# La orfaneta de Menargues; o, Catalunya agonisant

## Part 33

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-orfaneta-de-menargues-o-catalunya-agonisant-75136/index.md

Al ohir aquestas rahons, l'anciá, que havia permanescut callat y ab las mans devant dels ulls, allargá la ma dreta y apretá, ab efusió, la del juriste, que seya prop de ell. Al mateix temps diferentas veus ressonaren pel saló, contestant á la proposició del juriste, y dihent una mateixa y sola paraula:

--Inútil!... Inútil!... Inútil!

--Y perqué?

Un prohom de la classe dels corredors (que, com se sab, per son ofici, solen sempre estar mes enterats que'ls altres dels aconteixements públichs,) doná esplicació per tots al senyor juriste.

--Es inútil, digué, perque consta que'l Rey está plé de ira, de manera que ha donat facultat á alguns oficials de son palau pera prevenirse contra'l poble, en cas que aquest invadís ó cometés desacato á la Magestat reyal; consta així mateix que'l Rey no fa diferencia entre'l poble menut y'l Concell, y que'ls considera á tots dos com á cómplices y aunats contra sa persona; y finalment, que lluny de conseguir res lo comissionat que se li envie, no fará mes que pagar la pena per tots.

--Y qué hi fa aixó? esclamá'l juriste obrint los brassos, pera espressar son entussiasme. Que hi ha de haver una víctima? Donchs bè, enviemlhi, y si contra ella arriba á atentar la ceguera soberana, so que Dèu no vulla, llavors pretest tindrán los prudents pera obrar de la manera que'ls semble, de una manera que ara devem evitar. Morim guardant respecte al Rey, que així'ns ho manan nostras lleys, morim prudents y altius al mateix temps, y ni fugim de la mort, ni provoquem separantnos de la lley!

--Aprobat, aprobat! contestaren diferents veus.

--Tota la dificultat está, digué'l prohom corredor, en saber qui será'l comissionat en un cas tan crítich, qui será eixa víctima voluntaria, perque precisament ha de ser persona de gran representació y carácter pera pugnar ab lo Rey... y havent de ser de tals qualitats, difícil será trobarla y després mes sensible'l pérdrerla.

--Tots som aquí iguals, cridá un prohom de classe ínfima, y tan valen las llágrimas del pobre com las del rich.

--Si tals qualitats s'han de aténdrer, replicá'l juriste, crech que ningú mes propi que un dels mateixos concellers, pus han tingut ja una entrevista ab lo senyor Rey, y ja que la major dignitat se busca pera representar bè al Concell, ningú mes propi, á mon enténdrer, que'l mateix conceller en cap...

Suspengué son discurs en sech lo juriste, observant ó recordant en aquell moment que era tot just lo conceller en cap l'únich que faltava. Al fixarshi'ls demés prohoms, s'alsá com un cert murmuri, produhit de las preguntas y respostas que aquells se feyan tractant de la falta del principal representant del Concell. A tot aixó los concellers estavan quiets, sens dir un mot.

--Que donen son parer los senyors concellers, digué una altre veu nova, y que designen qui de entre ells hi déu anar.

--Los concellers (contestá mossen Joan Fivaller, que ocupava la segona cadira, al costat de la del conceller en cap, que estava buyda,) sols deuhen ser executors de lo que'l Concell dellibere, y á ell toca senyalar la persona.

--Es que la persona á qui tocaria, digué'l juriste, es la que precisament falta. Lo Concell ignora y s'admira perque'l conceller en cap no's troba en son lloch corresponent.

--Por! digueren alguns en veu baixa.

--Lo conceller en cap falta, respongué'l Fivaller, perque está malalt.

Tal resposta, motivant y disculpant al conceller en cap, fou la primera proba de noblesa y patriotisme que doná mossen Joan Fivaller.

--Donchs llavors...? preguntá'l corredor.

--Llavors, (digué'l juriste ab forsa, y com mostrant certa alegria,) faltant lo primer, fa de primer lo segon, y ja que'l noble mossen Fivaller se troba en aquest lloch, y es persona tan autorisada y coneguda del Rey, á ell dono mon vot pera que represente'l Concell y la gran ciutat de Barcelona. Li sembla bè al Concell?

Un crit general de tots los prohoms serví de resposta á lo que proposava'l juriste.

--Sí, sí!... Mossen Joan, mossen Joan...! Que sia'l noble mossen Fivaller qui'ns represente á tots...!

A tot aixó los concellers no contestaren.

--Ja ho veheu, digué llavors lo juriste, dirigintse als concellers y especialment á mossen Joan. Per aclamació general se elegeix á la persona que ha de representar al poble. ¿Qué diuhen á aixó los senyors concellers?

Fivaller, sens inmutarse, contestá per tots sos cólegas, dihent sols aquestas paraulas:

--He dit ja y repetesch que'ls concellers sòn tan sols executors de las delliberacions del Concell, y anyadesch que de son estricte compliment responen ab son cap.

L'anciá, que no havia parlat mes desde'l principi, s'alsá llavors enternit y conmogut, y, dirigintse al Fivaller, digué:

--De ningú millor espero que de tu, fill de la noblesa, nó per tos timbres, que aquí no valen, sinó perque pórtas ton escut en ton cor, peró per ningú sento mes la honra que tindrás que per tu, pus será la honra la tomba que te espera. Ves, noble cavaller, á mostrar que sabs ser fill del poble, ves á buscar la mort ab que ja altre volta t'amenassá la injusticia!

Aquestas paraulas conmogueren vivament al Concell, que comensá á adonarsen de la classe á que perteneixia l'elegit y á recordar lo perill que Fivaller havia corregut altre volta per haver volgut ser franch amich y nó cortesá adulador del Rey; peró convensuts tots los prohoms, per aquesta mateixa rahó, de la altesa de cor y del patriotisme de mossen Joan, encara que'l cregueren víctima certa, no desistiren de repetir ab aclamació son nom, esperant que fòra'l millor y mes noble defensor dels drets del poble.

Lo secretari del Concell, avisat per los mateixos concellers, reduhí la proposició llavors, y digué en veu alta:

--Passá'l Concell á anomenar la persona que, en son nom, s'ha de presentar al senyor Rey, pera sostenir los drets de la ciutat. Que digan los senyors prohoms lo nom de la persona que ha de ser comissionada.

--Fivaller!

Aquest nom, elegit per aclamació, lo havian pronunciat cent y vint bocas, en un mateix temps, ab un mateix to, que era'l to del entussiasme, y ab un mateix desitj.

Tothom esperava ple de anhel la resposta que faria l'elegit, quant vegeren que aquest, després de parlar á la orella del conceller inmediat, s'alsava del banch y se separava dos passos, com pera deixar vacant lo lloch.

--Qué fa mossen Joan? Accepta ó nó? digueren alguns, no atinant en la formalitat de la ceremonia.

Peró prest se desvanesqueren tots los dubtes y s'aumentá'l goig, al sentir al conceller tercer, que, substituhint als dos que'l precedian, parlá com á mes antich, dihent:

--Inseguint la costum, l'elegit passa á fer lo jurament de que cumplirá'l cárrech que accepta, com correspon.

Llavors Fivaller, llevantse'l caperó y dirigintse al Sant Cristo, permanesqué un bell rato, com arrobat, ab la vista fixa en la sagrada imatge. Lo conceller tercer, passant al mateix lloch ahont aquell se trobava, presentá al elegit un missal, que de passada li entregá'l secretari ó escribá del Concell, y allargant sa ma dreta Fivaller, sens apartar la vista de la divina imatge, pronunciá aquestas solemnes paraulas:

--Juro que cumpliré mon cárrech en defensa dels drets de Barcelona... y ho juro per Dèu Nostre Senyor, per los quatre Sants Evangelis, que toco, y per la sanch de mos passats!

Las veus de entussiasme que produhí aquest acte tan gran y desinteressat no podrian esplicarse. Així ressonaren á un mateix temps per tots los indrets del saló:

--Si mors, venjat serás ab la mort de quants estigan en servey del Rey.

--No temas, que si mors, ningú haurá tingut mes honrada mort que tu, ni cap mort haurá sigut mes venjada.

--Póts morir, peró la generositat de ton ánimo deixará gran nom y fama á la patria.

--Exemple de esfors será la mort pera'ls que queden després de tu.

--¿Quí no voldrá morir ara per la república, sols recordant ton ilustre nom?

--Hassanya de romans será la teva, pus será triunfant y gloriosa.

--Escrit quedará ton fet pera memoria dels veniders, y durará ta fama mes que la pedra en que aquell se escriga.

--Animo! Ánimo, senyor!

Inmóvil estava Fivaller, mentres ressonavan aquestas enhorabonas anticipadas de son heroisme, si bè no arribavan á penetrar en sos ohidos, per estar son enteniment fixat en altres grans objectes. Mes aquietantse á poch las veus, per una senyal del tercer conceller, retirant aquest lo missal, se dirigí al concurs dels prohoms y digué:

--Pus la deliberació está presa y l'elegit pera executarla ha prestat son jurament, sols falta ara que'l representant del Concell diga si res se li ofereix pera portar millor á cap son encárrech.

--Sí, contestá mossen Joan Fivaller, dirigint sa veu cap á la porta del saló, y fent senyal ab la ma á un dels dos verguers que la guardavan.

--Qué mana sa senyoria? preguntá'l verguer.

--La gramalla de dol!

--De dol? digueren molts, admirats.

--Sí, de dol! repetí Fivaller ab serenitat. Y de dol anirá també'l verguer, y de dol la massa que empunye pera obrirme pas. Ara, digué en seguida, que entre mon patge, que espera prop de la porta.

Plens de admiració estavan tots los circunstans de ohir la ordre que l'elegit acabava de donar, peró mes fou encara quant ohiren la que comunicá en seguida al servidor que entrava:

--Patge, digué, corre á dir á ma esposa y á mos fills que m'aguarden en la estancia mes retirada de ma casa, y ans que tot, avisa á mon notari, que, sens detenirse, pase á ma casa pera rébrer mon testament.

Y dirigintse per fi als que estavan allí presents, anyadí aquestas paraulas com en despedida:

--Si algú tè rebuts agravis de mi, que'm perdone, y si hi ha qui'n tè rebuts favors, que no tema, pus qui mor per la patria no mor may.

Lo conceller tercer fèu saber que quedava terminat lo concell de aquell dia, y llavors las abrassadas, estretas de ma, manifestacions de afecte y oferiments foren tants, que ab prou treball pogué mossen Joan Fivaller arribar á la porta del saló ab la pressa que volia y que li convenia.

No havia passat una hora, que, en direcció al palau major reyal de Barcelona, y entre una apinyada multitut de gent que acudia de totas parts, se veya caminar una comitiva endolada y que guardava l'ordre seguent. Anava primer un verguer de la ciutat, portant la massa cuberta ab un vel negre, seguian després dotze escuders de la casa de Fivaller á dreta y esquerra, vestits de dol, portant cada un una atxa encesa á la ma y formant dos fileras, y al mitj, vestit ab la gramalla de dol, qual falda portava també un escuder endolat, venia'l conceller elegit, lo noble mossen Joan Fivaller, ab los ulls encara mullats de llágrimas y partit lo cor de dolor, pus havent confesat, combregat y fet testament, acabava de donar lo últim pató (com així ell creya) en sa vida á sa amada esposa y á sos cars fills.

### XXXIII. Qui mor per la patria no mor may. Lo Rey y'l Conceller.

Entre bo y malalt, entre esperansa y desconfiansa y entre moments de ira y moments de abatiment y concentració, alternant las medicinas ab los consells dels que guardavan la antecambra del Rey, havia passat lo temps don Fernando, fins que arribá la hora crítica de enviar sa resposta lo Concell de la ciutat.

En va, durant aquest temps, instá novament l'infant don Alfons á son pare, pera que li deixás llegir la carta del rey de Castilla, pus sempre alcansá per resposta que res sabria fins á tenir la que li donás lo Concell de Cent, y fins á véurer certament qui serian los amichs que li donassen ajuda. En los primers moments de sa ira, després de haver marxat lo Concell, y de haverse ofert á tot lo descarat majordom del palau, res tindria de estrany la terquedat del Rey, peró proba que era filla bè de son carácter, que la conservá ádhuc després de temps, y quant fins li sobravan motius pera desconfiar de las ofertas del atrevit, pus si bè al principi'l majordom no feya mes que entrar y sortir del palau, enviar recados y desplegar, segons semblava, gran activitat, feya molt rato ja que no se'l veya, y sa falta y ausencia se notava mes en tant que era ja nit fosca, que l'avalot de la ciutat y'l perill creixia, y que s'acostava probablement la hora de repetirse de nou la pugna entre'l Concell y'l Rey.

--Ja ho veheu, (li deya'l príncep en los últims moments y coneixent la impaciencia de son pare, per lo molt que'l veya mirar en totas direccions;) fiauvos una altre volta de gent misteriosa. ¿Ahont es aquell bras y aquella espasa oferts en vostra ajuda, si ni sa sombra's deixa véurer en lo moment del perill? ¿S'apareixerá tal volta com fantasma de antich castell, pera qui no sòn obstacle las hosts que rodejan los murs?

--Y es cert! contestá'l Rey, admirat y pensatiu. Quí sab si... Com es posible que...

--Si hagués sigut verdader cavaller y lleyal, hauria promés menos y cumplert mes. De segur, que'l mes ínfim de vostres criats hauria tingut mes paraula que ell.

Las últimas paraulas del infant semblá com que fixavan la atenció del Rey.

--A propósit, digué; ¿y mossen Borra qué s'ha fet?

--Deixaulo estar al fiel juglar, que ell déu saber lo que's fa. Mossen Borra no pót deixar de ser mossen Borra, així com l'altre no se sab lo que pót ser.

Lo Rey, que, en sa impaciencia, no feya mes que entrar y sortir de sa cambra, pera fer preguntas als cavallers que s'estavan en la antecambra, y dels que moltas voltas no esperava ó no ohia la resposta, desde la vora de la porta, digué al gobernador:

--Y no l'haveu vist al majordom del palau?

Lo noble Cervelló, fent mitj somrís, contestá al Rey:

--En los primers moments, quant Sa Altesa s'ha tancat en sa cambra, ha tornat moltas vegadas, y molt ha ponderat, peró fa molt temps ara que no s'ha vist... Descuydau, senyor, que prop de vostra porta hi ha brassos y espasas que la guardan, mes forts pót ser que'l bras y espasa del majordom.

Y s'en tornava á dins, fregant una ma ab la altre, y sentint créixer major dubte al pensar que semblava ser una mateixa la opinió del príncep y la del gobernador respecte del majordom, quant lo vingué á distráurer una veu general que pujava ja dels baixos del palau y's repetia en sa antecambra.

--Ara!... Ara!... Aquí sòn!... Ja tornan!...

--Qué!... Quí? digué'l Rey, retirantse en dins de la cambra y girant lo cap en totas direccions.

Lo gobernador tragué'l cap á la finestra, y descubrint clarament la comitiva, tancá en seguida la vidriera, com pera evitar que'l Rey pogués mirar, peró'l Rey, lluny de provarho, se quedá com enfonzat en la cambra, fins que á poch, sentint lo remor del gentiu, fèu un esfors de esperit, regoneixent que s'acostava'l moment supremo, y tal fou l'esfors, que arribá á recobrar lo mateix estat de ira en que s'havia trobat quant la primera visita del Concell. Avansant llavors de nou fins á la porta, descobrí lo gran resplandor que despedian las atxas ó antorchas per la escala del palau, y no donant en que alló podia ser, fins vingué á témer per un moment, com que arribá á cridar:

--Jesús! Qué es aixó?... Y qué es aquest foch...?

--No es foch, contestá'l gobernador. Es la claror dels llums que acompanyan al enviat del Concell. No tingau por, senyor, no tingau por, pus sembla que ve de pau.

Aquestas paraulas feren que la por del Rey fos verdaderament tranzitoria ó momentánea, així que, refentse en sa ira, digué:

--Un sol y ve de pau? Donchs sol l'espero pera sostenir la guerra.

Y cridant, desde la porta de la cambra, als porters de la antecambra, devant de qual porta no era costum de detenir á cap corporació, anyadí:

--Mos porters! que ningú entre en aqueixa sala, sens que jo sapia primer qui es. Qui's vulla que sia, deteniulo, preguntauli son nom, y veniumho á dir, que en ma cambra espero.

Y'l Rey torná á introduhirse, desapareixent de la vista dels circunstants, y privantse ell mateix de véurer al que venia.

Sepulcral fou lo silenci que llavors se esperimentá en totas las salas del palau y especialment en la antecambra del senyor Rey, sobre tot quant los que allí estavan regonegueren á la persona del enviat del Concell, que's detenia ja á la intimació del porter, dirigida al verguer que'l precedia.

--Quí sòu? digué'l porter.

--Barcelona! contestá Fivaller.

Desaparegué'l porter pera anar á donar la resposta al Rey, mes tornant á sortir de seguida de la cambra, s'acostá novament á la porta de la antecambra, y repetí la pregunta de aquesta manera:

--Me mana Sa Altesa que digau vostre nom, sinó no's pót entrar. Quí sòu?

--Barcelona!

Pronunciá Fivaller aquesta segona vegada sa resposta ab un to que donava á conéixer sa resolució de no ferla de altre manera.

Baixant lo cap lo porter, com tement repulsa de son senyor, y sens esperit pera fer saber al entrant lo mal efecte que alló produhiria al Rey, torná novament á entrar en la cambra, y poch tardá també en tornar á sortir, fent lo mateix que la primera vegada, y dihent llavors:

--No hi ha mes remey que dir vostre nom, sinó no entrau. Decididament me mana Sa Altesa que'm digau quí sòu?

Dubtá momentaneament Fivaller, tal volta per pensar que un petit incident podria trastornar son plan, mes á poch contestá al porter:

--Barcelona... ó un conceller de Barcelona! Ni li basta aixó á Sa Altesa? Perqué necessita la persona, si no es ella qui'l demana y sí lo que representa?

--Es á dir, que insistiu en lo mateix? Diré donchs...

--Sí, sí: Barcelona! repetí Fivaller resoltament.

No tenia temps lo porter de haver donat lo recado á son senyor, quant se sentí prop de la porta de la cambra la veu del Rey.

--Sí, no'n dubto, deya; tanta pertinacia m'indica que no pót ser altre que Fivaller. Prou será ell! Déixal entrar, porter.

Y en seguida anyadí pera sí, tot acostantse á la porta:

--Bè mostran sas paraulas quant mal se ha de regir ab mí!

En aquell moment, donada la contestació per lo porter, lo verguer del Concell baixá la massa, segons costum, y arribat ja á la porta de la cambra'l Rey, mentres Fivaller avansava ab pausa y gravedat, se trobaren y s'descobriren cara á cara lo monarca de Aragó y'l representant y conceller segon del Concell de Cent de Barcelona.

Avansá'l Rey un pas enfora, y quedant nó de frente, sinó un tant inclinat á un dels costats de la antecambra, girá sols un poch lo cap en direcció á la part per ahont venia'l conceller. Arrugat era son front, sas cellas avansavan mitj tapant sos ulls, y'l tot de sa cara revelava ben clarament la hipocondria ó frenesí que'l dominava.

Al revés se mostrava'l conceller: plena de serenitat sa cara, sos ulls brillavan nó ab lo foch de cap passió mesquina, sinó ab la llum de un esperit tranquil que ni tem ni espera. Portava'l cap dret, mes sens orgull, era natural son caminar, y no's veya ni superbia en sa dignitat, ni baixesa en sa cortesia.

Així que vegé al monarca, detingué son pas, y's descobrí ab respecte, guardant lo tornarse á cobrir, per no abdicar de sa prerogativa, fins després que hagués besat la ma á son senyor. Incliná llavors lo genoll, y agafant ab sas mans y ab tota delicadesa las del Rey, que's deixaren portar com involuntariament, se las posá á la boca, fent un acatament respectuós, y esperant que l'altre, segons costum, lo manás alsar.

Peró no cumplí de prompte aquesta costum lo rey Fernando, ans, mirant al conceller ab cert desdeny y fent un mitj somrís irónich, deixant estar á Fivaller inclinat á sos peus, després de un bell rato de silenci, rompé á la fi, dihent de esta manera:

--Tu á mos peus? Perqué fas tanta sumissió de besarme las mans, quant de altre manera no'm tractas com á rey, sinó com á súbdit dels que te envian?

Fivaller alsá'l cap ab dignitat, fent cert moviment com per indicar que ó admirava la poca condescendencia del Rey en no ferlo alsar, ó que no podia respóndrer estant en aquella actitut. Mes, feta llavors la senyal, se posá en peu lo conceller, se torná á cobrir, y baixá la vista, com esperant nova pregunta, que realment li torná á fer enseguida don Fernando.

--Digas, donchs? á que ve tanta sumissió si no'm teniu per rey?

--Per son rey vos tè Barcelona, que may lo contrari s'ha dit, y en molt s'hónra de besar á son senyor las mans.

--Com seré senyor y rey, si vosaltres, súbdits, me compel·liu á pagar un vectigal? y com aquest no's paga sinó per aquell á qui's pót forsar, clar está que'm exigiu servitut, que voleu tenir á un rey per tributari, y que l'imperi y jurisdicció del rey sia subjecte á vostre ofici. Oh, afront y vergonya!

Lo conceller no replicá, coneixent que'l Rey estava disposat á parlar mes, com que creixia sa ira, y tement que sa interrupció no'l disposás mes malament, preferí deixarlo desahogar y que donás tal volta totas las rahons que tenia preparadas.

En efecte, mostrant major ira'l Rey així en sa veu com en son mirar y en sos moviments, com si volgués fer participants de sa rahó als cavallers y cortesans que per allí hi havia, mirá á una y altre part, esclamant á poch:

--Cosa es, per cert, monstruosa y prodigiosa lo rey ser tributari de sos súbdits! Lo bisbe, los abats, los priors y tots los altres del ordre de la clerecia gosan de aquesta inmunitat; los nobles ne gosavan antigament y fins ara ho pledejan... ¿Serém, donchs, nosaltres, los reys, menos que'ls nobles, menos que'ls mínims capellans? Exemples podria portarvos del regne de mon pare y de altres de mon temps... peró, nó: mes lluny vull anar. Dos reys tenian los Lacedemonis, ó cónsols, que eran llavors mes perpétuos que'ls reys; tant quant mes podian aquells en la guerra, podian poch en la ciutat, y no obstant aixó, inmunes volian que fossen de aquesta injuria, inmunes com ho foren fins los reys gentils y'ls reys hebreus. Jo no demano franquesa dels diners, encara que tindria dret á demanarho, pus no val la pena tal poquedat é interés, y major afront vos fariau si sols per ell vos feyau contraris de vostre rey; jo'm queixo, sí, per lo que toca á ma honra, á la del trono y á la dignitat en que estich constituhit... y també per no tenir semblant renom entre las gents de altres nacions. Gloriauvos, gloriauvos de vostre acte entre aquestas mateixas nacions, á véurer com podréu fer gala de ser fiels y lleyals á vostre rey, si precisament vos mostrau desitjosos de ma vergonya, de mon afront é infamia, y teniu á galania y honra afrontar á vostre senyor; peró honra es aquesta que no us hónra, sols sí proba de que no us enteneu entre vosaltres, y que lluny de ésser rahó, es unicament porfia y contumacia.

Lo Rey aquí, baixant un tant la veu, parlant ab mes calma y mostrantse com mes pensatiu que irritat, després de admirar un rato la circunspecció del conceller, continuá:

--Quant altre consideració no vos hagués bastat pera evitar tal afront á mi y á vosaltres, bastaria recordar los beneficis que se'm deuhen: jo he tret lo cisme de Espanya, jo he conservat y aumentat lo regne del fill de mon germá, jo he sostengut mon dret... ¿y ara voleu que m'olvide de mi mateix? Voleu que la magestat del rey quede indefensa en estas miserias, sols pera no tenir que compelirvos mes per la forsa que per la rahó? Peró ja sè lo que m'haveu de respóndrer: parlau, parlau, sí, que vostra resposta es la que espero, y ans vos havia de deixar parlar, perque així mes facilment se podrá reprobar després y refutar. Parla, conceller, que facultat te dono á tu y á tos cólegas para respóndrer á ton rey.

En aquell moment se mostrá la fisonomia de don Fernando ab certa espressió que així semblá humiltat ó generositat, com abatiment ó conformitat; tancá y obrí los ulls seguidament per dos vegadas, sospirá fort, y mirá aprés fit á fit al conceller, esperant sa resposta.

No la fèu esperar Fivaller, inmutable en son dir y en sa serenitat. Així li contestá:

--Bè fa Vostra Altesa en dir, que ja sab ó presum lo que he de respóndrer, pus prou ho pót saber, coneixent que es cosa de importancia. No sòn grans, senyor, las rahons que he de donar, y pus breu per lo mateix he de ser, perque es prou important la cosa en sí, reduhiré aquesta cosa á fervos solament una pregunta. ¿Ignora Vostra Altesa haver promés, ab solemne jurament, á Dèu y á sos Evangelis Sants, observar y guardar nostres privilegis y fins de treballar en no trencarne cap?

--No ho ignoro.