# La Parada ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-parada-14768/index.md Mentrestant en Xaneta no parava de rebolcar-se nerviosament, ara d'un costat, ara de l'altre. A cada moment s'incorporava, treia el cap per sobre el marge i traüllava per entre les mates. Després, com si aquell tripijoc no bastés a la seva nerviositat, se posà a passejar de quatre grapes. Furetejava d'ací d'allà, passava per davant de la foguera com un galàpat monstruós, se perdia en els replecs torrentosos de la muntanyola... anava, venia, voltava... Que redimontri devia cercar? A la fi s'aixecà dempeus. Portava un roc tan gros que amb prou feines podia abraçar-lo i sostenir-lo apretat contra el pit i, trampalejant, trampalejant, anà a deposar-lo al damunt del marge, que formava la cresta del turó. Tot seguit n'hi traginà un altre, i aleshores vaig compendre que devia haver mudat d'intent i que preparava la defensa. No era mal pensat. Si deixavem que en Llambregues arribés al parany, essent tan mala ànima com era, de segur que esbotzaria a cops de peu les nostres gàbies dels reclams, capolaria amb quatre manotades el nostre arbret i, amb les mateixes astelles, que en trauria, ens plançonaria al seu gust; i nosaltres no podríem pas res contra la seva forçarra. En canvi, si mentre pujava rostos amunt per a assolir el cim del turó, l'escometíem des de dalt estant a pedrades i estimbant-li rocs al damunt, molt seria que no l'estaborníssim ans que pogués arreplegar- nos. Però era de bon jus atacar-lo ans que ell ens menacés? Amb quin dret podíem escometre un pacífic vianant, que encara no ens hauria causat cap dany? Aleshores sí que perdríem aquella raó, que en Xaneta ponderava tant suara mateix, i donaríem a l'atacat el dret d'allisar-nos l'esquena amb aquella plançonada, que tant temíem. I tothom ens diria: «Massa poc! Us està bé!» No, jo no ho permetria pas. Valia més exposar-se als perills més grossos ans que despullar- se de la justícia, que ens assistia. Amb això, vaig acudir al costat d'en Xaneta i vaig advertir-li els meus escrúpols, avisant-li que ni en Lluís ni jo no agrediríem ningú que primerament no ens hagués maltractat d'obra. -Volem carregar-nos de raó -vaig afegir -i ens estimem més ésser màrtirs que facinerosos. Aixi, doncs, para ment a comprometre'l, entens? No ens facis baixar la cara. Deixa't d'arreplegar pedres, que no han de servir de res i... apa! tornem al nostre cau. Semblava que el xicot ni tan sols m'escoltés. Estava situant una de les seves pedrasses, i, tot bleixant del fatic d'haver-la duta a braç i de remoure-la a rossegons per terra, prosseguia el seu treball. A la fi es redreçà, esguardà tranquil·lament els dos rocs enormes, que a poca distància l'un de l'altre havia posat sobre el marge, entre les mates, i, després, encarant-se amb mi, va dir-me: -Que t'empatolles, cap de trons i tramuntanes? Que somniem, noi tit? No res de pedrades, no res de batusses. Que et penses que m'he tornat boig? No vaig a guerra jo: vaig a pau... i a una pau xalada, si sabeu representar es vostro paper i Nostre Senyor no se'ns gira d'esquena. -Va abraçar-nos per sobre els muscles, i, acotant a la seva les cares d'en Lluís i jo, va dir-nos baixet i falaguerament: -Riurem, creieu-me, riurem. No es xautarà des nostro parany en Llambregues. -Apa, doncs -va saltar en Lluís impacient,- explica't d'un cop! -Es una facècia xalada -va respondre en Xaneta amb un riure ple d'emoció. -No perdem temps. Ara en Llambregues segueix sa reblinconada des camí de Sant Joan i sa muntanya el priva de veure'ns. És sa bona ocasió. Mireu, enfileu-vos cada un de vosaltres a dalt de cada un d'aquests rocs. -I què en traurem? -vaig botzinar. -Enfileu-vos-hi, coi! Que és cap mal això? Ja m'explicaré en acabat. Vàrem obeir. -Molt bé! -exclamà en Xaneta -així mateix, ben drets, ben encirats. Ordi! D'un tros lluny no es coneix pas que sa pedra i ses vostres cames no sigun d'una sola peça. Sembleu dos homenassos. Ses vostres catracòliques llargues dissimulen sa curtesa dets vostros cossos. Deixe-vos-les ben descordades... Aixi! Àngela!... estufades, esbalandrades... Ara, entortolligueu-vos es tapaboques entre coll i closca ben amunt. Qui no pensarà que sou dos _americanos_? No en pareu poca de mota ¡crosta! Va córrer a la foguera i en tragué dos fumallots abrasats de la punta. -Teniu -va dir, posant-nos-els a la boca, -fumeu. Això fa homo. Se va girar del revés el gec i la gorra, que eren folrats d'una llaneta virolada, i se'ls engiponà d'aquella guisa. -Sa meua mare mateixa, que passés pes camí des collet, no em coneixeria. Jo figuraré sa vostra criatura. Trescaré, saltaré, guimbardejaré... Sa meua mida curta farà ressaltar ses vostres alçàries... Per això futisquejaré a propet vostre. Que no us escapu es riure, carets... No és cosa de gresca; ens hi va de ses costelles. Dit això, s'apartà per examinar-nos d'un tros lluny i, entusiasmat de la seva propia combinació i de la nostra patxoca, tornà, tot repetint de baix en baix a tall de víctors: -ordi, ordi, ordi!... No vaig poder menys d'admirar l'astúcia del brivall. Per què no havia de donar resultat? Des del peu del turó, a l'escassa claredat d'un quart de lluna, havíem d'oferir, efectivament, l'aspecte de dos homes fets i drets; i en Llambregues, veient el parany ocupat i no per criatures, de qui li fóra fàcil abusar, probablement no voldria perdre temps en pujar a un cim que no li servia de camí per a anar dretament a cap altre paratge. Però, anèu a saber com s'ho pendria. I si endevinava la treta, que volíem jugar-li, ell pla que ens la perdonaria! Amb aquests pensaments el cor se m'encongia amb tremolins; i quan un estossec aspre m'advertí que el terrible parador anava a presentar- se al camí descobert, l'esperit se m'esborneià de tal manera que vaig témer perdre l'equilibri i caure daltabaix del meu pedestal. -Ara vé... alerta! -va advertir en Xaneta a mitja veu. De primer no vaig adonar-me sinó d'una ombra llarguíssima, que invadia el cami descobert i s'hi movia a la manera de la d'un núvol passatger. Després vaig distingir l'home, que la projectava als raigs baixos de la lluna ponentina, que el ferien per darrera. Era el mateix que suara havíem llambregat més avall dins el camí clar de les vinyes, amb el seu ramàs a coll i les seves gàbies a la mà. Igual que aleshores semblava ara també que caminés d'esma, brandant amb aires de mandra, el cos tombat endavant i el cap inclinat cap al pit, sense mirar enlloc, com si estés pensant en coses llunyanes. Que n'estava de refiat del seu parany! Que poc es recelava de trobar-lo ocupat! Era capaç de no adonar-se de nosaltres fins que ja fos dalt del turó, quan ja la nostra estratagema seria inútil. Una relliscada d'en Xaneta, no sé si casual o intencionada, provocà una sorollosa rodoladissa de pedruscall, que esverà el caminant. Aleshores l'home s'aturà en sec, va alzinar-se i restà immòbil com una estàtua, mirant cap allà on érem. Després, astorat d'ulls i bocabadat, passejà diverses vegades la vista de l'arbret a nosaltres, i de nosaltres a l'arbret, com si no sabés avenir-se de les insospitades novetats, que descobria. Ho vaig compendre pels moviments del seu cap i pel flamareig de les seves mirades, tan viu que triomfava de l'ombra i de la distància. -Ara és el moment crític -vaig pensar tot corglaçat. I, en adonar-me que l'home, després de vacil·lar una estona, avançava resoltament cap al nostre turó, vaig espantar-me tant que ja anava a saltar del meu roc per arrencar-me a fugir cames ajudeu-me. Però ans d'haver executat la covarda acció, que ja el meu esperit es precipitava a iniciar, l'home temut va aturar-se de nou, i el seu aturament suspengué el meu impuls. L'enemic no es llançava a l'assalt. Només s'havia aproximat unes quantes passes per observar- nos millor. Va posar-se sobre les celles una de les seves manasses estesa a tall de visera i tornà a llambregar-nos intensament, enviant-nos terribles efluvis de la seva ànima, que talment jo sentia que em resseguien membre a membre esborronadors i penetrants. A la fi es degué convèncer de com se les havia amb antagonistes superiors a les seves forces, reculà com afrontat, pegà una giravolta sobtada, i, a marxes dobles, desaparegué costa avall en un dir Jesús. En Lluís i jo encara romanguérem una bella estona immòbils, petrificats. A mi em costava de recobrar el respir i, per altra part, no estava pas ben segur que el fugitiu no mudés d'intent i comparegués altra volta. En canvi en Xaneta s'havia tranquil·litzat tot seguit i engegava darrera de l'enemic un seguici de babarotes murriesques per escarnir-lo en sa retirada: simulà donar-li corda com a un rellotge, féu acció de desdujar un cap de llivant i d'amollar-l'hi tot de pressa i, finalment, el perseguí amb un pam i pipa a dues mans tan teclejat com si n'hagués d'eixir una burlesca sonata de clarinet, que l'acompanyés en sa marxa. Aquests gestos m'encoràtjaren, i, aleshores en Lluís i jo davallàrem dels nostres pedestals i no sabíem el que ens passava. Després de l'opressió de cor, que havíem sofert, ens sentíem alleujats, respiràvem amplament, tot ens queia en gràcia i, assorollats per la vivesa de tantes d'emocions, bategàvem de dents i tremolàvem igual que si acabéssim de sortir d'un bany fred. No sé quantes de vegades ens abraçàrem, tot saltant i rient i follejant. V Un cop tornats a la vora del foc, que abrandàrem amb la millor feixina, que restava, vaig felicitar entusiàsticament en Xaneta. -Ets el millor cap de tots tres -li vaig dir. - Has tingut una pensada digna d'un gran general. Si no se t'hagués acudit, estàvem ben perduts. -Es s'astúcia -va respondre, ensalivant de satisfacció. -Ja us ho deia jo que s'astúcia i sa prudència eren armes molt fines. Ara n'heu tocades ses proves. -Sí que són armes fines -vaig contestar,- però no tothom té l'enginy, que és menester per a esmolar-les i bé servir-se'n. T'has cobert de glòria, Xaneta i mira... no vull que això es perdi. Demà ho contaré als nois d'estudi i tot Blanes n'anirà ple. Veuràs quina garola armarem a la salut d'en Llambregues! I tots els nois et voldran ésser amics. Ell m'escoltava, rient entre carn i pell i brandant el cap en senyal d'aprovació, però de sobre se li trasmudà la cara i, amb un aire greu i preocupat, exclamà: -Alerta amb ses criaturades, noi de sucre! Valdrà més que no xerrem. -Què? Una facècia tan divertida ¿no ens hem de donar el gust de contar-la? -Ets gustos costen cars -reparà ell. -Es clar que un hom s'agradaria de xerrar-ho i de veure com sa gent s'hi engresca i us en fa ses seves enhorabones. Però... alerta... mentres nosaltres ens estufaríem sota ets untets de ses paraules falagueres, en Llambregues bufaria de ràbia com si li gratèssin s'esquena amb una estora; i, recelem-nos, quan ens pogués arreplegar pes seu compte, a sa pell ens escriuria sa solfa de sa seua quimera, i... qui sap? ... potsefer que algú de nosaltres cantaria es gori-gori final. És un bèstia bruta en Llambregues. Ens convé callar. Tan poc que costa de callar! -Esclafí un llarg sospir i afegí: -I tant que un hom glateix per xerrar! -Tens raó, Xaneta; no hem de dir res -saltà en Lluís. -Jo et prometo callar com un mort. -Tu sí; jo et cree com s'Evangeli; però aquest altre i jo... Aquí va interrompre la seva frase i aixecà un dit en senyal d'atenció. Sonaven hores i tots tres paràrem esment a comptar-les. El vent s'era encalmat i les batallades del rellotge del poble difonien per l'atmosfera pura i elàstica una dolça música, que passava en ones tremoloses, les quals, afinant-se més i més a manera que s'eixamplaven, semblava que anessin a morir com en propi ribatge als turons i serres de l'entorn. En Xaneta comptava en veu alta: -una, dues, tres... -Sis hores! -exclamàrem tots en acabat. -Via i foris a empaiar s’arbret! -disposà el nostre director, aixecant-se tot atrafegat. -Vinguen ets reclams! A on heu posada s'olla des vesc? Porteu matolla per tapar ses gàbies. Ànsia, no perdem temps. D'aquí a mitja horeta s'auba serà estesa per sa terra, i ets aucells passaran per sobre ets nostros caps, mofant-se des nostro arbret desguarnit. Per més que ens afanyàrem, quan haguérem preparat les nostres coses, apagat el foc i distribuït a l'entorn de l'arbret les sis gàbies dels reclams, cobrint-les amb matolla clarera, que les dissimulés sens enfosquir-les, ja l'ombra de la nit havia perdut la seva intensitat i nitidesa: l'entelava una blavor, que emboirava la llum dels estels; i cap a la banda d'orient el cel s'obria amb una diafanitat verdelosa sobre les calimes de la costa. Tot seguit començàrem a empallar. En Xaneta, que era més pràctic en el maneig del vesc, empastava les palles, que li anava allargant d'una a una en Lluís, d'un manat, que en tenia a sota l'aixella, i jo, enfilat a dalt d'un roc, un cop empastades, les prenia d'en Xaneta i les encomanava pel cap sec als canonets de canya, amb que suara havíem endidalat els branquillons de l'arbret. Aquella operació era braument entretinguda, i força penosa a causa del fred, que ens embalbia els dits, ens gelava de peus i ens esmolava, causant-nos-hi una coïssor insofrible, el tros de les orelles, que eixia al descobert per sobre els nostres tapaboques. I no hi havia remei; la tasca apressava i no podíem pas entretenir-nos a saltar per desendormir-nos de peus, ni a ficar-nos les mans a la butxaca, per escalfar-les. Quan ens lleguia una mica ens bufàvem els dits, però no paràvem un moment el treball. Si ens l'haguessin obligat, de segur que ens n'hauríem queixat de valent; mes ara que ens l'imposava la nostra propia il·lusió, ningú pensava en deixar-lo. Només en Xaneta, que era el que patia més amb el maneig del vesc i l'aigua gelebrída, on havia de pastar-lo, s'exclamava de tant en tant: -Rellamp, quin grísol s'és girat! Taia més fi que una rasadora de barber! Això és fred d'auba. Afanyem-nos, afanyem-nos! Certament, el temps apressava. Es diria que una pal·lidesa freda i bascosa s'estenia pel cel i la terra. Hi havia un plor i un tremolí en l'herba.. El llevant era d'una blancor trista, sorda, cadavèrica... Però tenia quelcom de la cara d'una persona, que hagués vingut en basca i s'anés retornant: cada vegada que hi girava la vista hi reparava un canvi de color, cosa que m'alarmava, estimulant-me a prosseguir l'empallament amb més daler. Aviat fou d'un groc d'aigua de taronja. Al cap d'una estoneta ja presentava una color com de carn; i aquella color s'anà escalfant, escalfant per moments fins a tornar-se tan rosada com la de les nostres orelles. De sobte tots els reclams romperen a brillar amb refilets curts i repetits. -Verdums! -avisà en Xaneta. -Cuitem, apartem-nos, apartem- nos... que no s'espantun! Sense ni tan sols encomanar a l'arbret la palla envescada, que tenia a la mà, vaig córrer cap a un xòrrec i m'hi vaig ajupir al dedins. Els meus companys també havien desaparegut de les envistes. «Renoi, verdums! Tan grossos i bonics que són! Si els poguéssim agafar!» I cert que eren verdums; no s'havia errat en Xaneta; tot seguit vaig sentir al lluny, cap a llevant, el rut-rut característic, que solen llançar quan van volant; i no trigaren gaire a fer-se vistents. Eren tres. Volaven molt amunt, i el sol, que encara no havia eixit a l'horitzó, devia ja banyar en aquella altesa les llurs panxetes àuries. Tots tres lluminejaven. Eren tres espurnetes, que s'anaven dilatant i es convertien en tres estels d'or, palpitants en mig de la blavor obscura i deserta del cel. «Que bonics! Ah! tocar-los, posseir-los... quin gaudi!» El meu cor els atreia amb tota la força del seu desig. Vindrien? ...Canviarien de rumb? Tot just havia tingut temps de dubtar-ho que ja ells eren arribats i es movien dins l'aire, quasi en línia perpendicular sobre el meu cap. Amb el vogament del vol, els glops d'ombra de la conca de llurs aletes tan aviat s'esvaien com tornaven al seu lloc, a manera d'una delicada joguina que només fos visible quan la copsessin. Ah! passaven de llarg. Però no... El nostre reclam va brillar amb més insistència, amb més fervor i més pit que mai... I ells s'aturaren com corpresos, es giraren, davallaren... Baixaven en diagonal cap a l'arbret! Serien nostres. Mes, tot d'un plegat, esclafiren un piulet breu com un surt i reprengueren el vol cap amunt, cap a ponent, cap a enllà de les profundes blavors. -Maleïts sigun ells! -va cridar en Xaneta, reapareguent. -Se'ns han escapat des puny i nosatros en tenim sa culpa. Oidà! com hem d'hajar aucells, si es nostro foc, mal apagat, encara fumeja i els espanta? Tots tres ens precipitàrem furiosos sobre els fumalls i els calcigàrem amb ràbia, esclafant-los sota els nostres peus; i, no contents encara d'això, cobrírem amb una verda capa de tomanyins la carbonitja i les cendres. Després ens acuitarem a completar l'empallament de l'arbret. Mentrestant el dia entrava més i més. La calitja marina s'havia carenat d'una franja d'or, i tot el paisatge, des de llevant fins al Montseny, s'estremia sota una fluctuació de llum tenuíssima i vaporosa. La costa estava encalimada. Les serres de Tossa desapareixien embolcallades per una espessa boira, que esblenava sobre el cel ses grenyes caragoladiises. De sobte un dels seus flocs més altarosos s'ablamà com un encenall i foguejaren al nostre entorn una munió de gotetes de rosada, a faisó d'ullets tafaners i parpellejants, que la bosquina obrís a espiar la gloriosa sortida del sol. Segurament l'astre del dia s'alçava ja sobre el nostre horitzó darrera la fosca calitja. I aleshores començà el gran moviment dels ocells de passa. Semblava que n'hi havia una naixor dins el cel. D'on venien? De quines terres s'eren aixecats? Ningú no podia dir-ho. Apareixien ací, allà, per tot arreu, com si l'aire els criés espontàniament; eren de primer un piquet quasi imperceptible dins el desert blau, un punt de vibració més sensible entre els múltiples punts de vibració de l'ambient; després, una bombolleta, que va creixent i definint-se, i, més tard, una petita meravella de color i de llum, que es perdia de vista en el temps de dir, anomenant-la: és un verdum, és una cadernera... I quiscun tenia el seu filet de veu característic, un crit rítmic, acompassat al moviment del vol. Se'ls sentia en bonior a dreta, a esquerra, lluny, a la vora, per tots els indrets. Segons un hom parava l'atenció a una banda o a l'altra, percebia la piulada del pinsà, la veu engorjada del passerell, la nota interrogativa de la cadernera, el contralt del verdum, el refilet melangiós del lluer... Cada partícula de l'aire s'animava amb els sons de la vida. Tot el cel era un psalteri. Nosaltres sotjàvem l'arbret a una distància d'una vintena de passes, ajupits darrera la paret seca d'una feixa abandonada. Estàvem callats, amb els cors oprimits, contemplant amb ulls cobejosos aquella gloriosa marxa de l'ocellada. Ah! de tota aquella immensa ruixada de moixons ¿no en cauria una gotellada per a nosaltres? No trigàrem gaire a veure complerts els nostres desigs. Una voladúria de caderneres, fenent l'oratjol amb un graciós moviment, que la feia ondular tota plegada d'avall en amunt i d'amunt en avall, arrumbà de dret al nostre parany, contestant amb un xarroteig ple d'amabilitat i falagueria les instàncies del nostre reclam. Aletejant, aletejant, donà una volta amb certa sospita entorn d'aquell arbret solitari tan rodó, tan verd, comnat de beines grogues, lluentes de tendror. Després s'enlairà tota compacta, com si un buf de vent l'aixequés amunt, amunt... Per fí s'immobilitzà i, esgranant-se de sobte, totes les caderneretes, que la componien, caigueren com pluja sobre els cimerols del ram temptador. -Nostres! -vàrem cridar, corrent enfollits. El nostre aspecte amenaçador espantà els ocells i volgueren empendre la fuita. Ja era tard. Aquelles beines grogues lluentes de tendror s'eren aferrades a llurs plomes, i travaven llurs membres. Pobres ocellets! Alguns, amb la palla traïdora entravessada de llarg a llarg de les desplegades ales, que ja no es podien tancar, restaven penjats a les branques mateixes, que havien pres per reposador; altres queien pesadament en terra com fruita ventissa; altres esvoletegaven arran del sòl i fugien a tomballons, aixecant-se, recaient i arrossegant-se com qui s'entrebanca amb la pròpia faldamenta dels seus vestits. En férem un bell arreplec. Quan els tinguérem nets de vesc i engabiats, no ens sabíem avenir d'ésser posseïdors de tanta de riquesa i de tanta de vida. -Renoi, hi ha un mascle de set llunes, mireu! -ens va dir en Xaneta, indicant-nos-el amb el dit. -Mà, quin mascle! -Quina cua! Això és un ròssec de seda. No ens llegué d'encantar-nos gaire. Tres pinsans, vinguts no sé de quins indrets s'havien llançat a l’arbret ràpids com una dardada. Encara no els havíem agafats, ja un verdum feia l'aleta sobre el ram, es posava dalt d'una palla, fugia amb ella i, en mig del seu vol pressut, es desplomava de cap i volta al peu del turó. I, d'ençà de llavors ja no puc posar ordre ni concert en els meus records. Plovien ocells; no ens donaven temps de refer la pallada. I tots tres vinga córrer adalerats, posseïts de l'embriac de la caça. Era un goig arruixador i barbre el de perseguir aquells volàtils a la carrera, agafar-los amb la mà i sentir-los dintre el puny calents, pantejants. Brollava del cor un clam soberg: «Contra mi no hi val espai, no hi valen ales.» Ara atrapàvem un passerell de vesta torrada, tan vermell de pit que es diria qué l'hagués esterrejat sobre un bassal de sang, ara un pinsà gaiat de groc i blau, ara un verdum, que es girava amb una actitud d'àliga a becarrejar el dit, que l'oprimia. Encara amb la presa a la mà, ans d'haver pogut dedicar-li tota l'atenció admiradora que es mereixia, alçàvem inquiets la vista cap a l'arbret, i tal volta hi atalaiàvem una raïmada de lluers empolvorats d'or, birbillejant a la llum del sol amb una vagarosa bullícia d'ales esbalandrades, o tal volta una cadernera encimbellada a la palla més alterosa, a faisó d 'una flor virolada i feixuga sobre un bri tendre, que es va vinclant, doblegant, tombant... No ens podíem entretenir un moment. Els lluers, sobretot, s'enamoraven talment del nostre arbret i eren tan innocents, que ni tan sols la nostra presència els espantava, i, mentre estavem empallant-lo, acudien a fer-hi garlanda a l'entorn i, així que ens ajupíem, s'hi abalançaven i queien sobre els nostres clatells. -Bateiada, bateiada del cel! -exclamava en Lluís. -Es dia d'entrada. Visca, visca! -exclamava en Xaneta. -Hem estat de sort. I allà luny, ací, allà i allà d'enllà, entre les calimes de la costa, d'una vinya a l'altra, d'una figuera a l'altra, sonava el tirit-tirit melangiós i fatídic, amb el qual es cridaven els lluers. Es diria que aquells moixons eren uns petits maniàtics, que, avorrits de la vida, haguessin resolt suïcidar-se i s'instessin uns amb altres a realitzar-ho, amb aquell crit melangiós i repetit; tirit, tirit... veniu, veniu... La passa copiosa durà fins a deu hores, mica més mica menys. Des d'aquella saó anà minvant i les agafades ens concediren intervals de repòs més i més llargs, que prou ens eren beneficiosos, perque estàvem verament afadigats. Però la nostra cobejança no s'era encara assaciada, i glatíem pels pocs ocells que pasaven i pels que ja no venien pas.