# La Montserrat ## Part 16 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-montserrat-73161/index.md Aquella cambra pareixía una miniatura del saló de conferencias del Congrés, tant per l'animació y efervescencia que hi regnava, com per sentirse que en un rotllo se demanavan recomanacions; en l'altre feyna de roba blanca; en altre mitjas á fer; en aquell se combinava dia y hora pera fer alguna diligencia relativa á tal ó qual pobre ó sensillament pera ferli la visita de la setmana; en tant que en lo de més enllá se tractava la manera de pagar un didatje ó gestionar la entrada en las Hermanitas dels pobres d'algun vell desamparat. En la taula'l rotllo era molt més nombrós: totas las sócias tenian quelcom que ultimar ó recomenar al Director ó á las quatre senyoras que formavan la junta de la Conferencia y que á totas las sócias rebian ab fraternal afecte. La Montserrat contemplá ab creixent interés l'animada escena que's desplegava devant de sos ulls. Ni en visitas, ni en passeigs, havia vist á senyoras de tan diversas edats y condicions, impregnadas per un igual d'aquella atmósfera de goig, de benestar, que resplandia en la cara de las que veya entorn seu. Ni una expressió d'enuig, ni un gesto de desdeny, ni una sombra d'ergull, ni un signe de cansanci... ¿Era que totas tenían lo dó de la felicitat, ó mellor dit, de la perfecció moral? Sens dubte que, subjectes com tots los éssers creats á la ineludible lley de las debilitats humanas, cada una tenia sos defectes, y ab sos més ó menos graus de felicitat, sas penas ó sos rosechs; pero era que en aquells moments gosavan en comunitat de la més hermosa y més consoladora de las virtuts: s'oblidavan de si mateixas, per endolsir y socorre infortunis, que aixís per sa magnitut, com per ésser vistos per sos propis ulls, los feyan agrahir més l'afavoriment de la seua posició ó ab més facilitat conformarse ab las propias penas; era que's desenrotllava davant seu la transformació del cent per hú, de la hermosa promesa de Jesucrist; la petita almoyna, que individualment no hauria bastat pera res, ajuntada al fondo comú operava lo miracle dels peixos y pans del Evangeli; y la probabilitat del éxit, la interna satisfacció de servir d'instrument de la Divina Providencia, la emulació del bé, la comunió de las bonas obras, com tots los goigs dels plahers místichs, enlayrantse envers lo cel, apartavan lluny de sí las engrunadas petitesas de la terra... Mes eix raig de celístia del paradís durá poca estona: la porta s'obrí, donant pas á las senyoras que anaren sortint de la cambra; y la veu de donya Balbina indicant á la Montserrat son desitj de presentarla á la Presidenta, tragué á la noya del ensimismament en que l'havia sotmesa l'interés y novedat de la sessió á que acabava de assistir. Atansantse á la taula pogué veure d'aprop á la persona que anava á saludar. Era aquesta una senyora d'uns cuaranta anys, de distingidas maneras, d'atractiva fesomía, de cabell castany graciosament ondejat, de mirada dolsa y penetrant á la vegada, de escayenta y baixeta figura, que encara que sensillament vestida ab lo trajo negre, que pareixía ésser lo preferit per la Associació, deixava veure la elegancia de la dama de societat. Donya Balbina li feu la presentació de la Montserrat y la Presidenta li allargá la má dihentli afectuosament: --¿No tindrém lo plaher d'haverli fet entrar desitj d'ésser germana nostra? --¡Ay! senyora --feu la Montserrat ab la vehemencia de la impresió de lo que acabava de presenciar-- los desitjos no'm mancan, pero vist lo que vostés fan, no'm reconech ab suficients qualitats pera tenir aquesta honra. Jo coneixía de nom las Conferencias de Sant Vicens de Paul, pero li confesso francament, que no tenia idea de lo que son. Me creya, per haverho sentit explicar, que era una Associació que ajuntava las almoynas que recullía pera comprar comestibles que donava á las familias pobres y... res més. Cregui que no sé tornar en mí de l'admiració que m'ha causat lo que he sentit... Aixó es una cosa tan grandiosa com nova; una Associació de Caritat, ahont apar que'ls diners son lo de menos... perque verdaderament al pobre que se li col·locan los fills, que en sas malaltías se li cercan ausilis, que se li busca feyna ó medis pera guanyarse la vida, se li fá un bé cent vegadas més gran que donantli un, ni tres, ni quatre duros... --¡Oh filla, filla, aixó no ho alcansém sempre ni molt menos! --interrumpí somrihent la Presidenta.-- ¡Tant de bó que ho logréssim tan sols la meytat de las vegadas que ho solicitém! --Pero vostés ho intentan, ho treballan y's veu que moltas voltas l'éxit corona los seus esforsos. Cregui que tot aixó m'ha cautivat sobre manera, pero reconech que per pertanyer á aquesta Associació es precís á més de poguer disposar de medis pecuniaris, un talent, un tacte... --¡Cá! No ho cregui. Per ésser de las Conferencias no's necessitan més que las tres cosas que recomana Sant Vicens de Paul. Caritat, Caritat y Caritat. Com vosté pot compendre, entre quaranta duas sócias que avuy compta la nostra Conferencia, n'hi ha de moltas intel·ligencias y posicions, y no n'hi ha una sola que deixi de ferhi lo seu bon servey. Es com un ram de flors en lo que aixís hi dona la seva fragancia la aristocrática gardenia, com la humil maría-lluísa; aixó deixant de banda que la forsa de la caritat es prodigiosa: senyora hi há, que si vosté hi enrahonava, li semblaría que es una intel·ligencia que no arriva á mitjana, y si jo li comptava las cosas que ha lograt per los seus pobres y la sutilitat de la seua diplomacia, per reconciliar lo marit ab la muller, los fills ab los pares y fins lo fadrí despedit ab l'amo enutjat, se'n faria creus. Caritat de cor, d'ánima ¡res més que Caritat! Miri, hi há sócias que la Conferencia se'n refía pe'ls diners, altras per las influencias, altras pe'l temps que poden dedicarshi, altras per la bona voluntat; y de tots aquestos elements que disgregats se pot assegurar que foran molt poca cosa, cooperativament, gracias á la ajuda de Deu, á la emulació y á la forsa imitativa del exemple, naix aquest tot que á vosté li apar tan admirable. Y vaig á dirli una cosa de la que'n tinch plena convicció: un dels elements que més bé podrian fer á la nostra obra, es lo de las senyoretas solteras que passan dels trenta anys y las viudas sense fills. La dona deslligada de las obligacions més íntimas de la familia, que arrossega entre la efervescencia del mon la buydor y lo aislament del seu estat, seria una adquisició per las Conferencias, á las que hi podrian fer un gran bé, consagranthi la forsa de la seua joventut, de la seua inteligencia y dels seus sentiments, fent de pas la felicitat de son cor ab una hermosa manera d'omplir la buydor de la seua vida. --Vosté te molt talent y molta amabilitat, senyora --interrumpí la Montserrat-- y tinch por de que no li costaria de convéncem... --Pero jo tampoch desitjo catequisarla de moment. M' estimo més que primer ho vegi sobre'l terreno, que fassi la práctica de lo que acaba de sentir --digué la Presidenta; y girantse envers la germana del doctor Valls li preguntá: --Vosté Balbina ¿ab quí visita? --Ab la senyora Agulló. --Perfectament. Fassin las visitas juntas, y si en lo camp práctich li agrada tant la nostra obra, com en la sessió que ha presenciat avuy, tindré molt gust en proposarla la vinenta setmana. Pochs minuts després la Montserrat caminava carrer d'Aragó amunt, entre donya Balbina Valls y la senyora Agulló, que apesar de las escusas de la neófita s'empenyaren en portarla al mitg de totas duas. Al arribar al carrer del Bruch la senyora Agulló, preguntá á la sua companya.-- ¿Visitém á la Treno primer, ó á la Roca? --Casi si á vosté li venia be, preferia anar primer á la meua --digué donya Balbina,-- perque dins del manguito porto una camiseta de llana del meu germá pe'l noy de la Roca y no'm deixa ficar be las mans; y com lo fret se deixa sentir... --Com vulgui; com vulgui --repetí la senyora Agulló. Ho deya, per dirigirnos cap á la dreta ó cap á l'esquerra; donchs crech que la seua pobre está molt per munt. --¿Vosté no l'ha visitada may? --No; sols la conech per lo que he sentit parlar d'ella en la Conferencia á vosté y á la senyora Santmartí. --¡Y tant que convé que vosté la vegi á aquesta familia! --feu la senyora Valls. --¡Jo! --Vosté, vosté. Es una pobre que interessa sobre manera y jo estich segura, que una volta l'hagi visitada, vosté fará lo que ha fet per tantas altres. La senyora Agulló semblá compendre perfectament lo que's volia d'ella y digué: --Per lo mateix que ho he fet per tantas, ja no sé com lograrho per cap més. Tinch por d'abusar massa... y més que tot, me consta que lo que aquestos senyors, comensaren per una cantitat ja molt crescuda, ha arribat á triplicarse y quintuplicarse, y que per lo tant costa moltíssim de que acceptin cap pobre nou. --Ja'n sé alguna cosa d'aixó; pero en fí vosté veurá á aquesta pobre viuda y estich certa que hi fará lo que pugui y Nostre Senyor se cuydará de lo demés. Miri, ja hi havém arribat --feu donya Balbina, dirigintse á una casa de pobre apariencia de las últimas edificadas en lo carrer del Bruch. --¿Saben que mirant l'ensanxe de pas, ningú diria que hi visquessin pobres tant necessitats, ni que entre mitj de tanta llum y de tanta esplendidesa, hi hagin aquestas escalas tan foscas, tan encofornadas y brutas? --saltá la Montserrat fixantse que després del primer tram d'esgrahons, la escala que pujavan á més d'anarse estrenyent fins á uns vuytanta centímetres, estava plena de pols, papers, encenalls y altres immundicias per l'estil. --Vaja, ja conech que será bona observadora --digué donya Balbina que á causa de patir d'ofech, tenia que reposar una estoneta á cada replá-- sens que ningú'n fassi esment, sembla estrany com lo visitar pobres predisposa á la observació y á fer filosofías. Apesar de que la nostra feyna es sempre pe'ls voltans de las Salesas, com també nos donan lo seu que fer las porterías y quints pisos dels extréms del carrer de Lauria, Bruch, Girona, Concell de Cent y Valencia, y entre ells hi há també las seuas casas de luxo y fins los seus palaus, quan un baixa de veure tantas miserias, involuntariament se li ocorren ideas, que estich segura es impossible las concebeixi qui no s'hagi dedicat á la tasca de visitar pobres. ¡Quants miracles se podrian realisar ab lo concurs de tots los que tenen cor y possibles per ferho!... En fí ja li he dit que aquest terreno --feu la senyora Valls arrivant al replá del quint pis y trucant en la última de las quatre portas que hi havia arrengleradas-- fá acudir á la imaginació moltas ideas que la gent que no veuhen més pobres, que'ls que corran pe'ls carrers ne diuhen utópias ó follías... Ab lo mohiment de trucar, la porta que sols estava ajustada se mitj obrí, y una noyeta d'uns quatre anys flaca y esgroguehida, tragué'l cap per la escletja y després de deixarla oberta de bat á bat, se ficá endintre cridant ab tó d'alegria. --¡Mare! ¡Mare! ¡Las senyoras de la setmana entrant! --Aquesta criatura com que al despedirnos dihem sempre: "Fins á la setmana entrant" nos ho ha deixat per nom --feu donya Balbina tot ficantse per un estret corredor que acabava ab una petita sala ab arcoba. Unas cortinas de indiana ratlladas de blanch y vermell que tapavan lo llit; una taula de fusta pintada, sis ó set cadiras, de diferentas formas y edats, segons se veya per ésser unas bastant més vellas que las altres; un bagul y un mitj armari, que's coneixia devia haver tingut en son temps lo seu corresponent sócol y al que á més d'aquest, hi mancava mitja porta, constituhía lo moblatje del quarto, que rebia llum per un petit balcó, obstruhit en aquells moments, per una corda plena de roba á mitg assecar, que una dona d'uns trenta set á trenta vuyt anys, anava girant á fí d'aixugarla més prompte. Tan aviat entraren las senyoras, la dona tancá com pogué'l balcó y s'apressá á donarlos cadiras, cercant las més novas y reforsadas. --No s'amohini, Juliana; en qualsevulla estarém be --digué carinyosament donya Balbina, deixant á las seuas companyas que feyan festas á la criatura, las duas més bonas, y assentantse ella en una de mitjaneta, foradada del assiento. --Pero ¡Si hi estará malament! --feu la dona. --¿Qué creu que s'hi pot caure? --¡Tant com aixó!... --Donchs no s'amohini, y díguins com está desde dilluns passat... --Tant malament com vulgui --respongué secament la dona, assentantse entre mitj de las senyoras y creuhant las mans sobre la falda. --¿Y aixó? ¿Qué hi ha de nou? --Desde'l dimecres que tinch lo noy al llit... --¡En Quimet! y donchs ¿qué té? ¿Qué no ha anat á cercar al metje? --Lo divendres veyent que li havia donat sal de Madrit y que encara estava de la mateixa manera, vaig anar á cercar al metje de la Conferencia. --Ben fet ¿Y qué li ha dit? --Li va receptar una medicina, la prengué y'l dijous lo trobá més aliviat y me va dir que li fes caldo, y que li donés com més bó mellor. ¡Figuris quin caldo li puch donar jo! Vosté sab com estich de diners y del dolor reuma, que la major part dels dias me té ab un crit etern, sens deixarme bellugar... La setmana passada, de tres pessetas que'm guanya'l noy, com que estigué malalt y no hi aná més que al principi, l'amo no me'n doná més que una... Jo ab los dias que m'he trobat menos malament, entre la setmana passada y aquesta, he guanyat cinch rals al safreig ¡y ab tot aixó compri quan menos pa!... ¡Y'l procurador ha vingut avuy, dihent que l'amo no vol esperar un dia més! ¡que si no pago me treurá al carrer!... ¡Y jo casi voldria que ho fes! Si á la nit nos troban al mitj de la via, pot esser que'ns recullin y'ns portin á un lloch ó altre... Dech tres mesos de lloguer de casa ¡y jo no sé pas de que pagar, ni aquets, ni'ls altres que vingan!... --Vaja, vaja, Juliana, ja veig que estém fins al cap de amunt... Paciencia! ¡paciencia y Deu provehirá! --Ja fa molt temps, que Deu no se'n recorda de mí... --Vaja que aixó no es pas veritat --feu afectuosament donya Balbina. Y girantse envers las seuas duas companyas, que no s'havian atrevit á bestreure en la conversa, la senyora Agulló per desconeixer la situació de la pobre, que per primera volta visitava, y la Montserrat perque la emoció la tenia corpresa, las digué: --Ab la pobra Juliana, fa molt temps que Nostre Senyor hi pensa; y ella es molt bona, y s'ho pren ab resignació; pero de tant en tant, s'exalta y ella mateixa s'engrandeix las cosas, y encara es pitjor. Perque vaja, ab quatre anys que fá que es viuda y quatre anys que la Conferencia l'ajuda, es veritat que ha passat moltas penas, perque una pobra dona ab tres fills, (dos y un que se li morí l'any passat), pera pujarlos no més que ab lo seu guany, li costa molts fatichs, pero lo cert es que'l noy que tenia nou anys, ja'n te tretse; y ja es aprenent y guanya alguna coseta y cada dia guanyará més; y com Deu l'ha protegida per passar aquestos quatre anys, la protegirá d'aquí endavant si ella no's desespera... --Jo ja ho voldria no desesperarme --feu la dona, bon xich aplacada, per las rahons de la senyora Valls,-- pero quan me veig que á sobre de totas las meuas penas, ara se m'hi afegeix la poca salut del noy, me desespero y'm surto de tino y no sé lo que'm dich ni lo que'm passa pe'l enteniment. ¿Cóm vol que ho pensi, que'l noy guanyará més, si'l veig tan poca cosa y que'ls remeys que'l metje'm diu que necessita per reforsarse, jo no'ls hi puch comprar? ¡Tenir un fill malalt, y no poguerli donar lo que necessita per curarse, per viure, es horrorós! --afegí la pobra dona, rompent en un mar de plors. --En los grans mals Deu ajuda --digué la senyora Agulló prenent per primera volta la paraula, tot aixugant duas llágrimas que li humitejavan los ulls. --¡Ay, á mí no m'ajuda ningú! --feu altra volta la dona plorant sempre-- jo ja sé de molts pobres que tenen uns senyors que los hi pagan lo lloguer del pis. ¡Ay Deu meu! ¡Lo lloguer, que es lo que mata als pobres! pero á mí ja ho sab donya Balbina, llevat de vostés y la Beneficencia de la Parroquia, ¡ningú, ningú m'aussilia en res! --L' aussilia Nostre Senyor que no l'ha deixada, ni la deixará may: que de totas aquestas llágrimas, n'hi fá en lo cel una corona, que tal volta no tindrém nosaltres, y que vosté si sufreix las seuas penas ab resignació, la disfrutará al costat del fill que ja hi té y d'aquestos dos si sap criarlos com Deu mana. ¡Vaja, no s'afligeixi més! que d'aixó sols se'n treu ferse malbé'ls ulls y esverar aquestas pobras criaturas, que necessitan que vosté las animi. --¡Ay Deu meu! ¿Cóm volen que m'animi si ara á falta de penas, se m'hi ha afegit la d'aquesta criatura que está morta de necessitat, que li tinch de fer caldo? y ¡mirin! ¡mirin! --repetí la Juliana altra volta bon tros exaltada, girant dessobre de sa falda la butxaca de las faldillas de la que'n caygueren vuyt ó deu céntims.-- ¡Es tot lo que tinch á casa! --Aixó ray, aixó ray --feu donya Balbina tot aixecantse. Y dirigintse á una porta del costat de l'arcoba preguntá:-- ¿Es aquí en Quimet? --No senyora --respongué la pobra, seguint darrera d'ella y apartant las cortinas de indiana.-- He tingut de posarlo en lo meu llit, perque á lo menos, aquí hi tinch márfega, que en lo seu catre no hi ha més que la tela... --Pero dona, dona, ¿perqué no m'havia dit qu'en Quimet no tenia márfega? --esclamá donya Balbina, atansantse al capsal del llit del noy.-- De la mateixa manera que la Conferencia li doná la de vosté, li hauria donat la d'en Quimet... --Com sempre tinch de demanar tantas cosas, ¡me fá pena, amohinar tant!... Y ja sap que la meua, si no hagués estat per la malaltia de la noya tampoch l'hauria demanada... --Mal fet; mal fet; --digué la senyora Agulló, que junt ab la nevoda de mossen Jaume, s'havian atansat als peus del llit-- vosté, tot lo que necessiti ho demana; nosaltres, no'ns amohinem, sino de no poguer donar tot lo que voldriam. Pero si no's pot fer tot, á voltas se fa una mica... y val més una mica, que res. Márfegas, llensols, flassadas, la Conferencia no'n te tantas com ne voldria; pero per una necessitat forta, ¡sempre n'hi ha alguna de mal desada!... --Y donchs, Quimet ¿cóm te trobas? --preguntá donya Balbina al noy, qui al veure á las senyoras s'havia enfonsat en lo llit, cubrintse ab la manta, fins més amunt dels ulls. --¡Home! ¡Quimet! Respon --feu la mare, apurada, al veure que'l seu fill, en lloch de respondre, havia acabat per taparse tot lo cap. --¡Déixil estar, que deu dormir! Un altre dia, quan estará més bo, ja coneixerá que lo que está fent, quan hi ha senyoras que l'estiman y que s'interessan per ell, no está gayre be ¡y no ho fará més! --digué somrihent donya Balbina. Y sortint de la arcoba y girantse envers á sa mare afegí: --Avuy nosaltres anirém á avisar á la Caritat Cristiana, que li donará bonos de carn y gallina; mes com aixó ja no ho tindrá fins demá y al noy li convé'l caldo, d'aquí á una hora, arribis fins á casa ab una olla mitjaneta y n'hi donaré per avuy. Demá ¡Deu provehirá! Y quan aquest noy estiga bo, s'haurá de veure si'l pot seguir ó no l'ofici de manyá... A mi'm sembla que te poca robustesa per aquest treball; y allavors n'hi haurém de cercar un altre... --¡Ay! ¡prou fa temps que'l metje m'ho diu aixó! ¿Pero com ho haig de fer pobra de mí? Si ab las tres pessetas que'm porta cada setmana, me trobo ab aquestos apuros ¿cóm ho faré sense cap? Perque d'aquí á que ab un altre ofici me las guanyi... ¿y'l lloguer? ¿Y'l pá, que se me'n menjan un y mitj cada dia? ¡No hi ha remey, ha de fer com jo que estich plena de dolor y haig de rentar! Ell ha de seguir ab l'ofici ¡no hi ha més! y encara que'l vegi que se'm mor ¡jo, jo mateixa tinch que caragolarli'l dogal! --esclamá la dona tornant ab major forsa á abandonarse al seu sentiment. --Vaja ¡que Nostre Senyor, no vol que la gent se desesperi d'aquest modo! --feu la senyora Agulló bon tros afectada, passant carinyosament la má per la espatlla de la pobre. Demanin al Sagrat Cor de Jesús y á Sant Joseph que es lo protector dels pobres y tinga confiansa, que quan Deu tanca una porta, diu que Maria Santíssima n'obra una altra. Y ¡també la obrirá per vosté! Entretant digui al procurador, que una volta que tants dias s'ha esperat, que prenga paciencia fins á la setmana entrant, que nosaltres demanarém á la Conferencia que li pagui algún lloguer atrassat; y després se fará lo que's puga per veure si's pot alcansar per via del bon Almoyner d'aquestos senyors, que vosté diu que sab que fan tant be als pobres, que li donguin alguna coseta per ajudarli á pagar lo lloguer de la casa... --¡Ay, si Deu ho volia! ¡Si María Santissima me fes aquesta gracia! ¡Lo lloguer! ¡Lo lloguer que es lo que mata als pobres! --esclamá la dona plena d'alegria ab aquell raig d'esperansa. Donya Balbina contentíssima interiorment, de las paraulas de la seua companya, en las que hi veya realisarse lo seu generós intent, doná'ls bonos á la pobre, dos borregos á la criatura y's despedí tot fentlos la promesa de tornar l'endemá á veure'l noy. La Montserrat que havia sortit de casa, no portant més que duas pessetas que havia tirat á la bossa, al ferse la col·lecta de la Conferencia, visiblement emocionada per la escena que acabava de presenciar y per haberse vist en la impossibilitat de socórrela, al tornar á pendre lloch en lo carrer entre sas duas companyas d'escursió esclamá ab la habitual impetuositat de son carácter: --Conech que jo ¡no serviria pas per sócia de las Conferencias! Aixó tant sols se pot fer portant una butxaca ben plena, per remediar aquestos horrors socials... --Lo mateix vaig dir jo la primera vegada que vaig fer visitas de Conferencia --feu calmosament donya Balbina. --Y jo --afegí ab lo mateix ayre la senyora Agulló. --A totas las senyoras que visitan per primera vegada se'ls hi acut lo que acaba de dir vosté; pero quan se convencen que aixó, com la major part de las cosas d'aquest mon, qui las fá casi sempre es qui menos condicions materials té per ferlas, cambian de pensament. --Perque estarán en altres condicions que jo; perque á falta de diners sabrán trobar com vostés mateixas paraulas de consol, que á mi encara que se m'haguessen acudit, no hauria pogut dirlas, perque jo á n'aquesta dona com una tonta, no li he sapigut obrir la boca. Crega que lo únich que hauria pogut fer era plorar ab ella. --Lo que proba que vosté está en possessió de la primera qualitat que's necessita pera visitar pobres, que te cor; y que per lo tant, pensaria que val més fer bonament lo que's pot que no fer res; perque, veu, nosaltres en aquesta visita de primer moment sembla que havem fet molt poca cosa, pero anantho reflexionant ja's troba que no es tan poch; puig que la caritat com te sempre l'ajuda de Deu, molt sovint fa miracles. Aqueixa dona demá tindrá carn y gallina y la senyora Agulló que ha presenciat l'apremiant necessitat d'aquesta infelis mare, jo ja sé que posará tota la seua influencia per alcansarli una de las almoynas que mensualment reparteix la caritativa familia de qui ella nos ha parlat; y si lo que no es probable, no li fos possible lograrho, ella y jo y vosté també, cercariam manera de obtenirla de qualsevulla persona, de las que la experiencia en l'exercici de la caritat nos diu que se las troba quan se las té de menester; y en ultim cás l'assistiríam nosaltres; si no podia ésser ab vuyt, fora en cinch ó en tres, pero sempre ab la seguretat de que la nostra conciencia nos diría que havém obrat molt mellor ajudantla ab la nostra petitísima cooperació, que abandonantla en lo seu desespero. Perque aixó que diuhen molts, de que no volen visitar pobres, perque no están en condicions de tréurels de la miseria, es posarse al nivell del metje que deixés morir al malalt pera no véurel patir. ¡Ah Montserrat!, cregui que es molt diferent sapiguer una necessitat ó véurela ab los propis ulls y estiga certa de que no hi há res tant ingeniós com la caritat, ni cosa tant súptil en escusas com l'egoisme ó l'indiferencia...