# La Montserrat ## Part 10 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-montserrat-73161/index.md --Pero criatura: ¿qué no fá tres mesos que t'ho veus venir aixó?... Cent vegadas he tingut la boca oberta pera dirte un sens fi de cosas que 't vull encarregar... No'm tapis la boca, ¡pobreta!... no 't deya res perque no succehis lo d'ara... pero ja que aixís com aixís estás feta una Madalena deixa que 't parli un rato de la separació que aném á sufrir y creu que'm semblará que'm trech un pes de sobre. Mira, aixó que feu aixís tu, com en Jaume de no deixarme parlar de lo que vull, ¡es una crueltat! ¡Si hi penso tot lo dia! ¡Guardo tantas cosas per recomanarte, que tinch la seguritat de que es lo mellor que 't puch deixar!... Y privarme de dirho es pitjor; perque ho tinch aquí, com un nus que m'ofega! --feu donya Teresa senyalant lo coll, entant que, prenent entre las seuas las mans de la Montserrat que seguía plorant, li deya esforsantse en demostrar una tranquilitat que sols Deu sap fins á quin punt la tenía.-- ¿Per ventura desde'l jorn que naixém no tenim lo convenciment de que hem de morir? Y per los qui habém tingut la sort d'enriquir la nostra ánima ab las consoladoras ensenyansas y prácticas de la religió cristiana, no sabém que la mort no es més que un tránsit á una altra vida, en la que tením l'asseguransa de tornarnos á reunir pera no separarnos ¡may més! ¡may més! ¡Si sapiguesses ab quin consol repeteixo aquestas paraulas! Ay, Montserrat, filla meua --feu donya Teresa deixant lo tó pausat que fins allavoras havia sostingut-- jo sé lo que tu vals, lo cumplidora que ets dels Manaments de la lley de Deu, fonament de nostra salvació, pero ets jove, ets bonica, lo teu oncle está delicat... pot faltarte... pots quedarte sola al mon... ¡Montserrat, pels claus de Jesús! --exclamá donya Teresa exaltantse per moments-- lo separarnos temporalment nos trosseja'l cor, pero ¡ay filla meua! ¡qué fora horrorós que haguessim d'estar separadas allá ahont sense penas, podrém estar juntas per una eternitat! ¡Per una eternitat! --repetí la senyora Gil deixant corre'l doll de sas contingudas llágrimas. Durant llarga estona sols se sentí en lo quarto los plors de mare y filla, més donya Teresa que s'havia proposat preparar y consolar á la Montserrat pe'l colp que la esperava, y que tenía vehements desitjos de dir lo que durant tres mesos de malaltía havia anat apilotant sobre son cor y sa imaginació, signá á la Montserrat que li donés un xich de la medicina que li havia receptat lo metje per alentarla, y tan bon punt li hagué calmat un curt atach de sofocació, que per breus moments la tingué privada de parlar, prosseguí esforsantse pera mostrarse serena. --Vaja que tan tonta soch jo com tu. ¡Ay filla meua, si no hi haguessen en lo mon cosas molt més horrorosas que'l morir! ¡Y morir com ho faig jo! havent rebut los sants Sagraments, morint de mort natural, en la meua casa ¡y cuydada per tú! Creu que Nostre Senyor ha estat molt compassiu ab mí. Dónali gracias Montserrat y agraheixli forsa al bon Jesús, que m'hagi deixat viure fins á deixarte gran y educada en las veritats del cristianisme, creyent de bon cor sens duptes, ni vacilacions, lo que la nostra religió nos ensenya. En ella, en la seua doctrina, está la única riquesa que ningú 't podrá robar, la nau pera passar las penas y las lluytas de la vida. ¡Si sapiguessis, pensant que havia de deixarte, lo que he pregat á Deu perque t'inspirés la fé de Abraham, de Marta, de la Cananea!... La fé, Montserrat, la fé, que quan jo no sía al costat teu, ha de ser lo teu únich consol, la única llum que ha de guiarte y de ferte veure la meua mort com una separació passatjera, com un viatje que inevitablement tu has de fer un altre dia y en quin terme hem de tornar á reunirnos pera no separarnos ¡may més! ¡May més! Feya estona que la Montserrat escoltava sense sentir. Sas faccions esgroguehidas, se tornaren blancas, lo cap li caygué dessobre'l pit, son cos vacilá y donya Teresa feu un violent esfors pera brandar la campaneta. Quan la Munda acudí, trobá á la noya que acabava de perdre'ls sentits. Deu dias després la senyora Gil havia entregat son esperit á Deu. En totas las familias en que l'interés del diner no fa d'enmaranyador, la mort d'un individuo apar que acosta més als que quedan; pero quan la familia es tan curta com la del rector de Larrua, lo nus se fá encara més estret. Mossen Jaume, delicat de salut y ja casi als sexanta anys, de pare de talent que havia estat per la seua germana, passá á esser per la seua nevoda l'avi amant, carinyós y complascent de la neta única, á la qui estima per ella, per la necessitat de son cor, y per la idea constant de que ha de suplir en aquell sér volgut, lo lloch tan impossible d'omplir de la mare morta... Mossen Jaume passat lo natural sentiment del primer temps, pera consolar á la Montserrat, tragué delicadesas d'afecte que ell mateix no hauría cregut may que existissin en son cor. Desde'l primer moment, no volgué que la noya tornés á dormir en lo quarto ahont havia mort la seua mare; s'empenyá en que n'ocupés un de la part de darrera, que'l feu enrajolar y pintar, donantli la sorpresa de ferli dur de Barcelona un senzill, pero elegant mobiliari de Viena, compost de llit, cadiras, lavavo, secretaire y armari de mirall. Ell passaría á dormir á la cambra en que havia mort la seua germana, pensant molt atinadament que la feyna y tragi que aixó portaría, fora un gran recurs si no pera distréurela, pera ocupar á la desconsolada orfa. La Montserrat comprengué la idea del seu oncle y s'esforsá en ferli veure lo molt que li agrahía aquella delicadesa, que en altre temps hauría tan complascut sos gustos aristocrátichs, pero que allavoras per més que ella se guardava prou de dirho, pareixía que més l'apeserava. Lo bon sacerdot feu tot quan estigué en la seua má, pera apartar de la Montserrat totas las malas impressions inherents á una mort; més com á mestressa que havia passat á ésser de la rectoria, foren pocas las que pogueren evitárseli. Lo cambi de quarto de Mossen Jaume, feu necessaria la traslació de las robas d'aquest, á la antiga papelera de donya Teresa. Feya dias que la noya Gil passava del matí á la tarde y de la tarde al següent dematí, pera obrir aquell moble que apareixía á sos ulls com un arca de sagradas reliquias, y quan no fou possible retardarho més, se trobá ab que de las duas claus, sols hi havia la dels panys dels calaixos, sens que en cap lloch de la casa se trobés la que corresponía á la tapa de dalt. La Montserrat se disposava á enviar per lo manyá, quan á la Munda se li acudí la sospita de si tal volta la clau que's buscava fora en la butxaca de la bata de tartans, que portava donya Teresa la nit que vetllantla ella, havia obert la calaixera. La criada estigué en lo cert: la clau se trobá ahont ella sospitava y la Montserrat ab una agitació que ella mateixa no sabia esplicarse, la prengué de las mans de la Munda, entrá en lo quarto de la seua mare, tancá la porta y una volta convensuda de que estava sola, se disposá á obrirla. Per duas vegadas obrí'l pany, sense determinarse á pujar la tapa. Fins á aquell instant la Montserrat no havia fet esment de que esceptuant algunas joyas de familia, ella may havia vist lo que la seua mare guardava en aquella part de moble. Si alguna volta donya Teresa l'havia obert devant seu, sens deixar la tapa de la má, havia tornat á tancarla. Tot aixó no enclohía en si res de particular y no obstant semblava que en aquell moment la Montserrat se sentia cor-presa y se li acudian com escrúpuls de fer lo que per altra part estava convensuda que no podia ésser més natural. ¿Per ventura no era ella la seua única y llegítima hereva? ¿Alguna volta la seua mare, li havia fet alguna prohibició, li havia indicat alguna petita cosa relativa á aquell moble, per la que ella pogués deduhir, que allá s'amagava quelcóm, que donya Teresa no volia que ella vejés? Follia era pensarho, ja que la seua mare no havia may tingut secrets per ella: pero ¿y aquella nit que la sorprengué ab la clau á la má y que verament va semblar que se'n amagava al véurela? La Montserrat, estigué temptada d'esplicar al seu oncle los escrúpols que la soptavan; pero si era cert que hi havia allí alguna cosa que la seua mare tenia ab tanta reserva que ni á la seua filla havia dit, ¿no era natural que quants menos fossen los enterats, més cumplerts quedarian los desitjos de la morta?... La Montserrat acudí allavors al recurs de sempre que's trobava atribulada; se senyá, resá un parenostre per l'ánima de la seua mare y obrí resoltament la papelera. Com tots los mobles d'aquesta classe, al aixecarse la tapa, quedá al descubert lo centre, vuydat en forma de pont, ab dos petits calaixos á dreta y esquerra ab sa corresponent anella de llautó pera estirarlos. Al fixar los ulls en los calaixos, la Montserrat notá que'l segon de la part esquerra, no sols no era tan ben tancat com los altres, si no que per un de sos ánguls eixia mitj doblegada la punta d'un paper blanch. No hi havia dubte, aquell era lo calaix que la seua mare tancá al véurela entrar aquella nit y de consegüent, allí hi havia alguna cosa, que ella ignorava. Sens saber per qué la Montserrat, en lloch d'obrir aquell calaixet, comensá per lo primer de la part dreta, en lo que hi trobá diferents objectes de quan ella era nina: una cadena y bergancí de plata, alguns rinxets de sos cabells tallats en diferentas épocas, una capsa ab las dentetas caygudas als set anys, un plech lligat ab una cinteta de color de rosa, ab varias felicitacions escritas per ella en la diada de Nadal y de Santa Teresa, y una altra ab los premis y diplomas obtinguts en lo col·legi del Sagrat Cor. La Montserrat sentí que'ls ulls se li omplian de llágrimas y besant aquells plechs y aquellas capsas tan gelosament acondicionadas per las mans de la seua mare, passá á obrir lo segon calaix. Lo que hi havia en aquest, no li era desconegut, ja que's tractava de recorts de la familia Villadó: joyas que per sa poca importancia se havian lliurat de vendres quan la ruina de la casa, com eran antiguas monturas ab camafeos, topacis, corals y alguna amatista, amen de duas ó tres capsas ab cabell y cartas dels avis Villadó. La seua neta tancá'l calaix ab lo mateix piadós respecte que ho havia fet ab lo primer y passá als dos de la part esquerra. Apesar de que'l cor se'n hi anava á obrir lo de baix, la Montserrat, tal volta per las mateixas ganas que'n tenía, no volgué alterar l'ordre del seu registre y comensá per lo de dalt que obrí penosament, tal era lo curullat que estava per diferents plechs de cartas, cópias d'escripturas y diversos documents que á la primera ullada, convencentse del molt temps que's necessitava per enterarsen, lo torná á tancar passant per fí á obrir lo que de tan llarga estona, sens saber perqué, la tenía ab completa inquietut. També aquest costá d'obrir, no per estar plé, puig sols contenía un plech ab cinch ó sis cartas, sinó per duas d'ellas que separadas de las altras y ab los fulls arrugats de modo que deixavan veure lo nerviosament que havian estat reclosos dins del puny, sens dupte al tancar soptadament lo calaix, s'havian enclós per una punta en l'ángul del mateix. La Montserrat no tocá'l plech, prengué resoltament las duas cartas arrugadas en forma de pilota, las posá sobre'l plá de la tapa y aguantant lo paper ab los dits de la má esquerra, passá en totas direccions la palma de la dreta fins á deixarla en estat de poguerse llegir, y ab un bategament de cor que per sobre de son ajustat cos de casimir negre, feya més visible lo moviment de son pit, emprengué la lectura de las duas cartas. En breus moments estigué enterada de son contingut: la una era un anónim fetxat á Madrit setze anys enrera, curt, sech y contundent dirigit á la seua mare, indicantli la manera de cerciorarse per sos propis ulls de las relacions criminals del seu marit, ab la viuda de un militar que havia estat vehina seua. L' altra estava fetxada tres anys després á Buenos Ayres y portava la firma de un vell amich de la familia Villadó, secretari del representant d'Espanya en aquell país. Aquesta tenía casi plenas las quatre caras, hi havia filosofías y consells y carinyosas frases de consol, pero la noya Gil se fixá tant sols en un párrafo que deya: *suficientemente enterado, tengo el sentimiento de afirmarle que no la han engañado al darle noticias de su marido; este vive en Buenos Ayres con una señora que dice ser su esposa y de la que tiene dos hijos*... La Montserrat sentí que l'esmortuhit dolor de las seuas decepcions, se li revivia ab tota sa primitiva forsa y sens acabar lo full que estava llegint, arrugá més estretament de lo que ho havian estat, aquellas duas cartas que li semblavan en aquell moment, duas espasas que com las que la Mare de Deu dels Dolors porta clavadas al pit, havian traspassat durant tants anys lo de la seua infelís mare, y tirantlas á terra y apicotantlas ab lo peu com ho hauria fet ab lo més verinós reptil, esclamá en alta veu tot aixecant sas afiladas mans envers una hermosa imatje de Jesús crucificat: --Pero Deu meu ¿de qué está compost lo cor d'aquest ser que s'anomena home? ## La ermita. La fonda y restaurant anomenat d'en Marsal, ab espayosa entrada pe'l carrer de la Neu y finestras y balcons á la carretera de Fransa, no havia sigut un edifici aixecat de planta pera fonda de luxo. Modest hostal pe'ls voltants del any cinquanta, aná engrandintse á mida que Larrua aná posantse de moda y la concurrencia de forasters exigí major número de habitacions pera la temporada d'istiu, per lo que sempre més se ressentí d'un cert desgabellament en la distribució dels aposentos interiors y fins en son mobiliari: ja que en tant que en la part nova eran espayosos y casi podriam dir elegantment amoblats, en la vella quedavan constituhits en quartets d'estudiant, tal era la pobresa de sos mobles y las pocas comoditats que oferian. Mes apesar de sas dolentas condicions, en Marsal no's decidia á reconstruirlos, ja que aixís com aixís, al arribar al mes d'Agost se li omplian com los nous, donantli proporcionalment més ganancias pe'l major número de gent que hi encabía. Be es veritat, que tots se li queixavan; pero com los prometia cambiarlos de dormitori, tan bon punt se'n desocupés un de bó, y per altra part, com tothom disfrutava per igual del esmerat servey del establiment, solía succehir casi sempre, que esperant mellor habitació, las familias que sols hi estavan quinze ó vint dias, se'n anavan, sens haver alcansat lo cambi, pero persuadidas de que avisant ab temps, lo vinent any las obtindrian mellors. En aquest cas s'hi trobava la Clarita, que apesar del disgust que aixó li donava y de las queixas del seu marit, no tingué més remey que conformarse ab duas petitas habitacions del segon pis amobladas ab llit de ferro, calaixera de caoba y mitja dotzena de cadiras de igual classe. La Clarita havia apurat tots sos recursos pera ferse pujar un lavabo al seu quarto, pero apesar de las promesas del amo de la fonda y de las protestas del cambré, en la tarde en que aném á entrar á son aposento sols comptava pera sa toilette ab una taula de fusta ab un mirall, y uns modestíssims peus de ferro ab sa corresponenta gibrella de pisa blanca. Acabavan de tocar dos quarts de quatre en lo rellotje de la parroquia, quan la Clarita, descalsada de sas polacas de badana rossa, cuberts unicament sos peus y camas ab unas finas mitjas de fil d'Escossia blau fosch, vestida ab un refajo de seda d'igual color y mitj descordada la negra cotilla de satí ab brodats color de foch, dessobre sa fina camisa de batista, lligada ab enflocat nú damunt de sa tornejada espatlla, lliscá suaument del llit en que acabava de fer la mitjdiada, deixanthi roncant ab la fruició d'un cansat carreter, á son adormit espós. La Clarita, ja en terra, se calsá unas sapatillas en forma de xinelas y caminant casi de puntetas, obrí la porta que comunicava ab lo quarto del costat, en lo que la seua cambrera, abocada al esquifit balcó de ferro, s'ocupava en aquell instant, en respallar una faldilla de voal color de cendra ab brodats blanchs. --Ja li asseguro, senyoreta, --féu la minyona tan bon punt vejé á la seua mestressa-- que si tarda dos dias més á enviarme á cercar, hauria hagut d'entornarsen á Barcelona, puig s'hauria quedat sense roba disponible pera sortir. Tots los baixos s'han d'enribetar; la meytat dels farbalans los te esborejats; los cossos n'hi ha dos ó tres que... --bueno, bueno. Dónam lo pentinador de batista, y arregla la taula pera rentarme... Avuy mira lo que s'ha d'arreglar y demá al matí ves á comprar lo que 't falti... Aquí hi trobarás de tot --respongué la Clarita ajustant lo balcó que á causa de la excessiva llum la feya estar ab la má devant dels ulls, mitg enlluhernats encara per haver sortit soptadament de la foscor del seu dormitori. La cambrera col·locá l'improvisat lavabo, d'espatllas al balcó á fí de que la claror fos més favorable al entelat mirall, posá damunt la taula un hermós necesser de tocador de la senyora, hi atansá una cadira y posant lo gerro ple d'aygua al costat de la gibrella colocada en un ángul de la habitació, esclamá ab ayre de mofa: --Vaja, que aquesta sala, si fá ó no fá, sembla'l quarto de lavabo que tenim á Barcelona; ¡ay! no sé pas com li agrada estar en aquest poble, ab aquesta calor y ab tan pocas comoditats. ¿També eran aixís los quartos de Fransa? --¿Ahont es la nena? --preguntá la Clarita, sens respondre á las batxillerías de la cambrera. --Es al jardí, que juga ab los noys dels americanos que van arribar ahir vespre. Jo ja no sabia com ferho per entretenirla un minut més; y per por que no'ls despertés... Ja he encomanat á la negra que la tingués compte. --Valia més que t'haguesses quedat ab ella. Ja hi pots baixar desseguida, y d'aquí una estona pújala, que la vestirás, perque á las cinch anirém á la ermita del Remey. Tu posat lo vestit de llana de color de canyella y estrena un dels devantals de mussolina que t'he portat de Fransa. --¿Jo també haig de venir? ¿Me pensava que ara ja no'm necessitava per la nena? Com tot aquest temps se l'han emportada tota sola... --Donchs ara'm sembla que necessita companyía ¿m'entens? Y si á tu no 't apar bé, no hi ha més que dirho y demá mateix t'envio á Barcelona. ¡Ja n'estich massa cansada de las teuas respostas y creu que de casas que 't donguin set duros y 't vesteixin, me sembla que no'n trobarás gayres! --saltá la Clarita un bon xich encesa de galtas. --¡Ay! senyoreta ¿com s'enfila vosté? ¡Ves qui li ha parlat d'anarsen! Es veritat que'm dona bona mesada,... pero tampoch de minyonas que la serveixin com jo, no'n trobaria moltas... ¡Jo si, que mentres me passejo, no faig res més!... Jo sols ho deya per repassarli los vestits; per... --bueno, bueno. Ves á baix y fes lo que t'he dit... Si no tinguesses llenga, se 't podria donar doble la mesada --afegí la Clarita tancant ab clau, la porta del quarto. Una volta sola la jove senyora, entrá en l'arcoba ahont hi havia lo llit de ferro de la nena, lo catre de la cambrera y un llarch penja-robas plé de vestits de tota mena, dels que després d'un detingut examen, ne triá un de tela de Vichy de un tó rosa clar, ab amples brodats de color crème. Resseguit del devant, del darrera y dels costats, la Clarita l'estengué dessobre'l llit de la seua filla, pera col·locarhi de diferentas maneras los brodats que adornavan lo devant del túnich: una volta los posá rectes en forma de fixú, un'altra á la manera de berta y al fí després de algunas altras probaturas, los deixá graciosament nuats á la part esquerra, probanthi damunt de la vaga duas ó tres flors de una Vara de Jessé que hi havia en una copa de crestall col·locada dessobre de la vella calaixera. Tornadas á posar las flors en aygua, obrí un calaix del que'n tragué un petit mocador de batista fistonejat de punsó; un senzill bano xino; uns guants de fil d'Escossia de color de cendra clar, un brassalet d'or mate en forma de mitja canya; un xal de pelfons negres y un elegant refajo de moaré color de terra ab farbalans brodats ab sedas de color; y una volta posats aquestos accessoris al costat del trajo y segura de que ni'l més petit detall desentonava, comensá á preocuparse del arreglo de la seua persona. Fent una petita contracció se tragué de la boca una dentadura postissa, irreprotxable, hermosa, igual, extraordinariament blanca. Sens dupte que'l dentista l'havia servida bé; ni la més petita taca, ni la més insignificant imperfecció se deixava veure en aquella renglera de dents primorosament treballadas. La Clarita se la posá damunt de la má esquerra y la rentá municiosament ab un respallet impregnat ab pasta d'Atkinson esbandintla en una tasseta de porcelana. Acabada la operació, se rentá la boca ab un glop d'aygua, barrejada ab licor de menta y ab la mateixa lleugeresa que se l'havia treta, torná á posar en sas genivas aquella preciosa dentadura, admiració de tots quants entre mitj de sos llabis roigs, li veyan apareixer aquellas duas rengleras de blanquíssimas dents. Finida á gust seu la tasca de la boca, passá per la cara, pit y espatllas, una esponja ab sabó *Pompadour*, qu'esbandí immediatament ab una flonja toballola russa empapada ab aygua, sentantse tot seguit devant de la taula pera comensar la tasca del rostre. Allavoras tragué de la capsa-necesser un mirall dels que desplegats ne forman tres y succesivament aná col·locant devant d'ella una ampolleta de *Lait d'Aspassie*, una altra d'aygua *Circassiene* ab un pinzellet pera aplicarla, un pot de crestall de *Crème Imperatrice*, un altre de polvos de *Veloutine* y un petit canó ab pomada de *Baume á la Rose*. Una volta los cosmétichs posats en filera, la Clarita passá per la cara y coll una fina esponjeta sucada ab la *Lait d'Aspassie* que ab gran cuydado aná aixugant ab una toballola de batista, pera esténdrehi dessobre la *Crème Imperatrice*, qual brillantor apagá ab la bronja empapada ab *Veloutine*. Després ab un respallet, se tragué los polvos de las ceyas y pestanyas, que ab un pinsell resseguí ab l'aygua *Circassiene* y passat pels llabis lo canonet del *Baume á la Rose* passá á pentinar sa negra cabellera, que no era ni molt abundant, ni molt escassa, pero que una volta ondejada ab los ferros, feu l'efecte d'una fornida mata de cabell, que ab innegable habilitat, la Clarita repartí y col·locá dessobre de son cap, y una volta desfet sobre'l front l'últim rinxet, s'atansá més al mirall, en lo que s'hi doná una mirada de íntima complacencia. Verament la Clarita havia tret tot lo partit possible de sa cara vulgar. Sa pell havia prés una finor y una transparencia d'infant; sos ulls pareixían més grossos y brillavan ab major forsa devall de sas pestanyas envellutadas; la vermellor de sos llabis, feya més ressaltar la blancor de sas dents y sos cabells graciosament pentinats feyan de son cap un busto, que sens esser una bellesa ho semblava. La dona de carn havia fet habilment sa adornadora tasca, ara era precís que alguna cosa de dins prengués també sa part en l'hermosejament de la materia y la Clarita, á la faysó de la estudiosa comedianta, probá en lo mirall diferentas maneras de mirar y de somriure. Quan després de un rato de diferentas probaturas, se cregué haver trobat lo que cercava, cuydadosament torná dins de la capsa-necesser los cosmétichs que havia empleat, torná á posarse lo matiné que havia deixat dessobre d'una cadira, mirá en son petit relotje de butxaca l'hora qu'era y veyent que marcava dos quarts de cinch obrí la porta de son dormitori y atansantse al seu marit y passantli amanyagadorament la má per la cara, lo despertá tot recordantli que li quedava poch temps pera esser puntual al Balneari, ahont tots los dias anava á jugar sa quotidiana partida de billar.