# La Mare-Balena ## Part 2 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-mare-balena-14816/index.md El petit desordenat no es donà, encar: les temptacions són reincidents, batalladores, incansables; tenen la perfidiosa insistencia del benedictí. La veu, vellutada de voluptats, de l'etern Mefist inductor de tots els mancaments, seguí perseguint, dolçament obstinada, l'orella de l'heroi: -Nosatros... nosatros, tenim un pot... i una ampolla petita... i un pollastre petit... Mes l'heroi seguia sa ruta sens aturar-se ni vacil·lar. Triomfador ardit del primer impuls de feblesa, era ja invulnerable: res no havia de témer. ENAIGUAMENT (Gelosia en les criatures, que els dóna un gran marriment i que fins pot ocasionar-los la mort) La Tecla de la Riera tingué la segona criatura quan la primera estava per complir-li quatre anys. Així que la grossesa fou manifesta, les dones del carrer que li feien compte la nena mentre ella era al pou o al forn, comencaren a dir amb mofa a la menuda, per a fer-la rabiar i divertir-se: -Equèhe!... La mare tindrà un nen petit i tu cauràs de l'escambell!... Equèhe! An ell li donaran sopetes i a tu te petaran les xurriaques si no fas bondat... I quan veieren que la criatura, de primer innocent, així que les entengué es posava sorruda i feia morriquet, tot el rall esclafia a riure i no la deixaven habitar. -Garideta, Garideta: escolta! El nen petit serà l'hereu i el pare li donarà el camp i les vaques, i a tu et trauran a fora i hauràs de guardar ànecs... Equèhe!...equèhe!... Així nasqué la gelosia en el petit cor d'anyell. La mare, ignorant del que passava, tan tost ella girava l'esquena, no podia entendre de que li venia el canvi de geni a la infantoneta. Sempre havia sigut dolça i pacífica, xerraireta i alegre. Un cop llevada, rentada la carona i feta la clenxa, esmorzava i, en havent esmorzat, es posava a jugar a cou-dinetes, o feia parada de pedretes i bocinets de plat que trobava pel carrer, sostenint llargues converses amb si mateixa o cantant cançons que sols ella s'entenia. I així fins a dinar, i en havent dinat, tornem-hi, fins al vespre. -Estic al cel -deia la Tecla -: no em dóna cap amoïno, mateix que criatura no tingués... – Però de cop les coses canviaren: la nena començà a fer rabineries; de seguida escupía, se revolcava per terra, volia estripar-se la roba; al donar-li menjar, rebotia la cullera... A lo millor, a mig conversejar, amb xerradissa embullada d'aucellet, plegava en sec, baixava el caparró, els ullets clars se li enterbolien i no volia respondre per més que li preguntessen... La pobra Tecla s'angunià. -No sé el que li passa: se m'ha girat com una mitja... Si no fos que no es poden fer mals pensaments, diría que me l'han embruixada!... ¡Quan nasqué l'altre infant, pla semblà cosa de bruixes! Justament fou un nen, i a l'anar-lo a veure les veïnes, tothom li preguntava a la partera per l'hereu; i quan sortí a fora, lo mateix: l'hereu et va, l'hereu et ve, durant no sé quants dies. La nena, arrupida en un recó de cambra o agafada a les faldilles de la mare, ho sentia tot, ho sotjava tot... Deixà de cantar, deixà de riure, deixà de jugar... Quan volien pentinar-la, s'arrabassava amb fúria la pinteta que li subjectava els cabells i s'embullava tota, fent-se venir els flocs daurats als ulls, estirant-se'ls, com amb enveja frenetica de posar- se lletja, de fer-se mal. Sempre havia tingut bona ganeta: aleshores la perdé enterament, i, amb tota la paciència del món, amb totes les herbes de Sant Antoni, amb tots els renys o enganys, no podien fer- li empassar una caixalada. Se li fongueren els colors i va desmillorar-se com si li llevessen la carn a pessics; i sempre estava rabiosa i xisclaire com una ferestola. La Tecla no sabia què fer-li i tan sols podia amansirla una mica quan, deixant el, nen al bressol, la prenia a la falda, amanyagant-la. Aleshores, la petita infeliç se li abraçava al coll, li posava el caparronet sota la barba, i amb un tartamudeig vergonyós, concentrat, murmurava paraules que la Tecla, distreta, no entenia... -Negue... negue... But leig... Però quan hi veié clar fou al venir l'esclat gros: un dia que estava apedaçant, amb el peu al bressol, vora la finestra. Adobava unes calces de vions, i els del llibret nou que hi posava no s'avenien amb els de la roba vella. Tot rumiant rumiant com ho arreglaria, perquè no fes mal d'ulls, restà un punt en pensa, el bressol s'aturà i el nen, que estava avesat al bim-bom seguit, esclatà en un espinguet de protesta. En el carrer, de l'altra banda de la finestra baixa, jugava la Garideta amb una altra nena com ella. Sentir el plor a dins i girar-se vivament fou la mateixa cosa. En aquell punt la Tecla es posava el nen sobre els genolls i, descordant-se el cos, se tragué el pit per donar-l'hi. Era dona recatada, i quan tenia algú davant, fos qui fos, se l'amagava sempre, el pit, amb un pany de mocador; mes aquell dia, com estava sola a casa, no ho va fer. El tou nevat caigué sobre la cara de l'infantó, que cercà amb àvida torpesa el mugró, roig i inflat; i quan la mare, somrient amb beatitud, l'hi aconduí a la boca, un xuclet de glotonia i un glu-glu precipitat revelaren el goig del petit famoler. La nena, A través del vidre, muda, immòbil, guaitava com ennartada. Ella havia mamat fins molt grandeta, i costà bon xic fer-li avorrir. La vista del pit ubèrrim, la remor de les encanyonades, ¿desvetllà, tal volta, un llunyà record en el petit cervell? Qui sap! El cert és que la mare, sens haver-la vista entrar, sens haver-la sentida, se la trobà al davant d'improvís i amb les dues manetes en la cara del menut, clavades, enfonsades mateix que urpes d'esparver novell. La sorpresa la paralitzà en el primer moment, i en aquell tret veié el rostre de l'engelosida trasmudat, descompost d'ira, talment com un rostre de persona gran i amb una expressió de rancúnia ferotge al fons dels ulls. -Mamà meua! Mamà meua!... Teulo, teulo!...-cridava aquella larva de foll, carriquejant de dents i unglejant i esgarrapant en la cara del germanet, com si volgués esquinçar-la, destruir-la. Fou el pas d'un llampec, però la Tecla sempre més recordarà amb esglai aquella cosa horrible. Ella també, indignada, irreflexiva, sentí que li muntava una foguerada a la cara, i, sens saber el que es feia, començà a pegar clatellada va, clatellada ve, entre els plors desaforats de les dues criatures... -On s'és vist?...Dolenta!... Rabiosa!... ¡Mal gènit!... Verí!... -L'hauria morta. Sols va revenir al veure que la castigada perdia l'alè... i, aleshores, el cor se li espaumà per la monstruositat que estava cometent. Sentint aquell temperi, entraren algunes veïnes i ella els explicà el que acabava de passar. Transcorregueren alguns dies. Cert matí la dona venia de per avall amb el nen al braç i veié que la nena sortia de la casa del davant de la seva, i sentí que una veu, estranyament manyagosa, li deia de darrera mateix de la porta: -Sí, maca, sí... Després te donaré més cacauets... Era la veu de la mestresa de la casa. La Tecla va estranyar-se. Ella hi era mig renyida, com tothom, amb aquella veïna, per son humor esquerp i repatani. Sempre tancada dins de casa seva, ni donava el bon dia a ningú; el pobre gat que se n'hi entrava per la gatera, trobava al primer pas cansalada amb mixtura; si era una gallina l'entremesa, ja havia vist prou el sol; de son marit se creia que havia fugit a Amèrica per eixir del seu domini; un bordegassot que tenia era privat per sa mare de jugar amb cap altra criatura del carrer. -¿Quin sant s'haurà trencat el coll -pensà, doncs, la Tecla perquè aqueixa guineu doni cacauets a la meva menuda?... Com no perdi el cervell!... A cosa de mitja tarda d'aquell mateix dia començà a plovisquejar. La Tecla tenia la roba estesa al pati i se n'anà amatent a recollir-la. El nen dormia al bressol, la nena menjava pa amb confitura...La mare va estar fora del menjador pocs minuts... Al tornar-hi s'havia consumat quelcom verament espantós. En el bressol, el ninet, ajegut boca en alt i sens moviment, tenia els ullets imponderablement badats i tota la cara blava com un sangtraït; la nena, de peu a son caire, li estava ficant a la boca bocinets de pa: ja n'hi tenia tota la gorja plena... A l'ahuc frenètic de la pobra dona esparverada, la primera persona que acudí fou la veïna del davant: tenia uns pòsits estranys de guilla curiosa... La nena, al veure-la, li cridà amb alegria: -Xès mot el nen!... Xès mot el nen!... I era mort, en efecte. Res hi havia valgut per a retornar-lo. Han passat molts anys, força anys... La Garideta és tota una noia, i és sola i és pubilla; car sa mare no ha tingut cap més hereu que la fes caure de l'escambell. Ella és una bona minyona, dolça i tranquileta; mes entre ella i sa mare sembla que hi hagi com una certa cosa inexplicable, com una penosa remembrança. Pensen sovint l'una i l'altra en aquella tragèdia d'anys enrera, i, al pensar-hi, l'una i l'altra pensen també, sens saber per què, en la veïna del davant. L'una té ben present aquella veu estranyament manyagosa que oferia cacauets, i l'altra... l'altra no sap si l'ombra que li passa pel cervell és resultat d'un somni o llavor de fals testimoni... Però mai s'han comunicat mare i filla aquella impressió. Mes... un dia la veïna crida la Tecla i li demana la Garideta per al seu fill. La Garideta i sa mare queden espaumades, i la noia s'esblaima com un pa de cera, i la Tecla sent que els cabells se li enericen en la closca... Ara sí que no dubten; ara sí que mare i filla s'han vist, de cop i volta, el terrible pensament l’una a l'altra!. CROQUIS Plovisquejava: un airet gebrat duia el tremolor fins al moll dels ossos; el cel, rúfol, com ple de cendra, donava tristor, avorriment... La llarga carretera, deserta i estesa, semblava una madeixa de cànem mullat... Dos aucellets, piulant i volant desmaiadament, creuaven l'espai, cercant tal volta el niu llunyer... Sonà el ganinc gananc d'una campaneta...Al capdavall de la carretera s'hi pintà com una mena de signe cabalístic, les dues ratlles negres d'una creu: sota la creu, que s'anava enlairant, dos caparrons, i seguidament dos bécs retallats d'un bonet de capellà. Les notes d'una cantòria funerària, mastegades barroerament, se bressaven en l'aire, estenent-se i difuminant-se vers l'horitzó... Fosqueja. Un pilot de gent negra avença apressadament: és un enterro. Al davant, dos escolanets amb espardenyes esfilagarsades i gorra vella, porten la creu; darrera d'ells els capellans, amb cara de pomes agres, arregussen les capes deslluïdes i caminen a grans gambades, ensenyant les botines de gomes fluixes i els pantalons doblegats; a quatre passes, el bagul, forrat de merino bord, amb una creu blanca en el capçal, és dut, trontollant, per sis dones endolades, amb caputxa de color de mantega rància i un ciriot apagat a la mà; al costat, l'enterrador, amb la tauleta sota el braç; tot darrera, els dols, llençant ais i sanglots; i finalment el seguici, dos o tres homes i mitja dotzena de dones: ells amb el mocador blanc estès sobre el bolet antic, els pantalons a la bolera i les sabates enfangades; elles amb les faldilles aixecades fins més amunt de clavilles. Tres paraigües de família, vermells i blaus... Tothom caminava a qui podia més. Al callar els capellans, la comitiva seguia silenciosa: no s'oïa més que els gemecs ofegats dels parents i el xip-xap dels peus en la terra ensopada. Rera les tanques baixes del cementiri brandaven lentament els xiprers obscurs; en el sòl encatifat d'herba, algunes creus de fusta podrida semblaven fer tentines; al peu d'un desmai, d’esquena a la renglera de nínxols humils, un vellet caragolava un cigarrot, guaitant tranquilament un llarg sot obert de tot just. La pluja omplia de clotets, com un pa de bresca, el munt de terra remoguda. -Gracies a Déu!- grunyí el vellet amb mal humor, al veure entrar l'enterro. L'enterrador deixa la tauleta, hi posen al damunt la modesta caixa, botzinen una altra absolta els capellans, i, encara amb la darrera paraula a la boca, giren la cara i filen diligents cap a la porta. El seguici els escarneix... Resten sols amb el mort l'enterrador i el vell del cigarrot... Entraven tot just al poble els de l'enterro, quan els atraparen dos homes que venien corrent i amb el barret enfonsat fins a les orelles: l'un duia una tauleta amb el drap negre girat del revés, i l'altre, el vell, una aixada a la mà i un farcellet sota l'aixella. A dins del farcellet hi havia unes sabates noves i un mocador de pita. En aquell sot del cementiri quedava, colgat a l'esbojarrada per quatre grapats de terra humida, una caixa negra entrebadada, al fons de la qual hi havia el cos, ert i tot regirat per les sacsejades, d'una pobra difunta en soleta de mitja i res en el cap esperrucat i verdejant. NOVEL·LETA La fàbrica d'en Banyoles se considerava com la més important de la comarca, i a l'hora de tancar era pròpiament una riuada de carn humana la que eixia de la immensa portalada, esbandint-se en braços i reguerons, per camins, prats i dreceres fins al poble veí i a les masies escampades dels voltants. La fàbrica estava solament a uns set minuts curts del poble, del que pot dir-se era la principal nodrissa, ja que se n'hi havia endut tots els braços útils, per guanyar-se en ella el salari més segura- ment i descansada que estovant terrossos; car l'agricultura, practicada com en temps dels romans i per pagesos pobres i endarrerits, era l'únic element de vida del país, llevat de la fàbrica. Aquesta sostenia a ses despeses, i per a servei dels obrers, metge, farmàcia (regentada per un practicant entès), casino i cooperativa, ben proveïda de tota mena d'articles. Per sa gran proximitat al poble, no s'havia fet la fàbrica nucli central de la colònia, i per això tots sos empleats, fora del sots-director o cap de quadres i el porter, en el poble residien; i, per no emmigranyar ni arruïnar el senyor Rector, se tenia generalment tancada la capella anexa al casal dels senyors; i, per no matar igualment de gana els mestres públics, els Banyoles havien construït i regalat al Municipi es- coles de planta i havien adjuntat als titulars, amb l'excusa d'alleugerir-los la feina, però en realitat per regir-los i ensinistrar-los més a la moderna, els professors que els havien semblat convenients. Prop de la fàbrica, doncs, no s'hi veien més edificis que la casa dels senyors, en comunicació directa amb aquella per un gran pati i algunes dependències secundàries (entre les quals sobresortia un grill important de la farmàcia del poble, on se feien les primeres cures en cas d'accident, el xalet del cap de quadres, isolat i a cosa d'un tret de fona, i la caseta del Carolí, un pagès que havia deixat l'arada i els bous per fer el negoci de compra i venda de fustes. El Carolí tenia mare, esposa i una nena. La mare curava de la casa; l'esposa, que havia sigut fabricanta i tenia tirada al seu ofici, anava a la fàbrica fins quan ja havia pogut estar-se'n; i la nena, així que sortí de costura i malgrat l'esperança d'ésser una bona pubilleta, la ficaren a la fàbrica, també. La caseta del Carolí, amb el seu hortet, estava situada a l'altra banda, tot just, de la gran horta dels senyors i separada d'ella per un estret corriol partioner. Així és que mare i filla, al plegar de la fàbrica, per tenir-ho més avinent, en comptes d'eixir per la portalada oficial, com l'allau dels treballadors, atravessaven el pati central, l'horta gran i pel portell forà entraven a l'hortet i a casa seva. Però s'esqueia sovint que, al passar pel pati, la mestressa, donya Mència, del balcó estant del menjador, cridava: -Trinitat! -Senyora ! -Puja, si et plau, que tinc de donar-te un recado... Car els Carolins, de pares a fills, havien estat molt entrants en la casa Banyoles. La mare del Carolí, que en sa jovenesa serví a Barcelona i era entesa en l'arranjament d'una casa, dirigia els dissabtes del casal i ajudava a Donya Mència a fer resolis i confitures, a espolsar i desar les robes d'hivern, a penjar i despenjar cortines, a fer la matança del porc... I, per sa banda, la jove, que sabia, altrament de la majoria de noies que anaven a la fàbrica, molt de cusir i un poc de tallar i brodar, repassava les bugades, marcava tovalloles i mocadors i feia els davantalets d'en Pasqualet, el futur mestre de la casa Banyoles; i fins el Carolí, si havia pogut posar jornaler a les terres i començar el negoci de les fustes, havia sigut mercès a les bestretes de Don Pasqual, que ja l'havia lliurat de la quinta i donat la mà en tota ocasió. La filla del Carolí, la Nieves, i el senyoret del casal se portaven dos anys de diferència, i de menuts menuts havien estat junts, no sols en les hores dels jocs i corribandes, sinó durant molts àpats i a voltes fins en el llit. Car, així com la Nieves era una nena robusta, sencera, vermelleta de cara, riallera i amb gana per vendre, en Pasqualet era esprimatxat, romancer, enyoradís i lle- pafils; i, com que era fill únic i la mare tremolava de que se li pogués morir, tot li consentia. -Trinitat -solia dir a l'altra mare: -fes-me pujar la nena: a veure si, veient-la menjar, el nostre posturetes s'empassa alguna cosa... O bé, a entrada de fosc, enviava una minyona a cal Carolí per dir que no esperessin la Nieves, que el nen tenia por dels papus i volia que es quedés a dormir amb ell. Aquesta estreta intimitat de la primera infància s'anà perllongant, amb els canvis naturals, fins que en Pasqualet tingué nou anys i els papàs l'enviaren a Barcelona, a casa els Babos per començar els estudis. La separació, amb tot, fou breu, car el nen sentí un enyorament tan gran, que se n'hi giraren palpitacions, s'esgrogueí tot i tingueren de tornar-lo a la fàbrica per una llarga passada. Arribà prop de migdia, i, després de la ruixada de manyagues maternals, fugí alienadament cap a l'horta, a esperar a la seva amigueta. Quan la veié saltar la tanca, venint de costura amb el cabasset a la mà, s'amagà darrera la parabanda de xiprers, per donar-li un esglai. Estava esblaimat d'emoció i el cor li esvoletegava dintre el pit com un aucellet ficat tot just a la gàbia. Ella, en canvi, s'acostava tota tranquileta, roja com una pometa de Sant Joan, un mocador vell de llana entorxat al coll, un rull de cabells sobre la cella dreta. Al passar la palanqueta del regadiu, s'aturà. A un costat, una esmotxada de rega havia deixat escapar l'aigua, que de sempre formava com un bassiol enxarcat, on creixien llenties, es passejaven, a estrebades, els sastres dels recs, i fins, en certes èpoques, hi cantava una reineta. La nena s'ajupí, i després s'agenollà sobre la palanca. En Pasqualet endevinà de seguida el que anava a fer: amb la maneta dintre l'aigua i els dits encorbats, parar un parany als sastres es- parveradissos, de llargues carnes filamentoses... Allò era, justament, el que feien cada dia amb ell, abans d'anar-se'n a Barcelona... El nen no pogué aguantar-se més i sortí del seu amagatall. La Nieves sentí fressa i girà el cap. Al veure son companyò, de moment quedà erta, com ullpresa, però de seguit reaccionà, i, aixecant-se d'una revolada -a risc de tombar al clot el primer llibre, que balancejà, si cau o no cau, al caire de la palanca, -va llençar-se, esbojarrada, cap an ell. S'abraçaren estretament, i en Pasqualet, que era extremós i efusiu de mena, li omplí a volei, com un sembrador orat, tota la carona de petons sorollosos. -Quan has vingut?... Per què has vingut?... Que aprenies?...Jo ja he passat tots els cartels i el qué es hablar...i faig una punta per una coixinera... -I jo m'enyorava... Ves... Els Babos estan en l'aire en l'aire, més en l'aire que la golfa de casa, i, ves, puja i baixa cada dia més de trenta escalons. El metge va dir que me cansava massa i que me traguessen de Barcelona, i jo, vinga bleixar ben fort, cada vegada que venia, perquè me traguessen més aviat... La nena se'l guaità amb uns grans ulls, paumada. -No t'agradava, estar-te a Barcelona? -No... És una casa fosca, fosca... Perquè el sol toqui a la cadernera l'han de traure al balcò... I el Babo sempre dorm, ves, i les ulleres li cauen sobre el diari...I la Baba sempre crida amb la minyona...I la minyona és bruta: quan ha de tastar l'olla, xarrupa la cullera, i, quan m'entra la llet, porta les mans untades i se les frega amb el davantal, ves...I la Baba les té fredes, fredes, les mans, i quan li faig l'amistat, me dóna un cop als llavis, així, com si no ho volgués...I sí, que ho vol: saps? Però, com que és tan seca, me fa mal, ves!... I, feliç amb la llibertat, la claror i la companyia retrobades, el nen oblidà prompte el somni negre, i el petit cor avalotat moderà d'ell mateix son ritme... fins que, a la temporada vinent, fou de nou empresonat a casa els avis, i aleshores, sens contemplacions, retingut fins al terme del curs; per a retornar encar més golafre dels petons de l'amigueta, del guimbadejar per l'horta, del rodolar daltabaix de les palleres de cal Carolí, de mig partir sargantanes i d'inquietar la reineta del bassiol... No cal dir que en Pasqualet i la Nieves s'estimaven de bona hora amb amor diferent de l'amor companyívol d'infants. La intimitat, interrompuda a lapses per les absències d'ell, se relligava amb motiu diferent i gust més saborós a cada retorn. Ella ja anava a la fàbrica, i en ses formes d'efebus començava a preludiar la dona futura. Ell anava a l'Institut, i els primers pressentiments instintius i les primeres iniciacions dels companys aixecaren en sa precocitat de sensitiu xardorós les primeres malícies i els primers torbadors anhels. Ja no aimava els jocs a ple sol i la cacera de papallones; ja no esgotimava la parra ni posava vestits als gats... Preferia abscondir-se als ulls profans, somniant despert, i donar cita a l'amiga en la farmàcia o rera la capella, on mai s'hi veia una ànima. Ella acudia a tot arreu on li indicava l'amic amb plena i tranquila confiança. Ella no era vanament somniadora, i encar no sabia lo que fos l'estranyesa d'un calfred en ple dia ni el delectament de guaitar les estrelles de bella nit. En la fàbrica, treballava al costat de sa mare; fora de la fàbrica, ajudava a l'àvia per aprendre el trinc de la casa, i en els curts instants sobrers feia ganxet, regava les flors de l'hort, pentinava el gos d'aigües que li havia donat Donya Mència quan era petita; i a les vetlles sorgia els mitjons del pare i apedaçava la roba. Les nits les passava d'un son, estiradeta i quietona en son llitet de monja, blanc com un lliri, sens que un surt li fes res saltar els membres ni un escatx de visió misteriosa creués per ella la foscor compacta. Contra les passivitats de sa normalitat sanitosa i equilibrada, contra sa innocència hermètica i serena, neta d'angoixa i de sospita, s'estrellaren, durant molt temps, les maniobres equívoques d'ell per contaminar-la amb sos deliris, per empeltar-li sos íntims trasbalsaments. Sens una comprensió preparatòria que aplanés el camí,que empenyés en la davallada, l'adolescent se sentia lligat de peus i mans per tota mena de timideses, i sos petons, bo i caldejats pel foc interior, tenien sobre la galta vellutada de la mosseta totes les candideses d'afalacs fraternals. Quan, al sortir de la fàbrica i despistant l'atenció distreta de la mare, que sempre li tenia feina preparada, la Nieves corria cap a la farmàcia solitària i el trobava an ell mústic, esblaimat i ullerós, li prenia el cap amb les dues mans i, festosa, amoixadora, li feia amb postureta, com quan eren petits: -Què té, el maco? Que no es troba bé?...Que no ha berenat, avui?.. Ell volia preocupar-la, contestant amb evasives, adoptant actituds romàntiques, retenint-la pel cos i fent-la tremolar amb sos tremolors; però era debades. Ella no estava per raons i, amb sobtat impuls maternívol, l'amanyagava i l'amonestava, inquieta solament per la seva salut.