# La orfaneta de Menargues; o, Catalunya agonisant

## Part 20

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-orfaneta-de-menargues-o-catalunya-agonisant-75136/index.md

Oh! aquesta habilitat acabá de realsar la gracia de Blanqueta, pus sentada al llindar de la porta de la botiga, tesa y ayrosa, ab lo cuixí devant, sos preciosos y blanchs dits se bellugavan lleugerament per entre'ls boixets, ab una gracia y maestria imponderable, y com per la atenció que tal treball requereix sa vista havia de estar certs moments fixa, tot aixó contribuia á que en tal entreteniment paregués la asseada y hermosa nina encara mes hermosa y plena de totas las gracias que poden encantar així á homens com á donas. Dèu del cel! Si la pobre de sa mare la hagués pogut contemplar en aquells moments, de segur que s'hauria tornat á morir boja de alegria, vehent á aquell ángel, fill sèu, tan ple de gracias en son cos y en son esperit!

Sia sa modestia natural ó'l temor de la noble gelosia que demostrava en sa presencia lo falconer, lo cas es que Blanqueta evitava y fugia'ls ulls quant algú de'ls que passavan se detenia devant de ella, pus á menut s'hi detenian així homens com donas, jovens y ancians, y molts jovens, ferits á vegadas de certa impressió súbita y enardent, que sols podia contenir la mateixa modestia de la hermosa, y sols alguna vegada, per sentir sas orellas nó falagueras paraulas de un admirador ó enamorat, que moltas ne sentia, sinó atrevidas espressions de homens inflamats per sentiments innobles, havia hagut de mostrar sa cara severitat y repugnancia, com li succehí una volta, en que ab tota pressa desaparegué corrents de la porta, abrassada ab son coixí.

No vól dir aixó que son cor, bo é inocent, fugís de tals homenatges á sa hermosura mes per inocencia que per virtut: encara que jove Blanqueta, la continua admiració que observava á sa persona desde que anava fentse mes dona, havia de infundirli precisament aquell recel natural que vá sentintse en tal edat, y per lo que la dona vá fentse cárrech del objecte á que está destinada en lo mòn. En est cas es quant la dona comensa á sentir que's desperta en son cor un sentiment nou y fins llavors desconegut, un sentiment que la fa aspirar á una altre felicitat, l'amor, sentiment que si bè es verdader fill del cor, se desarrolla mes ó menos aviat y es mes ó menos viu, segons la educació que's reb, peró que existeix, faltantli sols pera despertarlo la impressió infundida per un altre ser en qui's conega desitj de ser correspost, de manera que'ls dos sentiments vingan á formarne un tan sols. Estava en esta disposició Blanqueta? Havia mogut simpatia á sos ulls un altre ser digne de ella? S'havia despertat son cor, á pesar de sa modestia, ab aquell grat sentiment verdaderament nou pera qui coneix que deixa de ser nina y comensa á ser dona? Prou! prou! L'amor de la hermosa, encara que timorat, s'havia fet sentir, per conéixer ella que un altre amor pur y també timorat se li rendia; ella coneixia uns ulls que la miravan diferent dels altres, coneixia un ser devant del qual ella gosava y patia al mateix temps; Blanqueta estimava... y anava estimant mes cada dia, per lo mateix que faltavan ocasions de espressarse sos mútuos sentiments los dos amants. Ja veurém qui fou lo ditxós, y com aquest amor aná creixent, entant que aná creixent també la hermosura y la fama de Blanqueta.

Vejam ara de quina manera nasqué aquesta viva flama en lo cor dels dos amants.

### XX. Tan vá'l canti á la font que á la fi's trenca. Dos cors en un.

Desde aquell dia en que lo noble y generós Fivaller havia resolt passar una ajuda mensual al falconer del portal del Ángel, pera que ab ella pogués millor aténdrer al cuydado y educació de la pobre nina que habia amparat; no havia faltat En Guillemet, lo dia últim de cada mes, segons son senyor li havia previngut, á recullir la cantitat, pera entregarla, lo dia primer del mes seguent, á la persona pera qui era destinada.

Era, donchs, cada dia primer del mes un dia de goig en la casa de En Joan de la Murtra, y la vinguda de En Guillemet era esperada ab deliri, nó per lo que ell portava, sinó per la alegria ab que se acariciavan uns y altres, mirantse cada un com á contribuidor de la felicitat de la nina.

Sentint lo falconer gran simpatia per aquell jove que tant aprobava son modo de pensar, per aquell esparvillat minyó (com ell li deya,) que tan bè parlava y tantas cosas sabia, no veya, en los dias de sa visita certa, la hora, com qui diu, de sentirlo bromejar en sa casa; y com si gracia li feya, y si desitj havia de manifestar de sa vinguda, á ningú podia millor demostrarho que á sa companyona, á Blanqueta, així aná succehint, que, per esperit de imitació, distinctiu constant de totas las criaturas, la inocenta nina desitjava lo mateix que son pare adoptiu, la vinguda de Guillemet, y al véurerlo, se alegrava, rihent quant En Joan reya, y aprobant y corroborant tot lo que aquest contava de las prendas de aquell. De manera, que al dia primer del mes, estava ja impacient la nina desde que's despertava, y no feya mes que repetir á tota hora: --Avuy es lo dia! Avuy toca! ¿No es veritat, pare, que avuy vindrá En Guillemet? Que aixerit es... Ay que'm fa ríurer... Ay qué alegre... Ja voldria que fos aquí!

No dirém menos de la alegria per part del jove. Al arribar á la casa, així que entrava á la porta, donava ja un crit de ¡Joan! peró espressat de manera que indicava sa franquesa, lo dret que en cert modo tenia de entrar allí com si fos de la familia, y sobre tot la alegria que portava son cor, de pensar que contribuhia á ferse una obra bona. Al primer Dèu us guart, allargava la ma al falconer, apretántsela un y altre ab efusió, y tan prompte com descubria la nina, la agafava pel mitj del cos, fentli dar un salt, donantli patacadetas á la espatlla, y dihentli mil espressions de carinyo relativament á sa hermosura y á sas infinitas gracias.

--Ola! la aixerida, li deya, la pubilla dels aucells, la doneta de casa... ¿Sabs que cada volta que't veig me semblas nova?... Y mirau com se vá tornant... ¿Quí li havia de dir á la cadernereta, que sis mesos enrera encara no's plegava'l menjar?... Vaya, que dintre poch, vas á ser la mes bona mossa del barri... y de tota la ciutat.

Y luego passavan aquestas alegrias, y's tornavan á renovar al principi de cada mes; y'ls mesos passavan, y la nina s'anava desarrollant y tornantse dona; y tal vingué á ser, que arribá dia en que Guillemet no gosá á tractarla ab llenguatge tan inocent, ni s'atreví á ferli donar salts, ni á tocarla, encara que fos ab inculpable carinyo, pus verdaderament anava descubrint en ella un cert ayre nou de gravetat y pulidesa, que li feya mirarla baix un altre aspecte.

Bè tenia rahó En Guillemet quant deya que cada mes li semblava nova y que dintre poch habia de ser la mes hermosa de la ciutat, pues arribá temps en que, admirant la novetat com verdaderament notable, y contemplant la hermosura com irradiant é incomparable, hagué de esperimentar Guillemet que lo que en un principi havia sigut inocent carinyo, y després cortés mirament, se transformava en respecte y admiració, peró admiració que feya náixer certa ambició en lo cor del jove.

--¿Qué será (comensá á dir pera sí En Guillemet al cap de dos anys de fer sas mensuals visitas al falconer,) qué será, que així com abans entrava sempre alegre en aquesta casa, ara hi entro sempre ab un cert abatiment, que fins me sembla melancolia? Jo no sè que'm passa... pus ans, me creya jo com superior, y mirava á Blanqueta materialment com á un ser petit y desgraciat, y ara, ara la miro á ella com á un ser superior á mi, y jo'm considero com un esclau de sa hermosura.

Cada volta que feya la visita, repetia En Guillemet aquesta reflexió, peró com era impressió momentánea la que esperimentava, passava lo recort de aquesta, y sols se tornava á renovar, ó's feya mes viu, quant la nova presencia del objecte, en lo mes seguent, arrancava també novas y mes atentas contemplacions dels ulls del que mirava, novas reflexions del que creya que'l pensar era lo sentir.

Dia vingué en que aquesta petita y primera guspira de amor que naixia en lo cor de Guillemet s'aná encenent molt mes. La admiració y'l recort de la hermosura no era ja sols tranzitori: lo jove tenia ja interés en saber ó en endevinar la millora ó avans que esperimentaria al véurer novament á aquell objecte que ans fou sols de admiració: al arribar als últims dias del mes, desitjava Guillemet ab impaciencia que passás lo temps depressa, no veya arribat lo dia de la visita, y al verificarla, fins se sentia com conturbat, tenint que fingir en cert modo ab lo falconer la alegria que sempre li havia mostrat, sent així que sa atenció estava fixada sols en aquell objecte que cada volta trobava mes hermós, mes interessant, y que no hauria volgut, nó,'l jove que servís pera felicitat de un altre que no fos ell. Guillemet estava verdaderament enamorat!

Qué li faltaria, donchs, en tal estat, al jove de imaginació viva y de honrat y sensible cor? Sols una cosa: la ocasió. Mes de una volta, al despedirse, havia procurat donar á enténdrer per medi de miradas á Blanqueta la pena que ell passava; peró lo poch mòn de la jove feya que aquellas fossen interpretadas sols per una espressió de afecte amistós. Si al menos hagués pogut parlarli un dia á solas, si al menos hagués lograt que conegués son sufriment... peró ni ell s'atrevia á anar á la casa en horas ó dias no acustumats, ni'l falconer deixava á sa filla sola en la casa, sens que ans advertís al vehí especier que vigilás, de manera que havia de contentarse, pera satisfer son enamorament, en fer tan sols alguna passada per lo carrer del Portal, ó por un altre carrer inmediat ahont donava lo terrat de la casa. Desde ell, un dia que la joveneta estava arreglant las torretas de flors, á que era aficionat lo falconer, descubrí Blanqueta al jove, de qui havia notat ja las continuas passadas alguns dias, y saludantlo ab inocenta gracia, acabá de arrebatar, per la mateixa rahó, al que tan delirós anava per ella.

--Ditxosas, ditxosas aquestas flors, (li digué ab veu baixa Guillemet, tot arrimantse á la paret de la casa,) pus son cuydadas per tas preciosas mans!

Aquellas espressions sentidas per Blanqueta, que arribava á presumir cert afecte de part de aquell jove, aquella primera sageta de pur amor clavada instantaneament en aquell cor verge de passió, serviren pera aumentar mes y mes la bellesa de la vergonyosa y modesta noya. Un color rosat encés aparegué en sas galtas, baixá sos brillants ulls la noya, y sols un grat somrís indicá que havia entés lo significat de aquellas paraulas. Oh! com en aquell moment, may la havia vist tan hermosa En Guillemet.

--Ah! perqué no respons? ingrata!

Un altre somrís aumentá encara mes la hermosura de la vergonyosa donzella.

--No'm comprens, Blanqueta? li preguntá ab to suplicant l'enamorat jove.

La noya girá'l cap, com guardant cert temor de que algú la vegés de dins la casa, y adivinantho Guillemet, li digué:

--Es que tens por? Está en la casa ton pare?

Blanqueta fèu un moviment afirmatiu de cap, y fins bellugá los ulls de manera, que revelava'l perill en que estava de ser vista.

--Ah! digué llavors lo jove, desesperat de amor. Ja que no hi ha, donchs, altre ocasió, aprofitem aquesta pera víurer confiats. Dígasme, dígasme: ¿no coneixes lo que passa per tu mon cor?

--Sí, sí, li digué ab veu baixa Blanqueta, y manifestant viva inquietut; peró vesten, vesten...

--Blanqueta, jo no quedo satisfet, jo no quedo tranquil, si no contestas á mon desitj. Confio en ton amor? Me estimas, Blanqueta?... me estimas? Donam una proba y m'en vaig... Donam una flor de las que han tocat tas mans!

Y donantse pressa la noya, y corresponent al mateix temps ab sos ulls al amor del jove, anava á arrancar un brot de la primera planta que tenia mes prop, quant En Guillemet cridá:

--Nó, nó! que de morduix l'amor ne fuig. No'm dones morduix, Blanqueta, nó, que seria desgraciat lo nostre amor! Donam una branca, una fulla, qualsevol cosa, peró no'm dones morduix.

La noya llavors, desitjosa de satisfer al que la galanejava, y mitj perturbada per lo temor de ser vista, allargá la ma á un hermós clavell que tenia prop, y arrancantlo, tirál precipitadament al carrer, venint á cáurer entre las mans del enamorat.

No arribá'l clavell á las mans ans que á la boca. Guillemet lo besá y'l torná á besar, repetint entussiasmat:

--Vina, vina, prenda de ma felicitat, vina, símbol de la primera pena y del primer triunfo que ha tingut mon cor... Jo t'estimo y't beso mes en lo mánech que en la flor, perque en ell han fregat las mans de la que adoro, perque sos preciosos dits sòn los que t'han suavisat, arrencantte de la planta! Jo't guardaré eternament, y ta presencia será sempre en mi'l testimoni de nostre amor, y'l recort de ta hermosura, incomparable Blanqueta!

Al alsar los ulls lo jove, la noya habia desaparegut ja del terrat.

Peró no importava ja la desaparició de la estimada, tenint la garantia del amor: Guillemet acabava de conseguir lo triunfo mes envejat per l'home jove que rendeix holocauste per primera vegada á la hermosura. La flama de la passió deixava de estar oprimida desde aquell moment, y cremava magestuosa y viva pera dilatarse mes y mes, y pera no apagarse may mentres se sostingués lo ferm altar de ahont brotava.

En res pensá de prompte Guillemet mes que en sa alegria, en son triunfo. Tenint seguritat, no li faltava esperansa de ocasions, y així, conformantse ab la privació repentina de poder espressar lo que sentia á sa estimada Blanqueta, avansá involuntariament, seguint la mateixa direcció del carrer, sens véurer ahont anava, sens pensar si'l podian véurer, fixa la sèva imaginació en sa estimada, y sens previsió tan sols pera amagarse'l clavell que li havia donat Blanqueta.

Mes á pochs passos torná en sí de sa fixació, y de repent se'l vegé amagar ab tota pressa en son pit lo colorejat clavell. En la finestra de una casa vehina acabava de descobrir En Guillemet á dos personas que l'estavan mirant, y que havian presenciat, sens dubte, tot lo que acabava de succehir. La finestra era la de la casa del menescal y ferrador, (ahont se curavan y ferravan de poch temps ha tots los cavalls del palau del senyor Rey,) y las dos personas eran una de la casa y una altre forastera: la noya geperuda, tan mal conceptuada per lo previst falconer, y un cavaller que portava una capa vermella.

Regonegué en seguida Guillemet, per tan coneguda senyal, al senyor majordom del palau, á qui en altre temps havia portat lo falcó que mossen Joan Fivaller regalá al senyor llochtinent, y qual personatge no era la primera volta que'l jove havia trobat rondant per aquell barri, sens que may pogués maliciar las intencions que allí'l portavan; ja li semblá, al primer cop de mirarlo, que tals personas no's trobavan allí de casualitat, y sí ab la idea de observar, y tornant á girar la vista al cap de pochs passos pera cerciorarse de son recel, lo vegé confirmat, pus mirantlo fit á fit lo cavaller, acabá per esclatar en una rialla burlesca y despreciadora, que avergonyí al novell enamorat.

Mes lo novell en amor era vell en honor, y si bè semblá avergonyit de prompte Guillemet, no tardá un minut que, refentse, girá ab orgull la cara, com demanant satisfacció de la burla, y no baixá los ulls per llarch espay. Lo cas que de aixó fèu lo cavaller fou repetir una segona rialla, que si bè era tan burlesca com la primera, revelava molta mes dósis de orgull y de mala criansa. A aquesta nova insolencia, lo fogós y honrat jove anava á replicar escupint en terra, com en senyal de despreci, peró no li quedá temps, observant que la noya del menescal empenyé de aquell lloch al insolent cavaller, y tancá la finestra, pera evitar sens dubte un escándol.

Casi podria dirse que per un moment l'honor borrá l'amor en l'esperit del jove, pus ressentit aquest de lo que li passava, murmurá entre sí aquestas paraulas:

--Ira del cel! Que si aquests sòn los cavallers y majordoms que tè'l senyor Rey en sa casa, ¿qué tal serán los soldats y'ls servidors...? Ja no estranyo que tothom estiga descontent... Peró, bè diuhen, que "de senyor y gorrí, de casta s'ha de venir!"

La rabia ab que digué aixó'l pundonorós jove hauria bastat en altre ocasió pera conduhirlo fins al mes gran compromís. A no tenir en lo cor un sentiment supremo y pur, que com á poderós havia de revíurer quant ans, no hi ha dubte que de allí no s'hauria mogut En Guillemet, y que emprenent contra'l descarat donzell, hauria sigut víctima, tal volta, de la fornida espasa que aquest portava; peró revivint lo goig del triunfo amorós, entant que Guillemet s'apartava de aquell lloch, arribá á olvidar lo jove aquell passatger insult, y torná á fixarse sols lo sèu cap en la satisfacció que havia conseguit, y mes que tot en imaginar medis pera buscar las ocasions que tan desitjava y que tan necessarias li eran en son amorós sufriment.

No cal esplicar, donchs, qué es lo que fèu desde aquell ditxós instant lo correspost enamorat: sas passadas se multiplicaren per lo carrer y encontorns de la casa ahont habitava l'objecte de sa felicitat; de tots cantons, quant Blanqueta se sentava á la porta ó sortia al terrat, descubria la noya miradas afectuosas de son amant, y carinyosos saludos que feya una ma portant un clavell; y'l cap de En Guillemet no feya mes, com tot amant privat, que discórrer quin podria ser lo recurs que empleás pera poder tenir una entrevista segura, en la qual acabás de manifestar estensament son amor, y lográs la seguritat de la ditxa que sols se li havia iniciat fins llavors.

A forsa de esperar, de sufrir y de discórrer, acudíli, per fi, al enamorat un medi, per lo qual, tal volta, lograria lo que tan desitjava, ó millor, la oportunitat lo vingué á favorir quant menos ho pensava.

Era l'últim dia del mes de novembre y hora de mitj dia, que passava Guillemet per devant de la casa de la ciutat, qual porta se conserva encara per sort, salvada per miracle del modern instint destructor, derrera del fróntis actual, com si fos una ninfa hermosa y postrada de dolor, á la que un sátiro tè subjectada per la cabellera.

Lo tros de fróntis antich que encara pót contemplarse com enfonzat ó engastat en lo modern edifici, y que's véu actualment al entrar en lo carrer que's diu de la Ciutat, conserva encara algunas de sas espayosas y atrevidas finestras ab la doble pilastra gótica, lo dosselet ahont destaca lo preciós ángel Rafael, (segons diuhen las lletras dels costats, Rafael Angelo,) ab sas alas de metall, y que en altre temps brillaren com á or, y tenint als peus l'escut reyal de la corona de Aragó, ó antich de Catalunya, coronat per lo famós casco que porta per cimera lo fabulós drach dels reys; qual conjunt ve á formar com un floró, ornant la estremitat de una porta que encara ostenta gran part de las antigas planxas y'ls claus que la hermosejavan, porta de recorts inefables, per ahont se introduhia ans al temple de la justicia y del amor patri, y per la qual han fregat en altre temps las heroycas gramallas rojas dels antichs concellers.

Al arribar Guillemet á tal punt, observá gran animació entre las personas que per allí's reunian, moviment continuo de gent que entrava y sortia, y en general en uns y altres marcada en la cara la alegria y la complascencia.

--¿Qué es aixó? preguntá senzillament á un menestral que semblava estar enterat de lo que's tractava, per l'interés y forsa de las esplicacions que feya á uns senyors allí detenguts.

--Los nous concellers, los nous concellers... li contestá l'altre.

--Es veritat que avuy es dia de elecció. ¿Y quí, quí ha sortit? ¿Sòn gent que...?

--Jo ho crech, digué'l menestral sens deixar acabar al que preguntava; si sembla que la Providencia ho porte. Conceller en cap ha sortit mossen March Turell, segon, mossen Joan Fivaller, tercer...

Així que En Guillemet sentí'l nom de mossen Joan, girá involuntariament cap á Sant Just, sens acabar de escoltar qui eran los altres, y mogut sens dubte per lo desitj de anar á felicitar primer que ningú á sòn protector; mes, á pesar de son bon desitj y de sa resolució, se'l vegé detenir lo pas al cap de un rato que caminava, y mudar sa direcció, marxant á tota pressa cap al carrer del Bisbe. Fou en aquell quant la oportunitat lo convidá á inventar un medi pera trobar la ocasió que tant desitjava.

--Sí, sí, deya tot sol y dirigintse cap al carrer del portal del Ángel; demá es lo dia primer del mes, lo dia de la visita... Si ara hi vaig á ferli saber la novetat, pót ser se resoldrá á fer lo que jo volia fer ara, y quant ell s'en vaja pera dar la enhorabona á mossen Joan, llavors... Oh! sí, sí: me sembla que veig lo cel obert.

Y així cabilant, y donant pressa á sos passos, arribá prop de la casa del falconer, en qual porta distingí ja de lluny á la envejada Blanqueta que tenia devant lo coixí de fer puntas.

Al acostarshi Guillemet, li fèu ja certa senyal ab los ulls, indicant que convenia dissimular, y vehent de prompte que'l falconer no era en la botiga, tingué encara temps de poder dir á mitja veu á la noya, que no fes cas de sa alegria, pus tot alló era una escusa pera véurer si trobaria ocasió de parlarli.

Mes no hagué de tardar en fingir qui tan poch ne sabia, pus descobrint en la cambra interior al falconer, á pesar de la conmoció que sentia y de anárseli los ulls á Blanqueta, doná En Guillemet un alegre crit de Joan! Joan! y apareixentse l'home, no tardaren un y altre en donarse la ma.

--Qué es aixó? Tu per aquí?

--Havia de passar per la plassa de Santa Ana, y no he volgut ferho sens aprofitar la ocasió.

--Per aixó... sinó hauria dit que us haviau errat de un dia.

--Qué havem de errar. No us dich que he volgut aprofitar la ocasió?

--De qué?... Hi ha alguna novetat? preguntá sorprés lo Joan.

--Y tal novetat. No sabeu que avuy es lo dia de San Andreu, que avuy se fan los concellers nous?

--Y qué...?

--Qué? Agafau vostre capot y la gorra, Joan, y anau á donar la enhorabona á vostre favoreixedor, mossen Joan Fivaller, que ha sigut elegit conceller segon.

--Qué'm dius! Es cert?

--Cert.

Los ulls del falconer espressaren repentinament la alegria que sentia per la elecció de un home que tant de bè podia fer, en son concepte, al poble que regís, y encara mes per la honra que cabia á qui ell tan estimava y venerava.

--Benehit sia'l cel, esclamá, pus fa sortir gent tan cabal pera'l bon nom de Barcelona! Benehit sia Dèu que aumenta l'honra de qui'n tè tanta!

--Ja ho veheu: vos sabrá mal de ma vinguda?

Guillemet anava dihent aquestas y altres paraulas vagas, sols pera anar allargant lo temps, y encara que mirava alternativament á las dos personas que allí hi havia, no deixava per aixó, ab tot dissimulo, de observar sempre la actitut y'l mirar de Blanqueta.

--Qué m'ha de saber greu ta vinguda, deya'l Joan, tot alegre y tocant la espatlla á Guillemet; ans t'en dono las gracias, pus conto que tots, tots nos interessam per la honra de mossen Joan.

--Estich segur que tot Barcelona s'en alegrará.

La impaciencia de En Guillemet era inmensa, y vehent que no parlava'l falconer de anar á visitar al elegit, anyadí un altre esfors ó probatura, dihent á continuació: --Tothom, tothom s'en alegrará, y estich segur que no faltará cavaller ni menestral que no vaja á felicitarlo.

--Jo ho crech! La primera cosa que fassa demá al dematí, jo t'asseguro que será passar á la casa de qui tant bè m'está fent. Sabs quí es, noya? (anyadí després, dirigintse á Blanqueta;) es aquell bon senyor que s'estava á la porta lo dia que vas arribar, y'l mateix que cada cap de mes envia á Guillemet. Sí, sí: demá al dematí sens falta m'en hi vaig.