Part 2

L'últim día s'acostava; 's desembarrassava la capella; lo mestre de casas retirava taulons y escalas; las donas del carrer escombravan y treyan tacas dels rejols; jo arreconava las ollas y pinzells, colocant los colors sobrants en paperinas, y's preparava per l'endemá un ofici solemne.

La Margarida posava las estovallas, los candeleros, las floreras de llauna endauradas ab colradura y vestía l'imatge de la Mare de Deu.

Mossen Anton remenava en la sagristía, Mossen Just se las havía ab un obrer ò paborde sobre la podridura malvada dels temps moderns, trepa de progressistas, carnestoltas, que capgiran los fonaments del ordre.

Lo remenament, la polsaguera que s'alsava dins la capella, apartava'ls capellans á respectable distancia. Terminada ma feyna, jo ajudava á la Margarida á endressar l'altar ab pulcritut; pujavam y baxavam del camaril, posant ciris y colocant rams artificials y naturals en gerros de pisa.

Llavors no sabía hont me trobava; la veya de mil maneras y en posicions á qual més artística é imponderable; prop d'ella sentía'ls batechs del cor, que'm impedían la respiració; á voltas inclinada, posant agullas en los vestits de la Verge, que jo li donava d'un paperet vermell, sentía sas alenadas tebias fer vent sobre mas galtas; á voltas pujant sobre un tamboret, allargant los brassos, probant la corona del nen Jesús, contemplava son busto lleuger, sos moviments plens de gracia; en un instant, fos per oblit, fos per casualitat, li relliscá un peu, se decantá y la vaig sostenir ab mos brassos. Ella m'en remerciá ab gran sinceritat.

Ja'l crepúscol vespertí, entrant per la finestra llargaruda á través los vidres de colors, progectava en lo camaril ombras misteriosas, siluetas confusas, com fantasmas que's veuen á gran distancia. La situació excepcional, la complicació del meu cervell me confonía, sentía estremiments per tot lo cos.

Ella, com si ho conegués, donava giradas á la conversa, amenisantla y distrayentme.

--¿Què te'n sembla d'aqueix vestit?

--Qu'es bufó, que li escau, que li has colocat admirablement; si te'l posavas tu, semblarías un ángel, es dir, ja ho ets...

--Calla: no diguis disbarats. ¿Què pensas d'aquexas cortinas?

--Que son escayentas, ni emmotlladas; tens un gust delicat; lo que tocan tas mans se torna bonich, encara que no ho siga...

--¿Te'n burlas?

--Deu me valga...

--Tu sí qu'hi entens; sembla impossible. ¿Hont ho has après tot axò?

--A Girona...

--No arribarás pas á cantar missa...

--¿Per què nó?

--No ho sé; però m'ho sembla.

--¿Per què t'ho sembla?

--Perque sí; perque no'n fas la cara de...

--¡Oh! axò no vol dir... que... ¿quí sab? Tal volta...

--Y be. ¿No heu acabat encara? --se sentí desde'l camaril.

--Sí, senyor oncle, ja baxem, --feu la Margarida.

Y tots dos baxavam l'escala estreta, de costat, fregantnos la roba, vers lo presbiteri de la capella fonda, hont s'hi movía una turba de gent, barrejats xicots y donas, obrers y capellans, Mossen Anton, ab l'atxa encesa, fent veure als parroquians las maravellas executadas per l'estudiant de La Garrotxa.

Mossen Just, los brassos plegats, guaytant las parets encantat, pronunciant frases d'admiració per tal prodigi.

S'acabavan aquells instants de felicitat á mesura que s'acostava l'hora; la febra aumentava, la ferida al cor se feya més fonda, la rahó casi m'abandonava. Jo necessitava una forsa de voluntat superior á la meva pera exir del pas hont me trobava. Lo conflicte radicava en mon esperit; l'esperit era dèbil, las qualitats físicas y morals de la neboda de mossen Anton massa remarcables per sabermen ja desprendre.

## V

Exirem de la iglesia en mitja professó dirigintnos á la Rectoría. Lo Vicari darrera nostre, enrahonant ab lo Mestre del poble y los Pabordes, fuetejava encara á la situació espanyola.

--Si puja en Narvaez, ja's veurá còm saltan aquests dropos de Luchana.--

L'endemá's celebrá una festa ab tota pompa, per inaugurarse la capella fonda restaurada.

Tenía mitx emparaulada la decoració de una ermita situada á gran alsaria á hora y mitja del poble. Vist lo resultat de la capella fonda, l'èxit estupendo obtingut durant tal campanya, costá poch á mossen Anton ferhi caure als obrers de la ermita deserta.

--Mentres tant, --deya'l simpátich vellet,-- quan passará'l de la barretina esquerdada, tot estará arreglat y á punt de solfa. Está clar; aquest noy fará lluhí'l poble; es possible que'l Bisbe'l cridi á palacio y'l fassi beneficiat de la catedral ò canonge. De més verdas ne maduran.--

Aquexas paraulas las pronunciava ab certa gravedat humorística.

S'ultimá'l mateix día'l contracte; al vespre se'n portaren un covanot de plats y ollas, brusas y pinzells, colors, cola, ampollas y altras andròminas.

La ermita deserta, situada al bell cim de una montanya, es bisantina, de dimensions reduhidas. Sens ermitá, té la casa més pròxima á un quart de distancia. Segons los pactes, jo devía menjar y dormir en la casa del Paborde, rica, gran, apartada de la capella prop d'una hora. A mitx día'ns portarían lo mentjar á mí y á un mosso que'm serviría d'aprenent. Lo simpátich mossen Anton, lo Vicari, la Margarida, prometeren venir á vèuremhi.

Dormía, donchs, per última vegada en la Rectoría. Encara que'l senyor Rector me tenía dit que, si hi tornava, sempre hi sería ben rebut, no podía jo trobar solució al problema que oprimía'l fondo del meu cor, exasperantlo.

Aquell vespre, ans de sopar, los capellans resavan, perque tota la tarde, entre funcions en la iglesia, anants y vinents d'un costat y d'un altre, passaren las horas com lo vent.

Jo'm passejava per la exida pensatiu, capbaix, abismat en un mar de meditacions extranyas. Somnis y realitats, llum y ombras, miseria y riquesas, gloria y desditxa, tot se barrejava en ma imaginació trastornada, y la imatge de la Margarida exía sempre surant, surant sobre aquell mar confús, entre las onas que atropellavan mon cervell desvirondat.

L'ombrívol paratge enramat de flors plantadas per la Margarida, fullas de cep, enredaderas, que progectavan sobre'l paviment mil figuras extranyas, retalladas per la claror de la lluna, l'ayre pur, embaumat per cent flayres agradables, la calma de la nit, sols interrompuda per las cascatas del Turonell, la monotonía solemne, convidava á reflexions poèticas, excitava la fantasía á passejarse pe'ls espays serens, á la contemplació del univers, á transportar l'esperit á las regions hont regnan eternament la Virtut y la Bellesa.

¡Ah! haver d'anármen d'aquell recó de paradís terrenal, dexarhi la Margarida... ¡Quína recansa!

De sobte's presentá en la galería, lo devantal trossat, caygut lo cabell en graciós embull, iluminada per l'astre de la nit.

--¿Qu'estás trist? --me digué.-- ¿Que sents calor á la cuyna? ¿Per què no vens?

--Es qu'estava pensant... que... que...

--¿Què pensavas?

--Que tal volta... no'ns veurèm més...--

Y un moment de silenci significatiu seguí á la paraula més, per mi pronunciada ab veu mitxpartida!

--¿Per què ho dius axò? --me preguntá al cap d'una bella estona.

--¿Per què?... no ho sé per què; perque tinch d'anarmen.--

Y mentre no'm podía traure las paraulas de la boca, sofocat, confús, lo pit oprès, lo cor bategant, tremolant, duas llágrimas grossas li rodolavan per las galtas. ¡Oh! Deu del cel! Veya'l seu cor obert de bat á bat; las llágrimas no enganyavan; sas miradas confirmavan mos somnis.

La sensació experimentada en tal moment, no la puch descriure. Una corrent magnètica agitava mos nervis; nostres cors se trobavan units misteriosament; nostras ánimas atretas l'una á l'altra per un iman del cel.

--No serás pas capellá...

--¿Per què nó?

--Perque's coneix.

--Tampoch tu't farás monja...

--¿Quí sab?

--Malaguanyada per monja...

--Y tu malagua...

--¡Oh! jo... mira, si jo... es dir si tu...--

Y, en aquell moment, avansava'l senyor Rector, lo breviari á las mans, las ulleras alsadas sobre'l front, reflexant los raigs de la lluna...

--¿Que podrèm dir lo rosari, Margarida?...

--Sí, senyor oncle...--

Vaig resar sens saber lo que'm pescava. A n'ella devía succehirli lo mateix. Passí grans treballs per dissimular las emocions de la meva ánima davant l'humorístich vellet y l'esvalotat Vicari.

Agafar el son, me fou impossible durant aquella nit. Sentía febra intensa, nerviosa. M'endormiscava; de tant en tant treya'l cap á la finestra, que donava al costat de la galería sobre'l feréstech abisme; la fressa del aygua, lo ventijol frescot ab sas ondulacions, me retreyan incessantment lo ram de margaridas, los pensaments, la claror de la lluna, la imatge misteriosa causa del meu trastorn.

De bon matí, fadigat, oprimit, emprenguí la marxa vers la casa del Paborde. En la cara se li conexía á ella que havía plorat tota la nit. Jo no havía pogut ni podía plorar.

## VI

Anava depressa, lo temps s'escursava, las aulas devían obrirse dintre quinze días; ho vaig preparar tot per l'endemá pujant á la capella, que tenía la volta baxa, sense oferir dificultats ni perills.

La casa del Paborde principal era de las més ricas de La Garrotxa, la familia de las més numerosas y honradas, tots del temps antich, barretina y cabells llarchs, jupas d'estamenya, mocadors llampants que donan ayre alegre y garbo á las donas. La maynada de la casa, que tenían noticia de mas obras executadas en la capella fonda de la parroquia, 'm consideravan com un personatge extraordinari, pujavan fins la ermita per entusiasmarse devant las imitacions de jaspis de las columnas, exían pagesos y pastors, atrets per ma fama, que'm volían conèxer, encantats com mossen Just en presencia dels rams de nyigui-nyogui fets ab motllo, admirant aquells plafons pintats ab cendras verdas, color que jo prefería, y fent comentaris sobre'l valor del or, dels capitells, y la manera extranya de aplicarlo.

Qui apreciava'l mèrit artístich en son valor més alt, restant ab un palm de boca al veure que de tres colors n'exían una colla, era'l mosso, que'm feya d'aprenent y comensava á entendre'l mecanisme; ab pochs propagandistas com ell, m'haurían axecat un pedestal.

--¿Y vostè vol ésser capellá? --'m deya.

--No penso pas aturarmhi. Si de cas, arquebisbe de Tarragona. ¿Que't pensas veurem més per exa rodalía? Si m'hi poso, de cop y volta traspasso la frontera y m'arribo fins á Roma.

--¿Pera veure al Sant Pare?

--Nó, home, pera ferli'l retrato. Ja sabs que mossen Anton, l'home sabi d'exa terra, si vull m'hi donará una empenta. Ab sa protecció me las acampo per tota Europa.--

A voltas exíam á fumar un cigarro sota'ls altívols y ombrosos roures que voltan la capella, contemplant lo panorama magestuós que á solponent se destacava. La plana d'Olot accidentada, coberta de flor de fajol, de blancuria simpática, nota tendra, immensa, interrompuda aquí y allá per veynats, pagesías, carreteras; pe'l Fluviá voltat de pollancres serpentejant per la comarca volcanisada, conjunt armoniós, admirable, hont regna la vida y l'activitat humana, hont la suhor dels pagesos fa produhir la tosca de la encontrada, conreuantla, transformantla en jardí productiu, un dels més famosos de Catalunya.

A voltas guaytavan vers la cordillera pirenayca, la cova del Bisbe, las alturas de Talaxá, lo puig de las Bruxas, los canals de Sant Aniol de Ujas, cingleras esferehidoras, hont las áligas fan sos nius. ¡Ah! cap aquell costat, á hora y mitja de distancia, dintre la fondalada, á la vora del Fluviá, al peu mateix del Turonell, se trobaría la nevoda de mossen Anton, cullint flors, pensant en mi, recordant las escenas del camaril, de la galería!

Cap al tart baxavam vers la casa. A la edat de divuyt anys, tant me feya caminar una hora com quatre; lo que sobrava eran las vuyt ò deu de treball mecánich, pujar y baxar escalas, pendre mil posicions diversas, fadigas á que no estava acostumat. La xafagor abrusadora dels primers de Setembre y'l menjar fruyta y beure aygua tot lo día, me dexava aniquilat, mitx mort. La afecció moral contreta per la conexensa de la Margarida, lo regirament de pensaments en lo cervell, no'm dexava viure; tot axò contribuhía á ferme estar macilent, magre y á perdre'l color fins á semblar tísich.

Arribant á la casa, desitjava anarmen al llit, estava llassat, mort de son. Mes la familia era complascenta, enrahonadora; tots m'enrotllavan, fentme seure en cadiras de preferencia, colocantme en la taula al costat del avi, especie de patriarca venerable, de llarga cabellera blanca, fesomías agradables y bondadosas.

Al ferse fosch, comensava'l vell, las mans darrera, á passejarse per la gran sala, cridant á l'un y á l'altre, reunintse tota la familia pera dir lo rosari.

Era més llarga la sardana que'l contrapás; los parenostres no s'acabavan may; á la darrería las donas deyan santa y los hòmens amen Jesús. L'amo esperava á tothom y lo temps se doblava.

Al arribar al Angelus, sortía del purgatori. Si hagués gosat, hauría estirat los brassos y fet un badall ab tota l'expansió; mes de sobte vingué una sorpresa, costum rara que no he vist en cap més casa. Altre vellet, un oncle carregat d'onsas, se posá las ulleras, prengué un llibret, per lo senyal de la santa creu, y comensá l'estació del Vía Crucis, que durá tant com havía durat lo Rosari.

Ja havía fet pensament de resignarme y aturar la son tant com pogués. Encara esperava quelcom més, un trisagi, una novena á Sant Ferriol, patró de la comarca, altra lletanía interminable. Estava prou marejat, acabar d'una vegada. Si't troban mort, te soterrarán; mes malament se podría morir. A la fí pararen taula y s'acabá l'exordi.

Llavors vingué'l sermó, proba terrible que acabá ab las pocas forsas que'm restavan. Jo hauría menjat mitja presa de xocolata, un rahim, una pera; hauría begut un got d'aygua fresca y fet un son fins l'endemá.

Rompé'l foch la mestresa, mesurantme tal plat de sopas, suficient per afartar un gegant. Després portaren á taula una gran plata, verdader garbell, un cimbarull d'arròs ab talls de butifarra, que la jova administrava á dreta y esquerra ab una llossa de Tortellá, cabentne un plat á cada llossada. Vejent que jo retirava'l plat, l'avi n'agafá un de net, la noya gran me l'ompla, alsantse sobre d'ell una pirámide fumosa y suculenta.

Jo desmayava, però las rahons del avi no tenían retop.

--Ja sabem lo que son joves; miri que per fer exa baxada s'hi han de llogar cadiras; ja ho pahirá; no'n passi ansia; aquí no fem com los senyors de las grans vilas, que llepulejan una mica y sempre estan grochs. ¿Que no li agrada?

--Sí, senyor; ¡figuris, siguent estudiant!

--Y donchs, atraqui, que vostè está magre; si tornava á Girona axís, no'ns faría pas gayre crèdit, y després, mossen Anton ¿què diría? --Feu passá'l porró...-- ¿Vol beure ab got?

--Voldría aygua fresca...

--Home, no sigui tonto... Aquest se cull á casa; no hi há matrefacarias; es pur de La Garrotxa; s'hi pot dir missa. Com á ví de taula, es preferible al del Empordá.--

Tenía'l ventre com un tabal; no'm podía remenar. Llavors portaren á taula altre plat ab carn rostida, escarola, gavadals de pebrots y tomátechs. No sé si'l rostit se feya expressament per mi, ò si la costum de la casa ho exigía; lo cert es que'm mudaren lo plat; ni tinguí temps de veure com anava, que'm plantan altra racció de carn, que á Girona, á ca'la "Santa", n'hauríam tingut per vuyt días.

--Resoltament, no puch més. ¡Per l'amor de Deu, fassin lo favor! no estich acostumat; no'm probaría...

--¿Y donchs, que no li agrada? Un parell d'ous clars --feu la mestressa;-- una truytada...

--Res, res; ¡per l'amor de Deu...!

--¡Oh! no pot ésser, no pot ésser; vostè no menja. Digui, ¿què li ve de gust? Parli ab franquesa; es á casa seva. Tal volta no'l troba bó'l nostre menjar...

--Sí, sí, excelent, excelentíssim...

--Miri que aquí no'ns fem pas la vida bona; lo que's cull á casa y res més...

--No ho diguin, que millor no menja'l senyor Bisbe...

--Ja ho veig, --continuava la patrona;-- vostè no gosa, es carregat de cumpliments.--

Y en un girant d'ulls, tingué llestos un parell d'ous del día, me'ls endossá ab llescas de pá torrat, ví ranci, borregos, avellanas, llangonissa, confituras y tota mena de postres.

Vaig alsarme inflat com un bot, convensut de que una tarrabastada sería la conseqüencia de la forsosa fartanera. Me crech que las ayguas d'aquell país, que rompen fins las pedras, me feren passar tota la nit en un son, dedicat tot ell á la Margarida.

¡La Margarida! ¡Oh! la tenía al cap nit y día, dalt de l'ermita, recordava las escenas de la rectoría, pensant en sos ulls banyats de llágrimas... Y un dubte extrany me deturava en las reflexions... Deyan los llibres, deyan al Seminari, lo mateix Evangeli; en fí, no sé quí ho deya, no ho havía llegit may, però algun sabi ho diría, que las llágrimas de la dona, disolían, desfeyan, aniquilavan la energía del home més fort, enervavan las forsas, lo talent, perdían la inteligencia més privada, encara que fos de David ò Salomó... ¡Oh! axò es cert; no hi há que dubtarne; lo qu'ensenyan al Seminari no té espina ni os. Lo doctor Noguer parla per lo que diu l'Evangeli; mes allò per forsa s'ha de referir á las que rossegan la cua de seda á la Devesa, á la carretera de Santa Eugenia, exint de missa del Carme, aquellas estarrufadas, carregadas de flochs y virolaynas, de barrets estranys, que amagan tants pardals com cabells; es tant clar com la llum del día, sí, sí; ellas son lo gitament del sant regnat... però ¿la Margarida? Hi protesto; nó, y mil voltas nó; ella es lo lliri de La Garrotxa, una criatura angelical.

També t'han dit en exa casa, qu'era extrany qu'estudiesses per capellá, que no'n fas la cara... Ja'm comensa d'empipar la cansó enfadosa. Que ho digui la Margarida ho comprench; ¿però aquests? ¿què n'han de fer? ¿Quíns senyals ne tenen? ¿A què esbrinar tan abiat lo fat del pervindre? Mossen Anton, qu'es més sabi que tots ells, may m'ho ha dit, y mentres ell no ho digui... Y suposat que ho digués... Però mossen Anton no s'ha adonat de que jo y la Margarida... sí, jo y ella... ¡Oh! nó... ¿què vol dir? cantavam... ell feya de barítono, ¿ella? res... m'allargava un ram de pensaments, jo li donava un brot de rahim, lo senyor oncle se'n reya tot prenent polsada y res més... res més... ell la coneix millor que jo, ell la confessa... fora dubtes, axò serían escrúpols de monja...

## VII

Mossen Anton era grassonet, de regular estatura. Encara que vellet, se mantenía fort y ferm. L'endemá á la tarde, desde la ermita ovirarem á mitx quart de distancia sa silueta típica en trajo de cassador. Kepis de gran visera, la sotana arremangada, calsons de cuyro negre, l'escopeta á las mans, lo perdiguer davant, voltejant verdissas y encaminantse vers la capella.

La Margarida, seguint viaranys y dresseras, arribá mitja hora abans. Tinguí temps de prepararla, explicantli la fadiga que'm produhía aquella manera de viure, l'agitació nerviosa y la flaquesa en que'm trobava.

Durant lo curt parlament, altra volta sos ulls llagrimejant, jo confós, parat, encegat per centèssima vegada; pujavan al meu cervell sensacions incomprehensibles, estava á punt d'exclatar en rius de llágrimas y no podía plorar.

Arribá mossen Anton, y després de visitar la capella, agenollantse una estona, li vaig ponderar la gravetat de ma situació sense explicarme, ni tan sols indicarne la causa principal.

--L'ha de fer venir á casa, --digué la Margarida.-- Si vostè ho demana, no hi tindrán res á dir.

--Tens rahó, --feu mossen Anton;-- axò no va pas be. Vaja, vaja; passarèm per la casa, jo me'n encarrego; veurás com ne surtirèm; avuy tornarás á la Rectoría.

--Vostè te acudits per dissimularho tot...

--Dexam fer, dexam fer; no tingas por que s'enfadin. Jo comensaré de passar endavant, aquí á la baxada hi jau un vol de perdius; no voldría que un altre se'n aprofités; jo las he alsadas; ja vindrèu ab la Margarida; en tot cas nos trobarèm á la casa del Paborde.--

De lo que parlarem ab la Margarida, lo mosso que'ns seguía, un xich massa tafaner, n'escoltava quelcom. L'endemá repetía per tot arreu que jo no sería capellá, que s'hi jugava'l cap.

Lo senyor Rector feu un petit discurs als amos de la pagesía, dihentlos que'm necessitava per ensajar una cansó important, siguent necessaria la meva veu; que tanta distancia mediava d'un punt com de l'altre, per anar á la ermita; per consegüent, se quedava ab l'artista.

A la casa del Paborde no gosavan oposarshi.

La noya gran, barbotejant perque mossen Anton se m'emportava.

--Encara'l casará ab la Margarida --deya-- aquell beneyt del senyor Rector; ¡com no será capellá, ni may n'ha fet cara! Ja ho vaig dir lo primer día.--

## VIII

Ni emmotllat, las cosas per de prompte no'ns podían exir més be. Considerava á mossen Anton com una figura providencial. No sols protegía ma persona, sinó que me facilitava veure la Margarida, enrahonar ab ella; viure, encara que no fos sinó per curtas nits, á la Rectoría.

Caminarem vers lo poble en conversació alegre y animada; era impossible passar una hora trista al costat del Rector cantayre, que possehía un repertori humorístich inacabable pera tota mena de personas, ab la particularitat de que vells y joves, criaturas y grans, fins los carreters y gent de vida ayrada, li portavan gran respecte. Tenía'l dó de penetrar lo cor dels feligresos, los dominava de una mirada, valguentli tenir lo poble com una bassa d'oli.

Contavan los vells de la parroquia que ho presenciaren, que, al passar la visita pastoral lo Bisbe Florencio Lorente, se'n aná tan emprendat de mossen Anton, que'l volía traure del poble y portarlo á palacio; que'l senyor Rector li ensenyá son kepis en forma de mitra extranya, posántsel davant d'ell, y responguentli: --Miri excel·lencia: vostè es lo Bisbe de Girona, jo soch lo Bisbe de La Garrotxa, estich més be que vostè; á la Seu no tindría jurisdicció sobre'ls conills y llebras; --que'l Bisbe vegent sa figura patriarcal en trajo de cassador, no's podía tenir lo riure, abrassantlo y tinguentli consideracions de tota mena, cosa que si hagués fet un altre de menos talla, no sostinguent be'l paper, riscava d'enfonzarse davant lo prelat per tota la vida.

Vorejant la dreta del Fluviá, per una carretera torta plena de rierenchs y sorra, voltada de sálits, matas d'espígol y argelagas, verdissals y herbas que arribavan fins al coll, trobavam pagesos que plegavan de la feyna, se llevavan la barretina saludant á mossen Anton y la companyía.

--Faría posta que mossen Just, nos en contará alguna de fresca al arribar á casa. Avuy ningú l'haurá destorbat y haurá llegit las quatre planas enteras y verdaderas.

--Hi te molta afició.

--¡Oh! si tot ho sab; está en l'intríngulis de la diplomacia. Las conspiracions las enten pe'l cap dels dits. Quan vulgan entrar per la frontera, ja'ns avisará mitja hora abans.

--¿Veus aquexa altura espadada? Aquí hi feyan saltar los gabaigs que queyan á tombayons com si tiressin sachs dins la gorga. Per l'any vuyt, los sometents de La Garrotxa engaliparen una columna francesa, fentla caure en la ratera. Quan fou al estrem del cingle, no trobant sortida per cap cantó, fou abrahonada pe'ls pagesos, que á trompadas y á cops de culata'ls engegaren daltabaix, anant á ressussitar á l'Auvernia. Feyan tals ruyechs que's sentían per tota la rodalía.--

Era ja fosch al arribar al peu de l'escabrosa montanyeta en qual horisó's destaca un fragment del poble, y la silueta de la iglesia ab son campanar, com formidable centinella vetllant lo cementiri adossat al temple. En una font ombrívola y regalada que naix entre penyas basálticas, trobarem algunas donas provehint d'aygua; s'ohí'l toch de l'oració del vespre, mossen Anton se llevá'l kepis agenollantse sobre una pedra y resá l'Angelus.