# La Mare-Balena ## Part 6 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-mare-balena-14816/index.md Com en tota la muntanya no hi havia altra dona que l'àvia Merlona, an ella anà a fer-li la proposta. L'àvia Merlona ensumà amb el nariu dret, rautà quelcom del sòl amb el dit gros del peu esquerre, rumià una mica i després respongué: -Mira, Pelifet: jo, a casa, som senyora i majora mentre em mantingui viuda, i aquí tenim tot el que ens fa menester. Tu estàs molt endogalat pels gams de la difunta i ets un pobret; si em casés amb tu, perdria els meus drets i m'hauria de fer un tip de treballar a la vellesa... No em convé pas casar-me. -Bé està, Merlona... Així, no hi ha res dit, i tan amics com abans... I en Pelifet se'n baixà cap a la plana a cercar el que no havia trobat a la muntanya. A la plana en Pelifet hi tenia un amic que feia de masover: aquell amic ne tenia un altre més enllà, i aquell altre amic coneixia una minyona que tenia casera. L'amic ho digué al masover, el masover an en Pelifet, en Pelifet s'avistà amb la minyona, i al cap del mes de viudo tornava a pujar muntanya amunt, amb la barretina girada del revés, en senyal de dol per la difunta, però amb una nova muller al costat. I vet aquí que, l'endemà de casat, se n'anà a fer llenya al bosc i trobà l'hereu Merló que també en feia. -No ho saps, hereu? Me som casat!... -li digué en Pelifet. -I amb qui vos heu casat? -preguntà l'altre. -Amb una minyona de la plana... Quina minyona, hereu! I de la gran alegria el cor se li trencà, els ulls se li entelaren i tingué tan bell tremolor de mans que donà un cop en fals i oscà tota la destral. Però aquella alegria no li durà més que una setmana, car al cap dels vuit dies trobà a sa muller plorant, de cara a la plana. -Ai, ai!... De que plores, Mió? -M'enyoro... -T’enyores, Mió?...Com és això... -Estic tan sola, en aquesta casa!... En Pelifet no va saber què dir, i restà tot parat. Però l'endemà anà més tard a la feina i plegà més d'horeta per a fer companyia a la dona. I es quedà tot tranquil, pensant que amb allò ja l'hauria guarida; mes, com la passada alegria, la tranquil·litat tampoc li durà més de vuit dies, car el cap d'ells tornà a trobar a sa muller plorant, de cares a la plana. -Altre cop, Mió?.. Què tens?... -M'enyoro... -Encar t'enyores, Mió? Com és, això?... -Estem tots dos tan sols, en aquesta casa!... En Pelifet també, va callar, però l'endemà baixà a la plana i llogà una criadeta per a la dona; de passada entrà a ca l'estiracordetes perque li deixés quelcom, puix entre perdre una muller i posseir-ne una altra se li havia fos tot el que tenia. -Ara sí que la dona estarà contenta -pensà en Pelifet. Però, que és cas! quan menys s'ho temia la trobà de nou plorant i, com sempre, de cares a la plana. En Pelifet badà un pam d'ulls. -Encar plores, Mió? ¿De què pots plorar, ara?... -M’enyoro tant!... -Valgam Déu Senyor nostre!... ¿Som tres i encara t’enyores?... -Que són tres animetes soles en una casa...!... En Pelifet sospirà. L'endemà era mercat: baixà a la plana amb un sac de veces collides de totjust, emparaulà un boeret i amb els diners de les veces comprà un mocador de pita per a la dona. Però tampoc amb aquell present pogué curar-li l'enyorament. Quan la veié plorar altra vegada, li digué que s'aconhortés, que ell li llogaria una altra criada i més si li'n calien, mentre estigués contenta; però ella li contestà que amb una ja en tenia prou i massa per a fer-li nosa. -I doncs, valga'm Déu, què voldries, Mió?... Ella baixà els ulls. -Si tinguéssem una família... En Pelifet restà bocabadat i fins les llagrimetes se li encantaren de sorpresa. Mai hauria pensat que la dona li sortís amb aquella. ¡Tenir una família! Allò eren volers de Déu, i, si Déu no era servit de donar-los-la, ¿què hi podia fer ell?... Mes diu l'adagi que en gran mal Déu ajut i que qui té un bon voler té un bon poder. Vet aquí que l'endemà en Pelifet havia de fer llenya; ell que agafa la destral i se'n va al bosc i troba l'hereu Merló, que també en feia. -Bon dia, hereu -li digué en Pelifet. -¿Que teniu, Pelifet, que esteu tan consirós?... -li preguntà l'hereu al tornar-li el bon dia. -La dona s'enyora... -I per què s'enyora? -Perquè no té família... -Això rai! La mare fa uns pegats que és mateix que posar oli en un llum... Al sentir això, en Pelifet deixà la destral i tirà cap a can Merló a demanar el pegat a l'àvia. L'àvia trau del foc la perolada que bullia i es posa a fer el pegat amb herbes de trenta nou llavors, collides la primera nit de cada lluna nova, cuites amb oli de ratinyols i pastades amb moll de bou clapat i saginet mascle. I li va amanir: -Que se'l posi a la boca del cor al punt que canti el gall, i que no se'l tregui fins que ell mateix li caigui: i, quan el tingui clavat, que digui: Herbetes senyaladetes per la virtut de tres creuetes: deslliurau-nos de tot mal. Ou mal, cavall sanat, menta borda, gra fallat: aneu a fora del tancat! I tu, burgeta perseguidô, cua de sofre, cap de crestat, mal vent te git de la maisó de la Mió Pelifeta... Aigua plujana, arrega la vessana i fes grillâ el bon blat. Blat grillat, blat granat, blat granat, blat segat: que Déu vetlli pel sembrat! Trentena passada, quarantena arribada... Per la salut de la meva sang, de nit i dia jo estic esperant, esperant lo que no arriba com esperava la Verge Maria a l'establia de Betlem... Vindrà un altre dia, el sembrat grillarà, lo que espero arribarà, que la Verge Maria m'ho portarà... I en bé vinga en nom de Déu per la senyal de la vera creu! I, quan ho haja dit, que se persigni; i l'endemà, a entrada de fosc, que se'n vaja tota sola fins al roure llampat i que doni tres voltes a la soca morta; i a cada volta, que escupi tres vegades a la cretlla més grossa que hi ha, i cada vegada, que digui l'oració. I, això, que ho faça fins que hi haja senyals. En Pelifet s'ho posà tot ben bé a la memòria, prometé a l'àvia Merlona un sac de mestall en paga del remei i se n'anà cap a casa. La dona es posà el pegat, féu el que li havia dit, i al cap de quinze dies semblava tota una altra. Ja no estava trista ni plorava de cares a la plana, sinó que reia sempre i cantava girant-se cap a la muntanya. En Pelifet no hi veia de cap ull, de tan content. I vet aquí que un dia, mentre la dona era a fer la seva oració al roure llampat, es girà una gran tamborinada de cop i volta. El cel es posà negre com sutge i els trons semblava que havien d'esclovellar tota la muntanya. En Pelifet, quan veié allò, ell que encén el fanal i tira cap al roure llampat per eixir a camí a la dona. Quan va ésser un tros per enllà, el vent li apagà el llum, i, com que feia tanta fosca, ell se perdé pel mig dels arbres. I, mentre estava palpant i empassegant, sent remor de veus, i, tot espaumat, s'atura a escoltar. Les veus s'anaven acostant, acostant... i, quan ja eren prop, va baixar del cel com una fuetada verda, i a la claror d'aquell llampec en Pelifet va veure un home i una dona que caminaven molt acostats, tots dos a sota d'un sol capot; i, al passar davant d'ell, en Pelifet sentí que deien en la fosca: -I tant se val, Mió!... Digues-li que has trigat pel temps... Quan no va sentir remor de passos, en Pelifet, tot palpant i empassegant, se n'entornà cap a casa. A la porta troba a la Mió, que també entrava. -D'on véns, Pelifet? -li va preguntar ella. -D'eixir-te a camí, Mió... -Quan he vist aquell temperi, m'he ficat a la cova dels eriços... -Ben fet que has fet, Mió. I en Pelifet donà una encanyonada, i els ulls se li posaren vermells com dos pessics de pebre; i, de tanta escalfor que hi va sentir, fins les llàgrimes se li fongueren. L'endemà sa muller va innovar-li que el pegat havia fet efecte; i, com que ella li deia tan contenta, en Pelifet pensà que havia de donar mercès a Déu. Quan nasqué la família, resolgué la Mió fer una gran batejada; i digué que havien de convidar l'hereu Merló i la seva mare, en senyal d'agraïment. En Pelifet complí el que li encarregava la dona, i de passada se'n baixà a casa l'estiracordetes perquè li fes fermança de mitja unça. L 'estiracordetes arrugà les celles i digué an en Pelifet: -Encara més diners? ¿Que n'has de fer, ara, de la mitja unça? -Hem tingut una família i s'ha de batejar... -Així, així!... ¿Vas a Manlleu i poses fills al món? Tu si que faràs la paret dreta! Mes tot són volers de Déu, i, de les coses, el que més costa són els començaments. D'aquella hora endavant, la Mió Pelifeta mai més va haver de menester pegats, car, de son natural, cada nou mesos posava un altre fill al món. I, a cada un que n'hi posava, la Mió deia an en Pelifet: -No et sàpiga greu! Menjadors avui, guanyadors demà... -Oital, Mió! -responia en Pelifet, rient i plorant a la vegada. I a corre-cuita se n'anava cada vegada a ca l'estiracordetes per una altra mitja unça; i, a cada vegada, l'estiracordetes l'esbroncava ben bé, i, abans de deixar-la-hi, li feia empenyorar un tros de terra. I, quan ja li tingué tota la terra empenyorada, l'esbroncava també, però sense deixar-li res. I així va arribar a tenir sis fills, i, quan ja va tenir-los, en Pelifet, que era molt vell i no tenia forces per a treballar per altres, ni terres que li donessen pa, prenia un gaiato i, fent veure que se n'anava a mercats i fires, d'amagat de la Mió, trucava de porta en porta per a mantenir la dona i els fills. Fins que un dia es va morir l'àvia Merlona i l'hereu Merló anà a pregar an en Pelifet que li fes costat per a dur-la a enterrar. En Pelifet anà a fer costat a l'hereu, i, tot baixant la muntanya darrera la caixa, l'hereu digué an en Pelifet: -Me som quedat sol i vern a casa i m'hauré de casar... En Pelifet, a l'oir això, donà tan bella empassegada que es pelà els dits del peu. Mirà a l'hereu Merló, i els ullets se li ompliren de llàgrimes, mes no va riure gens. I tot aquell dia li semblà que tenia una punxa al cervell. -¿Com s'ho farà, tristeta de Déu, sola i amb tanta boca?... Se'n anà al llit i no pogué dormir i aleshores se llevà i de bon matí prengué la destral, dient que faria llenya per la setmana. A l'hora d'esmorzar, encar no havia tornat del bosc. La Mió va pensar: -Té por de pluges i s'afanya més que els altres dies ... I quan no el veié venir a l'hora de dinar, es digué: -Ne fa per tota la mesada... Mes a l'hora de berenar la Mió va cremar-se, veient que tampoc venia en Pelifet. -Ves on la posarem, tanta de llenya!... -I hi envià dos vailets a dir al pare que no en fes més. Els vailets no s'havien mogut mai de la muntanya i eren molt innocents. Van anar al bosc i van tornar: i contaren, tots contents, a la mare que el pare era dalt del roure llampat, com un aucell, i que no volia pas respondre per més que el cridessen. La Mió se n'anà cap al roure llampat, i, d'un tros lluny, ja veié el cos d'en Pelifet, suspés de la branca més alta i balancejant-se al cap d'avall de la seva faixa. Vuit dies després tots els Pelifets, amb la Mió al davant, deixaven a l'estiracordetes el casalot de la muntanya i se n'anaven a viure per arreu a can Merló; i, nou mesos després, la viuda se casava amb l'hereu en la parròquia de la vila. Darrera la parella de nuvis, les tres parelles de Pelifets petits saltaven i ballaven d'alegria. I, si les ànimes guarden les habituds dels cossos que les estatjaren en la terra, l'ànima d'en Pelifet gran, veient aquella festa, com devia riure i plorar, ensems, allà en la glòria! FI INDEX La Mare-Balena.................................... Temptació......................................... Enaiguament....................................... Croquis........................................... Novel·leta........................................ Substitució....................................... En Pelifet........................................