Part 2

--Malehida sia... Ay, Jesus Dèu meu! No'm fassas dir lo que no tinch ganas. Sempre que's parla de que la terra está en perill y que la patria crida, qui ho paga es la terra del pagés. Ditxosa patria, no't voldria sentir may anomenar.

--Sí, sí: tots ne ploram. Mira: á casa som hereus y no sabem de qué, pus may mes havem sabut res de dos oncles, germans del sogre, que van anar á Sardeyna ab lo rey Don Martí, y quí't diu que demá no tornen, ó quant menos pensem.

Ab naturalitat parlava la amiga de Blanca, y á sas rahons corresponia aquesta no menos, que també tenia mals recorts que alegar.

--Sí? y la crossa que guardam á la gorfa de casa, que era de un germá del avi?

--Y qué? també havia anat á la guerra?

--A la guerra, ab un rey que diu que's deya D. Joan. Van anar á embestir als francesos, que havian entrat ab lo Comte de Armanyach, fins al coll de la Massana, y allí, de un cop de llansa mantuesa, lo van deixar sense cama.

Y recordant al mateix temps la pobre Blanca lo perill en que podia estar son marit, fent com un esfors pera distráurerse, digué:

--Deixemho córrer, deixemho córrer: mes val no pensarhi.

La pausa que seguí á est avís de resolució, y que tal volta hauria servit pera donar principi á una altre conversa indiferent, fou en sech perturbada per un altre susto inesperat: Blanca, que entremitj de sa conversa no havia allunyat encara de sa imaginació lo dubte del doble soroll que ans havia sentit, acabava de observar de nou trepitjadas á poca distancia, y fins li semblavan barrejadas ab las de un cavall.

--Ay! Jesus! baixem la veu, digué á la amiga, agafantla per la ma, y detenintse de un cop. Sí... sí... algú ve... Ja ho havia dit jo, que del mateix modo sentia soroll pel devant que pel derrera.

--Y tens rahó... sí sí... no hi ha dubte. Y s'acostan, quant mes vá, mes...

Las dos amigas, calladas, pararen la orella. Lo trepitj realment anava essent mes prop.

--Ay!... ay!... esclamavan alternativament una y altre.

Lo dubte que aquí passá entre las dos donas no's pót descríurer: avansavan un pas, tornavan enderrera, se miravan, suspiravan, peró ja no hi havia remey, y si no fugian, quí sab lo que hauria sigut allí de sa honra ó de sa vida.

--Ah! cridá per últim Blanca, que acabava de sentir lo renill de un cavall prop de ella. Fugim, Pauleta, fugim!

--Jesus! qué será de nosaltres? esclamava Pauleta, perduda enterament tota la resolució que ans semblava tenir. Fugim! Sí! Peró ahont?...

--Tornem als roures, digué Blanca, ó sinó, derrera dels primers arbres que trobem.

Y apretant lo pas, saltant fora del camí, se perderen en la obscuritat, arresseradas pels arbres, fins que, topant ab las punxas de uns esbarzers, baixaren lo cap y s'quedaren acotxadas sota de aquells mals vehins y de unas atzabaras que penjavan de un marge.

En tal situació, sens respirar tan sols, fent esforsos pera resar, encara que la por vencia allí á la devoció, tingueren que sentir sos oidos novas cruels, que amargavan mes son sentiment y feyan mes trista sa esperansa. Y lo pitjor, que no gosavan, ni podian dir res, ni casi respirar, de manera que sols lo cor, ab sas palpitacions mes fortas, era lo únich que's movia, per lo mateix que no 's podia esbravar y no's movia'l cos.

Estant allí las dos desgraciadas esposas, vegeren la realitat del soroll que las havia espantat. Venian pel camí varias collas de gent armada, de cinch en cinch, de vuyt en vuyt, y entre ellas, ó com guiantlas, algun cavall, per lo qual se deduhia, que eran aquells soldats conduhits per algun capitá ó senyor. Lo soroll dels ferros de las armaduras, lo enrahonar seguit, encara que baix ó fosch, dels soldats, lo pas precipitat que aquestos portavan, y'l to de burla que semblava donavan á sa conversa, era aterrador en aquella hora de nit, y mes pera dos infelissas donas, avesadas á la pau de casa, al consol de sos fills y á la agradable companyia del espós.

Peró encara pitjor que tot aixó era lo que deyan y ab la llengua ab que ho deyan.

--"Bona quitance será la deu Conte." --"Ja fará els dumá au matí, apey que luy reste un binteno de suldats." --"Festo farán de sa pel." --"A pla dit." --"S'atenderá a tote rason que far deye." --"Pas res mes luy resta que sa coulero." --"Tres haut prince et debien res!" --"Sensa pudé ni argen... Bona nuyt viula. Sigurs que serén, Conte de Urgel, la figa ti fau." --"Si'l chef Favars passec la clausa deu Pirineu, ¡hurús gascú! Buno bido tenrén. Sanch á Catalonya, argen á Gasconya." --"Dumá, dumá será la sanch, en arribant de part dessá li sumaten! Quan beyrán las flambos de las bumbardas deu rey Ferran... Las abets aujit? Pum, pum, pum!" --"Pla bè caps per terra... Marits morts, donas en festo." --"Pas Balaguerina: boli Gascuna." --"Gascuna y Balaguerina." --"Bay bay, restés pas de cridá; gaytarén dinquo la frontero, y apey, Conte Jacme y sumaten, secula seculorum amen!"

Així se espresavan aquellas terribles sombras que tenian á dos passos de distancia las pobres donas; y així aná passant aquell desordenat soroll de ferros, de peus y de paraulas estranyas, perdentse lluny, com si fos lo que fa la aygua de un gran safretx que s'buyda.

Lo primer y únich que feren de prompte las dos donas fou sospirar, y mes que sospirar respirar, pus havian contingut per llarch temps son alé. Escoltaren llavors un rato, apretantse la ma, y observant á poch verdadera quietut, com si sos dos cors fossen iguals, digueren á la volta la una á la altre:

--Qué es aixó?... Qué es aixó?

--Dèu meu! esclamá Blanca; no sè lo que'm passa.

--Verge Santíssima! Tristas de nosaltres!... Y qué farém?

--No ho sè... Peró digas. ¿Quí sòn aquesta mala gent que semblan diables? Si serán...?

Y una y altre quedaren com encantadas, pensant en qui podia ser gent de tan estrany parlar.

--Aragonesos no ho serán, digué la Paula, pus los hauriam entés.

--Jo ho crech.

--Castellans no ho sè, pus no n'he vist may de prop y no sè com parlan.

--Prou n'has vist y jo també, desde que hi ha'l rey nou, peró no'ls entench.

--Oh! es que dels que han passat no n'he entés ni una paraula.

--En aixó tens rahó, digué Blanca. Peró fixantse llavors un moment, y fent un somrís que espressava'l dolor de son cor, continuá á poch: --Que no'ls has entés, dius?

--Nó, nó, contestá Paula ab tota senzillés.

--Massa que'ls havem entés!

--Ay! ja tens rahó... sí, sí, tot lo que era mal ho he entés.

--No't recordas de lo que deyan del somatent, y de llevar caps, y de las bombardas, y... qué sè jo quantas mes desgracias?

Las dos donas suspiraren llavors verdaderament.

--Peró... continuá Blanca resolventse; me sembla que'l mal ja ha passat. Enderrera no hi podem tornar, de conseguent, esperem un poch, y si res mes se sent, tornarém á arriscarnos... y en tot cas, sempre'ns queda'l recurs de amagarnos.

--Si't sembla...? digué Paula, que no estava del tot resolta.

--Sí, sí, insistí Blanca; esperem un poch, y si segueix la quietut, tornemhi, y á pas de ca y sens parlar, apretem fins á arribar al riu, que així guanyarém lo que haurém perdut.

Així ho feren, y sortint á poch las dos, agafadas per la ma, fins al camí, l'emprengueren de nou, y no pararen fins á arribar á la ribera del Farfanya.

Allí devia succehirlos encara un nou contratemps, pera que sa esperansa fos mes combatuda.

Al arribar al riu, buscaren las passeras; cada una de aquellas dos donas, agitadas y preocupadas, anava per se part, tantejant ab lo peu las pedras del pas, y encara que no's cuydavan molt en aquells moments de si's mullavan, seguian ab tot, per la costum, ab bastanta seguretat y acert. Així anavan, á certa distancia la una de la altre, y com brandant lo cos quant lo peu donava en una pedra petita, y així havian passat ja las primeras, quant arribant ja casi al mitj del riu... Dèu del Cel!... un soroll y un espectacle repentí las omplí de espant y de sorpresa y las feu pérdrer l'equilibri y'l cuydado que conservavan. En aquell moment, després de haverse vist una flama que's bellugava en totas direccions per las murallas de Balaguer, aparegueren repentinament á dreta y esquerra, pel devant y pel derrera, en los cims dels tossals, en las recolzadas de la plana, per fi, en tots los estrems, y bellugantse sempre, una munió de llums y flamaradas, que, com á llamps, atravessavan de un lloch á altre, peró sempre radiant cap á un centre, ajuntantse unas á altres quant mes s'acostavan, y formant ja á poch com un círcul general, fantástich, que anava estrenyentse quant mes s'acostava cap á la ciutat de Balaguer. La aparició del primer foch, objecte que sols feria á la vista, aná acompanyada de un altre objecte que feria en los oidos, lo soroll general, en tots los pobles, de campanas y esquellas que picavan precipitadament, y á mes, de un crit també general, inmens, mitj fosch á vegadas per la distancia del lloch ahont lo davan, y fort y terrible quant, sortint del fondo de un barranch vehí, indicava que en aquells encontorns hi estava la principal forsa amagada. --Via fora! Visca Jaume III de Aragó! Via fora! Via fora! Aquest era lo crit terrible, amenassador y universal que s'alsava, aquest era un dels tres objectes que acabava de esparverar á las donas, y aquest, diferent dels altres dos objectes, que entravan per los ulls ó per los oidos, acabava de entrar y penetrar en lo cor de las dos desgraciadas esposas, que s'afanyavan pera véurer si podian topar ab sos esposos ans que'l somatent se decidís á embestir y á burlar las artellerias del rey Fernando.

Véurer las flamas, sentir lo soroll de las campanas y'l crit de las collas armadas, y donar un jiscle descompassat y de desespero las dos donas, fou tot un.

--Dèu meu!... sols aquesta'm faltava! cridá desconsolada Blanca.

--Jesus Maria...! Quin infern es aquest? esclamá Paula, sens parar cuydado en si se li desrotllava la manta y li queyan los objectes que portava dintre de ella.

En tal confusió, cridant, desesperantse, descuydantse á sí mateixas, sense fixarse ja'l cap ni en perills, ni en recorts ni esperansas agradables; ficant los peus per entremitj del aygua del riu, y procurant sols arribar á la part oposada, pera apretar á córrer, y créurer així poder trobar tal volta lo separat espós; se separaren desconcertadament la una amiga de la altre, en diferenta direcció, y sense recordarse ja cada una que anava ab una amiga, de igual desgracia y de igual interés pera la idea que á una y altre guiava.

Lo que succehí al arribar á la ribera oposada no's pót esplicar: Paula se perdé entremitj de la fosca, corrent desesperada y sens sentir lo crit amorós que li dava sa amiga Blanca.

Esta, que, posant de nou lo peu en terra al sortir del riu, cregué per un moment estar en un perill menor, mirant involuntariament enrera, y vehent per casualitat un llum dels del somatent en la direcció de Menargues, se li figurá, per la forsa de la imaginació, tornar á descubrir lo llum de sa casa, y pensant en lo llum, torná á pensar en sa filla, y avivant aixó son desespero, arrancáli un altre crit de dolor, que doná, fugint cap al punt ahont li semblá véurer mes llums del somatent. En sa fugida, sols dos espressions sortian de la boca de Blanca: la una era en veu baixa y seguidament: --Filla meva! --la altre era ab veu alta, peró debilitada: --Paula, amiga Paula! --peró sempre en un y altre crit, no podia apartar may de sa imaginació y de sa memoria aquell llum que havia penjat en la porta de sa casa, y que era llavors la única companyia (si companyia pót fer un llum encés á una criatura inocenta,) que havia deixat á sa amada filla Blanqueta, dormida ab la ilusió y esperansa de estar abrassada ab sa mare.

Pobre mare y pobre filla! No sabian una y altre que aquell llum estava á punt de apagarse, pera no ser may mes encés en aquella desgraciada casa!

### IV. Lo siti de Balaguer. La rondalla del gat roig.

Los prínceps desgraciats no tenen historiadors, sols tenen á lo mes algun poeta que'ls cante sa desventura, quant ja sòn morts.

Si fos al revés, jo podria descríurer lo interior de la ciutat de Balaguer, quant l'últim de sos Comtes se trobá casi abandonat per tots los sèus, sens viures, trahit per los gascons, que li fugian á bandadas, emportantseli'ls diners que tenia, baix pretest de anar á buscar refors en sa terra, sens noticias de son amich Don Antoni de Luna, que's mantenia en Aragó, y sens que sa propia indignació y'l noble orgull de sa mare lo deixassen descansar. Los que parlan de aquella notable ciutat, sols la veuhen de part de fora, si bè de la prudencia, de la vergonya ó del temor dels autors se deduheix quant trist era'l quadro que Balaguer oferia de part de dins.

Peró ¿quina necessitat hi ha de descríurer un quadro trist, si basta mirar la figura principal que en ell ressalta?

Pintem, donchs, la ciutat, de fora, en la última nit que la tingué sitiada lo rey Don Fernando 1er. de Aragó.

Rodejada de fossos y murallas, ab sos marlets y torres, especialment las últimas en un de sos estrems, tenia en son interior un alcássar, ahont permaneixia la familia del desgraciat Comte, desde qual punt se defensava contra los sitiadors, disparant una volta que altre ab unas pocas bombardas de foch que li havian portat de Castelló y altres punts, mentres de altres ánguls del mur tirava allá ahont podia, ab antichs ingenis y manganells, totas las pedras que en son recinto havian pogut aprofitar, destruhint á tal objecte fins parets de casas. Devant del punt ahont s'alsavan ditas torres, tenian los sitiats una estacada que'ls servia de reparo pera fer sas sortidas y dar rebato, y per aquesta part y per la de un molí que donava la aygua á la ciutat, pót dirse que era per ahont aquesta avansava sas trinxeras, pus may per dit molí pogueren adelantar los sitiadors, sense que la corrent entrás vermella de sanch, com pera reanimar als intrépits de dins. Devant de altre torre que hi havia sobre la Juderia se veyan los restos de altre estacada, de que se havian apoderat ja Alvar Rodriguez de Escobar y Jaume y Joan de Luna; y en lloch mes esterior de aquest espay, s'alsavan lo convent dels Predicadors, ahont hi havia allotjats los trescents cavalls que anavan ab lo duch de Gandia, junt ab las tropas de Bernat de Centellas y Pere Maza, que se li havian incorporat, y'l convent de monjas, que venia devant del alcássar, en lo qual hi havia tropas castellanas y catalanas; mentres que l'adelantat major de Castilla, que havia vingut á servir al Rey ab siscentas llansas, ocupava prop de la ciutat un vall que se esten al cantó oposat á dit alcássar. De tant en tant se descubrian unas petitas casas fetas de tapia y ramas, y com lligant unas ab altres é igualment los dos convents referits, se veya una llarga paret, no molt alta, quals obras havia manat construhir lo Rey en pochs dias, ab una mira política, á saber, las casas pera donar á enténdrer als sitiats, que poch li importava la proximitat del ivern, pus se disposava á sostenir lo siti fins á guanyar la ciutat, y la paret, pera que servís de clos y no pogués escaparse absolutament ni una ánima.

No faltavan, per aixó, clavadas per aquells camps, infinitas tendas, algunas de las quals tenian á certa distancia un embarrerat, com se solia fer en antichs sitis y campaments, y agregat á aquest conjunt lo gran número de caixas apiladas, ahont se guardavan los passadors de las ballestas y altres provisions, venian á formarse en cert modo com uns barris aislats que servian de refors á la línea, y per dintre dels quals podian librement y sens perill discórrer los soldats.

Tant en aquests llochs secundaris com en los convents se feya sempre guayta constant, vehentse bellugar los centinellas en la part exterior, y al llarch de tot lo clos ó paret guaytavan també, á poca distancia uns de altres, diversos soldats ab llansas llargas, los quals procuravan tráurer sols lo cap per sobre del mur, á fi de que los ballesters de montanya que tenia lo Comte en la muralla, no tinguessen massa blanch en los cossos dels sitiadors pera encertarhi sos viratons, com solian fer sempre que algun ne descubrian. En las entradas del clos era ahont hi havia tan sols número major de soldats en refors, salvats per unas bastidas que á cada estrem s'havian alsat, y desde allí era de ahont, mal repartidas las bombardas del Rey, y poch aprofitadas, pus ni hi havia gran habilitat pera manejarlas, ni la polvora suficient pera dispararlas, tiravan una volta que altre las pilotas de foch, com deyan los admiradors de aquella nova arma, contra las tauladas dels vehins de Balaguer, que cridavan y malehian á son senyor cada volta que veyan foradadas sas casas.

Encara que en lo convent de las monjas hi havia soldats, no hi estavan sinó precisament pera descansar, y de dia'ls obligavan á no passar de la part baixa; al contrari del dels frares, ahont hi havia plena llibertat de passejar y de parlar, com que no hi havia quedat mes que un sol frare pera tenir compte, y de altre part, may una casa de homens imposa tant respecte á la llengua com la que ha sigut clausura impenetrable de castas verges. Era, donchs, lo convent dels Predicadors, com si diguessem, la casa payral de aquell exércit, lo punt de reunió pera matar las horas, y'l lloch de entrevista, de buscar al amich perdut y de donar camp á la murmuració y á la bulla, quant, després de menjar, desitjavan entretenirse tots los ociosos de la guerra.

Així era, que encara no s'havia acabat de póndrer lo sol, quant acudian á un clos que hi havia á la part del derrera del convent tots los conducters, caps, capitans, caporals y demés empleats del exércit y del acompanyament del Rey, y allí, sentats per las caixas y altres objectes que aquell lloch guardava, s'entretenian en fer comentaris de la guerra ó dels altres fets que en general ocupavan al mòn.

Si jo pintás un fet modern, no m'olvidaria de posar en boca de aquells militars, encara que no ho hagués vist, lo consolador cigarro que tan ajuda á matar l'oci, mes en un sigle en que sols se tenia per ultramar la part de Orient, mal se podia emplear lo fruyt de América, quant havian de passar molts anys pera descubrir lo que després batejaren ab lo nom de Nou Mòn, y fins pera fer créurer la existencia de mes terras en lo mar gran.

Peró no existint aquest enemich del oci, y mirantlo com á vici, pót deduhirse una conseqüencia, á saber, que essent mes reduhit lo número de vicis, serian mes poderosos los que llavors existian, y així no haurá de admirarse, que en aquellas reunions de ociosos fos lo vici del béurer lo mes dominant, com que no deixava de avenirse, en cert modo, ab las costums y carácters dels senyors de aquell temps, pus, per mes que pinten los poetas la caballerositat y la noblesa, no deixava, per aixó, cada senyor de tenir, ádhuc en aquell sigle, y com se sól dir, un rey al cos, y molts ressabis de barbarisme, que no podian desaparéixer sinó desapareixent ó debilitantse la costum feudal.

En lo celler dels frares no havia pogut aparéixer lo carretellet de la creu, que tan conservat y guardat se tenia y tan recomanat era abans al sagristá y al cuyner, pus sempre hi ha bons recons pera las bonas joyas, peró, en cambi, no faltavan algunas botas de vi del Priorat, á las que davan bona sortida los sitiadors de Balaguer, es á dir, los sitiadors que bevian ab got.

Pera mullar lo paladar y matar millor la hora, se portava, donchs, cada nit un barral al clos, y colocadas algunas ampollas y gots de vidre al demunt de una gran taula de roure, (que servia en cert temps del any pera apuntar lo delme en lo pórtich del convent,) buydavan y mes buydavan aquells militars y senyors lo such del most, y tot enrahonant y rihent, anavan bevent y preparant la son, pera dormir després mes plans en sas tendas.

A fi de mes animar la reunió, y com per altre part las nits ja comensavan llavors á fresquejar, se encenia al mitj del clos una gran fogarada, que si no se necessitava pera calentar, servia al menos pera alegrar la vista, y pera donar mes vida á la companyia y reunió.

Sia efecte de simpatia ó de dificultat en poderse enténdrer mutuament los que parlavan diversas llenguas, resultava sempre certa separació, ó millor dirém repartició entre unas collas y altres, sens que per aixó tot sovint deixás de haverhi una que altre conversa de interés comú, que si no arribava á la cabal inteligencia de tots, era no obstant coronada per una rialla general, á que tothom ajudava.

Sols de pensar en la monserga que tal barreja de llenguas y dialectes havia de produhir, bastaria pera alegrarnos de trobarnos en lo temps que som, pus sens contar los molts, encara que semblants, dels diferents territoris de Castilla, calcule qualsevol l'efecte que als castellans havia de fer lo castellá catalanisat de Aragó, apart del que parlavan alguns de aquest regne ab construcció viscaina, y uns y altres l'efecte que produhian als catalans, entre'ls quals no faltavan cerdans y rossellonesos, que tenian certs termes propis y pronunciavan la *ó* ja un poch agasconada. No hauria faltat, pera dar mes ayre á aquest ball, sinó que allí hi hagués hagut los gascons de dins de Balaguer, ó'ls inglesos que manava poch ans mister Guillerm Gonench, (y á qui havia tingut cuydado de donar guiatje pera'ls passos de la frontera lo rey Fernando,) ab lo qual hauria sigut, en veritat, la festa complerta, sobre tot si'ls últims se haguessen apoderat dels gots.

Peró, á pesar de aquesta desigualtat y dels obstacles que tals diferencias de llengua produhian, hi havia allí un personatge que venia á ser lo llas de unió de tots, pus servint de tursiman entre uns y altres, ajudava á ferse compéndrer mutuament, y parlava ell al mateix temps ab tots y ab totas las llenguas que allí se usaban y sentian. Tal era lo celebrat mossen Borra, juglar ó gloriós de la cort del rey Fernando, y á qui tenia est monarca gran efecte y fins motius de agrahiment, en primer lloch per la generositat que'l distingia en favor de son protector, y á mes per los bells ratos que li feya passar ab sas agudesas y graciositats.

En aquesta separació inocenta produhida per lo motiu indicat, podia estudiarse molt bè la diferencia de costums entre uns y altres paissos, pus caracterisava á cada círcul cert ayre exterior que li era propi y exclusiu. Portavan en general los castellans mes bonas robas, y encara que no deixavan lo gorjal y'l bacinet de ferro, peró ostentavan sobrevestas de drap carmesí y de altres colors vius, y encara que vestissen per resguart la gonella de malla, la falda de aquesta era en molts gornida de parxe de seda, y los principals fins hi portavan flocadura en la part baixa. No eran pochs los que duyan en sas espasas la guaspa y lo bocal de plata, y mes de un cinter se veya que, si no era del mateix metall, al menos era daurat, com hi havia també algú que feya gala de ostentar guantellets, que eran daurats en los ferros dels dits, y en lo demés cuberts y gornits de domesquí blau. Com era en campanya, no's veya allí lo sombrero, que anomenavan *barrete*, lo qual solia ser cubert de zeytorn domesquí y generalment brodat de águilas coronadas de fil de or, y de altres animals, símbols y objectes; peró en cambi, se veya lo bon brodat en mes de un arnés de foguer, que era una certa bossa que solian portar penjada del cinter. Cubertas de bacinet ne portavan alguns, y per lo comú eran de drap vermell ó de un altre color viu, la major part de estofa y á voltas ab fresedura de or ó plata; y finalment, pera resguardar lo cos portavan los principals sobrevestas de drap de color, forradas, y mes generalment capas, ó bè senzillament caputxos forrats de tafetá ó altre seda.