Part 4

Quan aquestes idees li entraven, mirava aquell casot de davant câ-seva, am mirada d'avorriment fondo i de tristesa més fonda encara.

I es que d'allà havia aplegat la febre d'il·lusions que l consumia i l'anyorança de lo nou i desconegut que l'havia emmetzinat pera sempre... Moltes vegades pensà en el guarda-agulles, perdut, devora una garita de fusta, en mig de la soletat del camp, mentres els trens atapaits de viatgers corren d'una banda a l'altra, deixant-lo astorat i tot sol, sempre desplegant la mateixa bandera.

Quan li agafava aquesta fal·lera, unes ganes de plorar li pujaven poc a poc, inexplicables. I agafava llavors l'acordeón, i ensejava de recordar les antigues peces, i se temia de que fins i tot la digitació havia perdut!

De res li servia aquell entreteniment, i tornava a les seves cavil·lacions, cada vegada més negres. Li rondejava pel cap una resolució: mudar d'aires, deixar la botiga que sempre havia tingut i mudar-se a la vila d'avall, on, per ventura, lluny d'aquell món que l'havia contagiat, acabaria per recobrar la calma que havia perduda entre ls bohemis i aucells de passada de l'Hostal.

Anava madurant aquesta idea poc a poc, i com més hi pensava més clar veia la necessitat de rompre totes les cordetes i cordons qui l lligaven an aquell barri.

Sols que no arribava l dia de dur-ho a terme. I quan més resolt se creia, una veu, eco de les veus d'altre temps, li cridava de molt endins: --Demà.

## XIV

Men record com si fos avui. Quin vespre aquell!... ¿Com ha de fugir de la memoria de ningú aquell espectacle ferest i que mai per mai he de tornar a veure?

A devers les nou i mitja En Figuera comença a tocar foc. Per lo rabent i poderós de les batallades, pogué compendre tot-hom que s tractava de qualque cosa seria. Els rotllets de curiosos reunits a cort i davant els portals de les botigues encara obertes en aquella hora, se pogueren treure aviat el gat del sac.

Se tractava d'un incendi en un dels punts més perillosos de la ciutat vella, ont els carrerons estrets, les voltes i arcades, els llenyams corcats i la falta d'aigua havien de fer molt dificil apagar el foc.

Quan vaig sebre que s tractava de l'Hostal de la Bolla, l'ànima m va caure als peus, i corrensos vaig partir cap allà, com si endevinés que no n'havia de quedar pedra sobre pedra d'aquell edifici babilonic.

En efecte: encara no era arribat a la placeta, i ja m'havia fet carrec de que la cosa no tenia adob. L'Hostal cremava pels quatre costats, se pot dir, i anavem, per lo tant, a presenciar una cosa ben trista i que no s'assembla a res nat del món: un incendi a Palma.

Segur que n'heu vist molts; però si no heu vist aquell, no tindreu una idea prou clara de lo que es un incendi a ciutat.

Figureu-vos, idò, una gentada feresta d'homes, atlots i donetes, que omplien plaça i carrer i que no deixaven passar a ningú, com no fos a força de colzades i empentes; figureu-vos el trafec de l'amo de l'Hostal, dels moços, dels mercaders que hi tenien aviram, dels traginers que treien els seus muls am les guarnicions mal posades, que arrossegaven els carros pera posar-los en salvament.

Figureu-vos que les flames sortien ja per les finestres dels porxos plens de gavies i caixotes velles; que estaven enceses les sotilades i que la claror de l'incendi resplendia am vermell de taronja per totes les obertures, clivells i retxilleres de la casa.

Una ramor de mar grossa muntava d'aquella generació, que per instants anava en augment: ara arribaven guardes civils, ara soldats de cavall, ara la bomba de la goleta, més tard la de cân Maneu i de la fàbrica de les flaçades.

Dues centes veus en una vegada donaven ordres que ningú obeïa; dos cents homes amb un pic corrien d'una banda a l'altra sense sebre ont anaven, ni per què s movien, i am tot això l'alcalde del barri, el senyor Mandilego, del balcó de câ-seva, manava, am gran serietat, an els dependents del municipi:

_--Gutiérrez, haga usted despekar... Baco pena de presidio, cuide que los muchachos no interpreten la vía púbblica!..._

Alcalde, governador, autoritats i majors de tropa de tota casta anaren venint. La cosa ja no tenia remei. Com més temps passava, el foc prenia més força. Ja s'anaven coneixent els detalls de la desgracia: se tractava d'uns focs artificials per una festa de Santa Eugenia, que l'endemà se n'havia de dur la diligencia. Fumant i xerrant, distrets, un parell de pagesos deixaren caure damunt els sacs plens de bengales, bombes volants i _cascadas de oro_, una punta de cigarro, i sen anaren tot-d'una a la funció del Circ.

Primer se foradà la tela del sac, i quan arribà socarrim a la metxa de qualcun d'aquells artificis, començà un foc granejat terrible, que omplí de llum, d'espires i de fumera tot l'Hostal. Oh! Si no hagués estat una cosa tant llastimosa, quin esclat de riure s'haurien fet els que ho presenciaren!

Les peces de més empenyo estaven tirades per allà en terra i qualcuna penjada del sostre; i ara una, ara l'altra, totes anaven prenent. Primer esclatà _el paraguas giratorio con doble lluvia de topacio;_ llavors s'encengué _el ramillete tirolés con pájaro de movimiento;_ i, així, anaren seguint _la farándola amarilla_, els _cohetes silbantes_, i una _alegoria de la Libertad iluminando al mundo_, que havia de servir com a remat de la festa de Santa Eugenia am motiu de la visita d'un diputat cunero, qui ara està a les Hermanites de Burgos, dit sia entre nosaltres.

L'incendi feia la seva via. Grans flamarades, empeses per un ventet malehit d'Octubre, anaven d'una biga a una porta, i de la porta a un munt de coves, i del munt de coves a les menjadores de l'estable. I com tot ho trobaren esponjós i fet esca, tot anava prenent com si estigués untat d'esperit de vi.

¡Am quin esglai, desde la mica de buid que en el carrer havien obert els guardes civils, se mirava aquella immensa desfeta l'amo de l'Hostal! ¡Com s'ho mirava, també n'Armando, qui, sense perdre perxò les seves aficions, era anat an el governador a oferir-li la seva botiga _para hospital de sangre_ i els seus serveis pera qualsevol cas de _cirugía de urgencia_!

Tres quarts bons feia que en Figuera tocava, i, lluny de mancabar el foc, anava prenent furia. Am gran estrepit se desplomà dins el patiet una mitjanada de la torreta. Un saragall d'espires dins una mànega de fum fugí pel cel tenebrós, al mateix temps que ls coloms del colomer de la torreta volaren espantats, pegant a les teulades de més aprop.

Just quan acabava de caure la paret, arribaren els bombers amb una bomba, i el public els rebé amb grans siulos que regiraren els coloms molt més de lo que ho estaven. Desde aquell instant la confusió va anar en augment. Tocs de corneta, tocs de siulet, crits, paraules groixudes, de tot se sentia, menos concert i direcció. Uns dirigien pel militar, altres pel civil, altres per l'eclesiastic. No hi havia aigua a les tronetes. La font de la plaça estava seca feia tres dies. En el pou de câl senyor Mandilego no hi arribava la manguera de la brigada. Pera alimentar les bombes va esser necessari l recurs suprem: se donà una ordre a la tropa, i ben prest quedaven embarriolats gran part dels concurrents pera fer la cadena; i els poals de lona passaven mig buids de mà en mà, am gran gust dels atlots de barca cataliners, qui remullaven els senyoretxos que hi havien agafats.

Aquella aigua, més que pera apagar el foc, servia pera donar-li coratge. Prenia am més força, espantós, bramulant, treient per les teulades verdaderes corrents de flames i espires. De tots els quartos, cambres i dependencies de l'establiment s'anava davallant lo que s podia.

Els hostes més antics de la casa, consternats i asseguts damunt els mobles que havien tret, provaven d'aconsolar l'amo. En Dinamita anava d'un lloc a l'altre _en busca de impresiones_ pera l'article de l'endemà, assegurant per tot arreu que no s tractava d'una desgracia casual, sinó _de un hecho preparado alevosamente_, on per ventura, si s cavés fondo, se trobaria _la mano oculta del clericalismo_. El senyor Mandilego li sostenia que no, que segurament se tractava de _la mano oculta de la masonería_. I no més quedaven conformes en un punt: en que hi havia _mano oculta_.

Mentrestant, com que la flamada immensa no donava temps pera davallar les coses amb esment, bombers i mariners anaven tirant per les finestres tot quant podien arreplegar. Els veinats del carrer, que coneixien l'Hostal com câ-seva mateix, comentaven am grans crits i gatzara, sobre tot els atlots, aquells trists episodis.

Ara queien matelaços, ara un catre, ara un mirall, ara un quadro de litografia, part de l'historia de Judith i Holofernes. Amb això, volà per l'aire una guitarra encesa.

--La guiterra den Bibiano es cego! --cridaren una partida d'alarbes.

--Viva! --contestaren altres atlots, fent mans-balletes.

N'Olindo, esfereit, amb els cabells drets, sortí a una finestra, cridant:

--_Señores, por piedad, recojan mi pobre patrimonio... Ahí va: es la ropilla de Don Mendo._

--_¡Que baile!_ Oh! Huep!

D'aquesta manera aquella patuleia d'atlots se divertia am les desgracies del proxim, sense pietat, sense compassió per la miseria d'aquells pobres, que anaven a quedar materialment en mig del carrer. D'aquesta manera l'incendi prenia més fort, desfent-se en grans llengües que s revinclaven furioses pels llenyams de les sotilades.

Allà defòra, arrenglerats en mig de la placeta, entre ls reguerons de les bombes i el fanquim de carbó, s'hi veien els mobles i objectes que anaven treient; calaixos de canterano, bauls i maletes mig obertes, cadires socarrades... Exclamacions de compassió o esclafits de rialles anaven saludant aquelles pobres porgueres de l'incendi.

Ara era en Beppo --_infelice Italia!_-- qui treia un Faune mig torrat i una Minerva esmorrellada; ara l senyor Hermes sortia, am la xistera al clatell, duent l'aparador dels queixals i el pot del cuc solitari.

Un gran crit de sorpresa s'aixecà de tota la plaça. Tot-hom alçà l cap. Ai, fills meus! Haurieu vist damunt la teulada, corrent d'un lloc a l'altre, l'onso del turc, que havia romput la cadena; l'onso del turc, amb el pèl tot encès, fet una brasa, com un drac infernal.

Aquell animalot era un perill més, i va esser necessari matar-lo: quatre soldats i un cabo pujaren al balcó del senyor Mandilego, que l'havia ofert _como el punto más estratégico del barrio._

--_¡Apunten! ¡Fuego!..._

L'onso caigué en terra com una odre plena. Els atlots s'hi volgueren acostar; però la cavalleria va fer rotllo perquè s temia que caigués part de la fatxada. L'edifici ja no era més que un gran buc, tot esponjat, convertit en caliu.

Enginyers i mestres d'obres eren de parer d'abandonar-lo pera evitar desgracies i dirigir els esforços a tallar la comunicació del foc a les cases veinades. La tropa féu recular la gent cap a les voltes de l'enfront i anaren davallant bombers i mariners. I s'anava a complir l'ordre que s'havia donada, quan una veu preguntà:

--Queda ningú més?

Els estadants de l'Hostal se comptaren, allà, asseguts d'avall les arcades, darrera l seu pellet.

--Sí: n'hi falta un! --contestà no sé qui.

--A la tercera finestra, allà dalt, --afegiren altres persones.

Com una exhalació hi pujaren dos bombers. A destralades romperen la porta; subjectaren cordes, entraren dedins, i per medi d'una cadireta de salvament tragueren un home que allà roncava, sense haver-se adonat de res.

Era n'Egalité, l'esmolador, que escorxava una de les moneies més grosses de la seva vida.

Quan el public el va conèixer, a la resplendor de la gran flamada, sospès, com un equilibrista, a dèu metres de terra, va rompre en mans-balletes i crits, fent una aluleia espantosa. L'home, enlluernat per la gran fogatera, deixondit per la cridadiça general, alçurat encara pel bull de l'aiguardent, se tragué la gorra i, voltant-la am gest gloriós, cridà com un dimoni:

--_Allons, enfants de la patrie! Vive la Commune!_

A la matinada no n quedava de l'Hostal més que un munt de pedreny calcinat, de claus flamejants i de troncs mig encesos. Aquella gent de totes les terres va dispersar-se silenciosament, i mai més la veureu reunida.

Si ara hi passeu, per aquell indret, hi trobareu uns casals nous, espaiosos, am grans magatzems de farina.