Part 3

Jo contemplava la Margarida prosternada, los ulls en l'ayre, las mans creuadas, apretadas sobre'l pit, tremolarli fortament. L'hora solemne de las ombras misteriosas, los perfils de las donas mitx esborrats, los prismas basáltichs destacantse en mil imatges excitant la fantasía, la proximitat de la nevoda de mossen Anton que al costat meu caminava, los batechs del cor, l'atracció secreta misteriosa d'aquell sér angelical, un món d'evocacions, de sensacions incomprensibles, m'abatía, confonent ma imaginació, sens saber hont me trobava.

Emprenguerem un zich-zach de noranta metres, caminant en mitx de las donas, grupos ajocats en las entradas, en l'acera del carrer, fent petar la claca, ventant estisorada al un y al altre, saludant ab gran reverencia al senyor Rector que tenía per tots paraulas apropiadas, mentres jo y la Margarida, casi á cau d'orella parlavam un llenguatge no comprès per la turba multa.

Mes lo bon vellet no somniava ni sospitava sisquera que jo y la Margarida'ns entengessem davant d'ell, del Vicari, de tot lo poble, davant de tothom. Qui s'adonava de nostras miradas eloqüents, de nostre amor ja encès com un volcá, de la passió nascuda en la Rectoría, era'l mosso que'm feya d'aprenent, las noyas de la casa del Paborde, lo jovent trapacer que tot ho esquadrinya, ficantse hont no'l demanan; aquests comensavan á murmurar que ja feya més d'un mes que la cansó durava. --Vejam en què parará tot axò, aquests xius xius á solas, sempre regan flors á la exida, al hort, quant los capellans no ho veuen.--

Alguns del poble consideravan ma posició molt distinta de lo que realment era. Creyan que tenía un ofici formal, una carrera noble, qu'era fill de bona casa, me veyan anar ben vestit, ben plantat y judicavan per las apariencias. Fins alguna vella embrolladora feya córrer si pintava per gust, per afició al art, que no ho necessitava ni molt menos.

La Margarida era orfaneta de pare y mare desde l'edat de deu anys, filla única d'una germana de mossen Anton; aquest la recullí en la Rectoría, posantla al costat y cuydado d'altra germana ja vella, y en quatre ò cinch anys aprengué'l maneig de la casa ab tal perfecció, que ja sa tía, inútil y ferida, no feya falta per res, estantse en un recó de la cuyna á dir parenostres tot lo día.

Las intencions de la Margarida y las que mossen Anton pogués tenir sobre'l pervindre de sa nevoda, eran completament desconegudas per la colla de xerrayres, per la trepa del carrer, que fa com las moscas, tot ho empestifa. Res d'estrany que las murmuracions aumentessen, sobre tot al veurem tornar á la Rectoría.

--Aquesta l'atrau com la mel á las moscas y'l fa seguir allá hont vol; li deu haver donat alguna herba; bona cara hi posarán las noyas de la pagesía; de segur que se'l ha emportat perque no li robessen...

--Es clar; lo millor que podría fer, casarse ab aquest jove, be's guanyarían prou la vida... lo senyor oncle's fa vell... Lo día qu'ell falti, ¿hont anirá á parar, pobre noya?

--Bona tonta, no li aconsellaría pas. May estará tan be com ara. Si vol mals de cap que s'emboliqui. Tant com ell visca, encara; però mort ell, ¡ja la ballará prima! L'ofici de pintar iglesias no dona gayre.

--¡Que no dona! de la capella fonda n'ha cobrat cent duros; del altar de Sant Isidro, cinquanta; de la ermita cinquanta més; en poch temps se pot fer una fortuna; jo me'n alegraría, pobre Margarida, prou estaría ben regalada passejantse per Girona com una senyora.--

¡Quín fástich me feyan exas comares xarmelleras, confeccionant calendaris abans d'hora!

Arribarem á la Rectoría quan lo fogós vicari, 'l periòdich á las mans, sense donarnos temps de seure, --¿Que no sabeu? ¿Que no sabeu? --exclamava esvalotat...-- Avuy hi há versos del Padre Cobos!

--¡Valgans Deu! --feu mossen Anton, acompanyant la frase ab accent humorístich, que dexá desanimat á mossen Just.-- ¿Y què diu ara?

--Lo que sent; no se'n rigui; Morenus Bermejus, los de la qüestió magna...

Ve tibi cum salgam ad plassam cum isto gabane. Et illo semblante qui facit saltare de gusto Aquadores omnes omnesque rastri manotas...

--Y bé? O'Donell y Espartero...

--Es que's traurán los draps al sol, anirán á trompadas, s'esgarraparán.

--Está clar, á exas horas ja haurían de anar abrahonats; miri, jo; també he esgarrapat aquesta tarda, --ensenyantli'l sarró plè de perdius y conills, que jo li portava.-- ¿Ho veu, home? val més axò que tots los diaris, no s'hi encaparrini massa, avuy tornarèm á cantar, ja torno ab l'artista. Margarida las hem de tastar aquest vespre; demá á dinar l'estudiant no hi sería...--

Lo Vicari me doná una mirada fonda, sospitosa que'm feu venir esgarrifansas; reposarem una mica, se'n anaren á resar, la Margarida á la cuyna, jo dibuixant ninots en la taula dels periòdichs, contemplant los canaris, abismat, carregat de temors y de dubtes.

¡Aquesta mirada del vicari! Però'ls capellans no conexen l'intríngulis... La Iglesia no judica de las cosas internas; tot lo nostre consisteix en interioritats que ni jo ni ella comprenem, molt menos ho entendrán los altres...

Mes, l'assumpto revesteix una gravedat solemne;... ella sent per tu quelcom extraordinari, qu'endevinas y tocas, quelcom irresistible, que t'atrau, que t'absorbeix, te admira, comunicació del cor que parla ab lo teu un llenguatge nou, desconegut, d'un amor que per primera volta't sorpren, t'enrotlla, te lliga. Has de manifestarli d'una manera clara'ls teus sentiments, t'has de resoldre d'una vegada, ésser esplícit; sinó parlavas clar, l'angunia't mataría; has de aprofitar la ocasió, aquexa matexa nit, aquí; en la galería, en la cuyna; ara'ls capellans resan. ¡Ara! ¡ara! li dirás baix; de baix en baix.

M'axeco passejantme per un corredor ample que mediava entre l'exida y la cuyna, com si las camas me tremolessin... ¿Què li dirás? ¿Per hont comensarás? ¡Ni sabs còm ferho!:... Espera que surti; tal volta ella matexa donga camí...

Efectivament, com si ho presentís, comparegué al curt rato, l'ayre típich d'estar per casa, lo devantal trossat sostingut ab una má, en l'altra'l mocador, espurnejantli els ulls, donantme miradas que reflexavan son estat, com si surtissen gemechs, singlots del cor, pregarias á Deu, revelant lo afecte sens límits que'm professava.

Jo, clavat á terra, com si'l curs de la sanch se parés en mas venas, devía pendre'l color d'un mort.

Llavors agafantli la má, tremolant, sentía bategar mon cor y forts extremiments me commovían.

--¡Margarida!

--¡Parla!

--Ab gran recansa me'n tinch d'anar...

--¡De debò serás capellá? --feu entre sospirs y llágrimas.

--No ho sé; si tenía altra posició, si no fos pobre, si podía contar ab tu, encara que tingués d'anar á la fí del món...

--Ja ho sabs que hi pots contar... Si tu no't dexas la carrera, jo'm faré monja...

--Donchs, mira; jo no tinch recursos per seguirne d'altra, però si tu m'estimas, si tu m'esperas...

--¡Margarida! --cridá mossen Anton, trayent lo cap á la porta de la sala, lo breviari á las mans, omplint lo nas de tabaco;-- ¿còm estan las perdius?

--Be, senyor Oncle...--

Y en un moment acabaren de resar, la Margarida pará taula y comensaren lo rosari.

## IX

Fins á cert punt, m'havía tret un pes de sobre; no li poguí expressar tot mon pensament, ni'ls plans del pervindre, mes d'una manera ò altra sobraría temps; ja havía trencat lo glas; allò de ferse monja ja ho veuríam; ni somniarho, ni pensarhi!

Aquella nit mossen Anton estava admirable; no'l vicari, que'm comensava á mirar d'una manera extranya, com si li fes nosa.

--Vinga la nova; --feu lo senyor oncle, després de donar las gracias, y la nova era la cansó de "La Golondrina", qu'ell havía posat en catalá, sense perdre del sabor clássich ni una titlla, plena de sentiment y recansa per no veure la patria, expressant las angunias del poeta per la injusticia del desterro.

En la persona del Rector cantayre, grassona, de cara esfèrica, front ample, lluhent, colrat pel sol, coberta la calva pe'l solideu, ab badías de cabells grisos, caragoladas de arrera las orellas, dins aquella closca venerable; en lo seu cor sensible, bategava sens ell saberho, quelcom del poeta, del artista qu'endevina y compren los secrets de l'ánima.

Ahont te'n vas, Margarida ditxosa, traduhía jo dissimuladament, y ella comprenguentho baxava la vista tombant la cara per axugarse las llágrimas.

Lo final de cada estrofa, que's repren varias vegadas é insisteix per medi de repeticions admirables, que's refereix á la patria d'hont era llavors desterrat l'autor, acaba dihent: perque ja may, ja may t'oblidaré. Jo'm dirigía á la Margarida ab tota la forsa de l'expressió, girantse ella, passejantse, axugantse'ls ulls, esforsantse per no restar compromesa devant los capellans, fent veure que no ho sentía ò qu'estava distreta.

Las tonadas clássicas compostas per grans mestres, á voltas per genis del poble, que vessan lo sentiment, interpretan é inventan ayres de la terra plens d'anyoransa, de misticisme y tendresa, transportan al ideal, separantnos momentáneament de la prosa vil que rodeja nostra vida, desenrotllan las aspiracions de l'ánima, 'ns fan viure en un món invisible, que l'esperit desitja, que nostra naturalesa no alcansa, més enllá d'aquest planeta, recorts del paradís, presentiments de ditxa infinita.

Jo'm trobava casi hipnotisat; lo poeta y artista á la vegada, havía lograt de sobras son obgecte: ferme sentir, commòurem, transportarme.

Mes la situació comensava á posarse en terreno relliscós; sens adonarmen podía comprometrem. Mossen Anton no maliciava, però'l vicari fixava sos ulls en ma persona, com si notés mas commocions y volgués esquadrinyar nostras miradas. M'entrava certa por, temía per las pocas nits que devía passar en aquella casa.

L'endemá arribí á la Rectoría ja fosch; los capellans havían resat, lo Vicari observava detalladament mas accions, fixantse en ma persona, pamantme ab la mirada de cap á peus.

--Portas un trajo que no sembla d'estudiant.--

¡Extranya y singular tafanería! ¿Què li importavan á n'ell la gorra, la camisa planxada, las calsas, las botinas enllustradas, ni per què m'havía de dir que la corbata era de pinxu? Tant temps há que ho veya, y fins llavors no se li acudía fermen cárrechs? Si m'ho hagués dit lo primer día, li hauría contestat, mes en aquell moment ni'm sabía traure las paraulas de la boca, aquellas indirectas en tò satírich m'aclaparavan.

Tal volta s'hauría complagut vegentme anar mal endressat, espellinsat, com aquells dropos que portan al coll del gech un dit de greix y la camisa llardosa. ¡Potser sí que s'ho pensava! Donchs anava ben errat de comptes!

Sía com vulga, la persona del Vicari ab sa manifessería verament insoportable, que aumentava per moments, convertí en tristesas mos instants de ditxa, que volavan.

En tota la setmana no'm fou possible parlar á solas ab la Margarida, y gracias qu'en lo darrer instant, á l'hora de despedirme d'ella, mossen Just se trobava celebrant la missa matinal.

Aquest moment arribá un dilluns, catorze de Setembre, á las cinch de la matinada. La nit anterior havía complert mos devers ab los capellans y principals del poble. Al moment d'exir de la Rectoría, vingué la Margarida á ferme llum y obrirme la porta, esforsantse per deturarse las llágrimas y sospirs que la ofegavan.

--Dexo ab tu mon cor y ánima --li diguí;-- dintre curt temps ja'ns veurèm; no me oblidis.-- Y donantnos la má, qu'estrenyíam fortament, amarats los ulls, ni sabíam dir un mot ni despedirnos.

Sobre nostre, al capdemunt de l'escala, se sentían las trepitjadas de mossen Anton que's llevava. Era imprudent apurar més las cosas. Determinat, commogut, aparentant lo cor fort, passí la porta.

## X

La Garrotxa ocupa l'extensió de territori compresa entre'l gran Empordá y la montanya, tinguent per capital l'antiga Besalú.

Apart d'algunas planurias hermosas, la generalitat del terreno es un compost accidentat, escabrós, ple de cingles y barranchs, á qual més pintoresch y artístich, que la suhor dels pagesos, los brassos ferrenys que'l conrreuan, fan productiu y tranzitable. Lo Fluviá'l travessa de ponent á solixent, llepant las cingleras de Castellfullit, vorejant lo veynat dels Sangles, Sant Jaume de Llierca y la cordillera de Sant Ferriol, passant per Besalú, unintse prop lo pont de Crespiá ab lo refors del Cer per visitar més altiu y presumit la gran planuria empordanesa.

Dexa á la esquerra uns quants pobles, assentats en las vessants de la cordillera pirenayca, que ostenta en tal indret, senyals esgarrifosos de primitius cataclismes.

Separadas abduas cordilleras per accidentada planuria de vuyt y deu kilòmetres d'amplaria, permeten veure'l mar y contemplar un panorama dels més grandiosos. Lo trench d'auba, vist desde Castellfullit, entusiasma als artistas y convida á l'admiració del Criador.

Sol, un paquet á l'esquena penjat en lo parayguas, un bastonet á la má, llensat en lo camí de la vida sens ánimos ni fortuna, marxava casi á las palpentas, ple de tristesa, l'ánima enguniosa pe'ls vius recorts que dexavan fondas llagas en mon cor.

Mitx quart més avall del poble, al sentir la campana que tocava Sanctus, altra commoció forta'm feu girar lo cap vers la iglesia. L'ángel de la Garrotxa es allá enviant pregarias al cel que serán escoltadas.

A mitx pla de Puliger comensava la sortida del sol á mostrar totas sas magnificencias. A primer terme negres y vells alzinars, arreconats en las vessants del Borró, donavan vigorosa y compacta massa, ombrívola y trista com lo meu cor. A la dreta y esquerra, las montanyas de la Mare de Deu del Mont y Sant Ferriol, de tacas grisencas y groguiscas, completavan lo primer plan del grandiós paisatge. Al fons s'ovirava la planuria empordanesa entre calitjas carminosas, confonentse ab las de l'auba qu'escampava sos raigs per l'immens espay, en esclats de mil colors, confosos en nota grandiosa, colossal, incommensurable, sols interrompuda per tirallongas horisontals, llistas trencadas, que cambiavan de tó, transmudantse repentinament, prenguent mil formas, perdentse en l'infinit, tornant á aparèxer, disolguentse al curt rato, desfentse en l'atmòsfera, impotents pera oposarse al astre del día, que poderós, enlluhernador, espargía son camí.

A las envistas de Sant Jaume de Llierca, quan ja las òlivas havían acabat sa tasca, las barretinas bellugavan pe'ls camps y carreteras, fumavan las xamineyas de las casas, se sentían los fluviols dels pastors, las esquellas dels ramats, per tot arreu cansons y ayres de la terra omplint l'espay d'armonías; vaig girarme per darrera volta contemplant lo campanar del poble, lo lloch hont se trobava la Margarida del meu cor, creuant per mon cervell negres presentiments que m'esglayavan.

¿La veurás may més? ¿Què succehirá?

A Besalú, trobant altres estudiants que viatjavan en lo cotxe d'Olot, pugí en l'imperial per primera volta. Sis rals ja'ls gastava entre espardenyas y menjar. Per dos més anava com un rich; portava cinquanta duros á la butxaca guanyats ab penas y fadigas; podía passar una temporada, y be sería molt que la font s'estronqués tan prompte.

Al arribar á Girona, mos companys, l'endaurador y'l senyor Perfet, deyan que m'havía amagrit.

--No ha sigut per falta de menjar, --responía. La "Santa" creya de debò que'm tornava ètich de massa estudiar.

--¡Pobre noy, se posa groch com un ciri! malaguanyat, que te unas mans qu'enamoran.--

## XI

Aquell curs lo vaig passar com los altres, sense mirarme un llibre, anant á l'aula perque sí, dibuxant sempre de días y de nits. En las horas de fer vela, quan los demés estudiavan ò jogavan á cartas, jo omplía de ninots y escarbats un mont de llibretas y álbums. Comensava á passar pe'l més avansat dels que dibuxavan al Institut, ab un mestre de aquell temps. Lo senyor Perfet, ajudant de la Escola, no s'amagava de dir públicament que'n sabía tant com lo mestre.

Encara conservo carteras plenas de retratos, apuntacions del catedrátich esplicant la llissó, tipos dels meus companys vistos per darrera, fets á l'aula construhida en forma d'anfiteatre, lo del pobre Llátzer assentat al costat del mestre obligat á defensar la proposició del día, vegentse en mil apuros, siguent á voltas la riota del catedrátich y dexebles si's descuydava.

Ja la dispesa de ca'la "Santa" era invadida per certa especie de públich que constituía la meva parroquia. Estudiants del Seminari, de la Normal, maynada del carrer que venían á veure dibuxos, retratos ab llápis, á la ayguada, al carbó, ab tinta xina, que feya per tothom á tots preus, á pesseta, á dos rals, á voltas regalantlos, cambiantlos ab álbums ò altres obgectes.

La fama dels meus avensos arribá á tots los recons de Girona, fins pe'ls convents, que'm feyan dibuxar lletras d'adorno, caps de sants en telas de glacé, cenefas pe'ls quadros brodats. Las compradoras de las monjas sabían de memoria la escala de ma dispesa.

La Mare superiora d'una comunitat relligiosa tenía gran empenyo en saber un secret pera pintar vidres imitant la conxa. La pobre criada del convent, viuda, vella y dolorida, fadigada de pujar tans escalons, me deya que si jo no baxava al parlador á enrahonar ab ellas, may més lograríam entendrens. Convensut de que la conductora de mas explicacions no sabía traduhir fielment mon pensament, me vaig presentar al parlador per fer ensaigs ab gran provisió de pega grega y fullas metálicas de colors diversos, y en un recó del mateix aposento, ab un tupinet y unas quantas andrònimas la vaig posar al tantum del gran secret, rebent la corresponent paga y un milió de gracias, ademés d'una ovació grandiosa que podría ésser lo preludi d'una bona prebenda si'm convenía utilisar las influencias d'aquella santa dona.

Los qu'estudiavan per mestres de noys tenían obligació de copiar, al final del curs, dibuxos d'un mètodo castellá, estrany y rutinari, lo més tonto qu'he fullejat en ma vida, que'l Ministeri d'Instrucció pública imposava com á cosa de fe y encara imposa per instruhir als mestres en aqueix ram, á pesar del progrés colossal, de la evolució de las arts que per tot s'arrela, menos en las regions oficials de la vila del ós qu'escampa tota mena de calamitats per las provincias.

Los estudiants de la Normal, obligats á dibuxar un absurdo detestable, m'invitaren á que'ls arreglés las llibretas que devían presentar, calcant jo'ls dibuxos que despatxava maquinalment y després entregavan als catedrátichs, quins ni s'adonavan que fossen estargits de la matexa má, passant tots aquells bous per bestias grossas.

Aquexos xexanta ò vuytanta joves foren verdaderas trompetas de la fama, escampant lo meu nom pe'ls quatre ánguls de la provincia.

Al final del curs, vegent créxer los rendiments que donava el meu art, ensemps que las ilusions falagueras, me'n anava determinat á la Garrotxa per veure á mossen Anton, explorar sa opinió, y pintar á la Margarida, ab colors de rosa, 'l famós pervindre que'ns esperava, los somnis que tenía de ditxa, de gloria, si á copia d'esforsos y sacrificis lograva obrirme camí y entrar en altra vida, que, al seu costat, la veya sembrada de flors olorosas, embaumadas per sa puresa angelical.

No trobava verdadera excusa per anar á la Garrotxa; no sabía còm ferho. D'altra part la feyna tallada que m'esperava en alguns pobles, era motiu suficient pera deturarme, ja que cap pensament atrevit sobre la materia podía portar á terme, sense contar ab diners. Però's feya insoportable passar tant temps sense veure la Margarida. Axís es, qu'estava decidit á visitar lo poble, niu dels amors de la meva primavera.

Però passan días en la vida qu'un no sab lo que's pesca.

Quan se sent més prop la ditxa, perseguida ab tants afanys, una ensopegada trastorna'l seny, decauen las forsas, las penas aparexen per nous camins, y's troba l'home altra volta viatjant entre congoxas y afliccions.

Lo día abans de mon progectat viatge á la montanya, anant á dibuxar á la catedral, passant per la plassa dels Lladoners vegí á Mossen Just, l'esvalotat vicari, que sortía revent de Palacio, vers la baxada de La Pera.

Exía d'examens, de renovar las llicencias, de llossar, que'n deya ell. Me merexía pocas simpatías, sobre tot, desde que fou l'obstacle insuperable que tirá per terra la felicitat que disfrutava á la Rectoría. Un moment vaig estar indecís dubtant si'l cridaría, y resolguí saludarlo.

--Donchs ¿què fan per la terra fresca?... Mossen Anton ¿còm se troba?

--Y de la Margarida ¿que te'n descuydas?

--¿De la Margarida? ¿Y què m'explica?

--Tu ho deus saber.

--¿Jo?...

--Y donchs ¿quí?

--No l'entench...

--¿Vaja home, no fassis l'orni; que no hi pensas?

--Altra feyna tinch... Ni estich per ella ni per caborias...--

En aquell moment los colors me pujaren á la cara, vegent que ni encertava la contestació ni sabía lo que'm pescava. Vaig sentir foch á las galtas.

Però mossen Just continuá impertèrrit:

--Mira; mossen Anton tan catxassa y tan gros com abans; ella més fleuma y més danarida, _mulier futilis_... ¿Vols saber més?

--No senyor, no li demano tant.

--Donchs ¿quan t'hi ficas?

--¿Al Seminari? aviat: ja'm fan la sotana.

--Vejam si farás figa...

--¿Què vol dir?

--Que fas tanta cara de capellá com jo, encara menos.

--Vostè s'ho pensa...

--Vaig depressa; á més veure...--

Y'ns despedirem.

L'entrevista'm dexá fret, desconcertat, fentme passar las ganas d'anar á veure mossen Anton y la Margarida.

Entrant en los claustres de la Catedral, en compte de dibuxar, en l'altar de Nostra Senyora de Bell-ull, la cèlebre corona de pedra tota d'una pessa, que portava comensada en la cartera, no fiu sinó passejarme, donar toms y més toms, voltant los corredors, exir de tant en tant á la porta que dona al Nort, dirigint la vista á las montanyas de La Garrotxa.

¡Quína ensopegada tan tremenda! ¡Oh! ¿per què passan exos moments execrables en que s'exposa en un instant lo que's guanya ab tantas horas?

Si vas á la Rectoría, aquest home't vigilará sempre, ni podrás enrahonar, ni explicar los plans que portas. Es capás d'embrollar l'assumpto, lo senyor oncle s'hi ficará è hi haurá un desgabell de mil diables; pe'l moment, val més no anarhi: després ja ho veurèm. Es impossible qu'ella t'oblidi ni falti á la paraula.

¡Quín mestre! á palacio li deuen haver donat carbassa; te la manía de llegir diaris, y may estudía ni's mira un llibre; ja te rahó que no fa cara de capellá; més li valdría haver buscat una pubilla.

¡Capellá de monjas! _risum teneatis_.

Com més pensava en la entrevista ab mossen Just, més me rampellava, tornava entrar á la catedral, voltava l'ábside y fins las ganas de dibuxar m'havían passat completament. Aquell tresor de sepulcres y esculpturas, aquells quadros admirables, aquella nau immensa, la volta més atrevida d'Espanya, las vidrieras primitivas inimitables, la llum misteriosa, los sons de l'orga, qu'altres días m'entusiasmavan, tot me causava tristesa, defalliment; aquell monstre de gegant, que guayta com las feras y bada la gorja com un ogre, em feya rabia, semblava que'm deya "¡tonto! ¡mussol! has d'anar més llest, si vols arreplegarla, no sabs lo que't pescas, ni tens experiencia."