# L'heréu Noradell

## Part 11

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-hereu-noradell-76492/index.md

--Vosté mare, no s'ha fet gens vella... Com passa 'l temps!... sembla qu' era ahir que 'ls vaig deixar!... Que content estich de reveurer mon estimat Empordá!... tres anys que n'estaba fora!... m'apar impossible! ¿que 'm contan? quinas novas desde ma llarga absencia?...

Anava preguntant per las familias conegudas, per los séus amichs de Figueras. Mes, cosa singular, no preguntá á sos pares per la familia Noradell; no obstant res sabía.

Hem d'atribuhir aixó á un efecte psicológich que no 's pot gayre explicar. Si no demaná per la familia Noradell, hem de deduhir que la Mercé ocupava sempre son pensament y no volía assimilar aquella familia ab las preguntas desinteressadas que feya per las demés. En Lluiset se reservava enterarse ell mateix de una manera mes directa.

No tingué espera; l'endemá aná á Figueras pera estrenyer la má als seus amichs.

Després d'abrassadas y encaixadas, formant rotllo al entorn del escalfa panxas del saló del Cassino, se parlá de tot lo succehit durant sa absencia, de la mort de 'n Pere, de 'n Pau, del casament de fulano, de sutano; conversa de joves, bromejant, contant cadascú la séua; fins se parlá de política, de la crisis agrícola, de la filoxera, de la ruina dels propietaris del Empordá.

--A propósit... digué D. Feliu Morer, jove y distingit advocat... dins pochs dias 's procedeix pel Tribunal á la venda de tot 'l patrimoni Noradell, de Masarách.

--Com!... digué 'n Lluis... ¿la venda del patrimoni Noradell?

--Si, es una de las tantas víctimas de la filoxera, ajudanthi també los gastos excessius á Madrit de nostre ex-diputat D. Marsal Noradell.

--Qué 'm dius ara!... ¿lo patrimoni Noradell es á terra?

--Tu mellor que ningú ho haurías de saber, saltá un altre.

--Com!... ¿de quina manera?

--Es ton pare que 'l fa vendrer com á únich acreedor qu' es.

En Lluis se quedá atónit, posantse pálit, no atrevintse á demanar per la Mercé... ¡si sería casada!... Per fi no pogué aguantar més, feu un esfors:

--¿Y la familia Noradell?

--Oh! desgraciadissima... amenassada de la mes crudel miseria, travallant pera guanyar sa subsistencia.

Oh! aixó es horrorós... ¿Y la senyoreta Noradell que fa tres anys, en aquell ball del cassino, tant admiravam?

--Sempre guapa, arrogant mossa... áduch que s'haja tornat pageseta; sa fesonomia te un vel de tristesa que la fa mes interessant; aixís m'ho deya l'altre dia lo senyor Benet, nombrat segrestador dels bens, parlant d'aquella desditxada familia; puig fa temps que no l'hem vista á Figueras.

En Lluis ja no pogué més; s'alsá despedintse de sos amichs, y se 'n torná á Castelló. Se tancá dins sa cambra pera reflecxionar ab calma de lo que acabava d'ohir.

Sa alegria se torná tristesa. Los seus pares notáren arréu eix cambi, y al preguntarli sa mare que tenia:

--Rés... migranya.

--Tú, migranya!

--No insisteixi, mare; li diré un altra día.

--Lluiset, fill meu ¿que no estás bo? no vulgas ocultarho á ta mare, t'ho suplico!

--Si, mare, estich bó... no s'inquieti... li prometo dirli, mes no encara.

Aquella nit en Lluiset no dormí, girantse y regirantse dins son llit, esperant ab dalé que fos dia.

L'endemá de bon matí, aná á Figueras á trobar l'advocat y procurador del seu pare; s'enterá dels actes, dels debitoris, de las hipotecas totas inscritas á favor seu. Aná á Garriguella hont vivia lo senyor Benet, lo segrestador, fentli preguntas sobre D. Marsal, Da. Teresa, la senyoreta Mercé.

Al saber las penas que passavan, lo poch que tenian pera alimentarse, la trista perspectiva de trobarse al carrer, sense alberch, amenassats per la mes negra miseria, son cor sensible, molt conmogut, fou pres de gran tristesa.

Mes lo que li causá mes fonda pena fou quan li contá la darrera visita qu' ell y lo senyor Pau feren al casal Noradell, de la manera que foren rebuts.

--No 's crégui que la miseria haja aplacat llur altivesa; lo qu' es la senyoreta Noradell sab de qué se las héu... oy! si n'es d'avispada!

--Com s'entén!... expliquis?

--Es lo cas que lo papá de vosté la ofengué sens volguer, puig que ja se sab qu' es molt franch en son parlar; no te la costúm de posarhi gayre finura; es pas que la volgués ofendrer; la senyoreta s'incomodá ab rahó, y sense mes ni mes nos senyalá com qui diu la porta. Lo papá de vosté s'incomodá de tal manera que may l'havia vist tant enfadat, fent amenassas contra aquella familia.

Si lo senyor Benet hagués sapigut lo trastorn que donaría á 'n Lluis al ferli aytal relació, ben cert que se 'n hauría prou guardat; no sabia lo qué li passava; semblava mitj trastocat. Prompte torná en sí; mes sa emoció no escapá al senyor Benet.

--Mon pare sempre n'ha de fer una de las séuas! Aquestas senyoras n'hi ha prou que sigan pobres y desgraciadas, pera mereixer tots los miraments que se 'ls hi deu; y vosté, com administrador qu' es dels bens del patrimoni Noradell, vull que tinga per' aqueixa familia totas las consideracions compatibles ab lo carrech que se li ha confiat.

No s'escolti á mon pare; fassa lo que puga per aliviar llur posició.

Óla! Óla! pensá lo senyor Benet, lo pare vol portar tot á punta d'espasa lo que 'l fill vol amansir!...

--Está molt bé, senyoret; 's fará lo que desitja.

--Li 'n quedaré agrahit.

## XXII

L'afany de 'n Lluiset era veurer la Mercé, encara que fos de lluny. Los obstacles que s'interposavan feyan creixer lo seu amor y desitj.

¡Tres anys separat d'ella!... la veya en lo ball del cassino tan guapa! ab aquella somrisa adorable, aquella amabilitat plena de distinció!... Oh! sí, era ben bé la reyna del ball!... y al carrer, quan ab sa mare anava á missa de dotze, ó á visita; quina elegancia! com bé tot li esqueya!... se posava á la porta de la iglesia pera saludarla al sortir!... Oh! si, la simpatía que 'n Lluis ressentía per ella anava creixent, creixent que ja era amor; la ferida li atravessava 'l cor...

Mes la fatalitat volgué que emprengué lo viatge á Ultramar, cridat per un negoci important. Son pare li deya: será cosa d'alguns mesos; aviat podrás tornar... mes quan fou allá, lo seu associat morí del vómit; liquidació, dificultats en los asuntos de la casa, viatges á Newyork y Montevideo, lo feren restar tres anys... tres sigles! Per fí pogué embarcarse, arribá á Barcelona, á Castelló, portant sempre ab ell lo dols recort de la Mercé. Tremola al pensar trobarla casada... nó, la troba soltera. Mes quin cambi en aquella familia! quantas llágrimas derramadas!... y ell, si bé indirectament, devant la opinió, 'n té la culpa com son pare!... son los Mareschs qui fan véndrer pel tribunal lo patrimoni Noradell... aixís se diu en l'Empordá... son ells que reduheixen aquella honrada familia en la més horrorosa miseria!...

Oh! nó, aixó no pot ésser!... jo 't juro, Mercé, per lo sant amor que radía dins mon cor que aixó no será!... Mes... y ella?... quina presumpció!... ¿m'estima?... ¿se recorda de mi?... ¿quinas provas li he donat pera ferli coneixer lo sentiment pur que m'ha sabut inspirar?... si no aburriment, odi, pot ser, ja que so la causa de sa desgracia y la dels seus pares!... Mes; que m'importa!... jo faré quant podré pera salvarla!... si no m'estima mereixeré d'ella agrahiment, y me restará la satisfacció de haver cumplert un deber.

Hem de convenir que eixos nobles sentiments honravan á 'n Lluiset, encara que no li podém donar gran mérit ja qu' eran influhits per son primer amor, per eix sentiment que entendreix lo cor, que ennobleix l'ánima guiantla envers lo bé, lo ver y lo hermós.

La distancia de Castelló á Masarach es de duas horetas. En Lluis se posá los botins, prengué sa escopeta y sarró en mitj de salts y crits d'alegría del Black, son fidel perdiguer, y dirigí sos passos envers Masarách.

Feya una hermosa matinada de Mars. Los blats en erba, inclinats per l'aygualera, se redressavan, sacudint llurs perlas y rubís, acariciats per l'escalf d'un sol lleugerement boyrós.

En Lluis era un pobre cassador, s'entén, no que no fos bon tirador, mes si, per sa excessiva sensibilitat. Una pessa qualsevulla que hagués ferit, no podia véurer sa agonía, no 's veya ab ánima d'acabarla de matar. Lo Black sens dubte ho sabía, puig las hi donava una estreta al portalas al seu amo, de lo que 'n Lluis se 'n alegrava. Una perdiu ferida, se la posava al sarró pera no véurerla sufrir, sens pensar que obrava com un sense cor, ja que allargava son agonía. Ell ja ho comprenía, pero no hi podía fer més; y per paga sovint li fugía del sarró; per xó 'l Black, per evitarho, li donava clavada mortal.

Al arribar á un rostoll, prop lo casal Noradell, li saltá una llebra no parada pel perdiguer; anava desprevingut, li tirá de prou lluny, mes ab lo salt que feu, conegué qu' era tocada. En efecte lo gos corré cap á ella; en Lluis apressá sos passos seguint la direcció del perdiguer, y á mitj kilómetre de distancia, al peu d'una tanca d'espinas, trobá lo Black que li portava la llebra, mitj arrossegantla, puig que de tan grossa ne tenía un feix y no li podia cábrer en la boca.

--Preciosa llebra! digué un jove qui ab estisoras tallava la tanca d'espinadella; se li ha alsat del camp dels Magraners. A mí se m'hi ha alsat més d'una vegada.

--¿Es vosté l'amo del camp?

--No senyor; es de ca 'n Noradell, allá, aquell casal... senyalant á un tir de bala.

--¿Allá viu la familia del ex-diputat per Figueras Don Marsal Noradell?

--Si senyor.

--¿Es vosté de la casa?

--Dependent, si senyor.

--Donchs m'ha de fer un favor.

--Digui.

--De portar eixa llebra á D. Marsal. La he morta en sas terras sense tenir son permis; de dret li toca.

--Eixa teoría es nova pera mi: m'apar que la llebra es de vosté, ben bé de vosté.

--No senyor, de cap manera! ne tindria un cárrech de conciencia.

Vaya quin original pensá en Francesch.

--Ja ho veurá...

--Que hi ha? Francesch... digueren duas senyoras qui comparegueren al cantó de la tanca, passejant, portant las dos un ram de flors que venian de cullir del jardí, la Teresa y sa filla.

Al véurer en Lluis la Mercé se quedá turbada, tornantse molt roja; en Lluis encara més qu' ella. Peró prompte la Mercé recobrá sa serenitat, expressant sa fesomía altivesa, aquella altivesa que li era peculiar, que tenia de la noblesa de sanch de D. Maurici Noradell, lo ciutadá honrat de Barcelona, qui portava espasa atravessada al ronyonal.

--Lo senyor s'empenya en que la llebra que acaba de matar al camp dels Magranés, sense permís del amo, no li pertany y que pertany al amo del camp.

--No, senyor! digué la Mercé molt séria, la llebra es de vosté, més de vosté que del amo del camp... y mirántsel de fit: no necessita vosté permís pera cassar en eixas terras... en tot cas, lo pot demanar al pare de vosté...

Y las duas, ab molta dignitat, continuaren llur passejada dirigíntse al casal.

La Teresa digué tot seguit á sa filla:

--M'apar que conech aquest jove... no 'm recorda ahont l'he vist.

--Vosté l'ha vist á Figueras, fa alguns anys; es lo fill del senyor Maresch quí ha tornat d'América.

--Ah! ja 'm recorda! jove molt amable, molt obsequiós... llástima que sia fill de son pare!

--Si mamá, te molta rahó: l'educació se coneix desseguida.

En Lluis se quedá atónit, inmóbil, plantat com un terme, seguint ab sa mirada la Mercé. No sabía lo que li passava. Sos ulls s'ompliren de llágrimas. --Ah! si ella sabés!... es molt natural, molt conforme que m'haja parlat aixís!... ¿qué so jo per ella?... Quina simpatía li puch inspirar?... si no repulsió!... ¿no so pel cas fill de mon pare?...

Y en Lluis s'assentá sobre 'l marge, l'escopeta entrecamas; s'apretava lo cap ab sas mans, desesperantse... mentres lo gos llepava la llebra estirada als seus peus.

En Francesch, de l'altra part de la tanca, afanyat en estisorar la espinadella, 's mirava aquell jove cassador foraster, conegut per Da. Teresa y sa filla; notá la emoció de la Mercé, la rojor de sa cara, la formalitat ab que li parlava y de sopte, sentí dins son cor una punyida, un dolor agut com d'un ferro ruhent... si será lo fill del senyor Maresch tornat d'América...

Lo dubte l'atormentava; mes no s'atreví á enrahonar ab ell; se sentía aixafat, oprimit. Deixá son travall dirigintse cap al casal, entrá en sa cambra, torturat, congoixós, prés de fonda tristesa; prengué una rosa molsosa posada ab aygua dins un pitxeret; mes al volguerla flayrar, totas sas petals caygueren á terra, mustigadas. Las cullí de una á una y las posá entre dos fulls de son cartipás... era la rosa molsosa que li havia donat la Mercé.

En Lluis s'alsá, ficá la llebra al sarró en mitj de glapits d'alegría del Black y emprengué envers la direcció de Perelada y Castelló.

A certa distancia, al voltant del camí hont se deixa d'ovirar lo casal Noradell, se girá per dir adeu al alberch de sos amors. Vegé la Mercé sola, recolsada á la barana de la eixida.

Al véurerla son cor glatí més depressa... si será una ilusió, un engany dels seus sentits!... nó, es ben bé ella.

Cosa singular, en Lluiset s'amagá darrera un clap d'alsinas per no ésser vist y poguer contemplar aquella adorada aparició que semblava posar un bálsam á sa sagnant ferida y aquietar los torments de son cor; puig en mitj de son desespero nasqué soptadament en ell una idea vanitosa, absurda, que no podia ésser si no vana presompció: se deya en sí ¿perqué está sola á la galería?... A eixa pregunta se li apilotavan un conjunt de respostas que arrelavan de la vanitat, del amor propi, del orgull, tant inherent en nostra naturalesa: se figurá que si la Mercé estava sola á la galería era per ell... com si sa estada á la galería no fos casual. Vaya una presompció!

Mes si aixís s'ho creu, deixémli créurer... qui sab, potser nosaltres hauríam pensat com ell. Son impressions molt verdaderas que no s'explican.

La Mercé 's retirá de la galería y en Lluis se queda extasiat com si la vegés encara.

Lo perdiguer s'havia fet un jas de fullaraca y dormía tot arrodonit al peu del sarró del seu amo.

Per fí, en Lluis, plé de recansa, s'aixecá, enviá ab la má un bes amorós envers lo casal y emprengué sa caminada cap á Castelló.

## XXIII

En Lluiset arribá á la vesprada á casa seva; puig com á cassayre se 'n havia emportat lo dinar al sarró.

Trobá son pare que 's passejava sala amunt sala avall, molt inquiet de la tardansa del seu fill.

--Gracias á Deu que ets aquí! ¿ahont has anat?... ola! una llebra!... ¿l'ets morta ab perdigons de plata?

--Que 's pensa que so un cassador de pega?... Pregúntiho al Black... fa? Blanckot... fentli una caricia... May endevinaría ahont l'he morta... donchs en un camp, prop lo casal Noradell.

--Molt lluny has anat. Com diantre has dirigit ta cassera envers aquell punt?

--He volgut véurer las terras del patrimoni Noradell. ¿No han d'ésser aviat nostras?

--Aixís ho presumo. La venda de las fincas al encant que s'havía de fer d'aquí pochs dias, s'ha aplassada per ésser lo jutge malalt. No espero tenir cap concurrent; en tot cas, dificultós li seria disputármelas, sobretot la heretat de Masarách, quals terras llindan ab las terras de nostres masos de Perelada.

--O! sí, pare: reunirém alashoras un hermós patrimoni; no s'ho deixi escapar.

--No passis cuydado... ¿Has entrat dins la casa?

--No pare; m'apar que sería una indiscreció... no ho coneix!... tant com hi siga la familia Noradell!...

--Ja estich cremat d'aytal familia! Com més pobres més orgullosos! Després que, per llur culpa, s'han menjat tot lo que tenían, sembla que 's consideran encara los amos de llur patrimoni. Prompte ne tindrán lo desengany, jo t'ho prometo, y alashoras que vagin á Madrit en busca de turró, que lo qu' es per assí, hi farán pas gayre nosa.

--Oh! pare, no es tanta llur culpa! Si no hagués sigut la filoxera ja veu que no estarían en aquest cas.

--Ta! ta! ta!... Aixó son malas rahons. Es clar... lo senyor Noradell diputat!... vinga volguer figurar, enlluhernar lo país, tirar lo diner per la finestra, gastar més de lo que podían!... Aquí tens á molts propietaris del Empordá quins han dissipat en ciutats y capitals, visquent ab gran tó, llur patrimoni, que 'ls seus passats, vivint ab sensillesa y economía, 'ls hi havían transmés sense un deute.

Nosaltres debém nostra posició al travall, y ningú sab lo que m'ha costat de guanyar la fortuneta que tením.

Es molt just que arrepleguém lo que 'ls altres no han sabut guardar. Si, es cert, á la meva mort, tindrás una posició brillant; y tinguis ben entés que, si la vols conservar, no deixis may lo travall.

--Tornant, pare, ab la familia Noradell, segons los informes que m'han donat, es més desgraciada que culpable. Las senyoras no han may sigut amigas de boato; han viscut senzillament en llur casa payral de Masarách, alternant ab llur casa de Figueras hont passavan curtas temporadas d'hivern, fent moltas caritats, benehidas pels pobres de la comarca de Masarach. Es D. Marsal qui ha tirat á terra lo patrimoni, en part, durant sa estada á Madrit, puig que ha sigut víctima de sa bona fé y dels serveys que ha fet á molts que 's deyan amichs seus. La fatalitat ha volgut que s'hi barrejés la filoxera y la crísis agrícola; lo patrimoni Noradell estava en cas de resistir.

Crégui, pare, que son á planyer; y per mi, mereixen totas las consideracions, puig fan més de lo que poden.

L'home qui com D. Marsal fet al benestar que dona la riquesa, quí, com á diputat s'ha vist rodejat de distinccions, al véurel ara reduhit al travall de la terra, com un pagés pobre, pera poguer fer honor á sas obligacions, denota una hombría de bé, una honradés que no 's veu gayre.

--Pots tenir rahó; mes, que hi farém!... es una fatalitat... es la roda de la Fortuna: los que son dalt van á baix y los que son á baix pujan á dalt; aixís va 'l món y aixís irá fins qu' una tarrabastada ne fassi cinquanta mil trossos.

--Pare, ¿vosté coneix la senyoreta Noradell?

--Vaya si la conech! Eixa si que la pobresa no ha aplacat son orgull de quan era la pubilla Noradell... y contá al seu fill lo que aquest ja sabía... Ahont s'es vist desvergonyiment! Nó, nó, no 'm vinguis ab gent entonada... ¿Perqué eixa pregunta?... ¿Que la coneixes, tú?

--Ans d'anar á Cuba la coneguí en los balls y societat de Figueras y per cert que deixá en mí una impressió molt simpática... Qué diría, pare, si li digués á vosté que l'estimo.

Lo senyor Pau se deturá, mirántsel de fit, arronsant las cellas:

--Com?... ¿qu' has dit?... no t'he entés... ¿qu' estimas la senyoreta Noradell?

--Si, pare.

--Vaja! es una broma!... vols dir que t'agrada... es prou bona mossa per' agradar... proba que tens bon gust... es clar, estás en edat de divertirte... fas bé... tú fas lo que jo no he pogut fer.

--No, pare, vosté s'enganya; l'estimo de tot mon cor, com se mereix, y si ella correspón al meu afecte, ab lo consentiment de vosté y de la mare, será la meva muller.

La fesomia del senyor Pau prengué una terrible expressió de rábia. Se deturá devant d'ell, creuhant sos brassos, mirántsel de fit á fit:

--Lo consentiment meu!... jamay!... Y tú creus que la fortuna que m'he guanyat pel meu travall y la meva suhor s'ha de fóndrer pagant los deutes del hereu Noradell?... Ja t'ho pots tréurer del cap!... Dintre un any serás major d'edat... alashoras casat si vols ab qui 't dongui la gana... ab la reyna Pomaré ó del Congó... pero no comptis ab mi.

En Lluis s'assentá en una butaca, aixafat, recolsat, lo cap entre mans, lo cor oprimit, sense gosar dir una paraula.

Son pare continuá:

--Esta clar... voldrian redaurar llur escut ab l'or dels Mareschs!... t'han parat lo filat... t'han sabut engalipar.

--Oh! pare!...

--Si, ara que están arruinats volen que sigui l'hereu Maresch que págui al hereu Noradell 'ls deutes qu' ha fet; ó que 'ls pagui son pare, qu' es tot hú.

--Pare, cálmis!... no s'exalti... Vosté no té de pagar cap deute.

--Com?... explicat.

--No es filla única y pubilla, la senyoreta Noradell?

--Acaba.

--Donchs, casantme ab ella, lo patrimoni Noradell se fon ab lo patrimoni Maresch y 'n fara no més un.

--Per xó has tant estudiat pera trobar tan pobres rahons?... ¿y lo diner que hi he invertit, que m'he tret de la butxaca?

--Mes, pare, reflexioni, ¿no vol vosté comprar los bens que té hipotecats quan los vengui 'l Tribunal? Donchs aixís s'estalviaría de comprarlos. Lo que pot dir, si, que 'm casaría ab una noya de poca dot.

--Y tal de poca dot!...

--Mes ¿no 'ns permet nostra posició de fortuna prescindirne? y pel cas ¿no hi ha compensació ab la noblesa del seu llinatge? Quín goig! quina satisfacció tindriam en fer lo bé! en realsar eixa familia desgraciada y tant honrada! en tornalshi la riquesa y la ditxa qu' han perdut!... Ah! pare, escolti aqueixa bona veu que li parla al fons del cor! fassi una bona obra! no vulga la desgrácia del seu fill!... Si sabés quant l'estimo!... y molt conmogut 's tirá dins los brassos de son pare.

Entrá la senyora Rosa

--Qué féu? qué enrahonéu?... fa rato que s'ha tirat l'arrós á l'olla y que la sopa es á taula... Lluis, fill meu! ¿qué téns?... ¿que no estás bó?

--Si, mare... aixugantse 'ls ulls... pregúntiho al pare que li dirá.

--Res... nostre fill está enamorat y 's vol casar; aquí ho téns ab duas paraulas.

--Si la noya de qui está enamorat es persona de bé y honrada no deus negarli lo permis, puig que fará ni mes ni menos com tu has fet; y com estich convensuda dels sentiments nobles y dignes de 'n Lluis per no donar un disgust á sos pares, desd'ara per ma part, li otorgo 'l permís... ¿Qui es Lluis?

--La senyoreta Mercé Noradell.

--Rahó de mes... familia honradissima.

--Ta! ta! ta! aviat ho teníu arreglat, vosaltres!... Aném á sopar que 'm moro de gana... ¿Y tú, Lluis?... los enamorats han de menjar.

Passaren al menjador, se sentaren á taula. Lo sopar fou callat; en Lluis no tingué gana. Son pare menjá ab quatre caixaladas, s'alsá de taula sens dir una paraula, reptá 'l negre ab fort regany perqué no li tenia la lámpara encesa, y se tancá dins son despaig.

Lo mateix vespre, á taula, pel sopar, la familia Noradell parlá de lo ocorregut aquella tarda.

En Francesch, al saber de cert que lo cassador generós que s'empenyava en ferli acceptar la llebre, era 'l jove Maresch, 's quedá pensatiu y desganat. Pretextá tenir migranya y no sopá; se retirá en sa cambra.

En Marsal qui havia sabut per la Teresa la escena de la visita del senyor Maresch y del senyor Benet, mentres se trobava á Figueras, y ara la recent ocorreguda ab lo jove Maresch, se posá mal humorat, neguitós; digué á sa filla ab tó de reny afectuós:

--Tan mateix, Mercé, n'ets fet un xich massa: després de xasquejar 'l pare ara xasquejas al fill... Com vols que 'ns tingan consideracions! Si bé que 'l pare ja ho mereixía; mes ¿qui 't diu que 'l fill se sembli al pare? Si jo hi hagués sigut no hauría succehit.

La Mercé molt somesa y humil: si papa, es veritat... me te que perdonar... es lo meu carácter que no se dominar, que 's deixa guiar per la primera impressió; després me sab greu.

--¿Tu coneixes aquest jove?

--Si, papá, ans d'anar á America, fa tres anys, era un dels joves qui á Figueras m'obsequiava; mes allavors era jo la rica pubilla Noradell, y per la conducta de son pare envers vosté, dech creurer que 'ls seus obsequis eran interessats.

--Sia com vulla, Mercé, sapigas dominar ta altivés que no escau ab la nostra pobresa.

La Mercé, de sopte, esclatá en plors y singlots, plorant ab tal desespero que son pare y sa mare s'aixecaren de taula, inquiets, no sabent á que atribuhir tant gran sentiment; no la podían aconsolar.

--Filla!... Mercé!... ¿qué tens?... ¿qué 't passa?... calmat per Deu!... fes com si no t'hagués res dit... y prenentla en sos brassos... ápa! un petó... y la Mercé, los ulls negats, ploriquejant, fent llarchs suspirs, abrassa son pare ab tendre carinyo.

--Y per mí? digué sa mare.

--Ay! mamá meva!... y la cubrí de petóns.

## XXIV