# L'heréu Noradell ## Part 1 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-hereu-noradell-76492/index.md # L'heréu Noradell Estudi de familia catalana Carles Bosch de la Trinxeria 1889 > A ma estimada neboda Na Mercé Fonsdeviela, comtesa d'Arnera `Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.` ## I Quan un surt de Figueras per la carretera de Fransa envers la frontera, després d'haver caminat uns nou kilómetres, se troba, á la dreta de la carretera, un cip ó fita de pedra calcinal, d'un metre d'alsária, que indica lo camí vehinal de dos pobles quals noms porta grabats: Vilarnadal y Masarach. Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitavan gayre los carros; los únichs que 's veyan y que 's veuhen encara son carros primitius, prehistórichs, tirats per un parell de bous. Abuy eix camí porta lo nom pretenciós de carretera, y lo cip esmentat li dona encara més importancia. A fé que lo dit camí se troba com se trobava en las centúrias passadas, estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrollas, romagueras, sarsaparrella y esparragueras; en mitj de la bardissa grisenca de polsaguera, enlayrada pe 'l tramontanal, sobressurten llarchs punyals d'etzavara de punta afilada. A voltas, es tant enfonsat per las ayguas, que sembla un córrech. En temps de plujas, al hivern, á més del pedregam que 'ls pagesos hi tiran de llurs camps, s'hi fan unas roderas y uns sots que donan, al vehicul que s'hi arrisca, un traqueig y un trontoll que us deixa capolat. A las duas de la tarde d'un dia de Juliol, en Joan, del casal Noradell, vellet de 75 anys, després d'acabat lo mercat del dijous de Figueras, hont havía vingut lo matí pera vendrer hortalissa, ous y virám, collá la mula al carret y se dirigí envers lo carrer de la Junquera y carretera de Fransa, pera tornarsen á casa. Sentat damunt la post del carret, lo pipot encés, tot alegroy y satisfet per l'apat copiós, arregat de bon vi, absorvit al hostal de la Tona, atiava á voltas la mula que semblava tenir son: ¡Arre! Castanya!... ¡Veyam si 't despertaré!... y li clavava una xurriacada sobre las áncas... ¡Apa! cansonera! que 's fa tart y vol plourer! Mes la mula que coneixía lo genit bondadós de son amo, no 'n feya gayre cas. La carretera anava plena de gent que se'n tornava á casa: carros, cabalcaduras, pagesos de calsas amplas de vellut blau, jech y armilla curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa y barretina vermella... corrúas de pagesetas, faldillas retrossadas, calsadas d'espardenyas, aixeridas, lleugeras, conversant y rihent ab llurs xicots, en mitj de núvols de pols que aixeca la ponentada... un sol ruhent qu' excita lo cant monótono y estrident de las cigalas amagadas dins la rama dels olivars. --Adeu siau! Joan. --Adeu, bona gent, adeu! --recados á 'n Rafel, á la Josepa! (los masobers del mas Noradell)... Era molt conegut... ¡feya tants anys que anava al mercat del dijous! ¡Quín temps més xafagós! A voltas ratxas de vent calent escombran la carretera, enlayrant la pols en torbellí; fadrins y pagesetas giran la esquena, tapantse 'ls ulls, envolcallats en nubolada de polsaguera. Una blanca faixa de bromas, uniforme, anivellada, cenyeix la cordillera pyrinaica; estesa á mitja falda, s'arrossega per las fondaladas de las Salinas y Recasens, descubrint á claps, lo castell de Bellaguarda y la blanca ermita de Santa Llúcia, daurada pe 'l sol. Arribaren als Hostalets, veynat de Pont de Molins. Tota la comitiva se deturá devant una porta damunt la qual penja un ram de pi ressecat; dins la entrada, una tauleta placada de zinch, ab gots, copas, ampollas de xarop y anissat, un poal plé d'aygua, platerada carquinyolis y paperinas d'anís. --Joan, ¿qué no voleu beure un cop? --No vindrá mal; tinch lo canyó encrostat de pols. Deturá la mula, y al volguer baixar del carret, una noyeta burlona li digué: --Joan, ¿voleu que us donga la má? --Si, noya, ab molt gust, y una abrassada també. --¡Barra que us toch! Joan, li digué un fadrinet, seu pas amussat!... Aixó de demanar una abrassada, ja no es del vostre temps. --Tu ho dius, Quet: has de saber que 'ls anys no fan pas la vellesa. Aqueixa resposta feu riurer las noyas, y totas lo bromejavan que se 'n veya un embull. --¡Vaja! Joan, aquí teniu la copeta d'ayguardent... ¡au! trinquém... á la vostra salut. --A la vostra, y á la de la fadrinalla. Begueren la copeta d'un glop; en Joan torná á pujar al carret y tota la jovenalla continuá camí enllá. Uns y altres s'anavan separant dirigintse cadascú á llur mas, donantse l'endeusiau. Avans d'arribar al córrech de Ricardell, lo carret de 'n Joan trencá á la dreta, fregant lo cip, prenguent lo camí de Masarach. Duas jovenetas guapas, rialleras que portavan un cistellet sobre 'l cap plé de paperinas d'arrós y fideus, li demanaren de pujar. --¡Hóo! ¡Castanya! ¡Hóo!... ¡Apa!... pujeu. Pujaren ab molta lleugeresa, sentantse al costat de 'n Joan, una á dreta l'altra á esquerra. --Y aixó ¿ahont aném, jovenalla? --A Masarach. --¡Oydá!... Ja us conech ara... me faig vell y no se distingir de lluny... tú ets de ca 'n Serra y tú de ca 'n Alsina... la Tuyas y la Marió... las duas noyas més guapas de Masarach! las més aixeridas! las més remacas!... ¡Uy! si 'm pogués tornar jove!... y ab sas mans tocá la barbeta d'una y altra... ¡Ay festa! quina ditxa de tenirvos al costat! --Vaja! Joan, estéu!... may se us acabará la bona humor; sempre seréu plaga... ¡llástima que sigueu vell! Digáu, Joan, digué la Marió ¿per qué seu tant vell? --¡Ay traydoreta! ¿Tú 't creus que so molt vell? --Ah! ah!... esclafint las duas una rialla... ¡qué n'haureu fet de secas y verdas á la vostre joventut! per xó seu encara fadrí... ¿Us voléu casar ab mí, Joan? digué la Tuyas. --Quan vulgas, Tuyas... sabs: per un vell carn tendre es de bon rosegar. --¿Y ho diheu de veras?... Ah! ah!... rihent... Escolteu, Joan, aquest any també vindrém á veremar al casal Noradell. Ja 'ns ho fareu saber ¿veritat? A don Marsal li agrada lo jovent; fa com vos. --Y á quí no agrada! ¡Ah! digué en sí, suspirant: si jovenesa sabés!... y si vellesa pogués!... Atravessáren lo poble de Vilarnadal dominat per son castell senyorial en part enderrocat, al peu d'un serrat pedregós clapejat d'oliverons; poble rónech, de trist aspecte. Lo vent de Ponent havía parat; no feya ni un alé d'ayre. Las cinch tocavan al cloquer del poble. Las cigalas excitadas per la calor ofegant de la tarde redoblavan llur cant estrident. Pe 'ls camps se veyan pagesos en cos de camisa, encorvats, amarats de suhor, cavant blat de moro, espolsant gram y terrossas en mitj d'un núvol de pols de la gran secada que crema la terra. A las sis arribaren á Masarach. --Joan, ara gran mercé... Adeu!... no 'ns oblideu per la verema. --No 'n passeu cuydado. Adeu! y sobre tot sigau bonas minyonas. Molt lleugeras se dirigiren carrer amunt, mentres en Joan continuá son camí envers lo casal Noradell. Avans d'arribar, trobá lo pastor del mas sentat vora 'l camí sobre la paret d'un camp; son remat pastorava en un rostoll. Lo gos d'atura, al veurer la Castanya, la saludá ab quatre salts y glapits d'alegría, corrent tras d'ella. --Bonas tardes, Joan; anéu depressa que us esperan al casal. --¿Qué hi ha de nou? --L'amo m'ha dit de dirvos que us afanyésseu; crech que hi ha novedat; l'amo vell s'ha posat malalt. --¡Ay! pobre don Jaume! En Joan atiá la Castanya, quina, sentint la grana y l'estable, prengué 'l trot; en pochs minuts arribá al mas. Encarregá á 'n Guillém, lo masober, que li aconduhís bé la mula y se 'n pujá tot seguit al casal Noradell, pera saber com se trobava don Jaume. ## II L'antich patrimoni Noradell es un dels més richs del Empordá; consisteix en camps de conréu, olivars, prats, closas y gran extensió de vinyas al plá y en los aspres de la falda del Pyrinéu, entre los pobles d'Espolla y de Rabós, que donan un ví que 's pot comparar als mellors vins d'Andalusía. En efecte, las vinyas d'aquells terrenos granito-esquitosos, situadas en las serras que forman las estribacions del baix Pyrineu, sostingudas per parets de pedra seca, escalonadas, pera evitar l'arrastre de las terras en temps d'ayguats, 's troban á racés de la tramontana; lo sol hi cau de plom, y pel Juliol y Agost, pedras y terrossas creman. També ¡quina vegetació més verda y ufana! La vinya s'hi complau; lo seu toriám s'entrellassa d'un cep á l'altre, y quan vé 'l Setembre, fa goig de veurer la bonica rahimada que porta cada cep. Eixos serrats eran árits, cuberts de pedregám, matolls d'argelagas y garrollas que pastoravan las cabras, lo que donava un producte insignificant. Los hereus de casa Noradell donáren eixas terras en enfitéusis als menestrals y travalladors de la terra dels pobles de Sant Climent, Espolla y Rabós quins, ab molt travall, n'han fet uns terrenos dels més productius del Empordá. Pagan á llur senyor lo ters y quart de rahims, ab obligació de portarlos á las tinas del amo. Fan ví pel gasto y per vendrer. Los rahims, que casi tots son garnatxas, donan un vi licorós de quinze y setze graus, que venen á trenta cinch y qüaranta pessetas la carga de cent vint litres. Lo casal Noradell está situat á un quart del poble de Masarach, á mitj' hora del poble de Sant Climent, al peu de la riera que devalla de las ubagas de Recaséns y se junta al Llobregat prop de Peralada. Sos marges son ombrejats de frondosas arbredas de verns, salses y polls; no hi faltan pradas y closas de bona herba que dona al bestiar de llana una carn saborosa. Lo poble Masarách es adossat en anfiteatre á la falda de un turonet encatifat de garrollám, trist, rónech, de pocas casas, poblat per pagesos y jornalers que viuhen de la terra. No s'hi veu cap arbre per pendrer l'ombra; al estiu hi cau un sol ruhent que crema y enmorena las caras d'aquells pagesos. De dias lo poble es desert; homes y donas ab sas eynas van al travall de bon matí y ne tornan quant es ben fosch. Sols quedan á casa los vells y criaturas, alguns porchs que 's veuhen á morrejar pels recons y femers en mitj de pollets y gallinas que cloquejan. La iglesieta de Masarách se troba á un quartet del poble, no lluny de la riera, prop del molí Noradell. Es d'estil romanich del sigle XI: Sa portalada crida l'atenció del arqueólech per sa elegancia y riquesa de detalls. Es la antiga iglesia del priorat benedictí dependent del monástir de Sant Pere de Roda. Son claustre es del tot enderrocat, res se coneix. Los vells edificis del petit convent, avans habitats pels mónjos benedictins, serveixen abuy d'alberch á alguns pagesos de Masarách, com també al senyor rector, Mossen Esteva, que hi té la rectoria. La iglesia es d'una sola nau, tota de pedra picada. Lo seu interior no ofereix res de particular; sols un retaule de época més recent, dividit ab qüadrets pintats al oli, que representan la vida d'un sant; tenen prou merit. La iglesieta ha sigut rebatuda al exterior y pintada de groch y blanch al interior; es un adefeci degut á algun rector amich de virolaynas, com tants n'hi ha encara desgraciadament en nostres pobles montanyesos, que fan mes mal á nostres antichs monuments que la má destructora de la vellura. Lo casal Noradell es independent de la casa dels masobers y caserius que serveixen pera la explotació agrícola del patrimoni. Reuneix tot lo confortable d'una casa de senyors rica, oferint las conveniencias de casa rural y de ciutat. S'entra per una gran portalada de pedra picada á un pati interior enllosat, que reb la llum per una espayosa claraboya reixada de filferro y envidriada; damunt la porta se veu l'escut dels Noradells; al cap d'avall del pati una escala de pedra, ampla, suáu á doble barana de ferro, per hont se puja á la porta cancell del primer pis. Vastas estancias ben mobladas; eixida arquejada que volta la casa á mitj dia y ponent, envidriada al hivern, al estiu adornada d'arbustos y flors flayrosas. Una de las cambras principals, la cambra d'honor, moblada ab luxo, comunica ab un preciós oratori que conté un grupo molt ben esculpit, representant la Mare de Deu de la Mercé y dos catius postrats á sos peus. Al segon pis, graners y cambras pel servey de la casa. Las estables, 'l trull, las tinas son dependencias del más proper al casal, hont viuhen los masobers, en Rafel y la Josepa, ab lo boher, pastor, rabadá, porquera etc, tot lo servey de la masía. Lo casal es voltat de lladoners y olms seculars. Duas renglas de plátanos conduheixen al jardí y horta, voltada de paret, á cent passos de la casa, hont s'entra per una gran porta reixada de ferro. Los hereus Noradell s'han gastat molt diner pera captar las corrents soterranas de la riera y conduhirlas per medi de mina ben construhida al horta. També, ara una font abundant de bona aygua alimenta lo casal, la masía, y ompla un gran safareig que serveix pera rentar y arregar las terras dels voltants. Lo principal y únich atractiu de la vida del camp, prescindint de una bona casa, es l'horta ab son jardí; l'horta per hortalissa y fruyta y 'l jardí per flors y arbustos. Los Noradells havian tingut un gust especial en procurarse los mellors llegúms coneguts, que 'n Joan venía á bon preu, al mercat de Figueras. En lo jardí, separat de l'horta per una tanca d'espinadella, al peu de la paret, á recés de tramontana, s'hi veu un invernacle que conté hermosas flors exóticas; y al costat, una aucellera ab tota mena d'aucells del país com també una glorieta cuberta de gessamí, xucla-mel y satalías, totas flors enredaderas. La familia Noradell se compón de D. Jaume y sa muller Da. Catarina, de 'n Marsal llur fill, de la Teresa sa esposa, y de la Mercé, llur filla. Hi há també un oncle de 'n Marsal, germá de D. Jaume; que viu á la Escala, peró que passa llargas temporadas al casal Noradell, sa casa payral. Li diuhen l'oncle Paulí. Viu sols de la renda de sa llegítima, y com es molt amich del peix fresch y aficionat á pescar ab canya, s'está á vora mar, á la Escala. Los servidors mes fidels y estimats de la familia Noradell son los dos vellets en Joan y la Margarida. En Joan qui, segons diu ell, per la Mare de Deu de la Candelera fará 78 anys, va naixer al mas; fa 50 anys que está al servey dels Noradells. Servidor fidel, honrat; es tanta la estimació que té per sos amos que sacrificá sa joventut, renunciant al matrimoni, pera dedicarse enterament á llur servey. Es un fill dels masobers, del mas Noradell, oncle de 'n Rafel, quins, de pare á fill, fa mes de doscents anys que menan la masada. Se diuhen Gensana; mes dingú los coneix per eix nom; en la comarca, lo masober es anomenat Noradell, lo nom del amo; y aixó es pels anys y panys que son al más. La Margarida té uns 70 anys; es la dida de 'n Marsal, viuda del masober del mas Roure, de la montanya d'Espolla, dependent del patrimoni Noradell. Fa 40 anys qu' es al servey de la familia; se la considera com de casa. Es la mestressa de claus del seller, del vi, del oli, del rebost. Petita, grassona, no estant may en repós; porta sempre lligat á la cintura un manoll de claus; lo que incomoda de vegadas á Da. Teresa quí, necessitant una clau, la té que fer anar á cercar á la iglesia hont la Margarida sol anar sovint á pregar á Deu. Com á dida qu' ha sigut de 'n Marsal, li tenen totas las consideracions, puig es fiada y honrada, mirant per los profits dels seus amos com si fossin seus. En Joan li diu la dona dels gats; puig ella cuyda dels gats de la casa; diu que son los animals dels mes útils de una casa de pagés; y té molta rahó, perqué sense ells, las ratas farian mes mal que pedra seca. Llástima que la Margarida sia tant vella! es una servey com no n'hi ha. ## III Al pujar, en Joan, á la sala del casal, trobá los séus amos molt afligits. D. Jaume no s'havía aixecat de tot lo dia; deya que li mancavan las forsas y s' restá al llit, lo que no deixá de sorpendrer; puig que, encara que d'edat, acostumava á ser molt matiner, y ningú s' recordava que hagués fet un dia de llit. Tan al estiu com al hivern era dels primers aixecats, menant pressa al servey, fent aixecar á tothom; puig deya que lo massa dormir atontava y envellía. Se pasejava sala amunt sala avall fins qu' era ben dia; allavors se 'n anava á fora ab lo bestiar, los jornalers, al horta arregar l'hortalissa, feyna que s'ho prenia com volia, cargolant alguns cigarrets de tabaco negre que li portavan de Cadaqués. A las vuit se 'n tornava á casa per esmorsar ab lo porró y forquilla, deya que la xacolata era bona pels capelláns y que un got d'aygua fresca debilitava. Acabat d'esmorsar tornava á sortir fins al dinar, fent lo mateix á la tarde. A las vuit, resat lo rosari, havent sopat, se 'n anava al llit. Alt, magra, amplas espatllas, ossat, colrat del sol, cara afeitada, fisonomía enérgica, cabells blanchs, llarchs al clatell y polseras; vestit sempre de vellut de cotó, calsat de sabatas ferradas y d'esclops al hivern, en temps d'humitats..., may s'havía vist home tant ferreny. La familia assustada parlá d'anar á cercar lo senyor Pere, lo metje de Masarách. A las vuit del matí, donya Catarina, en Marsal y la Teresa, entráren en sa cambra. --Pare, li digué son fill, si li está bé farém venir lo metje. --¡No estich per metjes! may cap m'ha polsat... ¡Que vinga lo senyor Pere com amich, mes com á metje, de cap manera! Vingué lo Sr. Pere, senyor de 60 anys, encara solter, fisonomía oberta, prou entés per sa llarga experiencia, molt amich de la familia. Ans d'entrar en la cambra del malalt, demaná explicacions á n' Marsal. --¿Que té? --Res; diu que rés li fa mal; sols ressent grant debilitat... y quant s'está al llit, ja pot ben creurer que 's troba aixafat. No sé si 's fa cárrech del seu estat, pero jo crech que sí. Vosté coneix lo genit de mon pare; vosté sab que may ha volgut creurer ab la medicina y que no es amich de metjes; donchs, vosté mateix. Entráren en sa cambra. --¿Y aixó? Don Jaume ¿també 's vol tornar presós de no volguerse aixecar? --Senyor Pere, tinch á la ratlla de vuitanta; ha arribat la meva hora. Lo metje se'l mirà y vegé á sa cara senyals que no li agradáren. --¡Home! no digui aixó! Vosté té encara robustés per' arribar á noranta. --Senyor Pere, no 'm faig cap ilusió. Que vinga la mort en bona hora, ja estich preparat; só cristiá y no la temo. Lo senyor Pere li estrenyé sa má febrosa, amagrida, 's retirá de la cambra diguent al malalt: aixó no será rés; vosté fa bé d'estarse al llit... dos días de repós y próu. Encara hem de celebrar aquest any y altres la festa de San Miquel de la verema ¿veritat? --Será lo que Deu voldrá. Al ser á la sala, digué á n' Marsal: no hi ha rés á fer; sa naturalesa es com la máquina d'un rellotje del tot usada de massa servir, los ressorts ne son gastats, se morirá com un pollet sense que ningú se 'n adoni. Fássinlo sagramentar. --¡Pobre pare! digué 'n Marsal, ¡quina resignació! Lo mateix vespre en Joan y lo boher anáren tot seguit á Masarách avisar lo senyor rector pels sagraments. Eran las vuit de la nit, la campana tocá á combregar. La nova corregué tot seguit pel poble. Se juntaren á la iglesia algunas vehinas ab caputxa negra y una candeleta á la má per' acompanyar Nostr'Amo. L'escolanet obrí lo paraygua de domás vermell, y lo combregar se dirigí envers lo casal Noradell. A mitj camí tots los servents de la masía, ab llur candeleta á la má, seguíren la professó, mentres l'escolanet tocava per moments la campaneta, toch lúgubre que feya parar lo cant dels richs-richs y granotas de la riera. Lo cel ennublat; no 's veya cap estrella; envers Recaséns, en las fondaladas, una faixa de bromas negras que aumentava la foscor, bufava un ayre fret y humit. Prompte lo vent apagá las llums; sols Mossen Esteva se guiava ab la llanterna de llauna, arrovellada, sense vidres, rublerta de foradets, contenent un cap de ciri encés que donava una claror esmortuhida. Llampegava á Ponent; se sentian los ronchs fondos de la tronada. Al arribar lo combregar al casal, la familia y servents se postráren; Mosen Esteva entrá en la cambra del malalt, posá lo Cupón damunt la taula adornada de blanca y fina estoballa de lli, ab quatre ciris encesos, y després de ohir sa confessió y ditas las pregarias de costúm, administrá lo sant Viátich al malalt que lo rebé ab molta devoció, en mitj del reculliment de sa familia agenollada al entorn del llit. Lo combregar s'entorná á la iglesieta de Masarách ab lo mateix acompanyament de donas endoladas y servents de la masía. Després de rebuts los sagraments, trobantse un xich reconfortat, don Jaume, cridá ab veu apagada á son fill heréu; lo feu sentar á l'espona del llit. En Marsal las llágrimas als ulls s'assentá. --¿Que vol? pare. --Apropat, fill meu!... més... més... se m'acaban las forsas!... aviat no podré parlar!... Me'n vaig d'aquest mon... ja hi he cumplert ma missió... espero que Déu me rebrá en sa Gloria. Te deixo lo patrimoni que m'han transmés mos passats sense un deute, sense cap obligació... Te deixo la honradés que sempre ha guiat nostra familia en lo camí del bé, segueix mon exemple y 'l dels teus passats... Sías caritatiu, afavoreix al pobre y á la fí de tos días trobarás al cel ta recompensa... Donáume beure... tinch la boca aixuta... En Marsal aná á la tauleta, feu fondrer un tros de sucre dins un got d'aygua, y li'n doná una cullerada... Marsal, ja no puch més! --Pare, no enrahoni, si l'ha de cansar. --Déu me donará coratje per' acabar. Féu un esfors y continuá ab veu apagada. --Sías bon pagés, viu en ta casa payral, al centre del teu patrimoni, hi trobarás pau y ben estar... Encara que ta posició te permeti viurer á ciutat, no segueixis l'exemple de tantas familias del Empordá que s'han arruynat per volguer imitar la gent de alt tó, confiant á procuradors llurs hisendas... Recordat que en aquest món l'home que té quartos es saludat y ben vist per tothom y 'l que 's torna pobre per sa culpa es despreciat y ningú 'n fa cas... Recordat de la hombría de bé dels Noradells; segueix llur exemple... Ja no pogué més. Feu entrar en sa cambra sa pobre muller, Da. Catarina, molt afligida, los ulls negats de llagrimas, la Teresa, la Mercé; y junts, ab en Marsal, se postráren als peus del llit, estengué sa má amagrida sobre d'ells donántloshi sa benedicció. No tardá á entrar en l'agonía; á las tres de la matinada finá, volant la seva ánima cristiana envers son Criador. D. Jaume Noradell era un d'aquells homes de la lley vella, plé d'honradés, estimat per tots los pagesos de la comarca que lo trobáren molt á faltar. També pels funerals la iglesia de Masarách no podía contenir la gent que hi assistía, puig n'havía vingut de mitj Empordá. Fou portat per sos masobers al cementiri de la parroquia y depositat dins la tomba de la familia, al costat de la ossamenta de D. Maurici, son pare, mort lo sigle passat. Fou una mort que afectá molt á la familia Noradell; encara que D. Jaume hagués mort carregat d'anys, la separació l'hi fou molt sensible. Tota la casa estava endolada; puig que, en nostras familias ricas de pagés del Empordá, es costum de fer portar dol á tot lo servey y gent de la masía, durant sis mesos. ## IV En Marsal Noradell, al morir son pare, tenía 45 anys; de bona estatura, ferreny, plé de salut, moreno, mirada intel·ligenta; portava tota la barba retallada de dos centímetros; carácter sério, afable, fisonomía distingida que respira bondat. Acabats sos estudis al Institut de Gerona, son pare, volguentne fer un bon agricultor, un bon pagés com ell, lo feu anar á la Escola d'Agricultura de Montpeller hont passá tres anys, dedicantse á tots los travalls práctichs y teórichs de la terra, estudiant las ciencias naturals. Al acabar sos estudis agrícols, feu un viatge á Inglaterra hont, durant un any, perfeccioná los coneixements adquirits á la Escola de Montpeller. Al tornar á casa sos pares 's posá al front del seu patrimoni que aviat feu l'admiració dels propietaris rurals del Empordá.