Part 14

--Per honrat y cristiá'l tinch, mossen Joan, com ja deveu saber...

--Sí: algunas vegadas m'ha referit actes sèus la bona velleta.

--Y en quant á ciutadá...

Mossen Joan se aturá aquí, com esperant sentir ab satisfacció alguna bona nova del amich.

--En quant á ciutadá, continuá mestre Nicolau, dubto que un altre jove de diset anys puga tenir millor disposició ni mes propensió als sentiments verdaderament patriótichs.

--Diheu, diheu.

Si mossen Joan escoltava ab interés, no era menos lo que manifestava parlant lo mestre, en termes que semblá un moment com distret de sas penas.

--Vos admiraria, senyor, com coneix la genealogia dels reys passats, com discorre tan acertadament sobre alguns dels actes que jo li conto, y com fins s'irrita y s'enardeix --no us admire, mossen Joan, que es així com dich,-- com se enardeix contra'ls qui li sembla que han obrat ab injusticia ó tirania.

--Cuydado, cuydado, mestre Nicolau, que vos haveu sigut escribá del últim rey, y...

--Mossen Joan, jo sempre acato al senyor que'm governa, ab tal que sos actes sian justs, y sè prescindir de drets, quant la terra esculleix los que li semblan millors.

--Ja, ja, digué mossen Joan, coneixent que havia ferit l'amor propi del altre; no penseu que jo crega altre cosa de vos que lo just. Y diheu (anyadí en seguida ab un to de major afabilitat:) ¿quins, quins sòn los reys que mes li agradan?

--Li agrada'l rey En Jaume, lo rey En Pere...

--Lo del punyalet?

--Nó, lo dels francesos, lo rey En Martí...

--Y lo que sòn los concells y la Generalitat, interrumpé mossen Joan, ho vá entenent?

--Prou ho enten, y en quant á la Diputació, res tinch que esplicarli, pus ha apres de tal manera en casa del ajudant, que crech ne sortirá á la volta bon oficial del Consell y bon practicant de notari, per mes que tè horror á las escrituras de enfeudacions, á tot alló de *furcas et custellos*, de *suspendere ut naturaliter moriantur*, de *oculos, aures, nares, pedes et manus auferre* y fins al *in infernum vadas cum Datan et Abiron*. Oh! creheu que us daria gust com aquell cap jove discorre sobre tot aixó... y encara lo que promet, si no'l distrau cap afició ó passió, que de vegadas fan girar al home en la juventut.

--Cert, mestre Nicolau, molt cert. Sí, sí: creheu que m'admira aqueix jove, y no dubto que entre vos y jo'l podrém fer home en profit de sa pobre mare. M'alegro, cada dia mes, de haverli trobat aquesta plassa de escribent, perque qui sab, ab lo temps, lo que pót ser, que bona fusta es lo roure si se'l puleix.

--Y sobre tot, la ventatja que hi há en aixó es la de ser oficial, peró no reyal.

--Ja, ja: vos coneixeu millor que jo lo que sòn aquestas cosas.

--Prou: en primer lloch que l'oficial reyal no es tan segur, y en segon, que may los oficials reyals sòn ben mirats pel poble, per bons que sian.

Alguns me sembla que esperimentarán prest aquesta veritat, pus ab la vinguda del Rey...

--Qué? Ve'l Rey?

--Sí: avuy déu entrar, y pót ser ara mateix. He rebut una carta fa poch, en que se'm fa saber, mes entrará com de incógnit, pus sols ve pera preparar alguns negocis y la obertura de las corts. Y ja podeu pensar, que després del triunfo, no faltará algú dels dubtosos que pagará la pena...

--Dèu li done acert, que prou se necessita després de tantas injusticias com s'han fet. Y com mudan los temps, mossen Joan!

Feya aquesta esclamació mestre Nicolau, de una manera que justificava bè son antich servey al rey En Martí, y li haguera contestat mossen Joan, á no ser lo moment precís de arribar al estrem de la plassa de Santa Ana, y de alsarse lo crit en tot aquell barri que avisava la entrada de fra Vicens.

--Qué es aixó? digué mossen Joan. Apretem, apretem una mica'l pas, mestre Nicolau, sinó aquesta munió de gent no'ns van á deixar passar.

--Jesús, Maria! deya tot amohinat l'altre amich; y quina manera de venir gent. Creheu que'm fa bullir lo cervell tanta bellugadissa.

--Ah! mirau, mirau... Ja estam á salvo, pus veig ja á la porta de sa casa al falconer que'ns fa senyal ab la ma.

En efecte, s'apressuraren un poch los dos amichs, girant com podian per entre la multitut que s'anava abocant al portal, y poch tardaren ja en trobarse dins la botiga de En Joan de la Murtra, lo qual se afanyava en obsequis y cortesias, dirigidas especialment á mossen Joan Fivaller.

Ans de penetrar mossen Joan, se detingué com admirat un instant al devant de la porta, mes bellugant un poch lo cap y fent mitja rialla, passá á dins en seguida, y no pogué menos de dir:

--Ba, ba: may ho hauria dit... Aixó si que no ho entench, Joan. La botiga de la Óliva no lluhirse quant tothom se lluheix?...

Lo falconer, que s'havia esforsat ja en saludos á aquells dos senyors així que s'acostaren á sa casa, esperava sols que passás lo primer moment de admiració, mes vehent la insistencia ó inculpació de mossen Joan, no pogué dissimular, y ab tota frescura respongué:

--Qué voleu que us diga? Cada un es boig á sa moda, mossen Joan.

--Sí, peró...

--Lo vostre parent, que era alcayt de Casp, vos pót haver contat com serví á Catalunya lo correu Joan de la Murtra... y si mas espatllas podian parlar, vos dirian las pocas ganas que jo dech tenir de fer res que'm recorde de aquell lloch.

--Sempre haveu tingut lo geni viu, Joan: no val res ser rencorós, y á mes, que no podeu dubtar de la virtut de fra Vicens, y del bè que produheixen sas prédicas.

--Prou, prou.

Y volent girar la conversa, girás lo falconer á la gran barra ahont tenia lligats los falcons, y esfereintlos un poch ab la gorra, digué de nou:

--Donchs, mossen Joan, que no voleu pegar una mirada á aqueix remat de cabras? Qué us sembla del assortit que ara tinch? De segur que'l baró mes rich no'l tè millor.

--Precisament per aixó venia. Tinch de fer un present á un senyor que es mes que tots los barons, y vull cosa de confiansa.

--Llavors, vaig á baixarvos lo que tinch sol dalt del terrat, y podeu dir que no n'hi ha un altre en tota Catalunya. Es de Norega, vá fins á corp y á grua, arrenca la volada sense git, y es tan fiel al cassador, com revoltós ab los altres falcons que no sòn de sa casta; de manera que ha nascut pera estar sol, y com si diguessem pera una ma espressa. Es, com se diu, un verdader falcó mestre.

--Falcó mestre diheu?

--Sí mestre, mestre.

Y mestre Nicolau, entenent l'efecte de la paraula que pronunciava lo falconer, se mirá mitj rihent ab mossen Joan, que la havia dita ab doble sentit. En Joan de la Murtra, que no's pará en la forsa de aquella senzilla broma, se separá en aquell moment dels dos senyors, y pujá al terrat de sa casa en busca del recomanat falcó, mentres aquells se entretenian en contemplar als de la botiga.

Peró prest s'hagueren de distráurer de lo que feyan, alsantse un crit general de "Ja entra, ja entra! Fra Vicens. Fra Vicens!" que'ls obligá á tráurer lo cap fora de la porta.

L'espectacle que llavors se presentá á sa vista era admirable, lo mar de gent que's bellugava era inmens, y mes los haguera sorprés encara si haguessen vist aquell conjunt de poble á la altre part del portal. De totas direccions se veya venir per fora gent que corria; en l'ort del Rey y per tots los camps de Santa Ana, y que també'n deyan la Pareyada, no hi cabia una agulla; las parets dels horts den Gosser, den Samás, den Tagamanent y den Luçá se veyan cubertas de homens y criaturas que s'enfilavan ó que estavan encavalcats damunt de ellas pera poder véurer ab mes comoditat la comitiva del frare predicador; lo pou del fosso, que era sempre'l punt de reunió y de las disputas de tota la escoria de aquell barri, presentava llavors major conjunt y mes animat que may; y tot lo carrer dels Orbs y la travessia que mirava á ponent se veyan enterament plens de gentiu, que pareixia com que caminás encaixonat, esperimentantse á menut com á onadas que's dilatavan de un á altre estrem, cahent, á lo millor, y barretjanse confusas en terra, la gorra del menestral, la carmanyola ó'l barret del senyor y fins tal volta la xia del juheu.

Pel mitj de aquest últim carrer y ja casi sota'l portal, venia la comitiva de fra Vicens. Anava'l frare á peu, ostentant com sempre la major tranquilitat y dolsura en sa cara, agafada, com solia, sa capa ab lo bras esquer, y movent ab naturalitat son bras dret, que alsava algunas voltas ab energia, senyalant ab lo dit al cel. Seguian derrera de ell, qui ab sarró, qui sense, calsats y descalsos, un sens fi de desgraciats, esquinsats alguns de ells é indicant ab la cara la miseria y las penas que havian patit. Entre ells se veyan també alguns ab vestidura de juheu, y finalment, com á mes débils y cansats del caminar, seguian, formant lo cap de vall de la comitiva, una porció de criaturas infelissas, flacas de gana la major part, mitj despulladas, plenas de inmundicia y de pols, y respirant, ab sos vius ulls, la mes espantosa miseria: quadro verdaderament capás de partir lo cor mes empedernit, y que no podia contemplarse sense derramar llágrimas. Derrera de tot aquest conjunt anavan, com á guardadors y vigilants, y com si diguessem de conserges pera facilitar la entrada en aquell exercit de miserables als que s'hi agregavan durant lo camí, dos altres frares de la Ordre de predicadors, un de ells llech, lo qual duya de la ma la corda ahont anava lligada la adzembla ó petita cavalleria que portava las provisions ó caritats recullidas per lo consolador dels pobles y convertidor dels heretges.

Després de haver saludat fra Vicens al ángel del portal, detenintse un moment devant de ell, y de darli'l nom de custodi y guardador de la ciutat mes noble y mes santa del mòn, penetrá l'predicador, y observant ja prop del portal á alguns representants de comunitats y de altres corporacions que l'esperavan, ple de entussiasme, y com verdaderament mogut de un fervor diví, prengué de nou la paraula:

--Entrau, entrau, cridava'l frare, esforsant llavors contra sa costum la veu, á fí, sens dubte, de que tot aquell gentiu lo sentís y'l comprengués; entrau, baix la capa de la ciutat mes generosa y compassiva, pobres de Jesucrist, que no teniu ahont albergarvos, ni menjar pera sostenir vostra miserable vida; entrau, los que fins ara haviau seguit obcecadament la senda del error ó del vici, que aquí podréu contemplar brillant ab tota sa magestat y resplandor la antorxa de la Fe, aquí podréu acabar de esquinsar lo vel que us cobria'ls ulls del esperit, quant compareu los exemples dels que profesan malas sectas ab los de aquells bons cristians amants del próxim perque sòn amants del verdader Dèu... Aquí'ls tens, ciutat de Barcelona, aquí'ls tens, als que, prenent per ensenya la capa del gloriós San Domingo, segueixen desde molt lluny mos passos, ab la esperansa de que'ls ha de proporcionar un consol, qui ab son exemple, é invocant, com simple pregoner, lo nom de Dèu, te crida y te exigeix la caritat que tan necessaria es en tot temps. Aquí'ls tens, víctimas de la miseria, de la fam, de la peste, de la guerra, del vici y de la heretgia, que de tots n'hi ha, y tots tenen necessitat de consol. Ja sè que'ls hospitals m'obran sas portas, que las ordres religiosas preparan aliment pera'ls afamats, que tots los bons de cor desitjan remey á la desgracia y llum al que vá errat, peró tot aixó no basta. Pera'l triunfo complert de la caritat y de la Fe, precís es que surtian tots los richs, los richs de moneda y'ls richs de esperit, que en va us ha donat la Providencia una y altre riquesa si no la empleau. La riquesa y la sabiduria que no s'aprofita es com la llavor sembrada entre pedras, que no dòna cap fruyt... Obriu, donchs, vostras arcas, richs de moneda, que al consolar al pobre, Dèu vos aumentará'l caudal, y recordau que'l que sols vól conéixer al próxim pera tráurer profit de ell, no pera darli, no logrará que sa mort sia plorada, que al morir l'avaro y l'usurer, de sas riquesas es de lo que's parla, no de ell... Y vosaltres, richs de esperit, richs de ciencia, richs de fe, vosaltres que sòu capassos de desenganyar y de convéncer, que sòu prou pera pugnar y pera véncer, obriu vostra boca, mostrauvos valents y descidits, y lograréu igual triunfo y benefici que'l que dòna sa capa pera abrigar al pobre. Obriu la boca, sortiu á combátrer l'error y la heretgia, aumentau ab nous vensuts l'exercit de Jesucrist, y feu que dilatantse mes y mes la fe pura, s'aumente també l'esperit de caritat, de fraternitat y de humiltat, y desaparescan de aquesta manera los mals de que sòn víctimas los infelissos que'm segueixen, que desaparesca la ambició y l'error, que desaparescan las guerras y que fuge pera sempre l'orgull que pert als homens...

...Testimonis de un y altre fruyt sòn los pobles de Llombardia, que aquest indigne pregoner de Dèu ha recorregut, sembrant en ells la divina paraula; testimoni aqueix Vall-pur de Fransa, que estava encenegat horrorosament en la pravitat de tots los vicis y de tots los errors, ple de miseria é ignorancia, y ara, purificat, es jardí de abundancia y de goigs espirituals... Correu, correu, donchs, ab la caritat y la paraula, tots los que siau bons pera acabar de purificar lo mòn, que la vida es curta y passa depressa, sobre tot pera'ls que sols se paran en los goigs materials de aquell.

Y observant fra Vicens que, prop de ell, l'estavan escoltant un rabí y altres dos juheus de la sinagoga de la ciutat, fent ab disimulo com que lo que anava dihent era continuació de lo que acabava de dir, prosseguí de esta manera:

--Sí, depressa passa la vida, prop está sempre la mort, aquella vida y aquella mort que dependeix sempre de la ma del Altíssim, nó aquella mort ni aquella resurrecció dels morts que han volgut vaticinar los astrólechs juheus, aquells mateixos que encara no's volgueren desenganyar vehent passar l'any en que, segons ells, havia de venir lo Messias. Ilusos! Fins donaren lo nom de Hanasi ó Príncep al astrolech Ben Chija que escrigué'l Megalath, ahont constavan eixos vaticinis, y ara ells mateixos se veuhen avergonyits de que tal obra existesca. Quant mes valdria que, regoneixent al Dèu de Abraham y de Jacob, que es lo verdader Dèu de tot lo mòn, recordassen la divisió constant que hi ha hagut sempre en sa rassa, que no s'haguera salvat si Dèu no hi enviás de continuo varons escullits pera referla; quant mes valdria que recordassen sempre sa espulsió, sa disperció per tot lo mòn, sa continua desgracia y la animadverció que en tots estrems del mòn esperimentan per part de totas las castas y de totas las gents. Y no volentse recordar de sas inconstancias, y no volent recordar las esclamacions de Elias, á qui deixaren sol, no volen regonéixer encara al verdader Messias, al fill del Dèu de tots, que ha mudat la fas del mòn, y ha sembrat per tot las virtuts que ells en sa antiga lley proclaman, peró no practican, pus ja diu Sant Pau: "Que no sòn justs devant de Dèu los que ouhen la lley, sinó los que la cumpleixen." Quant mes valdria que, pensant y sentint, esperassen millor, y que practicassen las virtuts cristianas pera ferse així mes felissos ells y aumentar la felicitat del mòn! Desenganyauvos, desenganyauvos! Entrau en lo gremi cristiá, y fugiu dels escarments que de continuo y fins ara,... fins ara, sí! (y aquí esforsá la veu fra Vicens,) vos estan passant. Y sinó, dígaho lo cas de la célebre torre Geronella, que ha sigut devant de vostres vicis com lo símbol del cástich de Dèu enviat á la torre babilónica: la torre Geronella de la ciutat de Gerona, la major, la mes gran, la mes forta, la de mes circunferencia de aquests regnes, pochs anys fa que ha burlat á tots los juheus, los quals donavan sos diners á usura, durant lo temps que aquella existís, crehent que seria eterna, y en un sol instant, ab lo temps seré, sens vent, sens pluja y sens cap altre temporal, la torre Geronella s'ha enfonzat y destruhit tota plegada. Escarmentau, escarmentau!

Y tot caminant lo frare y sa comitiva, anavan avansant fins á arribar ja casi prop de la porta del falconer, desde la qual saludaren cortés y humilment á fra Vicens, mossen Fivaller y mestre Nicolau, mentres que'l Joan de la Murtra permaneixia ab tota indiferencia en lo terrat de sa casa, deslligant al falcó mestre, y esperant que passás tot aquell soroll de gent, pera baixar de nou á la botiga.

Al arribar lo frare en aquell punt, en lo qual no s'hi veyan ja juheus y sí sols ciutadans de Barcelona, menestrals ó cavallers, doná nou giro á sa paraula, repetint, com moltas altres vegadas, son acostumat tema del sermó de Casp.

--Dèu vos done pau, ciutadans de Barcelona, (deya ab la major humiltat,) Dèu vos envie y perpetue lo que tant nos convé á tots. Sense pau no hi ha pares y fills, que uns ab altres se destruheixen, com per desgracia sabeu, y si l'orgull arribá á penetrar en lo home en temps de guerra, ay del home, ay de la familia, y ay del regne!... *Omne regnum in se divisum desolabitur!* Formau, donchs, un sol remat, obehiu á un sol pastor, y serán ditxosos los gobernats y'l que Dèu ha escullit pera gobernarlos.

Y així seguint, y variant segons era sa inspiració ó segons requeria la diversitat de personas que veya'l frare per allí ahont passava, aná penetrant fra Vicens en lo interior de la ciutat, sent las últimas paraulas que sentiren los de la botiga del falconer, las pronunciadas ja molt endins de la plassa de Santa Ana, y que sab ja lo lector de altres vegadas.

--Caritat, caritat! Temeu á Dèu y obrau ab caritat y ab justicia, pus qui no obra així, tart ó aviat tindrá la paga, que fins los fills pagan á voltas los pecats dels pares!

Lo falconer, que havia pogut sentir també aquestas últimas paraulas desde'l terrat de sa casa, se girá llavors mirant cap á la plassa, y digué pera sí mitj rihent:

--Com hi ha mòn, fra Vicens, que tens rahó... Peró si aixó que dius fos veritat... ay, quants n'haurian de patir que ara estan millor que jo!

Mentres En Joan baixava la escala, acabavan de pasar los últims pobres de la comitiva ab los dos frares que la seguian. Mossen Joan Fivaller y mestre Nicolau los havian donat ja totas quantas monedas portavan en sas butxacas ó limosner, y las pobres criaturas, que venian la major part de pobles aspres y solitaris, y no tenian idea de lo que eran ciutats y senyors, admiradas ja de véurer lo gran concurs de Barcelona que las havia sortit á esperar, quedavan com embadalidas al contemplar á aquells senyors, en son inocent concepte tan richs y generosos, pus fins los donavan monedas que ellas may havian vist.

Peró al verificarse aquest acte caritatiu, era notable una altre cosa que passava. Mossen Joan, per bon impuls del cor, se llamentava, mentres feya la caritat, dels pobres que li venian devant, dihentlos paraulas de consol, peró mestre Nicolau no deya res, y feya la caritat, com volent apartar la vista, al mateix temps, dels objectes que'l movian á compassió. ¿Y qué havia de parlar, si aquell cor, partit continuament de dolor y excitat en estrem per la memoria constant dels fills que li havia robat la peste, no feya mes que aumentar sa excitació cada volta que'l pare desgraciat veya sers desgraciats de la mateixa edat que eran los fills que habia perdut?

Cap, emperó, l'havia conmogut tant, com una nina preciosa de uns onze anys, la qual venia casi al últim de tots los pobres, y embeguda ó com distreta en la contemplació de aquells dos senyors caritatius, fins havia deixat de sentir lo crit de advertencia que'l frare li dava pera que no se separás de la comitiva ni's distragués.

Oh!, qué hermosa era aquella criatura, á pesar de rodejarla la miseria! Sa natural blancor s'havia rosat un poch ab lo torrat del sol y del ayre; son cabell ros estufat pareixia, en tot son deixo, com que fos treballat ab intenció pera semblar mes una flor empolsada del vent, que una espressió de descuyt y abandono; sos hermosos ulls blaus bellugavan poch peró ab forsa, y quant se clavavan en algú, pareixia com que infundissen ó enviassen una corrent inesplicable de sentiments grats y melancólichs al mateix temps, de manera que feyan gosar en sa tristesa y plorar per sa hermosura; sa boca era la boca de aquella Sulamita que descriuhen los llibres sagrats, y lo mateix son coll, son flexible cos y tot lo demés que en ella se admirava. Trepitjava ab nua planta la tendre nina, y desde remota comarca, la pedra viva y la pols de la via per ahont passava, mostrantse per tal necessitat com inflamats sos peus, peró inflamats de manera que semblavan la estremitat de una estatua grega, en la qual haguessen donat, pera ilusió, un lleuger bany de rosa, y ho semblava mes, si's comparavan los peus ab la blancor marmórea de las camas, que deixava véurer la curta faldeta, y ab la perfecta forma dels dits no viciats encara, per motiu de sa tendror y del cómodo calsat que ans los resguardá.

Al arrimarse la pobre nina á la botiga del falconer, havian agotat ja sos diners los dos senyors que allí hi havia, y fou mes sensible aixó, quant á un y altre interessá sobremanera lo bell aspecte de la que implorava. Tothom haurá esperimentat mes de una volta, lo molt que dól, quant, vehent á una criatura que demana caritat, sens vestit, sens menjar, sens companyia, en un dia de ivern, y si á aixó s'hi anyadeix lo ser la criatura hermosa, no trobarse, per olvit, ab una moneda pera darli, á fi de que puga, si no aliviarse en sas necessitats, ajudarse al menos pera satisfer alguna de sas inocentas ilusions! Y quant mes encara, si'l que vól fer la caritat es casualment un pare que tè fills de igual edat á la del inocent que implora, y sab gosarse en las ternesas y gracias dels fills! Calcule, donchs, ara y per aixó lo lector, quin havia de ser l'estat cruel en que's trobava lo sensible y afligit mestre Nicolau, que á mes de ser ja naturalment bo, havia sigut també bon pare, y veya devant sos ulls un ser semblant á sos fills, que era desgraciat, y un objecte viu, com si diguessem, que li recordava mes y mes que aquells eran morts!

Patia mestre Nicolau, y pugnava entre'l desitj de contemplar aquella criatura hermosa y'l de voler apartar la vista de aquell recordador de sa desgracia; mossen Joan no deixava de esperimentar també cert enterniment que li causava son cor de pare; y un y altre haurian volgut no trobarse en tan trist cas, mes Fivaller, que, per natural tal volta ó per tenir menos motius que son company, no devia pérdrer sa serenitat de home, volent recompensar ja que no ab diners ab carinyo á aquella preciosa y desgraciada criatura que li absorvia sa atenció, tocant dolsament ab dos dits de la ma la tendre galta de la petita, acariciála dihentli:

--Greu me sab, petita, que no tinch res per ara. Un altre dia, un altre dia...

Y girantse á mestre Nicolau, anyadí:

--Y qué preciosa criatura! De tu si que's pót dir que ets tan desgraciada com hermosa.

--Ah, ah! esclamá mestre Nicolau, plegant las mans, y casi á punt de saltarli las llágrimas.

--Y com te dius? esclamá mossen Joan.

--Blanqueta!

--Blanqueta? Bonich nom: tan bonich com tu. Y com mes te dius?

--No ho sè. Lo pare y la mare no'm deyan sinó Blanqueta.

Doná aquesta rahó la inocenta nina ab una senzillés y candor que encantavan.

--Ton pare y ta mare? prosseguí mossen Joan. Y ahont los tens ara?

Mestre Nicolau, prevehent la resposta, obrí los sèus ulls de foch, y fins avansá, conmogut, lo sèu pit cap endevant, en senyal de gran interés. La nina, sentint la pregunta de mossen Joan, alsá'ls sèus melancólichs ulls al cel, y després de estar un moment com pensativa, digué á mitja veu:

--No ho sè! Los que venian ab mi diuhen que'ls van matar á Balaguer!

--Ah! ah! torná á esclamar mestre Nicolau, rompent llavors en un verdader plor.