Part 6

-Un catòlic, per poca de fe i de sentit històric que tingui- diu -i jo confesso la meva passió per la història, no se'n trasbalsa de cap mena de canvi. El meu màxim interès són certes coses eternes, i les coses eternes satisfan la necessitat que té l'home d'una base permanent: quan un hom les porta a dins no necessita posar, com és ara l'ateu, una institució com la propietat en situació d'incorruptible i immortal. Tanmateix, fins des d'un punt de mira humà, l'Església ha anat tant d'Herodes a Pilat que és difícil que s'espanti de res. El Sant Pare va negociar amb Atila i pot negociar amb Lenin.

(Aquí l'ateu i somatenista va estar a punt d'interrompre. Vam compendre que, tot i ateu, anava a defensar el Sant Pare, al qual creia víctima d'un greuge. Però va poder més la seva curiositat de veure on aniria a raure aquella prèdica.)

-Vull dir amb tot això que jo em crec sense fanatismes davant tots aquests trencacolls de canvis i revolucions. Sóc de parer que es produeix un gradual millorament dels homes, a través de temps benignes o de catàstrofes, i crec que aquest millorament obeeix sobretot a què els homes, o molts d'homes, clamen en llur esperit, com Jesús va ensenyar: -Vinga a nosaltres el Vostre regne.- I aquell millorament no sabem d'on ve ni on va perquè estem governats pet forces transcendents o subconscients, més poderoses que no pas el nostre seny: i en cada època molts dels que el volen propagar el perjudiquen i molts dels que el volen combatre l'acceleren i arrodoneixen. Però els paradissos terrenals no han existit ni existiran mai més, d'ençà del fracàs de la primera provatura: i no crec que hagin estat paradissos terrenals ni el Dret Romà, que avui encara defensen el Sometent i la Guàrdia civil, ni el Comunisme, el qual no solament és arma de poder i de riquesa per a uns quants dèspotes, sinó il·lusió i esperança de gent que sofreix, i potser un instint -amb el nom equivocat- de coses inconegudes.

-Però la dictadura del proletariat...

-Sí, és una cosa monstruosa. Si el poder rus està en mans del proletariat, com creuen els nostres sindicalistes, és una cosa monstruosa. Si està en mans dels tècnics, com creia Xenius amb delícies, és una cosa monstruosa, i encara ho és més, perquè no pot haver-hi cosa més cruel que una tirania de mestres d'estudi. Però el poder d'Anglaterra, de França, dels Estats Units, ja no està en mans dels polítics, sinó de la plutocràcia. I això també és una cosa monstruosa. Perquè al parlamentarisme li ha passat igual que a l'aristocràcia: que arribada la seva decadència ha tractat de rejovenir-se amb un bany d'or. Incaute!

(Deixar fora de combat, d'aquesta manera, el parlamentarisme! A desgrat de tot jo encara el creuria susceptible de... Però jo també vaig callar.)

-Quan un gran polític sornaguer, un àvid multimilionari, un periodista ambiciós o un economista erudit combaten el bolxevisme, hi ha una tasca d'alguna estona a destriar els mòbils purs i impurs, les conviccions i els interessos, la sagacitat crítica i la incomprensió sonora. Però la positura de gairebé tots els altres adversaris, el pànic i l'escepticisme d'una multitud feixuga, no té sinó un motiu, que és simplicíssim, i és el motiu pel qual molta de gent de bé ha combatut, en el seu temps, i abans que existissin en llur país, el constitucionalisme, els ferrocarrils, etc. Us ho explicaré en un fet que va succeir de bo de bo.

Això va passar en una bella Seu, on un arquitecte genial es va empendre d'enderrocar el chor que, plantat al mig d'ella, la deixava sense dignitat i sense perspectiva. «Enderrocarem, deia l'arquitecte, aqueixa fortalesa aixecada pels canonges aristòcrates i rebels d'altre temps contra el bisbe, que romania isolat al presbiteri. Els canonges ja no semblaran senyors feudals, sinó que seuran als peus de llur bisbe fent-li acatament». Molta de gent va cridar en aquella ciutat contra l'arquitecte, en nom d'una tradició curta de vista, com deia el bisbe. Però el chor fou enderrocat. La Seu s'omplí de polseguera. I quan la polseguera s'hagué esvaït, va restar-hi un gran espai, una noble visió desempallegada. I una pobra velleta que anava a pregar a la Seu, tot portant-se la seva cadireta. Feia anys i panys que hi anava, i es posava prop del chor, i espandia la seva animeta innocent en la conversa amb Déu. Però quan, aquell dia, va veure el gran espai desempallegat, va tenir una mena de rodament de cap. -Ave Maria Puríssima,- va dir, tota esgarrifada. Se sentia com a òrfena, com a perduda. Descrivia semicercles amb la cadireta, girant-se i tombant-se. I al capdavall no pogué estar-se de dir-se a si mateixa, en veu alta i tot: -Déu meu, Déu meu, on posaré la meva cadireta? -

EL GELAT DE XOCOLATA.

La comtessa de Nobilfiore havia d'arribar a últims de juliol al castell dels Montrose, a Escòcia. El qual, com sap tota la vera «fashion» cosmopolita, torreja sobre un dolç paisatge ondulat, grisenc, amb fistons de brucs i de falgueres, travessat tot sovint per l'ànec fer. Una llum matisada per núvols argentats dóna finors de satí als verds de la terra i a les clarianes del cel.

No es pot demanar més gran contrast amb l'esclatant Riviera, on la comtessa de Nobilfiore té la seva vila, la Riviera del blau obsessionant, del vent empolsegat, dels jardins en graderia, de les palmeres cossades de roses. Lady Montrose es recorda de la Riviera i de la «villa» de la comtessa de Nobilfiore, gairebé amb un entelament de sos ulls tan clars. L'entelament és de recordar aquell extraordinari enlluernament, i la dolça i profundíssima felicitat animal de deixar-s'hi viure, sense pensar en res. (Aquell gran balandre on lluïen les flors, lluïa el cel entre les branques, lluïa la mateixa pols damunt les fulles!) I, talment, la comtessa de Nobilfiore és una delitosa amiga. La comtessa és mig piamontesa, mig lombarda: com a lombarda és alta i rossa, com a piamontesa té unes cames perfectes. És veritat que el seu ros actual no és ben bé del mateix matís que el de la seva joventut, però en canvi les seves cames semblen les mateixes dels seus primers anys de casada: la comtessa, a desgrat de sos cinquanta i... anys, balla el «shimmy» com ningú. Sobretot, lady Montrose admira en la seva amiga el posat de deessa. És de la mateixa raça -pensa- que les estàtues del seu jardí gradinat, que dóna al mar. Lady Montrose és una gran dama, però amb els ulls massa infantívols, com si fos la sèptima filla d'un pastor protestant. A més, tot i essent delicada, irònica, hi ha coses senzilles, dissonàncies quotidianes, que la fan riure d'una manera absurda, per bé que la seva rialla sigui sempre musical, i gairebé trencadissa. Com totes les angleses del mateix temperament serà un encís, als seixanta anys, tota vestida de blanc.

Anem a dir que Mrs. Smith, secretària de lady Montrose, tenia la seva opinió particular sobre un matís de la comtessa que ella anomenava «la comtessa dels matins». Als matins era quan la comtessa es barallava asprament amb una vella ligur que li comprava els «kakis» del seu jardí per a vendre'ls en una rància botigueta; i quan deia hòrrids penjaments, recelosa, regatona, als seus proveïdors, dels quals, de vegades, rebia a la mà més fressosa que no pas el seu servei, els paquets de la carn o del peix; i quan hom podia sotjar-la, en certes ocasions, sorgint-se mitges o àdhuc tenyint-se unes faldilles. La comtessa invisible en aquells moments, no cal dir-ho, per a sos hostes, però no del tot per a una persona gairebé anònima com Mrs. Smith, parlava, sobtadament, en tres dialectes barrejats -piamontès, milanès, genovès,- i feia la cara autèntica de la seva edat, amb una agror, una implacabilitat d'ulls i de boca que revelaven que la noblesa en ella, tot i esperitzar-li la vida social i àdhuc el mateix cos admirable, no li havia llevat un sol àtom de la profunda i saborosa vitalitat que compartia amb el poble.

Lady Montrose ha pensat qui sap les coses, per a fer plaer a la seva amiga italiana, que fou sempre tan graciosa envers ella, tan serenament hospitalària. Hom farà una excursió pels llacs, hom caçarà la guineu. Ethel, la neboda de lady Montrose, cantarà en un italià massa dental cançonetes napolitanes. I, detall insignificant -aparentment- lady Montrose oferirà a la comtessa de Nobilfiore un gelat de xocolata.

Perquè la comtessa, un diví capvespre inflamat, havia ofert sota una pergola un gelat de xocolata senzillament prodigiós a l'amiga anglesa. Fou aquella mateixa tarda que la comtessa va esplaiar-se amb la seva amiga, fent reviure son passat en magnífica prosòdia i en aquell estil ciceronià que és potser més de la meitat de l'Itàlia moderna. Havia parlat de primer, sense esgarips, del duel entre el seu marit i el seu amant, encontre horrible que matà al primer i féu al segon, «dandy» acuradíssim, de bell antuvi borni i, conseqüentment, suicida. I després li havia revelat els veritables abismes de la seva sensibilitat en una escena patètica: el veterinari li havia innovat formalment que si ella no volia que el seu gosset japonès perdés la vista, no tenia més remei que... (vacilà, esdevinguda tota púdica)... que... «fidanzarlo».

* * *

Hom emprà, per al gelat, el millor xocolata torinès («Giocolatta di lusso», amb escobertes granat i or). No hi havia, naturalment, pergola on oferir-lo, però sí un recó deliciós de jardí, sota un grup capriciós de faigs i davant l'esplanada maragda del camp de golf. El gelat havia estat objecte de les cures més escrupuloses. Lady Montrose esperava igualar, al menys, el gelat que li havia ofert la seva amiga, tot i reconeixent-lo tan evidentment reeixit.

Era una hora exquisida. Havia plogut deu minuts; després el cel feia aquella cara de suaument rentat que sap fer el cel d'Escòcia.

No hi havia massa gent. Un diplomàtic de tipus escandinau que havia estat al Japó, un general de tipus germànic que havia servit a l'India, les dues nebodes de lady Montrose i una vídua de tipus hebraic, d'un primer ministre del Canadà. Com si diguéssim l'Imperi en miniatura.

Tantseval revelar tot seguit que el gelat de xocolata fou un fracàs. Lady Montrose en romangué aclaparada, i més estupefacta que no pas aclaparada. No podia dubtar de la qualitat del xocolata torinès, ni del sucre antillà, ni de la llet fresquíssima i pastosa de les seves pròpies vaques. I el gelat no havia reeixit. Era una cosa qualsevol, de gust indestriable. Era una fantasma inconvincent de gelat. Era pitjor que dolent: era «dull».

Només gràcies a moltes d'exhortacions, després de mitja dotzena de besos, i materialment empresonada pel braç de lady Montrose - en els ulls clars de la qual hom llegia una desolació sense nom,- consentí la comtessa de Nobilfiore a explicar el misteri. Quan ella hagué murmurat a l'oïda de la seva amiga anglesa «com» es feia un «bon» gelat de xocolata, lady Montrose mirà desconcertada, gairebé espalmada, la bella dama olímpica; i després, instintivament, resseguí les figures del diplomàtic que havia estat al Japó, del general que havia estat a la India, de la vídua del primer ministre del Canadà, com per a copsar-hi un refermament de la seva fe en els principis de la civilització britànica, que una suggestió maquiavèlica volia fer trontollar.

La frase de la Comtessa de Nobilfiore havia estat aquesta:

-Per a fer un «bon» gelat de xocolata, agafareu xocolata del pitjor... del més baratet... I, per a dissimular, es carrega de vainilla.

LA POR DE COMPROMETRE'S.

Les meves eixides per les valls pirenenques -i que n'he fet de camí sense més bagatge que un parell de mitjons (de primer els nets, després els usats) a la butxaca!- m'han permès de comprovar que la gent no s'hi caracteritza mai, cosa natural en gent que viu entaforada entre les penyes corrogudes pel gel, per un afany immoderat de dir les coses abans de pensar-les. La facilitat de la vida fa la paraula baldera: la retòrica ve dels panxuts. La gent esprimatxada, però de bella fibra; els que cullen l'ordi o el sègol a base de petar pedres; els homes de llavis minsos inventors de l'estalvi; la raça que quan va a trobar algú per quelcom realment important no diu el motiu de la visita sinó un cop pres el comiat i girada l'esquena; viu amarada de sospites, embolcallada de precaucions: escolten amb les orelles més dretes que no pas un conill, però saben mantenir una mirada més volgudament inexpressiva que no pas la d'un peix.

Però ningú no guanya els de Serrallobera, en totes les valls del Pireneu, com a refractaris a arriscar-se. Hi ha una llegenda segons la qual els fundadors de Serrallobera foren uns quants flastomadors medievals, sotmesos a la privació de llur llengua, segons el costum de l'època, del qual s'ha de reconèixer que tenia l'aventatge de tancar de cop. Però hom pot dir que els de Serrallobera uneixen a la inhibició oral de llurs possibles ancestres la malfiança que sol acompanyar la sordera, i el tacte untuós i ponderatiu de l'orb. Una reunió de serralloberins, difícilment pot arribar mai a ésser qualificada de sorollosa. Un de llurs hàbits consisteix en reduir les frases a una sola paraula, o, molt sovint, a un rondinament o bé un so onomatopeic. I aquella paraula la glopegen mentalment, per llarga estona, tant aquell que a l'últim es resol a dir-la com aquell altre que, amb prou meravella, la sent. Perquè els serralloberins, que quan alguna cosa els crida molt l'atenció, mig acluquen els ulls per a fixar-s'hi -d'incògnit, diríem -; ells, que quan se'ls escapa un corglassat somriure es ruboritzen, immediatament com a sorpresos en una orgia; ells, que quan els passa alguna gran calamitat es limiten a arronsar vagament només que una espatlla, en l'únic cas que expressen una sorpresa destriable, oberta, és quan senten que prop d'ells, hi parla un altre serralloberí. L'home més assenyalat i més serralloberí de tot Serrallobera és el Mutis, un conco que viu a tres hores del poble, enasprat en un quer de mala fesomia. El Mutis és l'home més caute, més retingut de tota la contrada: té un nas que sembla fet per garfir, un ulls que només deuen gosar il·luminar-se quan no hi ha ningú davant, uns llavis minsos, però enèrgics, que més aviat tenen tirada a una eina prensil que no pas a un instrument de confidència. Quan ell arriba a l'hostal on, a la claror tot just insinuada del llum de petroli que es perd entre el fum del tabac andorrà, es bescanvien somortes paraules distanciades -en la màxima expansió dels homes que beuen ollades de vi calent-, la salutació que li fan és de callar del tot. Ell ho entén que allò és un Déu us guard; i contesta urbanament a la seva manera, que consisteix em calar-se més endins la barretina.

Una vegada el Mutis era, immòbil com un estaquirot, en un hostal ben enllà del seu poble, a Escloselles del Girat. Jo m'estava bevent un got d'un vinet àcid, i només mirant el Mutis ja em reposava de tota la darrera campanya electoral. Feia tres hores que nevava; el gruix de la neu començava de fer respecte.

El meu company de viatge era en Vallcebre, un minyó que va estudiar un any per apotecari, a instàncies del seu pare, i després, aconsellat per una tia seva que li havia de fer una deixa, va encetar els estudis per a passar-se de mestre normal, però que al cap de dos anys i mig va descobrir la seva veritable i folla vocació, de la que no s'ha pogut desempallegar mai més, que és la de fotògraf artístic. En Vallcebre, com tots els artistes, és un exagerat, un cap-calent; aquells pobres infeliços es pensen que d'una llambregada arriben al capdavall de les coses; parlen amb aplom; estan segurs que amb una frase ho mapen tot. I és clar, aquesta gent són aquells mateixos que s'asseuen sempre damunt la cadira on hi ha un copalta, i quan volen riure's d'algú sempre resulta que han contat la seva facècia a un germà bessó de l'interessat. Però jo ja hi estic fet, a En Vallcebre, i, en el fons, és un bon subjecte que quan se'l coneix bé resulta inofensiu; fins de vegades us convida a pendre alguna cosa; a mi -és casualitat- m'ha convidat dos dies últims de mes, i que us convidin el dia que cobren és una cosa que fa alegria: us fa l'efecte que aquell dia tot se vessa.

En Vallcebre va dir-me, en aquell hostal: -No pots pensar-te si en són de recelosos, la gent d'Escloselles del Girat. Jo vaig venir-hi l'any passat a fotografiar un penyalot que s'assembla a En Maura, i t'asseguro que mai he conegut gent més evasiva i més partidària d'anar amb compte. És absolutament segur que se'n duen la palma entre aquella mena de gent que quan et miren sempre sembla que et mirin per una escletxa i que et fan gruar cada paraula com si l'haguessin de fer venir de l'altra part de món. Poc hi ha ningú que els passi la mà per la cara, en aquestes aficions, del pic d' Aneto al Canigó.

-Ei, mestre-, vaig dir-li jo, -no corris tant. Mira aquell hereu d'allà baix.- I vaig assenyalar-li el Mutis. -Vejam qui serà més expansiu, si ell, que no és pas d'aquí, o bé aquest altre pagès malcarat que seu al costat d'ell i he sentit a dir que és l'enterramorts, d'aquest poble. Anem a dir que fins ara no s'ha sentit la veu de l'un ni de l'altre. Vejam qui trencarà el glaç.

-Vols fer una juguesca?

-Calla, tabalot; no en faig mai de juguesques perquè si guanyes et fan passar amb raons i si perds et fan mala cara perquè no pagues. Calla i tingues paciència. Fem-nos cárrec que som dós pescadors de canya.

Continuava la nevada, que ja barrava decididament la porta. De sobte va començar d'espesseïr-se encara més. La blancor era exasperant. Un hom comprenia la tristesa ferèstega i exacerbada de l'udol dels llops. El blanc és molt bonic quan fa taquetes insignificants, com els ametllers florits i les papellonetes i totes aquelles coses que les noies que no saben de pintar pinten en els coixins. Però quan tot, tot, tot és blanc, i s'hi envícia, i cauen floquets i floquets, sense saber-se'n estar, el blanc és una cosa sinistre. Sentiu una commoció al ventrell com si us vinguessin ganes de plorar. En Vallcebre va començar de dar-se cops de punys als genolls: el fred l'atacava sempre per allà. Jo mateix comprenia que la meva cara devia fer aquell efecte de xuclada cap endins que causa el fred quan se us aferrissa. Va baixar l'hostaler, amb una cara de tres déus perquè ja no podrien venir els minyons que traginen coses de França per les bandes poc concorregudes, i que són els únics que li fan l'hivern una mica comportívol. Va mirar la finestra com si volgués anar a cops de puny amb algú de fora, i remugant una cosa tan curta com lletja, va tancar la porta d'una revolada. Aquella revolada va obrir la finestra que estava, sembla, sense fermar. Va entrar un remolí de borrallons i va empastifar tot el Mutis, que es va aixecar fent tentines, de borrallons que tenia als ulls, al nas, a les orelles, a per tot. Al capdavall, després d'un instant d'esverament, va fer un parell de ganyotes, de primer amb l'una galta i després amb l'altra i en acabat va anar al peu de l'escala a gratar-hi el vestit per a desenflocar-se'l.

L'enterramorts, que no havia rebut, perquè en aquell moment havia anat a cercar un braçat de llenya, el mirà amb una mirada que es resistia a dir si era plena de compassió o bé d'un divertiment secret. Però l'un o l'altre sentiment era poderós, perquè el fill genuí d'Escloselles del Girat, va determinar-se a insinuar amb un aire desprès, casual, un cop va haver arrufat el nas com demanant excusa:

-Neva, oi?

El Mutis el va mirar una mica. Després va callar. Després va mirar a la finestra com si li calgués assabentar-se'n. Després va acotar tristament el cap. Havia de contestar. S'havia de comprometre. Per últim, amb cara de bót, arrossegant les paraules, va respondre, de mala gana:

-A fora, sí.

EL CIM.

Acabaven els últims pins escampats de la muntanya. Venia un rost inclinat com una mala cosa, i després el cim. Vaig aturar-me a mirar el fondal. Espadat, amb sos penyals moradencs, que proveïts de capsirons homogenis i rasurats, de verdors inesperades al volt de negrors humides i d'encensos que pujaven i baixaven per tiranys invisibles, eren imposants com a divinitats egípcies; ell tenia el tirat d'un escenari propici a la inhumanitat. Allí sota aquells boixos hi havia hagut la cova on visqué un dolç inhumà, un sant home de Vich, que no conversava sinó amb els tudons, i que entre les flors preferia les flors de penyal, les que tenen més retirança amb els estels. No gaire lluny, dins una bauma, un anarquista barceloní dels més llegendaris, inhumà, cruel, hi havia assajat explosius.

El rost era ple de líquens i d'herbetes esgroguissades i de roca cendrosa. Insensible al panorama de blaus fonedissos, jo no pensava sinó en la imminència de la sorpresa que donaria al meu amic Vingut. Feia dos anys que no l'havia vist, ni sabia on havia anat a raure. El terrible ex-seminarista de pèl roig, de mirada frisosa, havia desaparegut, deien, amb aquella bonica modisteta, la Roseta, de cossiró vincladís, d'ulls profunds i dolços, de boca que hom imaginava fonedissa en el bes. Per un atzar, jo havia sabut que eren allí, al cim d'aquella muntanya, havent-se mal endegat, per a viure-hi, les runes d'una ermiteta. M'havia semblat quelcom d'humorístic l'anar a veure aquell tabalot, aquell tocaboires esperitat, però, tot pujant el rost, em venia una mena de tristesa. Fàcilment me n'hauria entornat. Em recordo que, per donar-me coratge i alegria, vaig cantussejar un parell de motius del _Till EulensPiegel_.

Vaig arribar-hi, a la fi. L'ex-ermiteta semblava, de part de fora, un munt de desferra. Així i tot, En Vingut havia conseguit fer-ne un cau de relatiu eixopluc, amb tristes despulles de suburbi ciutadà; peces abonyegades de zinc, llates, sacs i trossos de persiana. En Vingut llegia un llibre àcrata quan jo el vaig sobtar. Duia una barbassa feréstega i un vestit de vellut, qui sap lo malmenat: els seus peus eren nus. La Roseta anava amb un mocador al cap, sota el qual hom l'endevinava despentinada: asseguda a terra, jugava amb un gat. En Vingut no semblà molt fèrvid en la seva salutació: la Roseta estava més animada. En canvi, a la Roseta, de cop i volta, l'avergonyí que jo la veiés colrada, descotillada, xarxona, mentre que En Vingut tenia l'orgull, la posa del solitari irreconciliable.

En Vingut havia dit un renec una mica desconcertat, en veure'm.

-Ves a cercar aigua a la font- va dir En Vingut a la seva companya. Volia allunyar-la, era evident.

-Com ho has sabut que érem aquí dalt? No hi ha racés contra les xafarderies. Havíeu fet recerques?

Va demanar això com a enfurismat, però vaig compendre que la idea no li desplaïa.

-Ah, creu-me, no era una dèria, no, allò que dèiem de la llibertat dels cims... Aquí l'home es fa conscient, terriblement conscient. Jo podria ara donar les lleis perfectes a tota la humanitat. Això és, les lleis per a trabucar tota llei, per a esprémer enfora de l'esperit de l'home, tot atavisme de llei.

Vaig preguntar-li si la Roseta també n'era, de conscient.

-La'n faig. Parlem. Li llegeixo llibres. Després, en aquest cim, la Roseta ha perdut el fonament de l'esclavitud del seu sexe, que és el desig de plaure.

-I el fonament de l'esclavitud del nostre, de sexe?

-El treball? Està ben llest.

-Però heu arribat a poder viure sense cap mena de treball?

-Això vindrà. Jo i tothom. Després et diré de quina manera. Ara com ara, la Roseta ensenya a llegir, dos cops a la setmana, als vailets d'una masia, i allà li donen les coses més necessàries. Puc dir-t'ho en secret: estic escrivint un gran poema. El meu poema tirarà a terra el Sermó de la Muntanya. Es diu _Les malediccions del Cim_. L'escric en una forma mitgera entre el vers i la prosa. Serà una depuració del món, que farà feredat. Aboleixo les necessitats humanes, prescric l'assassinat del malalt, i el suicidi als quaranta anys. La gent viurà, senzillament, de la naturalesa i no hi haurà sinó vegetarians. Quan hagi acabat el meu poema, inventaré un llenguatge universal, a base de la imitació fonètica dels sons i les fresses dels elements naturals.