Part 1

Costums i llenguatge vulgar de Mallorca

Miquel dels Sants Oliver

1903

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## I

Aquell dematí n'Armando, el barber de la cantonada, s'havia aixecat de bona hora. Obrí la botiga mentres el mocet, qui ja s'havia posat la brusa, --_la honrada toga del trabajo_, com deia l mestre,-- agranava la carrera y la banyava tirant-hi un parell de regadores d'aigua.

N'Armando!... Ja no n'hi ha d'artistes com aquell. S'havia nodrit en les darreries de l'escola romántica, i no podia, ai!, adondar-se an els nostres temps positivistes, com diuen els lletruts, o de pa-en-butxaca, com diem nosaltres ignorants. N'Armando tenia idees propries sobre una porció de coses: en politica era partidari den Prim i de l'amortisació; en musica li agradava sobre tot _La Traviata_ per lo dramatic, i _L'Elissir d'amore_ per lo comic. En quant a lletres humanes, no deixava mai _Los dos sargentos franceses_ ni _La oración de la tarde_, quan la representaven on-se-vulla que fos; i havia llegit dues centes vegades _Maclovia y Federico_, _Simbad el Marino_, _La Inquisición por dentro_ i _Genoveva de Brabante_... Però res li feia tant efecte com el castellà antic de _Men Rodríguez de Sanabria_, den Fernández y González. Com se veu, estava fort en historia, encara que no n'abusava.

Passaria dels vinticinc, però no arribava an els trenta. Era allanguit i bastant alt, tenia la cara afilada i els ulls descolorits com els grans de magrana aubà. De per tot el redós li queia damunt el front una corona de reganyols; i amb això, i els estudis, i esser fadrí, se podrà veure que no descuidava l seu cap. Gastava punys postiços, amples, am gemelos de mirallet. Qui l'hagués vist en un retrat, amb el seu posat melancolic, amb el seu coll escotat, a la marinera, l'hauria pres per un artista d'òpera o un dilettante de la bona epoca de l'Oliva Pavani i en Marinozzi. Afegiu a tot això uns calçons de daus escocesos, que a Mayagüez o a Ponce haurien fet sensació; un jaqué pait, curt i entallat, i un capellet tirolès xapat en mig, passat de moda, però que ell duia a manera de protesta contra la prosa del temps, tombadet com un motllo de flam damunt l'estufera dels cabells... Oh! Més de tres i més de quatre Violettas de taller sen recorden encara. Era lo que s va dir, quasi fins llavores, _un joven interesante_.

L'interior de la seva botiga --encara no s deia salón per tot arreu-- demostrava que aquell era un home d'aspiracions i no un escanya-barbes així com així. Hi havia dos portals: un a dins el carrer, quasi davant l'Hostal de la Bolla; l'altre, a la plaça o placeta o confluencia de carrers que s'hi abocaven. Les parets de l'establiment, com llavores s'estilava, estaven cobertes, en lo que no eren miralls o penjadors, d'estampes, gravats i figures retallades; però no s'hi veien aquells numeros de periodic am caricatures pintades de groc i vermell; allà "predominaven, com deia l mestre, els artistes lirics damunt els toreros"; hi havia qualque savi; un retrat, record, també, de Lamartine, i un del rei Amadeu, a pesar de que ns trobavem de ple dins la restauració alfonsina; i litografies en colors, d'aquelles am que en Planas il·lustrava les noveles sentimentals del temps del mirinyac i de la "petacada".

--Ai, Senyor! --solia dir n'Armando quan tenia en el sillón un parroquià novell o foraster que s prestava.-- Què li farem!... Vaig néixer per qualque cosa més que tot això...

I se girava, descrivint un arc, am la brotxa plena d'ensavonada.

--Vaig néixer artista... Sí, senyor, vaig fer tots els estudis de vocalisació am l'Uetam. Ah, si no hagués tengut sa desgracia des cop d'aire, qui m'engolà sa veu!... Jo le hi jur: ara no tendria es gust de poder-lo servir... I quan es sino l persegueix a un... Es trist això de trobar-se esclau, fermat com es ca a sa cadena, a una professió perduda, com sa nostra... Perduda, sí, senyor; perquè, per molt que sia professió lliberal, què se fa avui?... No res: taiar els cabeis al rape, feina de segador; a lo més, deixar botxes a quatre infladors d'escorxador, a quatre ordinaris, qui volen pan i toros... Però, trabais de fantasia? Ni una mica de gracia ni una mica de deseo veurà en els pentinats: tot-hom com un quinto.

Seguia una pausa, mirava escampat, i continuava:

--Jo me record de quan era aprenent: es meu mestre servia molts de senyors des Balear, i en dia de ball no paravem; deixavem uns caps com una meravella: cabeieres a la romana, rissos, bucles, pomades, cosmetics dels més fins... Es clar: d'una coua de cavall n'hauriem feta una troca de seda... Però, ara... Peces de cabeis? Tiñones, bissoñés? Ningú n demana: tot-hom vol esser calvo... Perruques? No més en du es virell. Vostè diria que en tot aquest any soliament he posat paperines una vegada an en Baltasanet des costat, per anar an el Corpus de Sant Miquel?

Fracassat com a cantant, descontent com a perruquer de vuelos, n'Armando havia d'apagar de qualque manera aquella set d'ideal que no l deixava viure. La musica l'encisava. Ell ho deia, sentenciosament:

--Podré no esser music, però som filarmònic.

La guitarra, aquella guitarra de sempre, era cosa massa ordinaria, massa sentida. Ell, n'Armando, ¿agafaria una mala capsa de posts pera tocar, com en Xesc de la taverna, el _Jarabe andaluz_ i bocins de Marina, o pera acompanyar a na Carme, la brodadora, el _Cielo Santo_, _yo padezco_? No: ell desitjava qualque cosa millor, més fina... "Necessitava més art."

Aprengué l'acordeon. El primer que dugueren a Mallorca va esser per n'Armando. Encara m sembla escoltar aquella peça d'empenyo estrenada un dissabte de les Verges. Es veritat que no digitava molt, però la deia amb uns "lánguidos" i "ralentandos" que xapaven les pedres: _Ad-di-o, de-e-el pas-sàa-to!..._

## II

No puc seguir parlant d'aquestes coses sense que m'espiretgin els ulls. Jo era atlot, que anava fet un alarbe, i ma mare m solia dir cada quinze dies: --Hala, a taiâ aquest llanado!-- I ja era partit, de cap a cân Armando l perruquer. Poc a poc mos ferem amics i vaig acabar per esser un estaló de la casa. Totes les hores que ls estudis i el colomer me deixaven lliures les passava allà; i les escenes, els records, l'aspecte i fins les olors d'aquell barri, a pesar d'haver passat quinze anys anant a lloguer d'un cap a l'altre de ciutat, els tinc dins l'ànima i mai més ne podran sortir.

El tiralinies i el béc de grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge... Es com una d'aquelles escriptures primitives que, per molt que hi grati l raspador, surten damunt lo que s'hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien, desde l'antiguea, aquells carrers coberts de doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de travers una persona de mitges carns; aquelles botigues am soterrani i reixats de ferro; aquells munts de cordes, de llenderes, de senalles, d'esportins, d'estormies, de sarrions, de graneretes i tota casta d'obra de pauma.

Aleshores s'hi trobava com una recordança vivent de la Mercaderia de sigles passats: olors de llonja de queviures, polsim de magatzems i cortera. Si hi passava el dematí, de cinquanta passes lluny m'alegraven la vista ls munts, composts i simetrics, de pebre mòlt a cada banda de taulell; els rosaris d'aigua-cuit; les traginades plenes de cercols de fil de ferro i les vidrieres cobertes de tota casta d'eines, a les drogueries. M'agafava de ple una ratxa d'aromes astringents on se fonien mil ressabis de pintura fresca, d'aigua-ras, d'esperits medecinals i d'especies fortes. Si era els vespres d'hivern quan hi passava, anant a casa, pel portelló o pel portal obert de pinta-en-ample, descobria aquells interiors tebis i abrigats, on s'agombolaven vells, joves i nins de la familia, entre sacs de bessó i senalles de llegum. La botiga, coberta fins a mitjans parets de rajoles verniçades, lluïa com un argent; la pica de l'oli, am sos grans embuts i mesures, talment pareixia brunyida; damunt el portal, mirant an el carrer, s'obria, com una estrella de platallons, la bóta d'arengades, amb un llum d'encrulla penjant.

¿Què vos he de dir, si ho sabeu molt millor que jo, si recordeu aquelles entrades i sortides de fatxades, aquell envitricollament de placetes, i la tenda del guitarrer, i el botigó del qui feia bauls, i la papereria, am sos fulls de minyons i soldats de color?... Idò, passant per allà i torcent ara a l'esquerra, ara a la dreta, s'arribava a la plaça que n deien de la Font Vella. Dels cinc carrers que n partien, un, el més famós, el principal se pot dir, era l de l'Hostal de la Bolla. No l cerqueu a la guia o en el pla de Ciutat, perquè ha desaparegut; no vos rompeu el cap per endavinar les semblances d'aquesta historia, perquè, com aucells de passada, els insignes personatges que hi trobareu, tots han volat.

Basti dir-vos que desde un observatori tant bo com la perruqueria de n'Armando vaig veure per més de quatre anys el rebull d'aquell Hostal, cort de tota casta de miracles, posada de pelegrins i cercadors de bones i males ventures, despesa de missatgers i traginers, torre de Babel on se parlaven moltes llengües i s'hi aplegaven els escolims de cent pobles de la terra. Eren desarrelats del seu terrer, pobrea volandera, trescadors de món, sense casa ni fogar, corrent per infortuni o malfaneria, com a condemnats a mudar de llit cada vespre, am la vida a lloure i sense politxó propria de la Cosmopolis, sempre a terra extranya, lluny dels seus.

## III

Quan n'Armando s'havia aixecat, devallava sempre a la botiga com aquell dematí, i lo primer que feia era posar-se damunt el portal, am les mans dins les butxaques, mirant la facecia o l trull del carrer, pegant una ullada an el cel i una altra a ses chinel·les de canyamaç. A poc poc s'anaven obrint botigons i escaletes: el taconer del costat treia l gavió del passarell; les planxadores de devora començaven a escobletjar; les atlotes de câ la sastressa, en el piset de damunt, cantaven a chor:

_Ai faal-so, ai-faal-soa-mor! Ai-faal-soa-moooor!..._ el baratillero de més enfòra arreglava ls pengeringolls de panders i fabiols, el repussall de mirallets i llibres vells, i posava el cartell d'anunci: _Se venden y compran muebles usados y excremento de palomo..._ Per la gran portalada de l'Hostal de la Bolla, just allà davant, s'engolien carros envelats que anaven arribant de la pagesia; i devers les set i mitja compareixien, movent avalot, les tres diligencies que s'hi aturaven, tastanetjant per damunt l'empedregat... El ferro-carril, com més s'ha anat extenent, ha arreconat aquells bucs pintats de verd i groc, d'on devallaven, am les cames arronsades, l'estudiant pagès amb boliquet davall el braç, qualque vicari amb un paraigua, un argenter amb el caixó de les alhages i una madona plantosa.

L'Hostal era un mare-magnum; estava fet de troços i afegitons. L'ingrés principal consistia en una gran portaça, i se trobava tot-d'una una quadra espaiosa com una boal, alta de sòtil, amb el bigam a la vista. Allà hi quedaven estotjats els bucs de les diligencies i els carros i carretons. No s'hi veia més que estaques aficades a la paret, d'on penjaven colleres i guarnicions de bestia, i, a l'enfront del portal, un retaule de Sant Antoni, amb un llantió. Desde aquesta entrada s'extenia tot l'edifici; un carreró estret duia fins a la botelleria i menjador; un portal, a mà esquerra, donava dins un patiet ont els gitanos i mercaders de bestiar feien la garceta a qualque poltro renego o a qualque somera vella; un altre passadiç humid donava a la bugaderia, i tot seguit venia un gran tapial que tancava les corralaces plenes de gavies d'aviram i conills... Per tot arreu, sacs de bessó i fardos de sola, coves de pomes emmurtats, odres d'oli, olors de fruita, pregonaven el trafec que allà s duia. I escaletes de fusta, llenyams corcats, arrambadors de corda, finestrons, portes plenes de clivells i retxilleres, donaven a compendre l séns fi de fotumbos, quartets i lliteres en que s dividia la casa, propris pera donar hostatge a la distingida parroquia de l'establiment.

Lo que es d'aquesta parroquia un no sab com parlar-ne, perquè era de lo més curiós i entremaliat que pogueu creure. Ah! Tota quanta notabilitat artistica venia a Mallorca, de les que fan renou devora les voltes de la Plaça i en el Mercat, de les que recorren els carrers de la població am musica davant i amb atlots darrera, per força anava a posar a l'Hostal de la Bolla. Aquelles cadires descordades i aquelles taules coixes, si poguessin parlar, vos contarien l'historia dels mil i mil hostes de campanilles que havien conegut i tractat. Havien conegut, pel temps de que vos parlo, més de vint panyeros d'Alcoi i no sé quants venedors de _tapetes de hule_, cercadors de _galones de plata y oro quién vende_, calderers, adobadors de paielles, tocadors d'orgue, harpistes, passejadors de moneies, emigrats de Polonia o de Toscana, escolims de la _Commune_, gent que s'enginyava pera no acabar-se de morir de fam i anava trescant terres, lluny de la seva, que per ventura no tornaria a veure. Havien concedit també més d'una dotzena de niñas colossals, dues o tres cegues que tocaven el violí amb els peus i hei feien calça, els germans aferrats per l'esquena, toreros sense cua, ferits de la guerra d'Africa, que s treien vinticinc canes de floc de dins la boca, una mala fi de jòcs de vistes i de _pájaros sabios_, d'aquells que disparen el canó i treuen un bitlletet am la bona-ventura. I no parlem dels titareros que per allà havien desfilat, ni dels francesos venedors de _gemelos, lentes, tiqueras et altros instrumants de opticà_ perquè d'aquests ja n'havien perdut el compte.

Idò, com deia, aquell dematí n'Armando, damunt el portal, mirava la facecia. Els primers de tota la companyia sortiren l'aragonès cego, amb el mocadoret enrevoltat pel cap, i la dòna que l duia de la mà. Era dissabte i se n'anaven a córrer els carrers amb el feix de romanços i la guitarra penjada al coll. La barberia era com una especie de sucursal, com un afegitó de l'Hostal mateix, i n'Armando el perruquer nato de tots els que s'hi aturaven. Quan el cego passà per allà davant, li donà l Bon dia, i n'Armando contestà familiarment:

--_Adiós, Bibiano, y buena suerte!_

Encara no havien passat un parell de carrers, i en Bibiano ja tenia la guitarra despenjada, la posava a to i començava l cant:

_Santa Lucía les guarde, señoras y caballeros..._

En els balcons, les criades s'aturaven d'atupar estorins i d'espolsar llençols; de tant en tant queia qualque peça de dos; i la cantoria esquerdada i el renou metalic del guitarró s'anava allunyant i engolint dins la maror dels carrers atrafegats. En Bibiano era cego llegitim: ho duia escrit a la cara; i si hagués hagut de contar les seves vicissituts, n'hi havia per estona. Era de Cariñena i havia trescat tot quant hi ha per trescar. Coneixia a Espanya la _red general de carreteras_ com cap enginyer; hauria pogut donar noticia de totes les posades, hostals, tavernetes, cel·les, porxades i apeaderos; i en els calçons vells, esfilagaçats i plens de tacos, s'hi trobaria encara pols i fang de totes les procedencies i de tots els camins. Quan havien fet el distrito i passat la capta, se solien aturar per devers el carrer den Cirerol o baix de la costa de cân Berga; i allà extenien, enfilats a una cordellina, tot el tresor de romanços, cançons, histories, _trovos nuevos para cantar los galanes á sus damas, y horrorosos sucedidos..._ Devegades, si l'aconteixement havia estat gros, se proveïa d'una pintura feta a cân Xesc de la placeta, el pintor de lletreros i persianes, que tenia la mà trencada en fer un cadalso en un dos per tres i posar-hi guardies civils, el reo i un estol de caperutxes. Encara m sembla sentir-li pregonar la _Verídica relación del terrible asesinato de la calle del Conde del Asalto_, quan deia:

_Concededle, Virgen santa, á mi corazón aliento para contar á la gente un espantoso suceso. Oigan mis palabras todas y aprendan de ellas ejemplo, que da principio el relato del conmovedor suceso. En la calle del Asalto vivía un rico esterero llamado Pedro Batllori, hombre ya canoso y viejo. De su esposa divorciado, vivía libre y contento. Una criada tenía para el que hacer doméstico; Gregoria Foix se llamaba este reptil carnicero..._

I què n direm del séns fi d'historias i folletos que li compraven les criades, els cabos de la guarnició, els fadrinetxos il·lustrats, i qualque senyor de levita, americano enriquit? Tenia, entre altres obres, romanços i glosades: _Abelardo y Eloísa_, _La Lámpara de Aladino_, _La Cabaña de Tom_, _El Cura Merino_, _Diego Corrientes_, _Felicitaciones en verso_, _Manual de los enamorados_, _Saballs, cabecilla carlista_, _Libro de cuentas hechas_, _Nerón y sus crímenes_, _Pelayo_, _Jaime el Barbudo_ i mil i mil llibrets, impresos i plaguetes de tota casta, de les que més han contribuit a donar a Mallorca aquell grau d'il·lustració que tant la recomana.

## IV

Encara no havien passat els cegos, quan començaven a desfilar, cadascú dirigint-se an els seus quefers, els altres hostes de la casa. Sortia l Quimet, venedor català a la menuda, qui passejava una especie de carrereta am tota casta de baratijas... Ell hi feia ls òssos vells per dins l'Hostal. Que hi havia fira de Sant Tomàs, juguetes del Ram, dijous bo a Inca? En Quimet estava en dança: un trast, una caseta de fusta, un plat de bacallà amb aioli i un porró de vi. Que no hi havia res d'això? En Quimet, amb ajuda del noi, passejava damunt les parihuelas tot el seu comerç: trobigueres, calcetins am costura, mocadors d'indiana, llapiç que no senyaven, pastilles de savó de coco, ampolletes d'essencia de rosa, camisetes d'una rentada, mirallets rodons pera les criades, tot fals i destenyit, que, quan plovia i se banyava, feia un regalim de colors.

Darrera l Quimet sortia un esmolador francès, M. Pointu, que de mal nom li deien n'Egalité, empenyent la mola i cridant desiara: _Amuladú_! Duia una cama de calçons dins el bolceguí; nas i galtes encesos del vermell d'atzerola més pur que pogueu imaginar; i, pera que no desmeresqués aquell llustre de cirereta de pastor, conten que solia engolir tantes copes com tisores i ganivets buidava. El senyor Mandilego, alcalde de barri per aquells dies, assegurava que l tenia assentat en el llibre de sospechosos, ja que li havien arribat noticies de que era flam-masó i partidari de _la liquidación social_.

I darrera n'Egalité se n'anaven el sen Pere de les taperes, i en Tomeu el cocouer, i D. Nemesi Fernández de Córdoba, castellà, hidalgo, cobrador de contribucions, executor d'apremis, plantó dels Ajuntaments endarrerits, qui ja va néixer _cesante de Estancadas_ i d'aquí no havia passat... I més tard sortia d'un quarto de "preferencia" enCuanito del Rafal, jove, pagès, agitanat, am tufos, jugador, blanc de cara, d'un blanc de serena, caner de bou, sapat com un gra d'all; i més tard que ell, n'Olindo i na Laura, comic tronat el primer i cantarina la segona, que anaven d'escenari en escenari i de poble en poble feia vuit anys i pico, donant beneficis _para costear el viaje á dos artistas faltos de recursos_. I així tots els altres, perquè l'Hostal era la Maina i no passava dia que no entressin o sortissin notabilitats de l'establiment.

Sense anar més lluny, aquell dissabte, que havia arribat vapor de Barcelona, tingueren renovellada. Quan tornà del Moll en Xerafí, moço i ganxo de la casa, duia amb ell un turc, i amb el turc un onso subjecte per una anella passada an el nas; i endemés, havia donat la direcció a un personatge destinat a fer molt de renou dins la gran ciutat de Palma: metge, herbolari, "home de ciencia", qui fins i tot duia un parell de bauls d'equipatge, am cantoneres de llautó; i que havia pres un carril per ell tot sol.

Duia aquest senyor trona lluenta; tenia les celles un poc afegides, molt negres, i les patilles negres també, com de trabucaire. Vestia guarda-pits escotats am gran cadena. Tenia sobretodo. Quan devallà a l'Hostal, n'Armando, qui encara estava dret damunt el portal de la barberia, no pogué contenir un gesto d'admiració. Li pareixia _mucho hombre, aquél_. Ja conegué, amb el cop de vista que tenia, que allò era un home de qui fa fer. Entre sí mateix, n'Armando deia: --Els diaris en parlaran. --I quedà naturalment curiós i esperant el moment de que anés a la barberia pera _servirse_, a fi de poder-ne treure claricia... Per ell, per n'Armando, tenien un prestigi superior aquestes figures qui desiara se presenten havent trescat món i corregut terres... Com anyorava, ell, l'espai que no coneixia, la vida que no havia tastat, la llibertat andoiadora del qui vaivereja sempre seguit!

--Es mateix turco qui avui es arribat, --pensava, --am sa poiera estufada, es fez vermei i s'anell a s'oreia; es mateix onso es més persona i té motius d'esser més il·lustrat que un servidor. --(El barber deia sempre un servidor, encara que pensés per ell mateix.)

Allà, a devòra l'Hostal, veient el trafec diari, el moviment, les anades i vingudes, aquelles ones seguides d'un riu qui venia de lo desconegut i anava a lo ignorat, n'hi havia pres, com an el pobre guarda-agulles, fixo a devòra la caseta de fusta, entre dues estacions de molt lluny, en mig d'un desert: passen volant, dos pams enfòra, trens i més trens, carregats d'una generació que no coneix, qui va d'unes terres que ell no ha vistes a unes altres que no ha de veure... I ell, allà, clavat com un soldat de paper a una fusta, aguantant la bandereta verda... _Vía libre! Vía libre!_ per tot-hom, manco pel guarda-agulles.

Per això, ja que no podia seguir la corrent, n'Armando n'aprofitava l'aturada, a un recó de la torrentera. I se pot dir que vivia en comú am tota aquella forasterada de l'Hostal. Cada dematí, allà a les dotze i mitja, abans de dinar (sobre tot l'hivern, que feia bon sol), el barber se n'hi anava a passar l'estona, mentres dins el patiet s'aplegava, tornant de les seves feines, aquella partida d'estornells. L'amo de l'Hostal, en Rafel, prenia part a la conversa, fent temps, com se diu a Mallorca quan se vol expressar que l perdem. L'hostaler, l'hostalera i sa filla eren una familia model. Sembla mentida que vivint allà, a la vorera d'un fangal, passant i traspassant per dins la bassa, se trobessin tant nèts de lletjura i de pecat! I es que anaven a lo seu, aclucant els ulls pera no veure lo que no volien veure, i s'agombolaven entre sí mateixos, feiners, atrafegats com a formigues, tenint al mateix temps negoci d'esperit i aviram. La cambra que aquell matrimoni tenia reservada era una cosa separada per complert de lo demés: per un vent anaven els seus hostes, i ells per un altre. Fos el temps que fos i així s'envencas la terra, no deixaven de passar el rosari, l'hora-baixa, mentres en el costat, dins la botelleria, hi cantaven cançons d'aquelles que bofeguen o s'hi tramava qualque embolic infernal.

Tornant a la rotllada del pati, haurieu passat gust moltes vegades am les dites, acudits i passos que allà se succeïen... Anavent arribant, afamegats, els qui menjaven a tant cada mes, mentres els pagesos marxandos, carreters i altra gent d'un dia, armaven gran xerradiça allà per les taules. Com la tonada d'una cobla, arribava de lluny la veu d'en Xerafí, cantant les raccions:

--Dues de fasols... sang am pebres... una de pota...