# La creació d'Eva i altres contes ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/la-creacio-d-eva-i-altres-contes-17219/index.md Una vegada hi havia un convent de gran santedat. Els frares hi duien vida austeríssima. Molta de gent devota hi anava de tota la rodalia, i àdhuc de terres llunyanes, amb delmes, primícies, presentalles i almoines. Una petita colla de caps calents de la contrada, amants d'una certa simplificació que els permetés de viure sense treballar, acordaren beneficiar-se d'aquella bella anomenada del convent, i no van trigar a descobrir una cova, al fons d'una vall, que reunia les condicions d'esbarjosa, ombrívola i impressionant, per la qual cosa hom podia utilitzar-la com a recer de lladres. I organitzaren una mena de cos de burots, que cobrava el seu tant per cent de tots els béns materials que hom duia fervorosament a la casa de Déu. Aquests lladres, més aviat sapastres i galifardeus que no pas homeiers i heretges, tractaven els romeus amb cortesia, i no els atrotinaven mica sinó en cas d'insòlita i incivil resistència. Ben pescuts, els lladres, irradiant aquella satisfacció natural que fa traspuar el gaudi d'una renda segura, van anar tirant admirablement qui-sap-lo temps. Però en aquest món no hi ha cosa segura, i cada ofici té el seu risc. La cova on mataven el temps jugant a cartes, era, així com he dit, al fons d'una vall; i va arribar a escaure's, una tardor, que plogués vehementíssimament per espai d'uns quants dies. L'aiguat féu un terrible mullader, i la cova en fou inundada. Altrament, els xaragalls que, precipitant-se per tot arreu, desfeien els camins, els impediren de proveir-se de queviures. S'adreçaren, doncs, els lladres amb aquella naturalitat abusiva dels cors primitius, al convent, que era l'estatge més pròxim i l'únic que per la seva capacitat podia donar acolliment a tota la trepa, i no cal dir que els frares humilíssims no els el negaren. Feren, fins i tot, el millor que pogueren per a obsequiar aquells desvalguts; i els minyonassos cepats de la cova, tot just s'hagueren recargolat els parracs del vestit per a escorre'n l'aigua, començaren de saquejar el rebost i el celler, rient-se de la pluja que gorgolava a les canals i dels núvols que seguien dant-la per amor de Déu. L'hospitalitat, però, hagué d'ésser de més durada del que hom preveia. Plovia viciosament, sense conhort; les terres es convertien en bassals rogencs. La terrible humitat obrava com un aperitiu per als estómacs dels pobres desnonats de la cova, i ells, amb estupendes embranzides, arrabassaven i engolien tota llei de menges i de vins; en allò hi trobaven un cert conhort, i l'oblit momentani de llur trista situació de reclosos per força. Però, al capdavall, el reboster del convent no tingué altre remei que anar a trobar el Prior i parlar-li del perill que comportava per a la subsistènçia de tots plegats aquell sanfoniment pertinaç dels hostes; el convent, incomunicat, no podria resistir per gaire més estona aquella violenta allau de golafreria; aviat la santa casa, que sempre fou estalviadora, estaria més buida i freturosa que un badall de gentilhome espanyol. El prior va compendre que era arribada l'hora d'un gran determini. Féu, dones, venir els lladres a la seva presència; i va dir-los, amb cristiana sinceritat, el com i el què d'una situació tan aflictiva, però els lladres no entenien pas certes elegants frases llatines amb les quals el docte prior al·ludia a l'inajornable problema, ni els eufemismes graciosos amb els quals procurava de palesar una resolució enèrgica, baldament cortés en l'expressió. Fins i tot, un dels lladres començà de mostrar en el rostre els efectes incipients d'un son benigne. El prior, aleshores, es revestí d'empenta gràfica i popular, i dant un tust vigorós a la seva taula, va proferir aquesta sentència: -Si això dura gaire, acabarem morint-nos de fam tots plegats! Amb això, germans, no hi ha més cera que la que crema: o tots frares o tots lladres!- * * * Això us vinc a dir jo, admirades amigues. Als concerts hi anem alguns a sentir música i d'altres hi van a festejar. Ambdues coses són finíssimes moixaines de l'esperit. Però en el concert vinent, al qual assistirem de bell nou -vosaltres amb els vostres capets volubles, i ulls que alternativament intimiden els jovençans i els prometen delícies, i boquetes atrafegades, i jo amb la meva maturitat melangiosa i encara indefensa-, o bé vosaltres escoltareu la música, o bé jo, a la meva edat, i amb algun cabell blanc (prematur), no tindré més remei que festejar. L'ARTISTA D'UN SOL CUADRO. N'Antoni Bauzà és un honrat betes-i-fils de la Ciutat de Mallorques. Van a la seva botiga velletes tot passant el rosari, i artistes exalçant el desenfrè de l'art. Els artistes hi van perquè N'Antoni Bauzà, a més a més de betes-i-fils, és pintor. Un betes-i-fils que sigui pintor amb tots els ets i uts, és una cosa que no es veu cada dia. I és innegable que N'Antoni Bauzà és un pintor característic. Duu els cabells tan follívols com pugui portar-los un betes-i-fils, discuteix amb els seus confrares, va als dinars dels pintors, es posa la mà davant dels ulls per a limitar el paisatge, i en descriure un cap al tard a la costa brava, diu que a les penyes els morats van matant els roigs. Em demanareu quina és la tasca pictòrica de N'Antoni Bauzà. Ja veureu, no podem ser-li exigents; En Bauzà, es passa els dies _feiners_ a la botiga, i algun diumenge ha de sortir amb la dona. Per treballar li queda només dues o tres festes cada mes. De manera que N'Antoni Bauzà no podrà ésser mai un Rubens per la quantitat. La seva tasca serà més petita; però com a més lenta, més filtrada. N'Antoni Bauzà, en rigor, no s'ha embrancat sinó en un sol assumpte, no ha pintat -més ben dit, no pinta- sinó un sol cuadro. El tema és senzill i grandiós: Un camp de blat. Com li vingué, fa anys, a N'Antoni Bauzà, la idea de pintar un camp de blat? Molt senzill: la seva dona li portà, en dot, una caseta dels voltants de Manacor, i a la vora de la caseta hi ha un camp de blat. El blat se li va anar ficant ànima endins. Amb la mateixa lentitud que N'Antoni Bauzà abastava un rodet o un cabdell de cinta de color de malva, la seva ànima copsava l'emoció artística, la visió. N'Antoni Bauzà no era pas d'aquells que patapam, miren una model que badalla, se la imaginen una sirena o una abadessa, s'engresquen, empastifen una tela i la signen. Entre el blat i ell el diàleg va ésser lent. Van trigar a tenir completa consciència l'un de l'altre. A l'últim N'Antoni Bauzà va dir-se: -_Hombre_, a jo me pareix que el pintaré, an aquest blat. - D'aleshores ençà que cada mes pren dues o tres festes el tren cap a Manacor, es posa davant del camp, i pinta. Pinta amb beatitud. El pintar és un sacerdoci, i aquest sacerdoci, exercit els dies de festa, encara té major solemnitat. Entre pinzellada i pinzellada, N'Antoni Bauzà somia, somia, i de vegades dorm. És que la seva mateixa solemnitat l'ha corprès. De vegades algun d'aquests esperits malaltissos posseïts per l'angúnia moderna, li diu: -Però i vostè, don Antoni, ja fa una mala fi de temps que té davant ets ulls sa mateixa tela. Frissau, homo, frissau! - N'Antoni Bauzà eleva un sospir: -Ah,- diu. -jo vos promet que si fos _libre...!_ Si no fossin ses troques i es plissar _volantes!_ Sap que n'hi passaria de gust cara a cara amb sa naturalesa per tot es temps que convendria! Però fiet, es negoci no té entranyes. No puc anar an es camp sinó una festa per altra. I llavô, sabeu què passa? Mai no trob es camp de blat així com l'havia deixat sa darrera vegada. No pot pensar com el me desfiguren! Ara el llauren, ara el sembren, ara és verd, ara és ros, ara el seguen, ara fan garberes. Me crega que em fan perdre ses oracions. Bon Jesús! per més que vagi an es camp faré poques feines mentres no el me deixin reposar! - EL SECRET. Era una ciutat quieta i casolana, d'aquelles on creix pels carrers l'herba invisible del desenfeinament, on les finestres enreixades, que semblen desertes, són veritables observatoris per a ús de les dones (la tafaneria de les quals és exasperada per l'escassedat i poquedat de les coses que passen). Una companyia teatral de vers hi va per la primavera; una companyia de sarsuela hi va a la tardor. S'hi casen exactament setanta cinc parelles a l'any; l'any passat semblava que se'n casarien setanta sis, però a darrera hora el nuvi va desaparèixer. Aquesta ciutat té, no cal dir-ho, el seu poeta. És un poeta místic, que es diu Quimet. Semblava, per la seva cara dolça, la pau de la seva infantesa, la seva habitual submissió als desigs materns -que eren de tenir un fill sacerdot,- i fins per la casualitat que, exigint-li una sèrie de dols seguits, l'habituà a vestir de negre, que En Quimet seria destinat a il·lustrar l'estament levític. A més, l'especialització d'En Quimet en la poesia mística, semblava segellar-ho. Però En Quimet deixà passar els anys sense entrar al Seminari perquè estava tot malicós. -Aquest noi no se'm refà- deia la seva mare adolorida. Pàl·lid, endolat i talment atuït per la seva pròpia inspiració, En Quimet vivia una mitja vida, estava sempre clocpiu, i tot just el deixava un cadarn, l'afligia un sis o un as als budells. A l'edat de vint-i-un anys, En Quimet va dar un tomb. Tot i continuant en la més dolça ingenuïtat, en les més innocents alternatives d'esblaimament i de rubor quan sentia la veu d'altri, En Quimet començà de sentir l'atracció de la dona. A la ciutat hi havia un Centre de Defensa Social, fundat feia sis anys, i aquest Centre, sobtadament, es proposà de donar fe de vida i demostrar que havia vingut a omplir un buit. El C. de D. S., amb el concurs de la filla d'un matalasser que cantava la _Bohème_, un violinista aficionat, fill d'un xocolater, que tocava un _Impromptu_ sobre motius de _La Traviata_, un actuari castellà que feia discursos sobre les glòries espanyoles, i En Quimet, inaugurà unes sessions literario-musicals. A la primera sessió, En Quimet, tot llegint un romancet planyívol, s'adonà de dues noies inconegudes, que eren, sens dubte, les filles del notari nou. Immediatament deixà de banda l'una d'aquestes noies, perquè tenia un posat de burleta i comprometedora, i, en canvi, es fixà en l'altra, que era dolça i amorosa. Però la noia dolça i amorosa no li retornà l'esguard. En Quimet es va sentir deprimit. Procurà, altres dies, de veure la noia dolça; i, efectivament, la trobà, l'un dia a sentir la música de regiment, l'altre dia en el passeig de vora el riu, l'altre dia anant a veure la bella casulla que regalaven a un nou canonge, fill d'aquella ciutat, els seus paisans. Cada dia se n'anà enamorant més i més En Quimet. Cada dia descobria en la silueta grassona un nou encís, i cada dia passava un nou turment. Perquè els ulls d'ella no estaven per ell. Això no vol pas dir que mai, mai li adrecés la mirada. Ella el veia; però, fins i tot en la conversa, -perquè no trigaren a ésser presentats,- el veia de passada, com a una cosa sense interès, sense que sos ulls s'hi detinguessin, ni hi retornessin de tant en tant, ni parlessin cap llenguatge. A la segona sessió del Centre de Defensa Social hi assistí -després es va saber que ho havia fet amb impúdiques mires escarnidores- un oncle d'En Quimet vingut de ciutat: aquest oncle era un veritable plaga. Duia un capell verd, a desgrat de sos cabells que, més que grisejar, groguejaven; duia una armilla fantasia; tenia el tic de tòrcer el nas cap a la dreta, fent una mena de petit renill; li guarnien les mans anells amb pedres falses; i portava un cigar-ventall, un paraigües-bastó, i una llapidera anunciadora d'unes aigües minerals. Aquest subjecte, en ésser al C. de D. S., va fixar-se també en la noia dolça i amorosa, i digué en veu baixa a En Quim: -Amb aquesta flàvia hi jugaria a fet!- Son nebot el mirà amb indignació, però la seva indignació, no va pas trigar a canviar de causa, i a barrejar-se amb l'astorament, quan veié que la noia dolça i amorosa adreçava constantment l'esguard als ulls mustigats i al bigoti tenyit de son oncle, i es proposava d'atraure'l, i de conversar-hi, i, successivament, d'enternir-lo amb petits reptes i enlleminir-lo amb innegables manyagueries. En Quimet, encara que amb molta de cautela, començà de fer esbrinaments sobre si la filla petita del notari era coqueta. Tothom li va dir que de cap de les maneres. Els hereuets més florits, els joves tinents, algun foraster elegant, _no havien pogut aconseguir que ella els mirés amb alguna atenció sostinguda_. En Quimet respirà una mica, però encara li semblà més monstruosa la conducta d'aquella noia amb el seu oncle. A la fi, va dedicar-se a escriure una lletra al seu oncle -que se n'havia tornat a Barcelona- demanant-li, després de molta de fina retòrica, quin havia estat el secret del seu triomf. Un dia En Quimet obrí palpitant la lletra de l'oncle, escrita en paper d'un bar de la Ronda de Sant Antoni. L'oncle, després de demanar que li trametessin per l'ordinari dues garibaldines d'una fàbrica molt bona que hi havia a la seva ciutat natal, i després de fer alguns comentaris irrespectuosos sobre la fracassada vocació sacerdotal d'En Quimet -a propòsit de la qual arribà a retreure un acudit de _La Campana de Gràçia_- notificava a En Quimet, que, tot seguit que va fixar-se en la noia dolça i amorosa, va reparar que seria d'aquelles més tranquil·les i menys amatents. Perquè de verament amoroses, deia ell, només hi ha que les que fan cara de mal geni; i les que fan cara d'amoroses és que són bledes. Però fins per les bledes hi ha truc. I el truc que l'oncle d'En Quimet havia adoptat, amb gran èxit, per a obtenir que la noia dolça i amorosa el mirés amb un creixent daler, era, senzillament, _mirar la noia que seia al costat de la noia dolça i amorosa_. LA NARRACIÓ INDEFINIDA. Com si això d'ésser desgraciat, per si sol, ja no fos prou immoral, hi ha desgraciats que agreugen llur situació i llur responsabilitat contant llur desgràcia al proïsme. D'això en diuen confidència, esplai, o altres paraules perfumades; en el fons, sol tractar-se d'_encolomar_ als altres, almenys imaginativament, els tribulls i marfugues que ells passen. Afegiu a aquesta intenció repulsiva el fet que, generalment, els que conten no saben contar, es repeteixen, s'embussen, es graten, escuren la gorja, i de vegades us agafen, i fins de vegades us tiren capellans. Creieu-ho: els éssers de boca bàrbara i fèrtil en calamitats, que impúdicament refereixen la burxada d'un mal de queixal o la conxorxa de dos cunyats per a fer-los barallar amb la sogra, són l'atenuació de l'atenuació de l'atenuació del canibalisme. El meu amic de la infantesa, Mateu Llistosella, era una d'aqueixes insuportables criatures que es dediquen a ésser plangudes tot el sant dia per veus inexpressives i mirades absents de coneguts, veïns i diverses persones que amb ells es troben fortuïtament, indefenses, en bandes on cal matar les hores, com en una _cua_ d'estanc o en una barberia el dissabte al vespre. A més, en Mateu Llistosella era més greu que no pas els seus companys de vici. En Mateu Llistosella, com a narrador, era d'una subespècie que sol trobar-se més freqüentment entre els recitadors d'acudits i gràcies: era d'aquells narradors que bisen per sistema, és a dir, que, en haver pronunciat el mot final de la narració, la reprenen de cap a peus, sens dubte creient que dir les coses una sola vegada és un procediment massa alat i escassament mnemotècnic. Sortosament, en Llistosella se'n va haver d'anar de Barcelona quan tenia divuit anys, i, dissortadament, ha tornat fa dos anys. Ha tornat, pitjor que mai. Ha tornat vidu, però amb un fill que és la seva estampa, que l'adora, que se l'escolta embadalit, que accepta la seva funesta versió autobiogràfica, que la repeteix, i que també la conta dues vegades sense treva o solució de continuïtat. Trobeu el noi a la plataforma del tramvia i us conta una desgràcia del seu pare, dues vegades; finalment, entreu a seure, i us trobeu amb en Mateu Llistosella al costat que us torna a contar aquella desgràcia dues vegades més. El primer cop que això us passa, incautes, dieu, per a estroncar la seva narració incipient. -Sí, ara mateix el teu hereu me'n feia dos quartos.- En Mateu Llistosella excel·leix aleshores a rependre el fil de la narració amb un: - Doncs ja ho veus si esborrona. Perquè, francament, això de què...- O bé: -Arribo a pensar que és un somni, això que ja saps. (Al brètol no li ve d'aquí, reconèixer que ja ho sé.) Però no, no, és la pura veritat. Talment, me'l vaig fer aquell sangtraït, etc.- Fa tres mesos en Mateu Llistosella i el seu fill van anar en automòbil a les costes de Garraf. Sempre surten amb una tètrica expectació de la desgràcia que, facialment, té alguna cosa que veure amb el gest de la veracitat. I si els passa algun contratemps, es posen tot seguit a elaborar la narració pessimista del fet, i entre tots dos l'arrodoneixen i la fixen. Però aquell dia eixien més ombrívols que no pas de costum. En efecte, l'automòbil bolcà, i els Llistosella, pare i fill, projectats a l'exterior, sofriren tots dos un cop terrible a la testa, en caure damunt una esllavissada rocosa. Van estar quinze dies sense poder enraonar; jo els vaig anar a visitar, i em rabejava en la felicitat de veure'ls inofensius, i a l'ensems embellits per l'aire oriental que els daven els embenaments del cap. Però al cap de set dies més, ja parlaven. I tots dos havien quedat amnèsics. Ja no es limitava cadascú a dir les coses un parell de vegades. El que és a repetir-les una dotzena de vegades, no s'hi miraven gens. I el més infame era que, havent perdut la memòria, ja no adoptaven, a partir de la segona vegada, un aire d'intel·ligència, de mitja disculpa, sinó que mostraven el posat irritant i fatuïssim, cada vegada, de la persona que us fa una sorpresa que us espaterrarà. Els meus lectors sabran perfectament -els uns perquè ho hauran vist al cinematògraf, els altres per experiència personal- que hom se sent atret al lloc on ha comès un crim. Els Llistosella, quan ja van estar ben refets, van tornar al lloc on els deien que havien sofert aquella desgràcia sensacional. Aquesta vegada van anar-hi en tartana. Però la tartana és molt més perillosa que l'automòbil. Va dir-se, ella: -Podré no vèncer-lo en rapidesa, però puc igualar-lo en l'eficàcia.- El fet és que els Llistosella van ésser, de bell nou, víctimes d'una bolcada i precipitats a un pedregar. No van sofrir cap lesió important, aquesta vegada. Vaig anar a llur casa, per quedar bé. El metge (vaig trobar-lo a la porta), em va dir: -Que va a veure els Llistosella? No ho faci pas! Escapi's. Jo no torno més. Ja estan bé, però ni que s'haguessin badat el cap no tornaria a dar un tomb per aquí. Sap que abans repetien, entre tots dos, quatre vegades, l'una després de l'altra, la mateixa història, i que, després del primer accident, amnèsics, la repetien de dotze a catorze vegades, l'una després de l'altra? Doncs bé, això es veu que era poc. Ara, sense renunciar a la rastellera de les dotze o catorze vegades _consecutives_, multipliquen _cada vegada_ per dotze o catorze vegades més. -Què diu, sant cristià! -Sí. Gràcies a la impressió rebuda, han quedat tartamuts. - IDIL·LI EN TRAMVIA. Al mateix estrep del tramvia vaig comprar un diari; vaig pujar a la plataforma, i, finalment, vaig asseure'm sense consciència de qui em voltés. Pensava en el diari. Però en anar a obrir-lo, m'aturà una sensació de fatiga als ulls. Vaig aclucar-los una mica. Després, vaig veure qui em voltava. Hi havia tres germanes amb el cabell lluent i el si estranyament lliure i plàstic, que venien dels banys; hi havia un vague conegut meu, conegut de no sé on, que vaig saludar amb un moviment de cap no gaire comprometedor; hi havia dos minyons que volien ésser elegants i reien sorollosament i es sacsejaven; hi havia una dona jove i esquàlida amb una criatura de bandola als braços, adormida, i una ampolla de llet; hi havia un senyor amb cara de setciències que s'informava pel _Debate_ de les retirades victorioses dels alemanys; hi havia un marit i muller que no estaven d'humor, i ell es donava tustets acompassats al genoll i ella obria i tancava nerviosament el vano on hi havia pintat un pallasso que mirava la lluna; hi havia un jove que ensenyava a un altre jove, foraster, les coses més notables del Passeig de Gràcia; hi havia, finalment, en un recó pròxim a la plataforma, una noia simplement abillada, amb un capellet lleuger i una creueta d'or. La donzella tenia un llibre vermell a la falda, mig amagat pel seu portamonedes. Era rossa i tenia els ulls negres, i la mirada tota avellutada, una mica implorant. Cap home no la mirava; i no trigà a entrar una dona amb un gran embalum de roba, que se li assegué al costat. I aleshores, a la primera estrebada del tramvia, l'embalum amenaçà seriosament de colgar la donzella. Ella somrigué, i com que jo la mirava somrient en aquell instant, hi hagué entre nosaltres una comunicació de simpatia. Ella girà, sense rebuf, la cara. Més aviat semblava una tímida coqueteria. Com que va fer allò d'ajustar-se una mica els cabells, que sempre és un bon senyal, vaig insistir a mirar-la. Ella em tornà a mirar, amb esguard afectuós, però on es llegia un dolç descoratjament. Jo, fent aquella seriosa mirada viril, estable, embolcalladora, protectora, la de les grans ocasions, vaig dar-li la seguretat que no es tractava d'un caprici banal. Ella abaixà els ulls, i girant el seu portamonedes, me'l mostrà, com per atzar, per un cantó esfilagarsat. Era pobrissona. Vaig dar-li entenent que jo era desinteressat, amb un esguard tendre, que era gairebé una moixaina, i tant es pot dir que era gairebé una moixaina, que ella inclinà la testa a un costat i aclucà els ulls per un segon. Però es va refer. I jo, al cap d'una estona, li vaig fer saber que podríem ésser sortosos, units sacramentalment, en una dolça caseta catalana. Ella sacsejà sobtadament el cap com esquivant una incerta emoció que començava d'humitejar-li els ulls. I, tot mirant pregonament a terra, com si no tingués esment del que anava a fer, com si el seu pròxim gest hagués d'ésser purament maquinal, retirà del tot el seu portamonedes. El llibre vermell era un Baedeker. La donzella era estrangera. I què hi fa? vaig transparentar-li, tot seguit que una nova estrebada del tramvia l'obligà de bell nou a aixecar els ulls, contra la seva voluntat (perquè ella, evidentment, hauria volgut amuradar-se darrera un fictici oblit). Què hi fa? Aniré amb vos a la casa de la ciutat llunyana, on passa un riu, o bé canals verdosos; on els ponents són humits, i els pisos plens de música. Saludaré el vostre pare, que fuma una pipa de porcellana policromada; la vostra mare, que em donarà un te amb confitura de ribes, lluent com el grenat. I ens deixaran ésser feliços i tornarem aquí _corrent, d'una revolada_. Quina incorrecció, quina desmesura hi havia en aquestes paraules? Amb un gest, ella indicà al cobrador que parés. M'adreçà encara un esguard, però de simple, d'inguarible desesperança, d'etern comiat. S'alçà fluctuant, i eixí penosament. Era coixeta. LES DUES VIES. Una vegada, fa d'allò més temps, hi havia dos frares que anaven pel món; captaven, i duien un ase on carregaven el bé de Déu de les almoines, i on muntaven alternativament quan havien fet massa llarga caminada. L'un frare era català i li deien Fra Pere, l'altre era castellà i li deien Fra Pedro, i a l'ase li deien Pedreny, que és un nom molt escaient per als ases. Per Fra Pere la gràcia de Déu es compaginava amb les gràcies humanes; era un homenàs coral, d'unes barbasses de sanitosa rusticitat, avesades, en les llargues rutes, al fregadís de les mates aromàtiques. Fra Pere, un tros de pa, no semblava conèixer aquella tristesa sobtada i encastadissa que ens ve de la poma d'Eva; sos ulls sempre movibles, sa cara constantment expressiva, s'adreçaven amb agraïment a les orengues i al serfull, amb facècies a l'ase, amb joia sincera i germanívola a tota la gent, i, a son companyó, amb innocents deformacions humorístiques de textos llatins.