Part 4

Víctor: L'horror està en haver esperat que una bèstia folla s'abraonés a tu, que deixés en la teva pell immaculada el rastre de la seva impuresa. (Clava son esguard en el lloc de la besada.) Jo que et guaria amb temença de pensar impurament, de no saber sobreposar-me al martiri dels teus braços, i mai trobava prou castes ni prou respectuoses les meves mans!

Ernestina: I jo ho endevinava i t'ho agraïa!

Víctor: Et conservava immaculada per un malvat.

Ernestina: Asserena't, tranquilitza't! La meva ànima no ha pas desdit.

Víctor: Ernestina, jura-m'ho!

Ernestina: T'ho juro! Mai ni un sol instant m'ha inspirat altra cosa que repugnància i basarda. Volia provar les meves petites ales, volia fugir de tu per evitar aquesta hora. Ni una lleugera simpatia, creu-me; em llençava al precipici amb tot el coneixement, per a no fer nosa.

Víctor: Oh, Ernestina! Quin pecat hauries comès!

Ernestina: (Inquieta i vigilant.) Ara l'estem cometent tots dos. Separem-nos, Víctor! Siguem prudents. Si ens descobrissin! Arribes a capir el nostre viure? T'imagines l'eterna sospita dels altres interposada entre tu i jo? Ni mirar-nos gosaríem!

Víctor: (Baixet i insinuador.) Ernestina, a mi també m'han brollat unes petites ales. Les sento frisar... Aquesta casa se m'ha fet insuportable.

Ernestina: Què estàs dient! Com t'enganya el desig! Tu ets incapaç de resistir els planys i les súpliques; no sabries pas ésser cruel amb les tres desgraciades que es refien del teu guany.

Víctor: Tampoc dec ésser cruel amb la meva ànima, Ernestina, i tu ets la meva ànima. Ningú té dret al nostre martiri!

Ernestina: Pobre Víctor! Has pensat això a deshora. Jo no puc pas seguir-te... On me portaries amb el cor malmès, quasi agonitzant? Ara mateix... a penes respiro... (Ernestina bleixa amb ansietat. D'esma cerca un seient i tintinejant es deixa caure en una cadira, prop del balcó.) Oh, m'ofego, m'ofego! No t'apenis, Víctor; és el mal de sempre.

Víctor: (Ple d'angoixa, intentant auxiliar-la, sense atinar en què.) Ernestina! Oh, per pietat, Ernestina!

Ernestina: (Xiuxiuejant, amb pena.) Calma't, Víctor. Fa estona que estic així... tota la tarda. Acosta't. (Ell hi va, agenollant-se als seus peus.) Tinc un estrany pressentiment. Escolta'm. (Li acarona els cabells.) Potser tenies raó... Què hi fa que ens descobreixin? Si aquesta fos la darrera vegada d'estar sols! Si mai més tinguéssim uns instants de lleure per dir-nos el que sentim! (Víctor sanglota.) Asserena't; jo també t'estimo. (Víctor esclata, besant-li les mans amb deliri.) Besa, besa! Jo no podria pas negar-te res. Sóc teva. Oh, si poguessis retornar-me!... Ara... voldria viure... Obre el balcó!... Aire... aire... Obre del tot! (Víctor es dirigeix al balcó i l'esbatana. Després cerca a l'entorn un abrigall per a cobrir a Ernestina i protegir-la del vent plujós que ratxeja fent voleiar els cabells de la noia. Desesperat es fica a la seva cambra, topant-se amb Júlia darrera la porta. Passa sense fer altra cosa que mirar-la un moment amb aire glacial, de repte. Júlia penetra en l'estança i va a seure al caire de la taula. La seva expressió és rancuniosa. Indiferent al mal d'Ernestina, apoia el colze en la fusta, inclina el cap en el palmell de la mà i encreua els peus, que belluga nerviosament. En Víctor revé amb un abrigall, posant-lo damunt les espatlles d'Ernestina. Aquesta aspira amb avidesa l'aire fred del crepuscle. No s'adona de la presència de la seva germana.)

Víctor: (Prescindint de Júlia.) Ernestina, Ernestina, no estàs bé aquí! Vols provar...? Et passa, Ernestina?

Ernestina: (Com un sospir.) Sí... sí... poca cosa... (Li fa senya de què es tranquilitzi.)

Víctor: Júlia, vina... ajuda'm; duem-la a la seva cambra. Sents, Júlia?

Júlia: (Freda i despietada.) Això és cosa teva. Ves aquest!

Ernestina: (Girant el cap per a veure a Júlia.) Què diu... la Júlia?

Víctor: Res. Estàs més bé?

Ernestina: No m'ofego tant!...

Víctor: I el dolor?

Ernestina: (Més animada de veu.) No cedeix mai el dolor. Que espiaves, Júlia?

Júlia: Espiava, sí!

Ernestina: Pitjor per tots, llavors. (Fa acció d'aixecar-se però li manca força. Víctor va per ajudar-la, però titubeja, cohibit per la presència de Júlia.)

Júlia: (Notant la vacil·lació.) No quedis, home, no quedis!

Víctor: (Concentradament a l'orella de Júlia.) Ja en parlarem, Júlia, ja en parlarem.

Rosa: (Entrant com un llampec amb la Merceneta al darrera.) És cert, filles meves, el que acaba de contar-me la Merceneta? (Tots resten indiferents en el seu lloc. Víctor a la vora de Júlia, d'esquena a la senyora Rosa.) Reina Santíssima, quin daltabaix! Però... que parli algú! (Encarant-se amb en Víctor amb els braços encreuats en actitud agressiva.) Vaja, Víctor, que el primer cop que vols fer l'home... Ah, sí: t'has lluït! I no t'ha inflat la cara d'un cop de puny en Pepe? Massa prudència... Oh, és molt delicat el noi de casa! L'honradesa... la virtut... el dallonses!... Mal com... Déu me perdó! Mira quina alegria que ens has dat a totes! Ja ens mantindràs tu ara; ja pagaràs el que devem; ja es refarà l'Ernestina!... Que no la contemples que eixorivida s'és posat?

Ernestina: (Fent un esforç.) Mare, mare!

Júlia: No us inquieteu per ella. Si ho sabéssiu!

Rosa: Et penses que no ho sé! Si ho veig; ho estic veient: una criaturada, un ensopols, un res... Mireu que és prou! Durant tota la meva vida, tota!, així que els meus propòsits comencen a reeixir, es presenta un tarambana, i... té! No fa ràbia, no encén les sangs, no n'hi ha per a tornar-se boja? Responeu-me alguna cosa, si sou servits! Sembleu masells! Heu de dir-me el com i el què; ah, sí!, per a posar-hi remei. No és que no m'hagi escarrassat fent seguir a l'altre beneitó per la Merceneta. Però, ca!... Vés-li al darrera amb un flubiol sonant. Estic atuïda, sabeu, nois?, ben atuïda! (Es deixa caure a un seient, fregant-se el suor que malgrat el fred li traspora pel coll. Ernestina s'aixeca i arrossegant els peus i cridant amb la mà la Merceneta, que l'acompanya a la cambra. Víctor se n'és anat al fons. Allí resta amb el cap jup, seguint amb l'esguard les passes d'Ernestina. Júlia també s'aixeca amb un gest viu, es revira i sobta la mirada del seu marit.)

Júlia: Per què no la segueixes, Víctor? Vés-hi, home, vés-hi... És horrorós, horrorós!

Rosa: I ara! Què t'empatolles, Júlia? Parla clar, redimoni! O sou muts o enraoneu amb segones. Què més hi ha?

Júlia: En Víctor, mare. Ell és l'únic que deu donar-li explicacions. Si gosa...

Víctor: (Arronçant les espatlles.) Tu n'estàs informada tan bé com jo, Júlia. Per la teva malícia no hi ha secrets.

Júlia: Jo només puc respondre del que he vist, i ja he vist prou.

Víctor: Llavors, ho saps tot.

Júlia: Tot, no, criatura! El que sé és que teniu molt descar!

Víctor: Júlia!

Rosa: (Posant-se dreta de bell nou, excitada.) De què us les haveu vosaltres, ara? Júlia, filla meva: es tracta d'algun altre tripijoc? M'ho temia, a fe. (Encarant-se amb en Víctor.) Si et proposes amargar-nos l'existència, digues-ho d'una vegada. Estem frescos, estem frescos! Et referies a l'Ernestina, oi, Júlia?

Júlia: Sí; allò que es diu vés-te'n tu per a posar-m'hi jo. Ja hi toqueu, mare, ja hi toqueu. La hipòcrita!

Rosa: Valga'ns la Santíssima Trinitat! Disculpa't, Víctor, disculpa't! Seria espantós que t'haguéssim recollit del mig del carrer per a... Ara vés dient que vetlles per la nostra dignitat. D'aquesta manera ens pagues?

Víctor: (Pàl·lid, trèmol d'indignació, es mossega els llavis, esclatant a la fi.) Prou, senyora Rosa, prou! Mentre gasti el llenguatge d'ara, jo no li daré la més petita satisfacció. La única que hi té dret és Júlia; tampoc ho mereix, però hi té dret. Vol deixar-me parlar un moment amb la Júlia?

Rosa: Amb mi caldria que te les haguessis! Ah, sí! Però ja ens veurem les cares tard o d'hora! Aquí te'l deixo, Júlia, aquí te'l deixo! (Se'n va a la cambra d'Ernestina. Júlia torna a seure amb posat d'una dona carregada de paciència, disposada a suportar tota mena d'impertinències.)

Víctor: (Després d'una pausa.) Escolta, Júlia; jo no sé si t'has fet càrrec del que succeeix. Jo en aquest instant sofreixo com el que més pugui sofrir; jo m'acuso tan severament com la meva pròpia consciència pugui acusar els altres. Has d'entendre que no oblido pas les alegries viscudes aquí en la vostra companyia; però tampoc oblido els dolors. Sento agraïment, però també em deveu agraïment. No vull passar comptes; estem en paus. Ara el nostre deure és solucionar el conflicte. Tu ja comprens que la situació ha devingut insostenible.

Júlia: Comprenc que una altra ha ocupat el meu lloc.

Víctor: El teu lloc en el meu esperit, sí. Has fet els possibles per a lograr-ho. Per aquest cantó has arribat a ser-me indiferent.

Júlia: A estones. Recorda-te'n, Víctor! Sí, entesos. Jo era per tu com una mena de... passatemps. Em fas molt favor. Segueix, home, segueix.

Víctor: La teva mare t'ha criat vanitosa, egoista i lleugera. Ni has complert amb el teu fill, ni has complert amb mi, ni has pogut complir amb la llar nostra. Perquè no tota la culpa és teva, et compadeixo. Perquè no tota la culpa és meva, tu estàs en l'obligació de compadir-me.

Júlia: Filosofies, noi, filosofies! I no m'hi vinguis a mi amb filosofies, saps?

Víctor: Filosofies? Bé. Llavors deixem-nos de filosofies. Ara determinem qui de nosaltres deu abandonar son lloc en la nostra família. A dreta llei, tu deuries seguir-me, Júlia. És la única solució honrosa; és el meu deure de marit proposar-te-la.

Júlia: Què dius! Jo amb tu?... Deixar la mare, sense un pa a la post, matar-la a gratcient, robar-me-la per fer-me sentir el teu despotisme d'amo? (Júlia s'aixeca indignada.) Treu-t'ho del magí. Primer em tiraria al mar!

Víctor: (Exasperant-se.) Així, doncs, per la pau de casa, tu creus que hem de llençar a l'Ernestina pel balcó, o tenir paciència fins que se'n vagi a l'hospital o al cementiri? Júlia, Júlia! Jo havia fet l'intent d'ésser magnànim, generós amb vosaltres, sever amb mi. Però, ah!, no val pas la pena.

Júlia: (Allunyant-se d'ell d'esquena.) Com te sembli! Tu has fet l'embull i tu sol el desembullaràs. (Freda, despectiva, camina pel menjador, d'un aire avorrit. Al passar davant del mirall es contempla un instant, apartant-se un rull del front. Víctor, amb la mirada vagarosa, es deixa caure tràgicament en una cadira. La senyora Rosa surt de la cambra d'Ernestina més aclaparada que abans.)

Rosa: (Com parlant per si sola.) Sí, naturalment, un sotrac darrera l'altre... Sempre ploure sobre mullat; això ni el cor d'un elefant ho resisteix. Jo no sé pas què en farem d'aquesta xicota. Déu meu! Déu meu! (Veient l'actitud d'en Víctor i Júlia.) Sembla que no heu pas lligat caps encara, vosaltres. Quina casa... quina casa! Després ens estranyem de què certes persones facin un disbarat. Ah, sí!, un disbarat!... (Es fica a la cuina. La Merceneta apareix a la porta de la cambra d'Ernestina; guaita temorosament. Després, en veure que Júlia se'n va darrera la senyora Rosa, avança amb precaució cap en Víctor.)

Merceneta: Víctor, l'Ernestina... vés-hi. Fa pietat; sofreix com mai. S'estavellarà contra els ferros de la capçalera! La mare, res; "un pegat per l'histèric a la boca del païdor, i llestos". No l'abandonis a l'Ernestina, Víctor!

Víctor: (Amb gran amargor, fits els ulls en la Merceneta.) Ja no puc atansar-m'hi... ja no puc fer res per l'Ernestina. Ella mateixa s'esveraria de la meva presència, refusaria les meves mans... Oi que és terrible això, Merceneta? Doncs és així!

Merceneta: (Tapant-li la boca amb una mà i mirant vers la cuina amb desconfiança i atenuant la veu.) No parlis d'aquesta manera, que em faries plorar. Tu també fas cara de sofrir molt.

Víctor: Merceneta!

Merceneta: Fes com si no hagués succeït res; torna-hi a ser bon amic, Víctor; creu-me, no desemparis l'Ernestina!

Víctor: Entre ella i jo, Merceneta, hi ha una muntanya més alta i espadada que el Montseny.

Merceneta: (Concentrat i solemnial, a frec de l'orella de Víctor.) Si fos com tu, passaria per sobre la muntanya!

Teló

## Acte tercer

La mateixa decoració dels anteriors. És al vespre. Els mobles, si fa o no fa, com sempre; només hi haurà un braser encès al mig de l'escena.

(Víctor es disposa a escriure i la Júlia el contempla amb posat submís i complaent.)

Júlia: Víctor, ja has vist com la meva mare ha acabat per donar-te compliment. Jo m'escarrasso com les altres. I tu, estàs satisfet? Desisteixes de tot projecte de separació?

Víctor: (Amargament.) Jo desisteixo amb facilitat, Júlia. Prou que et consta!

Júlia: És que seria un crim, Víctor. La mare... Em cal més que mai la meva mare! Insisteixes en que parli a Ernestina?

Víctor: Sí, demà, o quan te sembli; però aviat. Si hem de viure junts, hi hem de viure sense suspicàcies.

Júlia: Per la meva part...

Víctor: Per la teva i la dels altres. En la nostra família no hi ha pas ningú dolent; tots som honrats, tots tenim cor, però no ho sembla. Hem de juntar els nostres esforços i encaminar-los a un mateix fi. Sols d'aquesta manera podrem anar amb el cap ben alt dintre i fora de casa.

Júlia: Reconec que he pecat. Era per agradar-te, Víctor, sols per agradar-te. La mare no m'ha fet apendre res més. Però els meus pardalets del cap han fugit amb la por de perdre't, amb la ràbia de pensar que la nostra separació confirmaria les murmuracions de la gent. Ah! Diuen coses espantoses!... En Pepe ens mantenia... era el meu... i de l'Ernestina... el de totes!

Víctor: (Interrompent-la aspre, amargat.) Sí, Júlia; calla, calla!

Júlia: I què faràs, Víctor, per esborrar aqueixa màcula? Digues-m'ho!

Víctor: (Violent.) Tantes coses restaran imborrables del nostre passat! Vols que vagi arrebossant llengües de casa en casa? Haguéssiu tingut seny!

Júlia: (Tapant-se les orelles.) No, Víctor, no! M'esgarrifes quan perds la corretja. No he dit res. El metge! (Es separa de Víctor.)

Dr. Riera: (Eixint de la cambra d'Ernestina, seguit de la senyora Rosa.) Si repetia el dolor, el tractament de sempre i de seguida. Ara està bé, però... entenem-nos: amb una depressió moral intensa, que mai havia notat. Això la predisposa a recaure. No m'explico el per què aquesta vegada s'ho han pres tan a la fresca. I era molt seriós.

Rosa: Ho sents, Víctor?

Dr. Riera: (Fitant l'esguard a Víctor.) La culpa és d'ell? M'estranya! En Víctor sempre ha complert les meves prescripcions al peu de la lletra. Amic meu, no el conec. Com és que s'hagi tornat així dessidiós? Què li passa?

Rosa: (Sospirant.) Ah, doctor! Cada casa és un món!

Dr. Riera: Doncs, mirin: totes les meves visites resultaran inútils si vostès suspenen la medicació. Ja deu tenir present, senyora Rosa, el sermonet de l'altre dia.

Rosa: Ai, calli! Em va deixar com un drap brut.

Dr. Riera: És que vostè, senyora Rosa, tot s'ho pasta i cus segons la seva fantasia. Sembla que la providència estigui a la seva disposició. Recordi que ja m'havia negat a seguir visitant-los. He tornat perquè en Víctor era una garantia. La única en aquesta casa. Si ell em falla, estem perduts.

Rosa: Es farà el que vostè mani, doctor. Ah, sí!, el que vostè mani.

Dr. Riera: Qui ho farà? Hem de saber-ho i estar-ne segurs.

Rosa: Qui ha d'ésser! Ell! Jo, Déu me'n reguard!...

Víctor: (Impetuosament.) Mai, senyora Rosa! No puc; ja ho sap vostè! (El doctor clava l'esguard més fixament en la faç d'en Víctor.) Tot el que jo fes per ella li seria més perjudicial que beneficiós!

Rosa: Vaja, home! Escolti, doctor... Res: figuri's... si tot està oblidat! Ara vaig a dir-li el que passa.

Dr. Riera: Dispensi, senyora Rosa. Amb en Víctor ens entendrem millor. Vol deixar que m'ho expliqui ell?

Rosa: (Un poc molestada.) Que li ho expliqui, que li ho expliqui! A mi sí que... (Se'n va a la cuina, on es juntarà amb la Júlia.)

Dr. Riera: Digui, Víctor. Abans vull justificar el meu interès en tenir aquesta explicació. El pare d'Ernestina era un gran amic meu; un músic de mèrit a qui la modèstia i la delicadesa perjudicaren durant tota la vida. Ernestina és la seva mateixa estampa. No ha heretat pas res de la senyora Rosa. Tot això m'obliga a vetllar per ella. Ara bé: per les paraules que acabo de sentir, endevino l'existència d'un drama de família; i les malaltes de la mena d'Ernestina no en volen de drames de família.

Víctor: Sí, és un drama... El cas és que jo tampoc sóc el més indicat per explicar-li-ho.

Dr. Riera: L'Ernestina s'afectà molt per la mort del fill de vostè; mes això d'ara és conseqüència d'un altre trastorn. L'Ernestina tenia relacions, no? L'ha deixada el promès?

Víctor: Vaig tenir de llençar-lo al carrer per vil. Ernestina no l'estimava.

Dr. Riera: Això no és pas un drama; és un accident. Què més?

Víctor: Ernestina va rebre una terrible commoció al sentir-se... no sé com dir-ho... objecte de la grolleria d'aquell home.

Dr. Riera: Això explicaria el mal, però no explica pas el que vostè li negui ara la medicina.

Víctor: La senyora Rosa i la Júlia atribuïren la meva acció...

Dr. Riera: Quina acció?

Víctor: La de treure de casa a l'infame...

Dr. Riera: Entesos.

Víctor: A gelosia meva. Hi va haver crits, recriminacions, llàgrimes...

Dr. Riera: (Doblegant les entrecelles.) I vostè creu obrar en consciència donant-se per entès? La seva conducta no aferma la sospita? Miri, Víctor: abans vostè ha dit a la senyora Rosa que tot el que pogués fer per Ernestina devindria perjudicial. Això sol té una explicació: que la presència de vostè emocionés fortament a Ernestina. Llavors, o l'avorreix molt, o l'estima molt. Hum, Víctor! No crec gaire en l'odi entre vostès.

Víctor: Doctor, la sospita ha fet nàixer certs rubors que abans no existien. Se'ns espia, se'ns vigila. I ella ho sap.

Dr. Riera: (Després d'una pausa durant la qual reflexiona i amb decisió i senzillesa.) Cal desenllaçar aqueix drama!

Víctor: (Atuït.) No té desenllaç, no en té!

Dr. Riera: Llavors el mal d'Ernestina és incurable.

Víctor: (Desconhortadament.) Sempre ho he cregut així! És cert, doctor, que la creu en perill de mort?

Dr. Riera: En perill de seguir vivint una vida esllanguida i dolorosa. Ah, Víctor! Les malalties més cruels no són precisament les que maten! En això, tant ella com vostè poden encara sofrir un desengany. Pobres sentimentals! El vostre romanticisme us ha fet esperar la mort descuidant tota possibilitat de viure. No cal que negui res. Vostè no és pas un jove que sàpiga dissimular. Ara vaig a parlar-li com un home amoral. Heu comès una niciesa imperdonable deixant sorpendre el vostre secret, ajupint-vos a la fatalitat, provocant la reconciliació. Aquesta no establirà pas cap afinitat espiritual. Gènit i figura... Júlia no pot ésser altra cosa que un instrument de goig. Fa molts anys que la conec. Heu parlat bé, Víctor; això no té remei; i no en té per la vostra culpa. En quant a Ernestina, és possible que arribi a perdre fins la il·lusió de morir. D'aquí a uns anys, si resisteix, trobarà un consol en ser la mainadera dels fills de l'altra, de Júlia, la vostra diguem-ne amistançada. Ara tinguem seny, Víctor. De moment no li lleveu a la desgraciada Ernestina la petita esperança de la vostra fidelitat. Aqueixa conducta no substituirà pas del tot a la morfina ni als reforçants, però... Adéu-siau. (Encaixa amb Víctor, qui a penes troba energies per allargar-li la mà. El doctor Riera fa acció de retirar-se. La senyora Rosa, que l'ha estat espiant des de la cuina, l'escomet.)

Rosa: Què? Ha sigut força explícit el meu gendre? Han enllestit molt aviat.

Dr. Riera: (Al pas de la porta.) Doncs, miri, senyora Rosa: no ens ha quedat res per dir. (Surt seguit de la senyora Rosa. En Víctor resta profundament capficat. Després es passa la mà pel front i revenint-se es posa a escriure a màquina. L'Ernestina, acompanyada de la Merceneta, retorna al menjador. La Merceneta, amb molta sol·licitud, li atansa una glonxa prop del braser.)

Ernestina: No, Merceneta, ben lluny; m'encaparra. (La Merceneta arrossega la glonxa a un extrem del menjador. Ernestina s'hi asseu, recolzant-hi el cap amb esllanguiment, arrupida dintre el mocador de llana. L'altra li atansa una cadireta perquè hi posi els peus i els hi abriga amb el primer que troba a mà.)

Merceneta: Estàs bé així? Estaries millor al llit.

Ernestina: Oh, no, Merceneta! No saps pas com treballa la meva imaginació allí dintre! Em sento més abandonada!...

Rosa: (Retornant d'acompanyar el doctor, amb aires de tràfec.) Apa, Merceneta, apa! Què hi fas aquí com un estaquirot? On és la Júlia? (Veient-la eixir de la cuina.) Vols ajudar-me a retirar la taula? (Júlia s'atansa amb molta calma i de mala gana.) O tu, Merceneta; qualsevol. (Per la Júlia.) Ja no me'n recordava de què no et convé esforçar-te. (La Merceneta i la senyora Rosa aparten la taula.) Siguem-hi, Júlia, siguem-hi! (Posa la panera de cosir, dues cadires mitjanes i el braser sota la làmpara; s'asseu i es disposa a costurejar i Júlia la imita amb gest de màrtir. Pausa llarga durant la qual sols se sent el tic-tac de la màquina de Víctor i el trepig de la Merceneta, que acaba de desparar la taula, ficant-se finalment a la cuina. Es veu com s'arremanga els braços per a rentar els plats. Rosa, embastant una peça de roba, segueix dient:) Quin mal geniot que gasta el nostre metge! Es veu ben bé que ha perdut la carta de navegar. Li he preguntat si li convindrien unes fregues --això ho podia fer jo mateixa,-- i m'ha respost que sí, però que tenien d'ésser unes fregues espirituals. Ves quina solta!

Júlia: Ja estem ben posats! (Sospirant.) Ai, Senyor!

Rosa: Cal tenir coratge, Júlia! (Pausa.) Ara no sé en la forma que es conjumina això. Té, veus? (Li ensenya el que cus.) L'entevellat; no acaba d'agradar-me. No et sembla, Júlia, que no es posa pas com cal?

Júlia: (Displicent.) No hi entenc res, mare.

Rosa: Pobra Júlia! És clar: d'on t'ha de venir? Poc t'havia criat jo per aqueixes feines. Ah, no! Mai de Déu un pot saber si en lloc de senyar-te et treuràs els ulls!

Júlia: (Plegant de cosir i ensenyant a la senyora Rosa la polpa dels dits.) Mireu quin fàstic, mare!

Rosa: Sí, està clar, com totes les que cusen!

Júlia: Sembla un mal lleig!

Rosa: Te s'hi farà pell morta. Tenies unes mans precioses... veritablement precioses! En fi, cal sacrificar-nos. Pensa que quan jo, amb el meu gènit, m'he deixat retallar de la capa... I té, veus?, qui ho diria? Semblen així reunits una de les famílies més ben avingudes de la terra.

Júlia: I com ne sortirem d'aqueixa situació?

Rosa: Sí, com vols eixir-ne? Escarrassant-nos... pairant-nos del que sigui... i oblidant.

Júlia: El que deia en Víctor. Teníem d'haver-lo cregut més aviat!

Rosa: (Un xic picada.) Per què no el creies tu, llavors? Em fas gràcia! Ara te n'adones? Temps enrera el trobaves insuportable; després resulta que no en pots prescindir...

Júlia: És que...

Rosa: Vols dir que n'estàs ben segura?

Júlia: Ben segura!

Rosa: I ell, per ara, sembla que s'ho prengui així així: ni massa bé ni massa malament.

Júlia: Però des de que ho sap és tot un altre; sí, mare: tot un altre!

Rosa: No; si en el fons no és pas un mal home.

Júlia: En el fons és molt bo.

Rosa: Tambó, tambó, vol dir tabal, Júlia. De totes maneres, a manca de millor... Podia haver fet un cop de cap i no va fer-lo. I hem d'agrair-l'hi. Com hauríem quedat nosaltres?

Júlia: El que em fa tristesa és que jo no sóc bona per gran cosa. Em tinc ràbia a mi mateixa.

Rosa: I bé: anima't. Ah, sí: deus animar-te... Són rauxes de la vida. Tot passa... Si ens fiessin a les botigues, creu que jo recobraria ben aviat la confiança.

Júlia: Déu meu! (Pausa.)

Rosa: (Per la feina.) Ara sí que no sé pas el que m'empatollo. És un treballar d'esma, el nostre.

Júlia: (Punxant-se.) Ui! (Es porta el dit a la boca.)

Rosa: Bo! Ja hi tornem a ésser?

Júlia: (Llençant la costura a terra i empenyent-la desdenyosament amb el peu mentre s'aixeca de la cadira.) És insuportable! (Travessa el menjador, mirant amb molta atenció el dit punxat.)

Rosa: Ara és capaç d'anar-se'n a somiquejar! (Júlia es fica a la seva cambra.)