Part 5

Gatneu: ¡Jo! ¡un pou per aixó dels secrets!... Ningú m'ho fa dir ni ab estanallas. (_Ab la carta á la má cercant ab la vista._) ¡Patou, escolta! ¡Toni!... ¡Jaumet! (_Tots, infundats ab las mulatas, no li fan cas y las segueixen._) No aneu gayre lluny... que 'us perdreu... Després de tot... val més no dir res. Lo Grabat tè mal génit y mentres siguém embarcats... es l'amo... ab aixó... (_'S tanca 'ls llabis._) ¡Quan siguém en terra, será altra cosa! (_Cremat_.) Tinch per ferlo callar. (_La carta._) Veurém si tè dret de tractarme com si jo fos un no res. Sembla, á fe de Dèu, que m'hagi embarcat per forsa. Ans d'embarcarnos, lo Sacristá, ja m'ho va fregar pèls bigotis... en Patou m'ha tirat á la cara si _ell_ y ma germaneta s'entenían... Lo fet es que sense adonarmen vaig de _cusineru_ á bordo de la _Sirena_ y encara no sé perqué ni de quína manera... ¡Jo qu' estaba tan bè!... quatre nansas caladas al sech de la platja, un grapadet de musclos sota 'l _baraderu_, y á la tarde ab los amichs...(_Senyal de jugar á cartas._) No hi había días qu' entre 'ls musclos, algun llangostí que altre... y la manilla, no guanyés de duas á tres pessetas, menos quan perdía... las quedaba á deure... y tornaba á casa ma germana, la pobre Pitera que tè tant bon cor... y 'm feya menjar, y si estaba malalt me cuydaba, y si estaba sá m'apedassaba la roba, me la rentaba... Lo senyor Rector, ma germana, tothom, ¡qué home, sou jove! fa mass'anys qu' aneu engorronit per la platja... ¡embarquéuse! Vaig resistir, dihent que no podía anar de mariner per mor de la trencadura, pero no hi va haber remey. T'has d'embarcar, me va dir ma germana... embarcat de _cucineru_... Ja qu' ets tant bo per fer peixadas pèls dropos com tu, fesne per la tripulació de la _Sirena_... Lo Grabat no 'm voldrá, li vaig dir... Jo li diré que 't prengui... y 'm va pendre 'l Grabat... ¡pero la Creu! Quan arrivi salvament á casa, cobraré lo que porto guanyat, potser pagaré lo que dech... y la porto de cap... planto una taberna per ma germana al carrer de Mar... fará d'alló més patxoca darrera 'l taulell... endemés hi ha la nebodeta que puja... ¡un pom de flors!... entre ellas duas y jo que 'ls portaré parroquians... en grande... ¡y al menos beuré de franch! ¡Hola!(_Als mariners que tornan._) ¿Ja las heu acompanyat á casa á las senyoretas? las mamás las renyarán. (_Rihent_.) ¡Patou! Si 'm promets no dir res... ¿que no saps lo que passa á casa del Capitá?

Patou: ¿Y aixó?

Gatneu: De primer la sèva noya se'n va anar á viure, á Barcelona, ab D. Luisito... y ara ningú sap ahont para.

Patou: ¿Qué dieu?

Gatneu: "Sabrás (_llegint_) como la niña... la que ma germana va tenir ab en Menendez, sabrás como la ñiña ha tenidu un espanto... que m'ha hecho passar el pelegrino..." No, no es aquí. (_Gira full._) ¡Ah! "Te hago assaber como la hica del Capitán fuí en Barcelona con yo, la de 'n Plomas, la Sorda, la Ció... su padrino... encétera, encétera... para demanar noticias vuestras al amo del barco, y sabrás como l'amo del barco feya tiempo que cortecaba con la Marieta, y sabrás como tenió una conversa con ella y de llavors... énsa... no... de llavors ensá, no la hemos tornado á ver por el pueblo, y disen si hace de gran senyora escundida en una torre de prop de Barcelona... sabrás..."

Patou: ¡Lo Capitá!... (_Callan en sech._)

### Escena IV.

Anteriors, Grabat que desembarca d'un bot y 'lMayoral ab cartas á la má.

(_Lo Grabat veu la carta á la má de Gatneu y 'l moviment que fan los mariners reculant tot mirantsel... --Mayoral dòna cartas al Grabat._)

Grabat: (_N' obra una impacient sense deixar d'ull á Gatneu y als mariners, llegeix rápit. Emoció gran._) ¡Del Rector! ¡no n'hi ha cap de lletra d'ella! ¿De la mare de D. Luisito? ¿recomana 'l sèu fill al mèu bon cor?

Mayoral: ¿Bonas noticias?

Grabat: (_Se 'l mira sense respondre._) ¡Prou heu ballat!(_Als mariners._) ¡A bordo!

Mayoral: Jo 'ls había dit qu' avuy... per ordre de la senyora podían passar la diada á terra, divertintse, beure, ballar. (_Pausa terrible._)

Grabat: La senyora que mani á casa sèva, que mani als sèus criats. ¡Embarca! (_A patadas y cops los dirigeix á la llanxa._) ¡Jo perdo 'l seny! ¡Imposible! (_Copejant la carta oberta que tè á la má._) ¡Tu! (_á Gatneu._) ¡quédat! (_L' atrapa pèl coll de la samarreta. Lo Mayoral se retira, 'ls mariners també._)

Gatneu: Haig d'aná á fer lo sopar.

### Escena V.

Grabat, Gatneu, sols.

Grabat: ¿Entre las cartas qu' han portat, n'hi había per tu?...

Gatneu: Veureu, Capitá...

Grabat: ¿De ta germana?

Gatneu: ¿De ma germana?... ma germana no sap escriure...

Grabat: Pero sap xarrar... y tu ara 'ls llegías las noticias qu' ella t'envía... ¿Parla de mi? ¿de casa?

Gatneu: Aixó de las cartas es sagrat.

Grabat: Més sagrat es lo nom d'una familia honrada... dónam la carta...

Gatneu: ¿Per qué?

Grabat: Pocas preguntas... per llegirla.

Gatneu: Es que...

Grabat: L'esca s'encén y jo m'arboro... no m'ho fassis dir un'altre vegada. Dónam la carta... ó llegeixla tu... quédat pèl tèu regalo las tendresas que 't digui. Llegeixme las ratllas en que 't parli de lo que s'ha passat á casa mèva, ¿m'enténs? No 't fassis pregar... Si no llegeixes, te prench així (_li posa las mans al coll_) ¡ja ho saps! no necessito cap més arma per matar á un home... apreto 'ls polsos y has acavat de viure... Quan siguis mort, estés aquí, assentat sobre 'l tèu cadávre llegiré jo mateix lo que tu no vols llegirme... Si com ho temo, la carta conté infamias, llensaré 'l tèu cos á mar y 'ls tiburóns li donarán sepultura.

Gatneu: ¿Quína culpa tinch jo de lo que ma germana m'escriu? A ningú n'he dit... una paraula.

Grabat: Si no sou culpables ni ella ni tu, 't faré un clot sota aquell cocotero... d'allá, y damunt la terra que 't tapi hi faré plantar una creu... pero de totas maneras... ó llegeix... (_Prepara las mans._)

Gatneu: No més diu que la noya...

Grabat: ¿La de casa?

Gatneu: No la sèva, la d'en Menendez ha tingut un espant...

Grabat: (_S'impacienta y torna á fer ab las mans senyal d'argolla._) ¡Cuyner! (_Veu terrible._)

Gatneu: (_Molt depressa._) Y que la vostra no es al poble.

Grabat: Dónam la carta...

Gatneu: (_Li dona ab por y fuig._) Teniu. (_La carta ha caygut á terra. Pausa._)

Grabat: Vull duptar, necessito creure que ma filla m'espera ignocent... y pura, que 'l mèu adorat pare, aquell home tant honrat viu... y no obstant, dupto... un corch me rosega, aqueixas frases del Rector... tant ambiguas, tant alarmants!... la carta de donya Luisa _le recomiendo á mi hijo_! lo posat d'aqueixa gent quan m'han vist desembarcar. (_Llegint_.) "Lo vostre pare va anar á Barcelona per sapiguer noticias vostras. Trovantse á casa l'Armador va tenir un atropell; pero va serhi molt bèn assistit per la vostra filla que l'acompanyaba... Ara la noya no es al poble... ha anat á passar una temporada ab la Ció!" Lo pare deu ser mort... Ella... Dèu de misericordia, sigueu clement... (_s'agenolla_) y aquí... (_la carta de 'n Gatneu per terra_) aquí deu haberhi la veritat espantosa y núa... (_Va per péndrela._) ¡No! ¡no! val més que no llegeixi... (_La cull._) La rompo... en mil trossos!... (_Va per rómprela, y al plegarla veu lo nom de sa filla._) "...la noya del Capitá..." (_Refentse_.) Semblo un bordegás de quinze anys! ¿no he dit que no la llegiría?... (_Torna á plegarla per esquinsarla._) Un plech del paper amaga 'l acavament de la frase "...la noya del Capitá..." (_Decidit_.) ¡Estich sol! A ningú he promés que no llegiría... ¡Sí! m'ho he promés á mí... ¿Pero quí soch jo?(_Sarcástich_.) ¿Quí ets, Pau? (_Somrihent_.) ¿Quí ets, quan las fibras més sensibles del cor se 't rompen?... un no res... "la noya del Capitá(_pausa, gira full y llegeix depressa_) s'ha deixat enganyar per un home..." ¡No hi veig! (_Llegint_.) "S'ha deixat enganyar per don Luisito, que, segons diuhen..." (_Llegint un mot que no pronuncia._) ¡Ah! ¡impossible! ¡imposible! ¡maledicció! ¡veniu! ¡m'aufego! ¡m'aufego!... ¡Desseguit!... ¡desseguit!... pendré 'l vapor... (_Parlantse com si tirés plans_) y d'aquí vint días... un mes! soch á casa y ho mato tot!

### Escena final.

Grabat, Mayoral.

Mayoral: ¿Qué passa, D. Pau? ¿qué teníu? (_Alarmat_.)

Grabat: ¡Escoltéu! (_Aufegantse_.) D. Luisito ha estat á Cárdenas... m'ho diu sa mare (_mostrant la carta._) ¡Un cavall! armèu lo bot (_donant ordres_) ¿quants días hi va estar? ¿per qué va venir? ¿per qué sabent que jo estaba per arrivar se'n ha tornat á Europa?...

Mayoral: ¿A Europa? ¡qué se jo! me sembla que van dir si de l'Habana aniria á Nova York.

Grabat: ¡Jo perdo 'l seny! no diguéu res, no... faré parlar á la mare (_copejant la carta_); ara comprench las súplicas... lo perqué 'm prega que quan me trovi ab son fill lo tracti ab dolsura... ¡Ella! la filla d'esclaus que 'n Salvat va pendre per dona deu coneixer... lo secret que sospito. La faré parlar... parlará ó la mato... y després á Europa (_Se regira las butxacas._) ¡Sí: vuyt onsas, una lletra de mil duros! me sobran diners no torno á bordo.

Mayoral: ¿Y la _Sirena_?

Grabat: ¡Creméula, desembarqueu la gent, tiréula á pico!...

Mayoral: Capitá... (_Un criat porta un cavall._)

Grabat: ¡No soch Capitá... soch pare: pare no més!... (_Plorant fort._) ¡Deixeume! (_Fuig_.)

Teló.

## Acte quint.

A la porta del fossar.

Una capelleta románica, la porta d'un fossar al costat, al fondo bosch y per entre las claricias la mar dominada per un espadat promontori. Davant de la capella un espay plá ab algun pedrisset, una font ó pou.

Tocan á morts.

Al aixecarse 'l teló van eixint duas renglas de noyas ab faldilla llarga y caputxet precedidas del porta creu. En mitj de la professó la caixeta blanca d'un aubat. La segueix un capellá, darrera las noyas del enterro unas quantas donas ab caputxo y rosari á la ma.

Van fins al fossar y al ser á la porta las atura laPitera qu' era dintre, lo Rector s'avansa y li diu algunas paraulas en veu baixa. La Pitera 's retira de la porta y 's queda en primer terme agenollada veyent entrar tot l'acompanyament.

Marieta y Ció que segueixen l'enterro entran á la capella.

### Escena primera.

La Pitera, de dol rigurós.

Pitera: ¡Ahir l'enterro de la mèva filla... avuy lo d'ella! Lo de la mare sense espós. Ahir me pensaba que la mort de la mèva prenda había sigut cástich de Dèu... ja no m'ho sembla... tambè 's moren ignocents de pochs mesos... fills d'altres mares... ¡millor! ¡millor! quant més toquin á morts menos greu será ma pena.

### Escena II.

Sacristá y Pitera.

Sacristá: ¿Encara sou per aquí? Aneu, aneu al poble... aneu, aneu á casa...

Pitera: No hi tinch cap feyna... tot ho tinch allí ('l fossar) per mi ja no hi ha poble, ni gent, ni casas... ¡La mèva hermosura estimada! ¡la mèva filla! (_plora_) qu' heu colgat tan fondo... ¡tan fondo!... ¡mal cor! Així que surtin las de dins hi torno á entrar. Vull ferli companyía. (_Surten del fossar y se'n van silenciosament cap al poble._) Ja vinch, filla, ja vinch. (_Corrent_.)

### Escena III.

Marieta y Ció eixint de la capella.

Ció: No ploris tant, pensa que tèns un ángel al cel... un angelet que podrás invocar.

Marieta: ¡Fillet mèu del mèu cor! (_Mirant al fossar._) ¡Fill de l'ánima!

Ció: Sossegat... pensa qu' aviat veurás á ton pare.

Marieta: ¡Pare! ¡pare! (_Gran cop de plors._)

Ció: No tinguis por... (_senzill_) ¡no 't fará res! á horas d'ara lo senyor Rector ja li deu haber fet entendre que la tèva desgracia mereix mes compassió que cástich, ja li deu haber dit que trovante prop d'aquell home per assistir á ton padrí en sos últims días de vida...

Marieta: ¡Ció! ¡Ció! he sigut molt culpable. Hauría degut escoltar fredament las sévas paraulas d'amor, los sèus juraments d'eterna estimació y tendresa... fins quan totas vosaltras me pregabau que 'us acompanyés á Barcelona jo hauría degut rehusar... ¡Lo pobret padrí encara viuría! jo podría avuy rebre al mèu pare ab lo front ben alt. Las vegadas qu' _ell_ había vingut aquí y las paraulas que quan ne tenía ocasió 'm deya, massa clar haurían degut ferme entendre qu' aquell home no sentía per mi l'amor sant y permés del qui desitja á una dona per companya de la sèva vida... Ara, ara veig quan mentideras eran las sévas promesas... pero... (_pausa_) es un dirtho á tu, Ció, á tu qu' ets la mes fidel confidenta de ma desgracia. ¡Las sèvas paraulas amorosas, las sèvas accións y miradas dolsas eran per mi cosa tant nova! Quan me parlaba tenía com á por de lo que 'm deya y, no obstant, á la por s'hi ajuntaba una sensació plascent, causada per moviments del cor... que sentía batre d'una manera desusada, d'una manera que 'm sorprenía y m'encisaba. Quan després de mort lo padrí vingué ell aquí al poble y 's conduhí tant galantment, no fent may alusió á las conversas pasadas... vaig comensar á mirármel sense por, vaig anar creyent que potser aquell home m'estimaba com deuhen estimar los qui volen honradament ser estimats y correspostos y la mèva por de sas paraulas, de sa persona va anar poch á poch desapareixent ¡fonentse! fins al punt de que... no 'm tindrás per una noya dolenta ¿veritat, Ció? fins al punt de que, sentne lluny, pensaba en ell y desitjaba véurel, sentme aprop trovaba curtas las horas... llavors, quan jo tenía 'l cor tant plé de sentiments desconeguts: barreja de tristesa per la mort del avi, d'anyoransa per la llarga ausencia del pare, d'inquietut per los perills en que pogués trovarse, d'agrahiment per las delicadas atencións qu' ab mí _Ell_ tenía... quan lo cor me deya: Marieta; ¿l'estimas?... quan los llavis ja casi ho anaban á pronunciar, ell torná á ser l'home violent que 'm feya por... por ben justificada... (_plora_) por que s'ha convertit després en desdeny, en repulsió... potser en odi.

### Escena IV.

Marieta y Ció. Roseta eixint del fossar.

Roseta: ¿Ja li heu dit, Ció? ton pare vindrá aquí. 'Ns ho ha dit lo Sr. Rector.

Ció: Ara li deya. (_Baix á Roseta._) ¿Encara roda per allí aquella?

Roseta: Sí: l'he mirada, ha baixat los ulls... no crech que doni escándol.

Ció: De totas maneras, direm al Sr. Rector que la fassi anarsen. (_Pausa_.)

Marieta: ¡Pare estimat! Vos á quí may ningú había fet baixar la cara... No, no 'l dech veure, no vull ofensarlo ab ma presencia... fugim. ¡Ció! ¡Roseta! per Dèu... ¡jo no m'aguanto! acompanyéume... á casa vostra, dida, amaguéume fins que 'm mori... no viuré gayre.

Ció: ¡Criatura!

Roseta: ¡Qu' es cas de morir, tonta! ¡No 'n caldría d'altre! Pensa en lo pobret de ton pare que tant t'estima, que no més tè sa filla pera consolarlo.

### Escena V.

Anteriors, y 'l Rector ja sense 'ls vestiments d'enterro.

(_Roseta y Ció li parlan á cau d'orella mostrantli 'l fossar._)

Roseta: Per allí roda la Pitera...

Rector: ¡Aneu, aneu, aconsoléula! Ha sigut molt perversa; pero es mare, ha perdut aquella filla qu' era 'l sèu orgull. (_Ció y Roseta van al fossar y després á la capella._)

### Escena VI.

Rector y Marieta.

Rector: ¡Marieta! ¡noya!

Marieta: (_Aixeca 'l cap._) ¿Quí 'm parla? (_Lo Rector s'ha assentat al pedrís. Marieta cau agenollada davant sèu._) Aconséllim... díguim si faré bè de matarme.

Rector: ¿Qué dius, tu no ets christiana? (_Horror_.)

Marieta: O al menos d'amagar per sempre la mèva deshonra, de fugir bèn lluny, hont ningú puga ferme enrogir no més mirantme.

Rector: ¡Ni has de morir, ni has d'anar tan lluny! ¡tan lluny! (_somrihent_) que la gent que 't volen bè tinguin massa feyna pera trovarte. No 't moguis d'aquí. Entra á l'abadía á reposarte... La tèva dida y la Roseta 't farán companyía... Jo vaig (_pausa_) á buscar á ton pare... 'l trovaré pèl camí platja amunt, vindrá per las rocas de vora mar.

Marieta: ¡No! ¡no! (_Plora_.) ¡No!

Rector: (_Calmantla_.) Al saber qu' había arrivat á Barcelona hi vaig corre... y per sort, entre 'l senyor Joanet y jo hem impedit que fes una desgracia.

Marieta: ¿L' ha vist... vosté? (_Ansiosa_.)

Rector: Un moment... Li he dit que vingués aquí, dret á Sant Elm (_senyalant la capella_) sense passar pèl poble. Resistía, dihentme que tenía feyna á Barcelona... qu' había de veure...

Marieta: ¡No, no l'anomeni!

Rector: Al amo del barco... qu' habían de passar comptes... (_Marcat_.) "Passarem comptes á Sant Elm, fa afegir lo Sr. Joanet. 'Us prometo anarhi ab _papers y documents_... de tota mena; l'amo hi será." --"¿Hi será?" va preguntar ton pare ab un posat que 'ns glassá la sanch... --"Ho prometo. Passat demá dijous á mitja tarde..." "Y l'esperem... perque á n'ell y al Sr. Joanet ja 'ls he vist ara poch, no son lluny... no més necessito ferlos un senyal y acudirán." (_Pausa_.)

Marieta: ¿Y 'l pare sabrá? (_Horror_.)

Rector: Qu' has sigut mare... Lo que no sabrá quan arrivi, es que ja ets mare sense fill...

Marieta: Senyor Rector... y... ¿ell ho sap? (_Ensenya 'l fossar._)

Rector: Sí. N'ha tingut gran pena. Pera consolarte, per ferse perdonar sa vilesa ha vingut... d'hont era... de l'Inglaterra me sembla.

Marieta: ¿Había fugit de Barcelona tement l'arrivada del pare?... ¡fins es poruch! espantadís...

Rector: Lo Sr. Joanet y jo li hem parlat, y vindrá, sumís, á demanarte per muller... Entra, entra... (_Fentli un poch la forsosa per ferla entrar á la capella._) Encara que sentis veus conegudas no 't moguis dels peus de la Verge fins que jo 't vingui á cercar. Demánali que 'ns illumini... (_Ell entra á l'Abadía._)

### Escena VII.

Sacristá eixint del fossar ab una aixada y una senalla.

Sacristá: ¡Vaja... un de més!... ¡un de menos! ¡Un de més al camp del repós! ¡Un de menos bregant per aqueixa vall de llágrimas!... ¡Ditxosos ells! Ditxosos los que moren... Més ditxosos encara 'ls que no han nascut... estalvían feyna al fosser... S' estalvían afanys, desolacions, malaltías, penas!... Lo llibre d'allá dins ho diu... tots los sèus fulls, de pedra, cantan lo mateix psalm. "Aquí reposa una mare..." "Aquí jau per sempre un fill." "Vas de las cendras de..." ¡Jáure! ¡reposar! ¡ser cendras! eixa es la vida. Deixem l'aixada.

### Escena VIII.

Lo Rector surt ab bastó y barret.

Sacristá: ¿Que se'n va?

Rector: Espero... (_Mira 'l rellotge._)

Sacristá: ¿Al Grabat?

Rector: Al capitá D. Pau Cendra.

Sacristá: Ah, sí, pero de mi encara que li digui 'l motiu no se'n enfada... es un bon home y sap que l'estimo...

Rector: No 'us mogueu de per aquí... Podría deixarse portar d'aquell geni fort que tè... ¡encara deu minuts!

Sacristá: ¿Y per deturarlo... 'm vol á mi?... de tot haig de fer: d'escolá, de campaner, de fosser... fins d'agutzil.

Rector: Vull que trovi 'ls brassos d'un amich. (_Per ell._)

Sacristá: ¡Pobre Grabat!... ¡tan home de bè, tan bon cor!

Rector: Sí, sí, pero trafica en cosas que no son de lley.

Sacristá: Son gent manada.

Rector: Dèu Nostre Senyor ha donat la sèva sanch per tots: blanchs y negres... y per més qu' ells diguin, no es just, no es christiá lo contribuhir á que germans nostres perdin per sempre la dolsa terra nativa, la llibertat tan hermosa.

Sacristá: Los homens tots son uns. Quan son forts abusan... y aquí, ¿que no la perdían la terra dolsa y la llibertat hermosa, 'ls pobrets presoners que 'ns feyan los francesos, los desgraciats que 'ls inglesos feyan morir dintre 'ls pontons?

Rector: Sí, pero aquí defensabam la patria.

Sacristá: Nosaltres... y 'ls francesos presoners, ¿qué defensaban?

Rector: La sèva bandera.

Sacristá: Desenganyis... si 'ls negres fossin més forts... vendrían blanchs. A mi m'hauría agradat qu' algú 'm comprés... Sabría lo que valch.

Rector: Bèn pochs diners.

Sacristá: Tan pochs com vulgui... un ó altre hauría cobrat... mentres que densá que soch al mon qu' estich venut... ¡de franch!... De primer á l'arada (_senyal de llaurar_), després al exércit(_idem d'armas_), á la iglesia (_idem de benediccions_)... y de franch sempre... ¡sempre de franch!... per las tristas caixaladas... y aixó que de menjá fins ne trovan los gossos.

Rector: Sí, pero ets lliure.

Sacristá: De morirme de fam.

Rector: Mudem de full.

Sacristá: Que l'epístola no es d'avuy.

Rector: Ab vos no 's pot tractar.

Sacristá: De certas cosas... d'altres(_senyal d'armas_) prou n'hem tractat... y si 'l rey llegítim 'ns necessita... encara estich á punt... ¿y vosté?

Rector: Som massa vells.

Sacristá: ¡Tornant al Grabat! quan sápiga per pedras menudas cóm va morir son pare... ¡y ahónt! quan algú li expliqui que la sèva pobreta filla, volent assistir á son padrí... fou presa per aquell mal home... com una bestia... y després abandonada...

Rector: Per aixó vull parlarhi ans que ningú. (_Mira 'l rellotge._) Tremolo no més de pensar, si un ó altre li dòna 'ls detalls... qu' aquella... desgraciada viuda...

Sacristá: Qu' aquella xarraire de Pitera ha esbombat per tot arreu. Tambè 'm sembla que... ¡pobre de D. Luisito si 'l Grabat l'arreplega!... ¡pobre Pitera! no 'ls valdrá... Sant ni Santa...

Rector: (_Renyantlo_.) ¡Benet!... parleu devegadas... com si haguessiu estat miquelet. ¡Malgrat la promesa que 'l Capitá 'ns ha fet al senyor Joanet y á mi, de venir, d'escoltar ab calma... lo passament de comptes!... temo desgracias que no puch preveure: ¿quí será la víctima? ¿sa filla?... ¿la viuda, que segons diu ella mateixa... ha tingut tractes ilícits?...

Sacristá: Encara se'n alaba...

Rector: ...¿ab lo Capitá Cendra, y esperaba ser sa muller? Jo temo per tots...

Sacristá: Me sembla que la Pitera ab la desgracia qu' ha tingut de perdre una filla tant grandeta... ja no crech que mogui brega. Sembla tot un altre dona.

Rector: ¡Avisos del cel!... jo no desespero de ferla tornar pèl bon camí... ha demostrat que tenía cor, cor amantíssim. Lo sèu desespero per la mort de sa filla ha commogut á tothom...

Sacristá: Roda per aquí... ara mateix era dintre 'l fossar besant la terra, plorant, desesperantse.

Rector: Potser Dèu li toqui 'l cor... es una dona apassionada, amant... y Nostre Senyor ha dit: "Será molt perdonat al qui hagi molt estimat." (_Pausa_.)

Sacristá: ¡Y vol dir que 'l bergant d'allá baix, aquell mal ánima de D. Luisito vè disposat á humiliarse!

Rector: Ho ha promés... li aconsellan de primer la por de la venjansa del Capitá... Si no logra fer las paus ab ell... (_Horrorisat_.)

Sacristá: Es home mort. Per més que s'amagui... un día ó altre 'l Grabat lo trovará, y... (_Senyal de mort._) Per altra part, no pot viure amagantse tota la vida. Ara anant á América, tornant...

Rector: Tè la casa abandonada.

Sacristá: ¿No hi ha 'l Sr. Joanet?...

Rector: Sí, pero 'l Sr. Joanet tot lo més que pot fer es conservarli 'ls interessos... lo pobre senyor no es l'amo.

Sacristá: ¿Vosté confía que hi haurá casori?

Rector: Lo Sr. Joanet... que s'ha portat com un home... l'ha amenassat de retirarse de la casa... ell y tots los dependents, de fer saber á tothom lo perqué 's retira si no dòna una satisfacció cumplerta, y la única que desgraciadament ja sols pot donar á la noya, al pare, á la moral, á la lley de Dèu. Quan jo hagi apaciguat una mica al Capitá, compareixerán lo Sr. Joanet y D. Luis... son tancats á la sacristía, jo 'n tinch la clau, y sense arrogancia, humilment demanarán la noya...

Sacristá: Y tot s'acabará com á las comedias. Caséuse y pax Christi... ¡qué sé jo!

Rector: Aquell desgraciat...

Sacristá: ¡Aquell pillo!

Rector: Aquell desgraciat qu' ha sigut causa de tantas llágrimas, donará á la sèva víctima, á son pare, á tots nosaltres, la satisfacció que li hem exigit... Humil y contrit demanará á Marieta si 'l vol per espós.

Sacristá: Dèu fassi que tot s'arregli com vosté diu.

Rector: Vos, mentrestant, deixeu aqueixas eynas, rentéuse las mans, prepareu un refresquet... ¡per si de cas!... ¡encara que no més siga com pretexte á conversa!... Jo me 'n vaig fins á la platja... es l'hora de la cita. Passaré per la dressera, encara tinch bonas camas.

Sacristá: ¿Y aixó? (_Espantat_.) ¡Qué vol matarse! (_Senyalant al Rector afectuosament._) Val més que trigui una mica y passi pèl bon camí... (_Acompanyantlo_.) Per la dressera hi ha aquella roca espadada qu' esgarrifa. (_Surt lo Rector._)