Part 2

Al despertà, enfront d'ell, vaig suplicarli que la mort me donés; o bé que, lliure, al castell de l'espòs me deixés córrer. --Per ell no hi tornaràs com ne sortires-- digué, y prenentme tota per la forsa, amb menasses de mort, vil, m'obligava a sos desitjs mostrarme complascenta. Era inútil plorar... Mon pit, mos brassos porten l'emprempta dels seus dits furiosos. A claps, a claps, ma carn blavenca's mostra sota l'ultratje de les seves urpes. Si ma sang no vessà, prou la ferida incurable la porto dintre l'ànima. Ja la llum del matí, per una escletxa oberta entre les roques, penetrava dintre la balma fonda y và banyarlo. Và semblar que la llum l'avergonyia. Llavores novament vaig suplicarli. Ell semblava entendrirse poca cosa y'm mirava en els ulls y sense fúria. Ma veu se feu més tendra y suplicanta dolsa brollant del fons del cor, humida de plors, y amb l'espantat accent de nena implorant a un lleig monstre vist en somnis. En tant, mon pit desnú enfora's mostrava sens mena de pudor, que l'esglay era més fort que la vergonya... y en ma sina penjava el medalló que de la mare guarda el retrat y un floch de cabells negres. L'home, de sobte, amb gran esglay me mira. Quina mirada que'm travessà tota! --Te dius tu Dorotea?-- 'm preguntava. --Sí -- vaig respondre. -- 'S deia Magdalena ta mare? -- Sí -- vaig dirli, y's torna lívit; amb son punyal colpeix son sí, sos brassos extén vers mi clamant perdó, y s'aterra.

MONTAGUT

(_apareixent pel fons_)

Bon Ildevert, què passa a casa vostra? Tos mossos Guiu y Lluch al castell venen portant una civera amb un cadavre...

DOROTEA

Prompte, espòs meu, aném! Tu sols pots dirme qui es el mort; tu sols aquest misteri pots aclarirme. Aném!

ILDEVERT

Ma esposa, resta. No tinch coratje per mirà aquest home!

## QUADRO TERCER

(_Mateixa habitació_)

Mitjdía. Brilla el jorn de primavera amb tota sa forsa. Dorotea està assentada en el silló de son pare. Ildevert a la vora li parla dolsament.

ILDEVERT

Terribles mals has soportat, ma esposa, en breus hores, mes cal asserenarte. Si'l mal es greu, la causa n'es lleugera. A tots ens pot ocorre un jorn ser víctimes d'un foll desesperat que l'atzar posi en nostra via...

DOROTEA

No l'atzar va durlo. Pera acomplir venjansa ell m'esperava. Tu sabs quina venjansa, tu que restes confós y ple d'espant...

ILDEVERT

Tos mals jo sento!

DOROTEA

Ara el present es lluny de la teva ànima y lo llunyà present... De mi t'oblides tot y sent jo a la qui tens presenta.

ILDEVERT

Me perdo entre tenebres com ma esposa.

DOROTEA

Massa clar sembles vèurehi y t'espantes.

ILDEVERT

Per què ho suposes?

DOROTEA

En ton cor llegeixo. Aquest home coneixes!

ILDEVERT

Que no, 't juro!

DOROTEA

Per què no'l veus, primer que fer tal jura?

ILDEVERT

Me miraries, donchs, com una hiena, encesos d'ira els ulls, sobre ell llensarme sens respectar la mort?...

DOROTEA

Ara que'm deixes sens guia ni claró, amb horror te miro. L'afany de descobrí qui es aqueix monstre y el misteri del fet tota'm tortura. Ah! tu hi veus clar y a mi la llum me negues!

ILDEVERT

Que jo hi veig clar!... Dintre mon cap s'hi agiten mil quimeres extranyes que'm pertorben. A voltes penso... ara mateix rodava pel meu cervell... oh!... Una de tantes coses que l'imaginació enfebrada engendra...

DOROTEA

Mes digues què pensaves...

ILDEVERT

No seria un antich pretendent que amor en odi ha convertit?

DOROTEA

Espòs, per què menteixes? Prou sabs que era una nena encara el dia que vaig rebre el primer bes de tos llavis. Encar d'amor m'havia dit cap home paraules, ni en l'esguart n'endevinava. Tu el primer y tu l'únich, tu saberes el meu cor encisar contantme lluytes y aventures guerreres de ta vida. Quan dels brassos del pare als teus passava els cabells destrenats encara duya. Oh! mon espòs, bé prou que te'n recordes!

MONTAGUT

(_apareixent pel fons_)

A baix, el vell irat contra tu crida; crida que ets amollit com una fembra. Tot sol vol anà a veure aquest cadavre y mos amichs ja contenir no'l poden.

DOROTEA

El meu pare a qui els anys corven l'espatlla amb més braó que tu!... No't fà vergonya?

MONTAGUT

A baix tothom extranya que aquí restis com una noya enfront la mort poruga.

ILDEVERT

Bé, Montagut; tot sol l'aniré a veure. Pel cel clement que jo'l veuré a tu't juro! (_A sa esposa_). Mes cal que sigui lluny d'aquí, que fóra massa afrentós entrarlo en nostres terres. Que devant meu l'enterrin nostres mossos en un barranch fangós per sepultura, hont de l'hivern les aigües perfidioses, precipitant el lent trevall dels dies, colin vers ell y prest ni rastre'n deixin. Y après l'oblit, puig que no hi cab venjansa!

DOROTEA

Oh! còm aquest misteri sens llum resta! No vulguis que mon ànima s'enfonzi dintre eixa mar de dubtes pahorosos! Grans mals haig de saber, amb ferm coratje els vull oir. May la present angunia soportaré tan ferma. Ildevert, pòrtam devant d'eix mort terrible y descobreixme els mals passats que amb el d'avuy se lliguen!

PACIÁ

(_cridant amb veu terrible a fóra_)

Mon fill! Es el meu fill!

MONTAGUT

Sents? Còm fòll crida!,.,

DOROTEA

(_corrent cap a fòra del replà_)

Oh! quin cridà el meu pare!

ILDEVERT

(_que resta astorat_)

Deu, què sento!

MONTAGUT

Pere Ildevert, què passa a casa vostra?

(_Cercós y Bruguera entran portan en un silló al vell, que de tan lívit fà terror_).

DOROTEA

(_aprop del vell_)

Què té? Digueume, què ha tingut el pare? Mira, Ildevert: que't vol parlar demostra.

CERCÓS

La paraula li manca quan và a dirla.

PACIÁ

Y tu ho sabies, Ildevert, tu sempre...

(_Li falla la paraula_)

ILDEVERT

Cercós... Bruguera.. .no parlèu?...Quèus passa?

PACIÁ

Mos fills!... Mos fills!... Perxò vaig engendrarvos?...

BRUGUERA

Horror semblant no l'han vist may els homes!

PACIÁ

Es ell!... Es el meu fill!... Ton germà, filla!...

DOROTEA

Mon pare es foll!... Sentiu com desvarieja?

ILDEVERT

Digueume... amichs... diguèu què té...

BRUGUERA

Tu dígaho, que jo no puch!... Y eix vell que fina!

DOROTEA

(_llensantse a sobre d'ell_)

Oh, pare!

CERCÓS

Som plens d'esglay, que fets tan horrorosos ni somniarse poden...

MONTAGUT

El cadavre li heu deixat veure?

CERCÓS

Inútil contenirlo. Guiu y Lluch l'han portat a sa presencia. Près de follia que es son fill clamava.

ILDEVERT

El misteri aclarit a tots ens cega. Oh trista Dorotea! qui l'atura el riu quan surt de mare?... Jo l'esposa del teu germà prenia quan li reya, asserenada per l'amor, la vida. Gran fou el mal, terrible es la venjansa! Pel cel jurà que la que'l nom d'esposa y el seu cor me donés la sofriria; y jurà arribà al crim pera venjarse. D'ell y de mi ets la víctima ignoscenta, tu, pacificadora; tu, escullida pera aplacar la fúria menassanta.

DOROTEA

Fugim d'aquí,mon pare!...Pare!... Oh! trista!...

ILDEVERT

(_agenollantse vers ella y el vell_)

Perdo! Perdó, mon pare! y tu, ma esposa!...

DOROTEA

(_fugint pel fons esquerra_)

La mort es dolsa y bona!

ILDEVERT

(_inclinant el cap sobre'ls genolls del vell_)

Perdó, pare!

MONTAGUT

(_sortint pel fons esquerra_)

Eix espectacle no es per mi. M'ofego!...

ILDEVERT

Perdó, mon pare!

BRUGUERA

Els morts ja may perdonen!

ILDEVERT

Es mort!... Es mort!... Esposa! Dorotea!... Per què la filla s'ha allunyat del pare?

CERCÓS

Els somnis monstruosos y quimeres que engendraren tot temps caps malaltissos avuy la realitat als homes mostra.

MONTAGUT

(_apareixent livit pel fons_)

Plora, Ildevert!... ta esposa, ella mateixa s'ha dat la mort!...

CERCÓS

La mort! Oh Deu, perdónala!

ILDEVERT

Senyor, per què castigues amb mà dura y cegament? No es just qui així castiga!

MONTAGUT

No sabèm rès. Deu es inexcrutable.

__TELÓ__