# La creació d'Eva i altres contes ## Part 5 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-creacio-d-eva-i-altres-contes-17219/index.md Fra Pedro, tot i estant qui-sap-lo lluny d'aquesta geia, no se n'escandalitzava pas de les coses del seu companyó: i aquesta era, tanmateix, una prova de la seva santedat. Fra Pedro era menut i magristó, de cara xuclada, d'ànima naturalment frenètica i colpida per les desolacions. Tenia una idea extraordinària, una mica encarcarada, de la dignitat i era, sense adonar-se'n, ferreny; però en el fons, si no hagués estat pels carismes que Nostre Senyor li havia atorgats, i la vigilant tutela del seu àngel de la guarda, res no hauria estat més fàcil, humanament parlant, que amagar-li l'ou. De vegades en Pedreny s'encallava i es posava a bramar, amb una inconsolable melangia. Endebades l'estirava Fra Pedro pel ronsal, però Fra Pere tenia un estil de fer-li pessigolles a l'orella amb un brot de romaní, que de seguida conjurava l'encís de la indolència sentimental. De vegades Fra Pedro, en nits d'hivern, trucava sense èxit portes egoistes: pero hi anava Fra Pere, i, aclofant-se, passava la mà per la gatera i aconseguia almoina. Quan s'esqueia que trobaven un carreter, engegant tota una rastellera de paraules flastomadores o impúdiques perquè el carro se li havia enfonsat en el toll, Fra Pedro, arrufant el nas, condemnava la seva rancúnia, i Fra Pere, amb simplicitat, ajudava el carreter, perquè sabia que donar consells a un enfureït és com voler apagar un foc amb una garba de gatoses seques; i, tanmateix, el carreter, després d'haver-se-les amb fra Pedro, es girava tot avergonyit del cantó de Fra Pere, i, de vegades, deia encara alguna paraula lletja, però ja amb un esperit de compunció. Una vegada els dos frares arribaren a una vila, i era de nit, i no veieren llum sinó en una casa. Aquella casa pertanyia a un pastisser; i com que era dissabte i en aquella vila la gent tenia molt de gust per llaminadures i llepolies, el pastisser encara treballava a alta hora; i era un home franc i generós, així com era amatent; així és que rebé els dos frares amb cara espandida i gaudiosa. Ell mateix va portar en Pedreny a l'estable, i va comandar a la seva filla que endegués dos llits per als dos vianants. I, en acabat, de retorn a la botiga, els mostrà sos atuells, i els explicà les menes de les seves confeccions. Hi havia per allí un coci, que poc abans havia eixit del foc, i els frares demanaren al pastisser quina cosa era aquella tan polida que hi havia dins l'estre. -Pasta de caramel,- va dir-los el pastisser, -que és una cosa, com deuen saber Vostres Reverències, que els àngels hi canten.- Aquesta metafòrica suggestió induí a Fra Pedro a ficar el dit dins el coci. Però immediatament el retirà amb una ganyota i un crit esgarrifós i començà de fer ràpides giravoltes. S'havia cremat el dit. El pastisser cuità a aplicarli una tireta de patata, però l'acuïtat de la dolor experimentada per Fra Pedro ja no va deixar-li de petge la imaginació, fins i tot quan arribà a moderar-se'n el funest adoloriment. Fra Pere assistí sol·lícit al conhort de son companyó, i romangueren encara els dos frares amb el pastisser una bella estona, perquè fins i tot els havien amanit un soparet gustós. En acabat del sopar, Fra Pere adreçà l'esguard al coci de la pasta. El grau de consistència palesava el refredament esdevingut. Ficà doncs, el dit en el coci, i en atansar-se'l als llavis, un somriure suau, benigníssim, brollà en son posat. Féu una petita reverència de silenciós homenatge al pastisser, per darrera de Fra Pedro; i aviat, mostrada que els fou la cambra, els dos vianants anaven a colgar-se. Però abans d'ajeure's, els frares, per dins, es feren cadascú la seva consideració: -Si això és tan abrusador,- pensà Fra Pedro, -com serà l'infern! -Si això és tan dolç,- pensà Fra Pere, -com serà el cel!- I, perseverant cadascú en aquest pensament, tots dos foren sants, i anaren allà on avui en dia es peixen de lliris, més amunt dels estels. EL VIATGE INGRÀVID. El gran Pepaito -tothom coneix aquest amic inefable que és una mena de picarol amb una mica de Sòcrates a dins- té un parent a una llunyana ciutat de Catalunya. Aquest parent és un home anguniós i temorenc: l'estira-cordetes de si mateix. Un dia es determinà de baixar a la ciutat de Barcelona, per la qual cosa hagué de sortir de casa seva a les sis del matí. Dinà malament, de menges que ell mateix es duia, cap allà a les dotze; i, avorrit del vagó, cap allà a les tres, ja començava de tornar a sentir aquell corcó de la gana. Un senyor grassó que hi havia al seu davant, potser reparant-li la mirada vaga, li digué: -Vol que berenem plegats? - El parent d'En Pepaito va fer el cor fort. -No et donis- va pensar. -Arribem a Barcelona a les set, i per unes quantes hores, no val la pena de fer el golafre. -Gràcies,- li va dir. -Pateixo de l'estómac.- El senyor grassó es va inclinar. I vinga treure coses extraordinàries d'una sàvia maleta de queviures que portava. Carns vives, degotants; embutits, de finíssims mosaics; rosses truites pirenenques. Mastegava, xuclava, xerricava i engolia, el senyor grassó; i, mentrestant, el parent d'En Pepaito, recargolant-se per dins, intentava debades abstraure's davant el paisatge, fer-se una ànima idíl·lica. Però la fam li feia mal de cap i li encenia la cara: l'ensopia la cremor de la llum. A la fi, el parent d'En Pepaito va arribar a un determini: a l'estació de *** hi ha restaurant, i allí es compraria pa amb truita, pa amb carn rostida o pa amb botifarra o potser de totes tres menes. Naturalment, s'ho aniria a menjar a un altre vagó. La sort l'afavoria. El senyor grassó, immensament saturat, lluent, inflat amb beatitud de vins i de viandes, s'havia posat a dormir. I roncava, omplint el vagó de son brogit olímpic. -La qüestió- va dir-se el parent d'En Pepaito -és que dormi una hora i mitja, que és el que es triga d'arribar a ***. El resseguia adés i ara afanyós; el sotjava amb l'ànsia d'un detectiu; l'esglaiava un moviment maquinal dels que es fan en el son. De tant en tant es treia el rellotge. Mirava, per la finestreta, com encara lluïa una claror viva en els reguerots. Es desesperava. Fins ell, però, amb la debilitat, s'anà ensopint -aquell aclucar-se d'ulls que no treu l'angúnia-; però un ronc més desaforat de son veí li féu l'efecte d'un daler antropofàgic, d'un gran badament de barres per engolir-se'l a ell i tot. Finalment, arribaren les cinc. El parent d'En Pepaito baixà a l'estació amb precaucions cauteloses. Per passar damunt una cama estesa de banda a banda del vagó hagué de fer prodigis d'equilibri. I, naturalment, en arribar al restaurant ja tothom l'havia precedit. S'hagué d'esperar cinc minuts, fora de test. Quan anava a demanar, una veu sonora exclamà darrera d'ell: -Dues _gracioses!_ Era el senyor grassó. -Que ha baixat a pendre un te? No se'n fiï pas d'aquests tes d'estació. Són herbotes. -Sí, sí, té raó,- exclamà el parent d'En Pepaito amb una ira reconcentrada. I no tingué més remei que tornar-se'n al vagó, a son lloc. El senyor grassó es begué les dues gaseoses amb voluptuositat; i retornà a l'aire clar, amb mil sacsejaments repentins de son bust, cada petita bombolla de llur fràgil escuma. -A les set, pensava el parent d'En Pepaito, serem a Barcelona. Però al cap de molta estona, quan les ombres endolcidores ja queien damunt la terra i els pollancs eren d'un argentat fonedís, en ple camp, hagué d'aturar-se el tren. L'anterior havia descarrilat. Era joc de poques taules, però, la neteja de la via. Ja un seguit d'obrers hi treballava. S'hi escolaren cosa de tres hores. El parent d'En Pepaito les passà ajegut sota un marge, entre les herbes, envaït de la natura. La seva desesperació s'havia fet tranquil·la. Mirava les estrelles, inanimat com una soca, endurit per son dolor, oblidat de les exigències seculars de la raça. No tenia família, no tenia pàtria. El parent d'En Pepaito semblava un bòlid, alguna cosa inusitada, immòbilment atònita. Quan el tren es posà novament en camí, el parent d'En Pepaito trobà el vagó tot ple de papers llardosos, molles, peles i altres desferres de l'orgia del senyor grassó. Però el senyor grassó, aquesta vegada, no dormia. Estava una mica alegre. Va tocar amb el dit el melic del parent d'En Pepaito. Es va permetre acudits de mal gust davant aquell home quasi immaterial. Abans d'arribar a Barcelona -Déu meu, que tard arribaria!- encara s'esqueia una estació amb cantina. El malanat viatger determinà de comprar-hi qualsevol cosa atacable. Cargols i tot, hauria menjat, que era una cosa que ja de petit l'esgarrifava de pensar- hi, com si sentís llimar una llima. A un quart de deu arribaren a la cantina on una vella adormida, després de moltes clamors, li oferí -i ell prengué!- una taronja. El parent d'En Pepaito no havia escrit a En Pepaito que anava a Barcelona. -Així, si no em fa bona cara me n'aniré a la fonda- pensava. Però ja en aquell punt de son viatge, ai, s'ajuntava a la malaurança de la fam la de dubtar quina fóra la millor conducta a seguir. -Potser que no vagis a casa En Pepaito. Ja serà molt tard, i si hi vas a aquestes hores et farà mala cara. Però si vaig a la fonda es ressentirà i és capaç de dir-me demà que sóc un descastat. No sé què fer. L'arribar a aquestes hores és un matament. Ja no puc estar a veure venir en això de la mala cara; perquè anant a casa d'ell a aquestes hores, ja es veu que és per a quedar-m'hi. I el que és si no hi vaig, de la mala cara no me'n lliuro, perquè també me la farà, com Ramon que em dic. Encara que per dins no me la fes, i estés content que jo no hagués anat a casa seva, me la faria per fora, per quedar bé davant meu. Però calla. Se m'acut una cosa. Si arribo a la seva escala només que sigui a les deu menys un minut, deixaré un cap de paper a la portera dient que he arribat i que poso a _l'Hotel d'Oceania_. Aleshores, si decàs, ja em vindrà a cercar a l'Hotel. I que faci la cara que vulgui, que jo ja no en tindré cap culpa. Sí, fet i fet, això és el camí més enraonat. Déu meu, Déu meu! Si arribo al portal de casa seva serà més tard de les deu menys un minut; n'hi ha per tirar el barret al foc.- En baixar a la bruta i fortament il·luminada estació de Barcelona, va apretar a córrer, a córrer com una criatura. Eren les deu menys nou. Pels carrers, la gent que havia sopat, plàcida, li deien dolços penjaments, feien escarafalls plens de voluptat digestiva. En començar el carrer on viu en Pepaito, ja tancaven les portes. La d'En Pepaito ja era tancada! Però, cosa espaventable, al balcó hi havia En Pepaito en mànegues de camisa fumant un cigar, dibuixant amb son fum la joguinosa aurèola d'una felicitat conjugal i paternal. -Ai, és En Ramon! -Ramon! -exclamaren els altres individus de la família d'En Pepaito. -Ja baixem. -No, no cal! -I ara, Ramon!- I, mentrestant, ja baixaven. L'arribada d'En Ramon fou un èxit. Li prengueren el sac de mà, el besaren, l'abraçaren, el dipositaren en una cadira de braços, i li digueren què volia menjar. (-Això- va pensar En Ramon -en aquesta hora, ho diuen per compliment-). -No, no, no vull res. A *** he menjat magníficament, massa. Encara estic tot empatxat. -Quina llàstima que hagis vingut en aquestes hores, i sense avisar! (-Aquí es veu- va pensar En Ramon -que no es volen comprometre). -Però vaja, alguna cosa has de pendre. Noies, conjumineu-li una sopa. I sempre hi deurà haver formatge. -No, no, us dic que em fóra impossible empassar-me un sol mos. -I ara! Apa, noia, fes-li una sopa d'ou. -No, dic que no! -Una sopa d'ou, i calla.- I En Ramon, esverat, no gosant creure la seva fortuna, somrient una mica per sota el nas, però encara tement que tot allò no els passés de la boca, va dir: -Bé, però l'ou, si decàs, petit.- LA GUERRA. Hi havia en un llogarret un pobre minyó, mancat de la cosa més preciosa que ha estat donada als homes, això és, el seny. Com que de seny no en tenia gens, gens, no feia mal a ningú. Vivia tot sol en una pobra cabana, collia herbes, sabia oracions singulars, i triava pedres. Era dòcil i senzill, i sempre queia en els paranys que li amanien els cruels graciosos del llogarret. Però àdhuc sentint el mal que de vegades n'hi esdevenia, no es formava una idea de què cosa fos la crueldat. Qui mal no fa, mal no pensa. Una vegada qui sap qui començà de dir que s'encenia una guerra. Algú del poble que era més aciençat fins en contava el motiu. Les dones ja sabien de llurs àvies que de tant en tant els homes se n'han d'anar a terres llunyanes on poden morir, o d'on poden tornar amb vestits llampants guarnits de betes i medalles. I assegudes en rodones davant les cases, tenien plaer a fantasiejar sobre allò que mai havien vist i mai sabrien ben bé què cosa podia ésser. Quan el minyó que no tenia seny passava davant elles, per atzar, elles, amb una bona rialla fresca de dones endreçades, treballadores i xafarderes, li deien: -Que aniràs a la guerra, tanmateix? Ell somreia: -Això, pensava, deu ésser una banda on elles berenen. * * * Tanmateix, el pobre minyó fou tramès a la guerra. El llogarret havia de donar tres soldats, i tothom trobà que ningú millor per anar a les batalles del rei, que el pobre vailet. Qui no té seny no té por. I després ell no seria pas una pèrdua per a ningú. Mig per comoditat, mig per facècia, el trameteren a ciutat. Aleshores la vida del pobre minyó fou com una mena de rondalla. Li passaren les aventures més extraordinàries. Li posaren un vestit clar i brut, a ratlletes petites; l'encabiren al tren, li parlaren en castellà; arribà a un món de cases compactes i plenes de foradets; considerà els tramvies; i quan caminava, en lloc d'anar sol i somiós com abans, ell no venia a ésser sinó el començament d'un rengle. I l'atordiren tantes coses -la llum blanca que els homes de ciutat tenen de nits, i dones enfaristolades, i la mar i els vaixells, i la gent que mai para, i els xiulets i trontolls d'éssers inconeguts.- I un dia el feren entrar en un vaixell, revolt amb tots els homes d'una pila de rengles. I aquests homes estaven alegres, i cantaven cançons damunt la nau que brandava. La mar també ho semblava, d'alegre, i un bell argent lluïa damunt ses aigües tranquil·les. Un sol magnífic estabellava les fustes i els caps. Després de dies arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren més grans, i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi havia homes negres, i ocells blaus i roses. El cel era més blau, i els balcons es curullaven de dones que saludaven amb els mocadors. La gent cridava. El mot de guerra no el deixaven anar mai, i tothom estava content. Fins que un dia van anar-hi de bo de bo, a la guerra. Caminaren força per selves meravelloses. Als àpats, gairebé no menjaven. El dormir era escàs, i els peus sagnaven, perquè les soles del calçat -venut per grans proveïdors milionaris- eren de cartró, esmicoladisses. Però els rius eren bells, sota les immenses cabelleres de les plantes arrapissadores que penjaven dels arbres. I la lluna s'alçava superba i plena damunt la nit plena de fantàstiques lluïssors. I heu's aquí que una vegada se sentí sobtadament renou de cavalls en el fresc silenci nocturn. -Vénen!- cridà tothom al campament. -Són els altres! Tothom a punt!- Hi havia un cert desordre, perquè el brogit havia estat impensat. El bon minyó es posà al seu rengle, com manaven. Tenia, baldament fos ben tranquil·la, una certa curiositat. Allargava el coll tot el que podia. Unes testes sobreeixiren del nivell de les lianes espesses, apuntant llurs fusells. Fou un sol instant. Però abans de la descàrrega es pogué sentir encara la veu del bon minyó, que deia: -Ei, que aquí davant hi ha gent!- LA CASA _CHIC_ Quan la Ventureta, una minyona cepada, lletja, escarràs, renegaire com un oriol, meravellosa cuinera i filla ardida d'un dels indrets de Catalunya on encara hi ha federals -no em recordo si l'Empordà o el Camp de Tarragona- va rompre amb les cinc senyoretes Miseracs, en plena torreta de Canet, on la família Miseracs estiuejava, ja va compendre que no era probable que l'agència barcelonina li ensopegués una casa ideal per a servir; l'estiu és una mala tongada; mestresses i minyones han d'arreplegar la primera insegura _proporció_ que els ve a tomb, i esperar les pluges de la Mercè. Amb prou meravella seva, els de l'agència -dos joves lluents, sense rasurar, sense americana, sense colls, sense punys, i ventant-se, per més sarcasme, amb uns ventalls anunciadors d'una camiseria elegant- li digueren que li sabien una casa on estaria a tot plaer, una casa que era una veritable joia: un piset del carrer de Clarís, amb un marit i muller joves a servir, quatre adroguers a tocar, bon sou, roba rentada i planxada fora de casa i innombrables pianos de maneta amb les últimes novetats. La Ventureta se n'hi va anar, segura que tindria la pega de trobar el lloc ocupat. Res d'això. Sortí a obrir la senyora mateixa. Una senyora jove, rossa, d'un cosset prim, vincladís, amb una immaculada bata blanca i un gran davantal blanc. Parlava amb un accent estranger: era, de fet, franceseta. La senyora, en lloc de sotmetre la minyona a un llarg interrogatori sobre les seves apteses, va dir-li molt poques coses, molt tècniques i molt precises. Es van entendre, i la senyora mostrà a la Ventureta la casa, i, finalment, la cambra que li correspondria. La Ventureta es quedà tota astorada en veure que tindria un llitet de Viena, blanc i amb un somier, unes cortinetes blanques, un lavabo _gran_ i una BANYERA. Vella i de llauna, comprada, segurament, venturera; però, al capdavall, estre fantàstic, opulent i... per què no dir-ho?, impúdic. La Ventureta, ella que prorrompia a cada dos minuts en un renec, es va tornar tota vermella. La Ventureta s'instal·là aquell dia mateix. Buidà a la banyera una part del contingut del seu bagul; cantà a mitja veu -ja se sap, el primer dia és només que a mitja veu- una cobleta de la Meller; es va treure la cotilla, es va posar un vestidet de teixit, i començà l'endegament i neteja de la casa. Al cap d'una hora, vingué una cosidora tota gentil -tot eren requisits en aquella casa- i, sota la inspecció de la senyora, prengué les mesures de la Ventureta per dos vestits negres, en els quals la senyora exigí certs detalls plens de coqueteria. Després la senyora proposà a la Ventureta de dur una còfia blanca per estar a la casa, i CAPELL per sortir! Vingué el senyor, a sopar. Era català, però havia estat molt de temps a l'estranger, i professava idees socialistes. Així com abans la senyora, creient-la susceptible d'algun esperit mundà i algun temperament higiènic, havia astorat a la Ventureta, el senyor l'astorà per les consideracions incomprensibles que li tingué. De vegades, quan ella li feia un servei, li deia _gràcies_. Li demanà si sabia llegir i escriure, i un poc de comptabilitat, i com que ella va dir que sí, declarà que li donaria alguns llibres fàcils, per llegir en hores vagatives; i, incidentalment, li féu saber que a partir del dia següent tindria cada dia una hora i mitja lliures, per passejar-se, veure els seus parents, i seguir, si li plaïa, algun curset d'instrucció popular. L'endemà al matí, la Ventureta es llevà tota ullerosa, amb el color trencat. No havia pogut dormir en tota la nit. No havia fet sinó recargolar interjeccions. Estava ofegada, oprimida. L'empipaven aquell marit i muller tan _bufons_, aquella caseta polida, haver-se de posar guants blancs per servir a taula, haver de fer goig, trobar-se atesa, poder passejar. Comprenia que aquella casa era una llaminedura trencadissa, on no podria eixordar al celobert, ni fer tabola amb l'escombriaire, ni rebre les confidències de la senyora, perquè les senyores es confien amb les criades quan encara no s'han pentinat, i aquella senyora es devia pentinar abans d'obrir els ulls. I en lloc de tots aquells esplais li encolomaven _destrucció_ i postures i flocs. A les vuit en punt, hora en la qual l'agència obria les seves portes, la Ventureta va entrar-hi primera que totes, dient, per començar, un petit rosari d'abruptes energies. -Què li passa?- féu un dels dos joves, ja lluent, i tot traient- se una sabata. -Que ja està presa la col·locació? -Ai, bona nina! Ja se la poden confitar. L'ase em fum si torno a posar-hi els peus, en aquella claveguera! -I ara, pubilla! Què em conta? Vejam, vejam, què ha passat, que ve amb aquesta embranzida? -Res, que ja em pot cercar un altre jaç; primer aniré a l'hospital, que tomar a raure amb aquella gent. -Però, quin mal tenen? Desboti, dona! -Ves!- digué la Ventureta furiosa, bracejant com un molí, -que és una estafada que no té perdó de Déu això de fer anar una noia que, mal m'està el dir-ho, però és complidora, i porta l'esterreig i la cuina com un tirabuquet, a una casa _on es veu que mai no han tingut servei!_ LA CADIRETA. El cafè on ens trobem cada nit, de dotze a dos quarts d'una, és un cafè que d'aquí un any ja no existirà. Un banc japonès està en tractes, per a comprar tota la casa, amb l'amic Vaquerisses, puntal de la U. M. N., que més d'una vegada ha llogat els serveis del pinxo més íntim de la Cisqueta, una noia de L'Ametlla que, a base de ballar en una barracota del Paral·lel, ha abrandat una passió en el cor xaruc de D. Fermín de Zeballos y la Escalada, magistrat ponent en el plet que al volt de la dita casa mantenen D. Joan Riera i Causachs, d'una banda, i Jaume, Mateu i Serafí Causachs i Riera, de l'altra. A més, hi ha uns interessos d'uns menors, parcialment, garantits amb una hipoteca: però majors precisions ens durien massa lluny, i, sobretot, que ja ho sap tot Barcelona. El fet és que el nostre cafè és un dels més quilotats, dels més patèticament Segon Imperi que hom pugui trobar a Barcelona. Nosaltres hem triat l'hora susdita per anar-hi, perquè aleshores està tot desert. Els secretaris municipals de pas en aquesta ciutat, i els matrimonis botiguers en ella domiciliats, se'n van a les deu perquè a l'endemà han de fer matines. Els de la penya taurina pleguen a les onze; quatre o cinc estudiants ho allarguen tot el que poden, perquè llurs despeses són inconfortables, però quan s'acosten les dotze ja es comencen de fer fonedissos. Quan fa una mitja hora que nosaltres hi som, comencen de venir algunes parelles del teatre: uns casats de poc, un senyor d'edat, que arrossega la cama, amb una donota, uns altres casats que es tracten amb molta de gentilesa, però que no es diuen gaires coses: és que no han tingut fills. També ve alguna mare amb tres noies: es veu que això de sortir a la nit li representa un sacrifici, però què s'hi farà si a l'abonament benèfic d'aquell dia hi va tota la colònia de Serdanyola! Aquella nit, vam parlar del bolxevisme. Vam discutir si serà mai possible en un país mediterrani -amb turons, valls independents, terra tota repartida, ànima llargament romanitzada, culte espiritual dels termenals, sensació nadiua del bon endreç que representa un límit. Vam discutir si en el bolxevisme moscovita l'element bàrbar és la ideologia o la raça. Hi ha a la tertúlia un ateu i membre del Sometent que és l'adversari més aferrissat del bolxevisme. Ens va dir que el moviment formidable de tota la vera opinió europea contra la nova malura eslava -o potser semítica?- és un instint sa de la humanitat. -Hmm- fa, gairebé no sentit, un dels més silenciosos tertulians. És un home de certa edat que no parla gaire, que escolta molt bé. Per la seva manera d'escoltar en cada cas, per la sola posició dels seus ulls, hom sembla que vegi com agafa el dissertant, amistosament, pel braç, o bé, curtament i definitivament, per l'orella. L'ateu i somatenista s'enfurisma. Què vol dir aquell murmuri negatiu? Pot dubtar ningú de la llum del dia? El virtuós del silenci es posa a parlar. És un home polit i tranquil. No havíem sabut mai les seves opinions fonamentals: sempre havia tingut la coqueteria de prear l'enginy de cada qual, deixant de banda el caràcter de la tesi. Però ara resulta que es deixa anar una mica.