Part 9

A cada una de aquestas paraulas, anava pujant la veu la infanta, sos ulls se fixavan ab ternura en lo ántich amich que regoneixia, y ja fins olvidant sa alcurnia, anava á agafar las mans del home que tant de bè li havia fet; y ferida en aquell instant del mes viu agrahiment, vehent que res tenia pera dar al soldat, y res volia aquest per son treball, tragué de son pit aquella carta que en lo camí havia volgut donar al donzell de Puymoren, y la allargá al soldat, dihentli:

--Tè: ja que res vóls de mi, al menos conserva aquesta memoria, lo qual tal volta te podrá donar algun profit de part del rey Don Fernando.

--A mi? Quí voleu que fassa cas de lo que tinga y de lo que diga un pobre soldat?

--Es que en esta carta, Pero, hi ha la esplicació que enviá Don Anton de Luna á mon marit, qual carta ha rebut avuy mateix al sortir de Balaguer; en ella hi ha lo nom del principal á qui s'atribueix la mort del arcabisbe de Saragossa, y fent que arribe esta carta á mans del Rey, tal volta conseguescas per aquest medi...

Lo soldat se quedá mirant la carta, escoltant ab fredor lo que deya la Comtesa, y sens respóndrer.

--No la vóls? li preguntá la senyora. Donantla al Rey li farás un servey á ell, me servirás á mi y't servirá á tu.

Pero Soto feu un somrís de desconfiansa, y com retardant sa resposta, digué al fi:

--Al Rey sí, peró á vos ni á mi no'ns donará cap profit una proba que facilitem mes ó menos pera una cosa en la qual hi tants dubtes. Al Rey jo no li puch donar, y si la dono á un altre, quí sab quin fi tindrá, ó si servirá de profit á qui tindrá menos mérit. Si hagués arribat ja'l cas de haverhi una sospita certa, y fos la persona á qui's refereix...

--De tots modos, Pero Soto, prenla per si may ve aquest cas: fes de ella lo que vullas, dónala al Rey si póts, ó guárdala... sí, guárdala, quant no sia mes que com una memoria meva, com una proba de mon agrahiment, per lo qual cregas que voldria darte, si pogués, la millor de mas joyas.

--Com á memoria vostra la conservo, contestá lo soldat, després de meditar un poch, y parlant en seguida com resolt; la guardo, sí, y la guardaré tota ma vida... es á dir, á menos que conega que per ella s'ha de salvar á un inocent ó s'ha de castigar á un culpat. Llavors, llavors sí, cumpliré vostre desitj.

--Sí, aprofita la ocasió que pugas. Mes, ay! esclamá al mateix temps la infanta, posantse la ma en lo front, com indicant que la distreya llavors una altre idea. Digas, Soto: l'oficial que venia derrera de la comitiva, aquell que anava embossat ab sa capa...

--¿Aquell á qui vos voliau donar esta carta?

--Qué dius? Ho has vist?

--Com que tot lo viatge no vos he deixat de ull.

--Digas, digas ¿quí es aquell oficial? ¿Lo coneixes?

--Sí, lo donzell de Puymoren.

--May havia sentit anomenar tal nom, digué l'ardiaca.

--¿Lo donzell de Puymoren? pronunciá com sorpresa la infanta. Tampoch sabia aquest nom. ¿Y tu'l coneixes? ¿Sabs de ahont es?

--Prou: lo donzell de Puymoren, lo gran amich del Rey, segons diuhen, y catalá.

--Catalá? Ara si que conech que mon cap se torba. Jo hauria jurat...

Y la infanta quedá ab la paraula á la boca, com pensativa.

Al mateix temps lo soldat, que estava com indecís, anava á despedirse de la senyora, quant sentintse un agut toch de trompeta, girá aquell en sech, sens dir mes que: --¡A Dèu siau, senyora!-- y á tota cama apretá á córrer, desapareixent de la habitació.

A aquesta mudansa repentina, tothom se posá á cridar.

--Espera! Qué fas? Recórdat... cridá la infanta.

--Ey, ey! Qué us passa? Veniu ans un moment... cridá l'ardiaca.

--Bo! Ahont anau?... Ara que tot era aquí... cridá la criada, que entrava ab la llonganissa y la ampolla.

Peró tots aquestos crits no pogueren detenir á aquell peó, á qui la trompeta havia indicat que anava á passarse mostra en lo pati del castell. Sols tot fugint, y girant lo cap desde la porta, digué responent á tots aquells crits: --Fiau de mi, senyora!

Lo que passá desde llavors en casa del ardiaca es una historia que no es de aquest lloch, y que sols deuria contar si'm proposás fer la de las desgracias de tota la familia del Comte de Urgell, es á dir, de la esposa, de las fillas y de sa mare, la Comtesa Margarida, las quals, desde aquell moment, quedaren ja per sempre separadas del infelís que, seguint de desgracia en desgracia, de afront en afront y de castell en castell, havia de passar la vida desde llavors sol y sens consol de ningú, fins á venir á cáurer degollat baix lo ferro de sos mateixos vencedors.

Basta sols recordar aquí, mentres la principal víctima pateix, que totas aquellas illustres órfanas quedaren sempre amparadas baix lo manto caritatiu del generós, espléndit, bon amich, bon parent y bon cristiá Berenguer de Barutell, lo qual dedicá tota sa vida á aixugar las llágrimas de la abatuda familia del malaventurat Comte de Urgell.

### X. Com lo Comte de Urgell parlava á las estrellas desde la torre del castell de Lleyda

Bè diu aquell que digué, que en lo mòn tot es bell segons per quin costat se mira.

Y bella, per conseguent, será fins la desgracia, si lluny de fixarse la rahó en ella, la contempla sols la imaginació, com qui mira ó contempla un quadro de una batalla ó de un incendi.

De aquesta manera pót considerarse l'efecte bell que podria causar á la imaginació del poeta lo conjunt que presentava la torre del castell de Lleyda. Una habitació rodona, fosca de dia per la petitesa de sa única finestra y per la morenó de las antigas pedras de que era construida, y llóbrega y espantosa en aquellas horas de nit, per no rébrer altre claror que la de las pocas estrellas que's veyan al través de una espessa y doble retxa de ferro.

L'ayre fresch de la nit penetrava per aquella constant obertura, encovantse de manera en la habitació, que aparexia á tothom esperimentarse mes fret dintre de ella que fora; y cada volta que apretava un poch lo vent, arribava á semblar, quant batia la mola de aquella elevada construcció, com que se esquinsás una roba. Així mateix, al penetrar per entre'ls ferros de la retxa, arribavan á produhirse verdaders xiulets, de la manera que se senten á voltas de nit en los boschs, en temps que'ls arbres estan sechs.

La elevació de la torre era, á mes, punt de descans de las ólivas que habitavan en la Seu de la ciutat, y son vol furiós, y son xuclar melancólich acabavan de aumentar mes y mes lo carácter llóbrech y horrorós que ja de sí tenia aquell mal depósit de carn humana.

La víctima que havia de ser encahuada en aquella gavia de pedra podia contar que poch consol li proporcionaria la única boca per ahont respirava, pus escasa era la llum, reduhit lo punt de vista que descubria y foscas las veus que entorn de son peu parlavan. Las campanas era l'únic so que arribava tal com era, y fins ressonava y creixia, com si fos en un tornaveu, dins de la torre; mes així las veus com las campanas ¿de qué li podian servir sinó de mes pena al que estava allí privat del mòn? Si indicavan tristesa, la aumentavan al trist que la patia; si indicavan alegria feyan mes trista sa sort, al comparar que lo mòn reya, y que la alegria del mòn estava renyida ab ell.

Figures lo que haja pogut formarse idea de lo que era la torre del castell de Lleyda, lo complement del quadro que á sa imaginació acudirá, si en tan trist estat, si en tan ferotge habitació, s'imagina véurer la sombra del desgraciat y altiu Comte de Urgell, de aquella ánima inflexible, que rompent per primera vegada ab sa esperansa, fa la nova y ferma resolució de no abátrerse jamay davant de sa mala sort, per mes que aquesta lo perseguesca.

Abandonada allí y sola, pót contemplar, donchs, lo poeta aquella aterradora figura, entrada en aquell mal lloch, ab tota la fredor exterior de un home que's resol á no voler sentir, perque sent y ha de sentir massa, sens llum pera acompanyarlo en sa esma, sens vestit casi pera resguardarse, sens cap recort alegre en sa memoria, sens cap sentiment grat en son cor, vehent confusos, y com fonentse y anant fugintli pera sempre devant sos ulls, l'amor de familia, la amistat, la companyia, la gloria y renom de sa casa, la justicia y la esperansa!

A poderse contemplar en aquell moment la cara del desventurat intrépit, s'hauria pogut véurer reunida en ella, sens dubte, la mort y la vida: la mort en la fisonomia, la vida reduhida y brillantment espressada en los ulls, en aquells dos fanals de la ánima, que tal nom mereixen quant per ells sols se traslluheix tot lo llum que illumina l'esperit, tot lo foch que'l crema.

Bell era, donchs, y bell ha de aparéixer lo quadro fantástich de la torre de Lleyda, quant la perfecció de son horror era tal com l'art y'l sentiment podrian descríurer.

Quatre passos havia donat sols lo presoner, després que l'escarceller ó castellá, deixant dins de la torre al reo, havia tornat á fer jisclar sobre sas frontissas la ferrada porta de la habitació, tancantla ab claus y barras, pera assegurar al criminal de lesa magestat; quatre passos, que eran los precisos pera anar de la porta á aquell únich forat, descobert repentinament per lo reo en lo instant de trobarse á las foscas. Sens mudar aquest sa actitut, fixos los seus brassos en las butxacas de sas calsas, test lo sèu cap, havia avansat fins á tocar ab son front los gelats ferros de la retxa; allí s'havia detingut, fixant sos animats ulls en las estrellas, que devant descobria, y allí s'havia quedat per llarga estona, com si fos una estatua vella que s'arrecona de cara á la paret per inservible.

Per mes que son esperit fluctuás entre uns y altres recorts, volent apartar de sa memoria á cada un que se li presentava aislat, era per demés l'esfors: aixó podria ferho lo que tè una, dos ó tres desgracias, y las endolsa fixantse en altres objectes grats de sa vida, peró no podia ferho lo malaventurat Comte, pus si volia fugir del recort de familia, pera trobar consol en lo del camp de batalla, veya trencada sa espasa; si se apartava de son ardor bélich, pera fixarse en la fortalesa de son carácter, semblávali véurer deshonrat son nom y son escut ab l'acte que havia fet lo dia ans, afaytantse sa barba, y postrantse en seguida als peus de son contrari; sí, per fi, probava com de gosarse en lo temps esdevenidor, crehent que la justicia de sa causa y la lleyaltat de sa terra havian de produhir un arrepentiment ó un cambi, se li presentava la imatge y quadro general del mòn en aquell temps, fals y corromput desde'ls mes alts personatges fins al mes insignificant y crédul home del poble, del poble, que creya sols influit per especuladors que sabian mes que ell. De manera que, en son interior sentia l'infelís Comte una pugna contínua de objectes y recorts desagradables, que, per son esfors de ánimo y son desitj, dificil de complir quant volia allunyar aquells de sa memoria, s'anavan empenyent los uns als altres, y com en rodona, dintre de son cervell, tornavan á passar, tornavan á fugir, y en va podian quedar esborrats per la forsa de la voluntat; si bè que entre tots, las dos imatges mes vivas, los dos noms mes constants que semblava estavan sempre á punt de saltar de la llengua del desgraciat, eran principalment lo nom del rey Fernando y lo nom de Catalunya. Lo molt que aquestos lo feyan patir era lo principal consol del desventurat, pus fixat mes en ells, y sent mes objecte de sa admiració y de son esbravament, evitava fixarse mes en los altres que li haurian ocasionat penas mes desconsoladoras com á home y com á pare.

--Brillau, estrellas, brillau, deya clavant sos ulls en las pocas que desde la retxa descubria; sempre us he vist brillar de la mateixa manera, may haveu aumentat vostre brill, quant vos he mirat. ¿De qué'm puch queixar jo, donchs, si vostre llenguatge ha sigut sempre'l mateix pera mi? Pero nó, no sòu vosaltres lo jutge á qui he de conéixer per la cara si está disposat á salvarme la vida ó á darme la mort. Vostre influxo serveix sols pera enganyar als preocupats, y proba que no serviu, que en tot lo mòn triunfa la hipocresia y la falsedat, jugant ab los que esperan y de vosaltres confian. Oh, temps cruel! Los que obeheixen sòn los únichs que creuhen, peró crehent l'engany: los que manan, sens créurer res, trauhen son profit, y prenen al mòn com un objecte de sos jochs. Vassalls falsos, jutges falsos, reys falsos y fins papa fals ¿com voleu que estiga lo mòn? ¿qué pót esperarse de la fidelitat, de la justicia, del régimen dels pobles y fins del respecte á la religió? Peró nó, nó: derrera de aquellas estrellas hi ha altre cosa mes poderosa, hi ha la ma del Tot, que fa justicia. Mes, ay! ay! (deya després com horrorisat, tancant los ulls y concentrantse). ¿Si Ell es just, com es que jo sò víctima? ¿Será que es just tot lo que á mi'm passa? Ah! pót ser que sí, Senyor, pót ser que sí! Perdó, Dèu meu, perdó! Jo'm resigno á ma sort... Nó, nó; dich mal!... jo'm resigno á vostra voluntat, jo acato vostres secrets y decrets, y sols vos demano forsa pera resistir los treballs que m'esperan!

Y deixant cáurer ab forsa lo front sobre del ferro, suspirá lo trist Comte, com descansant, ab aquella conformitat que sentia, de totas las altres penas que ans l'agitavan.

En eixa actitut estava, quant sentí lluny lo Comte com un soroll de veus ó instruments que s'anava acostant, al mateix temps que una gran claror indicava haverhi per aquella part de la ciutat de Lleyda una inmensa lluminaria. Se sentia un desordenat toch de moltas trompas, que era una de las formas acostumadas ab que se celebrava en aquells sigles qualsevol festa pública ó gran aconteixement, y á mes se percibia també lo so de algunas sembas, instrument qual us ha desaparegut en aquestas terras y que llavors fins se tocava en las coronacions reyals, especialment en lo regne de Aragó. Tal alborot era mogut per alguns vehins de la ciutat, que desitjosos de pau, y havent sabut lo triunfo del rey Fernando en Balaguer, havian sortit á recórrer los carrers, ab gran número de hatxas de vent, y celebrant ab aquella demostració la hora tan suspirada de acabarse las guerras que tant temps ha los feyan patir.

Tras lo principal avolot, espontánea y verdadera espressió del poble content, seguian á alguna distancia diferents concerts de bandurrias, lo qual podia dirse ja mes espressió de personas que creuhen enténdrer en la direcció de las que sòn menos que ellas, y de conéixer mes al viu las causas de las alegrias, encara que son coneixement no sia mes ni menos que'l dels altres. Venian los de aquestas quadrillas cantant diferentas coblas, y entre altres pogué sentir clarament lo Comte, en lo moment precís de passar los músichs per lo peu de la torre, las de la lletra seguent:

::: hanging-indent --Qui salvá á Castilla rey es de Aragó: á qui salva regnes Dèu li dòna sort.

Sa potent espasa ja ha guanyat per tot: brille sa corona, que es rey poderós.

Visca'l rey Fernando com únich senyor: Comte en Catalunya y rey de Aragó. :::

--Oh! cridá aquí lo Comte, sacudint ab son front los ferros y agafantse en ells ab una y altre ma, com si fos un lleó que brega pera sortir de la gavia. Prou! prou! No basta de véurerme com me veig, que encara vingan aquests infames á ferme revíurer las imatges atormentadoras de mon cor? Passau, passau depressa!

Peró los cantants, que recordaren, sens dubte, estar prop del presoner á qui tants mals atribuhia la terra, lluny de passar depressa, se detengueren allí encara mes, y dant grans crits de ¡visca! al rey Fernando, á la pau y al vencedor de Balaguer, exasperaren en tal estrem al desgraciat reo, que eix estava com á boig, casi trahent la llengua, de son fort respirar, obrint y tancant rapidament sos ulls per la excitació que li causava son desespero, y picant alternativament ab los peus en terra, sentint en aquest bulliment de son cos com una febra viva que l'enardia. En aquells moments havia olvidat lo Comte tots los recorts bons y mals que ans lo atormentaren, havia sacudit de son cap y de son cor la cristiana postració en que poch ans havia caygut; pera ell y devant sos ulls no hi havia mes que los dos únichs objectes atormentadors que l'absorvian, y sublimat en estrem son carácter dur y belicós, no respirava mes que venjansa, y mes que venjansa, desespero de no poderse venjar, y maledicció eterna contra aquellas dos causas de son torment, que veya ilesas y entronisadas.

--Fernando! Catalunya! cridá enrogallat; malehits siau un y altre, pus un y altre sòu mos botxins. Malehit sias, infant de Castilla! Lo renèt del rey Alfons de Aragó, lo successor directe y mascle del pare de ton avi matern, l'espós de la filla del rey En Pere, germana de ta mare, te maleheix á tu, ab la forsa de son doble dret, á tu, nebot ingrat, que no tenint rahó pera portar ma corona, ni has nascut en ma terra, ni sabs sas lleys, ni parlas sa llengua, y't malehesch ab tota la ira ab que la justicia fa cridar al cor, ab tota la ira, sí, que senyal es la ira mes de una volta de la vergonya y de la dignitat del home. Jo't malehesch, y pus ab un pretés dret de successió has vingut á arrencarme mos drets y ma felicitat, y'ls drets y la felicitat de mos fills, fassa cáurer Dèu sobre tu y tos fills lo cástich de ta injusticia: mal succehit te vejas de tots los teus, y no hi haja entre ells ni pau ni honra. Guerras vingan, en que tos fills se barallen ab tos nèts, en que reys estranys é intrusos los disputen la corona, y en que fins borts infames deshonren lo trono, y l'escalen com tu has escalat lo meu!

En aquell moment ressoná un crit de ¡visca Catalunya! Tan fora de sí estava llavors lo Comte, tenint las mans vermellas de tant forcejar ab la retxa, que, sens dubte, á haverla pogut trencar ab sa forsa, s'hauria tirat de dalt baix. Lo crit lo distragué de la primera maledicció, peró lo distragué pera ferlo esbravar contra lo segon objecte á qui ab sa maledicció se dirigia. Sacudint lo cap com una furia, y rompent ab una sarcástica rialla, continuá de esta manera:

--Sí, sí! Visca Catalunya! Ja podeu cridar visca, ja podeu ríurer y podeu alegrarvos, vassalls inesperts, remat inocent, noys de la escola. Ja póts ríurer, poble infant, que infant te has tornat deixant de ser home. Malehit, sí, malehit sias, que també't malehesch, ja que has ajudat á ma desgracia! Malehit sias! Menja, menja la carn de ta ilusió, que dia vindrá en que haurás de menjar sols l'os, y en que l'os será sols ton menjar etern. Y pus tos reys ja no sòn del antich llinatge, ni en sos consells hi ha mes que estranys, y tas lleys no sòn seguidas, espera, espera, que ab tal alegria se ha de anar fonent ton caracter y ta independencia, y temps ha de arribar en que sols sias esclava del vehí, en qual casa has anat á buscar amo pera regir la teva. Malehida sias...

Alsant lo bras ab tota la forsa de sa ira, é imprecant á sa patria, y com Júpiter fulgurant que agafa un llamp ab sa destra pera dispararlo contra'ls fills dels homens que s'alsan contra'ls fills dels dèus, doná un pas enderrera lo Comte, com pera agafar forsa, mes renovántseli en aquell moment la idea de la passada grandesa, á la que considerava agraviada ab sa imprecassió, y sentint de nou la causa que poch ans lo reduhí á una postració cristiana, se detengué en sech, y aná baixant son cap y sos brassos, exhalant tan sols sospirs, que al fi produhiren llágrimas y una nova é inmensa postració.

--Nó, nó! digué; malehida nó, que no es teva la culpa. No't malehesch... sols te compadesch, perque veig ¡sí! que caminas á deixar de ser catalana y aragonesa, com veig que jo camino també á la vergonya, á la desesperació y á la mort.

Y després de quedar un rato concentrat en sí mateix, plorant y debilitantse per la gran pugna de sentiments que'l dominavan, sospirá ab forsa, dihent ab profund dolor:

--Ay! lo cor me diu que mos dolors sòn pressagis, suposat que ploro, com may havia fet! Quí sab lo que será de tu, Catalunya!... Quí sab lo que será de mí!... Pietat, pietat, mon Dèu!

Refet ab aquest consol lo cor del altiu Comte, coneixent aquella inespugnable fortalesa que lo vent del dolor podia abátrerla, recobrá en sech tota sa energia, sa aspror, y sa sens igual voluntat, y alsant son cap en ayre de triunfo, digué mirant de nou al cel, y fent resolució ferma de ja no abátrerse mes:

--Vinga, vinga en bonhora lo mal temps, vinga la tempestat, que no'm fará doblegar: tu sabs, Senyor, perque jo patesch: jo'm subjecto á ta voluntat, y sols sento, Senyor, ja que he de morir mártir, no poder morir com un de mos gloriosos ascendents, com lo Comte Armengol de Urgell, que morí per vos, combatent en Palestina, com penitent y com soldat. Vinga, Senyor, lo martiri, encara que aquell tinga de sofrirlo en la terra mateixa de mon únich vencedor!

Y crehuantse los brassos, y recobrada sa natural inflexibilitat, s'arrimá á un recó de la torre, esperant lo que sa mala estrella li enviás; de la que sortí, realment y cumplintse sa por ó son pressagi, primer pera entrar vergonyosament en la capital del regne de Aragó, á Saragossa, ahont ab tant triunfo y gloria havian entrat sos avis, y luego pera anar al castell de Urenya, de Madrit y de altres punts de Castilla, ahont rebé la mort, de ma de alguns dels fills del rey Fernando de Aragó.

Mentres ell se prepara á caminar cap á fora dels regnes de la Corona de Aragó, tornem á un altre punt, y vejam á fra Vicens com camina per diferents pobles, dirigintse á la capital de aquella, á la gran ciutat de Barcelona.

### XI. Papallona en erm. Caritat enviada del cel... cap com tu.

Present tindrá lo lector la figura de aquella hermosa y desgraciada nina que quedá dormida derrera de la porta de sa casa, lo primer dia que no vegé al sol ab alegria, y la primera nit que havia hagut de recullirse sense llum, sens companyia y sens consol de cap especie.

¿Havia de morir també la esperansa pera qui ho havia perdut tot? ¿Havia de acabarse resoltament lo camí de la sort pera qui tan poch havia caminat per lo camí de la vida? Basta recordar que en lo primer contratemps horrorós de que s'adonava aquella ánima inocenta, en aquella trista nit, que havia de passar sola y abandonada, l'ángel de sa virtut havia baixat del cel sols pera suplir lo que veya faltar en la terra la pobre orfaneta del poble de Menargues.

Respecte los secrets de la Providencia aquell que véu prolongarse los mals sobre dels infelissos, peró may desconfie, al descobrir una senyal mes ó menos manifesta de la misericordia divina, que Dèu vetlla sobre dels desgraciats, que'ls mira, y que, per la bondat que tingan, los dará mes ó menos tart la recompensa. La nina havia plorat, havia sentit prou motiu pera horrorisarse al véurer que la fosca de la nit cubria de dol á tot lo poble, y especialment á sa casa, en la que li faltavan los dos únichs y principals sers á qui mes estimava, havia sentit per tot plors y dol y llástimas; y á pesar de tot, en sa trista situació y en son mal jas havia quedat dormida, tranquila y sens trobar á faltar tan sols l'acostumat calor del llit. ¿Y podrá dubtarse, donchs, de que la mirada de Dèu estava fixada en aquell punt, y que lo miracle que allí succehia era verificat, quant menos, per un emissari del cel?

Essent inocenta y bona la desgraciada, bè podria dirse que pera ella no havia de quedar morta la esperansa, mes com la esperansa es la senyal que anuncia de lluny lo consol, l'arbre en ivern, que no dòna fruyt fins á arribar la primavera, res de estrany tindrá, que ans de arribar lo temps del fruyt, haja de aguantar y sufrir l'arbre totas las tempestats y vents ab que l'ivern lo maltracta.

No deixá de ser nou desconsol pera la pobre nina la nova matinada, en que per segona vegada, al obrir los ulls, havia de véurer al sol com á testimoni de sas penas, y no los ulls vius y brillants de sa estimada mare que tanta vida li comunicavan.