# L'heréu Noradell

## Part 10

Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-hereu-noradell-76492/index.md

--¿Perqué m'ho demana? Mercé.

--M'apar que lo qu' escribía son versos.

--En efecte, son versos d'un mal poeta que no valen la pena...

--Dispensi ma indiscreció, Francesch, ¿me 'ls vol deixar llegir?

--No, Mercé, no! no 'ls vulga llegir... son los suspirs, los planys d'un' ánima que pena!... ¡que demana á Deu un consól, una esperansa!... ¡que plora!... ¡que 's desespera!...

La Mercé moguda de curiositat prengué lo cartipás de mans de 'n Francesch y llegí.

"Al ángel de mos amors..."

...Poesía plena de tendresa, d'inspiració, de sentiment lo més pur, omplert de desesperansa y de llágrimas.

La Mercé conmoguda, li digué:

--¡Oh! ¡quína poesía més hermosa!... ¡que ditxós ha d'esser aquest ángel per haverli sabut inspirar tant gran amor!

--No, Mercé, no es ditxós.

--¿Y perqué?

--Perque ho ignora, y jamay ho sabrá!... Que li importa al lliri hermós l'afecte de la viola que vegeta á sos peus, que protegeix de son ombra, que li deu la vida y qual existencia li es desconeguda!

--¡Oh! ¡qu' es vosté poétich! Francesch.

--No, Mercé, no es poesía: son los purs sentiments que aquest ángel m'inspira, que brollan de mon cor!... ¡aquest ángel que veig en mas pregarias radiant, hermós!... pero que no digna baixar sa mirada envers l'humil viola que vegeta á sos peus!... ¡Oh! sí, sols una mirada seva sería l'escalf, lo raig lluminós que la faría extremeixer!... Y 's mirava la Mercé ab la mateixa expressió de tendresa com quan se mira á la Verge Puríssima, pregantla, postrat al peu del altar.

La Mercé baixá la vista, molt conmoguda, dos rosellas coloraren sas galtas; son cor glatí ab més violencia.

Los dos restaren silenciosos; puig se topavan á glops en llur cor sentiments per ells fins ara desconeguts.

Pochs moments després, la Mercé se despedí d'en Francesch, alsant sos hermosos ulls al cel y ab veu conmoguda: ¡adeu! Francesch ¡adeu!... se dirigí pensativa envers lo casal, entrá en l'oratori, posá als peus de la Mare de Deu una corona d'eura entrellasada de pervenxas, se postrá, y pregá.

En Francesch se torná sentar y, apoyant lo cap en sas mans, plorá; sas llágrimas borravan la poesía escrita dels fulls que tenía sobre sos genolls.

Feya temps que la Mercé havía endevinat l'amor que 'n Francesch ressentía per ella.

A pesar de tota sa discreta dissimulació es difícil al home amagar lo sentiment que l'inspira la dona, y aquesta es massa perspicás per no adornarsen.

Més may la Mercé hauría cregut qu' eix amor fos tant gran, tant sublim. Ab l'orgull que 'n ressentí s'hi barrejá un sentiment de conmiseració planyivol que li donava fonda pena. Estimava á 'n Francesch per sas bellas qualitats morals, per l'afecte que demonstrava á sa familia, per sa bondat y abnegació; l'estimava com á un amich verdader. Lo sufriment de la ferida del seu cor li era molt sensible; lo veya malalt, y com á bona germana de caritat, volía posar un bálsam á tant crudel ferida, volía aliviarla y si fos posible tancarla del tot.

La Mercé no podía correspondrer al amor de 'n Francesch; lo seu cor glatía per un altre... amor platónich, sens esperansa, nascut en mitj de sos ideals, rodejada d'adulacions que dona la riquesa, lo prestigi d'esser la pubilla Noradell... Ara se li presentava la trista realitat, la crudel pobresa, l'aflicció de sos pares... sas ilusions havian caygut com las fullas mústigas que cauhen de l'arbreda y que lo vent gelat de la tardor arremolina y arrecona pera sempre més. Més l'amor, en lo cor de la dona, es la flama de la llántia que crema dins la foscor, al fons de la nau: vacila pero no s'apaga.

La Mercé redoblá de carinyo per en Francesch; mes, de carinyo amistós, de bon afecte, sense may fer cap alusió al seu amor.

A voltas y sense adonarsen, se sentía atreta, absorvida, envers ell per una simpatía, una tendresa que feya batrer son cor y omplía sos ulls de llágrimas: allavors se demanava si eixa simpatía, que tant la conmovía, era amor; no ho sabía, no ho volía saber; deixava la seva ánima, se complaurer en eixa beatitut de tendresa, somni daurat en lo celest espay hont veya l'imatge trista, afligida de 'n Francesch, que 's dissolvía insensiblement y prenía la fesomía noble, altiva, de mirada expressiva y penetrant d'aquell jove elegant que la estrenyía en sos brassos, en lo ball del cassino, murmurant á sas orellas dolsas paraulas d'amor... ¿hont era?... ¿qué s'havía fet? --¡Ah! sí, allavors era jo la rica pubilla y ara so pobre!... ¡es per causa de ma pobresa que s'ha allunyat de mí!... ¡Oh! ¡l'aborreixo! ¡vuy apartar per sempre son recort!... y la fesomía trista, compassiva, de 'n Francesch, ab aquella mirada llánguida de sufriment, reapareixía, oferintli son amor, los richs tresors de son cor rodejats d'un aureol de pobresa y de poesía. Alashoras se postrava als peus de la Verge, pregantla ab fervor que tornés la pau al seu cor nafrat y dongués consól á sos pares.

## XIX

Aquell any lo patrimoni Noradell que donava ans de la filoxera més de dos mil hectólitres de ví, doná tot just cinquanta litres, y encara aprofitant los gotims que se solen deixar al cap de las tórias. Los rahims no havian arribat á ben madurar; eran vermellenchs, donant un ví flach que s'hagué de realsar ab alcohol... aquell famós alcohol alemany que ja llavors comensava á enmatzinar lentament los espanyols, y en particular los empordanesos faltats de ví.

La tina, aquella hermosa tina enrajolada de rajola vermella de Valencia, barnissada, lluhenta com un mirall, hont anys avans, l'hereu Noradell havía donat á sos vinyaters aquell opíparo convit, per Sant Miquel, era entapissada de taranyinas que penjavan esfilagarsadas de las parets y de la volta. Lo hermós botám del celler feya dol de mirar: botas y samals ressecadas, polsosas, cércols trencats y arrovellats, coberts de floridura, pilots de dogas corcadas; nius de ratas y escarbats pudents.

Ja no 's senten més los pims poms dels boters, ans la brema, los xarroteigs joyosos de las cullidoras, ab llurs cansons refiladas, llurs rialladas y festeigs ab la fadrinalla, lo animat carreteig de las samals plenas de rahims, portadas al más ab carrets y borriquets en mitj d'aixáms de vespas y abellas atretas pel most, las joyosas cantarellas, l'alegre xerrich del ví novell... ara lo silenci y la soledat han reemplassat la joyosa animació de la brema... una negror lúgubre de ceps morts cobreix l'extensa planura y serraladas de vinyas avans tant verdas y ufanosas... semblan volguerse associar al dol, á la tristesa que embarga los amos del patrimoni Noradell.

En Joan, l'anciá servidor fidel de la familia, qui 'ls ha vist naixer; al presenciar á la fí de sa vida tanta ruina; al veurer sos amos estimats reduhits com ell á travallar pera viurer, prés de recansa y de tristesa, se posá malalt.

Quant á 80 anys, lo travallador de la terra, ferreny, l'espinada encorvada pel pés del magall, per eix travall cansat, penós de cabar y arrancar terrosas, que may ha fet llit, comensa á jaurer 's, es que ja no pot més, es que la mort no es lluny, ja 'l rodeja, entr' obre la porta de sa cambra, tráuca son cráneo terrós y 'l crida ab veu ronca y profunda.

¡Pobre Joan! sentía que las forsas se li acabavan, més lluytava contra la mort tant que podía.

A las vetlladas, sentat en un recó del escón, durant lo rosari, se quedava ensopit; havía perdut la gana. En Marsal lo volía fer jaurer, més ell no se l'escoltava; li semblava impossible que son cos tant robust ja no fos bo pel travall: --aixó no será res... dos dias de repós y prou... ¡Ay! ¡senyor amo, ara qu' hi ha tanta feyna!... ¡posarse malalt!... ¡aixó no val!... se volía alsar y no podía.

La Teresa s'hagué d'enfadar per ferlo anar al llit.

--Joan, heu de creurer... vos ho mano... ¡ho vuy!

--¡Ay, mi senyora! ¡no s'enfadi!... ja que m'ho mana... hi vaig... y ajudat per en Francesch, 's ficá al llit.

Son amo que tant l'estimava li feya conversa.

--No us impacientéu, Joan; lo travall se fará sense vos. Lo que haveu de procurar es de vostra salut.

--¿Vol dir? senyor amo.

--¡Es clar! Deu vos ajudará.

Entrava la Margarida ab una escudelleta y cullera.

--Vaja, Joan, heu de pendrer aixó.

--¿Que 'm portas? Margarida.

--Es caldo de gallina.

--¡Ay! ¡María Santíssima!... ¡jo, caldo de gallina!... ¡de ma vida l'he tastat!... Senyor amo, fassim portar una escudella de ví ranci qu' es lo caldo dels vells.

--¡Vaja! prenéu lo que vos donan y no insistíu.

L'endemá vingué lo senyor Pere, lo metge.

--Joan, ¿y aixó?

--Ja ho veu, senyor doctor, me fan estar al llit... faig 'l presós, 'l senyor... ¡fins me fan pendrer caldo de gallina!

--Molt ben fet; sols que després del caldo vuy que beguéu un través de dit de ví generós.

--¡Aixó prou!... ¡Quína vida, Deu meu!..., ¡si no fos tant vell, com m'engreixería!

¡Pobre Joan! malaltejá alguns dias. s'aixecava, se 'n anava al terradet ajudat pel seu amo y en Francesch, s'assentava en cadira de brassos en un repetell de sol, la cara amagrida, sas mans callosas abandonadas sobre sos genolls, lo cap inclinat, aspirava la marinada; sa mirada enterbolida cercava l'espay, l'arbreda, los camps que havía tant llaurat y cavat, las closas hont havia anat tant sovint á fer pasturar la vacada... Tot li recordava sa llarga vida de travall, encorvat á la terra, arregant las terrossas ab la seva suhor... y ara, á la fí de sos dias, per recompensa, veya, ans de morir, lo dol, la tristor, la ruina dels seus amos estimats, per quí ha sacrificat sa joventut y sa vida!...

Rebé los sagraments; morí en los brassos de 'n Marsal, rodejat de tota la familia entristida.

En Marsal no volgué que fos soterrat; li feu celebrar honras com per un de la familia, y lo feu depositar en la tomba dels Noradells.

Los servidors com en Joan s'acaban en nostra terra catalana. Las modernas doctrinas ho han tot regirat. La fé dels nostres avis, tant arrelada en la gent del camp, minva cada dia; un vent d'igualtat bufa per tot arréu. Las novas doctrinas apartadas de la Creu del Gólgota 'ns portan Deu sab hont.

## XX

Han passat tres anys. Sembla que la desgracia s'aferra en la desditxada familia Noradell. Ha mort Da. Catarina!... Pobre senyora!... quin trastorn! quin desespero!

Un matí de Desembre la Teresa entrá com de costúm en sa cambra per' ajudarla á vestir; la trobá que dormía; 's retirá de puntetas y al cap de mitj' hora hi torná:

--Qu' es vosté presosa avuy, mare; 's coneix que sent lo fret; es tot nevat... han tocat las nou... y li obrí la finestra.

Da. Catarina dormia del somni etern.

Lo vell que s'apaga á la fí d'una llarga vellesa 's mor en detall.

Va perdent successivament tots los seus sentits. La vista s'enteleix, l'oido pert gradualment lo percebiment del só, lo tacto s'amussa, l'olfat te feble impressió, los órgans sensitius s'atrofian, las funcions cerebrals se van apagant. Cada un dels llassos que lligava 'l vell á la vida 's deslliga insensiblement. No obstant la vida interna continua; la nutrició se fa encara; més prompte las forsas abandonan los órgans més essencials; s'estroncan las fonts de vida, y per fí, las contraccions del cor se paran: es la mort.

Lo vell qui emprén en eixas condicions lo somni etern mor sens dubte com lo vegetal que no tinguent conciencia de la vida tampoch la té de la mort. La transició de una á altra deu ésser insensible. --Parlo de la mort fisiológica en tota l'accepció de la paraula.-- Morir aixís no ha de tenir res de penible. Aixó de l'hora de la mort sols nos espanta perqué nos separa de sopte y per sempre més de nostra familia, parents, amichs, en una paraula, de totas nostras relacions socials; mes quan lo sentiment d'eixas relacions, ja fa temps s'ha desvanescut, l'espant no pot existir á la vora de la tomba.

Mes ¿qui 's mor avuy en eixas condicions després de llarga vellesa?

En los centres populosos de vilas y ciutats no 's veu gayre. Los casos de longevitat se troban en la vida del camp, d'ayre pur de montanya, d'alimentació frugal y sobre tot de bonas costums.

Da. Catarina fou sorpresa per la mort. Deu no li feu la gracia de poguer rebrer los postrers sagraments; mes com era una santa dona, no hi ha dubte qu' está en la Gloria.

L'assistencia als funerals de las principals familias de la comarca probá á 'n Marsal l'afecte que tothom li tenía. Richs y pobres vingueren de lluny al enterro; lo que hauría sigut un consol si hagués pogut ésser consolat, tanta era fonda la pena que tenía.

L'oncle Paulí carregat d'anys y de réuma no pogué assistirhi; ja no sortía de casa; la mort també l'ensumava.

La pérdua de son fidel Joan, y ara la de sa mare, afectaren tant en Marsal que, la Teresa y la Mercé, al veurel sempre tan callat y capficat, no sabian com distráurel, tremolavan que no perdés lo seny.

Be pregáren y pregáren á la Mare de Deu, demanantli ajuda, pera poguer resistir á tantas penas!

En efecte, llur posició era horrorosa. Debía, en Marsal, dos anys d'interessos. Lo senyor Maresch había obtingut del jutge lo judici executiu; las fincas estavan embargadas; y ans de procehir á llur venda en subasta pública, eran administradas per un segrestador que vivía á Garriguella, de la confiansa del senyor Pau, nombrat pel jutge. Per caritat deixava la familia Noradell habitar llur casa payral, vivint de la horta y de algun camp, al voltant del casal.

Quina miseria Deu meu! á penas tenian per menjar! Oh! si, res d'estrany que l'hereu Noradell se tornés boig!... motius li sobravan!...

L'home que naix pobre, mentres no li falti 'l pá, viu felís en aquest mon, contentantse de poch, perqué no sab lo qu' es riquesa que may ha conegut; mes lo qui de rich se torna pobre, fa esgarrifar al pensarhi.

Quan un hóm es acostumat á gosar de totas las satisfaccions que procura lo benestar, lo confortable, las conveniencias, las relacions y consideracions socials, tant realsadas per la riquesa, bon alberch, bona taula, bon llit, en una paraula tot lo que dona lo benestar, y que, de sopte vé la pobresa ab sas privacions, sa vergonya, l'abandó dels amichs, la terrible lluyta per la existencia... sols en aqueix cambi crudel de vida, la fé, la religió, 'ns donan resignació pera soportar tan gran desgracia. Mes, de vegadas, malgrat eixa forsa moral, nostre débil organisme no pot resistirhi; venen malaltias sempre companyas de las penas y pobresa: las batzegadas que reben lo cor y lo cervell portan ó á una lesió cardiaca ó á la terrible bogería.

Tot era dol en aquella casa. La Teresa feya lo cor fort pera realsar l'abatiment d'en Marsal. Quan se trobava sola dins sa cambra, sos ulls vessavan tantas llágrimas que los tenía vermells é inflats. A voltas al sentir los plors y singlots de sa mare, entrava la Mercé dins sa cambra, creuhava sos brassos demunt son coll, apoyant lo cap sobre son pit, las dos, silenciosas, singlotejavan llarch rato... la Mercé alsava envers sa mare sos hermosos ulls llagrimosos --Mamá meva!... --filla de mas entranyas!... Sortian de la cambra, mudas, compungidas, se dirigían al oratori, se postravan devant la Verge Santa... ab quin fervor la pregavan, la suplicavan!... al sentir los passos d'en Marsal, aixugavan llurs llágrimas, s'alsavan corrent envers ell, somrihent, de somriurer fingit, dolorós, pera dissimular, pera no entristirlo, parlantli, animantlo, mirant de distráurel, de apartarli son neguit. Lo solian portar á la horta; hi trobavan en Francesch afanyat en arregar l'enciám, las cols, l'ápit; allavors en Marsal li ajudava; aixó 'l distreya; mentres la Mercé cullía un ramet de flors, lo duya somrient á son pare:

--Papá, es pera vosté: flayri quina rica fragancia; las he cullidas al invernacle... y li clavava lo ramet de geranium y heliotrope, ab una agulla, al trau de la botonera de l'americana... sab, no vuy qu' estiga trist, si nó, m'enfadaré de veras... sent?

--Y en Francesch, li digué sa mare, que no ho mereix?

--Tingui, Francesch... y li dona una rosa molsosa... es en paga del seu travall.

--Gran mercé! li digué aquest, mirántsela ab tendresa.

Pobre Francesch! son cor oprimit era prés d'un sentiment de conmiseració; l'amor que lo feya glatir era ofegat per la pena, per la desgracia de que era víctima aquella honrada familia, sa benafactora, com si portés negre vel de dol.

Pochs dias després, en Marsal aná á Figueras pera consultar ab son advocat. En Francesch l'acompanyá, puig desde que la Teresa lo vejé tant trist y capficat, may lo deixava anar sol.

Era una matinada d'un dia de Febrer, fret, núvol, boyrós. Mare y filla després d'haver endressat, s'apropáren una y altra una cadira á la finestra de la sala, prop de la taula apilada de roba blanca; comensáren á cusir surgint mitjas y toballons, los peus sobre un braseret, puig lo dia era prou fret. Feya temps que en lo casal, per economía, no s'encenía cap més xemeneya que la de la llar, de la qual treyen brasa pera planxar y calentar los peus en lo braseret.

--M'apar que 'l papá es més resignat.

--Deu ho vulga! digué sa mare, suspirant.

Llur conversa fou interrompuda per fressa de cascabells; una tartana s'havía deturat devant la porta forana. Ne baixaren dos senyors quins entraren al casal.

Las 10 tocavan á la péndula del menjador.

Prompte la Margarida trucá á la porta de la sala, entrá y digué que hi havía dos senyors forasters que demanavan á D. Marsal.

--Féslos entrar, li digué la Teresa.

Entraren lo senyor Pau Maresch y lo senyor Benet, lo segrestador.

--Qué se 'ls ofereix? digué la Teresa, pálida, tremolant, al coneixer lo senyor Maresch, preveyent l'objecte de la visita dels dos senyors.

La Mercé penetrá per intuhició l'intent d'aquells forasters per ella desconeguts; sa fesomía prengué una expressió altiva, de despreci.

--Dispensi, senyora, voldríam parlar á don Marsal Noradell, digué lo segrestador.

--No hi es; está fora; no tornará fins al vespre.

--Ho sento; mes no importa: un servidor es lo segrestador del patrimoni Noradell, nombrat pel Tribunal; l'objecte perque venim es per fer visitar la casa al senyor Maresch que no la coneix, y com s'ha de vendrer dintre pochs dias, voldría coneixer lo seu valor. ¿Nos fará l'obsequi, senyora, de fernos acompanyar pera veurer las estancias de la casa?

--En eix moment m'es impossible.

--Nada! la senyora 'ns pot acompanyar sense fer cumpliments, y encara mellor la senyoreta, digué 'l senyor Pau, ab sa veu regullosa, mitj rihent, tot satisfet, trahentse un puro de la petaca.

La rojor pujá á las galtas de la Mercé quina 's redressá ab altivesa, mirantse de fit al senyor Pau, y ab veu resolta li digué:

--¿Es vosté lo senyor Maresch?

--Sí, senyora, per servirla.

--Donchs sápiga que no tenim la costúm de raurer ab gent grossera, --no parlo per vosté, senyor segrestador.-- Quan mon senyor pare será aquí, enhorabona lo podrá acompanyar pera visitar la casa... y d'un gest digne, indicant la porta del pis... Margarida! acompanyeu eixos senyors... Vingui, mamá!... y las duas se retiraren dins la cambra de la Teresa, deixant al senyor Pau y á son company sorpresos.

--¡Oydá!... aqueixas tenim!... no faltava més! digué lo senyor Pau arronsant las cellas, rabiant... hostas vingueren que de casa 'ns tragueren!... lo que fa l'orgull!... ja tindré jo cuydado d'aplacarlo!

--Senyor Pau, no 'n fassi cas, digué 'l senyor Benet; la desgracia porta á la desesperació... son senyoras... las te que perdonar... es la casa de llurs antepassats... y son tan pochs los dias que hi han d'estar!

--Jo deixarmho passar!... jamay!... y tot baixant la escala: aixís me pagan las consideracions que 'ls hi he tingut fins ara!... mes, d'avuy endavant, entengui bé, senyor Benet, que no vuy més miraments. Demá donaré l'orde al meu procurador que activi 'l judici... En ma vida he rebut un xasco semblant!...

Tot pujant á la tartana encara reganyava molt enfurismat. Arribá á Castelló enfadat com un cabo de reyalistas, etjegant al botavant al senyor Benet, Tribunal y procurador que no portavan prou pressa á las actuacions del judici. Al entrar á casa seva, la seua senyora, la Rosa, lo volgué calmar, y ab veu carinyosa:

--Qué 't passa? qué tens? Pau.

--¡Batúa! las donas!... entrá en son despaig, tancant la porta d'una rebolada, sense respóndrerli... Pobre senyora! ella hagué de pagar la mala cara... ja hi era feta.

--¡Filla meva! ¡qu' has fet! digué la Teresa á sa filla... sabs que aquest home 'ns te baix son domini!

--Aixó nó, mamá!: pot ferse amo de nostres bens, mes de nostra dignitat... jamay!

--Si, filla; tens rahó, sabrém conservarla en la pobresa... Deu meu!... Deu meu!... y llur cor oprimit esclatá en plors y singlots.

Després de molt plorar entraren al oratori á reconfortar per la pregaria llur cor endolorit.

## XXI

Era pel Mars. Lo senyor Maresch rebé un telegrama de Barcelona anunciantli que s'esperava d'un dia al altra l'arribada del vapor Ciudad de Cadiz de la Companyía Trasatlántica que havía sarpat de la Habana y fet escala á Cadiz.

Tot seguit volgué anar á Barcelona pera trobarshi á l'arribada del barco.

Feya tres anys que no havía vist á son fill que venia ab dit vapor; li tardava d'abrassarlo.

Sa muller, la senyora Rosa, boja d'alegría volia acompanyarlo.

--Pau, deiximhi anar... que me 'n farias de contenta!... tres anys que no l'he vist!

--Las donas á casa!... ja 'l veurás aquí.

--Donchs ¿per qué hi vas, tu?

--Perque 'm don la gana... y prou explicacions. Fesme la maleta.

La senyora Rosa, humil, obedienta, no insistí més; se retirá dins sa cambra, y tot aixugantse una llágrima, arreglá la maleta del seu marit y senyor.

L'endemá lo senyor Pau 's dirigí á la estació de Figueras, prengué un bitllet de segonas del tren de las duas, y arribá á Barcelona á las vuyt del vespre.

Se feu portar la maleta per un baylet, anantse 'n á peu á la fonda d'Espanya, del carrer de Sant Pau, que sol esser la fonda dels cerdans y empordanesos.

Havent sopat aná á donar un vol per la Rambla y passeig de Gracia, savorejant un veguero; entrá á Novetats, y á las onze se 'n torná á la fonda. Al passar per la plassa de Catalunya, se li acostá un senyor demanantli foch, puig lo senyor Pau havía encés un altre cigarro; molt atent, li 'n doná, continuant son camí; mes prompte s'adoná que son rich veguero s'havía tornat tagarnina pudenta del estanch. Al entrar en sa cambra volgué donar corda al rellotje y vejé que sols li penjava la cadena, Del veguero n'havía fet lo sacrifici: mes lo rellotje si que li sabia greu... un cronómetre d'or comprat á New-York que li costava doscents pesos!...

L'endemá s'aixecá á las set, doná una ullada al Brusi, y 's dirigí al plá de Palacio á informarse ab lo consignatari.

S'esperava 'l vapor lo mateix dia. Prompte fou senyalat per lo guayte de Montjuich.

Lo senyor Pau no tingué espera; mentres lo barco entrava magestuós dins lo port, prengué una llanxa á la escala de la Porta de la Pau, y tot seguit que la Sanitat baixá del vapor, ell hi pujá.

En Lluiset se llensá en sos brassos, y aquell pare de cor endurit lo estrenyé ab tendresa, los ulls humitejats, molt conmogut.

L'egoisme, l'avaricia, l'afany del diner, dels negocis, poden fins á cert punt assecá 'l cor; mes un sentíment pur, arreconat, adormit en sas fibras mes fondas se desperta, s'hi obra pás, dominant las malas passions: es l'amor paternal. Y encara ¿qu' es l'amor paternal, comparat ab lo maternal? la veu de la sanch? l'instinch natural? l'afecte que l'animal ressent per sa progenitura?... nó; lo primer no 's pot comparar ab lo segón qu' es inmens, com l'espay; es la guspira que escalfa y fon lo gel del cor. Lo senyor Pau al abrassar á son fill no semblava pas lo mateix home; ja no era ell, era un pare.

Prenguéren lo carril de Fransa; arribáren á Castelló á las tres de la tarde, després de dinar á Figueras.

Quina alegría sa mare al abrassarlo! al trobar son fill fet un home, alt, guapo, colrat pel sol d'Ultramar! Lo contemplava com á un sant, mirantsel ab tendresa, palpantlo per veure si era ferreny, si tenía bona musculatura... en Lluiset era fort y ossat com l'seu pare; la malaltía no hi podía rés.

Aplegada la familia á taula, pel sopar, tot eran preguntas dels seus pares per los parents y amichs de Cuba.