Part 34

--Donchs, rey Fernando, recordau que tots los reys, vostres passats, també ho juraren, y així com ho prometeren, així ho guardaren. Jo no dech dir res mes, que no es lloch de qüestionar lo dret, sinó de sostenir la rahó, y aquesta's mostra sols ab lo que acabau de confesar, que del demés jo'n prescindesch. Vostra Altesa no vól seguir ni imitar á sos passats, ans bè'ls vól contradir y repéndrer: l'actual rey de Aragó vól trencar son jurament, vól venir á menys de sa paraula! Basta pensar sols en aixó, senyor, pera que'ns maravellem y pera que'ns pese tal injuria, sí, injuria que sobre de nosaltres cau.

--Y mon afront? interrompé'l Rey ab forsa.

--Afront? No'l sè véurer. Teniu per afront lo ser nosaltres constants en la observancia, y la facilitat en mostrarla á nostre Príncep, pregantlo al mateix temps? De la República sòn y han sigut sempre las imposicions, senyor, present vos feren aquesta condició al jurar, y dihent que la cumpliriau, vos acceptaren per rey. Si perque exigim lo cumpliment vos creheu perjudicat en la honra, no sòu vos lo jutge propi que haveu de judicar de vos mateix; mes pensau com vullau, que, per part nostra, sens faltarvos al respecte, convé dirvos quina es nostra resolució.

--Quina? parla. Aixó espero.

--Es, senyor, si vos insistiu en preténdrer tal inmunitat, que no deveu tenir, ans pérdrer las vidas que la llibertat.

--Bè, bè, digué'l Rey, ab to encara mes irónich. ¿Donchs preferiu ans pérdrer las vidas?

A aquestas paraulas Fivaller sortí de sa circunspecció, y avansá involuntariament un peu endevant. Sos ulls y sos moviments semblavan desde aquell instant com guiats per un impuls que fins llavors tal volta havia dormit: lo tribuno's trobava en sa verdadera situació.

--Sí, rey de Aragó, digué ab arrogancia, sí! Preferim ans pérdrer la vida y mil vidas que tingam, que no es la mort la que'ns espanta. ¿Qué mort mes ditxosa ni mes gloriosa que la mort per la llibertat, que morir pera ornament y renom de la República? Vinga la mort, sí, pus morts nosaltres nos celebrarán y honrarán nostres ciutadans mes que no celebraren los athenenses y romans á aquells dels sèus que havian mort també per la República. Vinga la mort, que mes encara alcansarém ab ella, mes sí, pus alcansarém premi de Dèu, així com lo alcansaren los mártirs, que mártir es qui, morint per la República, mor per la veritat y la justicia. No deuria amonestarvos, Rey, peró sò cristiá y sento un deber en ferho pera vostra salvació: la víctima es inocenta. Guardauvos, donchs, de faltar á son respecte, pus si morim, senyor, per cert tingau que no morirém sens venjansa.

Lluny de conmóurer aixó al Rey, tocat aquest en lo mes viu de son orgull, girá de nou la cara envers los que'l rodejavan y digué:

--Quanta ximplesa cáp en los homens! Impossible sembla que's puga confóndrer la justicia ab la avaricia y la vanitat, y que cregan morir ab gloria quant moren sols vana y temerariament! Y encara's comparan als athenenses y als romans y als mártirs y... Oh orgull! Lo que voldrian verdaderament es que's matassen á homens sens culpa, que's saquejassen los tresors, y á no ser així, si es que sols defensan son dret ¿á que vè tan avalot y tumult com en la ciutat se nota? Orgull, orgull y res mes!

--Rey, rey, cridá'l Fivaller, ni'l cel, ni'l mòn vos dòna permís pera parlar així!

Don Fernando mirá ab despreci al conceller, y després de estar un rato com dubtant si li respondria, digué al fi:

--Arrogancia de Llucifer, pus com ell podeu dir *Ponam sedem meam ad Aquilonem: ero similis Altissimo*, posaré la meva cadira prop de Aquilo y seré semblant á Dèu. Ja l'hi haveu posada, sí! Prop de Aquilo teniu vostra cadira, y mes que semblants á mi, majors ja sòu, pus diheu que sò forsat á fer lo que he jurat y promés, quant sòu vosaltres qui m'haveu forsat! Diheu sinó ¿estava en la mia ma jurar ma degradació? Indicareu al jurar que rey no seria si aixó no prometia? Es válit lo jurament del que jura y no es segons son ánimo? Donchs aquí ho teniu: si á aixó vosaltres m'haveu obligat, clar está que sòu vosaltres que'm fereu jurar pera ser perjur. Vostra es la culpa y no mia, que si he promés, s'ha de enténdrer sols lo que just sia, de altre manera lo jurament no es lícit.

La veu del Rey aná pujant aquí de grau, y ensuperbit en estrem, com sortintse de sa gravedat y situació, passejantse, com solia altres vegadas, á gran passos per devant del conceller, y sens mirar si li donava la esquena, continuá, espressant ab la ma dreta, qual puny portava clos, de esta manera:

--Y per fi: al jurar las lleys del regne, fou mon jurament que conservaria lo patrimoni y estat reyal. Pera guardar aquest jurament se ha de trencar l'altre ¿quin val mes? Poch val de conseguent l'exemple de mos antepassats, quant per culpa de ells he vingut en esta fatiga. No fa'l rey lo nom, sinó las bonas hasanyas, y tanta hasanya es guardar la cosa digna, com corregirla. No vull, donchs, son exemple, sinó la rahó. Ells han feta y composta la nau á son plaer y arbitre, y pus jo ara tinch la clau y timó de aquella, jo la regiré y la gobernaré com vulla.

Cruas y aspres foren las últimas paraulas del Rey, y son estat verdaderament furiós contribuhí á que passás un bon rato en que ningú parlás, mes á poch, adonantse'l mateix don Fernando de son estat, y observant la afectació que regnava en tots los semblants, digué resolt y donant á conéixer com que volia acabar prestament la disputa:

--Conceller, entrau, entrau dins de aquell apartament.

Y senyalá sa cambra.

Perdé aquí'l color de sa cara Joan Fivaller, cosa que notá'l Rey y los circunstants, peró per mes que esperimentás son cos aquell efecte natural, ab esperit esforsat avansá fins á la cambra, detenintse un breu moment á la porta, y allargant son cap interiorment com pera véurer lo que dins hi havia.

--Qué miras? digué'l Rey.

--Miro, contestá'l conceller ab enteresa de mártir y héroe, si hi ha preparat per aquí algun dogal, si m'aguarda aquí alguna arma ó altre instrument pera darme la mort, ó si hi ha sols una finestra per ahont hajan de despenyarme.

Y manifestant la major resolució y resignació, penetrá dins de la cambra, qual porta quedá tancada en seguida derrera de ell.

Poch esperava en aquell instant don Fernando la escena que presenciá, y que'l deixá con se sól dir ab la paraula á la boca. Lo gobernador En Guerau de Cervelló, En Guillem Ramon de Moncada, En Bernat de Cabrera y altres principals cavallers catalans, agenollats y llansats en sech als peus del monarca, suplicavan ab viva instancia, y cada un á sa manera ab llágrimas y esclamacions, contrariant ó calmant de conseguent la ira de don Fernando, que no podia enténdrer de prompte tal novetat. Los prechs de aquells bons patricis no eran mes que'l desitj de pau y de restablir la bona armonia entre lo Rey y'l poble.

--Guardau respecte á Fivaller, senyor, que es un de vostres millors vassalls y un digne patrici.

--Evitau la sanch, si no voleu que corre á mars per Barcelona.

--No es aixó lo que us sembla, senyor. Vos no coneixeu lo carácter de aquest poble, tan zelós de sas llibertats, com generós quant convé.

--Satisfeu avuy al poble, y demá será vostre millor fill.

--Llástima, senyor, que desde'l primer dia de vostre regnat no hajau conegut á aquest poble, pus no us succehiria lo que us succeheix.

--Plor de anyoransa es sols lo de aquest poble, que tè massa present la senzillés y franquesa dels passats reys.

--Tot lo mal de aixó es haver tingut que estar en guerras, lo haver tingut que fer cort del camp.

--Prou sabeu, senyor, que Barcelona ha donat sempre sos tresors y la sanch de sos fills, quant un rey los ha volgut conduhir á la gloria.

--Daunos facultat, senyor, donau llicencia als que mes vos volen pera transigir, que no será deshonra vostra accedir á una lley ó costum, per injusta que sia.

--Accediu, senyor, accediu, y carregau en nosaltres, si voleu, la culpa de tot.

Aquella abundancia de rahons, súplicas y recorts que de tots cantons sentia venir lo Rey, lo deixaren positivament en un estat de dubte, que's feya mes gros, quant mes considerava la violencia de son llenguatje anterior y la situació en que havia posat al conceller, tancat en la estancia inmediata.

--Es possible! digué tot admirat. Donchs, segons vosaltres, sens tenir jo la culpa, de mi prové la causa? Segons vosaltres, lo que jo crech culpable es inocent, y tota la falta está en que jo no'l conech á ell ni ell á mi? Segons vosaltres, aquest poble que crida y amenassa tan sols plora per no haver tingut temps de conéixer ma benevolencia, y per no trobar la voluntad, amor y afabilitat á que l'acostumaren, desde'l primer dia de sos regnats, los altres reys?

--Oh! sí, sí, no ho dubteu! contestá un dels suplicants. Torrent es sols aquest poble en sa furia, procurau, senyor, calmarla, y'l veuréu després com una corrent tranquila y mansa, que sols fecunda, peró no arrebata. Donau facultat á vostre Consell reyal, senyor, y res sofrirá per aixó vostra bona fama!

Buscá'l Rey en aquell moment supremo, entorn de ell, la vista de altres personas que li pogués servir de fanal en aquella tempestat; peró'ls áulichs forasters havian la major part desaparegut, y si algun ne quedava, tenia baixa sa vista, y coadjuvava als prechs dels demés, sia per por, sia per cortesania: l'únich tan sols que restava en peus, inmóvil é indiferent en la apariencia, y que, al divisarlo'l Rey sentí remoguts mil encontrats afectes en son esperit, era l'ilustre Primogénit, lo qual no s'havia separat del derrera de son pare, en lo perill que passava, ni dins ni fora de la cambra reyal.

--Diheu que no sufrirá ma bona fama, (esclamá lo Rey, crehuantse de mans,) peró ma honra, que ningú com jo coneix, sempre la sentiré llagada. No hi ha remey! Ja veig lo que aixó significa: ja veig lo que tinch que fer! Vosaltres ho voleu, vosaltres ho exigiu,... sia! A tots vos ho dich, á tots, sí, fins á vos, Primogénit, que veig permaneixeu mut á mon costat!

--Vostre fill y vostre primer vassall, contestá don Alfons, ni suplica ni aconsella, sols espera.

--Peró aixó no vól dir res, fill, si no parlau mes clar, com deveu.

--Diré, donchs, solament, que si'ls que suplican sòn los millors patricis, com veheu, algun motiu hi haurá en sa súplica, pera créurer que la honra del Rey queda il·lesa.

--Sent així, vaig á fer, donchs, lo que may podia haver pensat en fer, per mes que ma voluntat may, may quedará satisfeta ni tranquila.

Y separant suaument, ab sas propias mans, á un costat y altre als cavallers que'l suplicavan, fèu senyal á un dels patges que per allí hi havia, dihent:

--Obriu, obriu la porta de ma cambra.

Al obrirse la porta se vegé dreta en mitj de ella la noble figura de Joan Fivaller, enterament traspostada y abatuda, de manera que ningú l'hauria conegut, á no ser per son distinctiu. Tant mortifica y descompon al home de nobles sentiments la idea de una mort inevitable, quant, com á preludi de ella, se li deixa espay y se'l posa en soledat, pera que'l pensament, la memoria y'l cor surtian com á valents rivals de la mateixa mort á batallar ab ella, trahent tots los brios y forsas de sa vida!

Se maravillá'l Rey al véurer lo demudat semblant de Fivaller, y pensant que aquest estava segur de caminar á la mort, li digué, després de contemplarlo un bell rato:

--Qué es aixó? Com tens temor á la mort tu que tenias per ditxosa y gloriosa la mort contra ton rey? Peró no temas, nó: avansa y vina.

Fivaller avansá llavors, y'l Rey continuá:

--No tingas temor á la mort: víu, víu, conceller, pera que pugas tornar resposta á tos cólegas, companyons y conciutadans. Víu, pera dirlos que la disputa queda resolta en son favor, que la imposició queda tal com ells volen. Dígals que desde avuy mes queda de ells la victoria, la victoria, sí... peró nó'l triunfo.

La contestació de Fivaller no fou altre que fer un respectuós acatament al monarca, besarli novament las mans, y tornar á empéndrer lo mateix camí per ahont havia vingut. Prop del conceller seguiren, com acompanyantlo, alguns dels principals nobles que havian suplicat, entre ells lo gobernador Cervelló y'l vicecanciller del Rey, Bernat de Gualbes, lo qual, en nom del Consell reyal, passá á pagar al receptor dels drets de la ciutat l'equivalent de la imposició que'ls compradors del palau del Rey havian deixat de satisfer.

Al sortir de aquest edifici lo conceller de Barcelona ab sa comitiva, ressoná per tota la ciutat un crit general y unánim de --Visca Joan Fivaller, salvador de la patria!

--Al ohirlo'l Rey desde son palau, se deixá cáurer conmogut en los brassos de son fill, y units així los dos, entraren de nou en la cambra, ahont tingueren lloch, mentres alguns dels cortesans seguian esperant en la antecambra, novas escenas, tan misteriosas com interessants é inesperadas.

### XXXIV. Ó Castilla ó la mortalla. Com lo donzell de Puymoren se presentá tot ensangrentat devant la cort.

Lo Rey havia tornat á entrar en sa cambra, sense dir ni una paraula, y després de sentat en sa cadira, havia seguit també, per molt temps, mut y pensatiu. La tempestat per que acabava de passar, los grans motius que absorvian son pensament, feyan que de nou revisquéssen ab tota sa forsa y juntament los dolors de la ánima y del cos.

No ho deixava de conéixer lo príncep don Alfons, que tenia la vista fixa en son pare, y esperava que fos ell qui primer parlás, mes cansat de esperar, é impacient, per observar que la postració del malalt creixia, no pogué menos de esforsarse al últim, dirigintli paraulas de consol.

--Ánimo, pare y senyor, ánimo, que pót ser desde avuy reapareixerá una nova aurora de benestar y felicitat, pus no sempre lo camí de la vida ha de estar sembrat de punxas. Recordauvos de altres apuros en que vos haveu trobat, y dels que sempre haveu sortit victoriós y ab honra.

--Ab honra! esclamá don Fernando, sospirant ab pena y clavant sa malalta vista en son fill. Las flors de la vida sòn com las del camp, que tè cada una son clima... peró la flor de la honra es de tots los climas!

--Y qué voleu dir?

--Vull dir que si la honra está malalta, lo mateix ho está en un clima que en altre. Peró no importa, (digué en seguida ab to mes resolt,) jo vull tráurer la planta de aquest clima enmetzinat, jo vull salvar la planta al menos, encara que la flor quede malalta.

--Qué intentau, mon pare? preguntá admirat l'infant, que coneixia ja de molt temps la idea dominant del Rey, sempre que's trobava en apuros. Vostra honra no está malalta, mentras visca vostre fill que la ha de heretar, y pót ser millorar algun dia. No us espante'l clima pera la flor, quant en tantas ocasions ha contribuit á que la planta s'arrelás y á que donás aromas que may se estingirán. De Aragó sòu rey, y rey de Aragó ha de ser també lo que després de vos vinga. Olvidau, donchs, senyor, olvidau aquells climas, quals ayres no sòn los que déu buscar ara la planta pera víurer!

--Ah! Ja fèu bè, mon fill, en recordarme que sòu vos qui haveu de heredar ma honra y ser rey després de mí: tan bè fèu, com que ja sòu ara l'amo de la herencia y'l verdader rey... Jo no puch mes! Jo no visch en esta atmósfera!... Oh, ayres de Castilla, ahont sòu!

--Serenauvos, senyor, digué'l fill, abrassant al pare. Per Dèu no tingau tal pensament! No vullau donar, per Dèu, aquest pas que fòra fatal á vostra honra!

--Nó, nó, mon fill. A Castilla, á Castilla! No espero, no vull esperar. Demá, sens mes tardar, m'en vaig. Deixaume anar, mon fill, ab ma honra, ja que, segons vos, se guarda il·lesa!

Un moment de silenci y de viu sentiment regná aquí entre pare y fill, mes reavivantse en lo príncep la idea y esperansa constant que tenia desde que havia sabut la existencia de una carta de interés en poder de son pare, aprofitá ab oportunitat la ocasió, així que observá major calma en lo Rey, pera dirli.

--Pus no hi ha dubte, pare y senyor, que il·lesa queda vostra honra, y ja que'm designau ans de temps com amo de vostra herencia, no'm dilateu mes, senyor, lo cumpliment de una promesa que m'haveu fet, y que tant importa á aquella.

Lo Rey se quedá mirant á son fill, no recordant tal volta quina era la promesa. Lo fill continuá:

--Sí: fa poch que parlarem de un home sospitós, y...

--Ah!... Sí... contestá'l Rey, esclamant.

Peró sa esclamació no era, en veritat, la que degués satisfer al príncep. Ab ella no volia indicar lo Rey que recordava la promesa: son sospir era sols lo regoneixement de un pronóstich fet ans per son fill, era fins á cert punt la confirmació de un dubte, de que s'havia distret per poch temps.

--Y es veritat! continuá'l Rey, parlant ab veu mes baixa. Estranya es, á fé, la desaparició del majordom... ¿Y no l'haveu vist mes, infant, y no s'ha aparegut durant tot lo que acaba de succehir?

--Podeu pensar que, á serhi, no hauria amagat son cos, pera fer mérit. Peró deixaulo córrer, pare, que ell sabrá ahont se troba: lo que convé ara es que'm cumplau la promesa. Me diguereu que teniau en vostre poder una carta, y...

--Sí, sí, es veritat: allí la trobarás, infant, en la segona divisió de mon cofret.

Y donant lo Rey una clau petita al Primogénit, senyaláli'l cofret, que estava sobre de una taula de noguera, devant de una arca quadrada ab motlluras de llautons y mare perla.

Executá l'infant la operació de obrir y buscar la carta ab tal impaciencia y pressa, que li arribavan á tremolar los dits, y no es de estranyar, pus tals senyals, que solen ser moltas vegadas preludi de una sorpresa ó de una esperansa, arriban á fer créurer que en semblants casos hi véu primer lo cor que'ls ulls.

Véurer la carta don Alfons y posársela á llegir fou tot un. Peró quin no fou l'aturdiment del Rey, al contemplar la espressió que's notava en los ulls del infant mentres anava llegint, y sobre tot al sentir lo crit de sorpresa que doná aquest al arribar á cert punt, desde'l qual, ple de alegria y com si no li importás tant lo demés, apretá la carta entre sas mans, alsantlas en l'ayre com en actitut de donar gracias al cel.

--Ah! Qué veig! Sí! ell es, ell, lo infame y'l traidor que, baix nom suposat, fins s'atreví á trepitjar ab sa inmunda planta lo palau dels reys!

--Qué diheu!... Silenci, mon fill, silenci!

En sa sorpresa, havia intimat callament lo Rey, per haver sentit prop de sa porta algú que entrava. L'infant se contingué. Peró poch hagué de durar la suspensió, quant vegeren que'l que entrava era l'únich que tenia dret de introduhirse en totas las habitacions del palau, per llicencia del Rey. Era mossen Borra, qual cara afable revelá prompte al príncep alguna grata nova que tal volta venia á darli.

--Fortuna, fortuna! digué mossen Borra tot entrant.

--Qué fortuna? contestá'l príncep. Calla, juglar, que la nostra es major que la teva.

--Es que...

--Calla, calla! Ja parlarás després, juglar, que la nova que revela aquesta carta es fortuna que val per totas. Escolta, escolta!

Lo juglar, alsant també las mans al cel en actitut de gracias, las torná á juntar, fent sonar ab un cop los dos palmells, y juntant despres los llavis entre'ls dos primers dits de la ma dreta, pera manifestar que guardaria silenci, posá la orella ab atenció pera no pérdrer un mot de la carta. Mentres l'infant llegia, los ulls del juglar se bellugavan plens de alegria á dreta y esquerra, y sa ma esquerra sobre del cor semblava com que contingués los glapits que aquest li dava.

Així deya la carta, que aná llegint lo príncep junt á la orella mateixa de son pare:

--"Sereníssim senyor. Justas sòn vostras queixas y esclamacions respecte á la mort del arcabisbe de Saragossa, no dubtant que la mala veu que s'ha espargit de que jo havia sigut lo fautor de aquella mort fará mal á vostra causa y donará molts partidaris al infant de Castilla. Peró bè sabeu vos que en molts casos la voluntat no basta, y que no podent obrar ab absolut poder, solen los petits é imprudents comprométrer als grossos que voldrian contenirlos. Lo lloch era dolent, lo parlar dels contraris provocatiu, los acompanyants en mes número del que devia ser, y ab mon geni viu (com Vostra Altesa coneix ja), bastá pera que un dels servents, ohint mos crits, cregués ferme un favor, precipitantse en la imprudencia que cometé. Creheu mon descárrech, senyor, com penso donarlo al parlament de Catalunya, y que sols se déu esta desgracia á un traydor (que tal es, segons després he sabut), lo qual fugí de mon poder á poch de comés lo crim. Es un malehit y través gascó que's diu March Tullat, conegut en sa terra ab lo renom de Bantayrol, y que ja havia mudat son nom, seguint als catalans de Aragó, al fugir de vostra ciutat y palau de Balaguer, per certs atreviments que tingué fins ab las damas é infantas de vostra reyal familia, com ja vos sabeu. Procurau, donchs, senyor, com jo procuro, desmentir aquella mala veu, y no desconfieu per aixó de vostra causa, que es la de la justicia. Dada en Burdeus, als 15 de setembre del any 1413. Vostre humil y devot vasall y amich, que's recomana á vostra gracia, tot prest. Antoni de Luna."

--Bantayrol, lo Bantayrol! repetí ab tota calma y rihent mossen Borra. Encara que no tingués altres senyas, bastaria aqueix renom pera conéixer que es ell. Y qué ben aplicat li está!

--Y qué vol dir Bantayrol? preguntá l'infant.

--Vol dir en gascó lo mateix que vanitós ó fanfarró. Peró deixau que us parle de ma fortuna, continuá'l juglar, mudant de to, y ple de entussiasme.

--Es també alguna cosa del gascó?

--De aquest sols sè desgracias que ja us diré. Lo que hi ha, y que desde la lectura de aquesta carta tè major interés, es, que al comunicar al correu l'encárrech pera'ls aragonesos de Lleyda, aquest m'ha indicat si podian ser uns que han arribat avuy mateix al hostal de la Bella-Dona.

--Y qué? interrompé ab impaciencia l'infant.

--Qué? Podeu pensarho. He donat al correu lo florí de la mateixa manera que si hagués anat á Lleyda, pera que trincás á la salut del Rey. Los forasters del hostal eran precisament los que buscava, y havent parlat ja ab ells, allí se estan esperant que passe la tempestat, y que Sa Altesa'ls demane. Un n'hi ha, senyor, mes dur en son parlar que un roure, y com veja al Bantayrol, de segur que no l'erra.

--Convé, donchs, ara que'ns previngam, digué l'infant en veu baixa, y que per res se puga traslluhir aquesta important nova. Demá, reunida la cort, pót donarse aquest cop sorprenent, aquesta satisfacció als regnes, que será, pare y senyor, una verdadera medicina pera'l mal de esperit que vostra honra vos ocasiona. Ánimo, pare, ánimo: ja veheu com la Providencia tot ho pórta á bon punt. Tornau á recobrar la forsa: vostre fill preparará'l negoci, y demá...

--Ni demá ni may mes, mon fill! contestá ab resolució'l pare. Demá ja es tart.

--Qué voleu dir ab aixó?

--Vull dir que ara mateix, si pót ser, ara mateix m'en vaig de Barcelona.

--Es posible, senyor, que tingau aquesta tenacitat, quant vostre fill vos suplica, quant de segur lo sol de demá brillará pera vos de una manera ben diferent que'l de avuy?

--Vostre pare no tè mes que dos camins, mon fill. O Castilla ó la mortalla! Esculliu. Lo sol de Castilla es l'únich que pót refer la planta.

--Al menos esperau un poch. Donau temps á castigar al traydor.

--Vos dich que nó. Amo de ma herencia sòu, fèu en mon nom lo que vullau, y deixaume partir.

--Demá?

--Demá, y no espero mes!

--Donchs ja que no hi ha altre remey, al menos ohiu mon prech. Per amor de Dèu, senyor, per amor de Dèu vos ho suplico. Vos partiréu y jo executaré l'acte en vostre nom, peró entretant, guardau y guardem tots aquest secret. Anáuvosen á descansar, senyor, que prou necessitat ne teniu, y evitem així la sospita de cortesans y sobre tot del mateix traydor.

Lo pare no contestá á la súplica de prompte, y's quedá mirant fit á fit á son fill.

Mentres durava aquesta conversa entre l'infant y'l Rey, mossen Borra no feya mes que passejarse separat de ells y repetint alegre:

--Bantayrol!... Lo Bantayrol! Quin nom mes propi! Ni Alexandre Magno'l doná millor á son cavall!