Part 4

Digues.

NURIA

Mai l'he volgut. Mai l'he estimat.

QUIMA

Deixa-t de tonteries i pensa sempre en ell.

NURIA

No, no: no vui pensar-hi més!

QUIMA

Com?

NURIA

L'Adriá... ja no pot ser pera mi.

QUIMA

Què?

NURIA

Ni jo puc ser seva!

QUIMA

Per què?

NURIA

Ell... ja no m pot volguer, ni vui que m vulgui.

QUIMA

No?

NURIA

Quines coses passen en la vida! Jo no sé pas com dec ser feta, però veig que no sóc com les altres noies.

QUIMA

Què vols dir, filla meva?

NURIA

Tinc uns pensaments devegades! (_Posant-se les mans al cap._) No sé explicar-me. Jo visc d'una altra manera que vosaltres. No m vui vendre... No vui ser esclava.

QUIMA

Però, què dius ara!

NURIA

Jo vui estimar!

QUIMA

Qui t'ho priva?

NURIA

Vós, el pare, tothom!

QUIMA

Nosaltres?

NURIA

Sí. Jo us vaig dir que no l volia, a l'Adriá.

QUIMA

Tu no saps lo que t convé !

NURIA

Potser no... Però no m'ho podeu trobar vosaltres.

QUIMA

Oh! Com t'has tornat!

NURIA

Jo, sense estimar, em moriria, mare, que ho necessito. I l'Adriá no m'agrada, no!

(_Plora._)

QUIMA

Què té de despreciable? Que no és un bon partit? Si totes les noies del poble te l'envegen ! Tanta sort que Déu t'ha donat, i tu ni n fas cas. Tonta! Un hereu tant ric! Tant que t'estima!

NURIA

Pitjor pera ell.

QUIMA

Si no més per agraiment l'hauries de volguer!

NURIA

Però no pas estimar.

QUIMA

Escolta ls meus consells.

NURIA

Digueu-me tot lo que volgueu. Encara que m'esforci en creure-us, no podré. No sóc jo, mare, qui us trastorna d'aquesta manera.

QUIMA (_després d'un curt silenci_)

Tu vols el senyoret.

NURIA (_molt torbada i avergonyida_)

Jo?

QUIMA

Que no veus que no és pera tu?

NURIA (_am fonda convicció_)

Que sí! Es meu, tot meu, en cós i ànima! Si ell sen va, jo l segueixo. No ns podem deixar mai. L'un necessita a l'altre pera viure.

QUIMA

Tu delires, filla meva!

NURIA

No deliro, no.

QUIMA

No comprens que l senyoret, pera ser ben feliç, ha d'escullir una altra classe de noia? Ah! Desenganya-t, Nuria, desenganya-t! Treu-te aquest home del pensament. Treutel aviat, perquè t perdries.

NURIA,

Tot, tot és inútil. Estic decidida.

QUIMA

Fes-ho, filla, fes-ho!

NURIA

No puc!

QUIMA

Fes un esforç!

NURIA

No pot ser!

QUIMA

Això no és més que una follia teva. Però ten distreuras.

NURIA

No, mai! No proveu res, perquè allavors sí que m perdré.

QUIMA

Si de bones a bones el senyoret David no sen va de casa, ens valdrem de la Justícia.

NURIA

No, no ho feu, mare! No ho feu!

QUIMA

Avui mateix. Això no pot durar més!

NURIA

Us prego que no ho feu!

QUIMA

Te dic que l vui fòra... I mira... (_Dirigint-se a la porta del fons._)

NURIA (_am gran prec_)

No! No!

QUIMA (_cridant_)

Blai! Blai!

NURIA

Mare! No m'abandoneu!... Per mi, per vós, per...

QUIMA (_cridant cap a fòra_)

NURIA

Per la me va honra!

QUIMA (_quedant-se moll sobtada_)

Ah! Què has dit? Què has dit? Filla meva!

NURIA (_acotant el cap_)

Mare!

QUIMA (_molt baix_)

Què has dit! És cert? És cert? Digues!

NURIA

Perdó, mare, perdó!

QUIMA

Ah! Desgraciada!

NURIA

Salveu-me!

QUIMA

Però, és veritat?

NURIA (_molt baix_)

Sí.

QUIMA

Què has fet, infeliça? Què has fet?

(_La Quima i la Nuria permaneixen abraçades una bona estona, plorant. Després d'un llarg silenci, la primera, reanimant-se, diu a la Nuria am dolçor i manefleria:_)

QUIMA

I ell t'estima?

NURIA

Sí: com vós m'estimeu.

QUIMA

N'estas ben segura?

NURIA

Sí, mare, sí. És tot cor, tot cor. Jo l'estimo molt, molt!

QUIMA

No veus que si s'arriba a saber...

NURIA

Oh! Que l'estimo!

QUIMA

I el teu bon nom? I tots nosaltres, que ns morirem de vergonya?

NURIA

Vosaltres... vosaltres no us morireu. No, que no us morireu! Oi, mareta?

(_Curt silenci. La Quima, tota tremolosa i excitada, molt baix i a cau d'orella, diu a la Nuria:_)

QUIMA

Calla-t'ho, això!

NURIA

Que m'ho calli?

QUIMA

Sí. Explica a l'Adriá que tot allò que has dit al senyoret ho has fet pera provar si era gelós.

NURIA (_baix i am repugnancia_)

No! No!

QUIMA

Sí, fes-ho, creu-me. Fes-ho pera nosaltres. Salva-ns de l'afront! Fes-ho, Nuria! Oi que ho faràs? Sí que ho faràs! Ai, Senyor, tantes llàgrimes que m costes! Tant que m'he afanyat per tu!

NURIA

No ploreu, no ploren, que m'acovardiu!

QUIMA

Poc saps lo que costeu els fills! Per cada alegria, ai que penes ens doneu! Més valdria no haver nascut pera haver de sofrir tant!

NURIA

Si jo us estimo am deliri! Si per vós donaria la sang de les meves venes! No sóc dolenta, mare! No, que no ho sóc. Però no sé què ho deu fer que sigui així. Jo no n tinc pas la culpa.

QUIMA

Procura que l'Adriá no n'hegui esment.

NURIA

L'enganyaria.

QUIMA

Si li dius res, el mataràs.

NURIA

No! No puc callar-m'ho! No més en la cara m'ho coneixeria. I no s'ho mereix. Li diré tot.

QUIMA

Li emmetzinaras l'ànima.

NURIA

També sabrà la veritat.

QUIMA

Pensa que si calles salvaràs an ell i a nosaltres.

NUR1A

Ah! Mare, mare, que dolenta m voleu fer ser!

QUIMA

Jo? Que dius! T'atreveixes a dir-me això, a la teva mare?

(_Torna en David._)

### ESCENA VII

Les mateixes i en David

NURIA

David!

QUIMA

Ah! Vostè?

DAVID

Senyora Quima...

QUIMA

Encara gosa a dir-me res?

DAVID

Pensi que...

QUIMA

Qui ns ho havia de dir que vostè, tant estimat de tots nosaltres, seria la nostra desgracia!

DAVID

No digui això. Li demano per favor!

QUIMA

Per què no sen va? Què hi ha de fer en aquesta casa? Encara no n'hi ha prou de dol?

DAVID

Jo estic disposat a reparar la meva falta, si falta he comès. No sóc un qualsevol, senyora.

QUIMA

I, doncs, què és, si ha abusat de tot?

DAVID

Jo estimo a la Nuria.

NURIA

Sí, mare, sí: ens estimem.

QUIMA

Ah! No pot ser! Què diran de nosaltres?

DAVID

Però, senyora, la Nuria...

QUIMA

Es casarà amb el seu promès,

DAVID

I vostè hi consentirà?

QUIMA

Vam donar paraula, i a casa no s trenca mai.

NURIA

No m'hi casaré, mare!

QUIMA

Te dic que sí! (_An en David._) Vostè se n'anirà del poble! (_A la Nuria._) I tu...

NURIA

Jo seguiré an en David; jo l seguiré, vagi allà on vagi.

(_Apareix l'Arcadi per la dreta del fons._)

### ESCENA VIII

Els mateixos i l'Arcadi

ARCADI (_an en David_)

Ja torno a ser aquí.

DAVID

Arcadi.

ARCADI

Què fem?

DAVID

Calla. Anem, anem cap a dalt.

ARCADI

Ah, sí.

(_Sen van a la seva cambra. La Quima queda molt amoïnada._)

### ESCENA IX

La Quima i la Nuria

QUIMA

Ho faràs?

NURIA

Que?

QUIMA

Que ja no ten recordes?

NURIA

Ah! No, no: no vui enganyar-lo.

QUIMA

No veus que...?

NURIA

No, mare, no!

QUIMA

Calla, calla!

(_Pel fons apareixen en Blai i l'Adriá. Vénen enraonant._)

### ESCENA X

Les mateixes, més en Blai i l Adriá

BLAI

Sí, home, sí.

QUIMA

Ah! Ja torneu a ser aquí?

BLAI

Vès si pots convèncer a l'Adriá. No sé què dimontri té.

QUIMA

I això?

ADRIÁ

Deixem-ho córrer.

BLAI

Per mi, rai: qui sap ja on para!

QUIMA (_a l'Adriá_)

Què tens, què tens?

ADRIÁ

Què tinc? Massa que ho sabeu!

BLAI

No sel pot treure de lo mateix. Sembla un carro encallat.

ADRIÁ

Nuria!

NURIA

Què vols?

ADRIÁ

Explica-t d'una vegada!

NURIA

Què haig d'explicar?

ADRIÁ

Ja ho saps. Els teus pares t'escolten. Si tens cap queixa de mi, diga-la aviat, ben alt!

NURIA

No tinc cap queixa de tu.

ADRIÁ

Doncs, a què ve tot allò?

QUIMA

Bé, vaja, tu, també?

ADRIÁ

Deixeu-la dir.

QUIMA

Nuria: oi que bo has fet pera provar si era gelós?

ADRIÁ (_am gran estranyesa_)

Què?

QUIMA (_amoixant a la Nuria_)

Digues: oi que sí?

NURIA

Quin torment!

QUIMA

Vaja, respon. Oi? Mira que l pobre Adriá pateix molt! No siguis toçuda!

BLAI (_grave, sense afectació_)

Noia.

NURIA

Què mana?

BLAI

Ves què t diu ta mare.

QUIMA

Jo no sé com és així!

ADRIÁ

Si t'has proposat deixar-me, t'aviso, ja no hi ets a temps: seràs meva, costi lo que costi!

QUIMA

Per què no li dones una satisfacció, a l'Adriá?

NURIA

Mare, no m'amoïneu!

QUIMA (_am gran prec_)

Vaja, filla!

NURIA

No m parleu més d'això!

QUIMA

Men vaig, men vaig, perquè no sé pas lo que li faria!

(_La Quima, al veure la fermesa de la Nuria, desapareix, desesperada, per la porta de l'esquerra, primer terme._)

### ESCENA XI

Els mateixos, menys la Quima

BLAI

A veure si us entendreu. (_Anant-sen._)

NURIA

Pare: que us en aneu?

BLAI

Sí, dòna, sí.

NURIA (_suplicant_)

No us mogueu.

QUIMA (_de dins estant_)

Blai!

BLAI

Veus? Ta mare m demana.

QUIMA (_també de dins estant_)

Blai! Vine!

BLAI

Què deu volguer aquella? (_Desapareix._)

### ESCENA XII

La Nuria i l'Adriá

ADRIÁ

M'has d'explicar què vol dir tot allò. Ho vui saber.

NURIA

No m'atormentis més!

ADRIÁ

Que no t'atormenti més? Mira que estic perdent la paciència, i no ns convé ni a l'un ni a l'altre!

NURIA

Oh! Jo...

ADRIÁ

Vui que parlis! Vui que parlis, Nuria! Dóna-m aquestes metzines que m guardes. T'ho exigeixo!

NURIA

Mira, Adriá: no t recordis més de mi.

ADRIÁ

I goses a dir-m'ho?

NURIA

Ho faig pel teu bé.

ADRIÁ (_am molta ironia_)

Ah! Pel meu bé! Sí que ets bona! Ho fas pel meu bé!

NURIA

Ara hi som a temps.

ADRIÁ

A què, som a temps? Explica-t ben clar, que no t'entenc... És a dir, sí que t'entenc! Massa!

NURIA

Si tu tinguessis més calma, jo t convenceria. Si t contava lo que tu vols saber...

ADRIÁ

Parla desseguida, perquè tot jo cremo de ràbia! Parla! Parla!

NURIA

(_que s noti la gran lluita que sosté en son interior_)

Jo... ja no puc ser teva.

ADRIÁ

No! Per què?

NURIA

Tu no deus volguer-me.

ADRIÁ

Per què, et pregunto?

NURIA

Ah! Que desgraciat te faria! Deixa-m! Avorreix-me!

ADRIÁ

Ah! No, no! Mai! Què tens que dir de mi?

NURIA

Res.

ADRIÁ

Què t'he fet?

NURIA

Res.

ADRIÁ

I doncs?

NURIA (_am gran prec_)

Adriá!...

ADRIÁ

Com s'ha de fer pera estimar-te? Vols que m'esbocini l cor?

NURIA

Així no haguessis fet mai ni l més petit sacrifici!

ADRIÁ

(_am gran desesperació i entre dents_)

Per què no m'ho deies abans?

NURIA

Abans?

ADRIÁ

Tu no pots estimar a ningú.

NURIA

I, doncs, per què m vols?

ADRIÁ

Perquè jo sí que t'estimo! I no m'hi sé conformar en deixar-te, no!

NURIA

Si m'estimessis...

ADRIÁ

Però com pot ser que tu parlis d'aquesta manera? Tant de sobte! Què ha passat? De què te les heus? Respon-me!

NURIA

Ai, Adriá! La teva estimació i la meva, que n són de diferents! Tu m'estimes, ho crec; però, així i tot, no pots fer-me feliç.

ADRIÁ

Ara te n'adones?

NURIA

Sempre ho he vist així. Deixem-ho córrer tot, olvidem-ho tot. Si ns casàvem, tu series un desgraciat i jo una desgraciada. (_Molt accentuat._) Qui sap lo que després succeiria! No t vui enganyar: no t'ho mereixes. Deixa-m!

ADRIÁ

Passi lo que passi, vingui lo que vingui, tu has de ser meva. Si no de bon grat, per força!

NURIA

Això ja no és amor: això és orgull.

ADRIÁ

Lo que tu vulguis: tant se m'endona. Jo t juro que t casaràs am mi!

NURIA

Per força, dius? Per força! I t'arribaria a satisfer un cor guanyat així? No m miraries am despreci? No viuries recelós al costat meu? T'hi podries resignar a una vida de tantes engunies i misèries?

ADRIÁ

No ho sé... Veurem!

NURIA

Ara defenses el punt, el teu amor propri, i no veus que, desfet el nostre casament, de tots dos jo seré qui perdrà més, perquè és sempre la dòna la que hi perd més. Tria una altra xicota. Potser que n trobis una que t'estimi i et faci feliç.

ADRIÁ

Prou, prou! Calla!

NURIA

Si jo t'explicava Is motius que tinc pera parlar-te així!... Si jo t deia...

ADRIÁ

Que estimes al senyoret, oi?

NURIA

No; no això tant sols.

ADRIÁ

Lo que jo veig, és que tu ets una capritxosa.

NURIA

No! (_Am dignitat._) No ho sóc. M'esforço en no ser-ho. Si m casava am tu, potser ho seria.

ADRIÁ

No m'amenacis am lo que encara ha de venir. Un cop siguis meva...

NURIA (_am to sinistre_)

No m facis enraonar, perquè si enraono...

ADRIÁ

Sí, sí, enraona. Això vui, que parlis, que parlis aviat!

NURIA

Si dic no més una paraula...

(_L'Adriá queda aterrat, com entontit, durant una llarga estona._)

ADRIÁ (_moll concentrat_)

Ja saps lo que m'acabes de dir? Ja ho saps?

NURIA

Sí.

ADRIÁ

T'hi atens?

NURIA (_molt enèrgica i decidida_)

Sí: primer és la veritat que tot!

ADRIÁ

La veritat!... Explica-m això desseguida! No m facis esperar, que les sangs me pugen al cap! Nuria: respon. (_Molt baixi amb ansietat enguniosa._) Que potser aquell lladre...?

NURIA (_en veu molt baixa_)

Sí.

ADRIÁ (_molt dramàtic_)

Sí?... Ets d'ell, tota d'ell!

NURIA

Adriá...

ADRIÁ

En còs i ànima?

NURIA (_abaixant el cap_)

Sí.

ADRIÁ

(_amb indignació i sentiment selvatges_)

Què has dit! Què has dit!

NURIA

Mare meva!

ADRIÁ

Vet-aquí les meves gelosies i les meves cabories! (_Mirant rabiosament cap a la cambra deu David._) Ah! Lladre, més que lladre!

NURIA

Adriá, per compassió! Per caritat!

ADRIÁ

No us unireu! No hi penseu en ser feliços! Corsequeu-vos! (_L'amenaça brutalment._) (_Al sentir els crits dels dos, compareix en David, el qual s'interposa heroicament entre la Nuria i l'Adriá._)

### ESCENA XIII

Els mateixos i en David

DAVID

Eh, covart!

NURIA (_mirant en l'aire_)

Senyor!

ADRIÁ

Lladre!

DAVID

Deixeu estar a la Nuria! Atreviu-vos am mi!

ADRIÁ

Am vostè! Am vostè! Si vui arrencar-li l cor!

DAVID

Atreviu-vos am mi, us dic!

ADRIÁ

Am vostè!...

NURIA

No veus que jo l'estimo?

ADRIÁ

I tu l defenses! No l'heuras, no! No sortireu am la vostra!

DAVID

Per força!

ADRIÁ

Mai! (_Agafa l ganivet que hi ha damunt de la taula i va per ferir an en David._)

NURIA

(_detenint, horroritzada, a l'Adriá_)

Adriá! Adriá!

ADRIÁ

Deixa-m! Deixa-m!

DAVID

Deixa-l, Nuria!

NURIA (_cridant_)

Mare! Mare!

ADRIÁ

Lladre, més que lladre!

(_Compareixen precipitadament la Quima, en Blai i l'Arcadi._)

### ESCENA XIV

Els mateixos, més la Quima, en Blai i l'Arcadi

BLAI

Què passa?

QUIMA

Verge sagrada!

ARCADI

Adriá!

NURIA (_cridant esfereida_)

Veniu! Correu!

(_Apareix en Mingo, corrent. Lluita pera descompartir a l'Adriá i en David._)

### ESCENA ULTIMA

Els mateixos i en Mingo

MINGO (_a l'Adriá_)

Fes-te enllà, verinós!

ADRIÁ

Tu, també!

MINGO (_volent-lo desarmar_)

Porta aquesta eina!

ADRIÁ

No! Deixa!

MINGO

Porta aquesta eina, et dic!

ADRIÁ

Vés! Deixa-m estar!

M1NG0

Eh!... (_Li pren el ganivet i el rebot per terra._) Això és d'un home digne?

ADRIÁ (_rendint-se_)

Per què m'has destorbat? (_An en Mingo._)

MINGO

I ara... no t mors de vergonya?

ADRIÁ

(_pantejant amb excitació nerviosa_)

Així no sé què t fessis!

MINGO (_molt baix_)

Animeta!

DAVID

(_després d'un curt silenci, am gran serenitat_)

Adriá.

ADRIÁ

Què vol?

DAVID

Vós heu errat el camí.

ADRIÁ

Jo també sé estimar!

DAVID

Sí; però a la vostra manera: sense idealitat. No com la Nuria desitja ser estimada.

ADRIÁ

Jo no més veig que se m'ha enganyat!

QUIMA (_suplicant, plorosa_)

Adriá!... Fill!...

ADRIÁ (_amenaçant-la amb ira_)

Vós, vós m'heu enganyat!

QUIMA

Ai, pobra de mi! Què dirà la gent de nosaltres?

ADRIÁ

La gent! La gent! La meva joventut és lo que sento!

DAVID (_am sentiment noble_)

Pobre Adriá!

ADRIÁ (_quasi sanglotant_)

No puc estar més aquí... No puc!... (_Mirant an en David i a la Nuria._) Tinc enveja de la vostra felicitat! Us tinc molta enveja! (_Anant-sen cap al jous._) Quima!... Quima!... (_Amb emoció tràgica._) Què mal m'heu fet!... Per què m varen enganyar? Qui m treurà aquest rosec!... Oh! Quina gelosia, quina gelosia!... (_Desapareix, cor-pres pel dolor. La Nuria, llagrimejant-li ls ulls, mira a l'Adriá; i així que aquest ha desaparegut, fixant-se en en David, se llenca ais braços d'ell plorant enamorada._)

NURIA

David!

DAVID

Glòria meva!

(_La Quima, seguda en una cadira, està tota preocupada. En Blai, l'Arcadi i en Mingo quedeu atònits, com petrificats, formant tots plegats un quadro._)

Teló ràpid