# La montanya d'amethystes

## Part 6

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-montanya-d-amethystes-73676/index.md

Magnifica al Senyor la gran boscúria car del Senyor les maravelles canta ab les notes vibrants de la cantúria, del ritme intern ab l'armonia santa. Canta el poder qui en ses arrels traspua, la bellesa qui engendra sa armonia, l'amor qui alades multituts congria, la Trinitat que en símbols perpetua. De la natura en el castíssim pit, sembla talment una esmeragda fina reflectint les blavors de l'infinit. Y'l Senyor s'hi enmiralla embadalit y al home de ciutat li crida: --¡Vina!-- Y frega l'esmeragda ab el seu dit.

## Les grans desolacións de la natura

**I.**

Dins la blavor tranquila d'un cel immaculat al flanc de l'espadat una turgència oscila. Y tomba ab cruixedera de faigs, y, feta allau, com un ossari ajau la gran verdor primera. Mes, com flexibles joncs, sobrixen dels grans troncs caiguts y recoberts de seca molsa grisa, els tanys de pàlits verts y d'alba tija llisa.

**II.**

La selva milenària s'es cremada. Ni un tronc en peu les flames han deixat. Talment l'ira divina hi es passada en el corcer de l'impetuositat. S'aixeca la sinistra fumerada de les runes que'l foc ha respectat en espirals de freda magestat encresponant el blau de l'estelada. El sol vetlla l'horror d'aquelles cendres ab una llum qui aumenta llur tristura. Mes sota el càstic qui, fatal engendre's, y que'ls pagesos miren ab pahura, al cor meteix d'aquella terra dura, s'infla el llevat de les boscúries tendres.

**III.**

Ja pels fondals ressona l'etern destralejar y tomben els pollancres en comunal estiva, vora els camins blanqueja la fusta encara viva y cremen les alzines en el fumós altar. ¡Oh bosc! t'es arrivada la mort definitiva. Prou els abets la senten, impàvits, avensar, ab una involuntària compassiò aflictiva vers la fageda tímida que veuen tremolar. De ton sagrat misteri s'haurà perdut l'encís y esdevindrà la serra com un sepulcre llis, y'l sol, ab un esclat de venjatiu menyspreu, demunt les teves soques proclamarà la guerra, y estroncarà les fonts y assolarà la terra y aixafarà l'humana copdicia sota el peu.

## Excelsior

**Comiat**

**I.**

Adeu, Montanya d'Amethystes y de les màgiques virtuts! De tos fondals inconeguts n'he tret primícies noucentistes. Mes ja fulguren dèbils, tristes, les acavalles de mon cant. Per tos secrets, mercadejant, planen copdícies jamai vistes. Tota'm penetres cor endins. Y mos confins son tos confins. Y tot mon cor batega ab tu. Y ab tes fulgors mon esguart lluu. Mes a la fí la visió mor, feta un indigne grapat d'or.

**II.**

¡Adeu eternament, Montanya mia! Ja no seré per tu lo que soc ara. Darrera un dia empeny un altre dia. Mai mes la veu del cor tindré tant clara. Y es que del temps l'intemperansa avara ja en mi llunyanes senectuts congria. Y es que dins la meteixa poesia batega forta la mudansa encara. ¡Adeu eternament! La joventut te deixo com macàbrica penyora. Al esborrar-te avui de mon escut, mon cor fidel com un infant t'anyora. M'empeny d'una aura nova el dols embat. ¡Siga, oh Montseny, com era ab tu, sortat!

**III.**

¡Oh Beatriu eterna! ¡Oh poesia santa! De la natura deixo el cercle, y, admirat, te trovo com un àngel de clara llum ornat qui espera, dret encara, al vianant qui canta. Volem a un altre cercle. Fulgura esmeragdina com una estrella pàlida la porta qu'he deixat. Ja se'ns-e'n obra un altra com un rubí ensagnat qui tanca el cercle màgic d'una ciutat llatina. Y encar per les altures llampega transparent y rutilant y blanca de perles y diamants, la porta del gran cercle de la ciutat futura. ¡Oh Beatriu eterna! fins a tos peus d'argent en súplica s'allarguen les meves dues mans y ton esguart benèvol sobre mon cap s'atura.