Part 5

Merceneta: (Que s'ha desarremangat els braços i tret el davantal, ocupant el lloc de Júlia.) Bé prou que se'n desvesarà!

Rosa: (Plegant també de cosir per anar al darrera de Júlia.) Mare de Déu! Mare de Déu! (Al passar a la vora d'en Víctor.) Víctor, oh Víctor! Tanmateix tindries de posar una mica d'atenció en Júlia. Demostra-li que la planys. Per humanitat deus fer-ho, Víctor.

Víctor: (Aixecant els ulls i plegant d'escriure.) Però... què hi ha, senyora Rosa?

Rosa: Hi ha que ella se sent desemparada, vet-ho aquí! Se n'és anada a plorar, Víctor. En l'estat que ella es troba totes les dones desitgen veure's afalagades. És un cas de consciència. Ah, sí! Vés-hi.

Víctor: (Plegant la tasca i aixecant-se.) Hi vaig, senyora Rosa! (Es dirigeix a la cambra de Júlia. La senyora Rosa li va al darrera. L'Ernestina s'ha mantingut durant l'escena passada en un estat de sopitesa ben marcat. Sols a l'anar-se'n en Víctor ha desclòs les parpelles, seguint-lo amb la mirada. Després torna a adoptar el seu aire indiferent.)

Merceneta: (Repassant la feina de Júlia.) Manoi! Tanmateix en sap ben poc, de cosir, la nostra germana. En sap més la mare, i això que...

Ernestina: (Amb les parpelles mig closes.) No me'n parlis. (Revifant-se.) Vols fer-me el favor d'anar-me-les donant aqueixes peces, Merceneta? (La Merceneta ho fa i Ernestina, des de la glonxa, redreçant un poc el bust, les hi va prenent, inspeccionant-les.) Vaja, sí! Aquesta és ben esguerrada. (La torna a donar a la Merceneta.) S'ha de desfer. Aquesta ja no té adob! (El mateix joc.) Això és perdre el temps i llençar el material. (En repassa algunes més, ràpidament.) Més valdria que no m'ajudessin. No hi ha remei, no hi ha remei!

Merceneta: No t'has de neguitejar, sents, Ernestina? Procura posar-te ben valenta.

Ernestina: Trigaré molt, Merceneta!

Merceneta: Qui ho sap! La mare diu que no.

Ernestina: La mare, rai!

Merceneta: La va renyar molt l'altre dia el doctor Riera. Li'n va dir de seques i de verdes.

Ernestina: I què va dir de mi?

Merceneta: Que el teu mal era com una mena de decandiment molt antic; que les mateixes punyides del cor et donaven l'ofec, i que podies viure molts anys.

Ernestina: Molts anys!

Merceneta: Sí, molts anys; sí, tant com nosaltres!

Ernestina: I què en treuré de viure molts anys, Merceneta? No és pas gaire consolador el viure molts anys patint i ofegant-me inútil i trista entre misèries i desavinences.

Merceneta: El senyor Riera assegura que amb paciència, seguint els seus consells, trobaràs conhort. No deus cosir ni encaparrar-te; has de pendre bons aliments i eixir a passejar; riure i distreure't.

Ernestina: El que el metge recomana és per a mi impossible! Que poc m'anima això, Merceneta!

Merceneta: (Anant cap a ella commosa i plena d'afectuositat.) No siguis així, pobrissona! Quan vingui el bon temps, sortirem juntes a trescar pels afores; anirem lluny, ben enlaire, caminarem de pressa per a no tenir fred. La mare ja ho voldrà.

Ernestina: (Sempre amb tristesa.) No gaire lluny, ni molt pels cims, ni massa de pressa... Jo no puc pas baixar l'escala ni fer mitja dotzena de passes sense perdre l'alè.

Merceneta: I les teves petites ales? Recorda't que solíem parlar-ne, abans, de les nostres ales. Jo les tenia de falsiot, tu de cadernera, la cosidora de rat-penat, la Júlia d'oca... Ha, ha! Riu, Ernestina!

Ernestina: És mala cosa, per a fer-me riure, aqueix retret a les meves petites ales! Estic ben eixalada, Merceneta!

Merceneta: Jo t'ajudaré; farem bracet. És més bonic tot a la primavera, Ernestina! Els camps són verdejants, els marges flairen, els presseguers floreixen, i la mar és blava i lluenta, i quan més puges, més puja.

Ernestina: I quan les has vistes aqueixes coses, Merceneta?

Merceneta: Molt de tard en tard. Alguna festa; fent alguna escapada amb les companyes. No l'has vista mai la mar des d'un cim, Ernestina?

Ernestina: Ni des d'un terrat. No m'ha llegut! Només he vist els carrers negres; el fum de les xemeneies, la molsa de les coronises i la pols de les persianes dels veïns. Fa mig any que no he posat els peus al carrer. Amb quin gust hauria fugit d'aquests retalls que m'entrebanquen; de tot això... (senyala el que té a l'entorn) d'aqueix pis emmetzinat!

Merceneta: (Acompanyant-la i confidencialment.) Amb en Pepe no, oi, Ernestina? Amb en Víctor?

Ernestina: (Atzarada i severa.) Merceneta!

Merceneta: No em renyis! Et penses que no endevino el vostre turment? Quan veig que feu esforços per no mirar-vos, que fugiu l'un de l'altre, i a tu t'escapen les llàgrimes i a ell quasi també; jo no sé el que faria!

Ernestina: Vols callar, Merceneta? Tot això és vell; ja ha passat!

Merceneta: No que no ha passat! Però si és tan natural que tu i en Víctor...! Li deus tants favors i ell te'n deu tants a tu!

Ernestina: Prou, Merceneta!

Merceneta: La Júlia n'ha tingut la culpa; que ho pagui! Mai ha pensat en altra cosa que en bonics i llaminadures. Com això de l'Adolfet: "No vull saber res! No em digueu res! No vull sentir res!" Pobre Víctor si no hagués sigut per tu!...

Ernestina: T'he dit que prou! Em martiritzes!

Merceneta: Dic la veritat. Que no la puc dir, la veritat, Ernestina?

Ernestina: És que potser t'ho penses dir la veritat!

Merceneta: No faig més que repetir les paraules d'en Víctor, veges!

Ernestina: I a qui la deia la veritat en Víctor?

Merceneta: A la Júlia. Escruixia sentir-lo! Veus com jo parlava amb fonament, Ernestina?

Ernestina: Ja m'estranyava a mi que tu... De totes maneres, has fet molt mal fet en escoltar converses i repetir-les.

Merceneta: En aquesta casa tan xica no es pot respirar sense que els altres s'informin.

Ernestina: Tens raó, sí, tens raó! Els batecs del cor es senten a través dels embans i de les portes! És paorós! (Ernestina es tapa la cara amb les mans. Pausa.)

Merceneta: Coratge, Ernestina! Procura guarir-te... Qui sap!... (Recordant.) Oidà: has pres el que vaig dur-te ahir?

Ernestina: Merceneta, lleialment, em remordeix la consciència que em duguis coses d'amagat... quan penso que als de casa els manca tot! D'on treus els diners?

Merceneta: Què te se'n dóna a tu d'on els trec?

Ernestina: És que, sense saber-ho, no em fan pas profit els teus reconstituients ni les teves llaminadures. Jo no voldria per res del món... Déu te'n guard, desgraciada!

Merceneta: (Amb dignitat i entendrida.) Què t'has cregut de mi? Jo seré una baliga-balaga, però mai... sents?, mai... Sembla mentida, Ernestina! (Es posa a plorar.)

Ernestina: (Agafant-li les mans i atraient-la.) Merceneta... i ara! Oh, pobra Merceneta!

Merceneta: És en Víctor, perquè ho sàpigues! M'has fet trencar un jurament! (Sanglota amb més força.)

Ernestina: (Posant-li les mans al coll i mirant-la amb amor.) Merceneta, no et conec; tu, tan lleugera i tan enjogassada... Vina, fes-me un petó; oi que sabràs fer-me'l un petó, Merceneta?

Merceneta: (Fent-l'hi.) No costa pas gaire.

Ernestina: (Abraçant-la.) Prou deu costar. Mai ens n'hem fet entre nosaltres. (L'hi torna i la reté contra el seu pit.) Que et faig molta llàstima? Digues.

Merceneta: Sí que me'n fas, i en Víctor també me'n fa.

Ernestina: No me n'hauries de parlar mai d'en Víctor. Hem resolt estar en pau amb la nostra consciència.

Merceneta: I pensar que jo vaig ser la causa de tot! Me n'he empenedit moltes vegades; tinc ben present la teva desesperació i la d'ell, Ernestina! Ah, que lleugera era llavors!

Ernestina: No sé pas a què et refereixes. La culpa, tu?

Merceneta: Sí; d'haver seguit la broma. Vaja quina broma! En Pepe va signar-me que me n'anés, i jo, mira, vaig deixar-vos sols. El poca-vergonya! Ernestina, Ernestina, perdona'm el meu poc seny. Jo faré per tu els més grans sacrificis; jo no et deixaré mai, jo t'estimaré força; refia-te'n, Ernestina!

Ernestina: Mercès, mercès! Ara puc dir que tinc una germana.

Merceneta: Sí, sí, i per tot el que sigui menester. Creu-me: en aquests dies he posat enteniment. M'has encomanat la teva amargura. Es veu que... (Veient eixir en Víctor de la cambra de Júlia.) En Víctor! (Víctor, servant el seu aire atuït, torna a asseure's enfront la màquina d'escriure. Allí roman capficat uns quants minuts. Després es regira, guaita, cerca, com un home qui no sap el que es proposa. Entretant Ernestina va resseguint la feina, desfent algunes peces i montant-ne d'altres. La Merceneta posa molta atenció en el que fa l'Ernestina, com si desitgés alliçonar-se; després diu, amb alegria.) Ja ho entenc, ja, Ernestina! La costura té d'anar d'aqueix costat. Vols que provi?

Ernestina: (Dant-li la feina.) Si és molt senzill.

Merceneta: Em podries també ensenyar de cosir a màquina. Ja la sé fer córrer; sols cal que aprengui a pespuntejar sense torce'm i a posar el fil a la llançadora. Et seria una bona ajuda. No trobes? (En Víctor s'és aixecat i cerca vagament per la taula i les cadires. Sembla que li faci temença apropar-se a Ernestina.) Has perdut quelcom, Víctor?

Víctor:(Indecís.) Qui? Jo? Sí: uns papers...

Merceneta: Nets o bruts?

Víctor: (Sempre ensopit.) Bruts! Què vols dir, bruts?

Merceneta: Escrits o sense?

Víctor: Escrits. Quan has desparat la taula... Calla; vols mirar aquesta cadira, Merceneta? (En senyala una que és a prop de l'Ernestina. Aquesta es separa un poc amb intenció d'estalviar a Víctor l'encongiment que li produeix l'acostar-s'hi.)

Merceneta: (Estirant el braç per arribar a la cadira i desembrassar-la de roba.) No hi veig res, noi, res!

Víctor: (Repensant-se.) No...; on tenia el cap! Gràcies, Merceneta. (Se'n va de dret a l'escalfapanxes i treu de darrera el mirall un plec de papers.)

Merceneta: (Per animar un xic aquella situació, bromejant.) Hauràs de menjar cues de pansa.

Víctor: (Asseient-se a la màquina.) Ca, no! Encara en tinc massa de memòria, Merceneta. (La senyora Rosa surt de la cambra de Júlia i s'atura al pas de la porta.)

Rosa: (Parlant amb la Júlia.) I sí, filla meva, sí: tant se val! En l'altre hi posarem el coll. Procura estar tranquila. (Ajustant la porta i adonant-se de la Merceneta.) Què embulles, ara, tu! Apa, no són feines teves; toca pirandó, i de pressa, al fregall! (Veient que l'Ernestina treballa.) Mireu-me això, la malalta! Tens una mica més de dalit, no fa? I sí; bé prou que es veu; és la sèmola. Ah, sí! reforça, reforça la sèmola. Has vist la feina que hem avançat amb la Júlia?

Ernestina: Sí; l'he vista.

Rosa: (Disposant-se a continuar, mentre la Merceneta se n'és anat a la cuina.) Què haig de fer, ara?

Ernestina: No sé pas què donar-li; tot és tan delicat!

Rosa: Tu mateixa... Si comprens que no puc ajudar-te, me n'aniré a dormir. Porto tantes hores trescant, que estic esllomada! (Fa algunes passes per anar-se'n; després es gira.) Que no us descuideu de posar la balda a la porta. Ah, Ernestina! (Torna enrera, atansant-se a Ernestina.) La pobreta Júlia (abaixa el to de veu) té un fort sentiment. Fes-li bona cara... Tots plegats hem d'endolcir-li la vida. Déu Nostre Senyor ha volgut unir-la a Víctor de bell nou... M'entens, Ernestina? (Ernestina crispa les mans i clou els parpres presa d'un gran trasbalsament.) Mai ha deixat d'estimar-la... jo n'estava certa; el cor m'ho deia. Serà un consol per a tots... Figura't! Distreuen tant la mainada!... Et dirà tita com l'Adolfet... tita! Ai, Senyor!... la nostra alegria! (Ernestina fa una extremitud com atacada d'epilèpsia.) Vaja, res... si has d'emocionar-te d'aquesta manera!... Ara poguéssim donar entenent a en Pepe de què allò va ser un malentès, vet aquí que tornaríem allà on érem. En fi; no et cansis massa. (La senyora Rosa se'n va satisfeta, badallant de son. Ernestina resta immòbil, rígida i amb les fesomies esblaimades. En Víctor plega d'escriure, pressentint la tempestat espiritual de la donzella. Ernestina, poc a poc, va perdent la seva rigidesa; el cap li cau enrera fins restar apoiat en el respatller de la glonxa; les mans li rellisquen esllanguides damunt la falda.)

Ernestina: (Amb veu desmaiada, recita com si somniés alt.) Allí on érem... allí on érem!... La tragèdia sense fi! Serà una alegria! I quina alegria! Víctor! (Víctor s'estremeix.) Víctor, ja n'estàs informat de la nostra alegria? (En Víctor, mut, acota la testa.) Sents, Víctor? No et faci vergonya parlar amb mi, Víctor. Ningú pot dubtar de la teva fidelitat ara. La única traïdora sóc jo en aquesta casa. L'ànima... no en parlem! Quina porqueria l'ànima dels homes!... I jo encara lluitant amb una espurna d'esperança! Oh! (Amb una extremitud nerviosa llença la costura de la seva falda, l'empeny amb el peu i adopta una positura displicent, com si es disposés a dormir.)

Víctor: (Aixecant-se i fent algunes passes vers Ernestina.) Ernestina, què tens?

Ernestina: (Sense descloure els parpres i amb un gest despectiu en la boca.) Res, home, res! Treballa, treballa, pobrissó!

Víctor: Però... què dius, Ernestina?

Ernestina: Dic que no perdis feina; al jou, al jou!

Víctor:(Desorientat i temorenc, endevinant, però, la terrible situació.) Ernestina... compadeix-te de mi!... (S'hi apropa efusiu i descompost.)

Ernestina: (Sentint-lo aproximar-se i allargant els braços per a refusar-lo.) No, no; la consciència, Víctor... els juraments. (Diu això amb amarga ironia.) Hem d'estar sempre d'esquena! Desitjo reposar... ja no treballaré més... m'agafa una peresa, una son... Vés-te'n amb la Júlia i no em desperteu. Espera; sento un fred horrible; amortalla'm, Víctor!

Víctor: Em fas molt de mal, Ernestina!

Ernestina: Vull dir que m'abriguis.

Víctor: Per què no te'n vas a la teva cambra?

Ernestina: No té més que un finestronet la meva cambra. A mi em cal un balcó molt enlaire, molt enlaire, amb pedres a baix per... per respirar!...

Víctor: (Molt desficiós.) Desvarieges, Ernestina!

Ernestina: Mai havia estat tan serena. I és estrany, veus? El cor no em fa gens de mal, gens!, com si no en tingués!

Víctor: (Indecís.) Déu meu!

Ernestina: Apa, Víctor: treballa, treballa... Prescindeix de mi... (En dient això referma els ulls, que havia desclòs un instant, i es posa en actitud de trencar el son. En Víctor resta confús, mirant-la. Avança un pas per anar a abrigar-la i es repensa. S'asseu a la màquina. Tomba el cap i la contempla un instant com qui es malfia d'aquella son. Tecleja un poc i repeteix el moviment. La Merceneta, a la cuina, canta, a mitja veu, una cançó popular de tonada melangiosa. En Víctor acaba per posar-se a la tasca. Júlia obre la porta de la seva cambra. Vesteix una bata de llana i unes sabatilles; es veu que s'ha tirat fora del llit, vestint-se de bell nou lleugerament per eixir al menjador. El seu cos temptador s'insinua dins els plecs de la bata un poc trèmul i provocatiu.)

Júlia: (Avançant a l'encontre de Víctor, mentre insinua un somriure.) Ah! És aquí l'Ernestina? Jo et feia ben sol...

Víctor: I jo et creia a tu...

Júlia: (Amatenta.) Estic nerviosa. La son no em vol pendre. M'avorreixo, Víctor. Dorm l'Ernestina?

Víctor: (Contrariat.) És possible.

Júlia: Vols dir que no es costiparà? Un s'enfredoreix de mala manera dormint així. (Girant-se i mirant amb molta atenció a Ernestina.) Si li poguéssim donar entenent de ficar-se al llit! (S'apropa a la seva germana.) Ernestina! Ernestina! (Crida a mitja veu, la justa per a que la senti si està desperta i per a no despertar-la si està dormida.) Respira molt acompassat. Senyal que res li dol, oi, Víctor?

Víctor: (Amb inquietud.) Segurament; però em fa estrany. (Va per inspeccionar a Ernestina, però la Júlia el pren del braç un poc engelosida.)

Júlia: No l'inquietis. Així que la Merceneta estarà llesta de la cuina li direm que se l'endugui a descansar. (En Víctor tracta de seure una altra volta i rependre la feina.) Que vols seguir escrivint? (Amb to de súplica, afalagant-lo.) Deixa-ho per demà!...

Víctor: (Més inquiet, sempre recelant d'Ernestina.) Júlia!

Júlia: (Insinuant.) Apa... prou que has treballat avui! (Mirant-se'l amb els ulls endolcits, plens de promeses.) Passo tantes hores desvetllada!... (Li pessiga el clatell.)

Víctor: (Per Ernestina.) Seny, Júlia!

Júlia: (Anant-se'n, ofesa.) Veig que encara tens el pensament lluny de mi.

Víctor: (Seguint-la.) No és això, Júlia, no és això!... (Al pas de la porta de la cambra Júlia li posa els braços al coll, atraient-lo. En Víctor, recelós, tomba el cap en direcció a Ernestina, però es deixa conduir. La porta de la cambra llur es clou suaument. Ernestina es dreça d'un impuls formidable. El mocador d'abric li rellisca cos avall. Amb els ulls molt oberts, d'hipnotitzada, va per apropar-se a la porta de la cambra de Víctor, però es repensa amb gest d'horror i es fica a la seva.)

Merceneta: (Sortint de la cuina amb els braços arremangats, eixugant uns coberts.) Oidà, tots a jóc, i el llum crema que cremaràs! I sempre predicant l'estalvi! Ja la pujarem ben dreta la paret! (Va al bufet i deixa els coberts al calaix; després apaga el llum, tornant a la cuina. Al cap d'un moment l'Ernestina revé al menjador.)

Ernestina: (Avançant amb les mans al pit, presa d'un estrany desfici.) Impossible!... En cap recó de casa trobaria frescor per a la meva ànima... ni a deu hores lluny. (Mirant fixament la porta de la cambra de Júlia.) Oh, és aqueixa porta... aqueixa maleïda porta que traspua poc! (Com si les cames no la poguessin aguantar es deixa caure en una cadira prop de la màquina de cosir. Allargassa els braços damunt de la mateixa i reposa el cap entre ells, sense treure l'esguard de la porta susdita.) Tornar a viure el passat!... No, no! Devindria un munt infecte de mals pensaments, de gelosia i odi... Ernestina, fes el teu camí, el teu únic camí! (Mentre diu això, en el rectàngul de llum de la porta de la cuina s'obira a la Merceneta que penja una cassola. L'Ernestina creu estar sola. Aixeca el cap i es passa les mans pel front, apartant els rulls de la cabellera mig desfeta. En fer això arrossega un poc la cadira. El soroll fa girar el cap a la Merceneta, que nota la seva presència.)

Merceneta: (Anant a trobar a Ernestina.) I ara, Ernestina! Encara llevada?

Ernestina: (Sorpresa impensadament i aixecant-se esglaiada.) Ah! (Es posa les mans altre cop al pit per reprimir els batecs del cor.)

Merceneta: Què significa això?

Ernestina: M'has espantat! No t'hi sabia!...

Merceneta: Tens un aspecte estrany, Ernestina! (Li agafa una mà.) Tremoles... (Amoixant-la.) A tu te'n passa alguna de nova. Què hi feies aquí? Digues-m'ho.

Ernestina: (Mirant d'un cantó a l'altre.) Res, no-res! Deixa'm, deixa'm!

Merceneta: M'inquietes, noia. Tinc por que rumiïs alguna cosa dolenta; no sé el què...

Ernestina: (Fent un esforç per semblar tranquila.) Ets molt beneita, Merceneta. Com que estava desvetllada... volia treballar.

Merceneta: A les fosques i sense abrigall? Que t'has begut l'enteniment? Que vols recaure?

Ernestina: No recauré mai més, no. Tranquilitza't. Fins crec que el cor se m'ha tornat de roca.

Merceneta: Jo no et deixo. Et faré companyia si t'entossudeixes en quedar-te.

Ernestina: (Amb una inexplicable exaltació.) Desitjo restar sola, Merceneta. Per Déu! Si tu ho sabessis, em deixaries tot seguit. Si m'estimes no em martiritzis contrariant-me. Adéu. (L'agafa del cap i la petoneja amb desfici.)

Merceneta: (Desconcertada.) Ernestina! Ho veus com no és natural el que fas ni el que dius? Què tens?

Ernestina: Ànsia de repòs!... Provaré de cridar la son... A vegades, quan no ens troba amb el cap damunt del coixí, ens sobta en una cadira. Vés. Apaga aquesta mica de llum de la cuina, que m'acovardeix... em destorba. (Es posa en actitud de dormir en la mateixa cadira d'abans, recolzada en la màquina.)

Merceneta: (Recollint el mocador d'abric de terra i posant-l'hi amb gran cura sobre les espatlles.) Deixa que t'abrigui. Ai, Senyor! Sembles una criatura rebeca i jo la teva mainadera!(L'Ernestina torna a besar-la amb passió.) Bona nit, Ernestina. Confio en tu. (Posant-se el dit al nas amb aires de graciosa menaça.) Mira!... (Se'n va per la porta del corredor.)

Ernestina: (Defallidament.) Adéu, adéu, Merceneta, adéu! (Baix, molt concentrada.) És la meva única recança! (Cau com anorreada de cap a la màquina. La Merceneta torna a aparèixer a la porta del corredor. Contempla un moment a l'Ernestina i després se'n va de puntetes amb aire desconfiat. Ernestina súbitament es redreça i llença un sospir. De seguida els seus ulls agafen una estranya lluïssor; registren l'ombra amb esverament. S'alça de la cadira i es dirigeix al balcó. Engrapant la falleva, tracta d'obrir-lo. El soroll de la falleva al rodar la sorprèn i resta quieta com empedreïda, mirant amb desconfiança a l'entorn. Es revé tot seguit i obre d'una estirada, ferma i decidida. La Merceneta surt del passadís i d'un salt es planta al mig del menjador.)

Merceneta: (Fent un crit.) Ernestina, desgraciada! (L'atrapa en el moment que l'altra traspassa el marxapeu, abraçant-la i retenint-la amb tota la seva força.) Què anaves a fer? Déu del cel! Traïdora!... Si em descuido! (Tracta d'emportar-se-la a dins, però Ernestina resisteix.) Víctor! Víctor! Júlia! Mare! (L'Ernestina estreny a la Merceneta contra el seu pit, ofegant-li la veu, si bé no és a temps per aconseguir que el primer crit de "Víctor" deixi d'oir-se clarament.)

Ernestina: (Sempre retenint el cap de la Merceneta ben estret.) Calla, calla... no vull... sols tu deus saber-ho! Oh, quin horror! Perdó! Quin horror! (Defalleix en braços de la Merceneta, que l'arrossega a dins. Ernestina s'apreta els polsos amb les mans.)

Merceneta: (Besant-la i acaronant-la.) Ernestina, jura'm que faràs bondat, o crido. (Segueix retenint-la com si temés una nova temptativa. Ernestina esclata en plor, un plor pregon, silenciós.) Vina; ja no te m'escaparàs. Mai més!... Mai més et deixaré sola! Com ho sospitava! Ah! Ara dormiré amb tu, treballaré amb tu; em tindràs al teu costat de nit i dia. (La té agafada per la cintura, encaminant-la a la cambra. Ernestina es deixa conduir dòcilment. Es tapa els ulls amb les mans i apoia el cap en el muscle de la Merceneta. Els sanglots sacudeixen la seva còrpora. Està a punt de caure anihilada.)

Ernestina: (Amb la veu llagrimosa.) Sofria molt... sofria molt!... (El darrer mot el diu dins la cambra on desapareixen totes dues. Així que s'han endinsat en la cambra, Víctor surt de la seva. Es nota que s'ha vestit precipitadament, posant-se el gec damunt la samarreta. Duu les solapes aixecades, tapant-li el coll, i camina a les palpentes. Alhora registra amb ulls esverats el menjador. Dins la cambra d'Ernestina ressona un sanglot. Víctor s'apropa a la porta i la porta és barrada; llavors s'adona del mocador d'abric que és a terra, del balcó obert; endevina el que acaba de succeir i el seu front s'ennuvola; una gran pena va reflexant-se en les seves faccions. Cau en una cadira amb la boca esbiaixada de dolor i s'agafa el cap desesperadament amb les dues mans, defallint amb els colzes sobre els genolls. Es tornen a oir acompassats els sanglots d'Ernestina. Teló.)

Fi del drama