Part 2

La justicia humana es una cosa essencialment insegura. Es, ademés, en la seva aplicació extrema, literal, la *suma injuria*, com deien els romans. I pera obviar a les injusticies de la justicia, els homes han inventat la gracia, el perdó, l'indult, reste del principi qui atribuía an els reis l'administració originaria de justicia i per tant el dret de vida i mort sobre'ls homes. Però l'indult, en sí, es una institució immoral. La seva concessió depèn de causes moltes vegades ben diverses de les depuracions de justicia, com són una festa reial, l'adoració de la Creu en els Divendres Sants, un clam colectiu i de ocasió, a l'atzar de la sentimentalitat pública. L'indult sol esser una mida política, i no jurídica. La vida o la mort dels reus se juga a la sort de les corrents d'opinió o de les conveniencies d'Estat. Un tractadista francès va dir-ne la lotería de la mort. Avui serà indultat un criminal odiós, i demà's denegarà l'indult a un pobre home. Els exemples són eloqüents...

## VI

La pena de mort en l'historia, conforme ha anat disminuint en el nombre i l'extensió de les seves aplicacions, ha canviat també en la seva qualitat. Vull dir que desde'l concepte de suplici, o sía de dolor suprem infligit an el condemnat, com un càstic, com una pena en el veritable sentit de la paraula, s'ha passat an el concepte de supressió de la vida amb supressió del dolor. Com a conseqüencia de la doctrina beccariana, la guillotina francesa, avui imatge tètrica i vil, va esser, en son día, casi un instrument medical, en que'l cirurgià Louis (d'aquí el nom de *Louison*) i el metge Guillotin donaven mostra, a llur manera, de la famosa sensiblería característica de la fí del segle XVIII. Poc deuríen pensar que ben aviat la guillotina havía de tenyir la seva geniva torta amb sang de reis, amb sang representativa i expiatoria de tot un règim qui moría, com si la ira desfermada d'un cataclisme popular volgués venjar, amb la mort pura i simple, la tradició de l'antiga barbarie penal. Qui compari la furia momentania, febril i malaltiça de 1793 amb la freda i sistemàtica crudeltat legal de l'antic règim, podrà judicar serenament l'obra de la Revolució, trànsit entre les dues èpoques. I qui hi compari, plàstica i concretament, el suplici refinat i llarguíssim d'un Damiens (el regicida frustrat de Lluis XV) o d'un De la Barre (el cavaller qui morí per no haver volgut saludar una professó) coneixerà l'immensa distancia entre temps i temps. Afegeixi-s a tal diferencia la supressió de la barbarie processal del torment, qui implicava la possibilitat natural de l'innocencia del torturat. Entre'ls dos règims hi ha, doncs, en quant a la pena de mort, l'evolució desde'l concepte pena o dolor an el concepte supressió de vida. La guillotina era una mena de cloroform. En aquest concepte, l'electrocució (qui ha donat a voltes, com tots els instruments, resultats contraris) es una prova més d'aquest penalisme. En els temps futurs, quan la pena de mort sía una llunyana barbarie, estudiada en l'historia, les nostres descendencies no podran compendre còm podía coexistir amb les ciutats d'avui la figura del patíbol; i tindran pera aquest record el mateix gest de repugnancia que'ns inspira avui a nosaltres el torment, la tortura processal.

En la nostra llegislació podem notar, darrerament, reformes qui han volgut atenuar l'horror del suprem càstic. Una d'elles es la disminució de les hores forçoses de capella; la capella, imposada per un escrúpol religiós, es un reste de refinament en la mort: es una mena de torment moral, suprimit ja per tot arreu. Una altra reforma es la qui separà de la vista del públic les execucions, amb una patent inconseqüencia respecte al principi de l'exemplaritat. A Anglaterra les execucions són efectuades també a porta tancada. A França són encara públiques. Recordo que quan va presentar-s'hi la proposta de llei demanant que la guillotina quedés relegada a l'interior de les presons, tots els abolicionistes votaren en contra, perqué cregueren que la publicitat escandalosa d'aquells fets era una garantía de que la conciencia social clamaría més prompte per la supressió total de la pena.

Vagi ara una salutació entusiasta a les nacions qui tenen ja suprimit el cadafalc. Vagi, singularment, a la jova i nobilíssima República de Portugal, preclar exemple pera l'Iberia. Vagi a Italia. Vagi a l'estol d'aquests abolicionistes francesos, vençuts ahir per l'endarreriment social de les multituts parisenques. I vagi, en fí, un vot pera que Espanya doni aviat an el món aquesta lliçó de noblesa i de dignificació, aquest imperialisme de gloria, irradiador i exportador d'una espanyolitat qui verament podría erigir-se en europeitat doctrinal i exemplaríssima, reduint les nostres antigues negrors històriques.

## VII

He d'afegir unes paraules sobre la pena de mort en les jurisdiccions o en les lleis d'excepció.

Cada vegada que les veus del poder han parlat d'una pròxima supressió de la pena de mort, no han mancat de dir que l'abolició no s'extendría a la jurisdicció de guerra. I en aquest punt calen algunes distincions.

Italia, qui té suprimida la pena de mort, la conserva en la jurisdicció militar, però sols en el temps de guerra. Vet-aquí una aclaració ben necessaria. A nosaltres, de moment, no'ns importaría que la llegislació espanyola adoptés el mateix principi. La guerra, per sí sola, representa un instint atàvic consemblant an el de la pena de mort. De fet, es una pena de mort aleatoria. I com és un estat anormalíssim, pera lograr el qual se necessiten fortes coaccions, la pena de mort n'es una natural conseqüencia. Però voldríem, en canvi, la supressió absoluta de la pena de mort en temps de pau, així en la jurisdicció militar com en la civil. No creiem que sía d'una absoluta necessitat pera la disciplina, com creu un tòpic corrent. Caldría, en aquest punt, fer una comparació entre les sancions senyalades en els diversos Còdics militars d'Europa, i modificar, en vista d'elles, el Còdic espanyol, repetides vegades calificat d'arcàic.

S'ha de tenir en compte, ademés, que'ls delictes penats de mort, en jurisdicció militar són de dues classes: o bé els de disciplina, o bé els d'orde públic. Uns i altres són delictes pera'ls quals, en general, no regeix l'extradició, i per tant no són considerats delictes universals, delictes naturals; sinó delictes artificials, locals, nacionals, polítics, creats per la llei i no per la naturalesa. Els homes sobre qui recauen en general aquestes condemnes no són criminals nats, professionals; sinó ocasionals, adjectius. Si acudim a l'historia, veurem que les víctimes proclamades avui ilustres foren un día sacrificades per jurisdiccions excepcionals o de guerra, sota les ires o les passions del moment, unides a la rapidesa dels tràmits. Alguns d'ells ahir foren criminals i avui són hèroes: ¿quínes honres nacionals semblaríen abastament avui, per exemple, pera'l general Lacy, o pera l'Empecinado, o pera Torrijos, si poguessin ressucitar?

## VIII

La subsistencia de la pena de mort es un perill general, contra lo que podría semblar tal volta an els qui aixequen les espatlles egoistament, tot dient-se: Què se m'endona a mí d'una penalitat en que mai cauré? Però ¿es que aquest bon burgès sab en quines apariencies de crim pot demà tombar, o sota quin monstruós error jurídic pot esser enclós? ¿Es que ha meditat bé les conseqüencies que podría portar-li una revolució victoriosa plena de repressalies i de venjances? L'abolició del patíbol implicaría una dolcificació general de les costums, privades i públiques, i amb el transcurs dels anys sería un impossible natural pera l'humanitat el restabliment de la pena de mort, com ho sería avui en les terres de civilització, el de la tortura judicial. Així com crec profondament que la pena de mort fomenta l'assassinat, crec que l'abolició fomentaría l'educació moral de l'home i del poble, moralitzant per de prompte el poder, com a representació veritable de les seleccions, dels més dignes. La societat no ha d'imaginar-se com una Medea qui degolla els fills davant el Poble, ni com un Moloc diví que devora els humans en sacrifici. En la protesta general que s'eleva de per tot arreu les vetlles d'execució, hi ha un ressó de conciencia; es el vagir infantil de la futura conciencia, del grau pròxim i superior de la conciencia humana, en l'esdevenir del seu transformisme, reaccionant contra la conciencia d'ahir, més pròxima an els orígens bestials.

La meva petita gloria d'escriptor se xifraría precisament en haver contribuit, en la mesura de mes forces, an el despertar d'aquella nova conciencia...