# L'estudiant de la Garrotxa ## Part 4 Book page: https://www.cyberlibrary.org/ca/books/l-estudiant-de-la-garrotxa-78392/index.md Tornava rotllar l'ábside com un autòmata; á voltas fadigat m'assentava devant lo sepulcre del Cap d'Estopa, recordava la tarda del Ram, las funcions de la setmana santa, lo poble de Girona aplegat á la Seu, pera ohir los millors predicadors de la terra, las arcadas gòticas, los pináculs, las cresterías, fins pedras que semblavan dúctils, pastosas, que's movían, que s'alsavan enlayrantse sempre sempre vers l'infinit, prenguent formas aèreas, místicas, y la imaginació abstrayentse poch á poquet, combinava pilas de columnas fantásticas, pirámides més altas que la escala de Jacob, y veya aparèxer al cim l'ángel dels meus somnis, ab mantellina blanca, las mans creuadas, vaporosa, agenollada entre'l públich commogut devant de l'espectacle relligiós de la tarde del Ram, y á moments, abismat, ensopit, los ulls entelats, lo cap caygut, somniant, la contemplava, oblidant los obstacles que'm privavan d'ella, fins la idea funesta, fatídica d'aquella veu de pou que'm perseguía com negra fantasma. Exía de la sagristía un escolá que feya fressa, lo mestre de ceremonias ab la porra trucant á terra, ohía algun gemech de l'orga, 'm posava en situació, guaytava vers la pilastra de la trona, vers lo lloch hont se aplegava'l públich y, ¡ah! nó... no hi es la Margarida, no cal que hi pensis, somnis de malalt, tens febre, febre d'amor immens que t'aniquila, que't consumeix las forsas, que't matará. ¡Oh! si podías anar á la Garrotxa... ¡Mossen Just!... ¡Sants del cel!... Me'n tornava cap als claustres, probava de distraurem mirant los capitells, las figuras d'Adam y Eva, los personatges de la Biblia esculpits per artistas ignoscents en lo sigle XII, la imatge de Sant Cristòfol pintada al encáustich en grossa taula bisantina, mil fullatges capritxosos, estranys, que sostenen los frisos, la corona de la Mare de Deu de Bell-ull; y aquell mont de recorts admirables, aquell museu d'obras d'art, aquell paratge sublim, que'ns separa del món per unirnos á un altre, per las pregarias, per la fe, per l'amor, d'hont no'm sabía moure, hont tantas voltas m'havía entusiasmat, en tal moment m'esclafava com mola gegantina. Vaig exir de la catedral aclaparat, l'ánima als peus; al passar devant lo palau del Bisbe, en lo lloch de la fatal entrevista, cayguí en basca, lo cap me rodá y tinguí que seure llarga estona en los pedrissos de la plassa dels Lladoners. Un poch refet de la catástrofe'm vingué reacció momentánea, sessions de febre d'un malalt que desvarieja, que cessan per instants, se repetexen cada volta ab més freqüencia y terminan per dexarlo abatut, sense conexement, sense esperansa de vida. A tal edat, en tal situació desesperada, ¿qui no's veu capás de combatre per tots los medis, vegent més enllá, passada la palanca, á l'altra banda, un ángel com la Margarida, un oncle com mossen Anton, una carrera de gloria que aniría pujant d'un escaló á l'altre fins arribar al terme desitjat, fins á produhir quadros com los de la Catedral, com aquell de la sagristía, com los de la capella fonda? ¡Oh! 'm dirigiría á la Margarida per escrit, li esplicaría mos sufriments, l'ensopegada ab mossen Just, los meus avensos en l'art, los recursos ab que ja contava y los que vindrían á aumentar lo meu caudal. Però ¿còm ho fas per escríureli? En sa vida ha rebut una carta, l'has d'enviar pe'l correu; mossen Just la veurá, ell las reb, conexerá la lletra; vinguent de Girona, hi haurá un sagramental, al senyor oncle li fará misteri. Mes lo vicari... ¡Ah! s'alarmará, cridará enfurismat, tocará á sometent, buscará si'l diable s'ha amagat darrera las faldillas, si s'ha ficat en l'intríngulis; sortirán progressistas, carnestoltas, tots los dimonis del infern s'encararán ab lo senyor oncle, ventará cops de puny á la taula y la Margarida, sens'esperit per contestarli, 's morirá d'angunia. ¡No pot ésser!; no pots escriure cap carta! Per mossen Anton hauría donat la vida, may havía trobat persona més agradable; sentía donarli'l més petit disgust; volía presentarme davant d'ell, lo cap dret y'l cor net, fentli veure mas ansias, esplicantli la meva resolució, los plans del pervindre. Com no tenía un pel de tonto ni era preocupat, m'hauría protegit, no volguent forsar una vocació falsa. Donchs, podrías servirte d'un estudiant del poble, per portar la carta, axís tindrías contesta pe'l mateix propi. També es un embolich; ¿quí's fía d'altre en exos negocis? La cosa es massa delicada; aquí no hi há amich que hi valga, tal volta lo mateix correu ho esbombaría. ¿Còm s'arregla, donchs? Davant lo vicari te n'ha escapada una com un cove. Ell haurá contat y recontat á la Rectoría, á la Margarida, ben alt, á tots los obrers del poble, que ja't feyas fer la sotana; es capás d'haverli dit que jo sería una columna de la iglesia, qu'era pecat mortal lo distraurem de la carrera, que qui servís d'obstacle contrauría gran responsabilitat davant de Deu. Lo que has dit per dirho, per sortir del pas, sense saber perquè, ell ne fará un gran supòsit, un gran plat, amanit á sa manera, ab los comentaris estupendos del seu repertori, ab sal y oli de convent. Ella es estremadament relligiosa, creurá qu'es la causa de que tu't deixis la carrera, que tu y ella us condemnarèu per sempre més; está clar que mossen Just aprofitará'ls seus escrúpols valguentse de trassas y manyas per engiponarla en un claustre! ¡Oh! l'intolerant, l'implacable, fará tots los medis pera robártela... Y es teva, ben teva; ho ha demostrat sobradament ab sos actes, ab sas llágrimas, ab las miradas que t'entravan al fons de l'ánima... Lo gatamaula voldría veurem capellá, á las donas las voldría totas monjas, sempre repetía las paraulas de Sant Pau "qui no's casa obra millor"; ja ho sabem, però que no fassi pressió, que dexi obrar ab tota llivertat, aquexa intranzigencia porta centenars de víctimas al sacrifici; qui tinga vocació verdadera que ho sigui, qui's senti cridat que s'alsi; jo no'm sento elegit, en mí no hi há lluyta, la decisió está feta; però ella, davant las cansons del vicari, no tindrá esperit ni alè per oposarli rahons sòlidas, no sabrá desempellegarse dels arguments temibles: lo diable malvat, la situació crítica de la iglesia, satanás en persona, es clar, tot axò y altras rahons exirán de sa boca... ¡Ell, que desde l'altar escridassava al paborde que tingué la desgracia de trencar la llantia y vestit ab la roba de dir missa apostrofava á las pobras donas que'n surtiren ab las caputxas tacadas d'oli y obligá á mossen Anton á sortir del confessionari pera aplacar l'escándol...! Ah! ab una vegada que la confessi li omplirá'l cap de convents y monjas, la fará tornar ètica. ¡Si no t'haguessen escapat aquellas paraulas davant de palacio, si no l'haguesses saludat! ¡Quína tarda més desgraciada!... Mentres divagava ma imaginació en un cèrcol viciós, sense sortida, en un embroll de comentaris abrumadors, aclaparat, lo cervell á rodar, mitx boig, sempre trist, pensatiu, y tothom me deya que perdía'l color, fins jo creya tornarme tísich, y alguna volta'm semblava qu'escupía sanch, mentres sense reposar lo pensament un sol instant, anava per Girona encantat, ensopit, sense saber lo que'm feya, vingué'l rector dels Angels, mossen Oni, á proposarme un plan grandiós per decorar lo camaril de la Verge y pintar en la gran paret del altar major un altar figurat de tant relleu aparent que semblés de bulto. Aquell succés me distragué alguns días fins á comensarse'l curs en lo Seminari, de ahont probablement me despediría á la francesa al arribar lo primer d'Octubre. ¡Però ja fa un any que no has vist la Margarida ni n'has sabut una paraula! ¡Sants del cel! Y ella veurá que la oblidas, no creurá en tas obras ni en tas paraulas; paraulas d'estudiant, aquella que cantavam á la galería. Ara no'ns podrèm casar que demá'm donan la missa. No'usfieu d' estudiants ni tampoch de gent de llibres. Bona amor á Deu siau... ¡Quantas vegadas pensará en la cansó del estudiant de Vich! ¡Ni may l'haguessem cantada! En fí, veya tapats tots los camins. Mossen Just pesava sobre'l meu esperit, com una montanya; tant com siga vicari del poble, la situació es esposada á mil perills. Vegentme capás de sobras pera desempenyar l'encárrech de mossen Oni, vaig contractar á tres dels meus colegas, que's guanyavan las caxaladas afeytant pagesos féntloshi veure las estrellas en mitx del día; los prometí gran recompensa, sextuplicant lo jornal de la setmana, transformantlos repentinament en dexebles los més afamats de la escola moderna, que ja dexava endarrera la d'en Pibernat y en Murtra y á tots los endauradors de las Ballesterías y demés ejusdem furfuris que tenen fama de espatllar iglesias, s'omplan las butxacas de quartos, pelan y repelan á rectors y canonges y son la pedregada que s'emporta l'art antich de nostras iglesias, destruheix y empestifa tot lo que toca. La empresa traspassava'ls límits ordinaris, ho veuría tot Girona; los pobles del Empordá que visitan la capella se'n tornarían admirats d'una cosa tan estupenda. Calía fer gran provisió de cendras verdas, que'l groch real y vermelló fos de primera, que'ls motllos de paper fossen superiors y més complicats que'ls de la Barbería La Brillante, llavors de moda; en fí que'l Rector quedés encantat davant la obra. Lo santuari dels Angels es prou conegut en la provincia de Girona; punt tal volta únich que, situat á tres ò quatre horas del mar, domina fins las montanyas de la Garrotxa. Entre'l servey del santuari, en la petita reunió que allá's trobava, regnava la prosa més crudel qu'he trobada en ma vida, però las distraccions y bromas dels meus companys feyan passar més ò menos bé las horas de descans de la jornada. --Sempre guaytas vers la montanya, --'m deya un colega;-- sembla que t'anyoras; contempla l'Empordá qu'es més bonich y més clássich. --Val més un recó de La Garrotxa que deu Empordans. No'm vinguis ab planurias que fadigan la imaginació sols de pensarhi. --Val més un Empordá que deu montanyas. Mira'ls pobles de la gran plana, que ostentan llurs riquesas en los camps famosos qu'un día foren mar, y la má del home ha transformat en jardins que produexen los millors fruyts de la terra. Aquí's balla la dansa pírrica, la sardana, desconeguda per vosaltres; aquí las donas conservan lo tipo grech, las noyas semblan Venus, y'ls hòmens gegants de la rassa de Sant Cristòfol. --Los montanyesos tenen la pell més forta, allá's respira l'ayre pur, embaumat per mil plantas aromáticas. Quan vaig á mon terrer, al arribar á Besalú, ja sento l'olor de La Garrotxa; allá's balla'l contrapás llarch y tocan la cornamusa, que sembla música d'almogávers; las noyas repuntejan uns ballets que tota la sal hi vessa, portan tals mocadors qu'enlluernan; val més la Margarida que totas las de... --¿Quí es la Margarida? --Oh! una planta... vull dir... una flor blanca, de botó groch, quals fullas s'esparraman en forma de corona... --No me la pintas... Ja comprench per què estás preocupat... --Dexèmho estar... Prèn aquesta bronja... La cola bull... tingueu compte ab la bastida, agarreuse á las cordas...-- Sempre lo mateix, fins m'escapava'l nom de la Margarida davant los altres que'm veyan pensatiu y sospitavan que las faldillas d'alguna dona'm farían penjar los hábits á la figuera. Després de dinar passavam llargas estonas contemplant lo museu de la Iglesia, consistent en centenars d'ex-votos de totas classes y formas, atapahint las parets de totas las capellas, forma d'art especial, ignoscent, mitx salvatge, que reflexa las creencias y relligiositat del poble. Entre mils escenas originals y trágicas que demostran las tendencias del gènero, se veya representada una casa, hont setze esbirros de Felip V sorprengueren un capitost de Barcelona. Lo catalá després d'haver saltat per la finestra, encara l'arma als setze famosos, ab una descárrega'ls tomba tots de pernas enlayre y las setze balas que portava en lo trabuch van á parar una en cada testa dels butxins de Castella. Fou tal l'entusiasme del Rector dels Angels, que'l darrer día cantarem los goigs en lo camaril de la Verge, donantli las gracias per no haver pres mal á pesar de la cayguda d'un company desde molta alsaria. Ja'm considerava capás de grans empresas, fins d'obrir nous horisonts á la rutinaria escola de las Ballesterías. Donaría'l cop mestre á la entrada d'hivern. ¡Y tal si'ls penjaría'ls hábits! Al costat de la Margarida, Girona entera m'admiraría; de feyna, ni pensarhi; més que no'n voldría. ¿Si hi anirás á la Garrotxa? ¡Encara que'l món s'enfonzi! Esperem per las firas de Sant Narcís; será més dissimulat, hi há vuyt días de festa; mossen Just ho trobará més lògich; si pren una enrabiada, pitjor per ell; soch capás de... En fí, val més no pensarhi. Mossen Anton no'm traurá pas de casa; lo cridarás separadament, lo convencerás, y en surtirèm d'una vegada. Faltava un mes; només qu'un mes, trenta un día, temporada més llarga qu'un any de fam. ## XII Pe'l vuyt d'Octubre la patrona me despertá abans d'hora. Queya un formidable debassellt, com si s'haguessen obert las resclosas del cel. May m'havía trobat á Girona en semblant cas, si be sentía parlar dels ayguats y sas conseqüencias desastrosas. Prompte vaig adonarme de que's tractava d'una cosa imponent. La campana de la Catedral avisava'l perill convocant al temple als fills de la ciutat pera conjurar la calamitat qu'amenassava. En ma vida he ohit sò més esglayador, més sublim y més solemne. La famosa campana repetint las batalladas cada cinch minuts, commovía l'ánima omplintla de terror ensemps que d'esperansa. Commogut per l'espectacle, 'l cor emocionat per la campana, m'havía esquitllat per la muralla que tocava al Pont de Sant Francesch, arribant fins al carrer de La Forsa per visitar la Catedral. De sobte, sorprès en l'entrada d'una casa de dispesas, sentí la veu de mossen Anton. Girar lo cap y córrer á donarli forta encaxada fou obra d'un instant. --¿Vostè per Girona en aquexos moments? --Vinch de fer un passeig llarch: la setmana passada he acompanyat la Margarida á Vich, al convent de carmelitas; --y acostantse á cau d'orella:-- no'n tenía pas ganas de ferse monja, mes desde que mossen Just li digué que decididament entravas en lo Seminari... Jo no'n sabía res de tot axò; vaig observar quelcom, però no m'hi fixava; tarambanadas, cosas de joves... En fí, si m'ho haguesses dit... ¿per què no parlavas?... Pe'l demés, ella resignada com una santa. Ja ho veus, está fet, aquí'm trobo setiat entre vosaltres.-- Esforsantme, cercant sosteniment, ferit, glassat del cor, sens alè, desmayat, tinguí que recolzarme á la paret de la casa per no caure y donar un espectacle ridícol davant lo simpátich Rector, que ab sa influencia m'hauría protegit y en aquell moment m'ho donava á entendre. --Demá ja'ns veurèm, me'n vaig, perque l'aygua va pujant y tal volta no passaríam.-- Pugí á la Catedral d'hont se veu lo panorama de las Guillerías, roca del Jor y voltants de Vich. Encongit, tremolant de fret, á través los ruxats portats pe'l llevant furiós, passí llarch rato, los ulls plens de llágrimas, sense saber traure la vista del horisó de l'antiga Ausona. No vegent lo que passava per la ciutat transtornada, entrant á ca'la patrona, desganat, afligit, me vaig tirar sobre'l catre, responguent á mos companys que no's cansessen que no pendría res. --Haurá presenciat la escena d'aquell que's negava; un susto, no será res. --¡Ca! --deya la santa senyalant al pit,-- la caxa, la caxa; massa estudiar, malasaguanyadas mans!-- Fi.