# La orfaneta de Menargues; o, Catalunya agonisant

## Part 22

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-orfaneta-de-menargues-o-catalunya-agonisant-75136/index.md

--Guillemet ¿he sigut jo per ventura ab tu un pare inich ó un mestre rigorós? ¿he volgut ser may lo confesor de tos secrets? ¿qué has trobat ab mi mes que l'amich sincer, y... ¡sí, Guillemet, sí!... mes que l'admirador de ta bondat y de ta aplicació, mes que l'aconsolat, en sas penas, per ta sempre grata y dolsa companyia? Tu no sabs quant sentiré separarme de tu, y fins á quin estrem jo puch justificarte l'afecte que't tinch... y si ab tot aixó no't basta pera tenir ta confiansa, tindré que separarme de ta companyia ab aquest sentiment.

Al dir aquestas paraulas mestre Nicolau, se mostrava vivament afectat, sens que l'altre pogués endevinar verdaderament la causa; mirava aquell al deixeble ab certa ternura suplicant, y vehentlo per fi mitj indecís y sufocat, esforsantse pera serenarse, y agafantli cordialment la ma, ab cert ayre de familiaritat y agrado, li digué de esta manera:

--No m'ho negues, Guillemet: tu estimas, tu estás enamorat... Dígasmho á mi, que dret tinch de saberho, quant crech que mon afecte á tu es casi bè com lo de un pare.

Guillemet mitj avergonyit fèu un cert somrís que en cert modo venia á satisfer la pregunta de son mestre ó á corroborar sa presumpció.

--Sols á vos, senyor, ho podria confiar. Cert es que estimo, y us diré...

--Basta, basta! li contestá interrompentlo mestre Nicolau; jo no tinch dret de saber mes que lo primer. No'm contes res mes, que tot lo que'm podria pintar ta jove y viva imaginació sols serviria pera aumentar mas amarguras, pera ferme revíurer imatges y recorts grats que jo voldria allunyar del pensament. També he estimat jo, Guillemet! També he conegut jo una dona hermosa! També en la joventut he sigut ditxós, y després que un altre amor, fill del primer que sentí mon cor, m'omplia de goig y felicitat, aquell hermós y tendre fruyt... Ah! Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs!

Las llágrimas impediren aquí de continuar á mestre Nicolau. Lo jove, desitjós per una part de compláurer á son mestre y amich, y avergonyit per altre de haver ocultat fins llavors aquell secret á la persona que mes confiansa li inspirava, no sabia que ferse ni que dir.

--Calmauvos, bon amich, li deya; ja sabeu que ningú com vos pót tenir la clau dels secrets de mon cor. Perdonau aquesta falta de franquesa, si no'us he donat compte de aquest primer pas per una via que jo may havia seguit... Es un cambi tan involuntari en la vida aixó del amor!

--Certament, es un cambi involuntari: com que la voluntat se dòna tota á un altre ser. Y jo que conech ton geni, que conech ton cor, no dubto que, al entregar ta voluntat, ho haurás fet donantla ben complerta, que ton amor déu ser dels mes vehements.

--Sí, mestre Nicolau, vehement y pur, com que m'ocupa tots los instants de la vida, y no visch per altre cosa, ni penso en res mes.

--Com á mestre y com amich t'he dit que't parlava, digué mestre Nicolau, prenent certa gravetat amistosa. Molts jovens hi ha que, ans de arribar á ser homens, obran com á tals en sas inocentas obras; mes al arribar á sentir passions que'ls dominan, alguns n'hi ha que tornan á obrar com á noys, y aixó á efecte de sa mateixa bondat, pus miran la passió com un deber y no volen faltar á ella, sens pensar tan sols en si aquella passió pót ser causa de sa propia desgracia ó de la de un altre ser, al qui fan víctima.

--Qué voleu dir?

Aquesta pregunta la fèu En Guillemet pensant, sens dubte, per la primera volta, en las dificultats que podian ocórrer en son amor.

--Vull dir, jove, que no sempre que se sènt amor se déu estimar.

--Y perqué nó? Lo estimar no es sentir amor? Com puch, donchs, á un mateix temps sentirlo y no sentirlo?

Lo mestre aquí volgué manifestar la autoritat de tal en son parlar.

--Y si'l que estima no tè prou pera sí ¿qué'n trau de ferse estimar per una dona, quant no li pót donar la comoditat ó'l ben estar que voldria? A menos que la persona que has elegit, Guillemet, fassa ab sa riquesa ta felicitat... que no es la mes verdadera, quant en la riquesa de la estimada se funda. Es així tal volta? Estimas á una dona rica?

Lo deixeble respongué ab certa severitat á aquesta pregunta.

--Ara sí que dich, mestre Nicolau, que may haveu estimat.

--Jo no he estimat? No m'ho digas, Guillemet, no m'ho digas!... Peró respon á ma pregunta: has pensat en ta situació al enamorarte? Es rica, tal volta, la dona que estimas?

--En res he pensat, ni en lo que tinch, ni en si ella tè. Sols he estimat, y cada dia estimo mes.

--Així m'ho he imaginat de tu sempre. Peró recórdat, Guillemet, que encara que tingas assegurada la carrera, val mes que no't precipites en l'amor fins que conegas...

--Dèu ajudará, y en ell sols confio si no'm basta'l salari que'm dòna per ara la Generalitat de Catalunya, á la que servesch.

--Peró recorda que ets ja home y que no has de deixar de serho per una lleugeresa de jove.

--Senyor! digué llavors esclamantse Guillemet. Perque sò pobre y perque la que estimo es pobre, he de apartar de mon cor aquest impuls tan grat que m'alenta y que m'atrau cap al ser mes digne de ser estimat? Si aixó es cert, mestre y amich, ¿perqué naixen en lo cor aquests sentiments tan purs y agradables, que un hom no pót estingir ni desviar? Qué importa la pobresa pera l'amor, si existeix la bellesa y la bondat?

--Es á dir, que á mes de ser bella, es ta estimada bona y digne...?

--Bella com las mes bellas del mòn, bona com ho poden ser los ángels del Paradís... peró, pobre, mestre Nicolau, pobre!

Mestre Nicolau, tot passantse la ma per lo front, y sospirant, digué:

--Igual en lo primer era ma esposa, bella com ninguna, bona com un ángel... Peró nó pobre, pus ja sabs, Guillemet, com te he contat algunas vegadas, que tot lo que tinch fou de ella, y com després de ella havia de ser de mos fills... Ah! Ja ho sabs, Guillemet, ja ho sabs (continuá, despres de havérseli interromput la paraula per la forsa del sentiment, y tornant de nou á plorar,)... ja ho sabs, que tinch la desgracia de haver de ser hereu de mos fills!

Lo pobre jove estava conmogut, vehent que ell era la causa del trastorn que tenia aquella persona á qui tan venerava y estimava.

--Calmauvos, deya, calmauvos; no vos desconsoleu... Apartau del cap eixos recorts.

--Impossible, Guillemet, impossible! Mon propi benestar, si per benestar se enten no tenir necessitat, es l'atormentador de ma vida, pus disfruto cosas que sòn de mos fills, quant no'ls tinch á ells... y quant ells foran pera mi la major riquesa, la mes gran felicitat!

--Vos mateix me donau rahó, digué llavors ab mes serenitat lo jove; ja veheu que vos mateix me donau l'exemple, perque ¿de qué serveix tot lo demés que's necessita en la vida, si l'amor ho supleix tot?

Lo mestre alsá llavors lo cap en sech, admirat del argument del deixeble, y coneixent que seria en va aconsellar al enamorat, procurá serenarse, y li digué sols:

--Es cert, Guillemet, que ta enamorada es bella, es bona y es pobre?

--Cert.

--Es cert, jove, que obrarás com á home en ton amor, que estimas sols pera fer un bè á qui'l mereix, y que si no ets á temps á distráurerte de ton amor, cumplirás la paraula que hajas donat á la bella á qui estimas?

--Cert, senyor... y perqué m'ho preguntau?

--T'ho pregunto, perque no vull que may la persona que jo he dirigit deixe de ser home de bè, ni pugan dir sos amichs que han sigut inútils mas llissons.

En efecte, la pregunta del mestre no era llavors mes que tal desitj: mes endevant portá ja una altre intenció.

--Donchs llavors, continuá'l mestre, procura sols no faltar may als debers de honor, y esfórsat en ta carrera, pera que no tingas necessitats si un dia contraus obligacions á que ara de segur no póts aténdrer.

--Vos prometo, mestre y amich, que may olvidaré vostres consells, que'm portaré sempre com á deixeble de un home honrat... peró sí desde ara vos demano un favor...

--Quin?

--Que aquesta confiansa no surtia de vos, y sobre tot, perque seria ma desgracia, que no arribe may la noticia de mon amor ó de ma lleugeresa á oidos de mossen Joan Fivaller.

--Es aquest encárrech solament temor de enujar al protector?

--Es mes encara, pus mossen Joan coneix á ma estimada, y...

--Jove, cridá llavors lo mestre, pasmat, ¿qué es lo que vóls dir? Mira que Fivaller t'ha servit de pare y que tu freqüentas sa casa... No vull pensar una ingratitut de tu, peró torno á recelar que no hi hagut sinceritat en las paraulas. M'has dit que ta estimada era pobre, y pót ser sia ben diferent...

--Pobre, sí, pobre, (digué ab cert somrís En Guillemet, vehent que son preocupat mestre s'havia arribat á créurer, tal volta, si l'amor del jove podia tenir relació ab alguna persona íntima de la casa del noble protector;) sols es ma prevenció per motius que ja us esplicaré. Pobre es ma estimada, tan pobre, que no tè pares, ni bens, ni parents, y víu sols baix l'amparo de un falconer del portal del Ángel, que'l dia que moria, la tornará á deixar órfana, sens dubte, com al dia que la recullí.

En tant que Guillemet anava fent aquesta relació, lligant en la memoria mestre Nicolau certs recorts que tenia ja casi olvidats, no pogué menos de renovar l'enterniment que sentí quant, junt ab mossen Joan Fivaller, visitá la botiga del falconer Joan de la Murtra; dubtá de pronte, no pensant en la transformació que podia haver sofert en mes de dos anys la nina que ell habia vist lo dia de la entrada de fra Vicens, mes sentint per fi las últimas senyas que En Guillemet li donava, regonegué clarament que la hermosa donzella de aquell temps podia ser molt bè la nina desgraciada de dos anys enderrera, devant de la qual, ó mes bè, devant de sa miseria y hermosura, ja havia ell derramat llágrimas de ternura, ans que son deixeble las derramás de amor.

--Digas, digas, preguntá ab interés á Guillemet: ¿y aquesta nina es molt jove? ¿y es órfana de pare y mare? ¿y la recullí'l falconer?

--Tè tretze anys; moriren sos pares en lo siti de Balaguer, y la recullí En Joan de la Murtra quant fra Vicens la portava á Barcelona, dos anys enrera, entre'ls altres pobres de sa comitiva.

--Verge del Cel! esclamá llavors mestre Nicolau, alsant los brassos, y girantse á un retaule de la Verge de Montserrat, que hi havia en un estrem de la cambra ahont se trobavan. Gracias, senyora, gracias! Ja veig que mas llágrimas y mas súplicas produhiren fruyt; aixó fa, Senyora, que jo desde avuy ab mes gran entusiasme vos adore y vos aclame per ma patrona, ma esperansa y mon consol!

--Qué es aixó, mestre? preguntava tot pasmat En Guillemet, no sabent á que venian las esclamacions de mestre Nicolau.

--Sabs qué es, jove? que jo ans que tu he conegut á aquesta hermosa y desgraciada, que ans que tu he derramat llágrimas per ella... y per ella, sí, desde que la vegí per primera volta, he suplicat á aquesta santa Madona, pera que li donás consol y amparo!

--Ara sí que dich, (esclamá llavors Guillemet, abrassant enternit á son mestre,) que vos y jo som un sol cor, que no ha sigut en va l'afecte que sempre vos he tingut!

Y abrassats així tots dos, y esplicant en breus paraulas mestre Nicolau la manera com havia conegut dos anys ans á la nina de Menargues, escoltava admirat En Guillemet, arribant á dubtar en certs moments si tal volta se trastornava lo cap de son mestre, encara que veya concordant lo que aquest deya ab lo que ell sabia, quant de repent, desempellegantse dels brassos del jove lo sempre afligit mestre, mostrá la cara plena de alegria, com si realment algun goig inesperat y repenti hagués acudit llavors á sa imaginació.

--Oh idea luminosa! esclamá, mirant alternativament al jove y á la imatge de la Verge. Sí, sí, Senyora, vos haveu permés tot aixó, pera que pogués calmar la mia pena. Ja no tinch dubte! Ja tinch lo camí que buscava!... Ja se ha cumplert ma esperansa!... Ara sí, sí, que ma permanencia será molt mes breu! Gracias, Senyora, gracias!

No entenent Guillemet aquella transformació de son mestre y la varietat de ideas de sas esclamacions, així com la inusitada alegria que manifestava aquell que habia arribat á envellirse de plorar; crehent en efecte que son cap se trastornava, no pogué menos de dir entre sí, y ab gran dol, per l'afecte que li professava.

--Ara sí, pobre mestre Nicolau, que no tè remey! Al Terrós tindrá que anar si vól curarse! Y mon amor es causa de sa exaltació, y lo parlar de tristesas y miserias es causa de son desconcert! Pobre home! Jo tinch la culpa de que mon estimat mestre s'haja acabat de tornar boig!

Y així estava reflexionant y mirant ab compassió al que ell creya boig, quant acostántseli mestre Nicolau ab lo major carinyo del mòn, y agafantli la ma, tot tremolant, li digué:

--No penses, nó, Guillemet. Tu déus arribar á créurer que ma rahó está trastornada, peró no es així, pus me domina una verdadera alegria, la única que podia tenir en aquest mòn entre tantas desgracias com sempre m'han rodejat!

--Y qual es, senyor? preguntá mes admirat lo deixeble.

--Qual? Que vaig á separarme mes prompte de lo que t'havia indicat, de aquesta gran ciutat de Barcelona...

--Satisfacció ben pobre pera mi, pus me fará sempre falta vostre afecte.

--Nó, Guillemet: l'afecte may te faltará: lo que't faltará será sols ma persona. Mes ans de partir, sí que'm convé que'm dones la major proba de ta amistat.

--Y qual es? diheu.

--Jo te la diré, contestá'l mestre, estenent lo bras esquer y senyalant á la Madona; tu m'has promés ser sempre home de bè, m'has promés no enganyar á la bella á qui estimas, y finalment que t'esforsarias pera ser útil y lograr així la felicitat de la que adoras. Júramho, donchs, aquí devant de aquesta excelsa imatge, júraho, deixeble y amich, devant de la Verge de Montserrat, que es la última cosa que de tu exhigeis... ton amich y ton mestre!

--Sí, sí; ho juro, ho juro, senyor, y per major forsa de mon jurament y per aliment de ma esperansa, juro á la mateixa Verge, que si algun dia logro ser felís ab la bella á qui adoro, no posaré mos llavis sobre son front, sens que ans jo y ella hajam anat á la montanya santa á visitar en son propi sanctuari á la excelsa patrona de Catalunya.

--Home de bè... y cristiá al mateix temps! esclamá per última vegada mestre Nicolau, no podent parlar ja de enternit, y donant una forta abrassada á son deixeble. A Dèu, Guillemet, á Dèu! Dintre pochs dias ja no sabrás ahont sò.

--Encara us veuré, senyor! respongué Guillemet, tornant la abrassada á son mestre. Encara us vull véurer una altre volta, ans no us separeu de mi!

Lo mestre se deixá cáurer en un banch que allí hi havia, tapantse ab la ma los ulls, y dihent al mateix temps:

--Pobre es lo cor del home, pus ocasions hi ha en que no se sab quin es lo verdader sentiment que'l domina! Sí, pobre es lo cor... pus estich alegre per un bè que faig, y ploro al mateix temps de tristesa!

Y Guillemet, sortint entristit del aposento y arrimantse la gorra á la cara, no feya mes que repetir entre sí:

--Una de dos... ó es boig, ó es per sa boca que parla un ángel del cel.

### XXII. La festa de Santa Llucia. La paloma y l'esparver.

Quant mes anava creixent y desarrollantse la hermosura de Blanqueta, quant mes anava penetrant en son cor l'amor que En Guillemet li infundí, major era la desesperació del donzell rival y la luxuriosa flama que l'enardia.

Per aixó també, la casta afillada del honrat falconer venia á ser la trista paloma, que, girantse sempre cap al cantó de ahont espera que ha de venir l'espós, no sab fugir la vista de la part oposada, temerosa de que per allí vola'l milá ó l'esparver que la aguayta y la vól destrossar.

Paloma enamorada era Blanqueta, descubrint sempre entorn de sa casa al enamorat Guillemet, que diariament la atisbava y no sabia anarsen á reposar sens haver vist á sa preciosa estimada, á la casta femella que'l corresponia ab tot lo carinyo que li era possible; y esparver era realment l'inmoral y misteriós majordom, que, vehentse sempre burlat, intentava tots los medis de fascinar á la paloma, jurant que quant altre remey no tingués, faria una embestida brusca y violenta ab tal de poder satisfer sa infernal passió.

Mentres que Guillemet se valia de honrosas astucias pera véurer ó enrahonar á sa estimada, astucias que alguna volta conegueren mes los vehins que'l mateix Joan de la Murtra; lo malehit donzell, cobart al mateix temps per por de trobarse cara á cara ab lo fogós correu de Casp, y pugnant contra sa voluntat ab lo perill del escándol que resultaria si alguna mala cosa's contava del majordom del palau, volia sols, á manera de serp verinosa, introduhirse ab quietut en lo jas de la paloma, pera allí seduhirla ó picarla ab son mal verí.

No fou altre son intent, quant, ab lo pretext de favorir al menescal, enviantli á ferrar tots los cavalls de la Casa del Senyor Rey, aná introduhintse en la casa de aquell vehí del Portal del Ángel, pera tenir un punt de ahont pogués aguaytar la presa que envejaba, y una espia que l'ajudás y'l favorís en la maliciosa geperuda, que, com á fadrina desesperada, no volia may la felicitat de cap altre de sa classe, y menos si era hermosa. Es per demés dir que la tal famella feya son negoci ab lo senyor majordom, pus no deixava de ferli aquest certs regalets, y fins á voltas alguna apretadeta de ma, pera contentar sa fam nupcial, en pago de certas traydorias que ells dos se enrahonavan, y que, com es de véurer, se dirigian totas á buscar una ocasió pera que l'esparver trobás la paloma á la quieta.

Peró per demés se afanyava aquella mala parella, pus no deixant may lo falconer á sa afillada sinó al mitj del dia, y ab la previsió de que s'estás sempre la noya fora de la porta, durant sa ausencia, may, may havia pogut trobar lo donzell la ocasió que volia, per mes que rondás de nit y de dia per la vora de sa casa, ni may havia lograt rébrer una sola mirada de correspondencia, ni que's donás per entesa de cap de las paraulas, sempre atrevidas é indiscretas, que ell murmurava dins de sa capa al passarli per prop.

Arribá un dia, no obstant, en que la mala vehina olorá, com se sól dir, un medi pera que l'esparver pogués tenir á la paloma prop de sas unglas. Molt enrahonaren, la vigilia del en mal hora concebut atentat, la doblegada cigonya del menescal y son franch amich lo senyor majordom de la capa vermella. Aquell dia fins li doná'l donzell á la desesperada fadrina un abrás complert y un delicat mocador que portava: tanta fou la alegria que li causá, ab la esperansa segura de lograr lo que tant de temps ha feya pérdrer lo dormir á aquell cor cremat de vicis. Fou aquell dia, sens dubte, la volta en que'l donzell sortí mes alegre de casa de sa amiga, y fins també, pót ser, lo dia en que fèu menos esforsos pera deixarse véurer y passar per la vora de la casa del falconer, á manera de general que, tenint próxima y segura una victoria, ni's cuyda tan sols de revisar sas tropas y de inspeccionar lo camp.

Lo dia seguent de haverse tractat aquesta mala treta, era lo de una festa que interessava directa y principalment al barri ahont hi havia lo carrer dels Orbs. Vejam, donchs, lo que en ella succehí.

La festa de Santa Llucia posava en moviment y alegria, quant arribava, á tots sos devots, y especialment als desgraciats cegos que vivian en lo carrer de son nom. Lo que tè un mal en lo mòn desitja sa curació, y emplea pera lograrho tots los recursos coneguts, peró entre tots los mals, cap se mira per causa de major desgracia com lo que priva de la llum: cap coix se deixaria llevar una ma pera recobrar sa cama, cap manco se deixaria llevar un peu pera recobrar la ma que li falte, peró'l cego se deixaria tallar una ma ó un peu pera véurer la obra mes gran del Creador, y sens la qual las demés perdrian sa importancia, la llum.

Per aixó ralla en deliri la devoció dels cegos á sa patrona, y ab la esperansa de son favor, no vehent lo cego mes que una cosa, sa infelicitat, conservan en son cor la fe, ab la confiansa, al menos, de poderhi véurer en l'altre mòn, ja que no han pogut véurer aquell en que han viscut.

Era, donchs, lo dia de Santa Llucia dia de gran satisfacció pera la gran multitut de cegos que poblavan aquell barri, ahont los obligavan á víurer pera evitar així als que hi veuhen lo trist quadro de infelicitat que presenta lo privat de llum y esma, sempre esclau de un altre pera poder caminar, y fins esclau del gos, de un ser irracional, que sols ha criat Dèu pera que fos servidor del home. Ja podia estar malalt de qualsevol mal lo cego, y postrat en llit, que com tingués camas pera sostenirse, havia de sortir, lo dia de Santa Llucia, pera acudir á la capella ahont se venerava sa patrona, y allí implorar la gracia de la Verge santa y la caritat dels compassius habitants de Barcelona. Y era tal aquest zel y entussiasme, que també participavan de ell tots los demés habitants del barri, encara que no fossen desgraciats de la vista, y uns y altres celebravan ab capellas y enramadas lo dia de la santa, que era esperansa general de tots los vehins del carrer dels Orbs, dels cegos, pera que Santa Llucia, ab sa intercessió y eficacia, los tornás la vista, y dels que hi veyan, pera que'ls la conservás.

Hi havia la costum, per tal motiu, de acudir á la capella á ohir missa en las primeras horas del matí los sobredits habitants, y qui principalment se afanyava en aixó eran las donzellas, com sia cosa sabuda que sòn los ulls de una donzella moltas vegadas son dot, y res mes propi de sa part que implorar á una verge santa, víctima de son cast amor, pera la conservació de tan estimable prenda.

No havia de portar, donchs, fins á tal estrem lo rigor de sa vigilancia lo zelós falconer Joan de la Murtra, que no deixás fer á sa afillada lo que feyan en tal dia totas las fadrinas del barri, á saber, arreplegarse unas ab altres y anar juntas á visitar la capella de la advocada dels ulls. Ademés, que com En Joan desitjava proporcionar sempre gustos á sa estimada filla, mirava aquella condescendencia com un obsequi á la noya, sobre tot quant tal escepció de sa vigilancia, en aquell dia, no podia ocasionar, á son enténdrer, cap perill, sent com era la llibertat que li dava pera un acte piadós, en un lloch ahont tot lo barri se trobava reunit en hora clara del dia, y acompanyada de altres bonas noyas conegudas, entre ellas principalment la senzilla Marieta, filla del especier vehí, y que era la amiga mes volguda y de mes confiansa de Blanqueta.

Saltá aquesta de goig al sentir que En Joan accedia, la vigilia de Santa Llucia, á que ella anás junt ab la amigueta vehina, á visitar á la santa, la matinada seguent; y en res de perill pensá la noya, moguda de aquella estraordinaria llibertat que anava á disfrutar, y ni tan sols de prompte en la proporció que aquella sortida podia darli de véurer á son estimat Guillemet. Sols tractaren las dos bonas amigas de las galas que's posarian pera anar á la missa, y si serian verdas ó vermellas las cintas ab que s'adornarian las trenas penjants de cada part de la cara, que era la moda usada en aquell temps entre las noyas de la classe á que perteneixia la hermosa falconereta; y per part de Marieta fou tal la alegria de anar tan ben acompanyada á missa, que aná dientho á totas las demés noyas de per allí prop, de manera que tal novetat fins arribá á sentirla la traydora geperuda del menescal... y ni may que l'ha hagués sentida, pus poch tardá en combinar una mala treta.

Arribant lo matí de Santa Llucia y la hora convinguda per anar á missa, de porta á porta y de finestra á finestra, comensaren ja las noyas á parlarse, y á revelarse mutuament lo que cada una pensava posarse, ó esperaba dir ó fer al dirigirse á la capella.