# La montanya d'amethystes ## Part 3 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-montanya-d-amethystes-73676/index.md De Sant Marsal l'hermita es aclofada sota la neu. Remulles d'humitat son les parets qui serven la teulada per ont miola tristement un gat. D'una canal penja un carmell glassat. Quan son deu-hores, lentament degota y un mont de neu s'hi acaramulla sota al feble sò de l'enllosat gastat. Vibra argentí de la campana el toc. La tanca es plena de verdet. Podrida, esclata en pols la llenya vora el foc. S'hi escalfa l'hermitana escoturida, y l'hermità d'un cap d'escala crida, mitg adormit, que no's veu neu enlloc. **II.** Es l'hort minúscul diminuta plana ont apenes dels màrgens s'hi endevina la vertical esllabissada y fina. Sota la neu, la col d'hivern s'aplana, de fret cremada. Lentament camina, ab els esclops y ab el magall feixuc. el capellà cara-vermell. Y esbrina, una per una, si ja treuen lluc les cols d'hivern. Segueix el ca darrera lladrant al bruit de la montanya entera qui s'esmicola en vaporosa allau. Les boires passen ab la cara molla y per demunt la fugitiva colla rutila en calma sempiterna el blau. **III.** A la capella hi es encarcarat el Sant Patró qui ab una mà enrampada la llàntia beneeix entrenyinada y les tenebres, ab solemnitat. De fret y pols y neu s'es entelat el finestral d'agònica mirada. A un fons de pica l'aigua hi es glassada. La fusta cruix ab llastimós esclat. A mitja-nit avensa la pahura tapada ab una llarga vestidura. Demunt l'antiga llosa abacial, com un espectre, rígida s'atura. Y, al parpelletg del llustre matinal, s'enfonsa en la callada sepultura. **Cementiri** Oh cementiri qui sembles una horta! tens una font qui's prodiga sumorta: la creu de roure magnànima y forta. A cada banda li fan companyia com Sant Joan y la Verge Maria dos xiprers grocs de senil melangia. Encastellat en la gràcil carena, brilles metàlic y fret de serena, com la safata, deixada l'ofrena. La simetria de tes sepultures (blanques de cals les senzilles motllures de les arcades severes y pures) no com un atri de graves canonges, mes com el plàcit jardí d'unes monges, vol tarongers carregats de taronges. Quan a la nit, tremolós de fretura, passa un follet d'estrafeta figura, plora de veure ta casta dolsura. Y, apaibagada l'interna revolta, per no trovar-te, poruc, fa una volta, de compunció mormorant una absolta. **Sant Miquel dels Barretons** Sant Miquel té l'hermita prop del cel, qui gravita tan petita com un niu. Y somriu d'infinita complascència. L'estridència de la plana sobirana no li arriva gaire viva. **Goigs de la mare de deu de l'arola** Mare de Deu de l'Arola qui sou pura netedat! guardeu-nos de la verola, guardeu-nos de tot pecat. La vostra hermita es humida y ab flaires de bestiar. Per l'enllosat de l'eixida l'herba s'hi veu agambar. Trenyines d'or l'endomassen ab desiguals penjarells. Les vostres llànties s'hi glassen al caure dels oripells. Mes Vos hi regneu contenta com dins el rovell de l'ou, y sou callada y lluenta tant si fa sol com si plou. Us posen una corona qui llampegueja en l'altar. Sou petiteta y rodona com grana a punt d'espigar. Y el vostre Infant es l'espiga qui esqueixa el tel dels ermots. Teniu parada botiga de pans de cera y ex-vots. Sou una mare pagesa qui deixa un rastre de pa. Us cal no mes l'arquimesa, la ganibeta a la ma y els xiscles de la mainada formiguejant-vos pels peus... ¡Y us deixen abandonada ab els tuixons y guineus! ¡Mare de Deu de l'Arola qui sou pura netedat! guardeu-nos de la verola, guardeu-nos de tot pecat. ## Kronos ### I. **Aubada relligiosa** > A n'Iu Pasqual, Pintor Tota callada es la natura d'espectació. La nit es pura. Cap a les serres de llevant. el blau s'aprima rutilant. Y dels pollancres la renglera es com de monjos fila austera, com una gran comunitat qui surt a rebre el pare abat. L'himne dels grills finà tot-d'una Els tòtils son dins la llacuna. D'un ciri ocult es cada estrella diminut flam qui s'esparpella entorn la lluna, solemnial com l'enflocat ciri pasqual. No brilla al bosc una foguera. L'aubada apunta riallera ab la delícia d'un somrís. De la natura creix l'encís. Mes dins la calma sobirana, vibra de sopte una campana y sona el toc de l'oració. Passa, resant-la, un segador. A les parets de la cofurna truca de nou l'aura diurna Y obren de dins. Surt el remat a la pastura, adalerat. Y s'inicia en la boscúria la complicada voladúria del aucellam qui duu als petits cuques, aranyes y mosquits. Y entre els repics de les esquelles qui's balandregen com mamelles, sobrix, puríssim, l'espignet del floviol. L'espay es net y de les altes serralades baixen aurífiques riuades. Un migradíssim rat-penat qui trampeleja enlluernat, cau d'un ginebre entre les pues restant penjat de totes dues ales pel tel. Corra el sagal, per rematarlo, ab un parpal, mentres el vell pastor murmura malediccions. El gos d'atura llensa, enigmàtic, un udol... D'entre l'aubada surt el sol. **Jocs de llum** La boira baixa tapa les serres de llevant. Del líquit sideral se'n forma un tel de nacre qui recobreix per dins la volta rutilant ab els irisaments d'una conquilla. Sacra com incruent misteri, l'aubada s'esparpella. Per entre els plecs de boira filtrant la nova llum, s'escampa com l'aroma dels rams d'una capella qui omplen la selva tràgica de virginal perfum. Queden ungits de púrpura metàlica els cimals. La boira s'encabrita com monstres ideals. Una boirina pren tonalitats de perla, cenyint ab la seva ombra la fràgil clariana. Triomfa el sol després y, horitzontal esberla, s'allarga flamejanta la blava mar llunyana. **Cel rogent** El cel es net com un estany d'aygua de neu qui s'esparpella, ignot, al cim d'una montanya. Per les collades passa lliscant el vent de Deu. Y tot l'espai es roig d'una fadiga estranya. Corra a ajocar-se el gall. La poltra eguina al jas. Udolen els clivells de portes y de tanques. S'esbotzen les finestres esbatanant-se franques. Les teules arrencades s'engrunen pels quintars. El cel es net com un estany d'aigua de neu. No mes en l'angle de les serres ponentines, s'estratifiquen llargues y rutilants boirines que subtilisa encara, passant-hi, el vent de Deu. El sol per una de les boires mitg-partit, ràpidament s'enfonsa com, d'un estoc, ferit. **Posta bèlica** Dins una calma tràgica, la fantasmagoria desplega l'estridència d'un gran combatnaval ab les coloracions d'un Turner qui destria policromats celatges d'una finor carnal. Pomposament feixugues de l'íntima potència, navilis son les boires, soperbament armats, qui deixen com un doble seguici d'opulència una fumera en l'aire y onades pels costats. Y sobre un fons metàlic hi llampegueja el blanc de les arboradures com esquelets-fantasmes. Y tot l'espai tremola d'intermitents espasmes com una mar encesa de bullidora sang. Y el sol naufraga ab una detonació en colors y, ab l'esplosió, el miratge soptadament cau fos. **Posta aristocràtica** Els núvols en garlandes lluhint tornassolats avensen cap el sol ab fines cerimonies petjant del hemisferi safirs y calcedonies com belles dames y galants aparellats. Les dames ab les testes discretament nevades, les cares purpurines, els ulls enriolats y'ls brassos emergint de mànegues folgades. Els cavallers ab blanques perruques enquadrats y ab les casaques pàlides y ab mitges d'alba seda. Un devassall trepitgen de riques flors de lis. Y'l sol enorgullit, ab complacència freda, olímpic atravessa com un segón Lluís XIV, ab la casaca de ric satí vermella y ab el gran ceptre d'or per única parella. **Posta bíblica** Vers el ponent caminen les llargues nuvolades per la planura eterna del gran desert tot blau, com de moltons ubèrrims innúmeres remades, com de les dotze tribus la fugitiva allau. S'encorven els prolífics cap-pares centenaris. S'adressen els atletes en àgils esquadrons. Cimbregen les donzelles com delicats palmons. Y arrenglerats ondulen pacífics dromedaris. Una columna aurífica marca al devant la ruta. El sol, com un decrèpit Moisès, callat escruta, des d'un cimal, l'esplèndit país de promissió, fins que devalla al antre d'ignota sepultura. Son pàlit front encara tempestejant fulgura ab l'arrogància indòmita d'un africà lleó. **Posta litúrgica** > Al P. Ignasi Casanovas, S.J. Dins l'immortal basílica tomba la festa diurna. El sol passa emblemàtic com ensenser barroc y el rastre sideral, com fragmentada espurna, s'es desplegat magnífic entre espirals de foc. Dels tòtils invisibles la melodia alterna ab el cant pla del cèfir qui passa poc a poc. En la vesllum s'enarca, piramidal, un bloc, com d'un abat eximi la sepultura eterna. Y dins l'espai revolen polsines impregnades d'olors de cera y d'oli de llànties apagades. Y cau la fosca, lenta, com un tapís de dol. Y brilla en l'hemisferi la lluna alabastrina com una Santa Fas qui, pàlida, s'inclina ab la mirada tèrbola d'un estingit gresol. **Tremolor nocturna** El firmament tremola d'un ofegat respir. Els astres hi titilen com bolves d'un perfum. Els rats-penats revolen com borrellons de fum. Els foc-follets ondulen pel clos del cementir. A flor de terra vibren escarbatons de llum. Per sobre d'ells s'engronxa calladament un llir. Les herbes totes dansen ab capritxós albir. Envolta les masies una carnal farum. Al fons del bosc obseden aparellades nines de llop. A la teulada brillen fulgors felines. Al campanar les òlives, fosforescent rosari, el ràfec il·luminen com espectral sudari. Y les fogueres nítides, com acerats dardells, cenyeixen de les serres els mitgevals castells. **Clar de lluna** En el silenci de la nit tranquila, ressonen els murmuris ignorats. La lluna sobre un riu l'ombra perfila dels boscos riberencs enllà esfumats. Una humitat el firmament destila qui impregna tots els sers endormiscats y de la terra puja un baf d'argila com de les lloses dels palaus tancats. En l'horitzó's retallen esblaimades les cimes de llunyanes serralades com una taca de perfils gegants. Y en lo recòndit de la selva obscura, en la pols dels camins dorm la pahura qui's desxonda al trepitg dels caminants. **Nit de nadal** Les fúlgides estrelles tremolen de calfrets. Metàlica relluu de neu la gran carena com una catedral qui's bada en la serena. Al seu demunt fulguren escalonats abets qui la blavor retallen d'alegories plena, com les subtils agulles de caires fins y nets. Les dotze batallades, com dotze apòstols drets, la mitja-nit exalten al cel com una ofrena. Com un cimbori puja la cima entre dos freus. La lluna se li posa al front com uns trofeus. En la boirina apunta la boca d'un coval. En el silenci vibren murmuris y cansons. Y les estrelles com angèlics caparrons circumden l'invisible pessebre de Nadal. ### II. **Tardoral** Oh la selecta melangia de les boscúries tardorals quan d'una plàcida ironia fugen les pompes estivals! Quan les catifes cruixidores dauren els màrgens dels camins. Quan de trofeus y de penyores branden els flàcits escorrims. Quan la natura s'estasia devant l'enigma del hivern com pressentint la poesia d'aquell hermós decaure estern. Tota d'aram lluu la solana del sec fullatge no caigut. Tremola buida la cabana y encara es tèbia de virtut. Ab una forsa jamai vista brota del jaspi d'occident una aureola d'amethysta qui's dilueix pel firmament. D'una pletòrica elegància de pedreria agobiats, ab bizantina petulància passen els núvols complicats, petjant solemnes l'hemisferi de crysolits y de safirs, ab lassituts de Baix-Imperi cansat de normes y d'albirs. D'una cigonya endarrerida sona tristíssim el gemec. Una becada presumida sàbia pelluca vora el rec. Y solitàries son les vies ont no s'hi troba cap pastor. Y son tancades les masies al primer toc de l'oració. De les canals pengen resseques gleves de molsa com un niu. Estarrufades, les xibeques cerquen dins elles el caliu. Y plou del cel una tristesa. Y no s'enlaira cap perfum. Dins l'autumnal esplendidesa una alegria s'hi consum. **Hivernal** Una callada intimitat respira la conca neta del fullatge espès. Y del cimal, rostos avall, se mira, de bardissam desprès, com el torrent esplèndit se dilata ab un esclat d'imperial remor coronament d'invicta serenata al glas triomfador. L'eternitat de les montanyes sura demunt la pluja del fullam malalt. Darrera els troncs ja despullats fulgura l'ondulació immortal. La lluna ostenta nitidesa augusta com monolític panteó de glas, y besa alhora la caverna adusta y la dormenta fas del quiet bassal qui congelat descansa dins una pica del abeuredor. Y joguineja d'una gerra ab l'ansa, darrera un finestró. ¡Gerra subtil! pletòrica's refia de l'alta lluna y la serena nit, per confitar l'espessa ratafia qui endolsirà un seguit de goles seques, d'infantines boques, vora la flama del magnànim foc, suavisant les ensucrades coques deliciosament poc. **Gelada** El dia es curt. L'aubada apunta inesperada, anunciant l'hivern qui neix y sembla etern. La nit fou estrellada. Fulgura la gelada com un immens llensol estès als raigs del sol. Es blanc arreu per terra: pels sots y per la serra. Demunt el cast armini, com dins el seu castell, passeja el fret novell designis d'estermini. **Desglas** La terra es dura. Els troncs, humits de floridura. Diàfans, brunyits prismes de gel com estotx fí tanquen d'un brí tija y arrel. Y ab el desglas l'estotx afina. Ja'n surt un bras de palla fina. Ja'n surt, remulla, alguna fulla. **Nevada** El cel es gris com una llosa. Arreu se posa la neu. Aixís que apunta el día, els borrallons dansen, segons llur fantasia. Uns de costat topen y cauen. Altres s'ajauen sobre el teulat. Y son els arbres com uns plomalls fets de crestalls de pàlits marbres. Mes quan la llum completa l'obra són canalobre qui no's consum. Fulgura un iris en cada brot. S'abranda tot l'espai de ciris. Ja el sol es nat. Y la neu, sota l'arbrat, degota com un ruixat de cera pura. De cada brí torna a lluhir la floridura. **Primaveral** Primavera surt del niu. Matinera li somriu la llum nova del espai. Y ella ho troba tot més gai. Primavera surt del niu. Ab fal·lera salta el riu qui's desglassa. Redressat, fa una passa més el blat. No rosseja ni es groc, no, mes oneja llucador. Té l'espiga d'un vert gris. Par que siga malaltís, tan esbelta tija el duu. Tot s'empelta. Gràcil lluu la florida virginal, esquisida, solemnial, de pruneres y atmetllers, primiceres, primicers de corrues immortals. Brillen nues pels cimals les congestes del hivern més xalestes qu'un estern ab pubilla mullerat, rica filla d'hisendat. Dins el pàlit bosc hi lluu del esquàlit cingle nu la potència del ossam feta ardència, com d'aram casc magnífic, recobert d'or mirífic. Quan el vert del bosc pàlit siga fosc, del esquàlit cingle tosc, aleshores tot l'aram ab revores de fullam ple de gràcia lluhirà com l'acàcia d'un quintar. Primavera surt del niu, mainadera del estiu. **Les primeres fulles** Les primeres fulles, gracioses cares d'humitat remulles, s'inician clares. Moradenques, fines, d'arrugat vellut, s'obren entre espines ab indecisió com un atribut de la Passió. **El silenci parla** Oh l'embadaliment de la natura! indefinible estat de poesia quan res desequilibra l'armonia d'aquell instant de calma qui perdura. De sopte l'enigmàtica ventura, com ànima sadolla d'alegria, esclata en vagorosa melodia qui a flor de terra imperceptible sura. Es la veu del silenci. Quan impera la quietut, del misteri sobirana, ella's desxonda tímida y lleugera, de mil remors vessant la filigrana. Y dupta el cor si es una veu llunyana o'l suau respir de la natura entera. **Roinetg** Roineja encara; la pluja fina apar divina, com d'una rara constel·lació la nacarina titilació. Subtil patina l'espai entela. Y, dins el marc alabastrí, com àuria estela fulgura l'arc de Sant Martí. **Pluja** L'aixut impera assolador. Surt la devota professó de peticions y desagravi costes amunt. Diuen qu'un avi d'esperiència, ha vesllumat el petit núvol cobejat qui de la pluja es senyal certa. La terra jau, de set oberta. El petit núvol displicent creix per les serres de ponent y duu la pluja desitjada. Cada montanya conquistada se fon dins ella ab gradual entelament. Torna el sagal ab la remada a tota pressa. El gall olímpic se redressa y ab un heròhic espignet, ales batent y qua-dret, canta victòria. La pubilla, aixoplugant-se ab la fandilla, encalsa llesta l'aviram. Una fadrina ve del camp. El masover tresca ab l'aixada girant els recs. Y la mainada salta de goig inconscient. Ja de la pluja porta el vent una alenada y un murmuri qui del miracle son auguri. Comensa a ploure. Cada gota, al caure a terra, aixeca tota una fumera de polsina. Y dos coloms y una gallina obren les ales, aplanats de benhauransa. Y els arbrats les fulles baden ab delícia a la magnànima caricia, car ja la pluja en un seguit de fils d'argent s'ha convertit. ¡Oh la puríssima tonada del gotellam per la teulada y aquella aroma qui bentost faràn les gleves! El rebost n'envejarà la suau dolsura filla del cor de la natura. L'ordi qui jeia colltorsat, se posa net y redressat y, ab natural cortisania, d'agrahiment reverencia madona pluja. Un bombolletg floreix demunt el safaretx. Mes ja una dèbil clariana esqueixa l'ombra de la plana. Corren pels vidres entelats gotes y fils. Arrasserats vora del foc, en desagravi resan encara l'àvia y l'avi. Quin pler me dona, sobre els càlits brins d'herba agegut y ab una sòn esterna, endevinar darrera els parpres fins un cel immens qui, olímpic, enlluerna. Y sentî el pes d'aquella gran blavor sobre el meu cos y sobre les montanyes, y buidar-me tot jo dins ses entranyes ab un esllanguiment sense dolor. Y recordar confosament encara que aquella mar qui els àmbits acapara, besa després timidament la posta, com dins la cala, gairebè divina, besa l'onada joguinosa y fina, l'àuria garlanda de l'oberta costa. **Calma sopita** La terra es lassa d'un gran aclaparament. Els horitzons s'esfumen en la calitja grisa parpellejant monòtons. S'escampen lentament els tocs de l'oració per la planura llisa. L'aire es feixuc y tebi. El sol cau aplomat. Les fulles se retorsen com d'encenalls les brases. El cel fulgura com els ulls d'un enfebrat. Y s'arrossega el fum per sobre de les cases. Amortallant les aigues dels torrentals aixuts, hi sobreneden tels d'ullades taciturnes. Els pobles ensopits vegeten sorts y muts. ¡Oh! ¿quan vindrà un estrèpit de tempestats nocturnes? **Pluja qui passa** La nuvolada avensa al pas, ventruda y grisa, per l'opressió d'angoixa de la serena estanca, com una llarga onada, avans de rompre, llisa, y desplegant un ròssec de sederia blanca. Els falsiots cridaires porten la grata nova. Com borinor d'abelles ressona l'atrahut. Les masoveres pleguen l'encara humida roba. La nuvolada arriba fins a trobar l'aixut. A les primeres gotes de pluja, pert l'audàcia, y, ab una indecisió d'imponderable gràcia, romàn immòvil. Marxa, després, varal enllà. Y guaiten els pagesos com l'ample turbonada prodiga en altres terres la pluja desitjada. Y novament rebaten les eines pel quintar. **Pedregada** La nuvolada es fora. Brilla, manyac, el sol. Les teules qui gotegen fulguren ab bells iris. L'arcova es plena encara d'una sentor de ciris. Les masoveres ploren ab tràgic desconsol. Fumeja arreu la pedra com estingit gresol, y a claps tremola viva com un planter de lliris. Les branques se retorsen en símbols de martiris. Saluda el gos d'atura la tarde ab un udol. Esmicolades tomben les fruites y les fulles qui una catifa semblen de palpitants despulles. Ab placidesa lluen com mai els espadats ab frèvoles garlandes de pedra acurullada en el relleix minúscul de cada graonada. La terra brilla nua y els àmbits serenats. Passades les tormentes ¡quina riquesa els verts! les fulles son lluentes y'ls horitzons oberts. Per cada greny destila suavíssim fontinyol. En cada esquitx titila un microscòpic sol. De cada soca estalla l'engrunadís baumat. Per cada brí de palla tremola un fil daurat. Ab la frescor divina qu'exhala el bosc humit, una sentor molt fina se n'entra endins del pit. Ni un clap de boira entela de la blavor l'estany. El sol deixa una estela, regalimós del bany. **Dialec de madona poesia y els quatre temps, apel·lats hivernal, primaveral, estival y autumnal.** > A N'Eugeni d'Ors, Glosador. (Comensa madona poesia:) Jo soc ¡oh temps! l'eternitat divina qui petja les mudables contingències y, assaborint les múltiples essències, les moridores formes il·lumina. La meva oculta destra femenina, amanyagant-vos ab igual dolsura, m'ha tramès la magnànima fretura d'assadollar com pluja diamantina qui ma reial predilecció conciti ab l'artifici de la més pregona subtilitat. Cap de vosaltres quiti siga del terme que ma gràcia us dona. Jo triaré qui de vosaltres siga el més aciensat de la quadriga.-- (Argüeix hivernal:) --M'escau la rigidesa del fret y la blancura, y soc com una estàtua de perfecció en el món. La barba'm cascadeja pel buit de la cintura com una gran congesta qui ha rossolat del front. Un arabesc m'enjoia d'incrustacions d'estrelles en cercles ordonades, en espirals y dracs. Y en la blavor dels ulls me neden les parpelles com dues boires sobre l'horitzontal d'uns llacs. Les frèvoles garlandes d'un estingit domini s'aplanen sota el ròssec de mon folgat armini. Darrera meu s'adressa la magna solitut. Y ab una mà gelada aquieto la natura. Y en l'infinit exalto la tràgica figura com el relleu marmori d'un sepulcral escut.-- (Replica madona poesia:) --Te plau la rigidesa del fret y la blancura y tens al front un caire d'arrugues massa net. L'ossada se t'arqueja per sobre la cintura qui les buidors ostenta d'un rígit esquelet. Un arabesc t'envolta d'incrustacions d'estrelles qui al teu demunt escampa la gràcia d'un calfret. En l'humitat dels ulls te neden les parpelles y tens la veu ingrata d'inveterada set. Les frèvoles garlandes d'un estingit domini rebroten més ufanes després del estermini y novament floreixen ab gràcil colorit. Y dins la falda tombes de la gentil natura qui maternal te bressa y ab esquisida cura y poc a poc t'adormes com un infant de pit.-- (Argüeix primaveral:) --Jo tinc l'adolescència qui es inquietut divina. La meva pell es fina de blava transparència. Jo tinc la vaga norma de viure esbatanat, d'ageurem en la forma com un alegre orat. La gràcil cabellera, obrint-se al meu darrera, fa ressaltar, magnífica, la nuditat del cos qui, ab tremolor prolífica, cau amarat de flors.-- (Replica madona poesia:) --La teva adolescència lleugerament gravita. Com un hermafrodita despertes complascència. Ets com l'oberta essència d'una àmfora petita. Dificilment cogita la teva impaciència. Tes gracies femenines te posen malaltís. Poruc de les espines, t'esblaimes fonedís. Y tens coloracions molt pàlides, per fons.-- (Argüeix estival:) --Tinc l'exuberància de carnal figura com una ampulosa mole tropical. Aimo la gatzara qui en l'espai fulgura com la pirotècnia d'un combat naval. Soc com un atleta virolat y obès enflocat ab llarga pompa triomfal qui feixuc camina de son propi pes al compàs monòton d'un balder tabal. Aimo la cridòria del vermell y'l groc y la petulància d'aquell blau intens y dels verts sinistres al metàlic xoc y l'esclat aurífic del mitjorn immens. Mes quan la parpella tanco malaltís, aimo veure un núvol de calitja, gris.-- (Replica madona poesia:) --Tens l'exuberància de carnal figura y feixuc camines de ton propi pes. Dels colors qui vibren més de la natura, aimes la cridòria com badoc pagès. Roig de care guaites, d'opressió sorrut, histrió sanguini de vi tèrbol ple. Sòpit t'endormisques com tità vensut. T'ubriaga, tebi, ton mateix alè. Ames l'anarquia del espandiment. Fàcil te prodigues sorollosament. Mates la boscúria, mates el sembrat, d'abrassar-los massa. Y ets cella-agarrat. Y't sacseja el llavi moll y truculent, y una taca hi brilla de color morat.--