Part 2

I ara us vaig a dar un consell. Si monteu una Societat de Crédit, el nom es lo de menos, pero procureu sempre esser de la tiva, es dir de la Directiva, de la Consultiva o de la Executiva, la qüestió es esser d'una d'aquestes juntes, i desprès, tiva Quim que tots son nostres. Ja veureu com fareu sempre diners --i deixeu que diguin els accionistes i el públic.

Altre manera de fer diners, i ¡veieu si n'hi ha de maneres! I aquesta és pel terme serio, científic. Hi ha que estudiar i guanyar cursos. Tireu per metge o per apotecari.

En el primer cas, el vestit ajuda molt. Vestiuse molt serios amb levita negra o jaqué fosc, ulleres d'or, encara que tingueu la vista bona. Porteu ulleres encara que siguin de vidre de balcó. El pantalón fosc, no hi fa res que sigui un xic mal fet: com la pessa llarga ja el tapa. Res de botines de color, negres enllustrades o de xarol, poc a la moda. També vos ajudarà molt a que la gent vos tingui gran confiança l'esser casat. Caseu-vos. Ja vos he dat la recepta pel casament. Un metge casat inspira més confiança, encara que sigui jove. Poseu un pis serio, amb una antesala per fer-hi esperar la gent i un criat per dar números i anar cridant-los. I ompliu-la antes de visites d'amics o de gent llogada que fassin parlar als demés, i tingueu un corredor que vagi darrera perquè pogueu sentir lo que diuen els verdaders malalts i els que es pensen que ho están. Aixís sense que ells ho sapiguen vos aneu enterant dels seus mals i quan entren tot seguit els dieu: "ja veig que te vosté, el seu defecte es de que pateix de tal cosa" i després li preneu el pols, li escolteu el cor, li piqueu el pit, i mireu, ¡just! lo que m'havía semblat al veure-l, i li recepteu qualsevol cosa que no pugui fer cap mal, o li deu tintura de pega dolça i anissos de sucre, i la naturalesa ja obra sola.

Per la nit teniu sempre el llum encés al despaig detras del transparent abaixat fins a les 3 o les 4 de la matinada, i la gent que passa dirà: el "Dr. tal si n'es de sabi que passa la nit estudiant". I vos, ronqueu fins a les 10 del dematí.

I vos venen a buscar per una visita, el criat dirà: "es fora pero ja vindrà quant arribi", i "li vaig a telefonar, que es a una consulta", i vos hi aneu després.

En el vostre despaig, molts llibres, aparatos, instruments estranys encara que no els feu servir mai per res.

I diagnostiqueu sempre grave, dient "se pot curar, però..." Si es mort, tothom dirà ja ho va dir a la primera visita, i si es cura, "ens l'ha tret de les portes de la mort". I allavors apreteu fort en el compte que amb l'agraïment no se'n senten. M'havía descuidat de dar-vos un altre consell i es no us poseu a metge de pobrissalla si no és per adquirir crédit i exercir-se in ànima vili com se diu en llatí. Aleshores hi han medicaments que fan l'efecte immediat i tots aquells pobrets vos fan de prospecte i després vinga gent rica que a n'aquests se'ls pot apretar de valent.

Altre medi es posar una farmacia en un lloc ben cèntric i anuncíar molt, i fer específics i vendre els de l'estranger. Si pot ser, els que envien d'Alemanya, millor, que fa mes efecte de ser sabi. Teniu uns quants metges avinguts i que si convé tinguin a la rebotiga un consultori --i que receptin força els vostres específics, o els que vulgueu que es venguin per ser dels que deixen comissió. I fins se pot arribar a fer célebre, inventant unes pastilles, o un elíxir, o aixarop que de moment calmi o suprimeixi el dolor. No hi fa res que a la llarga paralisi el cervell, fassi tornar boig o mati, com que aixó pot ser al cap de molt temps o lluny, ni se sab, ni els morts podrán contar-ho quan ja vos sereu ric.

També hi ha un altre medi de fer-se els seus, sobre tot si sou advocats. Comenseu per fer-vos notable en un Ateneu, revista o periódic, fent el revolucionari tremendo, terrible i furiós. Procureu que un centre de amics vos presenti com a diputat, després us gireu la casaca, vos feu home d'ordre, els conservadors vos estimarán i el govern mateix vos pagarà el servei, nombrant-vos governador civil d'una provincia aon se jugui, i ja está. ¡Veieu si es fàcil el fer diners!

Una rialla general va acullir las últimes paraules del conferenciant.

I es varen fer molts comentaris per l'ironía d'aquelles veritats que havía sapigut exposar tot fent broma. I no va faltar qui al veures aludit s'escapà tot serio per la porta de darrera de la sala per no esser vist.

## VI.

Cal dedicar ara unes poques ratlles a n'el gat i a n'el gos de cal Joan.

El gat si no era intel·lectual, com molts dels parroquians, era intel·ligent lo qual a voltes val molt més.

Veieu si n'era que sabía distingir, cosa que molts intel·lectuals no saben pas fer. Amb mí, semblava que el Joan li hagués encomanat l'afecte que em tenía perque en quant m'assentava a la taula ja el tenía al costat meu.

De vegades per no pujar al tercer pis em quedava després de dinar i haver pres café a escriure sobre una petita taula a la que en Joan m'hi posava una gran carpeta, tinter i ploma.

En quan al gat, que era blanc i li deien Mixu, veia que jo treia el paper de la carpeta i destapava el tinter per posar-me a escriure, ja el tenía a sobre de la taula mirant-me, com volent dir: "Veiam que escriuràs avui?".

Jo li passava la mà per l'esquena i ell tot content feia atenció. En quan escribía em seguía la mà amb la vista com si llegis lo que jo anava escribint i quan acabava amb la poteta tancava la tapa del tinter i es quedava tot satisfet.

I si algú quan jo escribía venía a destorbar-me, en voleu de rebufos i de mirar-se'l amb mala cara fins que se n'havía anat?

En el tracte es deixava fer caricies per tots els intel·lectuals que n'eren de debó, els tocava amb la poteta no treient les ungles i fent pota de vellut. Pel contrari quan entrava algún brétol com l'advocat taruguista, ja el teniu enfadat, com quan veia al mestre d'esgrima que ja preparava les ongles. Quan aquest va caure al safreig se li va tirar a sobre com una fera volent esgarrapar-lo. Gracies a l'intervenció del Peret que sinó ho hauría passat malament!

Jo no l'he vist mai més, com tampoc a n'el quisu que li deiam Tatarííí! i que també era blanc com el Mixu.

Si n'era de bó el Tatarííí!. Cada cop que anava a Novetats m'esperava a la porta del teatre fins que sortía i aleshores arrencava a correr fins a la porta de casa i quan obría l'escala s'acostava perque li fés una caricia i es quedava al carrer fins que jo sortía al balcó a cridar-lo. Allavors rascava amb la pota la portella de câl Joan cridant fins que sortía a obrir-lo i entrava corrents fins a la cuina aon hi havia el Peret que li donava el menjar.

¡Quin parell de bestioletes, qué bones i qué intel·ligentes! ¿Que pagaríen moltes persones d'esser-ho tant com elles?

## VII.

L'establiment anava progresant cada día més i en Joan anava introduint millores. Va trasladar el restaurant a l'entressol, convertint-lo en un verdader restaurant a la moderna, amb entrada a part, per l'escala de la casa.

Aquella antiga concurrencia, tan heterogénia i divertida, havía desaparegut. Uns se n'havíen anat a Amèrica, altres a Madrid, jo me n'havía tornat a París, altres havíen mort.

Un día, al cap d'alguns anys, al tornar a Barcelona, vaig posar a n'el Hotel Peninsular, peró a la nit me'n vaig anar a sopar a casa del meu bon amic Joan.

A l'entrar a la taverna em vaig trovar a la seva dona molt contristada i em digué:

--Tinc a n'el Joan molt malalt!

I en Peret, el cuiner em diguè a l'orella:

--El metge diu que no te cura. Estava molt malalt del cor i no ho sabiam. Are diu que ha agafat una influenza que es tem que l'ofegui.

I després d'un moment de silenci, em digué l'esposa:

--Que pujarà a veure-l?

--Si, --vaig respondre-li,-- ja ho crec.

Pujarem a l'habitació aon ell estava. El vaig polsar, i el seu pols era irregular, amb una bradicàrdia que feia temer una assistólia. Aquella nit el vetllava un amic seu; jo em vaig oferir per a vetllar-lo l'endemà, i quan vaig anar-hi ja era mort.

Pobre Joan! Va morir del cor perque en tenía, cosa de que careixen molts poderosos de la terra. En aquest mon, hi ha qui neix amb cor i qui neix ja sense entranyes, essent aquestos els que triomfen i pugen, perque en el gran mar de la vida, no porten el lastre del cor, que per a surar, destorba.

Fi