# L'heréu Noradell ## Part 9 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-hereu-noradell-76492/index.md Lo senyor Pau, en sos cálculs, comptava que si bé poch hi havía de guanyar ab las fincas de Rabós y d'Espolla, sortiría gananciós ab la heretat de Masarach y la casa de Figueras; y com á no tardar lo resultat definitiu havía d'ésser una venda general, se quedaría ell ab lo patrimoni Noradell que hauría obtingut per menos de la mitat del seu valor. Com ja possehía tres fincas en lo plá de Perelada que confrontan ab las terras del más de Masarach, arrodoniría lo seu patrimoni, fentne un dels més importants del Empordá. En quant á las vinyas d'Espolla y Rabós se proposava reconstituhirlas ab ceps americans, Ripárias al plá, Solonis als áspres, empeltats ab las mellors classes conegudas, y plantantne més, de manera que en pochs anys, ne duplicaría 'l reddit. En Francesch vegé, ab las paraulas resoltas del senyor Pau, qu' era inútil d'insistir, que rés obtindría. Alashoras s'alsá, saludá, y lo mateix negre l'acompanyá fins á la porta del pis. Se 'n torná á Masarach á donar part del trist resultat de sa missió á D. Marsal. ¡Quin desespero l'hereu Noradell al saber las exigencias del senyor Maresch! --¡No, de cap manera puch acceptar aytals condicions!... Aquest home 'm vol acabar d'escanyar!... Estava sol en sa cambra, sentat devant son escriptori, recolsat, lo cap entre mans, lo mocador als ulls. --¡Quina desgracia, Deu meu!... oh! ma posició es horrorosa!... Entrá la Teresa. Al veurer son estimat espós tan postrat, corré envers ell inquieta, asustada: --Marsal!... qué tens?... qué 't passa? --Teresa! Teresa meva!... no ho vulgas saber!... estich desesperat!... y li contá las condicions y l'ultimatum del senyor Maresch... Hi ha homes que no son homes!... son tigres!... aquest es assedegat de nostra sanch!... la xuclará tota fins que no 'ns quedi una gota!... Oh! no vuy pensarhi!... mon cap s'obra!... La Teresa s'assentá al costat seu, li prengué las duas mans que posá dins las séuas, y ab molta tendresa: --Marsal! marit meu!... per l'amor de Deu, assosségat!... perqué tanta desesperació!... ets cristiá!... tingas coratge; confiém ab la divina Providencia, y nos ajudará!... Si lo que proposa lo senyor Maresch te perjudica, no acceptarho. --Com ho dius!... no acceptarho!... Més sabs que aquest home 'ns té lo peu al coll!... qu' es primera y principal hipoteca!... que nostra sort está en la seva má! --¿No 't diu que pagant los interessos rés mourá contra nosaltres? --Tú ho dius, Teresa ¿qui ho assegura?... y eixos interessos? d'hont los traurém?... No veus l'estat llastimós de nostre patrimoni! --Escolta, Marsal, reflexiona: ajudat dels consells de ton advocat, els teus amichs verdaders, encara que en la desgracia pochs ne quedan per no dir cap; nosaltres juntarém nostras oracions pera demanar á Deu que 't dongui bon acert. Si per forsa has d'acceptar lo proposat pel senyor Maresch, será tanta la economía en que viurém que no dubtis podrás pagar los interessos. --Mes Teresa: es possible que poguém víurer ab més economía que la que vivím! --Mira: á tu 't toca la economía rural: travalladors, feynas del camp las més precisas, no dech dirtho; á nosaltres la economía doméstica... ¿No es veritat, filla meva?... la Mercé acabava d'entrar portant á son pare la petaca que s'havía deixat damunt la taula del menjador. --Sí, mamá... la economía doméstica... tant com voldrá; ja hi estich feta; y ab molt gust. --¿Veus, Marsal?... Mercé digas á ton pare que no volém qu' estiga trist. La Mercé, sentantse damunt los genolls de son pare, reblincant sos brassos al entorn de son coll, li feu dos petons impregnats del més tendre carinyo; y mitj séria mitj somrihent: --Papá, sab?... no vuy aqueixa cara mal humorada... ó si no m'enfadaré y no li faré cap més caricia... papá meu!... no estigui trist... la Mare de Deu 'ns ajudará... Oh! la prego tant cada dia!... --Si, filla meva; tú y ta mare sou los dos ángels d'aquesta llar!... ¡Qué seria de mi si no us tingués!... s'alsá y apretá las duas sobre son cor, los ulls enterbolits de llágrimas... Ah! l'amor de la familia!... que bó es!... ja pot venir la desgracia, la pobresa!... lligats per lo sant afecte, sabrém soportarla ab coratge y resignació cristiana! --¡Aixís m'agradas, Marsal; aixís vuy que 't revesteixis de valor pera lluytar contra l'adversitat, no desconfiant de l'ajuda del Senyor! Ja veus que possehim una riquesa envejosa que, ab tots los diners del mon no 's pot adquirir: la salut; tots gracias á Deu ne tenim per vendrer; mes, si 't deixes abatrer, la perdrás, y alashoras també la perdrém nosaltres. Entrá Da. Catarina, apoyada ab son bastonet: --Qué feu tots en eixa cambra?... fa més de mitja hora que m'heu deixat sola... ¿de qué enrahoneu? --Ay! pobre mare! digué la Teresa; quina sort d'ésser sorda... rés ha de saber... Parlavam del sant de la Mercé. --De la Mercé?... qué?... qué?... qué 'm dius? La Mercé cridant prop de sa orella: --Padrina, parlavam del meu sant. Qué 'm regalará? --Ay, pobre de mi! que vols que 't regali!... res tinch si no mas oracions y ma benedicció que en aquell dia te donaré del fons del meu cor. Sabs, Mercé: la benedicció dels vells porta la ditxa. --Ah! si, padrina ¡que grata 'm será! Per la Mare de Deu de la Mercé li faré recordar. Eran las vuyt del vespre; la vella Margarida que feya de cuynera, puig se havía donat comiat á tot lo demés servey de la casa, menos en Joan, traucá 'l cap á la porta de la cambra: --si están servits, lo sopar es á taula. La familia passá al menjador; tots s'assentáren. La taula era parada com en dia de festa: blancas estoballas, un gerro de flors al centre, la lámpara ab sa mampara dona una llum clara y suáu. Un cubert está sense ocupar. En Marsal digué á la Mercé: Ves al despaig de 'n Francesch; dígasli que 'l demano. Se presenta en Francesch. --¿Que se li ofereix? Don Marsal. --Francesch, sentat aquí. --Oh! Don Marsal... tanta bondat!... --Aquest es y será sempre ton cubert... tú ets de la familia ¿veritat, Mercé? --Si, papá, te rahó. Se sentá molt conmogut entre la Teresa y la Mercé. Da. Catarina resá lo benedicite. Tots feren esforsos pera allunyar la fonda pena que 'ls entristía. Lo sopar fou mitj alegre; fins en Marsal rigué de bona gana al contarli en Francesch la feta del apotecari de Rabós que deya haver trobat un remey eficás pera matar la filoxera, untant las arrels dels ceps ab oli de grans de ginebró barrejat ab aygua de ruda; que n'havía escrit una memoria enviada al comité de defensa filoxérich de Figueras. Tots sopáren ab gana, puig no 'n tenian gayre la costúm. ## XVII Lo 10 de Juliol, á las 7 del matí, en Marsal, la Teresa y en Francesch pujaren á la tartana. En Joan guiava, sentat sobre 'l coixinet de la barana; la Castanya prengué lo trot seguint lo camí de Castelló. Prompte hagueren de baixar y anar un rato á peu, tant la carretera era dolenta. L'any avans la Muga havia fet de las séuas invadint lo plá y escorrencant los camins que feyan llástima; ningú 's cuydava d'adobarlos. Quina matinada més hermosa! lo cel ben seré sense cap núvol. La cordillera pyrinaica se perfila al horisont ab una puresa admirable. Fa un ayre fresquet, agradable que porta las emanacions de la terra, de las floretas dels camps, de l'herba redallada de prats y closas, dels rostolls en mitj dels quals saltironan cabrits y borréchs dels remats que pasturan. Las cigalas enramadas á las oliveras ja comensan llur concert estrident que anuncia un dia calorós. Lo fértil plá de Peralada es plé de vida: per tots los rostolls se veuhen á carregar, enlayradas ab la forca, garbas de blat damunt los carrets tirats per un parell de bous que 's dirigeixen, ab pás maymó y feixuch, á las eras dels masos, guiats per l'agullada del boher apoyada sobre 'l jou. Ja ha comensat la batuda; se veu la polsaguera del boll qu' aixecan las eugas arrengleradas en tres y quatre parellas, atiadas per un baylet, un fuet á la má, subjectadas ab una corda, que las fa voltar l'era, com en circo de cavalls, al trot, trepitjant y esmenussant la palla pera ferne caure 'l grá; mentres los mossos del más, en mánega de camisa, espitregats, barret de palla ab pom de rosellas, van rambant ab la forca la palla als peus de las eugas. Al passar los Noradells, los garbajayres y gent dels camps de vora 'l camí, 'ls saludan: bons dias, D. Marsal, Da. Teresa, Francesch, Joan... ¿volen esmorzar ab nosaltres? Eran las vuyt, hora d'esmorzar; se veyan rodonas de garbajayres y espigolayres sentats al ombra d'un oliu, alsant lo porró, fent lo xerrich. Quina gana tenen! ab quin gust menjan lo timbarro de pá que sucan dins l'enciam de ceba, pebrots y tomátechs!... Quants n'hi ha de ricatxos que tenen lo ventrell fet malbé per fartaneras y menjars exquisits que donarian més de la mitat de llur fortuna pera poguer menjar un enciám de cebas y tomátechs, ab la salut de ferro, la bona humor y sobretot la gana d'aquells pagesos! La Tuyas qu' espigola per allá prop, los hi porta un ramet de niella, blauets y rosellas, l'ofereix á Da. Teresa. En Joan li pregunta de la Marió. --Es casada y enmaynadada, li respón la Tuyas, rient. --Li darás l'enhorabona de part meva... sents, Tuyas?... y tú que fassis aviat com ella. --Si 'm sabéu casador, Joan, aviseu... vaja, adeusiau! tinguin felís camí. --Adeu, Tuyas... y que fassis bondat. Lo sol comensava á picar de valent. Pujáren altra volta á la tartana; á las nou arribaren á Castelló. Deixáren la tartana á la fonda y anaren al carrer de Rosas hont viu lo notari Aymar. La notaría de Castelló de D. Joseph Aymar es una de las més acreditadas del Empordá y de las més antigas. Com la comarca de Castelló es tant estesa y poblada, los pagesos, per llurs contractes, acudeixen á la notaría Aymar. Casa vella que compta centúrias, darrera la iglesia, en carrer estret. s'hi entra per una portalada de pedra picada; pati interior, enllosat, que reb la llum zenital per una claraboya; á la esquerra ampla escala de pedra ab barana de la mateixa, per hont se puja al primer pis, habitat pel notari y sa familia; á la dreta del páti, una feixuga porta de roure damunt la qual s'hi llegeix en grossas lletras: "Notaría;" al obrirla per' entrar se té que empényer altra porta de tela enconxada de llana, que 's tanca de cop, no pera evitar corrents d'ayre, si, pera que la veu quedés ben ofegada per si algún indiscret li passés pel cap de parar l'orella desde 'l páti. Al entrar, una estancia espayosa rodejada de banchs de fusta corcats, esculpits com banchs d'obrers d'iglesia, y de lleixas que tocan al sostre, rublertas de patracols pergaminats desde la centúria 1400; lo color groch dels pergamins prén tots los tons, segons llur vellura, del castany fosch á groch de Nápols. Molts escribents encorvats á llur tasca; pilots d'escripturas damunt las taulas. Un St. Crist de fusta, de 0'60, tapat ab gassa, per las moscas, molt antich, es posat en evidencia en pany de paret. Ne diuhen la sala dels Capítols perque hi encabeix tota la parentela sempre nombrosa de abduas familias del futur casori. Per una porteta envidriada tapada ab cortina, s'entra á una saleta més reduhida: lo sanctus sanctorum, l'estudi particular, com qui diria lo confessional hont lo notari Aymar, magestuosament drapat ab sa bata, casquet de seda brodat, cara de pontifical, reb las confidencias de las familias, las postreras voluntats del vellet ensumat per la mort, los secrets més ocults de marit y muller, donant bons consells, estalviant plets, guiant los seus parroquians en lo camí del dret, de lo just y del deber. Eixa reduhida estancia es relativament comfortable: estorat, braser, taula cuberta d'un tapet vert de llana, cadiras de brassos al voltant, de respatller y seti de cuyro clavatejat de claus de coure arrovellats, de l'antigor; biblioteca envidriada, de noguer, que conté llibres de Dret, recopilacions jurídicas, manuals, etc.. Las obras del rector de Vallfogona, las crónicas de Pujadas, Muntaner y Desclot; la mitat d'una lleixa es ocupada per una renglera de tomos enquadernats, com missals... es la inevitable Crónica d'Espanya --lo notari també s'hi ha deixat caurer.-- Tan en eixa saleta com en l'altra s'hi respira aquell baf peculiar que 's desprén dels patracols y papers ratats, la pols de la vellura. La notaría reb la llum per duas finestras reixadas, baixas, á dos metres d'altura del plá terreno, de un carrer estret, hont lo sol no toca may, llum interceptada tot lo dia per l'ombra dels murs negres y macisos de la catedral; resclusida, freda, lúgubre, claror d'un dia rufol d'hivern. Son aspecte representa ben bé la estancia séria, respectable, lo santuari recullit hont se firman los contractes més tristos y més alegres de la vida. Lo notari, D. Joseph Aymar representa uns 70 anys d'edat; home de bé, molt entés, de llarga experiencia, possehint la confiansa de las principals familias y pagesos de la extensa comarca de Castelló. Fá anys y panys que la notaría está regentada de pare á fill per la mateixa familia; á la mort de D. Joseph, son fill Ignasi qu' estudía lo Dret á Barcelona, li succehirá regentant la notaría com son pare, seguint son exemple; puig la honradesa es proverbial en la familia Aymar. Entráren en Marsal, la Teresa y en Francesch á la primera saleta, hont travallavan enfeynats los escribents. Sobre 'ls banchs, al entorn una familia pagesa sentada, esperant que li toqui 'l torn d'entrar. s'hi veu ab ella una joveneta prou guapa, mudada, mocador de pita al cap, llargas arracadas d'or, aixerida, rihent ab un jove que té al costat. Llur bona humor constrasta ab las caras sérias de llurs pares, molt callats, badallant sovint, fentse ab lo pulgar creus á la boca badada perqué no hi entrin los mals esperits. Si anirán per fer capítols... ditxosos d'ells!... Un dels escribents s'aixecá y los feu entrar tot seguit en lo despaig particular del senyor notari. Al veurer en Marsal y sa esposa, lo senyor Aymar fou molt obsequiós, fentlos sentar en cadira de brassos, demanant per Da. Catarina, per la senyoreta Mercé. D. Joseph coneixía la familia Noradell, de Figueras; puig era lo notari de las tias Manelas, y en llur casa s'hi havian trobat de visita. Com lo notari Aymar es lo notari del senyor Maresch, aquest exigí que la escriptura de debitori fos autorisada per ell. A 'n Marsal li era indiferent puig sabía qu' era un home de be, la prova, que li doná la grata nova que, á copia de prechs, havia lograt del senyor Maresch que los tres mil duros que exigía fossen reduhits á dos mil. La Teresa y en Marsal li donaren las gracias. Prompte arribaren los acreedors que prengueren assento. S'enviá un recado al senyor Maresch qui comparegué al cap de mitj' hora. L'escriptura de debitori estava ja redactada, se 'n doná lectura, se firmá. Lo senyor Pau pagá á cada acreedor lo crédit que tenía, mediant la correspondent carta de pago, encarregantse de tots los deutes de 'n Marsal, ab l'interés del sis per cent, pagat per anticipat, que 's detingué, afegint al capital, com també los dos mil duros convinguts, sense oblidar de fer inscriurer, de segona á primera, la hipoteca de la llegítima de la Teresa, á la casa de Figueras. Firmada la escriptura, encaixaren ab lo notari; saludaren als assistents y 's dirigiren á la fonda; pujaren á la tartana, y á la una arribaren per dinar, á Masarách. ## XVIII Las economias que efectúa en Marsal á son patrimoni foren extremadas. La casa de Figueras fou arrendada; los ceps de las vinyas mortas foren arrancats pera sembrarhi mestall y cibada; las de las serras d'Espolla y Rabós, de terras magras, las arrendá á jornalers que li 'n pagavan una miseria. Mossos y animals de conreu foren reduhits á lo més precís. Lo servey de la casa 's compón de la Margarida y de 'n Joan, dos vellets que no son gayre bons per rés; més, fá tants anys que son al servey de la familia! La Teresa y la Mercé planxan, cúsan, apadassan, surgen la roba de la bugada, ajudan á la Margarida á fer las feynas casulanas, com si sempre ho haguessen fet. Una economía, un' orde admirable regna en lo menjar y vestir. En Marsal, l'ex-diputat de Figueras --puig feya temps qu' havia dimitit-- avans tant elegant, tant ben acostumat, l'home de món, de bona societat, que 's presentava ab luxosa carretela, guiant ell mateix los dos hermosos caballs grisos de pura rassa inglesa, lo groom ab librea sentat detrás, en los passeigs del Prado y de la Castellana, l'home dels somptuosos salons de son palau del carrer d'Alcalá, l'orador aplaudit del Congrés, agasajat pels ministres y capitosos del partit conservador... ¡Quin cambi!... ¡quina cayguda!... ara s'havia tornat ver pagés, home de la terra com en Rafel, lo masober. Calsat de sabatas ferradas, vestit de vellut de cotó; per estalviar lo servey d'un mosso, empunyava l'arada fent juntas com qualsevol jornaler. Aixó no li venia pas de nou, puig que en l'Escola d'Agricultura havia practicat tots los travalls agrícols. En Francesch li ajudava. Llurs mans blancas y finas s'havian tornat colradas, pergaminadas, ab aquellas duricias que, com diu en Vallés, son las flors del travall. Molts richs propietaris del Empordá, empobrits per la filoxera, havian tingut de fer com ell. Aixís es que quan se 'l veya ab l'arada ó la dalla, dingú se 'n estranyava; inspirava més admiració que sorpresa. També, ¡qué ferreny! ¡qué robust s'havia tornat! ¡ab quina afició 's menjava aquell recapte, lo pá de cada dia, que Deu 'ns dó, guanyat per sa suhor! La tranquilitat, la santa pau havian tornat en aquella casa tant desditxada. Sols demanavan á Deu salut pera poguer cumplir ab l'ajuda del travall, las greus obligacions que s'havian imposat. Las tias Manelas, la senyora Bibiana, las familias amigas, coneixent llur trista posició, havian anat á poch á poch separantse d'ells; á més que la familia Noradell, haventse arrendat la casa de Figueras, no hi anava may; sols hi anava en Marsal per necessitat. Quan los seus amichs á qui havia fet tants favors, á qui havia deixat cantitats importants, lo veyan venir, giravan l'esquena, trencant per un altre carrer, per no toparse ab ell; per altra part no 's deixava tampoch gayre veurer d'avergonyit. Sols continuava la correspondencia epistolar íntima de l'Emilia ab la Mercé. No eran iguals, ara? ¿las duas pobres? llur cor endolat, sufrint las mateixas penas, vegent llurs ilusions de jovenesa emportadas pel torbellí, desapareixent en l'espay com las fullas que lo vent de la tardor arremolina y enlayra?... "Emilia meva, li deya la Mercé, quant donaría pera tenir la téua ditxa! Vius al costat de ta mare, felís, resignada sense que rés vinga enterbolir la pau de ton cor! Si sabesses lo que sufreixo de veurer lo desconsól de mos pares, per la desgracia que ha caygut sobre de nosaltres!... desconsól que no té alivio y que la congoixa del pervenir fá més crudel!... ¡Ah! ¡somnis daurats! ¡flors hermosas espallidas en un raig de sól de nostra jovenesa!... ¡qué us heu fet!... ¿Te recordas d'aquell ball? ¡com palpitava nostre cor!... Las flors, l'armonia, la tébia atmósfera impregnada d'olor suáu, embriagadora, en lo torbellí del vals, enllassadas en los brassos d'aquells joves elegants que murmuravan á nostres oídos dolsas paraulas d'amor!... ¡Ah! ¡ilusions perdudas! ¡ja no tornaréu més!... ¡la pobresa, la crudel pobresa allunya y glassa llur cor!... ¡ben diferent del nostre que glateix sempre igual!" "Voldria, estimada Emilia, tenirte aquí, al costat meu per' apretarte sobre mon cor. Voldria recordarte la promesa que tú y ta mare 'ns váreu fer de venir á passar una temporada ab nosaltres; més, no m'atreveixo... ¡hi ha tanta tristor en lo casal! hi brollan tantas llágrimas que seria egoisme de part meva lo insistir en fervos recordar vostra promesa. Deu 'ns ajudará, Emilia; sento una veu interior que m'ho diu!..." Sovint, quan per la tarda, en Francesch anava á veurer si lo bestiar estava ben aconduhit; al atravessar l'era, trobava la Mercé rodejada de virám que venia d'aclamar. Vestida ab sensillesa, faldilla curta de llana, devantalet, mocador de llanilla ab sarrell posat garbosament damunt sas espatllas, un poch entr' obert á son pit, nuat darrera sas caderas, de cap penjant, al estil de la heroica Charlotte Corday; sos llarchs cabells torsuts al cim del cap en monyo elegant lligat ab estreta cinta de vellut blau ó carmesí, deixant lliures los petits rissos sedosos del clatell que lo ventijol fa joguinejar; guapa, aixerida, la cara animada; los pollastrets li saltan per damunt; las ocas introduheixen llur llarch coll, picant dins sa falda lo grá que hi quedava... se 'n veya un embull. --¡Ala, tú, presumit! --deya al gall... ¡enrera!... ¡vosaltras, ocas, me la pagaréu!... ¡demá no n'hauréu!... ¡hont s'ha vist aytal atreviment!... --¿Vol que l'ajudi? Mercé. --Es pas feyna d'homes; cuydis del bestiar, li deya rihent. Entrava, en Francesch, á la cort dels bous: 'ls hi donava un brassat de palla, 's sentava damunt la grípria, trist, tant trist que las llágrimas li lliscavan galta avall. Sospirava per sa Mercé estimada; tot son cor glatía per ella; li parlava com si la tingués al devant seu; se postrava á sos peus, alsava envers ella sos ulls negats, li demanava una almoyna, un trosset del seu cor, sols un bocí per l'amor de Deu... ¡Que 'n sería de felís! ¡com lo tindría recatat!... s'alsá, 's dirigí envers lo finestró de la cort que dona al era, y al mirar la gentil pageseta en mitj de la virám: ¡Oh! benhaurada pobresa! ¡que te 'n so d'agrahit! ¡has fet que la puga estimar sens reparo!... ¿no som ara iguals?... ¿no puch dirli ara lo sant amor que m'inspira?... ¡Oh! ¡sí, m'escoltará!... ¡'l cor m'ho diu!... y alashoras li venía un tremolor á las camas; no las podía mourer de tant que li flaquejavan. Encara que mitj vestida de pageseta, no per xó havía perdut, la Mercé, sa distincció nativa deguda á sa noblesa y á la séua educació. Malgrat son carácter bondadós, á voltas sa fisonomía prenía una expressiò d'altivesa que esporucava la timidés del pobre Francesch quin era ben á planyer perque coneixía que may tindría prou coratje per dirli que l'estimava. Allavors donava tota la tendresa de son cor, tot lo seu amor, á la tórtora; la prenía en sas mans, l'acariciava, la besava, com si volgués recullir, xuclar ab sos llabis, los petons carinyosos que li feya la Mercé; li parlava com si fos ella: ¡Oh! ¡tórtora gentil! ¡pórtali mon cor! ¡eix cor que batega no més que per ella! ¡dígasli que l'estimo com may será estimada! ¡que la veig nit y dia en mos somnis, rodejada d'un' aureola enlluhernadora com la de la Verge inmaculada!... y l'aucell fugía de sas mans, volant envers lo jardí, cercant sa mestressa estimada... ¡Pobre Francesch! Era pel Novembre; feya un d'aquells dias tristos, frets, bromosos que precedeixen l'hivern. Las fullas grogas se desprenen dels arbres encatifant de fullaraca pradas y closas del riberal. La naturalesa al veurers despullada de sas galas, de sas riquesas, al veurer arribar l'hivern ab sas neus y glassadas, ans d'entregarse á sa llarga dormida, es presa de tristesa, de recansa; 'ns diu un adeu dolorós que trenca 'l cor, que 'ns ompla de melancolía. Eran las quatre de la tarde; en Francesch havía fet una junta; descollá 'l parell de bous y los maná pasturar als marges de la riera, no lluny del mas. Mentres pastoravan 's sentá al peu d'un roure, 's tragué de la butxaca un petit cartipás ab llapis y escrigué sos pensaments, sas impressions, pera trasladarlas després als fulls del seu llibre, historia de sa vida. Molt absorvit en lo que escribía, no sentí venir la Mercé que cullía eura y pervenxas pera adornar son oratori. Al arribar á prop d'ell, detrás del roure, 's deturá, y molt curiosa s'incliná pera poguer llegir lo escrit per en Francesch. Aquest, al sentir algú detrás seu, 's gira; al veurer la Mercé se quedá parat, son cor bategá ab violencia, una foguerada omplí sa cara de rojor; ni habilió tingué pera tancar son cartipás. Mes prompte torná en sí, s'aixecá y saludant á sa jove mestressa: --¡Ay! dispensi, Mercé; ignorava que vosté fos aquí. --Francesch ¿qu' es vosté poeta?