Part 21

Aquesta última paraula ó seguritat enxamplá'l cor del enamorat jove, pus vegé casi realisada la esperansa que concebia. Sa astucia havia triunfat, lo moment oportú se li acostava; així que, considerant com sobrat tot lo que allí pogués dir y fer, quant ell no s'hi trobava com volia, pretestá luego la urgencia de un treball que havia de fer, repetint que son únich objecte havia sigut participar aquella satisfacció á qui no dubtava s'en havia de alegrar; y donant novament la ma á son amich, y clavant tot passant una dolsa mirada á Blanqueta, saltá al carrer, cridant ab alegria: --Vaja donchs, vaja: de aquí á un altre dia. A Dèu siau, Joan: A Dèu, Blanqueta. A quals afectuosas espressions responian també un y altre de la casa, dihent:

--A Dèu!... A Dèu Guillemet! De aquí á un altre dia. A Dèu!... A Dèu!

Y En Joan fins hi anyadia alternant ab sos saludos:

--Encara gracias, home, encara gracias del favor. Cregas que m'en alegro molt que hajas vingut.

Qual espressió de amistat corroborava Blanqueta, alegre y pensativa al mateix temps, ab espressions de amor, que sols se rebullian llavors en lo fondo del sèu cor enamorat, y que á haver de sortir per la boca, sols s'haurian pogut manifestar ab aquestas paraulas: --Tu t'en alegras... y jo mes!

Llargas foren las horas de aquell dia pera'l pobre Guillemet, que esperava; y gran fou la impaciencia que sufrí desde la matinada del dia seguent. Encara no s'hi comensá á véurer, ja saltá del llit, delirós de córrer prop de la casa de sa estimada, y posarse en aguayt pera aprofitar la ocasió y lograr l'objecte que s'havia proposat. Sortint per lo portal de Sant Sever, que era casi al estrem de la Rambla, á fi de evitar que pogués ser vist per los vehins inmediats de la casa ó per lo mateix falconer, doná la volta per la part de fora de la Parellada y demés horts, ja citats, que hi havia derrera de Santa Ana, entrá molt cautament per lo portal del Ángel, y entretenintse per allí com esperant á algú, quedás en la entrada del mostassaf, desde ahont se descubria, encara que á distancia, la botiga de la Óliva. Desde allí estigué en observancia l'enamorat jove, mirant de continuo, y fonentse de impaciencia, féntseli horas los minuts, quant, á las nou del dematí, distingí clarament al Joan, que portava sa capa y son barretó, y estava enrahonant, á la porta de sa casa, ab sa afillada. Aumentá llavors de graus sa impaciencia com lo goig de sa esperansa, y li succehí lo que al noy que vól pujar dalt de un arbre gros pera cullir un fruyt, en lo moment que domina ja'l tronch y no li falta mes que allargar la ma. Mitj amagat son cos, aná seguint ab la vista al falconer que's dirigia cap á la plassa de Santa Ana, y si bè's contenia per prudencia ó temor, las camas semblava que li fugian; tingué paciencia fins que vegé al que observava á llarga distancia, y quant ja casi arribá á pérdrerlo de vista, llavors, sense véurer tan sols als que li passavan per prop, pus estava tot ell fixat en lo objecte que 'l movia, avansá ab precipitació en los primers passos, y aná caminant després ab naturalitat, pera no donar que pensar á ningú, sobre tot al acostarse á la botiga.

Al posar en ella'l peu, lo jove fogós y atrevit arribava á tremolar: tan poch avesat estava á fer actes que desdissen de sa formalitat y franquesa, y tal era la pena del dubte que encara l'oprimia, no sabent de quina manera fòra escoltat son amor quant lo declarás estesa y clarament. Peró son temor se torná en entussiasme al contemplar lo quadro que se li presentava devant sos ulls. Blanqueta, després de haver arreglat y donat menjar als aucells, se entretenia, com de costum, en acariciar á sa predilecta tortoleta, amor privilegiat fins llavors de sa ignocencia. Sentada estava la encantadora donzella junt á una taula, en la que descansava son bras dret apoyant en la ma lo cap, y demunt de la espatlla esquerra tenia al carinyós animalet, que rullava, estenent tot sovint lo sèu bèch fins á picar lo pinyó que sa amiga guardava entre sos preciosos llavis. Pera mirar Blanqueta á son estimat animalet, tenia que girar los ulls al costat, donantli aquesta actitut certa espressió de amorós abandono, á que ajudava fins lo deixo natural ab que penjava son bras esquer fora del cos. Hermosa, encantadora estava en aquella posició Blanqueta, y si un pintor hagués volgut fer ressaltar completament sas gracias y hermosura, de segur que la hauria copiada en aquell instant, y no hauria volgut que per res se mudás de la manera en que's trobava.

Un ah! mútuo dels dos amants fou lo saludo ab que un y altre anunciaren sa alegria ó sa sorpresa, y de segur que Guillemet hauria doblegat lo genoll devant de aquella bellesa, si no hagués notat la perturbació de la noya, al véurerla esclamar que estava sola en la casa, y que'ls vehins podian observar y mal pensar de ella.

--Ah! per fi't trobo sola, digué al entrar Guillemet; per fi logro lo que tant he desitjat, reyna meva, consol meu, alegria de mon cor!

--Ay! Guillemet... Quí s'ho havia de pensar... Tu per aquí tan aviat... Peró, mira que'l pare no hi es... que ha sortit fa poch... Ay, qué dirán los vehins!

--No't perturbes, Blanqueta meva, no't impacientes. Ja sab tothom que sò amich de ton pare, que jo vinch á ta casa tots los dias primers de cada mes...

--Sí, peró...

Y la prudenta y temerosa Blanqueta se incliná, com volent arrimarse á la porta del carrer.

--No perdem temps, amiga meva. Jo no vinch aquí á perturbarte, jo vinch sols á assegurar lo dubte que'm fa patir. Temps ha, temps ha que póts haver conegut mon amor... Sols l'altre dia poguí indicarte mon desitj, alcansant de tu aquesta prenda envejable de ta correspondencia, aquesta prenda que eternament conservaré, y que durant ma soledat, pus soledat tinch sens tú, será sempre'l consol de mon adolorit cor.

Y dihent aixó, besava encara entre sas mans aquell colorejat clavell, que ja ni'l color ni la galanura conservava, per lo temps que havia passat desde que se separá de la planta.

Vehent la donzella aquesta manifestació tan plena de ardor y puresa, baixá los ulls vergonyosa, no podent resistir á aquella primicia de amor, pagada tan próximament á sa persona. Qué tè de estrany, si la vigilancia de son pare adoptiu bastava pera allunyar als atrevits, y si algun amor podia recordar llavors la donzella, era sols un de diferent, lo de sos pares, ja tant temps ha desaparegut!

--Oh! continuá ab accent suplicant y ple de carinyo l'enamorat; ¿m'en hauré de tornar tal volta, sens alcansar una dolsa paraula de tos llavis? ¿Serás ingrata ab mí? ¿Me negarás ton amor, Blanqueta?

La cándida donzella no sabia que respóndrer.

--Alsa'ls ulls! miram, miram! continuá l'enamorat; després que tantas horas he perdut per tu, després que m'has donat una confiansa, després que he esperat la ocasió de trobarte sola, aguaytant quant s'en anás ton pare, serás ingrata pera no contestarme una sola paraula, pera no donarme un sol ¡sí! á lo que't pregunto? Digas, digas, Blanqueta: ¿m'estimas?... ¿m'estimas?... ó sinó m'en vaig pera no tornar may mes.

La donzella, ferida en lo mes viu de son cor, alsá sos preciosos ulls, y acompanyat de un modest somrís, pronunciá un ¡sí! que sols podia haver percibit la atenció de un enamorat que espera.

--Es á dir, (esclamá llavors delirant de goig En Guillemet,) es á dir, que no puch, que no dech dubtar ja de ton amor. Oh! astre felís de ma ventura, jo't juro que tota ma vida la dedicaré al recort de aquest amor que'm promets, y á trobar lo benestar que desitjo pera tú. Jo no tinch gran fortuna, estimada meva, peró tinch una esperansa en lo bon cumpliment del cárrech que desempenyo: algun dia podré ser mes de lo que sò, y si aixó no basta, mil medis hi ha en aquesta ciutat, pera ajudar y passar la vida, sobre tot si tu no ets envejosa y't contentas ab ma sort. Creume, creume, Blanqueta meva, que es mon cor lo que't parla, nó'l cap delirós de un jove que vol gosar del mòn, sí sols un cor que estima, peró que estima gosantse mes que en la ilusió passatjera en la felicitat futura. Oh! sí: no dubtes que serém felissos, pus Dèu, que coneix mas intencions, no'ns abandonará, y la promesa que li he fet de ser constant y pur ab tu no será desohida. Estimam, Blanqueta, estimam y no envejes res mes!

--Qué he de envejar? contestá la noya ab un accent que revelava á un mateix temps tristesa, gratitut y amor; ¿qué ha de envejar una pobre desamparada, que pót tornarse á trobar órfana y sola en lo mòn, lo dia que falte la persona que la sustenta? Pobre de mí!

--Oh! nó, nó! Jo't juro que no será may, y que primer hauria de quedar jo pobre y desvalgut, ans que véurer la desgracia prop teu.

--Jo no sè que dirte á tot aixó, Guillemet, peró'l dia que ho arribás á descobrir la persona que'm fa de pare... ay! aquell dia, quí sab lo que fòra de mi y de tu!... ¿Te sembla si dech jo ser may ingrata ab qui m'ha tret de la miseria?

Aquestas paraulas sorprengueren un tant á Guillemet, que no veya devant de sos ulls mes que son amor, y no s'havia fixat en los sagrats debers que sa estimada li recordava. Peró son honrat propósit ho vencia tot.

--Ja sè que havem de esperar, digué; que será mal á nostre carinyo aquest dubte y'l dissimulo que devem guardar; peró no será mal per mi, pus encara que no puga parlarte, encara que no't pogués véurer (lo que Dèu no permeta,) jo't juro que no faltaré may á la paraula que't dono, á la paraula que he promés á Dèu. Molt será que un dia ó altre, com avuy, no puga aprofitar una ocasió, y sinó, de dia y de nit bastará que jo't veja á la porta, que jo't puga dirigir una paraula quant surtes al terrat: me bastará, en fi, saber que m'estimas, pera esperar content. Y si un dia fosses desgraciada, jo volaré á ton costat, y si un dia jo puch millorar de sort, no ha de ser tan tirá ton pare adoptiu, que s'opose á deixarte assegurada en lo mòn. Espera y confia, Blanqueta, escoltam y estimam, y ja veurás com algun dia trobarás una felicitat que't compensará tots los treballs que has passat en aquest mòn. M'ho juras, m'ho juras que'm cumplirás tot lo que't demano?

--Y com puch negarmhi, si m'has escullit á mi ab tan bons desitjs?

La mirada que doná aquí Blanqueta á son estimat era la sancció mes verdadera de aquell contracte pur, que desde aquell moment firmavan dos voluntats recíprocas, refundidas en una sola.

En pago Guillemet hauria fet lo que tot amant en son cas, hauria besat la ma de la hermosa que li jurava amor y constancia, peró sa honrosa promesa'l detingué, y's contentá en espressar rendit lo mes gran agrahiment. Y pogué detenir també l'impuls del amor en aquell moment supremo, lo véurer que la noya, impacienta, sens dubte, per si tornava son pare, se arrimava al brancal de la porta, desitjosa de que cap dels vehins pogués pensar mal de sa persona, ó poguessen avisar á son pare de alguna indiscreció.

--Ay ay! Guillemet, deya la noya, dirigint la vista desde la porta al estrem del carrer; jo de bona gana escoltaria lo que tu'm dius, peró si torna mon pare, si'ls vehins observan... Per amor de Dèu, tórnaten, y un altre dia podrém parlar.

--Nó, nó; no vull pérdrer los moments quant sòn preciosos pera mi... ¿No sabs que avuy es cap de mes? ¿Qué importa que'm trobe aquí'l Joan?

--Sí, peró...

--No tingas por, nó, filla meva. Aquest temor y aquesta previsió son preciosos á mos ulls, y pus conech lo que convé guardarte, ja que he lograt de tu lo que volia, póts sentarte al carrer prop de la porta, y jo m'assentaré al brancal, pera evitar tot mal pensament que't pogués ocasionar disgust.

Y se assentava ja Guillemet, y la noya passava ab son coixí de puntas y un petit tamboret pera colocarse á la part forana, quant, de repent, girantse com esparuguida Blanqueta, deixá cáurer lo tamboret, y torná á fugir resolta á la botiga.

--Qué es aixó...? Qué't passa? preguntá admirat Guillemet, mitj alsantse del llindar de la porta.

--Res... res! digué á mitja veu Blanqueta, mirant com ab temor cap á la part de fora.

Prompte regonegué la causa de aquell esparuguiment lo jove, pus al dirigir també la vista pera véurer ahont mirava la noya, vegé passar pel carrer al insolent cavaller que pochs dias ans s'havia burlat de ell.

Lo donzell, cubert ab son tabar, avansá fins devant de la porta, y no s'incliná cap á ella, cregut de que, com sempre, hi havia allí lo vigilant falconer, tant mes quant junt á la noya hi havia un altre jove.

--Ah! esclamá llavors Guillemet; ¿perqué fuges, Blanqueta?... Aixó voldria dir que no m'has dit tot lo que devias...

--Es que aquest mal home sempre, sempre...

--Respiro quant sento que per mal home l'anomenas.

Y quedant per un moment pensatiu Guillemet, continuá: --Ara veig bè que sas riallas no eran burlas al qui estima, sinó gelosia del que es estimat. Bè diuhen, que sempre surten las punxas prop de la rosa!

--Tingas prudencia, tingas prudencia, deya desde dins y á mitja veu Blanqueta, pus es lo majordom del palau, y seria capás...

Guillemet callá per un moment, si bè per aixó no baixá la vista, y al regonéixerlo'l majordom, li fixá també la sèva, plena de rabia, y fins semblá que's detenia instantaneament. Peró hagué de dissimular, sens dubte per temor de escándol, y alsant l'embós fins á la altura dels ulls, seguí son pas en direcció al portal, y per ell desaparegué.

--Vina, vina, cridá llavors lo jove á sa estimada, pus ja ha passat lo que tal volta es mon rival!

--Oh! aixó si que nó! contestá Blanqueta, trahent lo cap en fora pera cerciorarse, y passant luego á sentarse de nou en lo tamboret. Lo que jo tinch de aquest home, Guillemet, es sols por, un esparverament que'm domina cada vegada que'l veig, pus desde que s'ha fet amich ab la familia del menescal vehí, tot lo dia passa en sa casa, y no puch sortir en forat ni en finestra que no me'l veja al devant, fentme sempre mil senyals, mes indecorosas que amorosas, y fins amenassantme de la manera mes cruel. Peró no tingas por, nó, Guillemet, pus ni me'l miro, ni may... may voldria topar ab sos ulls.

--desgracia meva! torná á esclamar lo jove. Quina llástima que Dèu no l'haja fet á ell igual á mi ó no m'haja fet á mi igual á ell!

--Per amor de Dèu, Guillemet. No penses en res que puga desgraciarte, pensa sols en mi, y... ¡sí, sí, t'ho juro!... jo't mantindré sempre viu mon amor, y en un lloch ó altre molt será que no'ns pugam véurer ó enrahonar.

Lo que pót l'interés per una cosa estimada ó'l perill de pérdrerla! La donzella que may havia parlat ni sentit parlar de amor, en aquell instant, tement lo perill que podia córrer Guillemet, parlá ab tota la espontaneitat de son esperit, espressant l'amor que ans se avergonyia de confessar.

--Tè compte lo que'm promets, Blanqueta. Ja véus que ara ha de ser major ma vigilancia y l'interés que prenga per tu; així que, será precís, no hi ha remey, que de una manera ó altre pugam véurernos y comunicarnos...

--Ah! cridá la donzella, interrompent al amant, baixant modestament los ulls y donantse pressa en fer bellugar los boixets de las puntas.

--¿Qué?...

--Que vè'l pare, que torna'l Joan... Miral, miral al cap de vall del carrer. Per amor de Dèu, Guillemet, per amor de Dèu que no conega res. No'm parles de res mes, no m'parles de res mes...

--Peró...

--Sí, sí. Tot t'ho prometo, tot... peró, per amor de Dèu!

--No hi ha mes, donchs, (digué llavors Guillemet, esforsantse pera fingir naturalitat,) que aparentar la alegria de sempre. No estranyes de conseguent tot quant diga, amada meva, pus bè póts conéixer que sols puch estar trist, quant estich á punt de deixarte. ¿M'estimas, Blanqueta? Dígasmo... per la última volta en aquest dia.

--Sí, sí... molt, molt!... peró, per amor de Dèu!...

Y fingint realment En Guillemet, comensá á parlar de diversas cosas, com si verdaderament no hagués vist que s'acostás lo falconer, y fins parlant de ell y dolentse de lo que tardava en tornar; quant arribá aquest, espressant ab sos ulls certa satisfacció, que no havia tingut quant, desde lluny, pogué distingir sols un home, que no sabia qui era, á la porta de sa casa. Tal satisfacció era la de véurer la previsió ab que sa afillada havia rebut la visita del amich en la part de fora de la botiga.

--Eb! digué'l Joan, tocant á la espatlla de En Guillemet. Feya molt que t'esperavas?

--Oh! gracias á Dèu! respongué l'altre, alsantse y donantli la ma. Perque ja podeu conéixer que avuy es dia de córrer, y... No vól dir aixó que jo no sapia esperar als amichs.

Y allargant la ma, tot ficantse dins de la botiga junt ab En Joan, posáli dins de la sèva la cantitat que mensualment li portava, la que prengué'l falconer mitj rihent.

--Ah! aquí está la cosa... Ja, ja... bè. No't dich res pera mossen Joan, perque prou li he dit, encara que, fillet, á pesar de ser tan dematí, no sè com hi he arribat, pus hi havia mitj mòn y l'altre mitj que hi anava.

--Es á dir, que era molta la gent?

--Molta, molta: y lo que mes esplica la satisfacció de la ciutat, es que així hi havia cavallers com menestrals, y fins los úixers del palau, los saigs del veguer y'ls porters de la Diputació.

--Podeu pensar...

--Dels cavallers no ho cal dir: hi he vist lo Comte de Cardona, lo Vescomte de Rocabertí, En Francesch de Eril, En Gilabert de Cruilles, En Ramon de Báges, l'abat de Poblet,... qué sè jo quants. Era verdaderament un aplech, y en la porta de sa casa y per la plassa de Sant Just sembla talment com si's preparás una fira.

--Si tothom l'estima tant.

--Oh! y lo bo que tè aquell home es sa senzillés y naturalitat, pus lo mateix m'ha rebut á mi que al senyor mes distingit, de manera que jo no gosava entrar, y encara no m'ha vist, m'ha cridat, y content, fins m'ha preguntat pels falcons de la botiga. Es á dir content: n'está de véurer la bona voluntat dels amichs, peró de ser conceller me sembla que no massa.

--Ho crech: com ab aquest rey y la canalla que'l rodeja se esposan sempre á tenir que disputar. ¿No us en recordau de lo que succehí en las corts de Montblanch?

--Ja tens rahó, Guillemet. Peró mes val deixarho córrer... No obstant, ab tot y'l disgust que tinga, de bona gana hauria preferit que l'haguessen fet conceller en cap.

--No hi fa res. En aquestas corporacions y en totas no es lo cap lo que'n fa, sinó'l que'n tè. Sempre'ls consells y pensaments de mossen Joan Fivaller serán preferits per tot.

--Tens rahó, com hi ha mòn, tens rahó.

--Perdonau, Joan, que tinch que fer.

Al dir aixó Guillemet, indicá com que s'en anava, y torná á allargar la ma al amich, prevenintse al mateix temps pera véurer si tot passant arrancaria una mirada espressiva de Blanqueta.

--Vaja, donchs, li digué'l Joan tot acompanyantlo á la porta; ja que vas tan depressa, al menos repeteix la visita: vina'ns á véurer mes á menut, vina, que parlarém de cosas... de cosas... ja m'entens.

--Sí, sí, de cosas. Ja ho faré, y us prometo que no tardaré en tornar.

Al dir aquesta espressió, fou quant Blanqueta doná la mirada significativa que En Guillemet esperava.

Los saludos de uns y altres se repetiren llavors, y En Guillemet partí content, encara que per complerta satisfacció li faltava sols una petita é insignificant alegria, que era molt gran pera son cor enamorat, á saber, si al girarse á certa distancia lo miraria encara sa estimada. Al arribar á cert estrem de la plassa de Santa Ana, de ahont encara's distingia la botiga de la Óliva, En Guillemet girá la cara. Oh alegria! lo falconer era ja dins de la casa, y Blanqueta, fora de temor y conmoguda per l'amor que sentia, distreta de fer bellugar sos dits entre'ls boixets, estava com encantada ab la vista fixa cap á la plassa de Santa Ana, esperant que son enamorat se girás pera pagarlo ab un carinyós somrís.

Blanqueta mirá y somrigué. Guillemet era ditxós.

### XXI. Mestre Nicolau y son deixeble. Lo jurament del enamorat.

Pronóstich cert havia sigut lo que mes de una volta havia fet mestre Nicolau parlant ab son estimat deixeble Guillemet.

--Molta es ta aplicació, molta es ta bondat y molta la amabilitat que tens ab mi, li deya, y aixó es mes notable en la edat en que't trobas, (contava llavors vint anys no complerts,) y tenint una imaginació viva y forta com tens. Verge de passions déu ser ton cor... Per aixó, si may en ell ne domina alguna, cregas que ho coneixeré.

Y ho conegué verdaderament. Lo deixeble que may havia faltat á la puntualitat, que escoltava ab entussiasme las llissons de son mestre, que sempre insistia en preguntas, desitjós de apéndrer, y que pareixia víurer sols y gosarse en lo que aquell sabi y coneixedor del mòn li ensenyava, á pesar de ser en l'últim mes de sa conferencia, (pus per mort del segon ajudant de escribá de la Diputació, habia entrat Guillemet á desempenyar aquest cárrech per recomendació de mossen Joan Fivaller,) aquell mateix deixeble, á qui res costava acabar de cumplir bè ab son mestre en l'últim mes de las llissons que aquest li dava, durant aquest período ó temps havia fet prou pera que fos coneguda la distracció que'l dominava. Si bè assistia la major part dels dias á la llissó, nó tots com abans, son interes en escoltar no era'l mateix; ohia ab certa indiferencia los relatos de passats fets que li exposava'l mestre, y en que abans mestre y deixeble pareixian gosar vivament; la hora de arribar sempre era tarda, y sempre encara mes tarda pera'l deixeble la hora de sortir.

Notant aquella novetat mestre Nicolau, s'havia valgut de una estratagema no acostumada: probá de cridar la atenció de Guillemet exposantli, per via de entreteniment, una época política y efervescent dels antichs reys; parlá de la antiga rebelió dels regnes de Aragó y de Valencia, coneguda ab lo nom de la Unió, de la humillació que tingué que sofrir lo Rey Pere del punyalet, quant fins lo obligaren á ballar ab lo poble en la plassa pública de Valencia; peró, á pesar del interés que aquell fet podia tenir pera qui sempre havia mostrat certa tendencia en favor dels actes apassionats del poble que vól conservar sas llibertats, aquella vegada ni hi pará atenció, ni's cuydá de preguntar tan sols, com solia, de part de qui estava la rahó. Llavors lo mestre, ponderant lo caracter tirá del Rey, vingué á esplicar que fins ab un germá sèu havia empleat la venjansa, pus l'havia envenenat, sols per gelosia que tenia de la infanta de Portugal, de la qual estava don Pere sumament enamorat, per ser dita senyora una de las mes hermosas de son temps.

No li semblá á Guillemet tan tirá'l Rey com al mestre, pus deya aquell, que per haverhi tan gran cástich, hi havia de haver hagut molt gran crim, y si la dona era hermosa, si'l Rey la estimava y si'l germá havia sigut traydor, res tenia de estrany que en tan dolents temps hagués fet un home, ple de amor y rey, lo que no fan los vassalls enamorats sols tal volta per temor de cástich.

Aquesta observació y las moltas preguntas en que llavors se detingué Guillemet, ja sobre la hermosura de la estimada, ja sobre l'amor dels dos amants, acabá de convéncer y de fer obrir los ulls á mestre Nicolau, lo qual digué al deixeble:

--Guillemet, tu ets ja un altre: sempre t'havia dit que arribaria aquest dia; sempre t'havia dit que res com l'amor fa olvidar la ciencia... y fa poch que m'ho estás probant.

--Qué diheu, mestre Nicolau? De lo que he dit podeu deduhir que jo estimo?

--Nó: ho deduesch per lo que has deixat de dir.

--Y com...?

--Compara lo teu cumpliment en los dos anys que has estat baix ma direcció, y veurás que es molt diferent de algun temps á aquesta part.

--Senyor, com vos sòu lo que insistiu en que aixó s'ha de acabar, de manera que fins ho haveu dit á mossen Joan, y com per altre part dech jo també cessar per la nova feyna que m'ha vingut...