Part 1

L’ignoscenta

Tragedia en tres quadros

Joan Puig i Ferreter

1912

PERSONATGES

El Vell Paciá, noble empobrit; 70 anys.

Dorotea, sa filla, molt hermosa; 25 anys.

Pere d'Ildevert, espòs de Dorotea, noble rich; únich senyor del castell y terres del seu nom; 40 anys.

nobles senyors, amichs de Pere:

- Montagut

- Cercós

- Bruguera

mossos y sirvents de Pere:

- Elies

- Sergi

- Brull

- Sebastiá

- Un nen

L'acció en el gran castell d'Ildevert, en el Pirineu català, a les darreries del sigle xvii.

## QUADRO PRIMER

Gran sala en el castell de Pere d'Ildevert. Al fons ampla porta que dóna a l'escala central de l'edifici. L'escaia es de pedra, d'una sola llosana cada esgraó, y la voreja una ferma barana de fusta artísticament trevallada. Puja de dreta a esquerra, forma un espayós replà davant de la porta, y continua vegéntsela pujar en giravolt. Al fons de la caixa d'escala una gran finestra gòtica, un poch alta, amb hermosos vitratges de colors, que guaita a un pati interior del castell. A cada costat de la porta d'entrada, omplint els dos panys de mur, hi hà pintats des freschs: el Naixement de Jesús y el Devallament de la Creu. A la dreta dugués portes que son de dugués cambres. A l'esquerra un gran finestral amb vitratges de colors y una bella columneta de marbre al mitg. Richs cortinatges y tapissos amb dibuixos representant escenes de guerra y de cassa, per les portes y finestra. Armes diverses, banyes de cervo, ullals de porch singlar, corns y trompetes de cassa ornamenten els murs. Cadires, sitials y sillons d'època. Una taula de roure davant de la finestra convenientment colocada y altres mobles propis del lloch y l'època.

A primera hora d'un bell matí primaveral. A fòra canten les aloses. Els primers raigs de llum fresca y rosada entren pel finestral obert. El vell Pacià està assegut contra la taula, vers el centre de l'escena, en un silló amb alt respatller. Té el cap baix y els brassos caiguts sobre els del silló. Una pausa breu. Entra Elies pel fons, venint de la dreta. S'acosta al seu amo parlantli amb afecte y molt respectuós.

ELIES

Senyor; ja apunta'l jorn y vos encara no us heu reposat gens. Dormí us caldria...

PACIÁ

Dormir!... repòs!... dormir!... L'esperit vetlla neguitejat, com vols que'l cos reposi?

ELIES

Mes el dia ja s'alsa; el cor s'alegra...

PACIÁ

Brilla el sol, però jo soch dins nit obscura...

ELIES

Amb la llum del nou jorn vindrà la filla com ha vingut l'aucell que a fora canta; l'aucell, nunci del sol... Alegra oíulo. Tots els mals de la nit son cant allunya.

PACIÁ

Per què la més fidel de les esposes a la llar del marit desde ahir manca?

ELIES

D'ahir?... Diguèu dotze hores, sols... Compteules.

PACIÁ

Qui per eternitats les hores compta!...

ELIES

Manèume, mon senyor... si es que jo pugui minvar la vostra pena amb els meus passos...

PACIÁ

La cerquen cavallers, sirvents y mossos amb Ildevert al cap, y no la tornen... (_S'enfonsa en el silló y mormola abatut_). Senyor!... dissipa el vel d'aqueix misteri!

ELIES

No perdèu el coratge!

PACIÁ

Es viva o morta ma filla?...

ELIES

No plorèu. Aconsoleuvos amb la bona esperansa que fà viure.

PACIÁ

Oh! si un torrent de llàgrimes amargues me l'hagués de tornar, ma dolsa filla!...

ELIES

Mon cor, que vos sabèu la lley que us porta, me diu que tornarà prest. D'ell fieuvos. Un cor fidel a voltes endevina.

PACIÁ

Vesten, Elies, déxam. Per què's guarda ni un sol home aprop meu? Sols qui galopa com una fúria en cerca de ma filla m'es grat avuy. Què'm cal a mi, vell pare? Amb ella tinch el món; rès tinch sens ella.

ELIES

Y plorarèu tot sol desesperantvos...

PACIÁ

Tindries més coratge si tu fossis? No tens cap filla, tu?

ELIES

Ni fill ni filla.

PACIÁ

Si no ets pare, què sabs del dol d'un pare?

ELIES

(_anantsen_)

Seré a baix esperant les vostres ordres.

PACIÁ

Bon sirvent deu llegí en el cor de l'amo. Pren un cavall, Elies, y galopa de masia en hostal, del pla a montanya. Demana a l'aire, y als camins, y als boscos, y a gent de tota mena per ma filla. Com nascut a Ildevert vull que se't doti si tornas amb ma bona Dorotea.

ELIES

No pel dot, per amor, senyor, jo us juro fer tot quant pot un home y més encara.

(_S'en và corrent. Una pausa._)

SERGI

(_Cridant a fòra, d'una finestra alta de l'esquerra_).

Eh! Brull!.. . No veus al lluny una corrúa de gent que avensa pel camí d'Olestia vers la plana coberta de gran boira? Me sents, vell Brull?

PACIÁ

Crudel es la bellesa quan ens despulla dels sentits deixantnos com nau que guia inhàbil timonaire! Y no respon mon vetlla!... Oh! Sergi!... Sergi!... Tòrnali a preguntar!

SERGI

(_a fòra, com el primer cop_)

Què veus, Brull?... Digues...

PACIÁ

Amb veu aguda de clarí responli, com se llensen al vent els crits de festa. Massa tardes, oh Brull! Tu la montanya el pla y la vall domines, fidel mosso. Bon vell, si tos ulls d'àliga aperceben ma Dorotea, a tu, venturós nunci, te daré la millor de nostres vinyes.

SERGI

(_Després d'una pausa, presentantse, fret y respectuós, a la porta_).

Senyor: diu Brull que aquesta gent que passa son uns marxants de bestiar que compren bous y ovelles en gros. Tornen a vila sense tocà al castell...

PACIÁ

Oh! prompte, Sergi, corra a trobarlos!

SERGI

Mes per què, mon amo?

PACIÁ

Sabèm d'ont venen y què poden dirnos? De tot arreu pot vindré la llum clara!

SERGI

Aquests marxants, senyor? Y ho podèu creure? Ells van a pas de bou. mentres els vostres galopan com el vent y ningú arriva amb noves al castell...

PACIÁ

Demano passos y no raóns!

SERGI

Senyor, cal que s'escolti lo que s'ha dit per bé.

PACIÁ

Un pas que donis en cerca de ma filla es millor cosa que cent concells dels teus.

SERGI

Mes les paraules fan claró al seny, y a vos la pena us cega...

PACIÁ

Cap mortal hi veu clar dintre la fosca.

SERGI

A les palpentes l'un pot guià a l'altre.

PACIÁ

Bon home fores, Sergi, si logressis a menys paraules ajuntar més obres. Per què restes avuy dintre de casa? Ets massa vell pera cercar ma filla?

ELIES

Oh Deu!... què no faria jo per ella? De genollóns pel bosch, entre argelagues, o descals pels rostolls avansaría, tot per trovarla... no'm creyèu, mon amo?

PACIÁ

Pobre de fets y de paraules pròdig! Sempre ho he vist igual. Ah, orgullós Sergi! Tu no has nascut per creure; no tens ànima de sirvent. Tu no sabs com plau a l'amo veures atès sense enutjoses rèpliques.

SERGI

(_amb orgull_)

Com una roda pinten la fortuna. En altre temps, senyor, com vos manava; com vos casal y bons sirvents tenia. Mes ara, mon senyor la raó es vostra. Un sirvent cal que siga, davant l'amo, a totes hores un sirvent. Quan l'arbre ha caigut sota els cops de la tempesta no s'alsa més... Senyor, ja us obeeixo. Si per ventura us porto vostra filla espero que la vostra recompensa d'aquesta esclavitut per sempre'm lliuri.

(_De la porta_).

Si el noble cau, voleu encar que senti l'ultratge de serví humilment als altres?

(_S'en và per la dreta del fons_).

PACIÁ

Aquest home'm pertorba... em fa l'efecte d'un vi de calitat al que una extranya droga s'hi mescla... enterboleix la vista y el seny...

(_De sobte, com si li manqués la paraula, cau aturdit a la cadira. Llarga pausa_).

BRULL

(_apareixent pel fons amb certa temor_)

Com a cavall els sirvents fugen y us deixen a vos sol, mon senyor y amo?

PACIÁ

Ben arribat ets, Brull, aquí a ma vora. Suara me pensava que'm moria. Me mancava l'alè...

BRULL

Volèu que us porti al vostre llit?

PACIÁ

No, Brull! No tal vergonya! Quan mos sirvents tots corren, quan tu, encara amb els teus anys, dalt de la torra vetlles tota la nit... jo, el pare, m'ageuría? Prenme amb tu a dalt, que vull resà en l'altura. Vull demanà al bon Deu per què'm flagella, a mi, que no he fet mal, jo, que soch pobre y que no tinch orgull ni set de ditxa...

BRULL

Volèu que a la capella us acompanyi?

PACIÁ

No dins de la capella trista y fosca... En la més alta torre vull resarli, de cara al cel, hont resplandeix sa imatge. Allí la llum y l'ayre, els camps y els boscos, tot vull que pregui amb mi, tot lo que essencia cobra y reb d'ell y's mou sota ses ordres.

BRULL

Milló us seria reposà en la cambra...

PACIÁ

Vull demanà al Senyor què es de ma filla!...

BRULL

Qui hagi fet mal a n'ella, ay! del gran càstich que'l bon Deu li reserva!... Que ella es bona per tots...

PACIÁ

Y dolsa y pura...

BRULL

Y viu tant trista!...

PACIÁ

Y per què viu tant trista, Brull, ho ignores?

BRULL

Mon senyor, jo no sé..., no m'atreveixo...

PACIÁ

Sembla que hi hà un secret en la teva ànima.

BRULL

Ella amb el sèu espòs no es prou ditxosa.

PACIÁ

(_conmós_)

Jo no sé rès. Ja vell, en eixes terres vaig pujar per seguir a la meva filla; vell, quan el seny y tot sentit tremola... Oh! la sort de ma bona Dorotea, casada amb un herèu d'alta nissaga, noble y valent guerré estimat dels prínceps! Cosa més gran els somnis no l'engendren y amb tal grandesa ni la ditxa's trova. Jo vivia amb més pau vora la riba del riu que m'ha vist neixe y que ara anyoro. Y ella, ma filla, no es tampoch ditxosa, que se m'acosta, m'amanyaga, 'm besa pera alegrarme a mi... mes ella plora!... Per què dèu plorar, Brull, que no sab dirho, o no vol dirho, sobre'l cor d'un pare?

BRULL

Perquè, senyor, com vos heu dit, es bona la vostra filla. Y com la néu es blanca la seva ànima. Y com la mel es dolsa tota ella. Com vell bàlsem es tota ella. Y amb tot això molt jova. De la vida porta tota la llum y no cap ombra. Mentres que l'amo tristament devalla sota un pes de neguits y aspres angoixes. Sa joventut fou tèrbola, y moguda per tantes passions, que ara sols resta dintra'l seu cor una secó amarganta.

PACIÁ

Y per rès sent amor ni rès desitja, y lo que té, essent molt, son cor no omple.

BRULL

Com aquell dia tal avuy me'l miro que vingué silenciós com un sepulcre de retorn de sa vida aventurera després fors'anys que, morts avis y pares, corria terra, al coll solta la brida. (_Pausa_). Mes, passat temps, un jorn semblà alegrarse. Parlà de casament y d'una noya que vora l'Ebre conegut havia. Tot ne semblava enamorat, somreya, joyós, parlant de tanta d'hermosura. Contes d'amor contava a les vesprades y de bò foll d'amor tots el creguérem. Y així devia ser, donchs com s'explica que l'home rich se casi amb una pobra?

PACIÁ

Aixís và ser. Tan noble com la seva fou nostra casa desvalguda. Un dia un cavaller s'hi presentà de sobte. -- De si teniu un fill vinch a parlarvos. -- Per ben mort l'he donat-- faig per resposta. -- Que và fugir de casa malehintme y sempre en guerra amb mi y amb Deu estava. Rès més sé d'ell,-- vaig dirli -- y Deu el tingui a l'infern esbravant la seva fúria. -- Ell respongué que tal el meu fill era; que irat y furiós com jo'l pintava y venjatiu, tal conegut l'havia. Y de llunyanes terres aventures và dirme: y amb mon fill l'amistat forta qu'ell tingué, y com un jorn de crua guerra van separarse sens que's retrobessin. Ma filla era aprop meu, trista y plorosa, sens record del germà. Ell la mirava; tot mirantla, encantat, de mi's distreya... Aixís và enamorarse de ma filla. (_Pausa_).

BRULL

Oh! pare malhaurat com may cap altre qui parla del seu fill sens benehirlo!

PACIÁ

Malhaurat es el vell que sens fills resta! (_Pausa_).

BRULL

Oh, no temèu per ella, que es tan bona! Jo us dich: qui mal li fassi, ay! del gran càstich que'l bon Deu li reserva...

PACIÁ

Una tristesa de mort omple mon cor... Aném! Vull ayre! (_S'alsa pera avensar cap al fons_). A la llum del Senyor que'ns illumini!

(_Quan vol avensar, acompanyat de Brull, les cames li fallen y s'aclofa alsant els brassos en oració_).

BRULL

(_sostenintlo a mitj aire_)

Pera pujà a l'altura us manca forsa.

## QUADRO SEGON

(_Mateixa habitació_).

Hora avensada del matí; el sol ja té la gran esplendor del mitjdía y ompla de boja llum tota la sala. A fòra, venint per la finestra, zumzits d'abelles y perfums de flors. El vell Pacià, assegut a la cadira de brassos, té el cap caygut sobre'l pit y tot el cos sense actitut ni geste, làç, enfonzat en son profón, meytat desvaneixement, produhit pel dolor y la fatiga. Se sent el trot d'arribada de dos cavalls. Una gran pausa. Entran Montagut y Cercós pel fons dreta.

CERCÓS

Aquí arribèm sense trovar persona; sembla un fossà el castell pel gran silenci...

MONTAGUT

(_dirigintse al vell_)

De tan lluny com venim... Senyor... dormíeu?

CERCÓS

(_acostantshi més_)

No respòn, Montagut. Acòstat... veulo.

MONTAGUT

El dolor li ha robat les seves forses y, com un lent narcòtich, la fadiga, fentlo adormí, ha calmat la seva pena. Si li portéssim una dolsa nova d'aquelles que'l cor reb amb alegria no desvetllarlo prest fora culpable... Mes dígam: com podrà agrahir la nostra solicitut, Cercós?... car desvetllarlo es cridarlo a sofrir mentres reposa.

CERCÓS

Dorm la vellesa al cayre de la vida; per una breu estona els ulls acluca y els obra en les regions de pau eterna. Tranquil no estich fins a sentir que'ns parli.

MONTAGUT

Mals y temors son encomanadissos. Desvetlleu vos, senyor! Eh! Desvetlleuvos! Montagut y Cercós son aprop vostre! Prompte, crida a la gent!

CERCÓS

Jo bé hó temia, que sempre crida mals la malhauransa.

(_Surt al replà._)

Eh!... Gent!... Aquí!... Hont sou?... Elies!... Mònica!... Aquí!... Socors!...

UN NEN

(_abaix_)

Qui crida?

CERCÓS

No'm coneixes? Soch jo... Cercós..

MONTAGUT

Els ulls mou y respira.

EL NEN

(_presentantse a la porta_)

Què volíeu, senyor?

CERCÓS

Hont son els mossos que fins aquí hem pujat sens veure una ànima?

EL NEN

Son fòra tots.

MONTAGUT

La casa deixen sola amb un vell y un infant! Hont son?

EL NEN

Elies y després Sergi, l'un aprop de l'altre, han sortit a cavall com dues fúries...

MONTAGUT

Y les dònes, hont son? Caldria que elles...

EL NEN

A l'ermita del Puig a fer pregaries pel bon retorn de la mestressa.

PACIÁ

(_removentse penosament y movent les mans com qui cerca en el vuid_)

Filla!... Ah!... ma filla!...

CERCÓS

Senyor!...

MONTAGUT

Som amichs vostres. (_El nen se'n và_).

PACIÁ

(_encara dintre'l somni_)

Ma filla hont es?

MONTAGUT

Encar no podèm dírvosho.

PACIÁ

Si aquí jo l'he sentida!

CERCÓS

Pobre pare!

MONTAGUT

En vostre cor l'haurèu sentit, sens dubte, parlantvos dolsament, mes no era ella, sinó una ilusió vostra...

PACIÁ

No m'enganyes, bon Montagut, ni tu?... Pro jo l'he vista quan l'heu passada per aquí malalta. Del seu cor s'exhalava una gran queixa, el coll torsat sobre l'espatlla duya...

MONTAGUT

Us juro que ignorèm de Dorotea la sort... (Oh! Deu! li he dit de faisó dura!...) Mes tants la cerquen, que entre vostres brassos prou la tindrèu abans que'l dia caygui.

PACIÁ

Digueume, donchs, per què heu vingut suara?

MONTAGUT

Tan gran era la nostra impaciència per arribà y saber d'Ildevert noves que'l nostre cor perdé sa valentia entre esperanses y temors, puig meu tres nosaltres cavalcàvem neguitosos ell podia tornà amb sa esposa amada. No més l'afecte ha estat conseller nostre; no'ns ha mogut l'enuig ni la fadiga. Y així provèmli, amich. A baix esperen nostres cavalls. El jorn es llarch encara. La marxa reprenèm. Quan la nit tombi joyós abrassarèu la vostra filla.

PACIÁ

Malgrat vostres paraules, ombres mudes me semblèu, que la calma al cor no porten. Arbre sens branques soch y soca vella sense plansons... Senyor..., per què no envies un llam del cel que'm fassi caure en cendres?

CERCÓS

Moume a pietat y cap paraula trobo que pugui confortarlo en sa gran pena.

MONTAGUT

Les paraules no calmen, ans exciten com una gota d'aygua sobre un ferro roent. Anem, Cercós!... La nostra marxa millor que'ls mots li portarà un alivi...

CERCÓS

Amich, sento cavalls.

PACIÁ

Brull, calla!

MONTAGUT

Escolta; que es Ildevert diria.

PACIÁ

Sol vé.

MONTAGUT

Sembla que més de dos cavalls amb ell s'acosten.

PACIÁ

Y encar que mil siguessin, sols vindrien mentres Brull calli...

CERCÓS

(_que guayta a la finestra_)

Ells son; ja descavalquen. Demostren els cavalls, inflats de nassos y escumoses les anques, la furiosa marxa que'ls ha portat. Ell descavalca sense destresa, ell, mestre en eixa art nostra! Senyor, feu el cor fort, encomanèuli fortalesa.

PACIÁ

Fort semblaré si callo; si parlo'm trahiré...

MONTAGUT

Donchs esforseuvos. En tant jo vaig a rèbrel.

(_S'en và per !a dreta. Una pausa. Silenci. Cercós s'asenta_).

ILDEVERT

(_entrant acompanyat de Montagut y de Bruguera, dirigintse al primer_)

No parlis més; ja sé que no m'hauríeu deixat entrà en mes terres sens donarme la bona nova... Ja les forses perdo.

(_S'assenta abatut_).

BRUGUERA

Tot cavalcant vers el castell, me deya: "Montagut y Cercós, homs de fortuna, T'hauràn trobada ja..."

MONTAGUT

Amb tal fè venía. Ara m'heu aterrat! Perquè tornàveu? Era una caritat que al trist li feyeu .

CERCÓS

Qui resisteix l'afany de saber noves?

BRUGUERA

Igual desitj ens feu venir pressosos.

ILDEVERT

De quan que sou aquí?

MONTAGUT

Fà curta estona y a punt estàvem de partir...

ILDEVERT

Bruguera, guarda son pare, tu. Jo amb ells m'ajunto.

SEBASTIÀ

(_entrant y dirigintse a Ildevert_)

A vostres ordres soch.

PACIÁ

Sebastià, vina, acompànyam a dalt!

ILDEVERT

Ahont, mon pare?

PACIÁ

A dalt, hont sol estigui. Planys de dones, llàgrimes y gemechs el cor me nuen. Deixèu que'ls vells en moll dolor s'enfonzin; els joves combateulo amb energia. Jo tos forts anys envejo y ma vellesa escauria milló als homes que corren...

ILDEVERT

Callèu o aneusen! Vostre tò m'insulta! Oh vell! m'avergonyiu amb eix cor vostre massa ferm y massa alt, quan jo esperava trobarvos amb la galta encara humida de llàgrimes, y tot corvat ja us veya, rompuda eixa vellesa abans tan forta. Jo esperava llensarme en vostres brassos, y sobre vostre pit, com dues dònes, plorar nostres dolors germans... Y us trobo més ferm que jo, que a mi l'angoixa'm mata!... (_Dóna un pas el vell per no trahirse amb el seu dolor_). T'en vas sense plorar... tu, el vell, el pare, t'aguantes dret, y jo aplanat me sento com un trist gra de pols sota la roda.

PACIÁ

Guarda el doló y corre a cercar ma filla. Millor que'l plò es la cursa...

BRULL

(_de molt alt, just perceptible_)

Dorotea!

PACIÁ

Brull es!

ILDEVERT

D'hont vé? Què diu?

PACIÁ

Ma filla torna!

BRULL

(_a fóra, més aprop_)

Benehit siga Deu! Senyó!... alegreuvos!...

MONTAGUT

(_a Ildevert_)

Aquesta veu te torna la ventura.

BRULL

(_apareixent a l escala y baixant_)

Pare, ja heu recobrat la vostra filla! Senyó Ildevert, teniu aprop l'esposa!

ILDEVERT

(_S'avensa a rebrel quan ell entra a la sala_).

Amb qui vé? Per hont vé? D'hont la vegeres?...

BRULL

Al lluny tenia extesa la mirada per apercebre serra y vall... tot d'una...

ILDEVERT

Estalvia paraules!... Prompte... dígam hont cal anarla a rebre... ahont pot ésser.

BRULL

Del bosch vehí ha sortit baixant vers l'horta; cap al castell s'encaminava dreta y sola, però d'una manera extranya!...

PACIÁ

Mon Brull, què vols? Demana...

ILDEVERT

(_a Brull_)

Primer guíans. Vetlla són pare, Sebastià. Vosaltres acompanyeume tots... Per fí l'esposa torna a l'espòs després d'aquest misteri

BRULL

(_qui, pera guiar los, ha avensat fins al replá, exclama:_)

Senyor, mireula!

(_Tots queden sorpresos de la presencia d'ella, perquè té el rostre molt pàlit, perquè 'l vèurela produheix esgarrifansa, tant en sa expressió s'hi marca lo terrible, malgrat mostrarse severa y altiva_).

ILDEVERT

(_Commòs tot ell, se li acosta, mentres ella permaneix silenciosa._)

Per terrible que fos lo que'ns diguessis més no pot serho que la teva pèrdua. Quan de la mort un hom a vida torna, quins mals cruents podràn espahordirlo? Gentil esposa!... Tendra Dorotea, abràssam, y els amichs també, abrasseume. Un moribón jo soch tornat a vida viva mirant a la qui creya morta,

PACIÁ

Senyor!... Senyor!... m'ofego del gran aire que entra en mon pit!... Senyor!... donchs, si les penes no maten, mataran les alegries? Ma bona filla, vina aquí als meus brassos!

(_Ella s'hi acosta._)

MONTAGUT

(_volent dissipar el malestar_)

Ara tota la pena's torni en festa!

CERCÓS

Per ella alsèm la copa amb alegria! Mitj jorn s'acosta, amichs... (_A Ildevert_). Tu dona ordres per celebrà el retorn de faisó esplèndida.

BRUGUERA

(_als dos amichs_)

Mirèu que sos ulls gelen y es com marbre de blanch son rostre...

PACIÁ

Parla, oh! parla, filla!...

ILDEVERT

Ton rostre y ton silenci al cor no duen la pau que prometia ta presencia y el contorben encara... Parla, esposa...

DOROTEA

Parlaré sols devant l'espòs y el pare.

MONTAGUT

Nostra amistat no'ns diu més que obehirvos.

(_S'en và y silenciosament el segueixen amichs y sirvents_).

ILDEVERT

Fidels amichs, no abandonèu ma casa; necessito la vostra companyia.

PACIÁ

Ma filla, quins mals vens a anunciarnos?

ILDEVERT

L'ansia'm té cor-glassat... Esposa, parla.

DOROTEA

L'horror més gran que pot sofrí una dóna jo he sofert eixa nit...

PACIÁ

Quina horror, filla?

DOROTEA

D'un home jo he sentit el vil ultratge...

ILDEVERT

Un home! Oh Deu! Còm fou! Qui era l'home! Y eix vil hont para? Tu el coneixeríes o el coneixíes ja?

DOROTEA

Ho ignoro encara. Mes amb cap viu podré ja may confondrel.

ILDEVERT

Per què?

DOROTEA

Ja no existeix.

ILDEVERT

Oh, noble esposa! Al teu ultratjador tu has fet justícia?

DOROTEA

Ell mateix se l'ha feta.

ILDEVERT

Pel cel, parla!

PACIÁ

Ma filla, que m'ofego, parla!

ILDEVERT

Digues: no les paraules a mitj dir te'n tornis! Ahont s'ha mort! Hont es! Eix mort cal veure!

DOROTEA

Prompte'l veuràs!

ILDEVERT

Còm el veuré?

DOROTEA

Tos mossos m'han trobat vora d'ell, esma-perduda, al sortí a la claror d'entre unes roques que formen una balma solitària... A Guiu y Lluch he ordenat que'l portin per reconèixel tu... De tu parlava al morir...

PACIÁ

D'eixa fosca treunos, filla!

ILDEVERT

D'hont vé aquest cop ignoro, esposa meva. Digues com fou per si una llum s'abranda...

DOROTEA

Amb els amichs alegrement partires al sò del corn, y jo, mancantme l'aire, deixo l'ombrós castell darrera vostre y pel camí que entre alzinars s'eleva volia anar fins a la roca blava, hont tants cops t'he esperat al caure el dia, y allí de tots cavalls la polsaguera veure aixecarse al devallà a la plana. Del sol ponent m'hi convidava l'hora. Al traspassar la vall fonda y humida de l'aigua que allí hi baixa de l'altura, com el sol ja's ponia, y allí l'ombra sempre es espessa per l'abundor d'arbres, una extranya remó'm feu perdre aquella dolsa pau del meu cor que'm conduhía. De sobte un home và sortí entre branques, a mi s'acosta amb manifesta fúria, crido, la veu se'm glassa dins la gorja, y'm sento presa d'ell com entre ferros.

ILDEVERT

Oh! el vil felló!

PACIÁ

Ay, filla meva, parla!

DOROTEA

Del fons del cor una suprema forsa m'arrencà un crit .. Y ell sort. Ja dominava la nit. Orientantse a les palpentes m'entrà silenciós dintre unes roques y'm portà en un lloen fret dessota terra. Tan lluny del món llavores vaig sentirme que sens cridà en sos brassos caiguí morta.

PACIÁ

Monstre sortit d'una bagassa horrible, si acàs tens filles, que igual sort els vingui, y sinó, que ton ànima feréstega, ni abans ni après de l'eternal judici repòs no trobi, per mals vents moguda...

ILDEVERT

Parla fins a aclarí el misteri horrible!

DOROTEA