Part 4

Mariagna: No, perquè jo tinc fam de veure carinyo aprop meu!... Conti els anys que vaig passar entre aquelles parets tan fredes, sense que ningú s'abracés, que's besés, que'm dongués aquell caliu de bondat que dóna'l veure la gent que s'estimen!... Jo'n tinc necessitat, creguim, de veure algú que s'abraça!

Sr. Batista: (tancant la porta de les habitacions) Que no t'estimo jo?

Mariagna: Si, però no m'ha entès.

Sr. Batista: Prou que t'he entès, però d'ella no me'n parlis. T'ho mano!

Mariagna: Perdoni!

Sr. Batista: (apropant-se-li) No la puc veure!... No hi puc fer més!. Me fa nosa!... La voldria treure de casa!

Mariagna: Què diu?

Sr. Batista: Si, la voldria treure de casa!... I com que no sé com treure-la, com més bona és, mes me desespera!

Mariagna: Jesus del cel!

Sr. Batista: Te vui a tu, jo.

Mariagna: Però si'ns pot estimar a totes dugues.

Sr. Batista: No! No pot ser. Te vui a tu sola. Entens? A tu sola!

Mariagna: (amb energia) Padrí: si jo sapigués que'l meu carinyo, li té de pendre'l qu'és ben seu, ja sap que li estic agraïda, però me'n tornaria allà ont era!

Sr. Batista: (espantat) No!... Això no ho facis!... Això no més ho dius per dir, veritat?

Mariagna: No ho faré, perquè'm fa pena!... Que me'n vol fer vostè de pena?

Sr. Batista: Que no saps que no, tontota?... Té, vols diners?

Mariagna: Vui tranquilitat!

Sr. Batista: A mi'm diuen mesquí, però no ho soc!... Que no és veritat que no ho soc?... Que has obert mai la boca per demanar-me alguna cosa que no hagi obert el portamonedes?... Que no ho veus qu'estic encegat per tu?

Mariagna: I jo també l'estimo a vostè!

Sr. Batista: Però d'un modo diferent. Jo'm perdria per tu, i tu no't perdries per mi!

Mariagna: Però i per què'ns tenim de perdre?... (acariciant-lo.) Jo lo que vui és que vostè cambii, padrí meu!... I cambiarà, veritat?... Veritat que d'aqui endevant serà un altre, i la tractarà bé a la mare, i que no la renyarà més?

Sr. Batista: Lo que vulguis. Per tu, fins d'això soc capàç!

Mariagna: No per mi. Per ella. Per totes dugues. Veritat, padrí?

Sr. Batista: Per totes dugues, però per tu... Escolta-m. Escolta-m, Mariagna Jo no havia estimat mai a ningú. Tal com te dic, ningú!... No més pensava en fer diners, en fer diners, en enriquir-me. Quan seràs ric, sempre'm deia, podràs estimar a la que triis. Tot-hom te voldrà, tot serà teu; podràs anar an el mercat del món aon se ven l'estimació, i pendre la que t'agradi. Ara ho soc de ric, ho soc molt, molt més de lo que tot-hom se pensa; però la joventut me passa i soc avaro del temps, perquè'm dic a mi meteix: "Si no cuites, ja serà tart, i no't valdrà'l ser ric", i quan penso qu'és la meva dòna la que'm priva d'escullir, m'empenyaria l'ànima an el diable i an ella la trinxaria!

Mariagna: Déu meu!... Me fa por!

Sr. Batista: Si ane tu no te'n tinc de fer!

Mariagna: No'n té prou de la meva estimació de filla?

Sr. Batista: No; perquè no me'n ets de filla!

Mariagna: Què vol dir?... Que no és lo meteix que si ho fos?

Sr. Batista: Però no ho ets!

Mariagna: Que m'aborreix?

Sr. Batista: Al contrari! Si t'estimo més que mai! Si't vui més que mai! Si aquêts quaranta anys de fer diners els donaria tots, tots per tu!

Mariagna: Déu meu! I que no'n té prou, digui, de tot el meu agraiment?

Sr. Batista: No. L'agraiment que tu vols dir, l'estimen els pares. Ells si, però jo no ho sóc el teu pare!

Mariagna: (cridant i fugint) Mare! Mare!

Sr. Batista: Calla, et dic, i vina. Vina aqui! (agafant-la per la ma i fent-la seguir.) Vina i no tinguis por. Vina (obra la caixa) i mira! (traient paquets.) Veus això? és or! Mira-l bé qu'és or! i tot serà per tu quan me mori, si m'escoltes i'm segueixes!

Mariagna: Padrí! fa estona que sospito, i fujo de la sospita com si'm perseguis una serp! Encare hi és a temps! No acabi de dir lo que vol dir-me!

Sr. Batista: Mira-l, et dic. Això que llueix són vestits, són cotxes, són joies, són teatres, són enveja dels que no'n tenen, són celos de les altres dònes, és la consideració del món! Amb aquesta lluentor podràs tenir lo que vulguis!

Mariagna: Podré tenir lo que vulgui, i vostè no pot tenir-me a mi!

Sr. Batista: Et portaré fòra de casa... Ens en anirém!... Ens quedarém... Lo que't sembli! Faré tot lo que'm demanis. Què hi dius? Contesta-m!

Mariagna: Que'm fa horror! Que'm fa repugnancia! i que més que res... em fa tristesa! (plorant.) Cóm me podré estar aqui, d'aqui endevant, després de tanta maldat?

Sr. Batista: Això són preocupacions.

Mariagna: Calli!

Sr. Batista: Que no veus que tens de ser meva!

Mariagna: Mai!

Sr. Batista: Tinc molt poder perquè ho sigues...

Mariagna: Jo no tinc el que vostè diu, pero tinc una força més gran!

Sr. Batista: Quina, infeliç!

Mariagna: Tinc la virtut!

Sr. Batista: Llamp del infern! I am què's compra la virtut?

Mariagna: Amb amor pur!... No amb aquêt seu!

Sr. Batista: Però si jo no'n puc tenir d'altre! Si estic lligat per tenir-ne d'altre! Si faria un crim per deslligar-me! Escolta-m! Escolta-m, Mariagna! (va per agafar-li la mà.)

Mariagna: Aparti-s de mi, li dic. Desde ara ja no té dret a tocar-me-la mai més la mà! La seva pell em repugna!

Sr. Batista: Seràs meva! Ho seràs! De què m'hauria servit escanyar tants pobres miserables i espremer tantes fortunes, si no t'hagués de tenir? Tirar-te un munt de victimes als peus perquè tu les trepitjessis?

Mariagna: Quin horror!

Sr. Batista: Ets esclava! ets dòna, ets meva, i tindràs que cedir! No trobaràs qui't defensi!

Mariagna: Que no, diu? Batistet! Batistet!

Sr. Batista: A qui crides, desgraciada!

Mariagna: A qui'm defensi! A qui'm deslliuri!

Sr. Batista: Ja! Ja! Ja! Aquêt si que ni per virtut. Que no veus qu'és el meu deixeble?

### Escena XI

(Els meteixos, Batistet, Dª Tulia, Sr. Farnell, i després Rafel i Sr. Pepet)

Batistet: Qui'm crida?

Mariagna: Jo!

Batistet: Què hi ha?

Mariagna: Hi ha que't crido, perquè t'havia promès una resposta.

Batistet: És veritat.

Mariagna: He dit... que pensaria... i he pensat... i aquella paraula que'm demanes, te la dono... ens prometerem quan vulguis.

Batistet: Que ja saps lo que ha dit el tio?

Mariagna: Ell... volguent-ho tu, i volguent-ho jo...

Batistet: Doncs, el tio no hi ve bé.

Sr. Batista: Jo o tu?...

Batistet: Vostè m'ha dit fa un moment...

Sr. Batista: T'he dit que no li dava dot.

Batistet: Però vostè...

Mariagna: Prou! prou, per Déu! Infames! Tots! Tots són uns infames!

Batistet: Però, a què ve això?

Mariagna: Mateu-me, Déu meu! Mateu-me tots d'una vegada, qu'al menos em tindreu compassió!

(Plora.)

Batistet: A què venen aquêts plors?

Mariagna: Què puc fer més que plorar? Què pot fer una infeliç com jo, si no tinc res més que llàgrimes! Em vui morir!

Sr. Batista: Vaia, prou!

Mariagna: (cridant am desespero) Em vui morir!

Dª Tulia: (sortint) Què són aquêts crits?

Sr. Farnell: (sortint) Què passa?

Mariagna: Una infamia! Que'l seu fill és un malvat! I'l senyor Batista un malvat! i tots! tots són uns malvats!

Dª Tulia: I què t'ha fet el meu fill, perduda?

Mariagna: Què m'ha fet? Ni's pot dir lo que m'ha fet. És tan horrorós lo que m'han fet, que taca'ls llabis no més de dir-ho!

Sr. Farnell: La que deu tacar aqui, és ella!

Sr. Batista: Deixeu-la!

Dª Tulia: Totes! Totes surten de mala índole!

Mariagna: Si, totes sortim de mala índole! perquè'ns hi tracten am mala índole! O ens guarden per pietat, o volen enlluernar-nos amb or!

Dª Tulia: Quin descaro!

Mariagna: Amb or! I jo no'n vui d'or! Vui carinyo! Vui això que no he trobat mai! Això que no'm varen deixar an el torn, al llençarm-hi com una nosa!

Dª Tulia: Perquè tu no'n saps d'estimar!

Mariagna: I a qui he d'estimar si no puc! Si encare no vaig per abraçar, em trobo que abraço a cossos morts! Això és pitjor que l'inclusa! Alli s'és un farcell que's deixa. Aqui un farcell que s'aprofita!

Sr. Batista: Vaia, prou!

Mariagna: (prenent una resolució) Me'n vaig!

Sr. Batista: Aôn?

Mariagna: Me'n vaig!

Sr. Batista: Calma-t, et dic. Tot passa! (als parents) I vosaltres, a callar!

Dª Tulia: Encare gosas defensar-la?

Sr. Batista: I què tinc de defensar! però ont anirà la criatura?

Mariagna: A casa! A la Misericordia! A no esperar res, a resar! A acostar-nos les unes a les altres, com els aucells a la gavia!

Sr. Batista: No tens dret!

Sr. Farnell: No n'ha de tenir!

Mariagna: Alli sempre's té dret d'anar-hi. Alli és com el fossar de la vida!

Dª Tulia: Deixeu-la, si és el seu gust. Si vol ser esclava, ella és ben lliure!

Mariagna: Traidors! (Al ser a mitja sala entra'n Rafel.)

Rafel: Qu'és això? On vas?

Sr. Batista: Vol anarse-n!

Rafel: Tu, Mariagna, vols anar-te'n?

Mariagna: No ho sé!

Rafel: I gosaries deixar-nos?

Mariagna: (mirant fixo an en Rafel i arrancant un gran plor) No! No! Ja no goso! Em quedo! (se'n va poc a poc cap al quarto, dient:) Em quedo! Em quedo!

Teló

## Acte tercer

(Una sala-despatx, amoblada am cert luxo, però de mal gust. Al fons la porta d'entrar i una finestra; la de les habitacions a un costat, i a l'altre la de l'escriptori. Un piano, dos candelabres am varies espelmes, sobre un tocador, i al mig del pany de paret, la caixa.)

### Escena I

(Sr. Batista i Batistet)

(El Sr. Batista's passeja amunt i avall. En Batistet està dret al devant de la porta de l'escriptori.)

Sr. Batista: (donant ordres) Cridar junta d'accionistes.

Batistet: Molt bé diu.

Sr. Batista: Escriure un volant a la societat de "seguros sobre la paternitat" dient que avui no podré presidir. Renovar aquells pagarés... i dir-me els cambis d'aquesta tarde.

Batistet: I res més?

Sr. Batista: Ah! Cobrar de la viuda aquells vint duros del difunt.

Batistet: Me'n puc anar?

Sr. Batista: Escolta. Escolta. Me sembla que no podràn pas criticar-me els teus pares, després de lo que he fet per ells!

Batistet: Estàn molt contents.

Sr. Batista: Comprar els credits, al trenta per cent!... Que n'hi hauria gaires que ho haguessen fet, i això que'm feu passar per tacany!

Batistet: Ja sap que no hi perdrà res!

Sr. Batista: Però mentrestant jo'ls he obert crédit, i en comptes d'anar a la presó, com hauria hagut d'anar, ara serà ben rebut per tot arreu, i si li hagues donat per la política, podria ser concejal, tot lo que volgués. Que'l que vol ser home públic, am tal de no tenir acreedors, pot ser tan públic com vulgui. La vida privada no conta.

Batistet: Té molta raô!

Sr. Batista: A mi també'm volien fer diputat. Diputat lliberal.

Batistet: No podia ser més indicat.

Sr. Batista: bueno. Els seguros. Els accionistes, i aquells vint duros de la viuda.

(En Batistet entra al despatx. El senyor Batista continua passejant-se.)

### Escena II

(Sr. Batista i Sr. Pepet)

Sr. Pepet: Se pot entrar?

Sr. Batista: Es vostè, senyor Pepet?

Sr. Pepet: Jo meteix. Jo, que encara no soc mort per descuit; però no es que no tingui merits per morir-me!

Sr. Batista: Què té? Què li passa? Algun pago sospès, alguna quiebra?

Sr. Pepet: No s'alarmi, que no es res d'això!... Puc seure, senyor Batista?

Sr. Batista: Segui. No'n fem pagar res.

Sr. Pepet: Doncs tinc, lo que ja'm temia. Tinc que tinc massa anys per estar en vaga; que la meva edat vol trevall; que per tot-arreu aon vaig a cercar-ne, diuen que no'm volen pel meu bé, i que de tant volguer-me bé, 'm mataràn pel meu bé, si vostè no'm compadeix, i no'm deixa tornar al trevall.

Sr. Batista: Altre cop sortim amb això?

Sr. Pepet: Esperis, que ja li agradaràn els tractes. Ho he provat tot per no fer res, tot!... Però'n soc tant de tenedor, que fins quan sóc en un passeig, per exercir de vagancia, d'instint, el braç me va sol, i am la punta del bastó, faig teneduria a la sorra! Tot ho he provat inutilment. Els bancs dels passeigs els trovarà grocs de rapè, del que hi he anat escampant, seient-hi. Dels claustres de la Catedral ja me'n treuen. Ja semblo un sant corcat de la casa; i en quant a això de veure pujar obres públiques, las he anat veient pujar totes com si'm pujessen una casa. Aprop d'allà on visc feien un pont i fins m'hi portava una cadira. En fi, que'm migro, que'm consumeixo, i com que no tinc res que fer, tot el dia penso en la mort i encara que la vulgui... la temo!

Sr. Batista: (qu'ha anat tapant-se taques de la levita, am tinta) bueno, què vol dir am tot això?

Sr. Pepet: Vui dir, que li demano un favor. Que'm deixi portar els llibres de franc. Encara que no més sigui el Major!... Aquell Major!... I li portaré amb igual voluntat que si fos el meu fill major, com si fos el meu hereu!... I trevallaré com avans fins que caigui de vellesa a sota les planes del llibre!

Sr. Batista: Calmi-s, home, calmi-s, i quedi-s. Qui és capàç de negar-li res am la forma que ho demana.

Sr. Pepet: Oh, gracies!

Sr. Batista: Sobre tot... que no ho serà de franc. Pensaré am vostè an el testament.

Sr. Pepet: Encara que se'n descuidi, gracies!

Sr. Batista: Vostè és home de confiança, i ja que se'm presenta tan... noble, li confiaré el llibre-inventari. Ja veu, el llibre-inventari, que no l'he confiat mai a ningú! (am veu baixa.) Veurà que la casa ha pujat, ha pujat més de lo que vostè's pensa!... Jo estimo els diners, veritat? Doncs encara més ells ane mi!

Sr. Pepet: No fan més que correspondre-l.

Sr. Batista: Al principi els tenia d'arrencar de les entranyes d'alli on fossin. Doncs ara... ara venen sols!... Sembla que'ls altres els reclamin, i van venint, venint al parany, i que quan hi son, ah, quan hi son!... Li juro que no se'n escapen!

Sr. Pepet: Torçada de coll, á dinero!

Sr. Batista: Torçada de secret, i a la fosca!... Però, això si, anant modestament com vaig, soc president de cent caixes, conceller de molts ferrocarrils, de tot, de tot lo que vulgui ja soc! Me volen la firma, senyor Pepet. Si els hi enviés a mi meteix, pot-ser me farien mala cara; però si els hi envio la firma, la guarden a l'escaparata comercial, com qui guarda una reliquia.

Sr. Pepet: I digui-m, senyor Batista, és felíç?

Sr. Batista: No encara, però ho seré.

Sr. Pepet: Encara vol més?

Sr. Batista: Vui... vui lo que no puc tenir, però que tindré un dia o altre.

Sr. Pepet: Si vostè's queixa, ai, senyor! què tindria de fer jo, pobre tenedor de mi! Vell, am tots els fills escampats, també per això de fer fortuna!... Pobre!... Viudo!

Sr. Batista: Viudo i es plany?... Que no sap lo que vol dir ser viudo?

Sr. Pepet: Si, senyor.

Sr. Batista: Vol dir ser lliure, senyor Pepet!... Vol dir treure-s els destorbs! Aquells destorbs que hi ha a la vida, que tiren tots els plans per terra!

Sr. Pepet: Els plans diu?

Sr. Batista: Si; la meva dòna encara és viva. No és que conti per res a la meva vida, però ja ho sap que'm destorba, i jo, no soc capàç de fer-li cap mal, però voldria...

Sr. Pepet: Jesús!

Sr. Batista: Voldria... que ja qu'està malalta... no ho sé lo que voldria; però'l cas és que'm destorba! Que no puc obtenir, mentres visca, lo que voldria obtenir, i que vui, costi lo que costi, an ella!

Sr. Pepet: A la Mariagna?... Encara, senyor Batista?

Sr. Batista: La vui!... No s'ho pot figurar com la vui!... La vol el meu cos, la meva ambició; la meva sang; els ulls que se me'n van derrera d'ella, els llavis que se m'hi apropen, tot jo! Tota la joventut qu'he estalviat, que se m'encen com una flama!

Sr. Pepet: Però vostè està fòra de sí!

Sr. Batista: I la tindré!... I serà meva!... I no li valdrà la virtut, aquella virtut que'ls hi prediquen an aquestes cases de miseria!... La tinc setiada per soletat, per despreci, pels parents!... Fins per fam la setiaré, si convé!... I comparant la seva pobreça am lo que podria tenir!... Caurà, vaia si caurà! L'or seria una cosa inutil, si no fes aquêt miracle! i l'or els fa tots els miracles!

Sr. Pepet: I li donaria la fortuna?

Sr. Batista: Tot li donaria!... De moment, tot!... Després, estàn serè... pot-ser li tornaria a pendre. (se sent parlar an el corredor.) Però ara... el secret!

Sr. Pepet: No tingui por, senyor Batista. Li anava a dir que soc un panteon, però és massa per mi. Soc un ninxo.

(El Sr. Pepet, veient entrar gent, saluda i entra al despatx.)

### Escena III

(Sr. Batista, Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya)

Sr. Juliá: Hola, Batista!

Sr. Batista: Déu vos guard!

Lola: Venim a dar-li una sorpresa. Una sorpresa que no li haviem volgut dir, perquè encara no era cosa certa.

Sr. Juliá: Perquè encara no era oficial.

Sr. Batista: Què hi ha?

Lola: Soc promesa, i venim a presentar-li el novio. Ai, tío, estic molt contenta! Juan! Juan! Aqui li presento en Juan de Penya!... El meu tío!

Penya: (que s'havia quedat al fons, distret) Ja! Ja!... Si és aquell!

Sr. Batista: Aquêt jove és el promès?

Lola: Si senyor que ho és... Perquè ho pregunta d'aquêt modo?

Sr. Batista: Per... res. Però quan l'he vist entrar, vos ho confesso, em creia que venia... per negoci.

Lola: Ai, ai!... Que'l coneix, tío Batista?

Sr. Batista: Molt!

Penya: Molt!

Lola: Quina sòrt!

Sr. Batista: Sòrt, per qui?

Sr. Juliá: Sòrt per tots. Perquè no sent un desconegut, el podras guiar i protegir!

Sr. Batista: L'he... protegit moltes vegades!

Lola: (ignocentment) No pot ser!

Penya: Si, dòna. Sempre m'ha tingut molt interès. Un interès molt crescut. Que no es aixis, senyor Batista?

Sr. Batista: No crech que vostè hi hagi perdut res!

Penya: Jo, no!... Jo mai puc perdre!... D'aquells tractes n'han vingut els altres, i si no arriven a ser... els seus concells, no'm caso!

Lola: No'ls entenc!

Sr. Juliá: Nosaltres no hi entenem am comerç, però ells am mitges paraules s'entenen!

Penya: I tal si ens entenem!... I de temps!

Sr. Batista: I ara, ja no'n fa d'aquells... tractes?

Penya: Ara ja he fet la joventut!... Ara'l papá 'm fa fabricant. M'ha donat una de les fàbriques i m'ha dit: "Té, noi, aqui la tens!... Que trevalli!"

Sr. Batista: I vostè trevallarà?

Penya: No li he dit jo. Li he dit la fàbrica.

Sr. Batista: Però vostè hi tindrà d'estar al frente!

Penya: I cah, home. Li donaré corda i que marxi.

Lola: Ja! Ja! Qu'és graciós!

Penya: Jo, a fer de casat; l'automovil, el cassino, el cavall i distreure-m tot lo que pugui. Me penso que'm portaré bé.

Lola: I jo també m'hi portaré bé, si Déu ho vol! Havem pensat arreglar-me pis!... Quin pis!... Un quarto blau, un de groc, un de morat!

Sr. Batista: Una bandera!

Lola: El menjador, modern estil; cadires, taula, bufets, tot una cargolamenta. Després bany, banyera de matrimoni, i tindrem un criat a la porta que no farà més que obrir i tancar.

Sr. Batista: Pobre casa!

Lola: I els vestits! Jo ja voldria ser casada no més que per posar-me'ls vestits.

Sr. Batista: I qui ho paga tot això?

Penya: Qui ho té de pagar, nosaltres...

Sr. Batista: Calleu, que fins me fa engunia de sentir-vos!

Penya: Per què?... Perquè'ns gastem els diners?... El que'n té, bé té de gastar-los. Que no trova que tinc raô, papá?

Lola: Ai!... papá!... Ja li diu papá!

Sr. Juliá: Segons.

Sr. Batista: No!

Penya: Ja sé que no és d'aquêt parer, però es aixis.

Sr. Batista: Que no, dic. Me poseu nerviós de sentir-vos!

Penya: Perdoni, senyor Batista; però no veu que si no'ls gasta vostè, els hi gastaran els hereus?

Lola: Qu'és graciós!

Sr. Juliá: Alto, Juan, alto. Segons els hereus que trovi.

Penya: Els que siguin!... Tots son iguals!... Si fos jo, els hi juro que'n faria feina.

Sr. Batista: Ho tindré present... nevot!

Penya: Ja li pot tenir de present. A mi tots els diners que'm deixessin, si fos, no poguent-los gastar, els tornaria al difunt.

Sr. Batista: Doncs, sàpiga, jove, que'l difunt, que també podria ser jo, no pensa del meteix modo!

Penya: Són parers, senyor Batista!

Sr. Juliá: Vaja, parlem d'una altre cosa!

Sr. Batista: Ja havem parlat prou, i fins massa. Trevallar tota la vida perquè després els escampin! Això, que'ls escampin! qu'és lo que'm fa més fredat! Si al menos els llensessin d'un cop, tots d'un cop, hi hauria algú que'ls reculliria i podria montar un'altre casa! Però tirar-los per aqui i per allà, i repartir-los per tot-hom. Vaja, aneu! Aneu-vos-en del meu devant, que fins em fa horror de pensar-ho!

Lola: Pero, tio!

Sr. Batista: Si voleu veure la tia, és dintre. Jo me'n vaig perquè'm feriria.

(Se'n va al despatx.)

### Escena IV

(Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya, i després Mariagna)

Penya: Ja! Ja! Quin home més estrany! Quin tipo!

Sr. Juliá: I que m'haveu fet patir, criatures! Que no veieu qu'és un egoista, i que sentint les vostres idees ens tirarà a tots al carrer!

Penya: Que's pensa qu'he fet una planxa! Si'l conec més que vostè, perquè'l conec per experiencia! però m'agrada fer-lo rabiar. Ja! Ja! Avui cambiarà'l testament!

Lola: Quines sortides!

Sr. Juliá: I nosaltres hi perdrem...

Penya: No hi fa res. Si encare viurà cinquanta anys aquêt tio. Amb els homes d'aquesta mena, un fa lo que vol tota la vida, i aixis que veu que van a morir, però de serio, un s'arrepenteix amb un quart. Ell firma'l derrer, i ja està. El derrer és sempre'l que conta!

Lola: Si qu'és veritat!

Penya: No ho ha de ser! Si jo he nascut per fill de familia! D'això d'heredar en sé la prima! Veu qu'és l'unica feina que tinc!

Lola: Ademés, papà, a qui vol que ho deixi? Al principi ens vam alarmar am la Mariagna... però ara, ja ho veu: fins la fa servir de cambrera!

Penya: I qui és la Mariagna?

Lola: Tens raô que no t'ho haviem dit! No és ningú! la pobre! Una infeliç de l'Hospici que va adoptar... perquè si. Per acontentar la seva dòna.

Penya: I què li tinc de dir jo, cosina?

Lola: I ara! Jo no li he dit mai! Déu me'n guard! Si li pogués dir no més a soles, encare, però no veus que m'ho diria ella a mi, i m'ho diria devant de la gent! I quina vergonya que'm daria!

Sr. Juliá: Ja ho tinc. Diga-li cosina... adoptiva.

Penya: Es massa llarc.

Lola: Doncs, tracta-la de tu... que per això ets noble.

(Mariagna surt amb un plomero, vestida de minyona.)

Sr. Juliá: Mira, aqui la tenim.

Penya: No és mala.

Lola: Que la vols coneixe?

Penya: Si; presenta-m-hi.

Lola: I ara! presentar? Una noia aixis es coneix, però no's presenta!

### Escena V

(Els meteixos i Mariagna)

Lola: Mariagna! Escolta. Vina aqui!

Mariagna: Què volen?

Lola: Veus aquêt jove? És el meu promès.

Mariagna: Me'n alegro! Que per molts anys!

Sr. Juliá: No, molts anys promès, que no ho siga.

Mariagna: Si és promès, suposo qu'és per casar-se!

Penya: Molt ben dit!

Lola: (amb aire de protecció mofeta) Si és molt aixerida la Mariagna! Tal com la veus, sap tocar el piano, sap de dibuix, i si convé sap espolsar els mobles. Que't penses qu'és poc instruida? Si hagués pogut anar en bons col·legis, aixis com ha hagut d'anar aont ha anat, avui com avui, ben vestida, s'hauria pogut fer am lo mellor!

Mariagna: Que vol dir que'm faig am lo pitjor?

Lola: No, dòna. Volem dir el gran món!

Penya: Jo l'hauria presentada als amichs.

Lola: I jo a totes les meves amigues! Perquè jo l'estimo molt! Molt l'estimo!

Mariagna: Molt!

Lola: Es qu'és veritat que l'estimo. Encare que una no volgués, acaba per encarinyar-se!

Mariagna: Perquè faig pena, veritat!

Lola: No ho sé perquè.

Sr. Juliá: Per filantropia.

Lola: Mira. Si l'haguessis vista vestida de senyoreta, semblava d'una bona casa.

Mariagna: Bueno. Ja m'han ensenyat prou? Si'm volen tenir compassió, tinguin-me: estàn en el seu dret! però tinguin la delicadesa, al menos, de no demostrar-ho!

Lola: Aném, que no he vist mai criatura més esquerpa. Si no la tracto am mimo... l'aborreixo; i si la tracto am carinyo, s'enfada. No sé cóm s'han de tractar certes noies.

Mariagna: No protegint-les am desprecis.

Lola: Però, si jo...

Sr. Juliá: Vaja, passa i no't rebaixis am discussions de cert género...

(El Sr.Juliá, Lola i Joan de Penya entren a les habitacions. La Mariagna continua arreglant la sala.)

### Escena VI

(Mariagna, Batistet, i aviat Dª Tulia i senyor Farnell)

Batistet: Mariagna, diu el tio cóm té'l brenar.

Mariagna: Pregunta-ho!

Batistet: Aixó és cosa teva.

Mariagna: Això és cosa de la minyona.

Batistet: La minyona ets tu.

Mariagna: En faig, però no'n sóc.

Batistet: És lo meteix.

Mariagna: Ja ho saps tu que no és lo meteix. Mala ànima.

Batistet: Ah! ja l'aplacaràs aquêt orgull!