Part 3

--Armando, --se deia,-- tu ets encara un homo de porvenir. Es necessari que facis es cap viu i que no deixis passar s'olcasió.

I, en efecte, el cap tant calent hi duia i havia presa tal curolla que, desitjós de no fer un mal paper i de refrescar els seus coneixements cientifics per quan fos hora, desenterrà l _Manual del ministrante y principios de cirugía menor_ i se posà a estudiar-lo am molt més febre que quan havia de pendre l'exámit.

Perquè, lo que ell deia:

--Avui en dia, per fer paper i esser qualque cosa en el món, no hi ha més remei que cremar-se ses ceies... Val més un dit en es front que una corterada a l'horta. _Conque, lo dicho..._ A repassar s'ha dit: _Capítulo I: de la flebotomía..._

I, assegut ran del portal, llegia i llegia hores i més hores, fins que li mancava la llum; i el vespre ja era partit an el cafè, tot-d'una de tancada la botiga, desitjós de trobar n'Hermes i en Dinamita, el publicista, qui parlaven sempre de qüestions elevades. N'Hermes estava fort en materies de ciencia moderna i parlava molt de l'electricidad, lamentant-se de que en una població petita com aquesta no fos possible encara introduir _las mil aplicaciones maravillosas á que se presta tan útil fluido._ Encara no s coneixien els microbios; i el tema de moda era aquest, que s discutí durant un parell d'anys en els Ateneus i Academies d'aquelles fetxes: _¿Qué hay de verdad en el darwinismo?_

El senyor Hermes hi deia la seva, i era un gust sentir-li parlar de moneies i orangutans, i de _salto atrás_; cosa que deia sempre sense explicar-la, perquè feia més efecte i deixava amb un pam de boca oberta a qualque traginer que feia temps pera anar-sen al llit.

## IX

Després de tantes tempestats vingueren dies de calma pera l'Hostal de la Bolla; continuà l tragí ordinari, i lo que es estat, no res. N'Egalité no s va engatar en prop de dues setmanes; el Quimet i Don Nemesi deixaren les qüestions qui ls feien estar com el ca i el gat; n'Olindo i na Laura anaren a donar un parell de funcions a _La Euterpe Manacorense_, de Manacor, posant per davant dels anuncis aquell etern rescripte; _dedicadas á costear el viaje á dos artistas faltos de recursos_.

Què més... Què més? El senyor Hermes va resoldre-s a fer un parell d'_excursiones clínicas á los pueblos del interior de la isla_, a l'objecte de que fossin pera ls tals coneguts el seu tractament i el seu especific.

I lo més gran, lo més fort, lo que produí més sorpresa aleshores, va esser que n'Armando, el barber il·lustrat, sortí per primera vegada acompanyant al senyor Hermes cap a Inca i servint-li d'ajudant.

Déu volgué que jo m'hi trobés a l'escena. Havia hagut d'anar a Seuva pera veure la meva dida, qui m'ho demanava feia temps, i de retorn a ciutat me vaig aturar a Inca en comptes de pendre l ferro-carril.

Era dia de mercat i vaig aficar-me en un cafè o casino de la plaça pera pendre una horxata. Me vaig asseure ran d'un portal, i, una volta assegut, fent-me carrec del trull i la gernació que allà davant s'apilotava, no vaig poder contenir una exclamació de sorpresa.

Era n'Armando, devora n'Hermes, damunt un cadafalc o tribuna que allà ls havien posat; el Doctor Armando, com deia campanudament l'altre facultatiu; el Doctor Armando, am jaqué, trona i "leontina", qui, _precedido de una larga práctica en los primeros hospitales de Europa, me presta su valioso concurso_, com deia l'herbolari.

En aquell moment havia pujat a la tribuna i ocupava l sitial "de honor" un pobre caminer qui tenia mal de barres, segons feia sospitar el mocador que duia desde la sota-barba fins a damunt el cap. L'hi llevaren, li feren obrir la boca a manera de mercaders que miren si un poltre ha cerrat o no, ponyiren am pincetes i punxons, i al cap d'una bona estona l senyor Hermes, dirigint-se al public, digué:

_--Se trata, señores, de la caries del bulbo molar, y es preciso proceder á la extracción, en la cual es maestro consumado mi distinguido compañero el Doctor Armando..._

Una suor freda li corregué de cap a peus; jo, que l mirava sense perdre ni un gest ni un escarrufament, per imperceptible que fos, vaig témer de que l pobre barber no les tenia totes segures i de que sa conciencia, el remordiment d'atrevir-se a jugar am la salut i la vida del proisme, el ponyien fort ferm. Però tot això va esser fet i dit i sense que ningú ho sospités; tot passà com una calrada d'un segon. La vanitat i l'ambició pogueren més que res i agafà la clau inglesa, resolt a tot, a dur-sen mitja mandíbula si era precís.

Lo més gros i extraordinari, pera mi, era la tranquil·litat am que la gent s'ho mirava. Es clar! Com que aquella mala fi de persones ignoraven lo que hi havia devall el terroç i se pensaven que n duia molts mils de queixals arrencats... Però jo, que sabia de què s tractava; jo, que coneixia n'Armando desde que era nat, se pot ben dir, tenia ganes de cridar:

--Atureu-lo, atureu-lo! Hi ha perill de mort. No'n sab; no ha fet més que tallar cabells i rapar barbes en tota la seva vida.

Confés que no vaig tenir coratge de fer això, que era l meu dever, davant un poble extern, que segurament s'hauria tornat contra mi per allò mateix de que l defensava d'un perill sense cap interès. (¡Quantes vegades he recordat això molt temps després, ara, com aquell qui diu, quan trobava que era un disbarat la guerra de Cuba i la guerra amb els Estats Units, i me cuidaven menjar cru!)

Vaig acostar-me al cadafalc quasi amb aquella curiositat dolenta del baix instint animal, qui du a molts a veure l'execució d'una pena de mort. Vaig veure com trafegaven els dos doctors i com n'Hermes donava consells per lo baix an Armando, com si parlessin de coses naturals. Vaig sentir com li deia: _"¡Animo y buena muñeca!"_ Vaig sentir el renou de la clau entrant a dins la boca del pobre caminer i vaig aclucar els ulls, mentres me venien a la memoria les paraules de Pilat: _Lavabo inter_, etc..

Un gran remeulo, un crit de dolor i angunia arribà a tots els cantons de la vila. N'Armando estirava fort, fortissim, però les rels del queixal estaven molt fondes.

--_¡Fuerza, fuerza!_ --deia n'Hermes.

I, a tot això, el caminer se posà dret i l'altre no amollava la clau, sempre estrenyent i estirant. No volia amollar: havia tancat, com els cans de bou, i la cosa va fer-se tant violenta, que l public saltà damunt la tarima i desferrà a viva força an Armando de la seva victima.

## X

N'Armando ingressà a la presó d'Inca, després de lo que havia passat, i el jutge començà a instruir dil·ligencies. Els metges que examinaren el caminer li notaren a faltar un estellicó de sa mandíbula, tal era la força am que havia operat el barber ciutadà, i pogueren apreciar desgarro dels teixits de la galta.

Quan un municipal inquero, am quepis de zuavo, se l'enduia a tancar, acompanyat de n'Hermes, el public tributà a n'Armando una siulada de pinyol vermell. Però n'Hermes l'encoratjava dient-li a l'orella:

_--Valor; cara risueña._

I, efectivament, passà per entre l poble, ja reposat del sust, amb el cap alt, desafiant la fiera que bramulava, rebent qualque tronxo de col am serenitat d'heroe. El senyor Hermes se contentava am dir an els manifestants:

_--Es la primera vez que le ha sucedido... Una desgracia cualquiera la tiene._

I com els crits i les patatades prenien més força a devora la presó, exclamà, com un filosop antic:

_--¡Ignorantes!... ¡Populo bàrbaro!... ¡Caribes!_

Lo qual féu que en lloc de patates ploguessin pedres i que ls detinguts s'haguessin d'anar més que rabent. L'endemà ls diaris de ciutat duien una correspondencia d'Inca, de la qual recordo encara, a pesar dels vint anys trascorreguts, un parell de paragrafs:

_\"Hoy ha presenciado esta culta i morigerada villa un espectáculo por todos conceptos indigno de su proverbial sensatez._

_Dos dentistas ambulantes que, gracias á la inexplicable apatía de las autoridades, no están todavía castigados por ejercicio ilegal de la medicina, han destrozado con sus inhábiles manipulaciones la mandíbula inferior á un honrado peón caminero que goza de generales simpatías._

_"En nombre de la civilización moderna y de las luces de este siglo, levanto mi más enérgica protesta contra tales actos de vandalismo, que constituyen un desdoro para Mallorca y para la raza latina á que pertenecemos. -El Corresponsal."_

Compteu ara vosaltres mateixos la que va armar-se. El fiscal hi va pendre cartes; l'Academia va reunir-se i la prensa n parlà durant un mes. Una vegada instruides les primeres dil·ligencies, posaren els detinguts en llibertat provisional i pogueren tornar a Palma l senyor Hermes i el perruquer. Creureu que per això va mancabar la clientela del dentista foraster? Ni per un instant: no era ell dels homes que s deixen desconcertar am poca cosa; i va seguir la seva propaganda com si no hagués passat res.

N'Armando, encara que una mica escalivat, pogué aguantar el xafec per allò de que no s'havia publicat el seu nom i sols s'havien enterat de l'assumpte quatre amics que no li volien fer mal. Tot seguí lo mateix a l'Hostal, en el cafè del _Recreo Artesano_ i en la barberia. La gent de l'Hostal era, poc més o manco, la mateixa. Se n'havien anat els pañeros d'Alcoi, i el Quimet era a Barcelona pera fer un parell de festes majors de poble; però hi continuaven Don Nemesio, l'actor i la cantarina, l'esculptor, n'Egalité, el turc i l'onso i tota la serie de personatges que hem anat coneixent. Endemés, n'havien vingut un parell de nous: un qui s deia capellà maronita, vestit a l'estil oriental, i un gravador de _sellos de toda especie_, qui s féu anunciar damunt els diaris.

Poc temps després de la primera i famosa sortida de n'Armando, ocorregué per més senyes un succés que va trastornar el barri i el tingué ulsurat per dos o tres dies. Sembla que l turc havia tingut qüestions fortes amb un atlot gitano, qui molt sovint era per l'Hostal i nomia Legañitas; i pera venjar-se d'aquella feta no va estar content fins que tallà la cadena de l'onso, un moment que pillà descuidat a tot-hom.

L'animal, que s va veure amo de la seva llibertat, prengué carrer, i, encara que arronsat i fluixot a causa dels anys d'esclavitut que havia passats, se n'anà de cap a la placeta, on va esser conegut. Ja us podeu figurar lo que ocorregué: els crits, les corregudes, el tancar botigons i escaletes, la confusió que produí la presencia d'aquell animalot, an els qui no recordaven més que l del _Faust_, tant a conciencia representat pel senyor Joan Arades.

La plaça quedà nèta; i com a l'onso li aparegué més comodo pujar a una de les acacies malaltices que allà hi havia, que continuar trascant carrers, una vegada que l vegeren damunt de l'arbre, els valents del barri s decidiren a deixar la valla i sortir cosa de dues passes de la paret.

El senyor Mandilego, en cos de camisa i retranques, a un balcó d'un segon pis, dirigia, com a _alcalde de barrio_, la defensa contra la fera. Quina veu, quina serenitat, quina bisarria de mando! Encara m sembla sentir-lo:

--Alerta! No sigueu esburbats... Aquests animals són molt traidors i donen el _salto de la tigre..._ Si envest, tirau-vos de panxa en terra, perquè s'alça dret i dóna s'abraç...

Llavors, dirigint-se a un municipal que s mirava la facecia, treu-cap treu-maga, de darrera un cantó, li demanà si trobava que havien de tocar en Figuera, o si bastaria avisar an el quarter del Carme pera que vingués un piquete.

La dòna del senyor Mandilego, amb el bon sentit de sempre, digué:

--I no seria millor veure si trobariem l'amo d'aquesta marmota?... Per ventura, ell, que l té criat, el faria davallar a les bones?

--Tomasa, no digues tomasades!... No veus que aquest animal està hidrològic?

En vista de que l'onso s mirava tot tranquil lo que passava, ben aposentat damunt el forc de l'arbre, la gent s'hi anà acostant poc a poc, fent rotllo.

Però vet-aquí que l'animal se cansà i davallà am posat de peresós; i encara no hagué moguda una cama, quan tot-hom a la una girà cua, i travalant, caient i trepitjant-se, partí cametes amigues per tots els caps de carrer. Hi hagué gemecs, cap-blaus i trencs a voler. El senyor Mandilego cridava am grans manades, desde l balcó:

--Imprudents!... Temeraris!... Ja vos ho deia. Avui _habrá un día de luto._

## XI

Encara l'onso no hagué davallat de l'arbre, quan aparegué en mig de la placeta, furiós i vermell, amb un garrot de mida, el turc, amo de la fera.

En Salem-Ya-Ziz comença a flestomar en turc, barreja de roncos i gàrgueres, en que les _jjj_ ballaven un galop infernal.

L'onso, musclejant i pegant brandades, s'acostà poc a poc an el seu domador, i aquest el subjectà per l'anella del nas i li fermà una corda que duia aparellada.

I sense més cerimonies se l'endugué cap a l'Hostal, mentres l'atlotea del barri movia l gran avalot de siulos, crits i mans-balletes. El senyor Mandilego, qui encara no s donava per convençut de que hagués passat el perill, seguia donant ordres, desde l balcó, an el turc, a la gent i an el municipal:

--García, --li deia;-- _me responde usted del orden con sus charreteras... Caerá sobre su cabeza la sangre de las víctimas..._

Una vegada dins l'Hostal, hi va haver necessitat de tancar les portes, perquè l public que s'havia arreplegat anava a pendre per assalt l'establiment. Els rotllos de gent se desferen mica a mica, i mitja hora després ningú hauria cregut que aquell dia hagués estat a punt d'ocórrer una catástrofe, com deia l senyor Mandilego.

Mentrestant, a dins el patió, se les havien fort ferm en Beppo, l'esculptor italià, i l'amo de l'onso, qui havia donat tants disgusts:

--_Per Dio,_ sant homo! _Questa brutta marmota_ m'ha tot esclafat un barro _bellissimo!... Vedete come_ ha deixat _Baco e Ceres_ que _io_ estava fent per un jardino de Son Rapinya! Un _capolavoro, veramente!..._

I n'Olindo, l'actor desgraciat, l'aconsolava dient:

--_Se queja V· con sobrada razón, amigo Beppo... Pero ¿qué diría V· de mi ferreruelo de "Traidor, Inconfeso y Mártir", que me lo ha dejado hecho una lástima con sus patas inmundas?... ¡Ah! ¡Tener que vivir entre gente soez!_

Amb aquestes i altres raons va fer-se hora de sopar i anaren arribant els estadants de costum. Tornà n'Egalité, remugant contra l principi d'autoritat; comparegué l Quimet, qui era arribat el mateix dia de Barcelona amb un gran assortit de pilotes mericanes i últimes novedats, tals com canaris amb una goma elastica i papellones de llauna que obrien les ales; comparegué l dentista; comparegué, per ultim, Don Nemesio, l'executor d'apremis, i la seva aparició va causar sorpresa.

No sabeu per què? Començaren per davallar-lo, entre dos homes, d'un carro de carboner que venia de Buge, tot ple de sarries. El pobre Don Nemesio estava com baldat, que no s podia valer de cames ni braços, i, ademés, duia l cap tot enrevoltat de benes, i per entre la mica de gelosia que formaven les benes mostrava un parell d'esgarrinxades i un ull de vellut.

--Que hi ha res de nou? Que han trebucat? --preguntaren a la una tots els presents.

--Trebucat? --contestà un dels carboners bujarrons.-- Trebucat?... Ell es estada més feresta, aquest pic. Don Nemesio no s'agua i ja està en edat de tenir coneixement. Se pensa que no hi ha més que anar-sen a Buge perquè le hi envien de s'Economica, amb els documentos ben estirats, a fer de plantó!... No coneix es nostre Batle, l'amo en Pere Barrufet. Ell mos digué, antany: "Atlots, es gremial no se paga!" I, missa sagrada, es gremial no se pagarà encara que venguin cinquanta Dons Nemesios cada dia. Vat-aquí lo que hi ha hagut... Comença per presentar-se a sa Casa de la Vila, i es Batle no compareix i no li pot notificar les ordres; cerca posada i enlloc ne troba, tenguent que passar sa nit davall una figuera; ve s dematí i es Batle li diu que ja sen pot tornar per allà ont ha vingut, i que s documento l se posi damunt sa boca des ventrei; quatre capsverjos, s'hora baixa, el sen duen a passetjar, i quan són a fòra-vila, devora sa Creu, diuen: "Que l'apedregam?" "Apedreguem-lo, com es vel·la-misa!" I l'apedregaren, deixant-lo més blau que una figa flor; i allà l'hem trobat i l'hem recullit.

--Però ses ferides són graves, tant mateix? --digué l'hostaler.

--Cah! Es menescal de Consei, aon mos hem aturat per ferrar sa bistia, també ha embenat a Don Nemesio i ha dit que no tenia més que cops i debilitat... Ara, convé donar-li qualque cosa, si pot roegar, i dur-lo a dormir.

N'Hermes digué:

--_En efecto, le convendría conciliar un sueño reparador..._

I en Quimet, el català, qui no tenia mal cor, a pesar de les seves bregues amb el foraster, se presentà, al cap d'una estona, amb una botella embolicada.

--Vaja, Don Nemesio, no s'amoïni...

--_¿Qué quieres, majadero?_

--_¡Alanta! Tome esa ampolla para donarse unas fricciones, que no se arrepentirá pas..._

--_Pero, ¿qué es lo que traes?_

--_Qué ha de ser?_ Arnica!... No hi ha com arnica _contra los golpes_... Ja ho veu quines són les conseqüencies de descobrir la _riqueza oculta_.

--_No me exasperes recordando lo de Buger. ¡Insensatos! Han querido declarar la guerra al Fisco y á sus sagrados derechos. Sea. Pero mañana el Fisco se enterará de lo ocurrido, y del bárbaro poblachón no quedará piedra sobre piedra..._

--No ns faci por, Don Nemesio. ¿Vol dir que l Fisco ho prendrà tant a les dents?

--_¡Ah, sí! Esos ultrajes villanos inferidos á funcionarios respetables, piden sangre y exterminio..._

--¿Vol dir que no aniria millor ara una plata d'estofat i un poc de vi?... Noi, noi: porta vi a Don Nemesio.

## XII

Don Nemesio anà curant-se poc a poc dels cops, blaus i pedrades que duia entre cap i coll i entre coll i esquena, i reprengué la seva vida acostumada desde l'Hacienda a l'Hostal i desde l'Hostal a l'Hacienda, fent qualque passada, d'en tant en tant, pera petxucar un o altre contribuient moroso.

N'Hermes continuava, el vespre, anant al cafè, reunint-se am la colla acostumada, sense que hi faltessin en Dinamita l'escriptor, n'Armando ni cap d els parroquians de costum.

Les discussions que allà se sostenien eren de lo més cientific i instructiu que pogueu figurar-vos. Se parlava del vapor, de l'electricitat, dels magnetismes, dels eclipses, de la rotació de la terra i d'altres i altres descobriments prodigiosos, nous i antics, que era cosa d'estar am la boca badada, sempre seguit, escoltant aquell bé de Déu de sabiduria.

Com ja hem dit en altra part, no hi havia assumpte que cridés tant l'atenció com el darvinisme, que s discutia a totes les capitals de tercera classe: _Qué hay de verdad en el darvinismo?_

Un vespre que n'Hermes havia explicat els fonaments de la teoria i havia parlat a voler de _gorilas_ i _chimpancés_, se llegí el diari que donava compte d'un barco inglès que era arribat a _una isla desierta, cuyos habitantes son de una raza tan inferior, que representan como el cruce ó tipo intermedio entre el hombre y el mono._

--I això, que pot esser? --preguntà n'Amadeu, el lampista, celles afegides, pentinat am tufos, de boca pinyolenca com si tingués una glopada de dents pera escupir.

--No ha de poder esser, hombre! --contestà en Cuanito de câ sa Patrona, un nostramo llevent, qui havia corregut molt de món i ara estava a l'escampavies.-- No ha de poder! Figura-t que jo som estat per Mèrica, més avall de Bons Aires i doblegat s'estret de Gagallamfos, i som vist moneiassos... com tu, què te penses?

--Tant mateix?

--Tant mateix... N'hi ha de molt homonets.

--Però, vaja: això de que facin cruce am ses persones, no pot esser.

--I per què, troç d'endiot?

--Perquè sa moneia es un animal.

--I tu que no ho ets, un animal?

--Però som irracional! Què t'has figurat?

N'Armando, qui ja estava més instruit i se considerava, per lo tant, a més altura cientifica, quan sentia aquests disbarats se contentava amb aixecar els ulls de damunt el diari que llegia, pera dir filosoficament:

--Arri!

I n'Hermes, que no li agradava enutjar a ningú i era partidari de conciliar les coses, prenia la paraula, dient:

_--El patrón está en lo cierto, amigo Amadeo. La evolución de las especies se impone y se impondrá más de cada día: no lo dude V. Está llamada á causar una revolución en el mundo científico. ¿Quién sabe si esos seres que consideramos ahora como inferiores tendrán que participar algún día de nuestros derechos y de las conquistas de la libertad? ¿Quién sabe si cuando desaparezca el sufragio restringido depositarán su papeleta en la urna? ¿Lo saben ustedes acaso?_

--No, --digué l patró.-- Lo unic que sé es que votarien millor que moltes persones de carn i òs. Moltes persones voten com a moneies i se deixen enganar; però ses moneies pot esser que votassen com a homos de bon-de-veres. Els discursos, ses proclames, els manifests, no hi poden res amb aquella tropa peluda alloure per dins pletes d'eterna sombra; allà no se donen micos, perquè tots ho són; allà no s'engana am paraules, perquè no les entenen. Es més fort comanda perquè sí, perquè es més fort, però sense retoriques ni engans de mitges. Lo que allà se necessita no són romansos, sinó cocos per escloveiar i menjar-los-se aviat i tirar ses cloveies an els qui fan nosa o donen oi i avorriment. Digau-los animals ara! Què m'heu de contar? Que no tenen estudis? N'hi ha que si se posassen amb això de sa prensa i los donàs per escriure comunicats damunt es diari, ho farien millor que en Dinamita!

## XIII

D'aquesta manera seguia la parroquia de l'Hostal la seva vida ordinaria i arribava l'establiment an el seu punt culminant. Hi va haver temporades d'aquelles en que era impossible trobar-hi hostatge: tal era la generació qui hi prenia cobro.

El menjador, les taules de la botelleria, els quartets i fotumbos estaven de gom a gom. No hi podien aficar una agulla. El vapor, cada dissabte, duia parroquians nous pera renovar la Cosmòpolis que allà s reunia.

La fama de l'Hostal s'anava extenent per tot arreu. S'havia donat el cas de venir passatgers de Marsella, de Napols i fins i tot de Constantinople, sabent-ne ja les fites nètes.

S'hauria trobat enredat ferm el qui, a una hora precisa, hagués volgut fer empadronament de tots els hostes que allà s'abrigaven i dur compte exacte de les industries i maneres de viure que hi prenien cobro.

La guardia civil i la policia hi sabien de cor, perquè moltes vegades hi havien anat a agafar qualque _pájaro de cuenta_ o a fer embarcar gitanos, dels que venien sovint, sovint.

L'imaginació popular havia arribat a forjar més de dues llegendes i s'havia parlat de desaparicions de nins, robats per titereros o per qualque metge foraster qui ne volia fer oli.

Altres vegades, al vespre, s'havia sentit renou de cadenes i com a ramor de batre moneda, i se deia que ls moneiots falsos eren sortits a senallades per una porta dels tapials. Qualque pic, en Dinamita, qui s dedicava _al sacerdocio de la prensa_, havia anat esgarriat, fugint dels guindilles, disfreçat de pagès, i s'hi havia fet dur una caixa de lletra i una premsa, i desde allà tirava fulles revolucionaries que començaven, com de costum: _Canallas i ladrones..._

Què us he de dir? Aquella casa començava ja a tenir fama d'encantaments, i no hi havia embolic a ciutat, ni personatge misteriós que no l'haguessin d'anar a cercar per l'Hostal de la Bolla, mare-magnum de tota casta de gent i de tota casta de tramoies.

N'Armando, de damunt el seu portal, contemplava horabaixet la gran fatxada de l'establiment. Les velzies passaven, xisclant, per damunt les teulades. Una boira de tristesa li havia caigut damunt desde les seves darreres sortides, i l'episodi d'Inca l deixà falló i cop-piu.

Les il·lusions havien anat caient, com a flors musties, del seu esperit. No veia davant d'ell més que un pla gris, d'arbres sense fulles, i un cel de plom, interminable. Era com una visió profetica de la seva vida futura, sempre igual, sempre freda i prosaica.

No hi havia res més: ni sorpreses ni terres noves, ni món a córrer. Allà, dins un test, s'havia de podrir fins que la mort fos servida de cridar-lo. No tenia prou atreviment pera fer-se home i deixar l'esclavitut de la feina diaria i maquinal!