Part 45

--Ans de preguntarme ja escribiu? Teniu compte, donchs, senyor escribá, de posarme tot lo nom ab que'm batejaren, que'm dich Antoni Tallander, conegut per mossen Borra.

L'escribá se posá á ríurer, com regoneixent sa precipitació, y passant barra de lo que havia escrit, torná á sucar la ploma.

--Veniu á deposar sobre tots los capítols, ó especialment sobre algun? preguntá'l veguer.

--Vinch, contestá mossen Borra, á fer deposició y acusació; vinch á fer deposició y defensa. Mes clar: vinch á rematar la causa.

--Qué voleu dir? Dos son los reos y diferents los crims...

--Per aixó, senyor, jo vinch á aclarar los dubtes que quedan: á acusar al criminal y á salvar al inocent. Mes per aixó me convé véurer lo cos del delicte.

L'escribá, agafant llavors lo llibre del Soffrim, que era demunt de la taula, lo ensenyá al juglar, y prenentlo aquest, y passantlo, després de haver mirat al primer full, al senyor veguer, digué:

--Senyor veguer: veja sa senyoria si en lo primer full del llibre pórta aquestas mateixas paraulas: "Soffrim, compost per lo juheu anomenat Moyses, fill de Maymó Egipciachus, de Alcayne."

Aixó digué'l declarant, mirant á un altre llibre que ell portava. Lo veguer contestá afirmativament ab un moviment de cap.

--Teniu la bondat, continuá'l juglar, de mirar si al cap de la plana hi ha la theta © grega, inicial de una paraula que vol dir mort, y que es la senyal de maledicció en certs llibres, y mirau també, senyor veguer, si al peu s'hi troban las tres lletras L· D· R·.

--En efecte, contestá'l veguer, admirat.

--Donchs llavors, aqui vá ma declaració. Llegiu en aquest llibre, que es la rúbrica ó inventari de la Biblioteca antiga del palau major, en la part que tracta dels llibres hebreus recullits y privats de lectura, y allí trobaréu, en lo número 1, com que era'l que venia sobre, lo llibre que s'atribueix al pobre juheu, significant las tres lletras de son peu *Libraria Domini Regis*. Declaro, donchs, ara, que'l majordom del Palau tenia noticia de aquest secret, que al tornar ensangrentat la nit del avalot, lo primer que vá fer, al despedirse'l Rey de sos consellers y amichs, fou entrar en la llibreria, ahont res hi tenia que fer, y que de allí, y sols per ell, pót haver sigut robat lo malehit llibre de que's tracta. Res mes tinch que dir, senyor.

Y després de un breu rato, pera cumplir ab totas las formalitats curials, saludant de nou lo testimoni al tribunal, torná á buscar la ma de son amich Guillemet, y agafats tots dos com si fossen inseparables amichs, sortiren de nou per entremitj del concurs, responent lo declarant, ab mil gracias y agudesas, á lo que li deyan diferentas veus al passar, y repetint principalment:

--Havem salvat á un pobre juheu que es llástima no sia cristiá, y havem donat una empenta á un cristiá, que es lo major juheu del mòn.

Fet en aquell moment senyal per lo senyor veguer, los porters y saigs manaren sortir á tots los concorrents, y desocupada la sala, lo tribunal fèu tancar la porta per la part de dins.

En lo capítol seguent veurém lo que feren los dos amichs testimonis al arribar á la casa de mossen Joan Fivaller, que fou ahont se dirigiren, ab l'objecte de que'l protector de Guillemet se fes cárrech del motiu que havia tingut de faltar á sa paraula.

### XLV. Nova esperansa de felicitat.

Mútua fou la sorpresa que esperimentaren en la visita Fivaller y'ls dos amichs. Aquell per la enfilada de rahons de mossen Borra, que li esplicá quant havia succehit y l'objecte de sa visita, y'ls altres de observar certa turbació ó indiferencia en lo noble senyor, de manera que deixá dir al juglar sens contestarli y com no dant importancia al motiu de la disculpa que solicitava.

--Per fi, digué'l juglar ¿deixaréu de regonéixer, senyor, que Guillemet no podia menos de obrar com ha obrat, sobre tot quant se tracta de obehir y de fer triumfar á la justicia?

--Y ha obrat molt bè, contestá mossen Joan. Ja sab ell lo concepte que'm mereix, y no dubto may que en tots los actes de sa vida se portará sempre com home de honor.

--Peró senyor, torná á dir lo juglar, observo en vos una fredor y una certa turbació que no us es natural.

--Aixó'm proba, (replicá llavors mossen Joan ab mes calor,) que vos ignorau la causa que á mi'm perturba y'm refreda de tot. ¿No vos han dit en lo palau, juglar, la nova que Barcelona acaba de saber?

--Qual, senyor? preguntá'l juglar, espressant ab sos ulls lo pressagi de un viu sentiment. Parlau, diheu, que res sè.

Y la trasmudació s'anava fent mes viva en la fisonomia de mossen Borra.

--No, no es tant com vos pensau, y no us afligiu, que encara no ha arribat la hora. Lo que hi ha sols es que'l Rey está molt mal.

--Peró no es mort.

--No encara. Al arribarhi ahir lo príncep, que ja sabeu hi aná ab temor de no serhi á temps, trobá que en efecte presentava perill la malaltia, tots quants metges hi han anat de aquí y quants n'hi havia en Igualada desesperan ja de la curació, y fins se diu que'l príncep, vehent que la ciencia no basta en tal apuro, ha enviat á buscar una certa mora de Valencia, pera que no's diga que no ho proba tot.

--Pobre Rey! Ell se mor, mentres que Benet se está en Penyíscola fet un petit rey! Y encara dirán si es bo que un rey s'escolte á tothom...! Pobre Rey, quant sento no poder estar á son costat en tals moments! Malehit sia mon ofici!

--Si vos no estau á son costat, contestá Fivaller, ja hi estaré jo, y podeu contar que faré per ell quant puga.

--Vos hi anau?

--Sí, jo y altres indivíduos del Concell, en virtut del privilegi que tè la ciutat de Barcelona.

--Tot ho confio de vostra lleyaltat, senyor... y per lo únich que sento vostra marxa es perque no pugau presenciar la mort del malehit gascó.

--Com! digué Fivaller en sech y com sorprés per una nova idea. Creheu que es cosa de castigarlo prompte?

--Me sembla que prompte'l despatxarán.

--Llavors, (digué pera sí Fivaller,) no convé que aquest jove de tan bons sentiments se gose vehent lo cástich de son rival, que respire venjansa y sanch quant sols ha de pensar en un acte pur. A fora! á fora! Vaja ell ab son amor á buscar y á disfrutar de plahers, mentres Barcelona veja'l trist aparato de una sentencia de mort.

Y com resolentse en sech, doná las mans á un y altre, y pretestant las ocupacions que tenia, digué:

--Ja veheu la pressa que m'exigeix lo cumpliment de mon deber. Dintre una hora, las mulas estarán enselladas á la porta de la casa del Concell: acudiu allí, mossen Borra, que us he de fer un encárrech de molta importancia... y en quant á tu, Guillemet, no desconfies may de ma persona, y pensa, com ja te he dit, que la felicitat te vindrá mes aviat de lo que't pensas y quant tu menos te figuras.

--Dèu vos do bon camí! contestá'l jove.

--Eh! y de passada, (anyadí Fivaller á mossen Borra, quant ja anava á sortir la porta,) avisau que vinga al moment lo prebere Bernat Soler, rector de la capella Reyal.

--L'antich amich del desgraciat mestre Nicolau! digué Guillemet, dirigint un sospir á la memoria de son estimat mestre.

--Que Dèu l'haja perdonat! contestá mossen Borra, tot fent un acatament de cap, volent dir que cumpliria.

A las paraulas del juglar, mossen Joan Fivaller deixá anar un somrís, que no pogueren entendrer ni l'un ni l'altre dels que sortian.

### XLVI. L'amor de la terra entre l'amor del cel.

Cert es que quant Blanqueta, la hermosa y desgraciada órfana, que tornava á serho per segona vegada, fòu acompanyada al convent de Montalegre per son amant y per l'especier Ambrós, rebé de un y altre paraulas de consol, y principalment de aquell sentí espressions que revelavan lo mes gran y pur amor y li asseguravan una esperansa, qual compliment no podia ser lluny; cert es que las últimas llágrimas, los últims sospirs y las últimas miradas dels dos amants foren una nova e intrencable cadena que unia pera sempre sos cors, y mes interposantse una privació com era la de estar separats un y altre per una temporada; cert es que la fórmula de sa despedida fou renovarse mutuament la promesa de conservar eternament son pur amor, renovant al mateix la prometensa de no considerarse units per lo pur y consolador llas del matrimoni, fins á haver visitat la Verge santa de Montserrat en son sanctuari; peró era cert també, que al tancarse la porta del convent després de haver entrat en ell la depositada, li semblá estar á la sensible, enamorada y desgraciada donzella com desterrada á un mòn nou, ahont tots los objectes que la rodejavan tenia una espressió diferent, al contemplarlos, de tots los demés que fins llavors havia conegut. Pobre li semblava'l cel haventlo de contemplar del fondo de un jardí rodejat de altas parets, tristas las flors, per recordar sols ab ellas altres temps felissos, dels que la havia separat inhumanament sa cruel sort, y fins pobre'l suau carinyo de las religiosas que la procuravan consolar, al compararlo ab l'efecte maravillós de sentiments vius y grats que produhian en son cor fins las mes senzillas paraulas dels sers que ella havia perdut, y del únich en qui esperava en aquest mòn. Altas eran las parets, sí, á la vista de la enamorada separada del mòn, com llargas li semblavan las horas, llarchs los dias e inmensa la distancia que la separava del bè que ocupava son cap de dia y de nit.

En sa tristesa, en son estat continuo de recort amarch, posantse cara á cara ab sa sort, com pera demanarli compte de sa injusticia, y girant sols los ulls de son esperit cap á Dèu, quant, excitada, se veya en necessitat de consol, la pobre orfaneta no sabia trobar millor companyia que la soledat mateixa. Arrimada en un estrem del jardí, ahont se brincava un alt xiprer, allí conversava Blanqueta ab sí mateixa y ab lo trist arbre que tenia devant, de la manera que parla un esclau ó presoner ab las cadenas que'l lligan, y allí unicament era ahont se li aparexia mes viva la imatge de la esperansa, crehent que prou combatuda havia estat en sa vida, y que la seguritat infundida per las carinyosas paraulas de son amant al despedirse de ella, no podria deixar de realisarse, procedint com procedia Guillemet ab tanta formalitat y noblesa en tots sos actes. Excés de sentiment, que produheix la confiansa en tot aquell qui espera, pus quant mes trista es sa sort, mes li sembla que tè carácter de ángel lo qui la pót remediar.

Peró en Blanqueta era aquesta ilusió casi un fet verdader.

Així se espressava la melancólica orfaneta en sa soledat:

--Bríncat, bríncat, xiprer, sacut ton cap en totas direccions, que sempre, per mes que't vullas abandonar, per mes que exhales sospirs al ayre, sempre tornarás á ton centre, y may, may sortirás del estat que't senyalá la sort: cada dia mes lligat á la terra, quant mes te dirigescas cap al cel.

Sol, sol creixes aquí, xiprer, vehentte mes sol quant mes sobresurts als altres arbres, sens que ningú cuyde de regarte, á no ser per la pluja que cau del cel, sens que ningú arregle tas ramas, á no ser per la virtut que tenen las fillas de seguir la mateixa direcció que empren la mare que las ha produhit: ta companyia sòn tas mateixas ramas, y viurás així mateix encara que't falten los altres arbres que tens entorn.

Inútil es ton fruyt, oh xiprer, per mes que crescas, igual lo fruyt de ta infancia al de ta major edat y de ta vellesa, y á pesar de ser aspre ton fruyt, lo vent jugayre't bat quant menos pensas y'l espargeix tot per terra. Oh, quantas tempestats s'haurán estrellat en ton front, pobre xiprer, quantas vegadas ton inútil fruyt haurá sigut arrencat ans de temps pera anar á rodolar entre las pedras!

Ah! qué'n trau lo sol de il·luminarte, arbre solitari, si no'l necessitas pera víurer, qué'n trauhen los aucells de volatejar y cantar entorn de tas ramas, si á res los convidas pera alimentarlos, qué'n trau la terra de un jardí de sostenirte, si en qualsevol terra't sostens y't crias, fins en los turons mes escarpats y frets?

Oh, quant trista déu ser ta historia, solitari xiprer, quant aquí't trobas, plantat en un recó y tot sol!

Així discorria aquella ánima sensible, excitada per los tristos recorts de la vida, per aquellas imatges sugeridas per la memoria, que transforman en certs moments de la vida al home mes rústich en poeta, son front apoyat entre sas mans, son daurat y fi cabell deixat anar ab graciós descuyt á una y altre part de la cara, y fixa la vista en l'arbre, lo mateix que si's contemplás en un mirall á sí mateixa.

Unas amables religiosas, á las que havia inspirat inmens carinyo la hermosa depositada en lo temps de estar ab ellas, s'acostaren á Blanqueta y li dirigiren dolsas paraulas de consol, y fentli esplicar ab inocent desitj las causas de sa tristesa y part dels contratemps que havia sofert en sa vida. Gran part los en contá Blanqueta. Las monjas escoltavan ab gust, y ja se enternian al ohir la relació de certs fets, ja se esforsavan en ponderarli las ventatjas de la vida retirada, pera fugir dels perills y disgusts que ocasiona'l mòn. Quant los hauria agradat á aquellas senzillas religiosas conquistar, si així's pót dir, pera fer número en sa companyia, aquella jove, tan hermosa en son esperit com en sa figura, tan hermosa á sos ulls, que així la comparavan, per sa cabellera, á una santa Magdalena, com per sa bellesa á un ángel, ó per la tristesa de sa fas á un mártir que vola cap al cel en forma humana!

Peró las respostas de Blanqueta mes que corresponents á las bonas paraulas de las monjas, semblavan ans bè una glosa de las mateixas reflexions que li havia inspirat la contemplació del xiprer.

--Ay mares, los deya, per demés es tráurer de mon cap la idea fixa que'l domina y que'm concentra, per demés ¡ay! sòn los sospirs que jo dirigesch al cel, pus me distrau y m'atrau sempre un sol objecte que es de la terra.

Sola he hagut de víurer en lo mòn. Una mala sort sembla que m'haja condempnat fins ara á pérdrer lo cuydado que algú m'haja volgut donar, y á que sia ma única companyia la soledat mateixa y la tristesa, que sòn las fillas de mon cor, pus tot lo que he vist entorn meu ha desaparegut, y sols faltaria ¡ay! que m'abandonás l'únich cor que viu ab ma vida.

De poch profit he sigut jo en lo mòn, pus lo bè que podria fer ningú ha pogut disfrutarlo llarch temps, que desgraciada he sigut en tots los temps de ma vida, y'l vent de la mala sort ha espargit per terra tots mos desitjs y totas mas ilusions!

Ah! Qué n'he tret de las ventatjas de la vida, si he sabut víurer ab contratemps, qué significa la alegria del mòn si jo no he pogut proporcionarla enterament á ningú, qué m'importa'l lloch ahont dech víurer si tots sòn iguals pera mi, mentres no's millore ma sort?

A aquestas esclamacions, qual significat no podian compéndrer bè las senzillas religiosas, contestá una de ellas, dihent á Blanqueta:

--Donchs per tot lo mateix que diheu, germana, ¿qué millor que olvidar aqueix mòn ingrat, y dedicarse com nosaltres á una vida tranquila, consagrada purament á Dèu? Trobaréu, per ventura, cap altre remey, fora de aquest, que us cure las penas y amarguras del cor? Quin remey es lo que trobaréu volent víurer en lo mòn?

--Quin? respongué suspirant Blanqueta. La esperansa.

Al pronunciar aquesta paraula la trista depositada ho fèu ab certa espressió y alegria, que semblava fos ja un preludi de la felicitat que se li acostava.

En aquell moment, entrant corrents una altre religiosa, comensá á donar veus pel jardí, anomenant á Blanqueta, y fentli senyal ab la ma pera que s'acostás á ella.

--Qué es aixó? preguntaren las altres germanas.

--Quí'm demana? digué Blanqueta, posantse en peus, y mirant alternativament á la porta y al xiprer, ab ulls que espressavan tota la forsa de la esperansa que acabava de anomenar.

--Hi ha dos homens al parlador que demanan per vos, y, segons han dit á la mare portera, vènen á buscarvos: es l'un lo mateix jove que us acompanyá aquí, y l'altre es un servidor de la casa del senyor Rey.

--Ah! esclamaren las altres religiosas, tristas y enternidas. Pobres de nosaltres! Com quedarem aquí, Blanqueta, sense vostra bona companyia! Tant que us estimavam! Tant bè que estavam ab vos!

Blanqueta, mentres així li parlavan las religiosas, havia quedat, desde que sentí la agradable nova, ab la vista fixa en lo xiprer, peró dirigintli, nó ja una mirada de compassió com ans, sinó de complacencia y alegria.

--Qué mirau? li preguntá la monja que esperava.

--Miro aqueix arbre, contestá Blanqueta tot marxant, que fins ara m'havia semblat trist y ara'm sembla alegre. Sí, joyós xiprer, en tu veig la forsa y la constancia, en tu veig una superioritat digna de enveja, en tu veig la consoladora sombra que fins ara no havia vist mirant á ta punta, y en tu, per fi, veig lo que á mi mes m'alenta, l'inmutable verdor de ta fulla, la esperansa que ton color significa.

Apoyada en los brassos de las amables religiosas sortí Blanqueta fins á la porta del parlador. Despedintse allí ab la major ternura de totas ellas, besá la ma á la priora, y passá la porta. Las personas que's presentaren llavors á sa vista eran son amat Guillemet, que la saludá ab una llágrima y un sospir, espressant ab silenci tot quant podia espressar un cor enamorat y ditxós, y mossen Borra, lo nou amich, que estava encargat per mossen Joan Fivaller de certs secrets, qual resultat no podian saber per llavors los dos amants.

--Lo cor me diu que s'han acabat mas penas, digué mirant Blanqueta á un y altre ab contento.

--Sí, contestá'l juglar; dòna lo bras, donzella, á ton futur espós, y segueixlo allá ahont ell vá.

--Espós? preguntá Blanqueta admirada. Recordas, Guillemet, una promesa que tenim feta un y altre...?

--En tant la recordo, que no veig la hora de cumplirla. Mira'l vestit y la provisió que porto, mira'l vel que aquí te entrego, ab lo qual has de cubrir ton front de verge, mira l'encorvat bastó que porto á la ma, y tot te dirá ahont devem dirigirnos desde luego.

--Es á dir, que anam á Montserrat?

--Sí, á Montserrat, á demanar á la Verge que'ns fassa bons casats, y'ns done la ditxa que jo tan necessito per mon amor y que tu tant mereixes, amada Blanqueta, per tas desgracias.

--No es bon casat qui no anat á Montserrat, contestá mossen Borra, unint los brassos dels dos amants, y donantlos ab tota efusió una abrassada als dos á un temps. Anau, anau, á aquell cel de la terra, á pregar á la Verge per los que quedam en aquesta vall de llágrimas... que quant tornaréu, jo us asseguro que moltas cosas novas haurán succehit, peró entre ellas moltas de bonas pera'ls nous casats.

Mentres los dos novis partian, mossen Borra, tornantsen en direcció oposada, deya entre sí:

--Que vajan á gosar després de tant patir. Poch saben ells que demá, mentres ells gosarán, pót ser sacudirá sas camas en la forca lo malehit rival, lo que havia sigut la causa de la mort del falconer; lo que ab sas bombardas havia deixat tants órfens en las planas de Urgell... lo matador dels pares de Blanqueta. Justicia divina! Quí podrá dubtar ja de que tot ho compensas?

### XLVII. No es bon casat qui no ha anat á Montserrat. Los amants romers y l'hermitá de San Dimas.

La mort del dolent, á qui sols plorava un gos. Mudas las diuhen á las pedras, y no obstant aquesta crehencia queda falsa tan prompte com fereix als ulls l'aspecte de la montanya de Montserrat.

Sòn en efecte mudas pera parlar á la orella, pera enviar aquells sorolls ab que los sers vius se espressan, peró ¿qué hi fa, si son silenci, sa fisonomia, la poesia que las rodeja y fins los elements que las sostenen parlan eloqüentment al esperit, despertant en lo cor los mes nobles sentiments y presentant á la imaginació los quadros mes admirables, reals é ilusoris al mateix temps?

Aislada la montanya, presentant una forma diferent de totas las demés del mòn, pus sembla verdaderament serrada de dalt á baix per tots estrems, sentada á la vora de un riu, que li envia sas humitats pera que ella li retorne boyras, ja sia al mitj del dia, quant lo sol, prenentla de ple ple, descubreix tots los recons y trencats de sa crosta, ja al posarse'l sol, quant, esbrinantse sos raigs per entre'ls inmensos pilans de pedra que forman sa erissada caballera, fan náixer mil combinacions de variats colors, ja sia, per fi, cuberta per una negra tempestat, que sacut llamps y llampechs en totas direccions, donant, pót ser, al espectador una idea que sembla massa pagana de sa forma olímpica, ó millor, sent cuberta sols per mitja tempestat, de manera que la part superior se véu clara y pacífica, mentres en la part baixa regna la obscuritat y brama'l tro, com si fossen lo primer y l'últim llibre dels cants de Dante reunits en un sol quadro: parla Montserrat ab tots aquests aspectes al cor del que'l mira; enviant desitj de pau y de virtut al que no'n tè, inspiracions al poeta, espant ó raciocini al malvat, forsa y orgull als naturals, quant se'ls ofereix com baluart pera defensar la patria, y sempre admiració á quants lo contemplan, de lluny, de prop, de dalt á baix, ó de baix á dalt.

En compte de ser mudas sas pedras, es l'home qui's torna mut al contemplarlas, de manera que es sols l'esperit qui parla, y de tal manera se espressa mogut per totas las potencias y remogut per los sentiments, que entre l'esperit sorprés y las pedras mudas, entre l'home concentrat y'ls gegants de pedra que aguaytan son cap y vigilan per aquellas alturas, se entaula un diálogo ó conversa, la que no es may interrompuda en tant que l'home posa sa planta sobre la montanya ó la véu ab sos ulls, y es mantenguda encara durant molt temps al separarse, per lo viu recort, per la impressió íntima que deixa en l'ánimo la memoria de aquell gran quadro, quals bellesas se veuhen, fins de molt lluny, ab los ulls del esperit.

Si á aquest efecte mágich s'agrega la part piadosa, desarrollada allí com en son lloch y mes propi temple, reservat per la naturalesa á aqueix fi, no podrá menos la ánima cristiana de elevar sos ulls á Dèu, que tals disposicions combina, demanantli misericordia y perdó dels erros, espressant los mes vius desitjs de obrar bè y de que domine'l bè en lo mòn, ja que es lo supremo Bè qui'l regeix.

Gran es encara en aquests temps l'admirable efecte que produheix tan sabia y antiga combinació, de poderse contemplar junts lo maravillós de la naturalesa y la veneració y culto magestuós que's dòna á Dèu en Montserrat, peró pera formarse una verdadera idea de lo que pót ser, precís es que'l lector se transporte á sigles passats, á aquell, per exemple, en que tè lloch l'asumpto de aquest llibre: llavors veurá esplendorosas y brillants las dos meytats del quadro, la naturalesa, la montanya en tot son vigor y hermosura vegetal, lo culto ab tota sa magestat y grandesa, conjunt envidiable, que la Historia'ns deixa ullar, peró no saborejar del tot, y devant de qual memoria'ns quedam com uns noys á qui se ensenya una bonica joguina, que es tancada mentres la miran.