# Las esposallas de la morta ## Part 2 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/las-esposallas-de-la-morta-73502/index.md Fra Llorens: (Ap..) Sa palidesa ho diu. Begué'l narcótich. (Moviment general. Tots obran pas á Capuletti, que avansa'l primer, seguit de sa filla, conduhida, més morta que viva, per En Conrad. Fra Llorens y tots los demés segueixen. Aixís que arrivan á la porta del fondo trovan de peu, cruzat de brassos, á n'En Romeu. Julieta llansa un crit, se despren de la má d'En Conrad y retrocedeix espavordida, fins á cáurer mitj desmayada en brassos de las donzellas. Fra Llorens s'aproxima á ella, com per ampararla. Capuletti y Conrad posan má á la espasa.) (Dits, Romeu) Romeu: ¡Endarrera tothom, los qui al martiri la víctima portau! Tots endarrera, manifassers d'un himeneu sacrílech! Sol jo aquí, de ma casa y ma bandera, sol jo, de ma maynada, vos repto á tots, oh rassa enfolleida, sols en bausía y desserveys mestrada! Sa vida'm porti lo qui vol ma vida, quant vinga per ma testa ensangrentada! Veniu á mí! Jo só En Romeu Monteschi! Capuletti: Deu te porta! (Desenveynant sa espasa.) Romeu: Ab ell vinch. Capuletti: Sí, Deu te porta, lo vampir de ma sanch! Benehit sia qui á mon furor t'entrega. Dexáunos lluytar, donchs! Deu me l'envia! Matador de mon fill, ja fores! ¡Prega! Romeu: Sou vell. No lluyto ab vos. Deixáu que lluyten los qui sanch més ardent y forsa tenen. No sou vos, ne son ells los qui jo repte. (Capuletti, extenent sa espasa, conté als que volen precipitarse sobre En Romeu.) Capuletti: Y jo, son cap, jo, que só tots, accepto. Posa un mos á ta boca que blasfema... Y tots vosaltres, quiets! Obriunos plassa! (Dirigintse á En Romeu y senyalant als seus ab la punta de la espasa.) No es més ardent sa sanch. ¡Si ma sanch crema! Ni son més forts tampoch. ¡Jo só ma rassa! Romeu: Ma lluyta ab vos sacrílega seria, que aquí vinguí á buscar la esposa mia. Capuletti: ¡Ta esposa! (Sorpresa general. Julieta se despren dels brassos de las donzellas y avansa, pero casi ja sens forsas.) Julieta: Sí... jo... só... Capuletti: ¡Tú!... ¡Tú, traidora! ¡Malehit lo jorn en que engendrada fores! (Julieta a qui mancan de cop las forsas, cau en brassos de las donzellas. Capuletti tracta de precipitarse sobre ella, espasa en má, pero Fra Llorens s'interposa.) Fra Llorens: ¡Abaix, abaix lo ferro, parricida! (Detenint á Capuletti.) Capuletti: ¡Un jorn de massa haurá tingut ma vida! (Se deté devant de Fra Llorens y baixa la espasa, pero al moment, buscant objecte sobre que descarregar sas iras, se gira y's dirigeix contra En Romeu, brandant la espasa.) Terminen mos rencors d'una vegada. ¡Vina á mí, donchs, oh rassa condemnada, de ma casa y dels meus sempre enemiga! (Romeu desenveyna sa espasa per defensarse, pero en lo mateix instant en que van á cruzar lo ferro, s'avansa Fra Llorens, s'interposa entre'ls dos y diu ab solemnitat, senyalant á Julieta que apareix com morta en brassos de las donzellas.) Fra Llorens: Respectau son cadáver. Deu, oh bandos, Deu avuy ab sa mort, Deu vos castiga! (Quadro.) (Cau lo teló.) ## Quadro tercer (Sepultura dels Capuletti. Lo mausoleu de Julieta, al cual se puja per unas gradas de marbre. Sepulcres.) (Julieta dormida en lo mausoleu, cuberta ab una mortalla.) (La escena fosca fins qu'entra En Romeu portant una antorxa encesa que clava en un garfí de la paret.) (La escena sola uns instants. Romeu entra dirigint vagas y errants miradas entorn, sense véurer lo sepulcre de Julieta fins que'ls versos ho indican.) (Julieta, Romeu.) Romeu: ¡Oh mort, jo vinch á tú! Si tots te fugen, jo vinch tranquil, seré, lo cor en festa, com un espos als brassos de la esposa. Prepara tos altars, tas alimarias, y tos donzells d'honor. May en tas gestas cas semblant ne tingueres d'aytal hoste. Deseixit de la vida, que rebujo, jo vinch á ton palau, mort encisera, jo vinch á celebrar mas esposallas. ¡La mort!... ¿Y qu'es la mort?... ¿Deixar de víurer? No pot ser. Lo cos mor, mes no pas l'ánima... Se diu que'ls morts se migran y s'anyoran... Es que los morts no parlan, pero senten. Jo donchs sinó: jo be so mort, y sento. Quant he passat pel mitj d'aqueixos réngles de fredas tombas, los qu'en ellas jauhen, tot mirantme passar, pensant ne deyan: "¿Que busca aquí un Monteschi?... Via fora! Via fora'l matador! Lluny de nosaltres! La rassa d'aquets morts no es pas la sua!" ¡Perdó, sagradas ombras! ¡Perdó, oh ánimas, que sota d'eixas voltas tenebrosas vagau entorn de sendras qu'encarnareu! Dormiu tranquils en vostres llits de pedra, oh nobles Capulettis! No es sacrílech aquell que avuy á vostras tombas baixa per restar ab vosaltres. Só dels vostres, pus ja som tots d'una mateixa mena, y amors, no malvestats, aqui me portan. Per ella vinch tant sols. Ne vinch á dirli, com avans cada nit: "Jo t'am, Julieta!" Des que som morts jo no li he dit encara. A dirli vinch lo que li he dit en vida. Vinch á esposarla mort, y per ofrena, vida y amor, y cos y cor li porto. Ja que aquells de la terra no volgueren, ja que'ls vius á mas bodas se negaren, ton ara dressa, oh mort, prentne una tomba per pedra del altar, encen per ciris tas llantias sepulcrals, comensa'l reso, y vingan tots á mas mortuorias nupcias, tots cuants d'aquest palau, vagadius hostes, los espays umplan y'ls sepulcres poblan. ¡Eh! deixondaus, vosaltres!... Capulettis, despertau! Enguanyats ab vos mortallas, veniu tots en aplech, que jo'us convido á mas bodas de mort ab vostra hereva! (Pausa. Romeu registra la escena.) Mes, ¿hont pot ser? ¿Hont es ma desposada? Julieta, ¿hont ets?... ¿Hont ets, oh morta meva? (Repara en lo mausoleu.) ¡Ah! Ja la veig... allí... allí que, inmoble, sols ab mi pensa y ab sa pensa'm busca, com jo, que ja só mort, sols penso ab ella. (Avansa fins al peu de las gradas.) Julieta, ¡pobre mártir! de ta vida la casta flor y l'ignoscencia santa, pels aires jo esbaltí, tot fet á trossos, lo jorn aquell de febre y de follía en que llas de ton cos foren mos brassos. No debia un mortal, ni en son desvari, alsarse fins á tú, coloma santa, esbarriada pel mon, del cel caiguda. Aquí'm tens ja, Julieta. (Puja al mausoleu, retira la mortalla y apareix Julieta.) ¡Deu! Qu'hermosa!... ¿Com estás tan hermosa, morta mia?... Me semblas viva... ¿Ne será que'l Geni d'aquest palau de nit, que n'es la casa pairal dels morts, te vol per dama sua? Prou que m'ho deya ja ma gelosia. Per ço só aquí. Per ço he vingut. Ni Genis ni mortals ja t'arrancan de mos brassos! Una vegada teu, só teu per sempre: una vegada meva, ets sempre meva en vida com en mort; que com partirem un jorn lo tálam, partirem la tomba. (Beu lo verí contingut dins un pom, que tira.) Donada está la sort... Y ara, si'l Geni d'aquest palau de nit te vol per sua, á tos costats eternament, per guarda, tas virtuts me tindrán y ta bellesa. (Pren una ma de Julieta, que besa y guarda entre las suas.) Angel de mon amor, si Deu volia que jo sentís ta veu, ans que despresa ne sortis de mon cos l'ánima mia; si á ta veu amorosa repetir, falaguera y carinyosa, aquell Jo t'am! de nostres nits sentia, l'ánima d'En Romeu, ennuvolada ab ton encens d'amor, se'n pujaria del cel fins á la volta platejada. (Moments de silenci. De prompte, sólta la ma de Julieta, qu'ha fet un moviment, y se deixa cáurer, esbalahit, per las gradas del sepulcre, retrocedint fins á mitja escena.) ¡Eternitat de Deu!... ¿Es que'l veneno ja torba mos sentits, ó es que deliro?... ¿Es que no es lo que toco y lo que miro?... Aquella ma he sentit, estremehida, dins la mia agitarse y conmoguda, com si fos que la mort ne tingués vida! Visions jo veig per tot, fantasmas mudas ab sangrentas mortallas rebossadas, y de foch sento ardentas alenadas y veus estranyas pels espays perdudas. Julieta: (Que comensa á tornar en sí y lluyta ab sa sopor.) ¡Romeu! Romeu: (Estremintse, pero sense girarse, com si cregués que la veu ve del alt.) ¡Sa veu! La veu de ma Julieta! Julieta: (Incorporantse ja en son llit de pedra.) Romeu, ¿hont ets? Romeu: ¡Sa veu! Julieta: Romeu! ma vida! Romeu: Deu m'ha escoltat. Es l'ánima que'm crida. (S'agenolla en éxtasis, com esperant tornar á sentir la veu. Julieta, sentada ja en son sepulcre, comensa á baixar y passeja per la escena sa mirada, com per donarse compte del lloch hont se trova.) Julieta: (Parlant ab ella mateixa.) ¡Hont só!... Hont me trovo?... ¡Deu del cel! ¡Quin somni, quin somni mes estrany!... Deu meu! ¿Qué miro? Procura recordar ma pensa inquieta... Sepulcres!... Una antorxa!... ¡Verge pia! Viva m'han enterrat! (Alsant la veu.) ¡Romeu! Romeu: (Sempre ab creensa de que la veu baixa de l'alt.) Julieta, ja vaig!... ja vaig!... No só ben mort encara. (Julieta acaba per distingir á son amant á la llum de l'antorxa, baixa precipitadament las gradas, y's dirigeix vers ell, que s'alsa retrocedint com al aspecte d'una visió.) Julieta: ¡Romeu, Romeu, llum de la vida mia! Fra Llorens m'ho digué. Ara ho recordo. "Deu tot ho pot. Ell obrirá la tomba hont tots demá te creguen sepultada, y de ta mort ficticia al rompre'ls llassos, mes amada que may y enamorada, de ton espós te trovarás en brassos." Romeu: ¡Ay no, no'm desperteu! Julieta: Ell te diria: "Baixa al sepulcre en busca de ta esposa. Morta la creuhen tots. Baixa. No tardes. Jo li doní un narcótich." Romeu: ¡Deu! Qu'escolto! (Romeu, desde las darreras paraulas de Julieta, s'ha anat acostant, casi d'espatllas, al sepulcre, sens pérdrer de vista á sa aymía, que va seguint sos moviments. Al arrivar al mausoleu, puja las gradas, tira de la mortalla y la palpa y arruga com per assegurarse, y al convéncers de que'l sepulcre está desert y que no existeix lo cos, baixa apresuradament per llansarse als brassos de Julieta.) Julieta: (Seguintlo.) ¡De mi t'apartas mon amor! Romeu: (Baixant del mausoleu, ab transport, fora de sí.) ¡Julieta! ¡Julieta, tresor meu! Oh! parla! parla! Qu'escolti jo ta veu! Per Deu que'm parles! Julieta: ¡Oh mon Romeu, Romeu! Lo cel encara tresors nos guarda de delicia pura. Ne tornaran, Romeu, fonts d'alegría, aquells instants de pler y de ventura ab sas horas de joy y de follía, aquellas nits de febres xardorosas, nits encesas d'amor, nits embaumadas dels jardins per las brisas odorosas, y per l'alosa, al apuntar lo dia, ab goigs d'amor y gratitut cantadas. ¡Qué dolsas han de ser ara y qué téndres las castas horas dels amors! Unidas las mans per l'ara, com per Deu las vidas, crusarém lo camí de l'existencia banyats en llum d'amor, com l'au que vola se banya en llum de sol, y de l'essencia nudrintnos del amor y sa dolsura, mes felís nostra vida quant mes pura, llavors cada matí, com obra pía, com vot d'excelsitut y de ventura, al Deu del cel, confós dins l'armonía que s'alsa en tot lo mon al naixe'l dia, elevarán en oració amorosa, nos cors sos himnes y son cant l'alosa. Romeu: No'm parles pas aixís. Ta veu, Julieta, n'es per mon cor la mes cruzel punyida. No, no'm parles aixís! Julieta: Pena secreta jo llegesch en tos ulls... ¿Qué tens, ma vida?... perque, no'n dubtes, tu ets ma vida!... Romeu: Tota jo te l'he consagrat, entera y pura. Mes tu no pots compéndrer... Jo't contava exánim, freda, dins la tomba... En ella mos ulls, mos ulls t'han vist... Sentí llavoras d'un greu dolor la esquerpa esgarrapada; creguí acabadas ja per mi las horas de vida, sensa tu no desitjada; y desvanit, perdut, foll y frenétich, he volgut... Julieta: (Ab afany.) ¿Que volgueres? Romeu: (Sentintse defallir, cayent sobre las gradas del mausoleu, y apartantla.) ¡Vésten!... ¡Vésten! T'aborresch. Julieta: ¡Oh! Romeu! Romeu: No, no... ¡Perdona! Jo t'am!... mes... vésten, vésten! (Cau com mort.) Julieta: Desvarieja! (Veyentlo inmóvil, com si fos mort, cridant y trontollantlo.) ¡Romeu! Romeu! Qué tens?... Oh! parla! parlam! Romeu: (Incorporantse.) ¡Oh! tu no saps... no saps lo que sufria! ¿Qué haurias fet, qué haurias fet, oh dona, si mort m'haguesses vist? Julieta: A ton sepulcre per compartirlo ab tu, baixat hauria! Romeu: Pus jo creguí en ta mort. Julieta: Justicia eterna! Romeu: (Revolcantse ab las ansias de la mort.) Vaig á morir quant mes lo cor t'adora. Julieta: Jo't seguiré. Romeu: M'abraso viu... M'ofego! Foch n'es d'infern, Senyor, lo que'm devora! Julieta: (Corrent desatentada per la escena.) ¡Socós! Socós! Socós! Romeu: Per Deu, Julieta, per Deu... ta ma!... dónam ta ma! No'm deixes! Julieta: (Acudint á Romeu, agenollantse á son costat, alsantli'l cap y donant crits de socós de quant en quant.) ¡Oh jo no vull!... no vull... no vull que mores! ¡Socós! Socós! Romeu: Ja es tart. Tot es inútil. Só mort... Adeu... adeu... Julieta mia! (Cau mort.) Julieta: Ingrat! ¿Y'm deixas?... No será. La via jo seguiré que m'ha ensenyat ta estrella. (Buscant una arma ab que ferirse, veu lo punyal qu'En Romeu porta á son cinto y lo desenveyna.) ¡Un arma!... ¡Oh, punyal sant!... Aquí, arma mia, ta veyna tens. ¡Robellat, donchs, en ella! (Se clava'l punyal en son pit y cau sobre'l cos d'En Romeu.)