Part 19

--"Tractat de natura dels signes, en pla." "Stralabri, en aragonés." "Juy de les stellas." "Libre de planetas." "L'aclipsi, en francés." "Speculum planetarum." "Speculum Strologie." "Los juys de stronomia, de mester Johan de Sibilia." "La Stralabria." "De la propietat dels planetes." "De les imatges del cel, destres é sinistres." "Del eclipsi del sol é de la luna." "De juys temporals esdevenidors." "Declaracions fetes sobre la astrologia." "Suma de astrologia." "Secrets de Buzamar, de astrologia." "Lectura sobre las taulas tolosanas." "Las taulas Alfonsinas en catalá." "Las taulas Alfonsinas, en romans." "Almanach" "Almanach." "Almanach..."

--Qué tants almanachs, home.

--Tants diheu. Si bè buscava, en tots los recons de la llibreria s'en trobarian.

--Mare de Dèu! Y quina abundancia! Si de las altres ciencias hi ha tant, vos asseguro, mossen Borra, que podian ferse ben sabis los reys de Aragó.

--La fama'n tenen. Y no dubto que així mateix abundan las altres ciencias. Mirau sinó.

Y'l juglar aná trahent nous llibres del armari y senyalantne altres en diferents prestatges de la llibreria.

--Aquí teniu á "Aristótil, en francés," devant de tots. "Los filosofs, en castellá." "Aliqua dicta sapientium, en romans." y "Dits de diversos filosofs en catalá." "Liber anticorum." "Tractat moral." "Etiquorum." "De corruptione." "De totas sciencias, en francés." "Questions de mestre Thomas Anglés." y... Aquest, aquest, pare Arnau, devant de aquest si que deveu tirarvos la cogulla enderrera y fer una cortesia.

--Y quí es l'autor?

--Preguntaho á aquestas salas, digué mossen Borra, senyalant ab lo llibre las interiors del palau. Per aquí ha ressonat sa doctrina, quant lo rey don Joan I permeté que la esplicassen y propagassen, en la mateixa morada dels reys, Berenguer Fluviá y'l prebere Ximen Tomás. Com aquest no n'hi ha cap de tan gran en nostra nació, y es son saber conegut aqui y per tot lo mòn.

Així que'l monjo llegí lo títol, que li senyalava mossen Borra ab la ma dreta, feu en realitat un cert acatament, que era mes bè una afirmació.

--Oh! oh! digué; "De la ciencia den Lull." En veritat que devem tenirlo per rey de la ciencia.

--Y per si voleu enténdrerla millor, (digué'l juglar senyalant un altre llibre,) allí teniu la "Práctica de la taula general de Ramon Lull."

--Pót ser que sí, pus lo conech sols com á teólech, y crech que m'agradaria mes conéixerlo com á filosof. Guardaulo, guardaulo, que pót ser aprofite la oferta.

--Ja veheu, donchs, continuá'l juglar, si aquí hi ha de tot y bo. "De art de alquimia." "De Jeometria." "De prespectiva." "Natura de pedras y metalls." "Doctrina de armas, en francés." "Propietats de pedras y de erbas." "Leccions de cavalleria." "Sobre la carta de navegar." "Generació ó medicina de bestias." "Dels membres del cors del home, en catalá." "De cassa, en aragonés." "Cognició dels animals." "Retórica, en francés." "De naturas de bestias." "Secret de secrets." "Emeranides y llibres de medicina." "Del joch dels escachs."

--Y en poesia, diheu, hi ha també alguna cosa?

--No us dich que de tot. Aquí teniu: "Rimas sobre la presa de Mallorques, en castellá." "Lo romans de Girat, en francés." "Noves rimades." En catalá y altres en castellá. "Cansons francesas." Un quadern en pianesch que no tè títol: comensa *Queste sone*. "Romans de Roger le donoxs." "Cansoner." y un altre "Cansoner francés." "Proverbis de ensenyaments, en romans rimat." "Tresor de mestre Brunet, en francés." Y aquí, per fi, teniu, pare Arnau, per si us voleu tornar trobador, ara que no sòn heretges, com en altre temps, lo "Art de trobar, en llemosí."

--Sí, sí: ja veig... No us canseu mes, mossen Borra, pus me convenso que de tot hi ha aquí y en totas llenguas.

--En totas las cristianas: en llatí y en romans, catalá, castellá, francés, tolosá, llemosí, siciliá, llenguatge pla... y fins en las que no ho sòn, com hebraych...

--En hebraych? digué'l monjo admirat. Será la Biblia?

--Nó, que aquesta's guarda en lo arxiu reyal.

--Donchs qué guardau en hebraych en aquest temps?

--Mirau: lo "Rabbí."

--*Anathema sit!* digué'l monjo, apartantse. Llibre condempnat es aquest.

--Aixó us espanta? LLibre sè jo que es *condempnatus, sed non auctori condempnando*. Y si la causa es bona, alguna cosa de bo hi haurá en l'efecte, que moltas *margaritas* hi ha *inter porcos*, peró que per aixó no deixan de ser pedras preciosas.

Mentres així estava parlant mossen Borra, girat de espatllas ab son company á la porta de la llibreria, aparegué devant de aquella un personatge, lo qual se detingué un moment com indecís, y com si li desagradás haber trobat al juglar ab companyia estranya. Era lo donzell de Puymoren, majordom del palau, portant á son costat lo sèu inseparable gos mastí.

Mossen Borra, no adonantsen de prompte, seguia enrahonant.

--Por vos fan los llibres hebraychs? deya tot passant la ma per la espatlla del monjo, que indicava ja volersen anar. Una caixa n'hi ha aquí en un recó, alguns dels quals, entre altres que no deixarán de ser molt dolents, deuhen valer mes or que no pesan... peró ja estan ben amagats, pare Arnau, y no hi ha perill que...

Lo gos del donzell trahí en aquell moment á son amo, pus penetrant en la llibreria, interrompé ab sa presencia á mossen Borra, y sorprengué en certa manera al monjo.

Lo donzell, obligat llavors á entrar, fixá naturalment la vista en la caixa dels llibres amagats que senyalava mossen Borra, y tot cridant al gos, penetrá en la llibreria, saludant á las personas que en ella hi havia.

--Oh! Eh! qué es aixó? digué mossen Borra tot girantse. Fora, fora aquest mal vehí que tè per ofici llevar pells, y si comensa á olorar totas las que hi ha aquí...

Lo donzell, que semblava entrar allí ab repugnancia, á la vista del monjo, sens parlar tan sols, arrimás al gos y li doná una violenta puntada de peu pera ferlo sortir. Peró'l gos no's movia de la porta.

--Perdonau, digué llavors lo donzell; no voldria destorbar.

--Quant vos sòu aquí en aquesta hora, senyal que cap ánima en pena vos espera.

--Nó; peró us tenia de véurer precisament perque'l senyor príncep acaba de rébrer cartas de son pare, lo senyor Rey, y entre ellas hi havia aquesta que m'ha dit vos entregás.

--Carta del Rey pera mí? Permeteume, pare Arnau...

Y obrint la carta'l juglar, se la posa á llegir, mentres lo donzell se entretenia en mirar una pintura que hi havia en un llibre de sobre de la taula. Entretant, y desde que havia entrat lo donzell, lo monjo, sens fer cas de la conversa, no feya mes que mirar al gos, de manera que no li treya l'ull del demunt, observantlo y remirantlo.

--Bo! esclamá mossen Borra. Ja la tenim armada. No sabeu lo que'm mana'l Rey en aquesta carta?

--Qué? digué'l donzell.

Lo monjo no respongué, perque tenia fixada tota sa atenció en lo gos.

--Me mana'l senyor Rey, que partesca de seguida á Perpinyá, "pera donar gust al rey de Romans, que déu arribar allí dintre pochs dias." Aquestas sòn sas paraulas.

--L'Emperador? preguntá'l donzell.

--L'Emperador ó Rey, diheuli com vullau, pus com no hi ha hagut papa verdader que'l coronás, se quedá ab lo títol de rey. Pót ser que pera aixó vól un papa verdader... Ay, Benet, Benet, que'm sembla que'l vent del Nort te costipa! No us sembla així, pare Arnau?

--Sí, sí, contestá maquinalmente lo monjo, sens apartar la vista del gos.

--Y á vos no us ho sembla, senyor majordom?

--Tot pót ser. Sòn cosas aquestas que no m'en cuydo gayre.

--Es á dir, que vos teniu altres asumptos que us interessan mes?

--Prou!

--Ja'ls tocaria jo ab lo dit.

--Quí sab... Ba! veig que vos estau ocupat, y ja'ns veurém una altre hora.

--Nó, home, nó. Si pare Arnau ja s'en vá. No es veritat, pare Arnau?

Y adonantse que mirava tant al gos, anyadí:

--¿Y qué teniu mirant tant al company del senyor majordom? Se coneix que sòu frare de Poblet, que teniu afició als gossos mastins.

Al sentir aquestas últimas paraulas, se conmogué violentment lo donzell, mirá al frare, prengué certa actitut de resolució, y fent mitja cortesia, procurá sortir ab tota pressa de aquell lloch.

--Qué! Tan mateix vos en anau? li digué'l juglar. Anau al asumpto? Avuy si que déu ser cosa de fer presa.

--Qué he de fer presa, (respongué desde la porta'l donzell, mitj rihent y mitj sospirant,) si de tant bona que es, me temo que se m'esmunyirá de entre las mans com una anguila!

--Voleu dir? Llástima'm feu.

--Allá veurém.

Y donant un altre cop al gos pera que s'adelantás, desaparegueren un y altre de aquell lloch.

Lo monjo, acostantse llavors fins á la part forana de la porta, continuá seguint ab la vista al gos, sens poderla apartar de ell, fins que girá al estrem de un corredor; y tornant á entrar després com pensatiu, murmurá entre dents aquestas paraulas:

--No ho sè... no ho sè... peró casi ho juraria.

--Qué? qué, pare Arnau? li digué'l juglar, tot ficant de nou los llibres als prestatges. Com hi ha mòn que alguna vos en passa. Veig que mentres ha rodat per aquí'l gos, no haveu estat sinó per ell. ¿Qué hi trobau en aquell enamorat del nostre majordom?

Tot bellugant lo cap lo monjo, y mirant nó á la persona que parlava sinó vagament, com qui vól recordar un fet ó vá lligant ideas, contestá á mossen Borra:

--Qué hi trobo, diheu? Pót ser mes de lo que may vos podriau pensar!

--No sè que un gos puga oferir...

--Prou, amich! Si'ls gossos poguessen parlar...

Ferit llavors mossen Borra de gran curiositat, manifestá certa alegria, efecte sens dubte de una sospita que aná concebint, y, dissimulant en cert modo, digué: --Qué hi fa que no parlen, ab tal que ells sian senyal de alguna cosa? Peró, diheu, diheu ¿qué fòra aixó?

--Res... Ja sabeu que en lo monastir se crian gossos mastins, y que la casta de allí la coneixem al moment, y mes si surten alguns gossos que tenen certas senyals especials com aquest.

--¿Es á dir, que aquest gos ha sigut de Poblet?

--Podria ser molt bè. Recordo que hi havia dos cadells com aquest, que desaparegueren una nit... Y quina nit! esclamá, tancant los ulls, lo frare.

--Esplicauvos, esplicauvos, pare Arnau.

--Me sembla que encara'ls veig als dos pelegrins que vingueren... Pelegrins del dimoni, nó de Dèu!... pus fugiren á la matinada, y ab ells s'en portaren los dos gossos, sabentse á poch en lo convent lo sacrilegi que se havia comés al dia anterior... Peró, nó, nó; no fassem mals pensaments. No vull pensarhi tan sols...

--Qué diheu, pare Arnau? Parlau, parlau. Peró, quin fou aquest sacrilegi, quina fou aquesta nit que diheu? Parlau, que pót ser ab aquest cap de fil...

--Res, res... m'en vaig. A Dèu siau.

Y'l monjo apretá la ma al juglar, dirigintse després cap á la porta.

--Peró, home. Qué us costa dirme?... Diheu, acabau de contar aixó dels pelegrins. Quí eran aquestos pelegrins?...

--Nó, nó: á Dèu siau!

--Al menos diheume quina nit fou aquella?...

--Res, res... Ja'ns veurém en altre ocasió. A Dèu siau, mossen Borra, á Dèu siau!

Y partí de allí'l monjo, deixant pasmat al juglar, tan pensatiu, com enfadat dels escrúpols del frare.

Peró de repent se'l vegé mudat, girant en sech, y dirigintse á la taula ahont tenia paper y tinter.

--Sí? digué. Donchs jo faré que'l gos parle, y'l cor me diu que de sas paraulas s'en han de descobrir molts fets. Dèu ho fassa!

Y agafant la ploma, comensá ab molta pressa á escríurer, fent dos cartas, que plegá en seguida, y anantsen després en busca, sens dubte, de algun correu que partís ó volgués partir als punts que ell desitjava.

La una de las cartas anava dirigida á un monjo del monastir de Poblet.

La altre portava'l sobrescrit pera un cavaller distingit del regne de Aragó.

## Segona part. La nina dona.

### XIX. La poncella pom de flors.

Mes de una volta s'ha vist quedar al mitj del camp, després que la fals arrebassadora del segador s'en porta las espigas, una planta modesta que ostenta en son cim una senzilla y aislada poncella.

Si la poncella hagués sigut crescuda, si s'hagués pavonejat ja formada del tot, descubrint un ram en son mánech y una corona de colors en son estrem, tal volta hauria caygut mústiga y ofegada entre'l feix de espigas, peró la casualitat ó la sort la deixá en sa tendresa, y sols se bellugá com incerta entre la vida y la mort, ja per estar mes á descubert dels perills alsantse sola y al pas del que sega, ja per faltarli la forsa que podria donarli vida, sentint trepitjada per lo peu del segador la planta á que está agafada.

Pobre poncella! Si algun mal vent se girás, que fes secar mes y mes la planta alimentadora, si alguna tempestat acabás de péndrer la poca vida que á aquella li queda, perdent sas forsas la poncella, aniria doblegantse esmortoida, y arribaria á tocar ab sa tendre boca la mare que la alimentava: moriria la filla ab la mare tot besantla, y moriria sense haver florit, moriria sens deixar conéixer sa hermosura y sens exhalar lo perfum y la aroma que podia haver despedit arribant á ser flor.

Peró vehentla'l sol, que ans dauraba'ls blats y que sols li havia enviat fins llavors sa claror transparent per entre las espigas, compadeixentse de ella, la iluminá y vivificá ab raigs benignes, y la tendre poncella, si bè sentint lo dolor de la planta mare, arribá á enfortirse, á seguir son curs natural, á desarrollar sa forsa íntima, y prest, transformada en flor, ostentá totas las bellesas que ja com á flor tenia y las que'l sol vivificador li anyadí, enviantli, ab sa llum y son foch, nous y delicats colors.

Benehit sia'l sol, que dòna vida á las plantas, que salva la vida y ajuda á transformar en flor las poncellas abandonadas que ploran junt á una planta ferida, y que ostentantse majestuós ab sa llum y son calor, evita que un mal vent arrebasse y destruesca á la flor tendre á qui manca encara forsa pera serho complerta!

Benehidas sian aquellas virtuts que, apareixent á temps, com lo sol vivificador, salvan de la tempestat del mòn á aquells sers desgraciats é inocents que han quedat abandonats en ell, prop de la tomba de sos pares y sens forsa pera ostentar las bellesas de que tal volta la Providencia los ha fet depositaris!

Sola y abandonada la pobre nina de Menargues, com la poncella del camp, y en la edat próxima á desarrollar sas bellesas que ja vaticinava sa encantadora forma molt ans de ser flor; ¡qué hauria sigut de ella, si'l sol de la caritat no li tornás la forsa, si no la hagués resguardat dels mals vents que l'abandono, la miseria y'ls vicis fan bufar en tots endrets pel mòn!

Benehit sia'l sol salvador de las plantas! Benehida sia la caritat, que salva als sers infelissos! Benehit sia Dèu, que ha creat la caritat y'l sol!

Dos anys feya tan sols, que, arreplegada providencialment la trista orfaneta de Menargues baix lo mantell de la caritat que servia de ensenya á fra Vicens Ferrer, havia sigut conduhida, desde las solitarias planas de Urgell, á la porta mateixa del únich que, recordant las gracias de la nina y las virtuts y generositat de sos desgraciats pares, podia servir mes que ningú de amparo á aquella tendre criatura, que sens aquesta sort, s'hauria vist, sens dubte, condempnada á vagar perduda, miserable y esposada per los camps perillosos de aquest mòn.

Ferida y trepitjada fou, en efecte, la planta de ahont sortia y s'alimentava aquella hermosa poncella, y ho fou quant aquesta realment no tenia mes forsa que pera ser poncella, si bè no havia de tardar molt en ser flor. Quantas sòn las flors que de la nit á la matinada cambian son aspecte, y al sortir lo sol mostran ja tots los colors que lo dia ans se guardavan tancats dins del botó!

Dels onze anys que tenia Blanqueta quant la ampará'l falconer, als tretze que llavors devia cumplir, havia fet realment com la poncella comprimida á la nit y oberta á la matinada, ó millor, havia fet durant aquests dos anys com fa gradualment la poncella que, comensantse á esclatar ab lo calor suau de la aurora, vá dilatant y estenent sas fullas quant mes vá sentint lo calor del sol que s'eleva, fins á mostrarse enterament oberta y ab sa verdadera forma de flor, alsantse y bellugantse altiva quant l'astre vivificador está al mitj de la esfera.

La poncella, donchs, havia entrat ja en lo temps de ser flor: la nina de Menargues havia deixat de ser nina en aquell espay, pera transformarse en dona.

Desde que ab l'amparo del compassiu falconer havian comensat á desaparéixer de la hermosa nina totas las senyals de la fam, cansament y miseria que la acompanyavan en son abandono; desde que á forsa de consol havia casi arribat á fer fugir los recorts de tristesa que li oprimian lo cor, y l'encantament que aquesta havia produhit en sa inteligencia; desde que, ben cuydada y alimentada, havia sostituit al torrat del sol y del vent la fina blancor que li era natural, y s'havia enrobustit son cos, prenent tots los membres la verdadera forma perfecta que'ls era propia; al aproximarse Blanqueta á aquell período de transformació que marca la naturalesa pera'ls sers á qui Dèu ha dotat de esperit, fèu verdaderament com la poncella que vá trantsformantse en flor desde la aurora al mitj dia. Així en lo cos com en l'esperit, mudás enterament la ans lleugera y enjugassada nina: sa alssária prengué proporció ab la robustés del cos; se dilatá suaument ab delicat contorn la carn de son pit, que semblava dividit sols per una petita sombra; prengué l'aspecte un ayre mes grave; lo mirar, sens deixar la dolsura de la inocencia, brillá ab una altre animació que no deixava per aixó de ser modesta, y en lo parlar y fins en totas las maneras y moviments se notá aquell esfors ó tránzit que sembla violent en algunas ninas quant comensan á ser donas, y que en altres, com en Blanqueta, per sa senzillés, ofereix un conjunt de vanitat inocenta y discreta imitació, mes que pera ser dona, pera semblarho.

Cada dia que anava avansant Blanqueta, creixia mes y mes lo goig del falconer que la havia amparada. Mirávala aquest bon home ab tanta satisfacció com un pare, pus si aquest podia vanagloriarse de tenir una tan hermosa filla, aquell podia fer gala de haverse degut á sa bondat la salvació de aquella preciosa y ans desgraciada criatura. Arribava á obrar en aixó'l falconer fins ab egoisme, si nó ab orgull, pus no tenia altre gust sinó que li parlassen de Blanqueta, y li queya, com se sól dir, la bava, quant sentia ponderar sa hermosura, sos bons modos, sa habilitat en cuydar de la botiga, y la transformació que havia sofert desde'l primer dia de sa entrada á Barcelona, de manera que, á no haver sigut bo'l Joan y á no fer tot lo que feya per natural impuls de son bon cor, hauria bastat, pót ser, aquest cert egoisme, pera que may apartás de sa casa ni abandonás á la que li aumentava la fama de bon home y compassiu, y que á mes li aumentava també los parroquians de sa botiga, á la qual acudian molts compradors, sols pel gust de contemplar aquella cara, que era la millor de Barcelona.

Tan content estava'l Joan y de tal manera aumentava son carinyo de dia en dia envers Blanqueta, que, per poch que pogués, en los diumenges ó qualsevol altre festivitat en que s'oferís alguna diversió, no la portás á véurerla, deixant en sa casa al baylet, cosa que ans may havia fet. Si era per Corpus, la duya á véurer la professó, y li ensenyava la bribia, 'l bassilís, lo gegant dels cotoners, y la gran espasa de la confraria de mossenyer San Pau ó dels daguers, y li feya mirar la cadira de plata daurada del rey Don Martí, damunt de la qual se portava la custodia; si era per Nadal, la portava á matines á la Catedral, á sentir rebentar las bofetas dels galls de Indi quant s'entonava la Aleluya, y sobre tot pera escoltar los bells tochs de orga, ahont cantava lo gran tenorista Mateu Ferrer; si feyan cossos en l'arrabal ó balladas per la celebració de algun sant ó patró, allí la acompanyava; per Sant Roch la duya al Regomir á véurer los cuberts de tela que feyan los vehins, deixant cada un un llansol, y en esta festa, menos s'olvidava de tornarhi al dia seguent, en que se celebrava la festa de Sant Gos; per Santa Catarina la acompanyava á véurer los fochs y graellas que encenian á la nit los frares; per Sant Jordi á la casa de la Diputació, á véurer sortir l'acompanyament del General de Catalunya ab los padrins y ministrers pera anar al Born, en busca dels mantenedors del torneig, y com si fos Blanqueta una de las millors damas, comprávali'l Joan lo ram de flors mes bonich que trobava, sens escassejarhi un sou; per fi, tal era'l gust y desitj del bon home en compláurer á sa afillada, que pera ella podia dirse bè sempre alló de "boca qué vóls, cor qué demanas."

Una bona circunstancia entre tot aixó era lo que feya distingir á Blanqueta y al que la amparava. Desde'l primer dia que aquella entrá en la casa del falconer, procurá aquest que la nina no descuydás la part moral y religiosa que tan recomendable la havia de fer mes endevant. Parlantli alguna que altre volta de sos desgraciats pares, fèu que tal memoria, no apartantse absolutament del cap de la orfaneta, fos en cert modo com una barrera en los perills que pogués sofrir en lo mòn, en cas de venir nous contratemps; cada dia en lo rosari li feya dir un pare nostre per son pare y un altre per la mare, en lo primer dels quals se escapava moltas voltas una llágrima al falconer, així com en lo segon se escapavan á la nina; féyala cumplir ab tots los debers de cristiana; parlávali tot sovint de las astucias dels homens, de qui no's devia fiar, ponderantli á voltas pitjor que no faria un caputxí missioner (perque es de advertir aquí, que'l cap de Joan may s'havia ocupat en si sa afillada devia casarse ó no ab lo temps, cosa que, á pensarhi, l'hauria omplert de gelosia y de tristesa;) y per fi, en lo que tocava á amistat, tenia gran mirament y fins mania segons ab qui Blanqueta s'acompanyava, pus deya sempre que una mala amiga es pitjor que'l dimoni, y que moltas eran las minyonas á qui havia perdut una amistat dolenta, de manera que sols la deixava jugar ab la filla del catxassut Ambrós, l'especier vehí, lo qual, á pesar de sa catxassa, no descuydava los bons debers de pare y de espós, com que arribava á ser un exemplar admirable, sobre tot en aquell barri que comensava mes enllá de sa casa; y al pas que aixó permetia lo patrocinador de Blanqueta, posávali mala cara si's frequentava massa ab una altre minyona del costat mateix de sa casa, filla de un menescal y ferrador, la qual no li agradava, primerament perque tenia molts mes anys que la nina, y á mes, perque era geperuda, pus estava en la creencia, com es, de que totas las que tenen aquella tara sòn esparvilladas y maliciosas, recordant sempre lo que li deya moltas vegadas un capellá parroquiá sèu, á qui venia caderneras, referintse als habitants esguerrats del portal del Ángel: "*ab homine signato, libera nos Domine.*"

¿Y qué dirém de la habilitat de Blanqueta en cosir y fer mitja? Basta recordar que la nina havia tingut una molt bona y treballadora mare, que, ja desde la infancia, y tot lo temps de ser nina, la havia comensat á inclinar al treball, á apéndrer tot lo que pót comensar á apéndrer una nina filla de una mare desitjosa de véurer en sos fills retratadas sas virtuts y habilitats. Basta dir, que may com llavors havia anat tan ben sorgit lo falconer, y sas calsas y sa gonella, per lo ben arregladas, haurian fet créurer, quant menos, que aquell home era ó espós, ó pare de fillas, sent així que no era ni una cosa ni altre. Déu anyadirse aquí, que admirador lo Joan de la bona disposició de Blanqueta, la creya capás de apéndrer qualsevol cosa, y coneixent á una compradora de las monjas de Santa Maria de Junqueras, que sabia fer molt bonas puntas, lográ que anás á ensenyarnhi, sent tal lo resultat, que al cap de poch temps arribá ja Blanqueta á fer una gornició pera unas estovallas del altar major del convent.