Part 47

--Que'm temo que no'l veuréu. Es un home tan retirat del mòn, que encara no sent pujar á algú, deixa la capella oberta, peró ell se tanca dins de sa habitació. No obstant, al arribar, mirau dissimuladament al través de la retxa de la finestreta que hi ha al costat del cubert, y pót ser li arribaréu á distingir la cara.

--Me sab greu que s'amague... peró encara que no súrtia, podré deixarli la limosna al demunt del altar y dirli desde fora lo que deurá fer.

Tot dihent aixó, havian arribat los tres caminants casi á la mateixa porta de la hermita, y Guillemet se preparava á cumplir lo consell del guia, quant, ab major sorpresa de aquest, observaren que la porta de la habitació estava tancada, mes que en aquell instant se sentia forrallejar interiorment, fent créurer aixó que'l solitari's preparava á sortir.

En efecte, obrís la porta, y colocat al mitj de ella, un poch endins y com si no gosás á sortir, se vegé la imponent figura del solitari desenganyat del mòn. Sa poblada, espesa y canosa barba, encara que no molt llarga, cubria en part sa estremada cara, mentres que la roja caputxa de son hábit, tirada sobre dels ulls, privava de véurerli lo restant de sa espressiva fisonomia. Unidas sas mans com en actitut de donar gracias, las bellugava unidas per demunt de son pit, y suspirant ab vehemencia, donava á conéixer que una gran causa ó un excessiu esfors interior l'obligavan á contenir sas paraulas en aquell moment.

Blanqueta, com encantada, no pogué menos de apoyar sa ma en lo bras de son amant, que no deixava també de estar sorprés á la vista de aquella figura, dubtant en tal moment si seria ell qui parlaria ó l'hermitá.

Per fi Guillemet se resolgué, dihentli:

--Bon varó: venim aquí á interrómprer vostra pau y tranquilitat, peró deveu perdonarnos per ser l'objecte una obra piadosa. Aquí teniu aquesta limosna, que repartiréu entre'ls demés hermitans, á fi de que preguen á Dèu pera que escolte'ls vots que li fa lo cavaller de Barcelona, mossen Joan Fivaller.

Lo solitari besá la limosna, y ab veu no natural per ser esforsada, doná gracias á Guillemet, apretantli ab efusió la ma.

--Qué teniu, bon home? li preguntá aquest. Sembla que tremolau? M'admira que en un lloch tan tranquil tingau aquesta excitació. Que pót ser no sòu felís?

--Tan felís, jove, que ab ningú'm cambiaria, contestá'l solitari, ni ádhuc ab tu mateix.

--Ab mi no? Poch sabeu, germá, lo felís que jo sò en aquests moments, y la felicitat major que pót ser m'espera al tornarmen de aquí.

--Sí, major felicitat te espera, peró la que tens ara no val tan com la que jo tinch.

--Y perqué?

--Pera ser enterament felís, no basta la felicitat terrena, no basta l'amor de un ángel del mòn, no basta la seguritat del benestar que algú t'haja promés: lo que convé es que'l cor estiga pur y no hi quede en ell ni un bri de maldat.

--Qué voleu dir?

--Jo sè, jove, continuá l'hermitá, que pera unirte ab la hermosa que t'acompanya, pera arribar al sagrament del matrimoni, t'has preparat ans ab altres sagraments, peró, digas francament ¿has manifestat en ta confessió lo desitj de un cástich, de una venjansa que desitjas y esperas? has confessat la complacencia que trobarás en lo derramament de sanch de un enemich teu?

--Jesús Maria...! esclamá Guillemet, admirat. Certament torno á dir que tot es maravellós en aquesta montanya. ¿Com endevinau, hermitá...?

--Es á dir, que es certa ma pregunta?

--Certa, sí... y poch ans de arribar á aquest punt m'ha recordat lo que vos una cansó que he ohit. Aquesta es la única punxa que'm fa patir, y ho será fins á saber que la justicia humana haja cumplert un acte inevitable.

--Y qué es la justicia humana? digué ab energia l'hermitá, agafant del bras á Guillemet y acostantse fins á la roca avansada que dominava'l precipici, desde ahont se distingia la gran inmensitat de terreno. La justicia humana es sols executora de la divina, y á aquesta has de dirigir tos ulls y elevar ton cor, pus tan maravillosa y justificadament disposa los fets del mòn, que mentres los bons gosan de felicitat, la humillació y la desgracia cauhen sobre'ls caps dels dolents.

--Qué diheu? Hermitá, sols per inspiració del cel podeu llegir així en mon esperit. Sabeu vos alguna cosa que jo ignoro?... Com ho sabeu?

L'hermitá, estenent llavors sa flaca ma dreta en direcció á la corrent del Llobregat, digué:

--Com? Prest ho sabrás. Véus la corrent del riu allá en un punt que tè una filera de montanyas á un costat y altre?

--Sí ho veig.

--Donchs mira las de la part esquerra y ves contant los turons: un, dos, tres, quatre, cinch, sis, set.

Guillemet aná seguint la numeració, y aprés continua l'hermitá:

--Prou... mira la punta de la montanya que fa set.

--Oh! Quina fumada!

--Y tu no sabs quin es lo nom de aquella montanya y lo que la fumada significa?

--Nó.

--Donchs aquella montanya es la mes alta del pla de Barcelona, que per una part véu la capital y per altre Montserrat: son elevat cim pórta per nom Tibi-dabo, y la fumada que en ell se eleva es la senyal que fa'l veguer de Barcelona y que repeteixen las demés montanyas, pera participar á la terra que, ara fa poch, ha sigut castigat y mort l'assessí del arcabisbe de Saragossa... lo teu rival... lo raptor de ta amada... lo que en lo siti de Balaguer destrossá ab las bombardas als somatents de Menargues y dels demés pobles de aquellas planas.

--Horror! cridá aquí Blanqueta, apretantse'ls ulls ab los punys tancats, á tan trist recort. Es á dir, que fins mon pare y ma mare degueren ja sa mort á tal infame?

--Sí! y en un sol dia ha castigat la justicia divina tants crímens y maldats.

--Cert es vostre consell! digué Guillemet, baixant lo cap y volent besar la ma al solitari, convensut de que no podia ser mes que un sant lo varó ab qui parlava. Cert es que'm faltá un pecat á confesar, peró jo us juro desde avuy, que olvidaré la enemistat, que no perdré may la esperansa en mas penas, y que á la justicia divina remetré sempre mas súplicas y agravis.

--Així de tu ho espero, sabent que un altre jurament que feres l'has cumplert.

Al ohir aquest recort, Guillemet recordá també que la promesa de son constant amor la havia feta devant de una imatge de la Verge de Montserrat, y com mogut de instint, al dirigir la vista dins de la capella del solitari, distingí y regonegué sobre del altar, y al peu de la imatge del bon Lladre, lo mateix retaule ó quadro devant del qual l'havia fet jurar son mestre.

--Ah! esclamá. ¿Si será cert lo que mon cor me diu?

Los ulls del jove se fixaren llavors en los del hermitá, que'l mirava ja ple de ternura, y espressant en sa cara la alegria mes gran.

--Quí sinó ell, continuá, podia saber aquests secrets de mon cor? Si será...?

--Encara ho dubtas? contestá l'hermitá obrint los brassos.

--Ah! cridá'l jove, llansantse en los del solitari, y apretantlo entre'ls sèus. Mestre Nicolau! Mon estimat mestre y amich! Dèu ha volgut conservarvos pera que ab vostra presencia coronasseu, sens dubte, ma felicitat!

A las manifestacions de mútuo carinyo entre'l deixeble y son antich mestre, lo sensible testimoni que las presenciava, Blanqueta, hagué de rómprer en un plor, que en va hauria secat lo fresch ayre que batia aquella altura.

Unidas aprés en agradable y pur consorci aquellas tres personas, espressaren l'un al altre los motius de admiració que havian tingut, Guillemet renová lo grat recort de la instrucció y dels consells que'l bon mestre li havia dat, y aquest descubrí y referí, com al retirarse de Barcelona, havia confiat tots sos secrets á son amich, lo prebere Bernat Soler, rector de la capella reyal, y á mossen Joan Fivaller, havent encarregat al primer, que si may Guillemet lograva sa felicitat y cumplia sa paraula de anar á Montserrat, li avisás ab anticipació, com, en nom dels dits amichs, ho havia fet lo dia ans mossen Borra, participantli, á mes, en sa carta, tot lo del rival, inclusa la mort que se li esperava donar.

Esplicá també'l solitari la felicitat de que gosava en aquella altura, en la qual se considerava com á mes separat de la terra y mes inmediat al cel, á aquell lloch ahont tenia los sers que mes havia estimat en aquest mòn, y després de repetidas manifestacions de carinyo, y de promesas de no olvidarse may, estavan ja á punt de ferse la última abrassada, quant, en sech, se sentí en lo monastir la esquella dita del Miracle, que tocava á morts.

--Ah! si será cert? esclamá, com sorprés, lo solitari.

--Qué teniu? Qué us passa? li preguntaren los novis.

Y'l hermitá seguia com parant atenció y escoltant.

En seguida totas las campanas del monastir tocaren á morts, y á sa veu respongueren ab lo mateix toch las campanas de Manresa, Esparaguera, Olesa, Martorell y de tots los demés pobles de la comarca.

--Sí, no hi ha dubte! esclamá'l solitari. Dèu l'haja perdonat!

Y apretant suaument entre sos brassos, com en despedida, als dos amants que estavan en sa presencia, los digué ab certa precipitació:

--Anau, estimats meus, anau, y perdonaume, pus á aquesta senyal tenim ordre tots los hermitans de posarnos en oració per la ánima del difunt. Anau, esposos, y Dèu vos do fills, dels quals may vejau la mort! Anau, anau á completar vostra felicitat!

--Peró diheu, bon mestre: ¿quí es lo mort? Per quí pregau?

--Per la ánima del Rey Fernando de Aragó, per lo que fou senyor de nostra terra!

Lo solitari, entrant á tota pressa en sa capella, caygué de genolls devant l'altar y's posá en oració.

Los novis no tingueren mes recurs que tornarsen.

Mentres aixó succehia en la montanya de Montserrat, lo botxí y altres dependents de la cort del veguer de Barcelona, trasladavan en ella lo cos de un penjat á la entrada de la plassa del Rey, deixantlo exposat á la contemplació pública pera que tothom regonegués al criminal de lesa Magestat y sacrilegi.

A ningú de quants lo contemplavan inspirava compassió lo cadaver de un home tan dolent, y ni una sola persona hi havia que'l plorás; sols á son costat se veya udolar un gos mastí, lo qual en sa manera de cridar no se sabia si espressava lo goig de haver tornat á trobar á son amo, ó'l sentiment de mirarlo mort.

Contemplant aquell espectacle, desde una finestreta del palau, mossen Borra, que era'l que fins llavors havia tingut tancat al gos en un soterrani, deya entre sí:

--Sols un gos plora al malvat y aixó que ell l'ha portat á la mort sense saberho. ¡Llástima que'ls gossos no parlen! Llástima que no hi haja homens tan fiels com los gossos!

En cambi, lo doctor juheu Nadal-Ben-Jussú anava libre, y era felicitat per tothom, á pesar de sa rassa, sols per la alegria que dòna'l triunfo de la inocencia.

### XLVIII. La felicitat complerta.

Dos dias després de la mort del gascó, se veya entrar per lo portal del Ángel una alegre comitiva, la qual venia de esperar á uns novis que regressavan de Montserrat. Componianla l'especier del barri ab sa filla, la lleyal amiga Marieta, lo prebere Bernat Soler, rector de la capella reyal, l'inocent baylet del difunt falconer Joan de la Murtra y, al devant de tots, lo festiu y bondadós juglar del senyor Rey, mossen Borra, lo qual donava'l bras á una anciana que no feya mes que plorar de alegria, la mare de Guillemet y dida del cavaller mossen Joan Fivaller.

Al passar per devant de la botiga de la Óliva, se esperimentá en sech, per part de tots, un silenci que espressá bè los sentiments de tots aquells cors plens de bondat, y Blanqueta, no podent reprimir son dolor, girá sos hermosos ulls cap á la porta, que estava tancada, y deixá cáurer una grossa llágrima, que rodolá per sas rosadas galtas, llágrima que tots observaren, y á que correspongué cada un plorant á sa manera, fins lo senzill é inocent baylet, que ab lo to mes compassiu esclamá:

--Pobres aucells! també deuhen haver mort tots com l'amo!

Peró'l juglar procurá distráurer á tots ab sas alegrias, dirigintlos á la casa del especier Ambrós, que era'l punt senyalat de descans, pera passar després á la casa del novi. Quant foren en aquella, trobaren ja al discret Pere March, notari, per autoritat reyal y apostólica, de Barcelona, junt ab dos escribents ó testimonis, y allí, en sa autorisada presencia, y quant menos podia pensar Guillemet, s'alsá mossen Borra y digué á aquest, entregantli uns papers que's tragué de la butxaca de sa túnica:

--Protegit de mossen Joan Fivaller, ¿recordas la major felicitat que ton protector t'havia promés alguna vegada si eras home de bè?

--Sí la recordo. Y qué...?

--Pren, donchs, aquests papers y en ells la trobarás. L'un es la donació perpétua y absoluta que't fèu de tots sos bens ton estimat mestre Nicolau Gili, quant se retirá del mòn, y l'altre es lo traspás á ton favor de la notaria que ell havia possehit, documents que, per conducto de nostre amich, quedaren depositats en poder de ton noble protector.

--De que dono fe, contestá'l discret.

--Qué tal? digué ab la mes franca cordialitat lo catxassut Ambrós, tocant á la espatlla de Guillemet. Rich, notari y casat ab un ángel. Bona vida't podrás dar, minyó.

--Dèu meu! esclamá Blanqueta. Com vos podré pagar jo tanta sort, jo que sò una órfana desemparada y que no tinch bèns de fortuna?

--Oh! sí... contestá Guillemet: tens ta bondat y ton amor.

--Y ma amistat! contestá Marieta, la filla del Ambrós, llansantse als brassos de sa amiga. Ma amistat, que sempre t'ha sigut lleyal y t'ho será eternament.

--Y bèns també, interrompé mossen Borra, fent una rialla molt significativa. Fins ara s'ha parlat del dot del novi: ara falta parlar del de la pubilla.

--Qué?... Qué...? preguntaren alternativament tots, admirats.

--Quant lo bon falconer t'ampará, minyona, fou tal l'egoisme de son carinyo y de sa generositat, que ni's cuydá may de averiguar res tocant als bèns de tos pares: son afecte y son agrahiment foren tan grans, que sols te vegé com un ser sense esperansa, abandonat en lo mòn, y no pensá mes que en ser felís ell, pera que de sa felicitat tu fosses hereva algun dia. Peró jo, desde'l moment en que he sabut los secrets que forman ta historia, he fet lo que no pensá fer en vida lo desgraciat Joan. Coneixes aquesta clau, noya?

--No la recordo, contestá admirada Blanqueta.

--Donchs aquesta clau es la de la última casa del poble de Menargues. La ha conservada en son poder la ferrera del carrer, amiga de tos pares, desde que aquells moriren y que tu desaparegueres de aquell lloch. Jo la he adquirida. Guárdala, Blanqueta, y ab ella reb lo dot que ab son suor tos pares te guanyaren.

--Y la de la botiga de la Óliva, qué s'es fet? preguntá'l baylet, ab tota inocencia.

--Aquesta, contestá Guillemet, la guardarém jo y Blanqueta pera quant tu sias mes gran y tos pares te vullan plantar botiga.

--Que també será de falconer, respongué'l baylet entussiasmat. Falconer, sí... perque vull semblarme en tot al pobre amo que se'm morí.

Ab tals satisfaccions, y ab la espressió de tants purs sentiments, la comitiva torná á sortir, mes alegre que may, de la casa del especier, pera acompanyar de nou als novis fins á sa casa. Tots los coneguts del barri y las noyas los sortiren al pas al saberho, donant á Blanqueta y á Guillemet la enhorabona, y saludantlos ab alegria.

La única que no'n tenia, y que sols mirava mitj amagada, desde la finestra de sa casa, era la envejosa geperuda filla del menescal, la mala amiga de Blanqueta.

La esclamació que fèu entre sí, al véurer passar als novis, era verdaderament lo cástich que Dèu li enviava per sa maldat. Així digué:

--Mala sort meva! Totas se casan... y jo may!

En lo seguent capítol se veurá perque en tal comitiva hi faltá un dels principals personatges que mes gust hauria tingut en serhi: mossen Joan Fivaller.

### XLIX. La mort del rey Fernando, la primera llissó que'l Primogénit de Aragó rebé de son mestre, mossen Joan Fivaller, y la resposta del papa de Penyíscola.

Lo bon patrici, que tan escrit tenia en son cor lo benestar de sa terra, no pogué prescindir, al saber lo perill en que estava la vida del Rey, de posar en us lo privilegi que tenia la ciutat de Barcelona, de assistir al monarca de Aragó, quant algun mal amenassava sa existencia, y aixó ho fèu, pera justificar mes y mes que res tenia que véurer lo sosteniment de las llibertats de la terra ab l'amor que'ls vassalls deuhen tenir á son rey y senyor.

Marxá Fivaller á Igualada, y al arribar á la porta de la cambra ahont jeya'l Rey, trobá resistencia, que li oposaren los áulichs per una part, enemichs del ciutadá barcelonés, y'ls servidors lleyals per altre, temerosos aquests de que la presencia del representant de Barcelona, en un cas tan crítich, no irritás al Rey y li agravás son mal.

Peró'l conceller insistí, y'l malalt, que's trobava en aquella situació en que l'home necessita mes de amichs sínceros y verdaders, fixantse en la formalitat de Fivaller y recordant sas últimas protestas, volgué posar, com qui diu, á proba, la veritat de aquestas.

Prompte's convencé'l Rey Fernando, y prompte doná probas també de regonéixer quant valian carácters com los del home que representava la ciutat de Barcelona. Aquell mateix tribú, que poch temps ans no havia permés una humillació á son poble per part de son senyor, en las horas de dolor y postració que aquest sofria, se veya actiu á son costat, donantli consol, animantlo, administrantli ab tot cuydado las medicinas, y fentli mecanicament lo que sols un ínfim criat de un particular podria fer... fins curantli las llagas, y xupantli'l verí de las postemas.

Mentres així cumplia Fivaller, los áulichs ó desapareixian ó, si alli quedavan, ni ab obras ni ab paraulas sabian consolar al que'ls havia ensalsat, y á qui amenassava ja la mort irremisiblement.

Lo rey Fernando de Aragó morí!

Quant lo desconsolat príncep de Gerona, Don Alfons, maná llegir lo testament de son pare, trobá que, entre'ls marmessors, nombrava al conceller de Barcelona, mossen Joan Fivaller, recomanantli á mes, ab eficacia, la persona del Primogénit y succesor, y encarregant á aquest que prengués sempre per mestre y guia en sos actes á tan ilustre patrici.

Obrint, donchs, lo príncep sos brassos y dirigintse á Fivaller, li digué:

--Mon mestre, dónam la primera llissó, que'l nou rey de Aragó está prompte á escoltarte!

--Rey de Aragó, contestá llavors lo conceller; acabas de véurer la agonia de ton pare: si no vóls véurer la de la patria, fes lo que jo't diré. A ton costat pórtas cenyida la espasa de San Martí, desenvéynala, y seguint los passos y l'exemple dels antichs reys, sosté ab ella la justicia en la terra, y ab ella conquista la gloria en estranyas regions.

--Y tu m'ajudarás?

--Fins á la mort!

Tal fet fou referit, al noticiarse la mort del Rey Fernando, á totas las corts y monarcas del mòn, inclus lo papa Benet, que ab los restos de son antich conclave se mantenia en Penyíscola ab certa apariencia mes ó menos ridícula de cort romana.

Peró al saber lo declarat intrús en Constansa la mort del infant de Castilla, á qui ell havia donat la Corona de Aragó, no fèu mes que repetir las mateixas paraulas que ja havia dit, en la vila de Perpinyá, á son antich confesor, secretari y mestre del sacre palau, á fra Vicens Ferrer, quant aquest, en nom de son Rey, li suplicava que abandonás la tiara y cumplís la voluntat del Emperador de Alemania:

"*Ex nihilo feci te, et pro mutua mercede solum me deriliquisti in deserto: dies tui erunt pauci et vita tua abreviabitur etc.*"

Es á dir:

"Jo t'havia fet á tu de res que eras, y ara, en pago, m'abandonas sol en lo desert. Pochs serán los teus dias y breu ta vida, y ta progénie, illegitima, per ser concebuda en nefando incest, no arribará á regnar fins á la quarta generació!"

Epílogo. Capitol purament histórich. Lo poeta havia parlat fins ara aprofitant la Historia pera dar vida á son pensament: convé que parle ara la Historia sola, pera confirmar lo zel que aquell haja tingut al combinar las veritats históricas ab los fruyts de la imaginació.

No es baix un sol carácter com deuhen presentarse las grans figuras que han tingut part en los grans succesos del mòn: lo personatge públich convé que sia conegut també com á home, y així es que la Historia presenta, á voltas, de un mateix la part bona y la part mala, y qui diu dels homens, pót dir també dels fets, com á conseqüencia precisa, per ser sempre los fets imatge y mirall dels carácters de aquells.

La esposició de lo que succehí després de la mort del rey Fernando Ier. de Aragó confirmará aquesta veritat, y justificará al mateix temps la conciencia del que ha vestit poéticament la Historia pera ferla conéixer, peró sense desfigurarla en sa part essencial.

Hereu verdader dels antichs reys semblava lo nou monarca de Aragó, que succehí després del rey don Fernando. Lluny de entregarse á malas influencias, de voler dominar sa terra contra lley y costum, aná vencent los ressabis ó mals hábits del regnat anterior, que podian haverlo compromés ab lo poble catalá que'l rodejava; dotat de la constancia que era innata en sos súbdits, y alentat per pensaments heroychs, que era lo que sempre havia donat vida á aquestos, se llansá á grans empresas, y no pogué menos de assimilarse als que de bona voluntat lo seguian, quant aquestos, vehent al brau lleó que'ls conduhia sempre al camp de la victoria, rodejavan de palmas y llorers al que sabia partir ab ells lo martiri y la gloria.

Respectant don Alfons la dignitat de la patria que l'enaltia, conservant en ella la pau y sas llibertats, cridava á sos fills al combat en terra estranya, y en los mateixos llochs ahont pót ser estava regada la pòls ab la noble sanch de sos avis, feya revíurer l'esperit de aquests, y feya renáixer y perpetuar en sos nèts lo bon nom de catalá, que tan havia ressonat en Italia y en las islas del Mediterráneo en temps dels Peres y de altres Alfonsos.

Mort lo rey Lluis de Nápols al mateix any que don Fernando de Aragó, dirigeix lo noy rey don Alfons sa vista á aquell punt, desde ahont ja de sigles la casa de Anjú havia desencadenat son odi y sa astucia contra la casa de Aragó, de que sempre havia sigut gelosa la de Fransa y'ls prínceps que de ella descendian. ¿Qué li fa al nou héroe la volubilitat dels uns, la inconstancia dels altres, los contratemps, lo major número de enemichs y'ls anatemas? Tenint la lleyaltat y la constancia dels catalans, res li fa por, sa esperansa may se torna vella, y si avuy se li enfosqueix lo cel que l'alenta, impacient aguarda'l sol de demá pera que ab son brill corone sas novas victorias. En tot sembla lo renaixedor dels antichs temps, en las maneras de guerras que fa, en los plans de sas conquistas, en la direcció de sa política, en los pretests que precedeixen á sas empresas, en sa altiva independencia, en sa noble franquesa y generositat y, en un mot, ab sa constancia y carácter catalá. Bè era digne, donchs, de empunyar la espasa de Sant Martí qui tan bè imitava als que la empunyaren.

La Historia justificará aquesta part bona de nostre regenerador.