Part 35

Mes aquí un nou aconteixement inesperat vingué á desviar de son goig al juglar y á detenir al Rey, que, accedint al prech de son fill, se esforsava pera alsarse de la cadira, apoyat en lo bras de qui mes estimava. Una veu descompassada y atrevida cridava en la antecambra com may se havia ohit en aquell lloch:

--Pas, pas! Teniu pietat á la última víctima del zel y de la lleyaltat, senyors y cavallers. Deixaume arribar fins als peus de mon amat Rey, brotant la sanch encara de mas feridas, pera que's convence de quant necessari es lo rigor contra'ls infames!

Prompte conegueren que tal veu era la del majordom del palau. En efecte, sorprés en estrem mossen Borra, saltá á la porta, y quedá mes sorprés encara al véurer lo que passava en la antecambra. Lo majordom, tot ell ensangrentat, y ostentant en son front una llarga ferida, que li prenia la meytat de aquest desde'l pòls esquerre, desfigurat enterament y ab la cara inflada, portant sa capa rotllada sota'l bras y son barretó á la ma, com olvidat enterament de la etiqueta palatina y de la dignitat de son cárrech, per la desesperació que aparentment respirava, desohia las veus dels cavallers y dels porters, y se empenyava, contra las ordres donadas per Sa Altesa, en penetrar fins en l'interior de la cambra.

--Qué es aixó! Qué es lo que veig! esclamá mossen Borra. Sí! Es ell!... Lo majordom!... y tot ensangrentat!

Al ohir l'infant la noticia que li donava mossen Borra, confirmant la sospita que ja havia tingut de que era aquella veu la del majordom, avansá també fins á la porta, y detenintse en ella, com pera impedir la entrada, esperá á véurer quin objecte tenia aquella estranya novetat que l'acabava de sorpéndrer. Al descubrirlo'l majordom, que no havia cessat de cridar pas! pas!, continuá esclamantse, encara ab mes desespero, de esta manera:

--Oh! Gracias á Dèu! Ja que al menos vos descubresch á vos, senyor Primogénit, columna principal y poderosa de la magestat y del poder reyal; deixaume pas fins als peus de vostre pare august, pera que contemple'l triunfo de mon esfors, y per mon triunfo confie ara mes que may en lo triunfo de tot. Atacat, senyor, per tots costats y per infinitas turbas armadas de punyals y espasas, al dirigirme aquí per la Plassa Nova, y sentint entorn meu horrorosos crits contra la magestat del Rey y sa reyal familia, no he tingut altre recurs que invocar los sagrats noms que ells malehian, y obrirme pas ab ma espasa, sacudint á dreta y esquerra, y desfent ab la forsa de mon bras aquell remat de cobarts y assessins. Alguns pochs, han sortit en ma ajuda, no sè de ahont, y tan mesquins y débils han sigut los altres, que al véurer córrer la primera sanch, espantats y sens ordre, han fugit com á bandas de palomas que veuhen lo milá. Ja ho veheu, donchs, senyor. Lo temps corre y no's déu pérdrer. Súrtian prest los cavallers lleyals en defensa del Rey; jo realisaré'l plan que he promés idear, y, no ho dupteu, demá'l poder reyal veurá sota sa planta aqueix altre poder despótich y popular que es l'embrás y la sombra constant del trono dels reys.

Al ohir mossen Borra desde l'interior de la cambra aquestas paraulas, no pogué menos de esclamar desesperat:

--Mentida! Falsedat! Jo acabo de passar per la Plassa Nova y res he vist, ni's troba ningú del poble per aquell cantó.

Encara que l'infant no ohí clarament lo que deya en veu baixa'l juglar, peró conegué que se esclamava y que se escruixia de la ponderació del majordom. Peró llavors mes que may convenia guardar prudencia pera no espantar á la llebra; així que, manifestant lo Primogénit gran sentiment, ab veu molt suau contestá sols al majordom, no podent pensar que est ignorás lo que acabava de succehir allí.

--De lamentar sòn los contratemps y de agrahir sòn las ofertas dels lleyals, peró després de la tranzacció que acaba de tenir lloch entre'l Rey y'l poble, sols devem esforsarnos en solidar la pau, ans que promóurer nova guerra.

Al ohir lo majordom la paraula tranzacció, quedá més que sorprés, pasmat, y en sech doná mostra de que era una farsa y mentida quant deya, pus ni sabé qué dir ni pogué conservar exteriorment la apariencia de furia ab que s'havia presentat.

--Tranzacció?... Tranzacció entre'l Rey y'l poble! Es possible?

Un dels concorrents, acostántseli á la orella, li digué en breus paraulas lo que acabava de succehir. La ignorancia del majordom era perque, venint de altres estrems de la ciutat, que estavan casi deserts, pera que ningú s'admirás de sa sanch y sa ferida, havia procurat entrar en lo palau, evitant enrahonar ab tothom fins á arribar á la antecambra, que ell havia escullit com á lloch pera representar sa farsa. Fins allí no s'havia desembrassat de sa capa y descubert son front ensangrentat, y fins allí no havia comensat á donar los imprudents crits ab que volia atráurer la atenció y l'interés de tothom.

Lo príncep continuá:

--No hi ha necessitat de que's desvetllen mes los bons, quant lo perill desapareix. Ja podeu retirarvos, consellers, oficials, cavallers y amichs, pus la salut del senyor Rey exigeix descans y quietut, y vól que'ls que no l'han desamparat descansen y's reforsen també pera quant convinga. Demá será un altre dia. Y vos... majordom, anau, anau també á descansar, y no penseu en vostres perills, que demá será'l dia en que la magestat del senyor Rey donará á cada un lo que mereix, premi pera'ls bons y cástich pera'ls dolents.

No's pararen los verdaderament bons en lo significat de aquestas paraulas, y ningú las entengué menos que'l majordom. Los primers saludaren al príncep, y després de oferir sas personas, s'en anaren: l'altre, vehent en gran part desbaratada ó inútil sa esperansa, pensá solament en la necessitat que tenia de anar á desfer precipitadament lo diabólich projecte que havia ideat, y saludant també, s'interná per altres habitacions del palau, dihent entre sí en son nou contratemps:

--Ja está vist! De nou s'ha tornat vent ma esperansa. Malehida terra y malehida ma ambició! Malehida terra, pus no'm puch arrelar en ella y sembla que'm sacut de sí!

Y després de detenirse un moment al mitj de un dels corredors del palau, com que'l fixás una nova y repentina idea, anyadí, tot dirigintse á la estancia ahont hi havia la llibreria del rey don Martí:

--No ho perdam tot. Jo aniré á desfer lo fet, y encara que's pert ma esperansa, molt será que demá no trega algun profit de mon esfors, pus m'ha vist ja'l príncep ab lo front ensangrentat... Peró, entretant, no deixem enderrera al que es causa de ma desgracia, no olvidem la venjansa. Jo't jur, malehit juheu, que me l'has de pagar!

Y prenent un llum del demunt de una taula, s'introduhí resolt dins de la llibreria.

Així que havia desaparegut de la presencia del príncep, y quant aquest anava á tancarse interiorment en la cambra, detenintli'l bras mossen Borra, li digué:

--Deixaume sortir, senyor; deixaume sortir. Ja tornaré després.

--Y ahont vóls anar?

--A seguirli'ls passos, contestá'l juglar. Ja l'he seguit ans fins al campanar de la catedral, fins á la cort del veguer, ahont ha donat ordre de part del Rey que se soltassen los presos al sentir tocar la campana, y després l'he perdut... No vull que se'm perda ara. Deixaume sortir, deixaume sortir, y ja veuréu com será de profit mon aguayt.

Als primers passos que doná mossen Borra, y vehent desde un cantó de un corredor com lo majordom se ficava en la llibreria, se senyá admirat lo juglar, y no pogué menos de dir:

--Com hi ha mòn, ara sí que no t'entench, Bantayrol: á tal hora de nit, cansat y ensangrentat, ficarse entre llibres. No pót ser sinó que busque las profecias del sabi Merlí, pera véurer si volará quant estiga á punt de cáurer al llas. Peró ja estás fresch, que la ferida de demá será mes fonda que la de avuy, y cap metge te la curará, encara que tornás mestre Arnau ab lo sèu *Flos florum*. Tu sabs perque has entrat... tu sortirás.

### XXXV. Lo baylet. La peste de la glánola.

Nova orfandat de Blanqueta. Solen dir que'ls mals de casa fan olvidar los del mòn.

Pera conéixer la forsa de aquesta veritat no hi ha mes que transportarse de nou á la casa del desgraciat falconer Joan de la Murtra, de la que fa ja temps que'ns havem separat, distrets en lo que'l mòn oferia per los carrers y plassas de Barcelona.

Ple de soledat y desconsol era'l quadro que la casa del falconer presentava, desde que aquest baixá rendit y abatut del terrat, pera deixarse anar ab prou feynas demunt de son llit.

Lo natural cuydado de Blanqueta, lo carinyo y respecte que professava á son protector, y en part la vergonya de sa culpa, havian posat en una situació tan trista á la tímida noya, que no sabia qué ferse, y tan prompte s'alsava ó avansava un pas pera averiguar clarament la causa de lo que feya patir á son pare, com se detenia dubtosa y avergonyida, no tenint esperit tan sols ni pera obrir la boca.

Sa congoixa cresqué mes y mes, vehent que passava'l temps, que'l falconer no's movia del llit, y que, escoltant ab atenció, sentia com que son pare respirás ab gran pena y molt esfors.

Lo carinyo ho vencé tot. Mirant ja com á nova culpa lo permanéixer indiferent, se resolgué á acostarse á la vora del llit, y ab tot amor, preguntá al falconer:

--Pare, pare. ¿Que no us trobau bo? Qué teniu? Voleu alguna cosa?

Dos ó tres voltas se repetiren aquestas preguntas, sens poder véurer, al ferlas, l'estat que presentava la cara del pobre falconer, per estar aquest girat de espatllas, mes cada volta s'emportava la noya la mateixa resposta, que la obligava á tornarsen mes trista y mes dubtosa.

--Res, res,... no vull res. Tórnaten á la botiga á tenir compte... Ja t'avisaré si per cas.

Es de advertir aquí que, pera portar certs recados, comprar alguna minestra, anar á buscar aygua y també pera ajudar á tenir las telas, los reclams y las buscas quant anavan á parar, tenia pres ja de molt temps lo falconer á un xicotet, fill de un hortolá de fora del Portal nou, que havia servit de baylet á algun altre hortolá, y ab lo nom de baylet s'havia quedat y de baylet verdaderament feya en casa de Joan de la Murtra, sent en cert modo lo companyó de Blanqueta, y companyó sens gelosia, sobre tot desde que la noya s'havia tornat tan dona y guapa, deixant al baylet petit y magristó com sempre, de manera que'l minyonet tenia ab ella la franquesa de germá y al mateix temps lo respecte de mestresa.

Aquell dia, per desgracia, entretingut y embadalit lo minyó ab tot lo que veya pels carrers, y ab lo moviment de gremis y gent armada que's notava, tardá mes que may á tornar á la casa, y aixó contribuhí mes á que Blanqueta s'impacientás no vehent la hora de poder saber en clar lo que'l falconer tenia.

--Si al menos tornás lo baylet, deya, no'm veuria tan sola y perturbada... y á mes, que com es tan esparvillat, pót ser faria dir al pobre pare lo que ara tal volta no'm vol dir á mi... Ay Dèu meu! Y quina mala sort es la meva, y quina desgracia ha sigut la de acostarse per aquí aquell mal home! ¿Quí sab ara lo que será de mi de aquí endevant? Animeta de la meva mare, prega á Dèu, per amor de Dèu, que'm trega de aquests perills! Ay mare meva, si visquesses, quina altre fòra la sort de ta desgraciada filla!

En aquell moment entrá de un salt en la botiga lo desitjat baylet, aixerit y saltador com sempre, portant á la ma un mocador ple de petxinas, que'l falconer li havia fet comprar.

--Gracias á Dèu, gracias á Dèu! digué Blanqueta així que'l vegé. Sembla com que un ángel t'ho haja dit. M'en alegro de que no m'hajas fet pérdrer mes temps la paciencia.

--Que tenias gana? contestáli ab tota naturalitat y gracia'l minyó. Temps falta de aquí á dinar, y si encara las has de cóurer.

--Sí, per gana estich y per petxinas: ja t'asseguro...

--Es que m'ha costat trobarlas, peró he dit han de ser petxinas... y ho han sigut.

--Calla, home, calla, que poch sabs tu lo que passa.

--Qué? preguntá tot admirat lo baylet.

Blanqueta sospirá ab gran pena.

--Qué't passa, minyona? Sembla que estás tota mística, y com si haguesses anat á confessar.

--Ah! Pobre baylet y pobre de mi! Poch sabs tu la nuvolada de casa.

Lo baylet se posá á ríurer com un boig.

--Calla, plaga, calla! Psit! No crides...! Per amor de Dèu!

--Peró bè. ¿Qué tens?

--Qué tinch? que'l pare está malalt... y lo pitjor es que no'm vól dir lo que tè.

--Lo Joan? Bo y sa l'he deixat aqueix matí.

--Donchs ara no ho está. Si tu hi entrasses poch á poquet, (anyadí ab veu baixa Blanqueta,) pót ser te diria alguna cosa...

--Qué estrany! deya entre sí y tot admirat lo baylet. No voler entrarhi ella, y créurer que á mi'm dirá lo que á ella no li ha volgut dir.

--Creume, baylet! Éntrahi tu, y pót ser...

--Bè, bè. Allá vaig... Com que'm sembla que no déu ser tant com dius.

Y posantse de puntetas, seguintli al derrera Blanqueta, que no s'atreví á passar de la escala, aná acostantse al quarto y á la alcova'l baylet, tot arrasserantse per las parets, fins que arribá á véurer bè la cara del malalt. Pochs moments ans, sentintse ab major agitació'l Joan, s'havia girat pit per amunt, y penjava son cap á un costat en direcció á la porta.

Ans que l'arribás á véurer lo baylet, ab tota la inocencia de sa edat y senzillés de son geni, no sabent com iniciarse en cas tan compromés, cregué lo mes propi donarli compte dels encárrechs, y així, ja tot entrant, li digué fent mitj l'alegre:

--Ayre, Joan, que ja vos porto las petxinas. ¿Que no estau bó?

Y tot dihentli aixó, arribá á acostarse'l baylet fins á un punt en que's veya bè la cara del malalt.

Mes, oh sorpresa! L'inocent servidor reculá espantat, sens esperit pera fer cap altre pregunta, al véurer que'l Joan tenia la cara com inflada, y que'ls ulls estaban mitj tancats, obrintse sols ab molta pena, pera clavarse en la persona que'l mirava, y ab espressió suplicativa.

Anava ja á girar lo pobre minyó, tremolós y espantat, quant torná á detenirse, al sentir uns forts esbufechs del malalt, que sens dubte volia espressar alguna cosa y no podia.

--Uf!... Uf!... Eh!... Eh!...

Tals eran las únicas articulacions, si aquéix nom mereixen, que sortian de la boca del desgraciat falconer.

Encara que pasmat lo minyó, vehent lo trist estat de son amo, no pogué menos, pus així com així ja hi era, de fer un esfors, tant pera parlar, com pera inspeccionar detingudament la confusa cara de son amo, y á tal fi, se posá al mateix costat del llit, y li repetí de nou:

--Joan, ¿que no us trobau bo? Voleu alguna cosa? Voleu que entre Blanqueta?

L'esfors del malalt fou aquí major que poch ans, peró ni temps tingué de observarho'l baylet, pus, com sorprés de fástich al tocar al llit de son amo, retrocedí en seguida, tapantse'l nas ab los dits, y fent ab la boca, mentres s'en tornava, com quant se está en perill de provocar.

No li calgué parlar al baylet quant arribá á fora, pus trobá ja á Blanqueta, que s'havia estat prop de la porta, desfeta y plorant com una Magdalena.

--Ay Blanqueta! li digué'l baylet així que la vegé. Jesús, Maria, Joseph! Y qué es lo que li han dat al pobre Joan, que de tal manera empesta?

--Qué! Parla, digas.

--Ay mare meva! Li surt un fetor, un baf de la boca, que sols de pensarhi se'm regiran las tripas.

--Vóls dir?

--No vull dir... Éntrahi y ho veurás.

--Pót ser ha vomitat, y...

--Nó, nó: prou ho hauria vist. No es res de vómit. Es una pudor tan gran, que no sè á qué compararla. Y després... si li vegesses la cara, Blanqueta... ¡quina cara y quins ulls! Si no sabés que es ell, no l'hauria conegut.

--Trista de mi! trista de mi!

--Peró éntrahi, dona, y déixat de plorar, que no'n treurás res.

La desgraciada Blanqueta no sabia qué ferse, y's trobava, com se sól dir, ab las mans lligadas. Anava de dreta á esquerra sense consol, escabellantse y plorant, y l'inocent baylet, admirat de aquella indecisió ó respecte, comensava á créurer que tot alló era mes serio de lo que semblava, y no feya mes que seguir ab los ulls á la noya. Un y altre's miraren per llarch rato, com volentse preguntar y sense saber de qué, mes á la fi Blanqueta digué, plena de ternura y sentiment:

--Baylet, no'm deixes!

--Ahont vóls que vaja?

--No, no'm deixes! Per amor de Dèu t'ho demano!

--No tingas por, dona. Com vóls que't deixe. Demá pót posarse bo'l Joan, y llavors...

--Demá dius?

--Demá ó un altre dia.

--Tan de bo que així fós! Si Dèu ho fes!

Y torná á seguir un altre rato de silenci, y's tornaren á mirar un y altre, y fou també Blanqueta la primera que torná á parlar, dihent ab la mateixa ternura á son companyó:

--Qué farem, baylet?

--A mi m'ho dius? Qué farém, Blanqueta?

Y vehent lo minyó que sa amiga estava tant indecisa, digué resolt per fi:

--Ba, ba. Jo no sè perque gastas tantas posturas. Éntrahi de una vegada, sinó no'n sortirém. Perque, si vóls que't diga la veritat, me fa ríurer un poch que tingas tans miraments y tanta por, quant pót ser no es res lo mal que tè... Alguna enrabiada que tal volta haurá pres...

--Y tal enrabiada y tal cosa! esclamá Blanqueta, aumentant son plor. Donchs vaig á entrarhi, y mentrestant, baylet, podrias anar á dirho al Ambrós, al vehí...

--Tens rahó, que es especier, y quí sab si alguna beguda, ell que sab tant, nos treurá de apuros.

Y efectivament, sortint de un salt lo baylet á complir l'encárrech, se decidí Blanqueta á acostarse al llit de son estimat protector.

Lo que allí passá entre aquellas dos personas tenia la eloqüencia de la nit, es á dir, la espressió de aquellas nits qual espectacle es eloqüent y parla á la ánima, sols perque es fosch y mut.

Blanqueta percibí realment, al acostarse al llit, lo fetor de que li havia parlat lo baylet, peró poch era alló pera qui, pensant en l'agravi que havia fet á son pare, y vehent en tan gran postració al que fou son únich amparo, sols hauria volgut en aquell moment, y hauria dat tota sa sanch pera conseguirho, recurs y medi pera tornar la salut á son estimat protector, y pera borrar lo ressentiment que de ella pogués tenir.

Plena de carinyo, acostá sa cara Blanqueta á la de son pare, que veya del tot desfigurada, y fins posantli la ma sobre de la sèva, que sentí cremar, li preguntá ab suavitat y dolsura qué era lo que tenia y si volia alguna cosa. Peró era per demés: l'ensopiment del malalt era cada volta mes fort, y sols de tant en tant tenia alguna intermitencia, en la que semblava regonéixer entorn de ell y sentir. Mirava Blanqueta, plorant á llágrima viva, la desconeguda cara de aquella persona á qui tant estimava y respectava, y en va la forsa de son carinyo y l'anhel de sos ulls pogueren lograr que s'obrissen los del pobre malalt, lo qual seguia ab un entorpiment que semblava germá de la mort. A la fi, després de molt esperar y de molt parlar á la orella y de apretar la ma al malalt, lo pobre falconer obrí sos inflats ulls. Oh alegria y consol! L'home que, mitj malalt, sols s'havia fixat en la persona per qui anavan á cáurer tants mals sobre de ell y de sa casa, sentintse en la postració de la febre, hagué de arrepentirse en un recó de sa ánima de sa indiferencia ab aquella mateixa persona, pus al fi y al cap, de ella era de qui podia rébrer consol en aquells moments, y desesperat ja de trobarlo en son ensopiment, acabava de esperimentarlo gran y excessiu sols de sentir ressonant á sa orella la grata veu de sa cara afillada, y mes encara de véurer devant de ell la hermosa figura de Blanqueta, que l'acariciava y consolava. No pót presentarse ab mes oportunitat y bellesa, en la imaginació de un mortal, la idea y figura de un ángel que pórta consol al esperit, com se presentá en aquella ocasió la figura de la hermosa orfaneta, al capsal del llit del desgraciat falconer!

Així que'l malalt regonegué á la persona que l'aconsolava, son cos fèu com un esgarrifament, y fins la cara's contragué á impuls, sens dubte, de un íntim sentiment de gratitut, que fins pogué llegirse en sa desconeguda fisonomia, y sobre tot, los ulls del malalt se fixaren ab tal esfors en los de Blanqueta, que aquesta arribá á créurer que endevinava quant lo malalt li podia ó volia dir.

--Ánimo, ánimo, li digué llavors. No us espanteu, Joan, que mentres me tingau aquí...

Blanqueta, sensible y no podent continuar, esclafí en un plor: lo malalt adonantse de las llágrimas de la noya, torná á esgarrifarse, fèu un esfors de obrir los ulls, y de ells, que estavan fixos y com clavats, rodolá una llágrima, sola y seca, que's perdé cara avall del infelís malalt. Era alló'l llenguatge de la ánima, que sols parlava y respirava pels ulls del cos mort, era la eloqüencia de la nit, que parla al mortal per lo mateix que es fosca y muda!

Passat aquest moment, los ulls del malalt se tornaren á aclucar, y per demés foren las paraulas y'ls esforsos de Blanqueta: la pobre orfaneta no pogué rébrer ja cap mes mirada de son generós y desgraciat protector!

En mitj de son desconsol, en mitj de sas llágrimas, que derramava en abundancia, olvidada de son amor y fins de las causas que havian portat al falconer á tal punt, pus sols pensava en la sort de aquella persona que la havia favorida y amparada en sa desgracia, ni sabia Blanqueta qué ferse, ni tenia per de prompte mes esperansa que la tornada del baylet, quant sentí ressonar en la botiga la ronca veu del especier, al que baixá á rébrer en seguida.

--A véurer, á véurer, deya'l catxassut Ambrós, tot enrahonant ab lo baylet. Vejam, donchs, que tè'l bon Joan, si es que pót ser l'han mal mirat ó es que s'ha menjat alguna perdiu pudenta, ell que se envaneix de menjarlas baratas.

Y tot dihent aixó, aguantantse la panxa com solia, posá'l peu en lo primer grahó, disposantse á pujar la escala, perque es de advertir que era tanta sa catxassa, que cada escaló li servia de replá sempre que tenia que pujar. En tal punt se topá ab Blanqueta, que baixava desaforada y plorant, y al véurerla així, ab sa acostumada frescura, y sens fer cas de las senyals que la noya li feya pera que baixás la veu, li digué tot rihent:

--Qué tens, minyona? Semblas als infants que van derrera de San Sebastiá, quant li fan pregarias. Vaja, vaja, que no hi déu haver pera tant... Pobre minyona! Está acostumada á que sempre li balle la aygua al devant, y ara per res li sembla que s'ha de acabar lo mòn.

--Ah! poch sabeu lo que passa. Pujau, pujau Ambrós, y'l veuréu tan ensopit, que sembla mort. De vos confio, sinó, no sè lo que'm faig.

--Anem anem. Peró no tingas por, plaga, que aixó no será res. Ja ho deya ara al baylet ¿que pót ser vareu menjar alguna perdiuota.?...

Y ja tenia la cama alsada á punt de apoyarse en lo segon escaló, quant una indiscreta resposta del senzill baylet detingué en sech al catxassut Ambrós, y fins li fèu agafar un ayre de llestesa que no solia tenir.

--Ja podria ser lo que diheu de la perdiu, encara que ni l'he vista cóurer ni n'he tastat, digué'l baylet; y ara m'en recordo, que no us ho havia pensat á dir, pus li surt de la boca un fetor tan gran, que sembla com si prop de ell hi hagués una rossa.

--San Roch gloriós! Tan gran fetor li surt de la boca? digué l'Ambrós, retirant lo peu, y fins baixant del primer escaló.

--Sí, sí, respongué Blanqueta, que havia girat per amunt, crehent que'l bon vehí l'aniria seguint. Es una cosa que no's pót aguantar ni á deu passos...

--Aixó son figas de altre paner, anyadí pera sí y tot tapantse dissimuladament lo nas y la boca l'especier. Sembla una maledicció, que de soca y de arrel may se pugan tráurer aquestas bravadas de la nostra terra. No voldria que tornassen, ab bona fe, ni per totas las ganancias que'm deixan!

--Que no pujau? preguntá Blanqueta desde'l cap de la escala. Peró, Ambrós, ¿qué fèu?

--Nó, nó: baixa tu, contestá l'especier, fent senyal ab la ma á Blanqueta pera que baixás, y tot dirigintse á la botiga. Val mes, noya, que'l deixes descansar, que mentres reposa...

--Peró com podeu saber lo que tè, si no l'haveu vist? En veritat vos en tornau?...

Blanqueta al dir aixó ja era abaix en la botiga, y detenia per la mánega al especier á fi de que no s'en anás.