# La montanya d'amethystes

## Part 2

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-montanya-d-amethystes-73676/index.md

Corre, vina, sol-solet, La fadrina mor de fret. L'infantina de tristesa. Jau, despresa, la cortina. Atravessa l'aire net ben depressa, sol-solet, que ja afina la fadrina.

**III.**

Corre, vina, sol-solet. L'infantina mor de fret. La polsina de tristesa. Jau, despresa, la cortina. Atravessa l'aire net ben depressa, sol-solet, que ja afina l'infantina.

**IV.**

Corre, vina, sol-solet, La polsina mor de fret: cau y afina sobre el llit. La cortina s'ha podrit. Atravessa l'aire net ben depressa, sol-solet, que ja afina la polsina.

**V.**

Corre, vina, sol-solet. Corre, vina, mata el fret. La cortina s'ha podrit. S'esbossina fins el llit. Floridura d'humitat s'ha posat en l'obscura sepultura del passat.

**Sol y vern**

Oh pobre sol decrèpit d'hivern, qui d'un cel gris el teu esguart passeges melangiosament pels àmbits sense vida, com un convalescent qui de sa cambra guaita l'emblanquinat y'l fris. T'envolta una boirina qui't deixa opac y llis. La neu devalla com un escarbotament. Ressonen les campanes indefectiblement. S'allarguen les carenes com un desert pedrís. Un gran xiprer nevat s'adressa com un fus. Sota un cobert de gleves, una captaire tus. Sinistrement l'aborda el vigilant mastí, mes quan la vella el crida, poruc, no gosa anarhi. Y sembla que tot d'una la neu s'ha d'atrevir a envolcallarte com d'un espectral sudari.

**Lluna florida**

Oh lluna tota blanca com lliri esparpellat demunt l'inmensitat de la serena estanca! Com per demunt la tanca de ton redós sagrat la via làctea abat la seva llarga branca. Y neden les estrelles en la dorment llacuna profusament, com una legió de maravelles, minúscules petxines qui's baden, nacarines.

**Lluna clàssica**

Idol eròtic de les nits serenes, alba divisa qui en l'espai fulgura! pàlida gassa d'humitat apenes trenca la pura

clara delícia de ta fas. Banyades sota l'estèril claretat sumorta, dormen tranquiles per igual, les prades fines y l'horta.

Sobre el cansanci d'una cara atenta frígida llisques, feta llum palpable. Núbil t'abrasses, cara avall llisquenta, núbil y amable.

**Lluna freda**

Oh lluna brunyida, cenyida per una lleugera garlanda qui branda sobrera, com d'àgil ridorta, la fràgil estàtua qui, fàtua, cau morta!

**Invocació**

Oh sideral ostentació precisa com geomètrica signe lapidari, del hemisferi dins la volta llisa giravoltant com eternal horari! per sobre els cambis del humá desvari, serena marques, d'equilibri augusta, ab l'anagrama de cada hora justa la volubilitat del calendari. Propícia déixa'm escrutar l'enigma que'l sabi astròlec, obcecat, no veu. La lluna roja t'es fatal estigma, la lluna blanca tímit corifeu. Y l'aureola qui ta fas enllora, de pluja o neu t'es, al hivern, penyora.

**Estel·lària**

Com els tres blandons de les tres Maries passen els Trillons per les altes vies.

Y creuats de mans y en humils rengleres munten els Pilans. Salten joganeres

les Cabretes qui cerquen la pastura per l'immens jardí qui, sadoll, fulgura.

Al finar l'hivern el pagès colombra, com un drama etern palpitant en l'ombra,

passâ el Pobre y'l Ric. Va al devant el Pobre qui malversa un xic de lo que li sobra.

Y ab afició marxa el Ric darrera pidolant claror sideral sobrera.

Roda, aprés, un món de gentils Cambrilles. Abundantes son com d'unes fandilles

de satí molt blau fines anticuel·les dignes del sarau d'unes damisel·les.

Ve després l'Estel de la Nit o el Dia, llàgrima del cel, font de poesia.

L'estival Camí de Sant Jaume sura com un rejolí d'ambrosia pura.

Y giravoltant sens deixar rodera, els dos Carros fan circular carrera.

Cada estrella diu son instant, precisa, y no més somriu en la volta llisa

com atleta fort, la vital fixesa del Estel del Nort, al zenit sospesa.

Diferenta nit signa cada estrella: l'àmbit infinit es no més per ella.

### II.

**Ponent**

Oh càlit buf qui portes del calitjós ponent sentor de fulles mortes, d'ingrat ensopiment! furant per totes bandes, resseques les viandes, portes arreu l'aixut, y vas caient per terra, com presoner de guerra, de pla, sota l'escut.

**Tramontana**

Reina sobirana de la terra plana, li retorna el seny al besâ el Montseny. Com una marxanta porta dins la manta son infant de pit y, ab rialla freda, palpa d'una cleda l'ufanô ab el dit.

**Llevants**

De monòtona oradura, plovisquegen obstinats. Giravolten de fretura, trontollosos, desgrenyats. De quiscuna cabellera brolla encar, balansejant, un agònic rejolí, y ab la vista riallera s'entrebanquen encalsant el bell arc de Sant Martí.

## Flora

### I.

Lletania de les petites herbes Almorratxa immensa, virginal Montseny: ton devot comensa. Dóne'm el teu seny

per cantar-te ab una vera humilitat la llaô a quiscuna de tes herbes. Nat

vora tes masies, l'amargant donzell té les picardies d'un xarel·lo vell.

Màgica retorta d'esperit vital, concentrada porta flaira cerebral

dins la nacarada cendra qui s'estén per la cizellada tremolor d'argent

de la fina tija gairebè subtil com letal prohija d'un amor senil.

D'una flor menuda s'enriqueix l'hisop, monacal beguda, plàcit aixarop;

d'una moradenca flor que ja no té quan l'escolà el trenca per un sal-passer.

Viu la farigola de brancatge sec resignada y sola, esperant el frec

dels vestits de seda del divendres sant. Malmetent la cleda, munta verdejant

l'ufanosa mata del llorer diví qui'l fullam dilata sobre el romaní

de la Verge pia, tremolós y pur, vaga lletania dins un temple obscur.

¡Oh la broida feta de cargolaments qui, mondana, alleta refinats torments;

pèrfida regina d'esplendent saló, en la més felina reconcentració!

Les marastres gruen l'ufanor del gall y per cresta lluen blanquinós plomall.

Llur perfum convida, casolà com neix, per guarnir l'eixida a trencâ un esqueix.

Rost amunt disfruta l'estepar l'olor de la diminuta salsa de pastor

y sobrix l'orenga, baladrera com una mallerenga, per quiscún tocom.

Ab la mil-y-fulla el fonoll germà creix per ont-se-vulla perfumat y clar

com seguit d'ombrel·les dins un gran jardí ont les damisel·les fossin a lluhir.

¡Oh la dulcamara! rastrejant humil, d'un no-res s'ampara. Son groguenc pistil

brilla com xinxeta dins el vas morat d'una campaneta. Del petit veinat

son l'eterna festa sàlvies a desdir, les d'olor modesta, doctes en guarir,

les d'aflotonades mates de vellut qui, al tornâ espigades, de son ull aixut

treuen esquisida vertical de flors d'auria mel ungida. Dins l'august repòs

l'alta belladona, la dels negres ulls fulgurants en l'ona feminal dels rulls,

de tan sàbia y forta gairebé fa por. Cap cervell comporta la terrible olor

de valeriana qui al devot felí mata d'un nirvana que no pot capir.

Mes l'emperadora del Montseny florit, qui, reial, decora son magnànim pit,

es l'humil ginesta de sagrada olor qui'l vesteix de festa com a altar major.

¡Glòria a la regina del Montseny florit, gala femenina, papelló esquisit,

flama rutilanta del estiu naixent, del espai qui canta bell estremiment,

qui en l'esmeragdina selva qui no mor, versa una divina polsaguera d'or!

**Elogi de les falgueres**

Oh falgueres qui sou totes obertes com un desmai d'infaust enamorat! les gotes de rosada son ofertes per decorar vostra subtilitat.

El vostre vert adolescent es tímit com els ulls blaus d'un princep cativat qui, en l'estretor d'inexorable límit, es ignorant de tota immensitat.

¡Oh falgueres qui sou tan acavades que prescindiu de tot banal perfum! entorn les vostres mates vellutades, es tota verda la meteixa llum.

**Esbarzers**

Oh esbarzers de les fines mores bres y d'espines erissats! per la lluna matisats, sou com una gran aranya de montanya diligent, qui vigila fora-vila, si ve gent.

**El plansó**

D'arbres caiguts els enderrocs l'esguarden y ell d'un vert clar la vestidura's posa, y son tant dòcils ses neixentes fulles que al pas de l'aura acatament rendeixen.

Als raigs de sol qui d'esgaiada arriben, traspua llum y misticisme alhora, y se'n adorna el bosc com una església ab la tenyida llum de les vitralles.

Una dolsura's dilueix pels àmbits y'ls aucells s'hi rabegen silenciosos, y'ls papellons se desparellen, tímits, y les bolves devenen florescències.

Dels castanyers en les horribles baumes per les escletxes de l'escorsa espien els sàtyrs qui tremolen de pahura, purificada al contemplar la selva.

Dels fontinyols en els bassals, escolten, treient el cap, les blanques dones d'aigua y ab els ulls verts, ploroses, s'estasien y se'ls hi fon la vermellor dels llavis.

¡Oh pietat de la feresta selva per l'ignocència dèbil evocada! en les afraus recòndites perdura, purificant-les del trepitg dels homens.

**Avellaners**

Oh'ls avellaners d'a la vora el riu qui cada any son més y més pròdics! diu qu'al venir l'estiu, els bernats-pescaires solen ferhi niu. No son pocs ni gaires els qui inciten, grats, a tallâ un bastó blincadís, lluent, de capsals carrats, qui es un companyó fort y pacient.

**Figuera**

Oh figuera, l'àvia plàcida, badoca, dilatant les tèbies fulles maternals com les dues flonges ales d'una lloca, retreient llunyanes notes pastorals! Llagrimots de vella, branden ja les figues sobreixint les múltiples granes a ruixats. Oprimint-se en caixes, omplen les botigues. En cistells llarguíssims, taquen els mercats. Saberuda's mostra l'àtica figuera: quan Adam y Eva foren en pecat, procedint com una gran caramasera, somrigué pietosa d'íntima bondat, y oferí, discreta, l'ampla pampolada qui aixopluga, fèrtil, tota la fillada.

**Alzina**

Oh la fortalesa de la corva alzina! tot el bosc camina cap a la vellesa, y ella resta encare impassible y dura. Sa verdor perdura. Es del bosc la mare. L'hivern es vingut. Cauen les aglans ab gran lentitut. Un senglar, perdut de la nit avans, afamat hi acut.

**Pomera**

L'herba dallada novament rebrota els prats vestint d'una altra primavera. Carregada de fruita, la pomera s'hi aixeca al mitg, esquarterantse tota. Com prolífica mare, consumida, d'aspres en forca s'arrepenja lassa, en fruites prodigant la vida escassa ab una hermosa profusió de vida. Y la corona el devassall de pomes, impregnant-la de rústiques aromes, y criden per ses branques els aucells disputantse les fruites ja madures, y somniant maternitats futures, mor la pomera quan la deixen ells.

**Albes**

Vora els rierals blanquegen les albes, isolades, balbes notes hivernals. Es llur cabellera de glas y d'argent. Son la primavera gairebé neixent. En la tarde freda, dins el blau intens de la volta amplíssima, les albes de seda son un glop d'encens sota una Puríssima.

**Abets y faigs**

El faig es gòtic com l'abet. Mes l'abet puja fosc, aspriu, sòbries les fulles, el tronc dret, car es d'un gòtich primitiu. Mentres el faig, trèmol, somriu ab son fullatge transparent ont l'esquirol hi penja el niu, car es d'un gòtic floreixent. L'abet es gòtic com el faig. Son les agulles dels cimals ont de la llum s'hi trenca el raig. Son les agulles sobiranes de les eternes catedrals, immòvils, pàlides, llunyanes.

**Pi**

Dins la quietut vespertina reposa tan cristià que sembla una bizantina teulada de campanar. Com rajolí de cant plà degota humitat divina. L'aucella qui'n vol copsar, devota, la testa inclina. Del caire net d'una roca pren embranzida la soca ab estalocs de brancam, y aixampla la copa enlaire llensant espirals de flaire, gràcil teiera d'aram.

**A la noguera de la plana del Sastre**

> A Mossen Miquel Costa, Mestre en Gai Saber

Rica de fruits, pletòrica de sava, mes guardant l'equilibri de la forma, ab la gran soca que ni un grop deforma, mostra's encar la venerable esclava. Apar que tota sa energia esbrava en imitar la sobirana norma qui al arbre típic de l'Arcàdia informa al ritme suau d'aquella mar tan blava. Ses arrels qui's perllonguen invisibles, com els vèrmens forgant a les palpentes, sols Deu pot dir en quins indrets pasturen. Y ses branques, nervudes y inflexibles ab tant de pes s'inclinen reverentes y fins a flor de terra no s'aturen.

**Al castanyer de les nou branques**

Ets milenari. Tens la soca plena y llisa. Quatre homes no la poden, minúsculs, abrassar. Y ets canelobre de nou tanys qui's subtilisa en nou blandons mirífics d'improvisat altar. ¡Oh 'ls nou germans, esplèndits bessons, qui de la soca ubèrrima s'exalten, apoteòssic chor! l'espessa copa agiten quan l'aura freda els toca com els blandons mirífics la flamarada d'or. Als teus companys de prada qui, desgarbats, baumats, t'admiren com prodigi d'aquella rassa impura, ab alta compassió te'ls guaites subjugats. Per entre tes pomposes arrels l'aigua s'atura. Y al teu voltant la prada, com un sagrat jardí, estén les seves verdes catifes de satí.

**La baga de castanyers**

Ab femenina gràcia s'adorna la carena de la tupida baga, deixant no mes al nu un caire geomètric de l'ondulant esquena com un escot de túnica al enquadrâ un tors bru. Oh la tupida baga! ella incansable trena ses pàlides garlandes com laborat tapís, y les allarga totes al cel com una ofrena, o deixa que rodolin, ab desconhort sumís. Dins ella, com les venes blavenques y morades qui dins la pell fulguren d'un brill alabastrí, se perden les dresseres subtils, ramificades, com xarxa laberíntica d'oriental jardí. Y encara hi vaguen ombres d'esporuguides fades quan s'hi fragmenta, espessa, la boira del matí.

**Endressa al M. R. P. Fra Rupert M. de Manresa**

¡Oh Vos qui sou un místic devot de la bellesa y qui sentiu ab l'ànima del Pare Sant Francesc y ameu dels circumloquis l'urbana esplendidesa y sou un metafísic subtil, cavalleresc! us plau entrâ a la baga un dematí molt fresc quan ja Fra Sol les fulles arruixa ab timidesa. Dins ella mai s'hi troben crudels paranys de besc. Tracteu a la natura com a una gran marquesa. En l'una mà el diurn qui tanca l'oració, en l'altra mà els Dialecs del immortal Plató y tal vegada encar l'Epístola d'Horaci, per sota galeries de jaspi groc y vert, la vostra silueta molt lentament se pert ab elegància digna d'un cardenal del Laci.

**La fageda**

Oh la gran fageda, la dels troncs de seda com vestit d'albat, la de branques fines y d'esmeragdines fulles! agrisat,

un esquei s'enarca: com feixuga barca solca ton fullam, ta catifa augusta qui's tenyeix, adusta, de colors d'aram.

L'esquirol s'aplana, d'una branca blana rosegant tranquil. Una aranya ab pena feinadora trena son monòton fil.

Pàlida fageda de fulgors de seda, de fullatge vert, dins el teu domini l'aura d'estermini temorega's pert.

Pàlida fageda una mica freda de beatitut, dins ta fosca ubaga un camí divaga d'estasi perdut.

**L'alzinar d'en Sala**

Magic alzinar, selva primitiva ont perdura, viva, d'algún deu pagà l'ombra fugitiva! si no's veu passar, prou son bruit arriva fins el roquissar. ¿D'una antiga rassa serves la carcassa convertida en llot? ¿O de ta tortura la ciutat futura cobrarà l'escot?

**Elegia triomfal**

Entre el quintâ y la baga passa el camí de sorra marcant de la carena l'egrègia excelsitut; el cel a abdues bandes li paga servitut, el vent de tota petja la petulància esborra.

Sols hi anguileja, balba, pel cim de la carena, la professó de cendra dels olms penitencials qui ab soques monstruoses y branques desiguals fatídics arrosseguen del viure la cadena.

Dels monjos centenaris del bosc son la corrua qui de l'escala ascètica les summitats ha hagut y ab brandaments senils prodiguen la virtut de l'aureola esplèndida de cada testa nua.

De la ridorta gràcil, de l'eura cenyidora caigueren les garlandes desfetes a llurs peus y son com uns cilicis inútils, com trofeus qui l'encorvada soca proclamen triomfadora.

Ni la destral, ni l'aixa, ni'l mall, ni les grans serres dels serradors, llur fusta sagrada han profanat; no mes el foc dels núvols, en glavi transformat, immola una hecatombe de tràgiques desferres.

Y l'esperit dels arbres caiguts, vibrant perdura en l'esperit dels arbres qui's flecten penitents, qui dels germans qui foren y dels germans vivents la comunal grandesa prediquen ab dolsura.

Entre el quintâ y la baga passa el camí de sorra marcant de la carena l'egrègia excelsitut; el cel a abdues bandes li paga servitut, el vent de tota petja la petulància esborra.

Sols hi perdura, balba, pel cim de la carena, la professó de cendra dels olms penitencials, qui ab estrafetes soques y branques desiguals, canten alhora ab una fogositat serena.

**Endressa a D. Francesc Cambó**

Era una tarde esplèndida d'acavament d'Agost. Sota els vells olms decrèpits medieu l'hemisferi. Als vostres peus s'obria, com dominat, el rost. Les humitats baixaven d'un màgic asceteri. Ab vostres ulls qui xoquen d'intensa voluntat, talment interrogaveu, al lluny, els horitzons. Sovint un monossílab d'agudes inflexions la calma sobirana trencava, inesperat. Y fit a fit guaitaveu la posta gegantina. El sol, com un agònic atleta triomfador, queia demunt la sorra dels núvols purpurina. Y Vos, ab la mirada oberta d'emoció, tenieu dins de l'ànima d'atleta nacional tota la ratlla blava del Canigó al Puigmal.

**A la campaneta**

Caputxa, caputxeta, morada campaneta, emblema de martiri! es ton pistil un ciri de casta cera groga. Duus una verda soga de penitència dura. Però com ets tan pura te basta la tristesa de veure't incompresa per no tenir fragància. Me plau de ta elegància la perfecció severa qui, menyspreuant austera tot fugitiu aroma, senzillament s'acroma d'una morada vesta qui al teu demunt, xalesta, fulgura ab la carícia d'un hàbit de novícia.

**Al clavell de pastor**

Oh clavell de pastor, jovincell llucador!

Tens prohija de lluhir llarga tija de satí

com poncelles, de paper. T'esparpelles, matiner,

com senzilla vermellor d'una filla qui al balcó,

dona fútil comiat a l'inútil estimat.

En l'aurella del donzell mitg vermella ¡oh clavell!

algún dia lluhiràs, de l'aimia y d'ell, las.

¡Oh clavell de pastor, jovincell llucador!

**A les minúscules avellanes**

Oh quimèrics atuells! ¿sou esfèrics cascabells

de la testa d'un follet, de congesta cara-net,

o l'enfàtic picarol d'un simpàtic esquirol?

Dins la menuda nou, tal volta un món de fades de trenes irisades independent s'hi mou, y, quan a fora plou, circumden afollades les grogues flamarades ont lentament s'hi cou l'elíxir de la vida... Y en tant, la nou marcida, caient de la noguera de microscòpic hort, prop d'una carretera se consumeix de mort.

Oh peres d'inefable pulcritut! vostra dolsura gola avall se fon ab un sentit de distinció pregón àdhuc en llavis del pagès golut. Sou com endevinalles y joguines. Per les trapaceries d'un infant minúscules s'engronxen les Regines y les Perxals y les de Sant Joan. Per les dones humils, caramaseres, rodolen marge avall les Formatgeres. Les Bergadanes cauen per tardor. Les d'Aigua son per qualque boca fina. Y's fan ab salsa gairebé divina les de la suculent Festa Major.

### II.

**A les abelles**

Oh les abelles sapientes aureolades per la llum, dins una boira de perfum giravoltant a les palpentes! sou generoses y valentes car enfonseu vostre esperó quan una gota de dolsor elaboreu per les sedentes goles innobles de la gent, y vostra aixam colèric tresca quan, ab la dèria de la bresca, ordona tels de cera pura en holocauste a la futura glòria de llum del Sagrament.

**Al puput**

Oh puput! la tua corva del plomall, sense el devassall de la taca nua, fa anyorar la qua, fa anyorâ el plomall de la catatua o del papagall. Té, però, una fina mostra de tapís ab la femenina distinció d'un fris, y un color trencat de complexitat.

**A la gràcil mustela**

Perllongada com la mà d'una fada, l'ondular

t'es diví. Fores digne pergamí ab el signe

de les branques de la sang y ab les taques d'ònix blanc

qu'ab tes dents y ab tes fines ungles tens per joguines.

**Fantasmagoria nocturna**

Dorm la boscúria submergida en l'humitat de la serena. Al clar de lluna brilla plena d'una penombra sense vida. Les filigranes d'unes fades suren com algues displicentes qui, d'un sol raig amanyagades, s'entortolliguen flonges, lentes. De les esquàlides carcasses sobrixen polpes qui son grasses com nuvolades de pecat. Darrera trenes llefiscoses s'obren mirades cavernoses ab degotissos d'humitat.

**Gnoms**

Deveniu geperuts en la fosca perduts de covals subterranis? ¿Sou d'argent y brillants mal-carats guardians, rodolant ab els cranis

dels incauts forgadors? ¿Sou les mascles viriors dins un àtom minúscul? ¿Sou el seny impulsiu devingut argent-viu? A la llum del crepúscul,

com uns taups diminuts penetreu resoluts per les cambres tancades. Y sou barbes, talment, de vius caires d'argent onejant perllongades,

qui pels recs y camins van trescant selva endins ab les cames petites, formiguetg penetrant qui malmet ab l'encant els remats y cullites.

**Fantasia**

> A D. Joaquim Ruira, autor de "Marines y Boscatges."

Aflotonades dins els estanys juguen les fades a fer paranys.

Glateix quiscuna d'algún pastor la galta bruna tèbia d'olor

de la montanya. Vetllen subtils com una aranya darrera els fils.

L'una a defora, fingint rezel, dins la revora del líquit tel

mostra l'ufana d'un pit nacrat. L'altra s'aplana mitg de costat

marcant la pura corva del tors. L'òval ab cura, pàlit d'esfors,

l'altra revela, closos els ulls, deixant estela d'ones y rulls.

Eixa la galta rosa no més tímida exalta, de l'aigua al bres.

L'orella atenta, nenúfar blanc, una altra ostenta. Netes de fanc,

bombolles pugen d'un bes ocult y en l'aire fugen cercant l'estult

qui'ls cercles mira del aigua fins qu'ubriac s'hi tira perdent-se endins.

Per xo les fades dints els estanys juguen plegades a fer paranys

mostrant la nua gràcia del cos. ¡Ay del qui grua tastar-ne un tros!

Ubriac se llensa dins el parany sens cap defensa contra l'engany.

Malignes fades per tots indrets surten montades en foc-follets.

Y, a un cop de vara transfigurat, el foll qui hi para resta encantat.

Y el porten totes dins un coval d'ont plouen gotes d'un ritme igual

qui fredes salten per sobre d'ell. Saltant, l'esmalten com un joiell.

Y regalimen per l'ampla fas y, dures, llimen el front y el nas.

S'acaramullen en tènues fils y'l cos despullen dels vells perfils.

Y, ab infinita calma, es tornat estalacmita. D'humà posat

no'n queda rastre. Tot es perdut: dins la pilastra s'oculta mut.

No mes hi alena quan tot se mor, sofrint la pena, son pobre cor.

**Exode**

Oh la verdor primaveral dels prats! Semblen talment esbarjos ignorats de fades com la neu. Quan al estiu la terra's bada y tota cuca viu, moren les fonts. Llavores les paitides qui de les deus aixutes son fugides, baixen pels recs d'humitejada molsa als prats eterns. Discretament hi espolsa l'oretg les fulles, y una pluja suau sobre les nues fugitives cau. Y elles, al ritme de les fredes gotes demunt la pell, enriolant-se totes, descapdellen fantàstiques sardanes ab les galtes vermelles com magranes, ab els cors bategants de cansament y ab els cabells abandonats al vent. Y guaita el sol per entre vimeneres, y albes y verns y freixes y pomeres, y, en cercles diminuts, ab una ullada deixa quiscuna nuditat tigrada... Y arriva un jorn en que la llum afina y brolla de la terra la boirina y tot sembla entelat. L'aigua rienta torna pels recs aixuts. Se transparenta la sorra en ses entranyes. Ab afany de nou l'herba assaona. Tomba l'any com la carcassa d'un gegant difunt. Llavores les paitides sot amunt s'entornen, gracialment xipollejant en l'aigua qui pels recs va devallant vers les prades qui dormen solitàries a l'ombra de les albes centenàries.

**Nocturn**

Un molí qui s'enruna, de sinistre misteri esvahint-se en les ombres. Un abet gegantí d'opulència nafrada, qui, ab agònic imperi, el brancam arrossega per demunt del molí.

Un abet cadavèric. Un molí qui s'enruna. ¿Emergiren tal volta d'un meteix, antic, maig? Del molí dins la gorga s'hi reflexa la lluna. De l'abet per les branques s'hi destria son raig.

**Tribut a l'hermita de Sant Marsal**

**I.**