Part 2

Víctor: És que resulta una imprudència fer-lo dormir amb la mainadera. I ja que te l'has tret del teu costat per estalviar-te males nits, devies anar-lo a veure tot seguit de llevada. I quan se l'ha deixat amb febre, amb més raó.

Rosa: És el dentat, home, és el dentat! Quin pare més valent!

Júlia: Oh, i tal! Es torna ben desagradable el meu marit. (Diu això amb to de malícia i amb gran menyspreu. Víctor surt sense mirar-la.)

Rosa: Hagués passat les que hem passat nosaltres, no es preocuparia tant. Jo vaig tenir set anys un ronyó que em ballava, i mai ningú em va plànyer; ni en feia cas. Altrament, Ernestina, reflexiona la teva situació i pentina't amb quatre esgarrapades. (Sona la campaneta de la porta.) Mira, ja el tenim aquí. (La Merceneta va a obrir a corre-cuita; la senyora Rosa pega un cop d'ull a l'entorn per informar-se de si resta quelcom mal endegat; Júlia adopta una positura interessant, i l'Ernestina es disposa a costurejar, a fi d'amagar la seva pertorbació. Entra en Pepe per la porta del passadís, inquietant a la Merceneta, que l'esquiva enriolada.)

Merceneta: Vaja, també! Sembla mentida que tingui tantes ganes d'orgue!

Pepe: Bon dia, donya Rosa (Encaixada.) Bon dia, Júlia, l'esplendorosa Júlia. (El mateix joc, retenint-li la mà.) Oh, quina virtut que té vostè!

Júlia: (Sufocada.) És clar que en tinc; naturalment.

Pepe: Com, naturalment? No és pas del tot natural el ser virtuosa.

Júlia: (Ingènua.) És que no es refereix a les mans?...

Pepe (Rient.) Ha, ha, ha! Sí, Júlia, sí, a l'escalfor de les seves mans! Una delícia!

Rosa: Quin plaga!

Pepe: (A Ernestina.) *Los últimos seran los primeros*. I tu com estàs Ernestina? (Li allarga la mà, que ella pren amb displicència.) Hauria, donya Rosa, de subjectar-la a un règim sever. Molta carn crua, molt sol i molta expansió.

Rosa: És clar que sí; ja li ho prediquem tots; però s'entossudeix en treballar. A casa els millors requisits són per ella. No obstant, el tracte amb les parroquianes la consum. Ah, sí, Pepe: la consum! Hi ha cada senyora..., diguem-ne senyora. Això sí: tothom ne surt content de casa nostra. Si no sé com Déu li ha donat tanta paciència! Fins el nostre naparró l'estima amb deliri i li diu "tita", figuri's!... Ha, ha, ha!, li diu "tita"!

Júlia: I no sé per què treballa, sap, Pepe? És ben bé una tossuderia. A la fi el guany no és pas res de l'altre món.

Pepe: I encara que ho fos; la salut és primer, Ernestina. Jo espero, no obstant, que ben aviat tindrem el goig de veure-la transformada. Però m'ha de creure a mi. No hi ha millor metge que l'amor, ni millor medicina que el matrimoni. Arriba una hora per a les donzelles, hora fatal, es fixa, donya Rosa?, en què l'organisme reclama els seus drets. Per això es marceixen com una flor solitària dins un hivernacle. (Júlia, la senyora Rosa i la Merceneta resten bocabadades. Ernestina ha anat entregirant-se fins quasi donar l'esquena a en Pepe, plena de rubor. En Pepe s'atansa a Ernestina, mirant-la fixament.) Ernestina, oh adorable Ernestina! Jo sóc l'abella que et porta des de lluny l'essència de la vida. Jo vull transfigurar-te, ressuscitar-te, fer-te esponerosa i prolífica. I tu em reps, és natural, pertorbada, esporuguida; tremoles com la trista flor de l'hivernacle.

Rosa: És ben cert! Ai, Senyor!... Perdoni, Pepe; no hi està feta ella als galanteigs.

Pepe: Això és un nou encís que la fa més envejable encara. Va tan escassa la innocència avui en dia, donya Rosa!

Rosa: En absolut, Pepe, en absolut. Som gent de sa casa, nosaltres. Dotze anys de viduïtat lleven l'humor a qualsevol. Cregui.

Pepe: (Dirigint-se a Júlia, amb gran satisfacció d'Ernestina, qui llença un sospir d'alleugeriment.) I bé, superba Júlia: no pensa com jo respecte al compliment de les lleis de la vida? Vostè n'és un bon exemple. Només cal mirar-la. Quina esplendidesa li ha donat l'amor! I això que el marit de vostè, Júlia, no sembla pas massa... massa... Ajudi'm a trobar la paraula...

Júlia: Ai, quina gràcia! Si no sé pas a què pot referir-se.

Pepe: No? Llavors limiti's a convèncer a Ernestina de què la medicina que li proposo fa de molt bon pendre. Cert que sí? I, a propòsit del seu marit: quan tindré el goig de posar-li la vista a sobre?

Júlia: És a veure el nen; està alarmat...

Rosa: No-res, no-res; una febrada. Comprèn, Pepe? Figuri's que està posant dos queixalets alhora.

Pepe: (Somrient amb menyspreu.) Bah! És llàstima que un sentiment tan august com el de paternitat vagi tan sovint en companyia de la ridiculesa.

Júlia: L'aniré a cercar.

Pepe: Però torni, Júlia. Que per veure al seu marit no la perdi a vostè. (Júlia fa una reverència a en Pepe i s'endinsa en el corredor.)

Rosa: I que plaga, que plaga és aquest Pepe! Oidà, i per què hem d'estar-nos drets? El mateix pagarem. (Ofrena una cadira a en Pepe, col·locant-la al costat de la d'Ernestina.)

Pepe: (Assegut i inclinant-se vers Ernestina, molt empalagós.) Estàs molt bella amb aqueix posat de verge mística... Jo desitjaria, no obstant, trobar en els teus ulls un poc de febre, alguna cosa que fos penyora d'amor profà, diabòlic. Trigues massa a mirar-me; trigues massa a parlar, Ernestina! Jo desitjaria saber avui, definitivament, dels teus mateixos llavis, el que puc esperar i fins quan dec esperar. Em proposo escriure a la meva senyora mare per a obtenir el seu perdó. Tu pots ser el llaç que ens uneixi de bell nou. La meva senyora mare està convençuda que al costat teu no és possible altra vida que la que s'inspiri en la dignitat i en la virtut.

Ernestina: (Tranquilitzant-se i mirant-lo.) Si fossin certes aqueixes coses, jo agrairia a la seva senyora mare el bon concepte que té de mi.

Rosa: (Que haurà romàs absorta oint el discurs d'en Pepe.) Ets molt poc expressiva, filla meva!

Pepe: Realment, bé mereixia una paraula de consol per a la meva impaciència.

Ernestina: Esperi una mica. No puc desempallegar-me així com així de la gran estranyesa que em produeix veure'm sol·licitada per vostè i ser la preferida de donya Guillema. Sóc tan pobra i tan insignificant!

Júlia: (Empenyent en Víctor i eixint de la porta del passadís.) Faries un mal paper, home! Vols que acabi per avergonyir-me de tu?

Pepe: (Adonant-se de Víctor.) Gràcies a Déu, home, gràcies a Déu! Desitjava veure'l.

Víctor: (Amb indiferència.) A mi?

Pepe: A vostè, a l'afortunat espòs de Júlia, al pare aprehensiu. On s'entafora, on s'entafora? Serem parents i no ens haurem vist les cares.

Víctor: Dispensi; sóc una mica salvatge.

Rosa: No manca sinó que te n'alabis!

Júlia: (Amb despit.) I tal!

Pepe: Es comprèn, es comprèn; un cap de casa carregat de preocupacions. I bé: encara treballa al despatx dels Surroca? Segui, home. (Pica amb la mà en el seient d'una cadira propera.) Malaguanyada intel·ligència la de vostè! Són uns explotadors els Surroca!

Víctor: Tindrà motius fonamentals, suposo, per a...

Pepe: (Interrompent.) Perdoni, li repeteixo; malaguanyada intel·ligència la de vostè, per poca que en tingui.

Rosa: (Tot anant-se'n a la cuina.) Nosaltres alguna vegada ja li ho hem dit; però... veurà...

Júlia: (Despectiva.) Sí, veurà: què hi entenem les dones! No, Víctor?

Víctor: Si mudéssim de conversa...

Pepe: Ja sabrà dir-me els vestits que estrena, les sabates que llença sense posar-hi mitges soles, el xampany que beu i els estalvis que fa darrera dels "Surroca, Fills i Companyia". (Víctor fa un moviment d'enuig.) Víctor, no el molesti el que li dic. Si vostè i la seva adorable família em fossin indiferents, jo no parlaria.

Júlia: Sí, senyor, sí; es comprèn... Gràcies, Pepe, gràcies.

Pepe: Jo m'exalto davant les injustícies socials. Els més dignes de llàstima són els del seu braç, Víctor, els modestíssims empleats i bons pares de família. (Butxaqueja i treu un cigar, que ofereix a en Víctor.)

Víctor: Mercès; no fumo.

Pepe: Veu? Ni fumen.

Víctor: No n'he sentit mai necessitat.

Pepe: Hauria estat el mateix; tampoc fumaria. Conec el personal. Sols fumen, i fumen bo, els que saben agençar-se un sobre-sou o fan negocis segurs amb els diners dels altres i amb les espatlles ben guardades.

Víctor: I la vergonya, l'honor i la moralitat?

Pepe: (Esguardant a Víctor amb certa llàstima.) Cert, certíssim! Vostè que en té molt d'això, ja deu saber per experiència de quina manera se n'atipen els de casa i la joia que en senten. No comprenc aqueixa moral que imposa el dejuni i la tristesa a les famílies. Hem de vendre una certa quantitat de consciència per comprar el benestar dels fills i de l'esposa. És veritat, o no, incomparable Júlia?

Júlia: (Fent un sospir.) És tan clar!

Víctor: I vostè practica aquestes teories?

Pepe: No les practico perquè no cal. La meva procura, Víctor, és una canongia. Sap el que és una renda líquida de cent mil pessetes per un cantó i trenta mil per un altre i divuit centes lliures de censos? La lliura val unes tres pessetes; no hi arriba. Sumi, sumi... Psh... Jo hi guanyo el cinc per cent.

Júlia: Reeeina, Pepe!

Rosa: Nosaltres poguéssim plorar amb els seus ulls! (Ernestina mira a Víctor amb mal dissimulat interès; ell roman indiferent cap jup.)

Pepe: I les ganguetes que cauen! No es pensi, que en els temps d'avui, amb això, no es poden pas fer locuras.

Rosa: Bé, sí... però, vaja... amb la meitat ens acontentaríem!

Víctor: (Aixecant-se, fred i despectiu.) Si no té res més d'important a comunicar-me...

Pepe: Temo ofendre'l; si no, jo, amic meu, li donaria un consell.

Rosa: Digui, digui, Pepe; en Víctor pla... burrango, sí... Ai, Senyor!

Pepe: Vaja, doncs; vol canviar de rumbo? Vol que jo en quinze dies el col·loqui? Mani, home!... El meu principal, el de Vilamajor, té vara alta a Barcelona. Llàstima que vostè no hagi escrit cap història de Catalunya o algun tractat de finances!

Júlia: Només fa còpies, en Víctor!

Víctor: (Amb amargor.) Agraïdíssim, agraïdíssim. (S'inclina i surt pel fons.)

Pepe: (Amb aire indulgent, com qui sap perdonar una desconsideració.) Jo li ho oferia de molt bona voluntat, Júlia.

Rosa: Vol callar! Què ens ha de dir, Pepe, què ens ha de dir!

Júlia: Res; són coses del pare de l'Adolfet.

Pepe: Bona, Júlia, bona! El pare de l'Adolfet! Ha, ha, ha!...

Júlia: Què vol dir? Per què riu?

Pepe: Res, res... El pare de l'Adolfet! Entesos. (Se sent la campaneta de la porta.)

Júlia: Han trucat, mamà.

Rosa: I ara!

Pepe: Segurament vénen per mi. M'havia descuidat d'advertir-ho. Que s'esperin, que hi vaig de seguida. (La senyora Rosa va a obrir.) Un negoci urgent, Ernestina. El marquès de Vilamajor m'abassega; ja em dispensaràs.

Ernestina: (Mentre segueix costurejant.) No cal parlar-ne.

Júlia: Ave Maria! Ni el deixen festejar!

Rosa: (Des de la porta.) Passi, passi; un amic d'en Pepe és un amic nostre.

Amic: (Apareixent pel fons, darrera la senyora Rosa.) Senyora... (Aturant-se en veure a la Júlia i a l'Ernestina.) Jo no sé si abuso...

Pepe: (A l'amic.) Hola! Hi ha quelcom de nou? (A les dones.) Ja ens permetran... dues paraules...

Rosa: (A l'amic.) Però, entri, entri; res de compliments. És a casa de vostè. Amb el seu permís me'n vaig pel dinar. (Es fica a la cuina.)

Amic: (Una mica estranyat de la conducta de la senyora Rosa i dirigint-se a les altres.) Lamento, senyores, haver interromput l'encant familiar...

Pepe: (Impacient, donant a entendre que no calen tantes consideracions.) Apa, digues, digues...

Júlia: (Aixecant-se i oferint una cadira a l'Amic.) Segui, que parlaran amb més comoditat.

Amic: No cal. Quanta molèstia!

Pepe: (Veient que Júlia fa acció d'anar-se'n.) I ara, Júlia! Faci el favor... (La reté interposant-se al seu pas.) No és cap secret. (Júlia va asseure's prop de l'Ernestina. Pepe agafa pel braç a l'Amic i se l'emmena a un extrem de prosceni.) I bé, explica't.

Amic: Com suposàvem, no volen cloure el compromís sense entrevistar-se amb tu.

Pepe: Ens entrevistarem, doncs.

Amic: T'esperen. Procura salvar la nostra responsabilitat. L'assumpte és...

Pepe: Calla. Hi tinc la mà trencada.

Amic: Lamento no haver-ho pogut ultimar jo sol. Ho dic perquè deu fer-hi de bon estar en aquesta casa, pel que veig. (Signa amb una ganyota picaresca a Júlia i a l'Ernestina.)

Pepe: Aquí també tallo.

Amic: I a quina et dediques?

Pepe: A totes. Encara n'hi ha una altra que és a la cuina que també està per mi; una poncelleta de bon aprofitar. Demés, la mare.

Amic: La grassa és casada, no? I el seu marit?

Pepe: És un infeliç; fa d'infermer de la criatura. Em diverteixo molt! (En veu alta.) Entesos. Vinc de seguida, espera'm. (Dirigint-se a Ernestina.) Ernestina, haig de deixar-te. Jo sóc esclau de la meva representació social, com tu ho ets de la teva parròquia i Júlia del gènit temorenc del... pare de l'Adolfet. (Somriu maliciosament, allargant-li la mà. Fa el mateix amb l'Ernestina, qui la pren sense gaire pressa, muda i reservada.)

Júlia: Estigui bo. Recordi's que l'esperem.

Amic: Als peus de vostès, senyores. (S'inclina amb exagerada finesa, un xic mofeta.)

Rosa: (Apareixent a la porta de la cuina i adonant-se que en Pepe es disposa a sortir.) Què! Ara se'ns en va, Pepe?

Pepe: Per mitja hora. El cor deu sacrificar-se al seny; el present al pervenir.

Rosa: Sí que té raó, sí que té raó; llavors no tiraré l'arròs a la cassola fins que vostè torni.

(En Pepe i l'Amic s'inclinen i surten pel fons. La senyora Rosa els acompanya. Júlia s'aixeca i va a contemplar-se a l'espill. Ernestina llença un sospir d'alleugeriment.)

Júlia: Trobo que li tindries de fer més bona cara a en Pepe, Ernestina.

Ernestina: No sé fingir.

Júlia: Vaja, noia, no et facis la desmenjada.

Ernestina: Júlia, ets molt innocent tanmateix.

Júlia: I tu molt orgullosa i romàntica. Vés fent ximpleries i no t'espavilis...

Ernestina: Sí, Júlia, sí; no t'espantis; és molt possible que m'hi casi amb en Pepe. Tots plegats hi teniu tant d'interès...

Júlia: Tots menys en Víctor. Et penses que no ho veig? Fa un instant m'ha fet caure la cara de vergonya.

Ernestina: Oh! Què suposes, Júlia? Parla clar, o no parlis!

Júlia: (Veient entrar en Víctor.) Ara, calla, si et plau!

Víctor: (Molt seriós i apesarat.) Júlia, faries molt santament d'anar-te'n amb l'Adolfet. La mainadera, en lloc de cuidar-lo, el mareja.

Júlia: Tu pla em mareges a mi. Quan les coses no xirguen dret, Víctor, ho fas pagar a tothom. Valdria més que reflexionessis sobre els consells que t'ha donat en Pepe i tinguessis en compte les seves ofertes.

Víctor: (Enèrgic.) L'Adolfet, Júlia!

Júlia: Anem a veure l'Adolfet! Quin fàstic d'home!

(Surt pel fons. En Víctor es dirigeix a la seva màquina d'escriure i es disposa a treballar d'esquena a Ernestina. Aquesta segueix amb l'esguard els seus moviments. Quan en Víctor comença a teclejar ella es redreça, mira amb recel per tots indrets i es decideix a escometre'l.)

Ernestina: (En veu baixa, tímidament.) Víctor! Víctor! Escolta, Víctor: jo et compadesc infinitament, tant com a mi mateixa. Desitjaria aconsolar-te, Víctor! Vols que parlem encara com dos amics?

Víctor: Com dos amics! Oh, res; deixa'm, Ernestina! Tant se val!

Ernestina: Ja em faig càrrec que m'avorreixes, que em tens odi, Víctor, però jo també estic passant una pena molt grossa.

Víctor: (Sense donar la cara.) És possible. Hauràs d'aconsolar-te tota sola, com jo mateix.

Ernestina: I per què no hem d'intentar aconsolar-nos l'un a l'altre?, fer més suportable la nostra dissort?

Víctor: Tu ho has volgut que això no fos; tu cerques el teu consol lluny de mi.

Ernestina: No és pas el consol que espero lluny de tu, Víctor; és la dignitat de tots que intento salvar. Jo vaig a cercar el desesper a gratcient per no ser traïdora i per no fer-te'n ser a tu. (Molt atuïda.) Ara tu, amb la mà damunt del cor, en nom de la teva consciència, diga'm, Víctor: creus possible que jo segueixi vivint al costat teu?

Víctor: (Impressionat, però encara agressiu.) No ho sé, no ho sé. Creus fatal el teu determini? Doncs... no en parlem més!

Ernestina: (Irònicament, amb desesperació concentrada.) Oh, Víctor, Víctor! Com me plau que et redrecis contra mi! Ara explica'm el que penses fer contra la mare, que em dóna, contra la Júlia, que et menysprea, que ja no t'anomena "el meu espòs", sinó "el pare de l'Adolfet", i contra aquell... pervingut que s'és mofat de tu davant de totes nosaltres, acabant-nos de convèncer de què la teva feblesa i acovardiment eren la causa de les nostres privacions i de les nostres angoixes.

Víctor: (Reaccionant amb ira.) Aquell home, Ernestina, estava baix la teva protecció, s'emparava a la teva vora, era el teu galant...

Ernestina: (Amatenta.) Aquell home em repugna, Víctor; aquell home en aquells moments m'era odiós. Jo esperava que l'agafessis d'un braç i el traguessis de casa.

Víctor: (Cedint a un impuls de gelosia.) Però serà el teu marit, tu t'hi confiaràs. Oh, jo no puc avenir-me'n! Jo no capeixo que et profani, ni que tu hi consentis! Ah, els teus escrúpols, Ernestina! Ets ben bé una contradicció, un absurd!

Ernestina: (Senzillament.) Lliure-me'n, Víctor.

Víctor: Què dius! Pietat, pietat, Ernestina! Estem rodejats d'un precipici.

Ernestina: Pietat, pietat, Víctor! Sí, pietat és el meu clam! (Insinuadora i temorosa, després d'una pausa.) Tu deuries anar-te'n amb el nen i la Júlia, Víctor. Seria el més lògic, el més just, el més honest.

Víctor: (Amargament.) Impossible, Ernestina! Vaig prometre que mai separaria a Júlia de la seva mare. Elles dues m'ho varen exigir abans de casar-me.

Ernestina: (Erta i tremolosa.) Llavors, Víctor, ja no tenim res més a dir-nos. Ha estat en va que jo vingués a tu quan tots havíeu decretat el meu sacrifici. Vet aquí de quina manera tan senzilla jo em dono al primer que em sol·licita i tu et resignes a viure avergonyit, esclau de tres dones que es burlen de les teves qualitats i del teu amor. La nostra virtut sembla una infàmia! (S'eixuga els ulls amb el mocador.)

Víctor: (Aixecant-se amb desesperació.) Ernestina, Ernestina! Existeix un lligam molt sagrat... No facis que aquest lligam em pesi, que sigui el meu turment en lloc del meu consol. Oh! I si Déu castigués el meu desig suprimint aquest lligam, Ernestina?

Ernestina: (Tapant-li la boca.) Calla, Víctor, calla!

Víctor: (Amb angoixa, separant-se d'ella.) Estic embasardit!

Ernestina: També jo, Víctor. M'has encomanat la teva superstició de pare. Infeliços de nosaltres! (Resten aterrats. De sobte Ernestina es passa la mà pel front, esguarda a l'entorn i s'apropa a Víctor.)

Ernestina: Víctor, què? Determina; una paraula, ara, de pressa; la darrera paraula! (Víctor dubta; intenta dir un mot, però no s'atreveix; vol mirar a Ernestina i gira la vista com si temés que li mancarà la serenitat. Pel fons sonen les passes precipitades de Júlia.)

Júlia: (Entrant descomposta i agitada.) Correu, el nen està pitjor! Té els ulls esverats i fa unes ganyotes molt estranyes.

Víctor: El meu pressentiment!

Júlia: Jo no ho puc resistir. Aneu-hi. Encara sembla que el veig! (Es deixa caure en una cadira, tapant-se els ulls amb les mans.)

Ernestina: Fillet meu! (Es precipita per la porta del passadís. Víctor l'acompanya.) No cal alarmar-se, Víctor: (Desapareixen.)

Merceneta: (Eixint de la cuina.) I ara! Què passa, Júlia?

Júlia: El nen, Merceneta, el nen, que se'm morirà! Sí, sí, se'm morirà! (Apareix la senyora Rosa per la porta del passadís.)

Merceneta: Sí; basta que tu ho diguis!

Rosa: (Anant a aconsolar a Júlia.) Però, filla meva, no has pas de pendre-t'ho d'aquesta manera! Vés a comprar unes mostasses, Merceneta. (Butxaquejant inútilment.) Té la febre al cap l'Adolfet; res més que la febre al cap. Veuràs... ja hi aniré jo a cercar les mostasses. Tu, mentrestant, porta un plat d'aigua i vinagre a l'Ernestina. Més aigua que vinagre, saps? (La Merceneta va a la cuina a fer el que li ha manat la senyora Rosa.) I tu, Júlia, fica't al llit, si em vols creure. T'afectes massa. (La Merceneta traspassa amb el plat d'aigua i vinagre.) Que li'n posin uns drapets ben xopats als polsos. (A Júlia.) Apa, vina! (L'agafa pel braç per emmenar-se-la a la cambra.) Filla meva, com tremoles!... Ja el cuidarem nosaltres, no en passis ànsia... I et vindrem a dir com se troba.

Júlia: (Deixant-se conduir.) I m'enganyareu, ja ho sé! No, mare, no; deixeu-me; barreu la porta; no vull sentir res, ni veure res, ni saber res. (Es fica a la cambra. La senyora Rosa barra la porta i se'n va apressadament cap al fons, gronxant les seves carns desforjades.)

Rosa: Quin trastorn passa aquesta Júlia! Valga'm Déu! Ah, desenganyem-se; el cor d'una mare sempre és el cor d'una mare!

Teló

## Acte segon

La mateixa decoració de l'acte primer. És a entrada de fosc. A fora plou i corna el vent.

(Júlia, de colzes a la taula, s'escalfa els peus en el braser. Ernestina, també a prop del braser, ordena la roba d'una panera. La senyora Rosa ve de la cuina i s'atansa a Ernestina. Dins la cuina hi ha la Merceneta, que endega quelcom. Apareix i desapareix, segons convingui. Víctor, a qui la manca de llum fa estar ociós, es passeja trist i cap jup amb les mans a les butxaques.)

Rosa: (Tocant lleugerament les espatlles d'Ernestina.) I bé, noia: et rostiré una mica de carn per sopar; oi que te la menjaràs?

Ernestina: No, mare, no; malaguanyada; no puc empassar-me-la.

Rosa: Has d'esforçar-t'hi. Les coses s'han de pendre tal com Déu les envia. En Pepe ens renyarà. No s'adoba pas res fent llamequeries, filla meva...

Ernestina: Deixeu-me. M'estranya que fins ara no us n'hagueu adonat de les meves llamequeries.

Rosa: És que vas empitjorant. Jo no sé com ell pot tenir cap il·lusió veient-te d'aquesta manera, francament.

Júlia: I tal! Jo t'asseguro que el seu amor és un amor a tota prova.

Rosa: Ah, sí! Pocs homes suportarien la teva fredor i les teves tossuderies de malalta. (En Víctor pega una mirada fulminant a la senyora Rosa i segueix passejant-se nerviosament.)

Ernestina: Sembla mentida que després de la desgràcia que hem tingut encara pretengueu que salti i balli, que rigui i que m'engreixi. Si té coneixement ja se'n farà càrrec; si no... tant se val.

Rosa: Hem de reaccionar, saps?, reaccionar. Són les paraules d'en Pepe. Ja veus si en té de coneixement. Ai, Senyor, massa que l'hem plorat el nostre fill! En totes les famílies n'hi ha de dols d'aquesta mena, i cap família es perd. El que és que a casa això representa un fort sotrac per dos sentits: pel cor i per la butxaca. I no estem pas en disposició de rebre'n gaires, de sotracs. Veieu?, jo immediatament vaig començar a suprimir despeses: vaig despatxar a la mainadera.

Júlia: Sí, està clar... Per què ens calia ja la mainadera?... Pobre Adolfet de les meves entranyes! (S'eixuga els ulls amb indolència i gràcia.)

Rosa: No hi pensem més, filla! Ell rai! És al cel. Qui sap el que l'esperava en aqueix món!

Júlia: Va ser molt lluït el seu enterrament, mare? (En Víctor, incapaç de resistir tal conversa, desapareix.)

Rosa: Ah, sí, filla meva, molt lluït! El seguici era llarguíssim. Tenim força simpaties nosaltres, encara que no ho sembli. El principal d'en Víctor presidia el dol, tot enlevitat i amb barret de copa. Tota la dependència hi era; la dependència i el veïnat. Sis capellans, l'escolania i el cotxe bo, un bagul riquíssim i flors, flors a dojo. Una corona ofrenada per l'àvia (pagada de la meva butxaca) i una altra que li dedicaves tu, de porcel·lana. En tindrà per anys! Com que el teu home no estava per res, jo vaig cuidar-me'n.

Júlia: Hauria anat molt magre. En Víctor rai!

Rosa: Pobre infantó! Només mancava que l'haguéssim deixat marxar com un bordet! En Víctor ara s'és entossudit en pagar de pressa les despeses de l'enterrament. Diu que la consciència... que la santa memòria de l'Adolfet... que li sembla que fins al cel li reclamarien els deutes... què sé jo el que es diu... Bestieses! Ha demanat una mesada a l'avenç. Ens toca saltar un mes per aconseguir una altra paga. Ho veus fàcil saltar un mes, Júlia?

Júlia: No ho sé, no ho sé!