# L'hostal de la Bolla

## Part 2

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-hostal-de-la-bolla-72925/index.md

Assegut a un pedriç, dins el corralet, en Beppo, l'esculptor de santi di guixi, fumava la pipa, indiferent, resignat, amb aquella mollor d'italià, quasi fatalista, am les mans dins les butxaques dels calçons de pana, terrosos. Nas aguilenc, perruca reull i color d'argila, com si se li hagués aferrat el color de la pasta que manejava, tenia una testa de gran homo qui no ha arribat a temps... En Beppo conversava molt poc. Si deia una paraula, era sense llevar la vista de terra, aon mirava am la fixesa de l'astorament. Pareixia que no escoltava tant sols les converses armades aprop d'ell. A lo millor, sense moure ls ulls, com un sonambul, preguntava a l'hostaler, amb un italià arreglat an el mallorquí:

--Que _mo_ donen _avuy, patrone_?

--Mongetes...

_--Per Dio!... Mongette; sempre mongette!_ --contestava.

I no tornava a dir res més en tot el sant dia. A tot això, com de costum, el Quimet les havia am D. Nemesi. Eren com l'oli i l'aigua: no s podien veure. D. Nemesi, com a _funcionario público_, i en Quimet com a defraudador. D. Nemesi li volia sostenir _en todos los terrenos que carecía de patente para ejercer su lucrativa industria_. D. Nemesi tornava de _girar una visita_, i en Quimet l'emprenia amb ell, fent-lo cremar com una moneia. L'"investigador" era alt, malcarat, amb una gran barba, un xic calvo (am calva de sabater), i se pentinava tirant-se cap endavant tots els cabells de darrera; duia mocador de seda pel coll, molt enfitadet; un bastó com un as de bastos i una cadena de plaqué en els guarda-pits, sense rellotge. Per lo demés, parlava sempre com un llibre. Quan l'escoltaven, no sabien si era que conversava o que llegia l preambul d'una real ordre. Venia de les nou, allà a la seva terra, i en quant a noblesa i fortuna, quan heredés, no s donava per ningú.

--Què _hay_, D. Nemesio? --li solia dir en Quimet, deixant la carretilla a un costat del pati.

_Qué hay?... Mucha riqueza oculta,_ --contestava l foraster fent l'ullet, am més intenció que un brau i mirant la carrereta.

--Digui-ho, --replicava l Quimet, --perquè no l farien pas ric a vostè, tal com porta les bòtes d'espatllades...

--_Si lo dices con retintín, puedo probarte quién soy, á fe de Fernández de Córdoba_...

--_Si no se lo niego_ pas... Vamos, que allà, a la seva terra, era del Castell dels Tres Dragons... Però, d'allò... _¡qué le vamos á haser!_ No es que sigui pobre: es que ha vingut a menos.

--_¡Habla en cristiano!_

--Vol dir que està mal de roba interiort?... Doncs, miri que l'estació no està per anar aixís, a la descusida...

--_Catalán de los demonios!_ --remugava.-- _¡Habráse visto mercachifle, más que mercachifle!..._

--_Ya verá: el negosio_... Apa, no s'hi amoïni... Que hi entrem al restaurant, a veure si ns donen els cigrons?

--_Defraudador del Fisco!_

--No s'hi enfadi. Quin mal hi veu? Diguin, senyors: se comprèn que una persona de possibles, com D. Nemesio, vulgui menjar aquí?... Això no es pas propi d'un funcionari com ell... L'Hisenda no ho ha de veure am gust... No ho sab que són mongetes avui? D'aquí n sento la fragancia.

D. Nemesi anava a alçar el garrot; l'hostaler i els altres amigos s'hi posaven de per mig, i tots entraven a dinar, com a bons germans, pera continuar la brega i les falconades a la taula, de la mateixa manera. Tots entraven a dinar, menos n'Olindo el comic i na Laura, qui no gosaven mirar de cara a l'amo de l'Hostal.

--_¿Ustedes no comen?_ --els deia qualcú.

--_Gracias: ya hemos comido._

A vegades, quan acabaven de dir això, se sentia una tós molt sospitosa, com a comentari. Era n'Egalité:

--Ejem... ejem!

Però res: aquest desfogament de l'esperit gaulois, maligne i faceto, no podia res contra la dignitat majestuosa d'aquelles dues victimes de l'art, perseguides per _hados fatales_. I allà quedaven, dins el patiet, n'Olindo am jaqué i sabatilles, així com anà pels carrers dos hiverns seguits, i na Laura, mostiada, com a flor de vuit dies dins un pitxer, repassant i serzint la ropilla de D. Mendo, que formava part del seu vestuari gloriós.

## V

Tant curiós com va romandre n'Armando, no vos he de dir si s donà pressa pera sebre qui era l foraster que havia arribat. Dins el mateix carrer, més avallet de l'Hostal i en comunicació amb ell, hi havia un cafè que perteneixia an el mateix amo i formava part del mateix negoci.

El carrer desde allà s'anava estrenyent. Quasi a la fi l tapava una gran volta de pedra, un arc, i el passadiç que feia donava a un carreró brut ple de botigons i escaletes. No sé quina ramor de cantories i quins crits de bordell arribaven desde allà dins i quines ombres de dònes pintades i vestides de colors se veia traspassar per aquell enfront sospitós i terbol.

Lo cert es que aquell cafè (anomenat _El Recreo Artesano_) servia com a d'enlaç, en certes hores de que no parlen les Ordenances municipals, entre l barri nèt i el barri empestat. I era cosa de sentir el renou de les bolles de billar, els gemecs de la guitarra, el dring-dring de taçons i culleretes; i qualque vegada les mans-balletes i potades de la concurrencia, acompanyant les notes aiguardenteres, com a gàrgueres musicals, d'una "flamenca" qui cantava cançons andaluses.

Allà s deixava caure n'Armando, molts vespres, quan no hi havia funció a la "Casa de ses comedies". I allà l'haurieu trobat la nit de que parlem, assegut d'esquena a la paret, forrada de fusta cosa de nou o dèu pams, a una taula del recó just davant el tacer, enrevoltada per altres concurrents. Entre ells s'hi comptaven en Núñez, sargent molt barbián, D. Nemesi, n'Olindo el comic i el famós Dinamita, seudonim d'un dels col·laboradors d'_El Destripador_, setmanari que sortia aleshores i que es la publicació que ha donat més gust al "respetable público". En Dinamita era qui proveïa de romanços nous an els cegos de l'establiment, i com a publicista tenia gran prestigi entre la concurrencia del _Recreo Artesano_, qui l'escoltava obrint un pam de boca.

Era d'aquells que la gent diu que tenen "molta xispa". Quan se parlava d'ell en el cafè, haurieu sentit moltes vegades: --Si aquest homo hagués estodiat!-- Vivia d'aquí d'allà, i unes vegades el trobaven ajegut davall una porxada de la porta de Sant Antoni, altres passava la nit a l'Hostal a dins un carro, altres podia arribar pels seus peus an el piset del carrer dels Bous que tenia pera ell i aon vivia, amb una bona senyora fuita a un titerero. Com en Dinamita no n'hi havia d'altre pera fer escrits d'aquells que agraden a la gent. Li abocaven un taçó d'aniçat, i quan se trobava calent d'orella, llavors, damunt el marmol enfitat de la taula, començava a escriure. Allò era un home! El _ciudadano Nerón_ de _La Marsellesa_ era un nan al seu costat. La ploma o l llapiç volaven, i, fulla darrera fulla, s'anava omplint el periodic am troços d'eloqüencia per l'estil:

__Ladrones__...

_Ladrones y canallas, sí; mil veces ladrones y canallas los vampiros que chupan la sangre del pueblo._

_Ha sonado la hora de tu emancipación, paria herido por el látigo del capataz. Revuélvete como hiena contra los asesinos de tus hijos y los viles traficantes de tu honra._

_No nos cansaremos de predicarlo; mientras no amanezcan un día cargados de racimos humanos los faroles de las esquinas, nada adelantarás, ¡oh pueblo idiota! Los pillos continuarán gozando del festín i los hombres honrados sufriremos la miseria i el ludibrio._

_¡Guerra á los ladrones i canallas! Nunca acumularemos saliva bastante para arrojarla al rostro asqueroso de nuestros enemigos, de esos reptiles inmundos que se revuelcan en el fango de los vicios, de esos bandidos sin entrañas que saquean la Nación, la provincia i el municipio._

_Esos forajidos son los hombres del partido tal_ (el qui aleshores governava), _y mientras quede uno de su impura ralea no respirarás ni vivirás libre y honrado._

_Pueblo: afila tus garras y húndelas en los estómagos palpitantes de tus verdugos._

_¡Fuera ladrones i canallas!_

I se quedava tot satisfet. S'aixecava, ho llegia an els concurrents, i lo mateix l'agudesa de l'expressió, que la novetat de les idees, que l'imparcialitat de la crítica, feien un efecte sorprenent.

--Molt bé! Molt bé! --deien.

--_Así se escribe, así!_ --afegia l sargent. I tot-hom escalfat, quedava satisfet amb aquelles parrafades terribles. Si sels hagués dit que era lo més inutil i contraproduent, ningú ho hauria cregut.

## VI

Encara no havia acabat aquell vespre la lectura de tant hermosa plana literaria, quan a dins el cafè se va fer un gran silenci i tots els caps se giraren pera veure entrar un personatge desconegut.

Duia gran sobretodo am coll de pell, imitada, i capell de trona. Era alt i forçarrut com un bastaix, ample d'esquena, fort de braó i pelut com un carabiner. A la fi, n'Armando pogué treure-s el gat del sac. Se tractava del mateix individu que tant li havia cridat l'atenció l dematí, poc després de l'arribada del vapor. Se dirigí a la taula on se trobava tota aquella gent, saludà i digué, amb un castellà tèrbol:

_--Me han dicho que aquí se reunen los demás huéspedes del hotel... Y como acabo de llegar, he pensado: "Nada: déjeme usted saludar á mis compañeros de pupilaje"._

Els _compañeros de pupilaje_ i els altres que allà hi havia se feren troços pera que segués. Feren servir cafè i copa; encengué _mi hombre_ un peninsular, i molt prest s'hagué armada una gran conversa.

Al cap de mitja hora tot-hom parlava com si fes anys que s'haguessin tractat. Nomia Hermes; era herbolari, dentista, oculista; ex-director, ex-alumne intern, ex-cirurgià d'aquests i aquests hospitals; estava condecorat am tot un aparador de creus i medalles; duia un floquet en el trau; tenia _opiniones políticas_ (no digué quines); en quant a home de ciencia, _darwinista acérrimo_. Xerrà pels colzes i féu sebre a tota aquella gent que l'endemà al matí obriria _su consulta particular en la plaza del Mercado_, i que després rebria separadament _en el cuarto del Hotel._

I fet i dit: allà a les vuit i mitja del matí (que era diumenge) s'aturà davant la porta de l'Hostal de la Bolla un gran landó de lloguer, l'unic que per aquelles fetxes hi havia a la ciutat. Lo mateix servia pera acompanyar milords a casa l'Arxiduc, que pera passejar la Duquessa d'Edimburg quan venia, que pera la _visita de cárceles_, que per casos com aquell.

Ademés del landó, se situà, esperant, en mig del carrer, una banda de musica, cadascú am la seva gorreta am ventalla i les inicials L. C. R. (la Lira del Coll den Rebassa). Un aixam d'atlots i curiosos s'hi aplegà devora; veinats i veinades sortiren an els portals i balconets, i al cap darrer se presentà _mi hombre_ i col·locà dins el birlotxo un parell de caixons, una especie de quadro envidrat ple de dentadures, i un mapa enrodillat am la calavera humana de dibuix.

Encara no havia pujat majestuosament en el landó, quan la musica rompé amb un pas doble furiós, am follies de cornetí, un primer espasa qui tenia la perruqueta arriçada i uns pulmons de manxa de fornal, capaç de desenrodillar l'instrument i deixar-lo fet una trompa dels Reis.

Els musics tocant, els cavalls tirant i els atlots fen sóteles, partí la comitiva, mentres tres o quatre bergantells repartien fulles d'anuncis, amb un cuc solitari pintat, de _l'Antivermífugo y tenicida Hermes._

L'autor de l'específico anava dins el carruatge, recolzat am descuit, fumant un gran puro, --aquell puro insolent, propri dels dentistes de placeta i dels reos anant a l'execució,-- lluint la trona ben allisada. Pels carrers on passava la comitiva va moure-s gran avalot; i tots els desenfeinats, que naturalment eren molts aquell dia, seguien xano-xano pera veure en què pararia tot allò.

D'aquesta manera l carruatge arribà fins al Mercat, aturant-se allà per devers cân Berga. Els musics feren rotllo i començaren altra vegada a tocar peces de _las más escogidas de su extenso repertorio_, mentres n'Hermes o l senyor Hermes, com deia la gent, arreglava ls caixons, posava una cadira dins la carretel·la, desplegava l dibuix de la calavera i se disposava, tocant una campaneta, pera començar el seu discurs, que va esser aquell dia, i tots els que seguiren, poc més o manco com aquest:

_--Respetable público: De vuelta de mi excursión por Italia, Venecia, Amsterdam y otros puntos de la península i del extranjero, tengo el gusto de presentarme ante vosotros para poner en práctica mi infalible tratamiento odontálgico-oftalmatológico..._ (Aquí, el public, compost de criades, tetes, soldats i llempies, bada un pam de boca.)

_Mi larga experiencia como Director del Hospital de Santa Cruz me ha permitido comprobar la seguridad del sistema de mi invención, adoptado en su clínica por mi íntimo amigo el doctor Robert, de Barcelona..._ (El public, qui va engrossant per moments, comença a fer capades d'aprovació. S'hi aturen un parell d'homes de câ-seva, menestrals honrats i mestresses pentinades am bandolina.)

_Ya estoy viendo las maquinaciones de la envidia, que los médicos, empíricos y rutinarios de las pequeñas poblaciones oponen al verdadero mérito... Me consta que un señor que se titula Subdelegado de Medicina quiere denunciarme al Excelentísimo y Muy Ilustre Gobernador de la Provincia, como si esa Alta autoridad pudiese coartar los derechos de la ciencia..._ (La gent se comença a interessar; qualcú ja parla de cures miraculoses fetes per aquell gran doctor.)

_Desconfiad, por lo tanto, de las miras interesadas y del charlatanismo de los facultativos que visitan á domicilio, llenos de rancias y estúpidas preocupaciones... Yo no busco el vil interés: anhelo, tan sólo, la satisfacción y el alivio de la humanidad doliente..._

(En aquest punt de la peroració, part del public ja no podia contenir el seu entusiasme, i se sentiren ramors apagades de: "Molt bé! Molt bé"!)

_Y ahora, si alguno de los caballeros ó señoras aquí presentes... (els caballeros y señoras_ presents se miraven am grans mostres de dignitat per la manera fina am que sels tractava), _si alguno de los caballeros ó señoras aquí presentes desea someterse á mi intervención quirúrgica, ó, dicho vulgarmente, que le opere alguna catarata, humor del cristalino, caries dental, flemón, absceso ó lupus enematoso, puede subir al coche, que tendré mucho gusto en prodigarle gratuitamente mis servicios..._

S'observà un poc de moviment entre el public; conversaven entre sí ls homes reunits, i se sentien veus de "Puja-hi, puja-hi..." mentres els bergantells qui repartien anuncis empenyien un pobre vell, com a de seixanta-cinc anys, d'ofici femater, que tenia com un tèl davant els ulls. Quasi en pès, el posaren damunt el carruatge.

_--Siéntese usted, buen señor,_ --li digué l'operador. El girà de cara al sol, li agafà el nas am sos dits i li féu aixecar el cap; li obrí l'ull dret, li posà una tovallola davall la barba, i, girant-se al public, digué:

_--Se trata de una catarata inveterada... Es cuestión de dos minutos..._

S'estirà de punys i mànegues, prengué halè, i, girant-se a la banda, digué:

--_Música!_ --mentres començà a treure la catarata, sense més instrument que un raó d'afeitar.

## VII

La primera sortida de n'Hermes va fer tant de renou, li donà tanta anomenada, que al cap de pocs dies l'Hostal se veia ple de gent que l'anava a consultar. I no us cregueu que tots fossin gent ignorant o pobrea desvalguda: més d'un i més de dos senyors de bona casa acudiren a posar-se en cura amb ell... Que aquí, a Mallorca, ens entra la desconfiança tot-d'una que s tracta d'una figura seria, i quan ve un _Sequah habla_, si no tirem de la carretel·la no es per falta de ganes ni de facultats... En cambi, si ve un Charcot i no l'apedreguen, donem gracies a Déu, que amb això hem fet per ell tot quant podiem.

Es el cas que al decapvespre n'Hermes tenia consulta oberta en el corralet de l'Hostal, i que poc a poc n'Armando va fer-se home necessari pera ell i li serví d'ajudant. Per allà desfilaren tots els candidats a cegos, tots els malalts desahuciats, tots els casos perduts, qui acudeixen per cas extrem allà on destrien un fil d'esperança.

Havia fet posar una cadira de braços dins el pati, i allà hi feia seure l pacient, bé pera treure queixals, bé pera operar catarates. Un decapvespre que en Bibiano, el cego dels romanços, sortia pera anar a seguir la volta, se deturà com una llebre que bada tant d'orella. Era que l pobre havia sentida una veu coneguda de feia estona. Pipellejava espès i menut, les cames li tremolaven, i cada cop que n'Hermes deia una paraula li pujaven glopades de sang fins al front. Era ell, era ell: no hi havia dubtes. Amb això, sense poder-se contenir, desesperat, se tirà a la part allà on sentia l'especialista, cridant: _--¡Pillo, ladrón, mala entraña! ¡Así un buitre sus coma los ojos repodríos, como vos me comiste los míos con las gotas del elíxire que me disteis en Cariñena! ¿No te acuerdas, piojoso, engaña-pobres, que por ti paseo ésta?_

I despenjant-se la guitarra i agafant-la pel manec, començà a descarregar guitarrades de... cego, que tenien de força lo que ls mancava de punteria. Fent el molinet, com qui pega al gall amb els ulls tapats, feu un rotllo com una era i arrambà una mala ceba de cantell damunt una cella de n'Hermes. Tot-hom tractava de posar-hi pau i ningú conseguia poder subjectar aquell desgraciat, qui cada pic cridava més fort:

_--Marchaisus! Dejadle que no sus robe la vista preciosa sobre los cuartos! ¡Es un deshollinador, un albéitar! ¡Así mueras de mala coz, amén, y yo lo vea!_

Al cap darrer l'amo de l'Hostal el pogué aturar, i, am bones raons i fent que desaparegués l'oculísta, va esser possible deixar-lo un poc sossegat, estroncant aquell broll de flestomies i renecs que li rajava de la boca, com a sabonera de vinagre en fermentació.

N'Hermes, que se n'havia entrat a la botilleria de l'Hostal, seguit d'un parell de curiosos, tractava de llevar importancia a lo succeit:

_--Como ustedes ven, se trata de un hombre sin instrucción. ¿Me aconsejarían ustedes enviar los padrinos á semejante tipo, privado de la vista por añadidura? No, y mil veces no! Además, ¿quién me asegura que no ha sufrido ahora un ataque de enajenación mental?_

La noblesa i dignitat que posava en totes les seves paraules, segons tenia per costum, deixaren molt satisfets an els qui l'escoltaven. La gent reunida comentava el fet, cadascú al seu gust; però no importa dir que la majoria era favorable a l'home de ciencia. La guitarra den Bibiano era lo que més havia sofert durant aquella discussió musical; i un fusteret d'allà prop, quan vegé l desconort del cego per aquella nova desgracia, va endur-se-la pera clavar-li un llistó am dues tatxetes, afegint la post que havia passat per ull.

El rum-rum anava decaient i tot pareixia ja aplacat, quan començaren a sentir a defòra, a la banda de la placeta, un nou bogiot que s'anava acostant. La cosa creixia i creixia, i a molts ja ls picà la curiositat, sortint als portals pera veure de què s tractava.

--Que n sortirem avui? --deia l'hostaler, poc amic de çaragata.

I amb aquella novetat de comentaris que caracterisa les escenes dels nostres carrers, com un mot sagramental, anava de boca en boca dels veinats aquesta enginyosa observació:

--Pareix que les sangs van calentes.

De què s tractava?... Ah! Era lo bo: lo de cada setmana. L'esmolador francès, n'Egalité, qui tornava gat com una sopa, de bracet am dos municipals que l'aguantaven.

## VIII

El pobre Egalité venia fet una llastima, entre ls dos municipals que l'acompanyaven. Tastanejant, am la cara encesa, la gorreta girada a un costat, el davantal de pell desfet de cintura, aquell desgraciat se vinclava desde ls talons fins al clatell com un arbret tendre en dia de ventada.

La gentada que havia arreplegat no es pera dir, i fins i tot, entre l remolí de persones que l seguien, s'hi comptava un parell de _representantes de la prensa_, que llavors encara no s deien reporters.

N'Egalité respectava l'autoritat constituida, a pesar del mèu que duia, i obeïa an els municipals, però s'indignava am la patuleia del public; i a cada crit, a cada siulo, a cada paraula que li dirigien els atlots, contestava amb una arruixada d'injuries... entremaliades de marsellès i mallorquí.

_--Sacripants! Cochons!_ Bisties!

--Oh! Huep! Poiós!

--Poiós?... Creieu que là en França l'home es un paria, com _ci? Pa d'esclavatge, là. Pa de capelans, pa de sots com vusotres..._

--Pa... de figa! --cridà una veu.

--Sabeu _cosa es liberté i fraternité?..._ Ah! _Perquè ne vous enflamme pas l'amour sacré de la Patrie._

--Copilles!

--Copilles... copilles... Jo _m'en fisc de vusotres_, que no sou _més que d'ultramontens... Par xo on vos tracte de bêtes_, que voltros sou... Tendrieu _Bastilla en toutes les rues i no l'abatrieu pas..._

--Gató! Mèu!

--_Sacré nom!! Ivrogne_ me diras tu?

_Ivrogne?... Feis place vite, que regardereu un assassinat!_

I, pegant una estamanejada forta, l'esmolador va fugir an els dos municipals que l sostenien, un per cada braç, i corregué de cap an el bulto de la gent, qui s'obrí tot-d'una, com un esbart d'estornells quan el falcó li péga.

Aguantant-se damunt els talons, tirat endarrera, desafiant a tot-hom, així quedà en mig del carrer una bona estona, fins que l cercol se tornà a estrènyer.

Un atlot, passant per entre les cames dels que estaven allà reunits, s'hi acostà de part darrera i li pegà closcada a la gorreta, que li botí quatre passes lluny. Furiós, cego de rabia, n'Egalité tira d'un raó que duia esmolat, dispost a tallar el coll al primer qui caigués a les seves mans.

Se tornà a moure gran avalot, i, en el moment en que era més escandalós, s'obrí pas per entre ls curiosos la respectable figura del senyor Mandilego, alcalde del barri, qui, alçant la vara simbol de la justicia en la terra, cridava am tota la força dels seus pulmons:

_--Tento al Rey!_

Els municipals se tiraren damunt el gató i l'aturaren de bell nou; i, vulgues no vulgues, obeint la veu imperiosa del senyor Mandilego, l'aficaren dins l'Hostal _para instruir diliquensias_. En el patiet se trobaren, com de costum, n'Olindo i na Laura, els comics; i així que n'Egalité ls hagué reparats, començà a fer-los gestos i carusses de borratxo.

N'Olindo, sempre revestit de la mateixa dignitat, digué:

_--¡Qué ordinariez!... Retírate, Laura, de la presencia de este hombre sin principios._

A força de forces el pogueren entrar en el seu quartet i deixar-lo de panxa damunt el llit... La gatera que havia aplegada va esser tant forta aquesta vegada, que quedà sense sentit. Hi hagué necessitat, allà devers les nou del vespre, de fer-hi entrar el senyor Hermes, i _para reaccionarlo_ va esser necessari que l freguessin amb espaumadors durant dues hores de rellotge.

Entre ls molts gats que n' Egalité havia passejat, no n'hi havia hagut un que mogués tant de renou. El vespre en el cafè no s parlà d'altra cosa, i això va esser gran favor que Déu dispensà an el senyor Hermes.

Efectivament, gracies an això no s donà importancia de cap casta a l'episodi del decapvespre amb el cego. I la consulta continuà anant en rauge. Poc a poc n'Armando se féu l'home indispensable: cosit an els faldons de l'especialista foraster, el seguia per tot i no l deixava a sol ni ombra.

--An aquest homo, --pensava entre sí mateix,-- li falta un bon ajudant: hauria d'esser jo.

Decididament estava fart de la vida prosaica, sempre igual, sempre grisa i quieta que fins llavors havia dut. Desitjava pegar la volada lluny, perdre-s de vista, dormir avui a una banda i demà a l'altra; trescar ciutats i viles i conêixer tot el món, que somniava sense sebre com era.

Quan, hora baixet, en dia de poca feina, se posava damunt el portal de l'establiment i mirava per entre l buid del carrer la darrera claror del sol difusa dins un cel color de perla, mentres xisclaven les velzies i els atlots berenaven de pa amb oli, li entrava aquella anyorança de lo desconegut, més forta que mai, i se sentia resolt a pendre una determinació.

La determinació la tenia pensada feia dies.