la catàstrofe s'esdevingué.

Tot el campament regalava i allò que havia estat foc també; perquè no eren sinó minyons atarantats, com esqueia a llurs anys, i no havien pres mesures contra la pluja. Veu's aquí matèria de descoratjament, perquè la pluja els havia atravessat i tenien el fred als ossos. Foren eloqüents en llur desastre; però al cap de poc descobriren que el foc havia rosegat tan amunt de la soca contra la qual havia estat bastit (allà on ella s'encorbava cap en l'aire i es separava de terra), que un pam, si fa no fa, s'havia escapat de la mullena: així, doncs, maldaren pacientment fins que amb vilordes i escorces que arreplegaren de sota els flancs de les soques aixoplugades engaliparen el foc a cremar de bell nou. Després amuntegaren grans branques mortes fins que tingueren un forn braolador, i els retornà la joia al cor. Assecaren el pernil cuit, i celebraren un festí, i després d'això s'assegueren vora el foc, i dilataren i glorificaren llur aventura de la mitja nit fins al matí, perquè no hi havia un indret eixut on jeure a fer el son, en tots aquells voltants.

A mesura que la llum del sol començà a lliscar damunt els minyons, l'ensopiment va anar-se'n ensenyorint, i eixiren cap a l'alfac i s'ajagueren adormir. Ben aviat se'ls escaldà la pell, i es posaren, tristament, a preparar el desdejuni. Després de l'àpat es sentiren les frontisses rovellades, i un poc d'enyorança altra vegada. Tom en veié els senyals, i va empendre's d'alegrar els pirates tan bé com pogué. Però tant se'ls en donava de les bales, del circ, del nedar, de tot. Els féu memòria de l'imposant secret, i desvetllà un raig de gaubança. Mentre durava, pogué interessar-los amb un nou enginy: consistia en deixar de banda per una estona l'ofici de pirata, i ésser indis, per a variar una mica. Els atragué la idea: així és que no passà gaire estona que no esdevinguessin ratllats, i ratllats de cap a peus amb fang negre, com altres tantes zebres (tots tres eren caps de tribu, naturalment), i se n'anaren, fent aldarull, boscs a través, a atacar una colònia anglesa.

No trigaren a separar-se en tribus hostils, i es precipitaren cadascú d'ells sobre cadascú dels altres, en les emboscades, amb paorosos esgarips de guerra; i cadascú matà i arrencà la cabellera de l'altre per milers. Fou una diada sagnant. Per consegüent, fou una diada sobiranament satisfactòria.

S'aplegaren al campament pels volts de l'hora de sopar, famolencs i feliços, Però ara brollà una nova dificultat: els indis enemics no podien partir-se el pa de l'hospitalitat sense que de primer fessin les paus, la qual cosa era senzillament impossible si no fumaven una pipa de pau. Que ells sabessin, no hi havia més manera. Dos dels salvatges gairebé desitjaven haver romàs pirates. Tanmateix, però, no s'acudia altra remei: així és que, amb totes les mostres d'alegria que pogueren aplegar, demanaren la pipa i llançaren la seva bafarada, en passar ella, segons l'estil exigit.

I ara vegeu: n'estigueren contents, d'haver anat a raure al salvatgisme, perquè hi havien guanyat quelcom: descobriren que ara podien fumar una mica sense haver d'anar a cercar un ganivet que haguessin perdut; no es marejaren prou per a anguniar-se'n seriosament. No eren gent per a fer quedar malament aquesta alta promesa per manca d'esforç. No: s'exercitaren cautament, en haver sopat, amb un èxit palès, i passaren així una vetlla tota joiosa. Llur nova adquisició els feia més ufanosos i més feliços que no els n'hauria fet l'arrabassament de cabelleres i pells de les Sis Nacions. Els deixarem tot fumant i parlotejant i estarrufant-se, ja que ara no ens poden ésser de cap més servei.

CAPÍTOL XVIII

Però no hi havia pas rialles, en el poblet, aquella tranquila tarda de dissabte. La família Harper, i la tia Polly i els seus, s'endolaven amb molt de sentiment i moltes llàgrimes. Una calma inavesada s'havia ensenyorit del poblet, encara que habitualment la calma hi era bé prou a tot arreu. Els vivents del poblet feien les feines llurs amb un posat abstret i amb poca enraonia; però tot sovint sospiraven. La festa del dissabte els semblava una càrrega als infants: no hi eren de grat, en els jocs que jugaven, i de mica en mica els van abandonar.

A la tarda, Becky Thatcher anà a raure, tota abaltida, vora el camp desert de l'escola, i amb un gran sentiment de melangia. Però no hi trobà cap cosa, allí, que la reconfortés. Feia aquest soliloqui:

-Oh! Només que tornés a tenir aquell pomet de llautó! Però ara no me'n resta cap cosa, d'ell, que me'n faci memòria!- I ofegà un sospir.

Al cap de poc s'aturà, i es digué a sí mateixa:

-Ell es va portar com calia, aquí. Oh! Si allò tornés a passar, no diria aquella cosa; no la diria per res del món. Però ara ell és mort: mai més, mai més, mai més, no el tornaré a veure!

Aquest pensament esfondrà son coratge, i s'allunyà vagarívola, amb les llàgrimes que li rodaven per les galtes. Després, una colla de minyons i noies (companyons de joc de Tom i de Joe) comparegueren, i s'aturaren a mirar per damunt l'estacada del clos, tot parlant, en to reverent, de còm havia fet Tom això i allò la darrera vegada que el veieren, i còm Joe digué aquesta i aquella petita bagatel·la (gràvida de paorosa profecia, com ara veien bé prou!); i cada orador assenyalava l'indret exacte on els minyons perduts havien estat aleshores, i després afegien alguna cosa així: -I jo m'estava dret d'aquesta manera, igual que estic ara i com si vós fóssiu ell, n'estava a prop aiximateix; i ell somrigué de aquesta manera. I després vaig tenir una mena de pressentiment com si... terrible, sabeu? I poc va acudir-se'm què voldria dir, naturalment; però massa que ho veig ara!

Després hi hagué una disputa sobre quí havia vist per darrera vegada en vida els minyons difunts, i molts recaptaren aquesta ombrívola distinció, i oferiren proves, més o menys intervingudes pels testimonis: i quan romangué decidit, finalment, quí era que havia vist darrerament els que ja no eren, i canviat amb ells les darreres paraules, les persones sortoses assumiren una espècie de sagrada importància, i tota la resta els miraren bocabadats i envejosos. Un pobre vailet, que no tenia altra grandesa a mostrar, digué, amb un orgull bastant palès en la recordança:

-Bé, Tom Sawyer, una vegada, em va fer un cap nou.

Però aquesta reivindicació de glòria fou una fallida: la major part dels minyons podien dir igual cosa, i això rebaixava massa de preu la distinció. El grup anà a matar l'estona més en fora, evocant encara memóries dels herois perduts, amb veu intimidada.

Al matí següent, un cop acabada l'hora de l'escola dominical, la campana començà a tocar a morts en lloc de voltejar de la manera acostumada. Fou un Sàbat, aquell, ben silenciós; i el so planyívol semblava en harmonia amb la quietud consirosa que pesava damunt la natura. La gent del poblet començaren d'aplegar-se, ronsejant una mica al vestíbul per conversar amb murmuris sobre el trist esdeveniment. Però no hi havia murmuris dins l'estatge: només el fúnebre zumzeig dels vestits, en anar les dones a llurs seients, hi trencava el silenci. Ningú podia recordar que l'esglesiola s'hagués vist mai tan plena. Finalment hi hagué una pausa d'espera, una mudesa expectant, i aleshores entrà la tia Polly, seguida de Sid i Mary, i després de la família Harper, tots de negre rigorós; i tot el poble fidel, i àdhuc el vell ministre, s'alçaren reverentment i romangueren drets fins que els endolats s'assegueren al primer banc. Hi hagué un altre silenci general, romput a intervals per sanglots apagats, i després el ministre estengué les mans i pregà. La gent cantà un himne colpidor, i fou recitat el text «Jo só la Resurrecció i la Vida».

Anant continuant el servei religiós, el clergue féu tals pintures de les gràcies, les maneres captivadores i les promeses excepcionals dels minyons perduts, que tota ànima present, creient que reconeixia aquestes imatges, sentí una punyida de dolor en recordar que persistentment havia estat sempre orba davant elles, i, persistentment, no havia vist sinó defectes i tares en els pobres minyons. El ministre referí més d'un incident commovedor de les vides dels que ja no eren, que, tanmateix, il·lustraven llurs dolces i generoses natures, i la gent pogué veure amb prou facilitat, ara, si n'eren de nobles i de bells aquells episodis, i recordaren amb recança que quan s'esdevingueren els semblaren bretolades de marca, ben mereixedores del vit de bou. El poble fidel esdevingué més i més commogut a mesura que prosseguí la patètica història, fins que, a la fi, tota la concurrència, no podent contenir-se més, s'ajuntà als endolats que ploraven en un plor de sanglots angoixosos, i el mateix predicador cedí a sos sentiments i es posà a plorar en el púlpit.

Sonà un cruixit, a la galeria, que ningú reparà: un moment després la porta de l'església xerricà. El ministre alçà sos ulls, que regalaven damunt son mocador, i romangué traspostat! Primer un, després un altre parell d'ulls, seguiren els del ministre; i aleshores, gairebé en un sol impuls, la concurrència s'aixecà, astorada, a l'ensems que els tres minyons morts anaven pujant pel passadís: Tom al davant, Joe després, i Huck, una ruïna de penjarelles esparracades, arrossegant-se temoregament al darrera. Havien estat amagats en la inusada tribuna, escoltant llur pròpia oració fúnebre!

La tia Polly, Mary i els Harpers es precipitaren damunt els infants recobrats, els ofegaren a besades, i expandiren accions de gràcies a dolls, mentre el pobre Huck romania avergonyit i inconfortable. sense saber exactament què li pertocava fer o còm podia amagar-se de tantes mirades malacollidores. Vacil·là, i anava a fer-se escàpol; però Tom l'agafà i digué:

-Tia Polly, això no està bé; algú ha d'alegrar-se de veure Huck.

-I és clar que sí! Jo n'estic ben contenta, de veure'l, pobra criatura sense mare!- I les amoroses atencions que li prodigà la tia Polly eren l'única cosa que podien fer-lo més inconfortable que no estava abans.

De cop i volta el ministre cridà amb tota la força de sos pulmons:

-_Lloeu el Senyor, que ens dóna tota benedicció..._ Canteu, i poseu-hi tot el cor!

I així ho feren: l'himne prorrompé en un esclat triomfal; i, mentre les bigues n'eren estremides, Tom Sawyer el Pirata mirà la minyonia envejosa del seu voltant, i confessà, cor endins, que aquell era el moment més altívol de la seva vida.

Quan el venut poble fidel sortí en corrues a fora, hom deia que gairebé fóra plaent d'ésser entabanats altra vegada per a sentir l'himne, cantat d'aquella manera, de bell nou.

Tom rebé més patacades i besos aquell dia (segons els diversos estils de la tia Polly) que no hauria guanyat en un any; i ell amb prou feines sabia quína cosa era, de totes dues, la més expressiva de gratitud envers Déu i afecte envers ell.

CAPÍTOL XIX

Aquest era el gran secret de Tom: el pla de tornar a casa amb els seus germans pirates i assistir a sos propis funerals. Havien vogat cap a la ribera del Missuri en una corredora, el dissabte, quan ja era fosc, desembarcant cinc o sis milles més avall del poblet i havien dormit al bosc, al caire del poblet, gairebé fins a trenc de dia, i aleshores haven lliscat a través de camins i carrerons on daven els darreres de les cases; i acabaren llur son a la tribuna de la l'església, entre un caos de bancs invàlids.

Al desdejuni, el dilluns al matí, la tia Polly i Mary estigueren molt amoroses envers Tom, i molt atentes a tot allò que li calia. Hi hagué una quantitat de conversa inacostumada. En mig d'ella digué la tia Polly:

-Bé, no diré que no fos una bella facècia, Tom, d'anguniar a tothom gairebé una setmana mentre vosaltres us divertíeu; però és llàstima que fóssiu tan dur de cor que em féssiu patir a mi d'aquesta manera. Si podíeu venir en una corredora per assistir al vostre funeral, hauríeu pogut deixar-vos caure aquí i dar-me una entresenya o altra que no éreu mort, sinó que us havíeu escapat només.

-Sí, hauríeu hagut de fer-ho, Tom- digué Mary -I em penso que ho hauríeu fet si us hagués passat pel magí.

-Ho hauríeu fet, Tom?- digué la tia Polly, amb la cara il·luminada de daler. -Digueu-ho, ara; ho hauríeu fet si us hagués passat pel magí?

-Jo... bé, no ho sé. Això ho hauria fet malbé tot.

-Tom, em pensava que m'estimàveu el que calia per a fer-ho- digué la tia Polly amb un to dolorit que angunià al minyó. -Sempre hauria estat alguna cosa que jo us hagués importat a bastament per a pensar-hi, encara que no ho haguéssiu fet.

-Bé, tieta, no hi ha mala intenció- pledejà Mary. -Tot ve d'aquest geni de Tom, sempre atarantat: agafa tanta embranzida que mai no pensa en res.

-Encara és més llàstima. Sid hi hauria pensat. I Sid hauria vingut i ho hauria fet, tanmateix. Tom, girareu els ulls enrera, algun dia, quan sigui massa tard, i us sabrà greu de no haver pensat una mica més en mi, quan us hauria costat tan poca cosa.

-Tieta, ja ho sabeu, que penso en vós- digué Tom.

-Ho coneixeria millor si traspués en els vostres actes.

-Voldria que se m'hagués acudit- digué Tom amb una inflexió de penediment; -però us vaig somniar fet i fet. Això és alguna cosa: oi?

-No gaire: un gat també ho fa ; però val més això que res. Què vau somniar?

-Bé doncs: el dimecres a la nit vaig somniar que sèieu per allí, vora el llit, i Sid seia vora la caixa, i Mary al seu costat.

-Bé, així ho férem. Així ho fem sempre. Em plau que els vostres somnis puguin arribar a pendre's tot aquest mal de cap per nosaltres.

-I vaig somniar que la mare de Joe Harper era aquí.

-Ves! i hi era, aquí! Vau somniar cap altra cosa?

-Oh! Una pila! Però ara tot plegat és tan confós!...

-Bé, mireu de fer memòria. No podeu?

-Em sembla, ça com lla, que el vent... el vent apagà...apagà...

-Coratge, Tom! El vent va apagar una cosa! Endavant!

Tom apretà els dits damunt el front durant un afanyós minut, i després digué:

-Ja ho tinc! Ja ho tinc! Va apagar la candela!

-Déu me val! Endavant, Tom, endavant!

-I em sembla que vós diguéreu: «-Ves, jo diria que aquesta porta...»

-Endavant, Tom!

-Deixeu-m'ho estudiar un moment... només un moment. Oh, sí!... Vau dir que crèieu que la porta era oberta.

-Tan cert com que sóc aquí asseguda, ho vaig dir! Veritat, Mary? Endavant.

-I després... i després... Bé, no n'estic cert, però em sembla com si haguéssiu manat a Sid que se n'anès i...i...i...

-I què? I què? Què li vaig fer fer, Tom? Què li vaig fer fer?

-Li vau fer fer... li vau... Oh! El vau fer callar!

-O Laudes i Matines! Mai no havia sentit una cosa així en tota la vida! No em digueu mai més que en això dels somnis no hi ha cosa vera. Sereny Harper sabrà aquesta feta abans que jo sigui més vella d'una hora. M'hauria plagut de veure-la confrontada amb això, a ella que diu tantes ximpleries sobre les supersticions. Endavant, Tom!

-Oh! Tot va tornant-se clar com el dia, ara. Després diguéreu que jo no era dolent, que només era atarantat i tabalot, i que jo no tenia més responsabilitat que... que... em penso que vau dir un cavallet o alguna cosa per l'istil.

-I així fou! Bé! Senyor, Déu meu! Endavant Tom!

-I després començàreu de plorar.

-Oi, oi. No era la primera vegada, però. I després...

-Després la senyora Harper començà de plorar, i digué que Joe era igual, i que li sabia greu d'haver-lo fuetejat per haver-se begut la llet que ella mateixa havia llençat...

-Tom! L'Esperit era damunt vostre! Estàveu profetitzant... Això és el que fèieu! Laudes i Matines!... Endavant, Tom!

-Després Sid digué... digué...

-No crec haver dit res- va fer Sid.

-Sí, sí, que vau parlar, Sid- digué Mary.

-Calleu vosaltres, i Tom que vagi dient! Què digué, Tom?

-Digué... em sembla que digué que esperava que jo em trobava millor on era, però que si m'hagués portat millor en algunes coses...

-No ho sentiu, això? Són les seves mateixes paraules!

-I vós el vau fer callar amb un rebuf.

-Ja ho crec, que sí! Devia haver-hi un àngel, allí. Hi havia un àngel, en algun indret!

-I la senyora Harper digué que Joe l'havia assenyalada amb un piula, i vós parlàreu de Pere i el mata-xacres...

-Tan cert com que ara respiro!

-I després hi hagué una mala fi de conversa sobre l'escorcoll del riu causat per nosaltres, i el funeral que hi havia d'haver diumenge; i després vós i la vella senyoreta Harper us abraçàreu i ploràreu, i ella se n'anà.

-D'aquesta manera va succeir! D'aquesta mateixa manera, tan cert com jo estic aquí asseguda. Tom, no podríeu dir-ne més si ho haguéssiu vist! I, en acabat, què més? Endavant, Tom.

-Després vaig pensar que pregàveu per mi; i us vaig poder veure i vaig sentir totes les paraules que dèieu, i us en vau anar al llit; i jo estava tan adolorit que vaig agafar un tros d'escorça de sicomor i vaig escriure-hi: «No som pas morts; no més som lluny, fent de pirates»: I el vaig posar damunt la taula, vora la candela; i després fèieu una cara de tanta de bondat, ajaguda al llit i ben adormida, que vaig pensar que anava i em decantava damunt vostre i us besava.

-Això vau fer, Tom? Això, vau fer? Pèr això sol us ho perdono tot.- I agafà el minyó en una abraçada esclafadora, dins la qual ell es sentí el més abjecte dels criminals.

-Molt amorós, encara que només era que un somni- monologà Sid, oint-se'l amb prou feines.

-Quietud, Sid: un hom fa allò mateix en somnis que faria estant despert. Aquí hi ha una grossa poma de Milum que us havia reservat, Tom, per si mai més éreu trobat. I ara aneu a l'escola. Estic tota agraïda al bon Déu i Pare de tots nosaltres per haver-vos recobrat; Ell és pacient i clement per als qui creuen en Ell i serven la seva paraula, encara que la Bondat divina sap que jo sóc indigna; però, si només els dignes rebessin la seva benedicció i fossin a aixopluc de la seva mà en les bandes alteroses, ben pocs somriurien aquí baix, o entrarien mai dins el seu repòs quan la llarga nit fou arribada. Aneu, Sid, Mary, Tom, eixiu: ja m'heu fet nosa massa estona.

Els minyons eixiren cap a l'escola, i la vella senyora anà a fer una visita a la senyora Harper, a triomfar de son realisme amb el somni meravellós de Tom. Sid tenia massa seny per a confegir el pensament que duia al magí en deixar la casa. El pensament era aquest:

-Això amb prou feines se sosté: un somni tan llarg com aquest, sense cap errada!

Quín heroi s'havia fet ara, Tom! Poc anava a salts i gambades, sinó que es movia amb un digne estarrufament, com esqueia a un pirata que sabia que l'esguard públic era damunt ell. I talment hi era. Ell procurà de no dar entenent que veia les mirades o sentia les dites quan passava; però li eren sucre i mel. Nois més petits ramadejaven a sos talons, tan ufanosos d'ésser vistos amb ell i d'ell tolerats com si es tractés del timbaler que obre la processó, o l'elefant que condueix una col·lecció de feres cap al poble. Els minyons de son mateix volum feien veure que no sabien que se n'hagués anat; però tanmateix l'enveja els consumia. Haurien donat qualsevol cosa per tenir la seva pell bruna, colrada, i la seva anomenada resplendent; i Tom no s'hauria privat d'una i altra per tot un circ.

A l'escola, els infants feren tantes bocades d'ell i de Joe, i els lliuraren amb l'esguard una admiració tan eloqüent, que els dos herois no trigaren a esdevenir insufriblement enravents. Començaren de dir llurs aventures als oïdors famolencs... però només començaren: no era cosa que probablement tingués una fi, havent-hi imaginacions com les llurs per a proveir el material. I, finalment, quan desembutxacaren les pipes i donaren el tomb traient serenes bufades arribaren al cim mateix de la glòria.

Tom decidí que ara es faria independent de Becky Thatcher. Amb la glòria n'hi havia prou. Viuria per a la glòria. Ara que ell era una persona assenyalada, potser voldria fer les paus. Bé, que ho provés: ja veuria com ell podia ésser tan indiferent com d'altres persones. Al cap de poc, ella arribà. Tom pretengué que no la veia. S'allunyà i es reuní a un grup de nois i noies, i començà de parlar. Aviat hagué esment que ella posava travetes d'ací d'allà amb cara encesa i ulls bellugadissos, fent veure que estava aqueferada en la percaça de companyons d'escola, i fent esgarips, de tant riure, quan aconseguia una captura; però Tom reparà que ella sempre feia les seves captures en son veïnatge, i que semblava pegar a gratcient una llambregada en direcció seva, en aquells instants, tanmateix. Això afalagà tota la ufanosa vanitat que ell arrecerava: així és que, per compte de captivar-lo això, féu sinó enravenar-lo més i augmentar la seva diligència en fer per manera de no trair que ell sabia que ella era a prop. Aviat deixà córrer, ella, el fer l'alosa, i es mogué per aquells voltants irresoluda, sospirant una o dues vegades i llambregant furtivament i dalerosament envers Tom. Després observà que ara Tom enraonava amb més privadesa a Amy Lawrence que a ningú més. Sentí una punyida dolorosa, i esdevingué inquieta i contorbada al mateix temps. Provà d'allunyar-se, però els seus peus eren traïdors, i, en lloc d'obeir-la, la portaren al grup. Becky digué a una noia, gairebé arran de Tom, amb fingida vivacitat:

-I ara, Mary Austin! Dolenta! Per què no vinguéreu a l'escola del diumenge?

-Sí, que vaig anar-hi: no em veiéreu?

-Ai, ai! No!... Hi éreu? On sèieu?

-Era a la classe de la senyoreta Peters, on sempre vaig. Jo sí, que us vaig veure.

-Sí? Bé és estrany que no us veiés. Volia parlar-vos de la forada.

-Oh! És divertit, això! Quí convida?