Part 23

Per fi sortí de casa la filla del especier, y al véurerla Blanqueta, se ficá al cap la beatilla ó toqueta blanca de punt (que era com lo que en Mallorca'n diuhen encara rebosillo,) prengué'ls rosaris ó paternostres (com llavors ne deyan,) y fent una festeta al falconer, se llansá corrents al carrer, ahont s'anavan congregant ja varias altres noyas mes ó menos joves de per allí. Lo Joan tragué'l cap á la finestra pera observar á sa afillada fins á véurerla partir, temerós per una part de aquell estraordinari que consentia, y goijós per altre de la alegria que proporcionava á la noya, mes al reparar que donava'l bras á sa bona amiga Marieta, y que eran las altres noyas de bons vehins, se contentá sols ab dirli: --Cuydado, Blanqueta: no fassau massa tavola, y al sortir de missa, á casa.

Y ab aquesta seguritat, s'en torná á dins lo falconer á donar ordres á son baylet, que era'l que li comprava á la plassa, fentli així servey de criat y criada; y la comitiva de las noyas aná avansant en direcció á la plassa de Santa Ana, agregantse á ella algunas del estrem del carrer del Portal, per la part de dita plassa, y entre ellas la geperuda del menescal, que's posá de seguida al costat de las dos amigas que anavan de brasset.

Las festas y caricias que feya la del menescal á Blanqueta eran sens fi: tot era alabarla y admirar lo bon gust de las cosas que portava, y dihentli que la estimava tant, que si una amiga havia de escullir en lo mòn fòra ella, pus li agradava tot lo sèu.

La poch maliciosa Blanqueta tal volta hauria fet mes cas de tot lo que aquella li deya, y pót ser inocentment cayguera en lo parany de aquella traydora, á no sentir de tant en tant una apretada de bras de sa amiga; peró mes encara que tot aixó distreya la atenció de Blanqueta de lo que li deya aquella companyona, una altre causa per ella mes interessant, y era la senzilla relació que la Marieta li feya de lo que havia sigut Santa Llucia, (segons la creencia vulgar referia,) qual relació sabia per un capellá de Santa Eularia, que freqüentava molt la botiga de son pare, y que havia estat en Sicilia en temps del Rey Don Martí, y especialment en la ciutat de Siracusa ó Saragossa, de ahont era natural y patrona la Santa, y en qual iglesia la havia sentit celebrar molt lo bon capellá en sermons y panegírichs.

--Mira, mira, deya Marieta á sa amiga, que escoltava ab gran atenció é interés; era Llucia tan hermosa, que ni en tota la ciutat, ni en tota la isla s'en coneixia una altre. Mirávanla los jovens y la estimavan sols de véurer los preciosos ulls que adornavan sa cara; peró, com era en temps de gentils y la donzella era molt santa, ja desde petita se dedicá á conservar la puresa de la sèva ánima, y á oferir á Dèu lo fruyt de sa virginitat; de manera que un rich y poderós jove gentil tractá de casarse ab ella, y may hi consentí, á pesar de pregarla sos pares.

--La estimava un jove? preguntá ab cándida senzillés Blanqueta. ¿Y quina manera de jove era?

--No ho sè, contestá ab igual senzillés la amiga, y continuá. Tenia Llucia una mare á qui estimava molt, la qual havia perdut del tot la salut, y no sabent com curarse, abandonada ja dels metges, preguntá á sa filla qué podrian fer en tal desgracia:

--Pobreta mare! esclamá ab ple enterniment Blanqueta. Bè feya de buscar consol en sa filla, pus me sembla que si la mèva'm visqués, jo havia de ser son consol y sa ajuda. Dèu me la tinga en sa gloria!

--Se venerava en una ciutat vehina, continuá la amiga, una santa, á la que havia fet martirisar un emperador gentil que's deya Decio, y eran tants los miracles de Santa Águeda (aqueix era son nom,) que prest Llucia la senyalá com únich remey á sa mare. Pregaren, donchs, á la santa, mare y filla, y aquella mateixa nit, apareixentse en somnis Santa Águeda á Llucia, li vaticiná la próxima curació de sa desgraciada mare, y'l martiri que també esperava á Llucia, de manera que ab lo temps seria ella venerada en Siracusa com ho era Águeda en Catania.

--Desgraciada! Pobreta santa! digué conmoguda Blanqueta. ¿Y perqué havia de passar á ser mártir sent tant bona filla y santa?

--Aixó sòn cosas que sols Dèu las sab. Peró ja véus que sent mártir era'l camí dret pera anarsen al cel, y ja podia consentir en serho, si després havia de quedar santa y lograva véurer curada á sa mare.

--Tens rahó, tens rahó. Mártir fòra de bona gana si jo pogués véurer resucitada á la mare del meu cor! Mes digas ¿y com vá ser que la van martirisar?

--Jo't diré. Pera pagar ab tot agrahiment lo favor que Dèu li havia fet, se volgué consagrar tota á ell, com ja t'he dit, reusá qualsevol amor que li vingués del mòn, demaná á sa mare tots los bens que li corresponian y'ls repartí entre'ls pobres, y...

--Ay la pobreta! Llavors quedaria pobre ella? Y com ho fèu, donchs?

--Y tal pobreta y tal desgraciada, que aquest fou l'orígen de sas penas y aquí comensá'l martiri que li esperava.

--Y com vá ser? Pót ser aquell jove agraviat...

--Així mateix fou. Agraviat lo jove, y observant las virtuts que Llucia professava, descobrí que era cristiana, la denunciá al pretor, que com á gentil era enemich de tots los cristians, y... no vull dir lo demés, no ho vull dir, perque es horrorós y't faria erissar los cabells de oirho.

--Jesús Maria! Pót ser, en cástich, llavors li van tráurer los ulls?...

--Ah!... del millor m'olvidava: tens rahó. Pero nó, nó: lo martiri vá ser apart de la pena dels ulls. Los ulls no'ls hi tragueren.

--Donchs com es que la representan ab los ulls trets y portantlos en un plat á la ma?

--Es lo que ara t'anava á dir. Has de saber, que Llucia tenia'ls ulls mes hermosos que may s'hajan conegut, y com fou presentada devant dels inhumans gentils, presa y lligada, cautivá de tal manera als que la volian fer patir, que un de ells no pogué menos de declararli l'enamorament que sentia y'l foch que bullia en son cor, causat tan sols per los preciosos ulls de la casta verge.

--Y qué succehí llavors? preguntá ab gran interés Blanqueta. ¿Y quí era l'enamorat, lo pretor ó'l jove?

--No ho sè. Aixó no'm recorda bè; peró sia qui's vulla, anem al resultat: la casta verge, recordantse que havia promés consagrarse á Dèu, y no volent que cap de las bellesas de son cos fos causa de pecat, disitjosa de donar una llissó als gentils, y mostrant com se sab sacrificar un cristiá per son Dèu, prometé al que volia ser duenyo de sos preciosos ulls que'ls possehiria sens dificultat...

--Com! esclamá Blanqueta admirada. Y qué vá fer?

--Qué? Se'ls arrencá de viu en viu, los posá en un plat y'ls enviá al gentil pecador, que, en venjansa, la fèu martirisar mes y mes.

--Verge Santíssima! Beneyta Santa Llucia! digué Blanqueta, tancant y fregantse'ls ulls horrorisada. Ara veig perque á la bona santa la pintan ab los ulls á la ma.

Acabava aquesta conversa, quant arribavan ja las amigas prop de la capella, y en va's pogueren entretenir en parlar mes de la santa, atés que havian de prevenirse y fer esforsos pera penetrar entre la multitut de personas sanas y malaltas que ocupavan l'interior de la capella y estavan espargidas á dreta y esquerra de la escala que hi condueix, estenentse pel carrer en gran espay.

Lo quadro que presentava aquest conjunt, y que encara pót contemplarse en Barcelona lo dia de la santa patrona dels cegos, era lo mes trist y miserable que pót imaginarse, era un arreplech de llástimas de igual orígen en alguns, peró de igual resultat en tots los desgraciats que havian acudit á aquell punt, pera demanar al cel lo consol que no havian sabut trobar ó havian perdut en la terra. Alguns dels cegos que acudian á la capella de Santa Llucia eran cegos de naixement, altres havian perdut la vista per desgracia, peró uns y altres se trobavan en lo mateix trist estat, uns y altres careixian de la llum. Lo mal era un mateix, sols la forma era variada.

Quantas maneras de cegos se poden conéixer, quanta diversitat de aspectes pót oferir lo mal cruel de la ceguera, tot hi havia lloch de contemplarse aquell dia junt á la capella de la santa intercessora. Era aquella diversitat lo testimoni mes viu de la crueltat de un mal que de tantas maneras se presenta, excitant en totas la compassió, y de quant estimable es la llum, ja que pera robarla emplea la desgracia tanta multitut de formas. Entre'ls desgraciats cegos, n'hi havia uns que la continuació del mal los havia arribat á fer práctichs en la esma, y que caminavan ab la sola ajuda de un bastonet; altres pera qui la esma era una cosa desconeguda, havent de anar sempre acompanyats de un gos ó de un noy, y altres, per fi, á qui ni aixó bastava, de manera que fixavan á cada pas la planta ab forsa é inseguritat, encepegant sempre ab los peus y ab lo cos.

Qué dirém de las caras de aquestos infelissos? Uns n'hi havia que portavan lo cap test y ferm, anant ab la boca badada y com si mirassen sempre al cel; altres que, viciats per dolors que tal volta havian patit, portavan sempre lo cap baix, com mirant á terra, ab la barra apretada al pit, y tenint que portar, per conseguent, sempre la boca tancada ab forsa, y altres, per fi, que, com excitats per un mal nerviós, no miravan ni al cel ni á la terra, pus son cap se bellugava en totas direccions, inclinantse principalment á un costat y ab una actitut com si escoltassen alguna cosa, notantse també en aquests cert moviment convulsiu en los llavis ó en altres estrems de la cara. Podia dirse que als primers los atreya'l cel, als segons la terra, y als tercers lo vent.

Peró lo mes llastimós de tot, lo que contribuhia á marcar mes lo desfigurament de las caras, era la diversitat dels mals, las infinitas maneras de ulls privats de llum que's veyan per tot arreu. Víctimas hi havia allí de elements y de causas las mes contrarias entre sí, víctimas del ayre, del calor, del fret, víctimas del sol, á qui podria dirse que la llum havia robat la llum, víctimas de la nit y de sa serena, de la aygua y fins del propi esperit ó del carácter del pacient, per efecte de una exaltació de aquell en moments de ira, que tal volta no's pogué desfogar. Ulls hi havia que no semblavan pas l'órgan de plorar, pus estavan sechs y aixuts, sortits en fora y com si volguessen saltar de la órbita; áltres al revés, semblava que estavan condempnats á plorar seguidament, pus tot ells era una humitat continua, y de sas gastadas pestanyas destilavan sempre gotas. Obrianse uns ab forsa, ó á voltas s'en obria sols un, vehentse en lo negre de sa nina un altre blanch que no era com lo que la rodejava, un blanch de perla, y fins tenint la forma de perla lo gra que al mitj sortia. Tristos en estrem eran los que apareixian enterament cuberts de un vel y'ls que permaneixian sempre cuberts y tancats, com los que, no tenint exteriorment cap senyal de dany, estavan fixats al cel com esperant una cosa perduda; mes si aquests eran sols tristos, eran horrorosos y repugnants los que, desviats de son centre, miravan en direccions oposadas, presentant á cada moviment, y alternant, tot lo blanch, amagantse enterament la nina; los que ab igual deformitat tenian en lo lloch del blanch una especie de jaspi sanguinós; los que en la part exterior y en lloch de pestanyas, ja desaparegudas, oferian com un march entorn del ull, peró march de carn viva y sanguejant, acreditant alló que may, ni dormint, sas pipellas podian estar ben aclucadas, y sobre tot, los que no oferian cap forma, es á dir, los ulls dels exorbats, los ulls que havian desaparegut enterament de sa órbita, permaneixent aquesta tancada y comprimida per uns rodons pegats de drap, apretats allí ab un ungüent, com si fos una finestra tapiada, que sols se coneix haja sigut pas de llum en altre temps per las parts exteriors é inmediatas á ella.

Altres maneras sens fi hi havia de espressarse aquesta diversitat cruel del mal dels ulls, y que sols de pensarhi faria tancar los sèus de aprensió al autor que'ls volgués descríurer, peró basta sols calcularho, pera formarse una idea de aquell conjunt de llástimas que oferian los encontorns y entrada de la capella de Santa Llucia, lo dia de sa festa.

Peró encara falta pensar en una cosa pera ferse cárrech del trist aspecte de aquells desgraciats sers, y era la alegria, pót ser sola en aquell dia, que ostentavan las caras dels pacients, la esperansa que's llegia en sos fronts y galtas, ja que no, com los demés sers ditxosos que gosan de llum, en sos ulls, en sos ulls, sí, que, segons diuhen, sòn lo mirall de la ánima. Tots, al acostarse á la capella, caminavan aquell dia ab mes dalit, parexia com que respirassen ab mes satisfacció, y apretantse uns y altres, y arremolinantse entre sos peus, sens que may fossen trepitjats, los esperimentats gossos que'ls servian de guia, allargavan los infelissos amos cap endevant la ma que'ls quedava libre, en solicitut y desitj de poder arribar, qui primer pogués, á la santa reliquia que un sacerdot, prop de la porta de la capella, alsava ab la ma dreta, indicant que estava dispost á fer participar de sa virtut á tots los devots de la verge santa.

Véurer la bellugadissa de caps y de mans que s'acostavan á aquell consol de virtud divina, observar las infinitas contraccions de caras y moviments de ulls bons y dolents que's veyan entorn del sacerdot, y ohir las continuas invocacions y alabansas que sortian de boca dels devots, hauria bastat pera enternir al cor mes dur, y no hi hauria hagut ningú que, tenint fe cristiana, no hagués contingut qualsevol mal pensament que li ocorregués, vehent, sobre tot, los mals á que l'home está subjecte y'l consol que es pera tots la religió.

A cada devot que s'acostava, cego ó nó, li fregava'l sacerdot per demunt dels ulls la santa reliquia, recitant una fórmula llatina, y era tanta la pressa y'l número de devots que acudian, y que tornavan á acudir dos y tres voltas pera disfrutar mes de la virtut de la reliquia, que ni temps tenia lo bon capellá de dir á cada un lo que li corresponia, de manera que, sens descans entre una vegada y altre, no feya mes que fregar á quants ulls s'acostavan y dir la mencionada fórmula continuament y sens interrupció, de esta manera: --*Regem virginum dominum: venite adoremus Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum dominum: venite adoremus. Regem virginum dominum: venite adoremus*.

En tal punt estavan, quant acabavan de penetrar en la capella, y després de haver presentat cada una sos ulls á la santa reliquia, las alegres noyas y amigas del carrer del portal del Ángel, junt ab la preciosa Blanqueta. Agenolladas á la part esquerra, que era ahont formava la capella mes reclau, se senyaren devotament, colocantse en primer terme la Marieta del Especier y seguint després de ella Blanqueta, junt á la paret, quedantse á son costat la traydora geperuda, que, ja desde la entrada, fèu esforsos pera ocupar aquell lloch, sens que las altres maliciassen cap mal intent.

Blanqueta, naturalment bona y cristianament educada per sa mare y després per lo generós falconer, guardant sempre ab ternura la memoria de aquella, sobre tot quant se postrava devant de alguna imatge, y vivament afectada per la relació de la santa, que li havia fet sa bona amiga, s'havia postrat ab tal devoció devant de la santa intercessora dels cegos, y estava tan embeguda contemplantla, que, de segur, ni s'en adonava de lo que ocorria en la capella y entorn sèu. Se podia dir que sols vivia llavors en la santa á qui suplicava: tenia sas mans plegadas á la altura del pit, y sos preciosos ulls estavan clavats fit á fit, y ab devota mirada, en lo lloch ahont corresponia á la santa tenir los sèus.

Alsárense á poch unas y altres amigas, per causa de ser l'evangeli de la missa, (qual ocasió era la que esperava la amiga falsa, segons s'havia convingut ab son favorit,) y fent aquesta un esfors enrera, com pera deixar espay á un altre devot, passá verdaderament fins allí, y com si diguessem atropellant per tot, una altre persona, que desde molt rato estava aguardant, disimulada y cubertament, en lo reclau que formava aquell lloch sant. Lo donzell de Puymoren, embolicat ab son tabar, lo desesperat de amor per la hermosa y guardada falconereta del portal del Ángel, se trobava en lloch segur y ab llibertat prop de Blanqueta, pera poder declararli sa passió ó amenassarla ab horrorosas crueltats. Lo esparver tenia ja la paloma á la clusa.

Casi temps no havia tingut Blanqueta de senyarse, quant experimentá aquell esfors y desaparició de la mala companyona; girá, donchs, naturalment la cara en direcció á la part dreta, y... Jesús, Maria! qué es lo que vegé! La cara, pera ella tan repugnant, de aquell senyor que continuament passava per son carrer, estava prop de la sèva, espressant un somrís y prenent una actitut suplicant, que, lluny de infundir amor, donava sols idea á qui la contemplás de la mes refinada falsedat.

--Ah!... Ah!... esclamá esparverada Blanqueta, que, continguda en cert modo per la reverencia del lloch ahont se trobava, y perturbada per tots los perills que s'aglomeraren en sa imaginació, al véurer próxim á aquell mal home, no sabia que ferse ni que dir.

--Gracias á Dèu, li digué en veu baixa lo perseguidor, gracias á Dèu, hermosa Blanqueta, que tinch una ocasió pera ferte saber lo que patesch per tu, la passió que tant temps ha'm domina...

Mossegantse'ls llavis, impacienta y en major grau llavors perturbada, no fixantse mes que en son perill, ni's bellugá tan sols en lo primer moment la donzella, peró al sentir aquella atrevida intimació, se deixá cáurer novament, crehentho com á recurs únich, de genolls en terra. Peró qué havia de salvarse ab tal recurs, si'l perseguidor impio, si aquella ánima á qui ni conmovian las desgracias dels cegos, ni infundia reverencia la imatge de la santa ó'l lloch en que's trobava, veya ans bè ab aquella actitut de sa víctima millor y mes segur camp pera sos atreviments?

Agenollada la espantada noya, lo donzell s'incliná casi demunt de ella, mitj doblegant un genoll, com qui fa una reverencia, y ab aquesta actitut, continuá ab mes empenyo, que podria bè dirse desespero, en vista del desengany que ja preveya.

--No fuges de mi, li digué, que no meresch tanta crueltat. Gírat, gírat, y dónam aquest sí! que tant temps ha espero!... Dónam un sí! á mon amor y jo't juro que per tu...

--Dèu meu! esclamá la noya, tapantse ab la ma la galta dreta. Apartauvos de aquí, senyor. ¿Per qué'm veniu á dir aquí aquestas cosas?... Fugiu, fugiu!... Prou!... No vull saber res!

--Dígasme ahont te las podré dir, senyalam un lloch ahont te puga véurer, y m'en aniré de la iglesia.

--Nó, nó! apartauvos!... En cap lloch...

--Peró digas al menos que puch tenir una esperansa: jo't prometo que tota la felicitat del mòn será pera tu...

--Fugiu, fugiu, vos torno á dir... Ay pobre de mí!

--Peró ¿qué't costa, ingrata?...

Y tot fent aquesta pregunta, s'havia arribat á colocar tan prop de Blanqueta l'impio perseguidor, que las galtas de un y altre casi estavan frech á frech, á no salvar las de la donzella sa preciosa ma. Dominat en excés per sa desenfrenada passió lo mal cavaller, per véurer tan prop de ell y radiant ab tota sa hermosura á la que sols havia pogut mirar sempre de lluny, ni guardava respecte als sants ni als homens: sols obrava en aquell moment per impuls de son vici, y ab major forsa quant veya que era major la privació ú obstacle. Tan prop s'acostá, per fi, que Blanqueta, esparuguida y escandalisada al mateix temps, al pas que s'apartava á la paret, hagué de girar la cara com pera repéndrer ó detenir al atrevit, peró los ulls casts y angelicals de la noya se toparen, en tal apuro, ab los ulls mes luxuriosos é infernals que's poden imaginar. Tal encontre en aquell lloch sant, en presencia de la imatge que lluhia en l'altar y ahont hi havia tants desgraciats de la vista, semblava, mes que una profanació per part del impio, un sarcasme á la vida é historia de la santa mártir de sa castetat y víctima també de perseguidors.

Així li paregué també á la perseguida noya en aquell moment, de manera que de sa boca no sortia mes que la invocació continua de --¡Santa Llucia gloriosa! Santa Llucia, salvaume!-- y mes quant l'atrevit, delirós y arrebatat ponderá precipitadament y ab breus paraulas lo foch que acabava de encéndrer en son mal cor la altiva mirada que li havia donat aquella senzilla paloma, que ja anava dignament ensuperbintse per zel de sa honra.

--O tu ó la mort, digué'l donzell, com precisat á avansar fins á la última trinxera de sa conquista, y allargant la ma pera agafar la de Blanqueta. O sò ton amant, ó desde avuy me torno en enemich implacable...

--May, may, may! digué resolta la noya, que havia lograt advertir á sa amiga Marieta, estirantli'l vestit ab la ma esquerra, y esforsantse pera alsarse de nou. Fugiu, mal home, fugiu, atrevit, insolent, y sinó, encara que sia dins de la iglesia, faré donar á conéixer qui sòu vos!

Déu advertirse que tot aixó passá precipitada y momentaneament, y que al adonarsen la amiga Marieta, ho advertiren igualment alguns dels devots no cegos que hi havia en aquell indret. Així que, fou també obra de moment lo agafarse Blanqueta esparverada ab lo bras de sa bona amiga, la admiració de aquesta en vista de lo que observava y la violencia que tingué que fer lo donzell pera dissimular, fingint com que res hagués fet.

En tal situació no vegé mes Blanqueta que'l perill que la amenassava quant sortís de la iglesia y lo que podia resultar en mal de ella; així que, tremolant y no vehent allí altre amparo que'l de sa amiga Marieta, instála en seguida y decididament pera que de una manera ó altre sortissen de la iglesia y s'en tornassen á casa.

--Peró ¿qué tens, Blanqueta? ¿qué't passa? ¿y quí es aqueix home que així t'espanta? ¿Qué tens, qué tens?

--Ay, amiga mèva! contestá Blanqueta tremolant. Aquest home es lo gentil de la rondalla: se'm figura que no ha de parar fins á ferme pérdrer la vida! Anemsen, Marieta, anemsen, y la beneyta santa Llucia'ns salvará!

--Peró, mira, que encara es aquí... y que'm sembla está enrahonant ab la geperuda del menescal.

--Sí, sí! ab ella: ella es la traydora, que es causa de ma desgracia. Peró anemsen, anemsen! Jo no espero mes: anemsen!

Prudenta la amiga, no gosá dir á Blanqueta lo temor que sentia de que aquell mal home las perseguís també pel carrer, y accedint gustosa, sens deixar de la ma á la espantada companyona, y obrintse pas com pogueren, atravessaren fins á la porta, y's prepararen per empéndrer una correguda així que posassen lo peu al carrer.

Tal com temé la amiga succehí'l contratemps: mentres ellas avansaren per un cantó, atropellá'l donzell per un altre, sens fer cas de las estiradas que li dava á la capa, seguintli al derrera, la geperuda pera detenirlo, ni de las malediccions que tiravan los cegos á aquell atropellador, que encepegava ab ells y ab sos gossos.

--Deteniuvos, deteniuvos, deya la geperuda; mirau que tothom vos véu... deixaula córrer ja que no pót ser, sinó quí sab lo que de aixó'n resultará... Mirau que si se sab...

--Malehida aranya! respongué'l donzell, arreplegantse la capa y apartantse de sí ab una empenta á la arrepentida traydora; ¿després que m'has portat al ball, me vóls trencar las camas? Vesten al dimoni, que ja no hi ha aquí qui'm detinga.

Y passant de un salt los tres graons de la porta de la capella, de ahont s'allunyavan ja las noyas fugitivas, corrent desesperadas en direcció á sa casa, apretá'l donzell també lo pas, mes cego, per sa ira y sa luxuria, que'ls cegos á qui atropellava, y cridant: --Deteniuvos, deteniuvos... Una paraula y fora... ó sinó...