Part 1

L’estudiant de la Garrotxa

Josep Berga i Boix

1895

`Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.`

## I

Eram set ò vuyt que, si fa ò no fa, tanta vocació tenía l'un com l'altre; tiravam per capellans, perque'ns deyan que menjaríam pa blanch, y com nostras familias lo menjessen prou negre, de fajol sol, á voltas barrejat ab favas y blatdemoro, res d'extrany que aguantessem la vida d'estudiant pobre, que sempre hi há un pitjor, y per ma part lo pitjor era, qu'en la casa de mos pares la ballava molt més magre. Lo cert es que cap de nosaltres tenía un quarto ni un clau per penjar la roba.

Los pobres no fan com los richs, que tots son parents y tenen extesa la sanch per tot lo món. Axò sí, aviat se troban. La pobresa engendra simpatía, la gent de pochs quartos aviat se conexen.

Nos reunirem sis, que ni triats, tots del costat d'Olot, acostumats á beure aygua fresca y regalada, y á anar prims de ventre. Nostras conversas versavan generalment sobre lo mateix tema, inventar medis per apagar la gana, tirar plans econòmichs, é ideas d'empresas lucrativas. En vuyt mesos de curs escolar, recorreguerem vuyt patronas, desde'l carrer de Pedret fins al Portal del Carme, es á dir, tot Girona, ab lo pretext de fer economías, perque aquesta aprofitava millor las engrunas, perque aquella era més fiada y més neta, perque l'altra era massa lluny del Seminari y gastavam una pesseta mensual d'espardenyas negras.

S'acabava'l mes, ficavam la roba dins un mocador, los llibres á sota'l bras, y á probar altra mestressa. Ni un de la colla possehía un miserable bagul; lo día que per tres rals ne vaig comprar un á l'Areny, era jo envejat per mos companys y considerat com un propietari.

Nos guanyavam la vida exercint diversas industrias, y un día, per unanimitat, determinarem allotjarnos en lo Mercadal, carrer de Ginesta; anarem á veure una patrona revellida y geperuda, santa dona, tant que li deyan "la santa", y la casa era coneguda en tot lo barri per ca'l Santu. ¡Pobra velleta! Son pare era un hèroe del siti de Girona, que passá grans martiris. Recordo còm sa filla, commoguda, 'ns contava las facecias de la tremenda lluyta. A n'ell li portavan lo menjar á la muralla del Hospici, y de tant sentir la campana de la catedral, ni cas ne feyan. Un día, al exir de casa, ohí tocar á bomba; torná á pujar la escala y exclatá un terratrèmol devant la porta; la bomba, fent saltar las parets d'un hort, s'havía ficat dins la portalada, hont jugavan duas germanetas sevas y la metxa fumava desesperadament. De sobte torna á baxar, te m'agarra las nenas, emportántselas, rossegantlas carrer amunt, y als pochs passos, reventa'l formidable progectil, arrunant tota la casa, fent gran clot á la entrada, hont se colgavan dos parells de bous, y salvantse ellas per miracle.

Cada estudiant pagava cinch pessetas mensuals á la patrona, obligada á donarnos llit y á coure'l menjar que venía á costarnos diariament uns dos rals per barba.

Un dels meus colegas afeytava en la barbería La Brillante, cantonada del carrer de la Cort Real; altre á Santa Eugenia; altre copiava no sé quíns manuscrits per un beneficiat de la Catedral; jo, que tenía aficions estèticas, freqüentava la botiga d'un daurador de Las Ballesterías, qui gratis et amore y per las grans simpatías ab la gent d'iglesia, 'm permetía enterarme dels secrets de l'art, iniciantme poch á poquet en son complicat intríngulis.

Lo daurador me proporcioná íntimas relacions ab lo senyor Perfet, mestre de dibuix, amo de la botiga que tothom conexía á Girona, hont pe'ls volts de Nadal no s'hi entenían de feyna, comprant figuras de pessebre, las més bonicas y lluhentas de tota la ciutat, donantli gran anomenada.

Jo era qui li feya las figuras, y per guanyar dos rals de jornal devía modelarne quinze ò setze cada día, perque, contant primeras materias, vernís en los ulls y altras futesas, no donantmen al engròs sinó dos quartos de cada una, ja's pot calcular la ganancia.

En lo carrer dels Plats, á ca'n Dillet, á voltas n'hi tenía tres ò quatre centas pera coure. De totas passadas, á forsa de llevarme dematí y plegar tart, conseguía jo un capitalet que, unas setmanas ab altras, poch se'n faltava pera subvenir á mas reduhidas necessitats.

Jo'ls hi deya á mos companys, que llurs ocupacions eran prosaycas, que no comprenía còm hi há homens que's dexin afeytar, ni qui's presti á desempenyar exa feyna. La meva industria era superior y més noble, honrant la persona y essent més lucrativa; se convenceren prompte de mas afirmacions al veure que la Santa'm feu pintar la capelleta de guix del menjador, adornada ab quatre columnas y frontis triangular, feyna que, pagats gastos, me valgué la respectable suma de dos duros. Dos mesos pagats per avens. Primer encárrech formal qu'he tingut en ma vida.

La capella fou visitada per innumerables estudiants y donas del carrer, que's desferen en elogis, ponderant mas habilitats y felicitant á la Santa per tenir á casa gent tan instruhida. La fama, correguent més depressa que'l vent, en pochs mesos s'escampá per gran part de Girona, de manera que pe'l mars següent, los catedrátichs del Seminari, noticiosos del meu valor en materias d'art, m'inclogueren en la comissió organisadora de las festas de Sant Tomás.

L'iglesia de Sant Martí fou transformada com per art d'encantament y'ls diaris de Girona parlaren dels ornaments del temple, del bon acert, del gust extremat de la comissió organisadora. A mi'm posaren sobre los núvols.

## II

Res com la fama, sobre tot ben adquirida, com ho era la meva, á copia de suar y menjar magre. Alguns senyors rectors del Bisbat tingueren noticia de que jo pintava millor qu'en Pibernat y en Murtra, y durant l'istiu pròxim, vaig desempenyar alguns encárrechs en diferents temples, valguentme millorar de posició fins al extrem de que, al tornar á Girona pe'l setembre, vaig substituhir contentíssim la capa negra, curta, desvirondada, que'm servía per anar á l'aula, ab una esclavina de panyo blau turquí, nova y flamant, que per quatre duros me cedí la familia d'un estudiant mort tísich, llensant al carrer al mateix temps lo barret tronat, comprat al Areny per un ral, cambiantlo ab un de pesseta, planxat y lluhent, que feya la competencia al del petimetre més estirat que's passegés per las voltas de la plassa del Ví.

Vaig debutar en un poble pintoresch de La Garrotxa, qual iglesia situada al extrem d'enlayrada cinglera de noranta metres d'alsaria, té per fonaments apilonada multitut de prismas basáltichs de colossal figura, banyats d'un costat pe'l Fluviá, que baxa en tal indret casi sempre turbolent y esvalotat, d'altre pe'l Turonell, més modest, però fressós y rapetani, juntantse abdós y confonentse al peu del cingle pera córrer cap á mar ab més rumbo y fatxenda.

Vivía en dit poble un senyor rector vellet, Mossen Anton, gran cantayre, aficionat á la cassa, á qui cayguí en gracia per las mevas cansons de la rodalía, y per l'habilitat que possehía y de que'n donava ostensiva mostra, pintant las parets de la capella de Sant Isidro, adornantlas ab plafons verts figurats, ratllas blancas y negras, combinadas ab notable valentía.

Tals pinturas entusiasmavan á Mossen Anton y molt més encara als admirats obrers de la parroquia y pabordes de Sant Isidro, que's feyan creus al guaytar, ab un palm de boca, los jaspis de las columnas, las imitacions de marbre, l'encarnat del Patró dels pagesos, que semblava nou, los botons de la casaca, d'or brunyit, las cibellas de plata, y tots los detalls, un per un, sense faltar ni'ls forats de la corretja cenyida á la cintura.

Pasmats los principals del poble de las mevas mans, tingueren un ajust presidit pe'l senyor Rector, y determinaren fer pintar la capella fonda, iglesieta en miniatura dedicada á la Verge del Roser, pagada pe'l cèlebre bisbe de Girona, don Tomás de Lorenzana. Fet lo contracte á presencia de Mossen Anton, se comensaren á alsar bastidas, y tinguí treball per una mesada llarga, arreplegant alguns quartos que'm feyan falta, y la fama consegüent, que aumentá ab rapidesa extraordinaria.

Majordona del simpátich sacerdot era una seva neboda de setze anys, angelicalment bonica. La Margarida era primeta, garbosa, rossa, de cara correcta, d'ulls blaus y mirada dolsa y expressiva. Vestía faldillas y gipó al estil de las noyas ricas de La Garrotxa, però ab tal ayre, tal armonía moral, si's pot dir, que'ls colors tirant á blau fosch, ab ratllas y flors de mitjas tintas blanquinosas y moradencas, prenían un carácter, y's confonían y armonisavan ab una nota general, trobada per instint, que responía admirablement á son interior, á sa ánima delicada, pura y mística.

Era modesta, treballadora, endressada, y forsa instruhida. Als pochs días d'estarme á la Rectoría, vaig observar que la Margarida's complavía parlant de mi, alabantme per tot arreu, y que d'amagatotis fixava, de tant en tant, en mi alguna mirada que'm feya commoure, causantme certa emoció que de moment no endevinava.

Al portar lo menjar á taula, al traure los plats, plegant las estovallas, á voltas sos brassos casi'm fregavan lleugerament, fentme sentir una fragancia de flor desconeguda.

En la exida descuberta, que's troba sobre'l gran precipici, dominant las cascatas y gorgas del Turonell, fumant y passejantnos ab Mossen Anton y'l Vicari Mossen Just, d'improvís exía de la sala, regava las flors dels testos, m'explicava y donava detalls de cada una y terminava fent un ram, que m'ofería, regalántmel davant lo senyor Oncle y'l Vicari.

--Té; aquest es de margaridas dobles; ¿t'agrada? ara te'n faré un de pensaments. ¿Veus aquesta sarment? la regalaren al senyor Oncle; pervé de la vinya hont se feu lo ví, que's consumí la nit de la Cena.--

Los rahims eran petitets, grochs, excelents; feyan ensalivar...

--Te'n trencava un; ménjat aquest brot...--

Jo'n trencava un altre.

--Donchs, té tu; ménjat lo més gros; si no'l menjas, jo tampoch...

--Van per las tres, Mossen Just; anem á resar, --feya'l senyor Rector...

--Jo me'n vaig á la iglesia, que l'aprenent m'espera.

--Adeu; fins al vespre. ¡Ah! nó; sí; ja vindrás á vèurens.

--Espérat un moment; baxarèm al hort; has de tastar un préssech.--

Y mentre'ls capellans resavan, _Os habent et non loquentur; oculos habent et non videbunt_, etc., etc., abdós baxavam á la fexa enrotllada d'arbres fruyters, cuydada pe'ls reverents ab singular predilecció, y després de passejarnos, ensenyarme lo més notable y donarme explicacions sobre las diversas fruytas, nos assentavam á la paret de la vora del cingle, fonamentada sobre l'immens precipici basáltich, y desd'allí, jo li ponderava la feréstega escabrositat de aquell terreno, la fondaria esgarrifosa de aquell abisme, las runas d'un castell que se ovirava, com gegant amagat dins la boscuria, l'accidentació pintoresca del Turonell, que á nostres peus serpentejava, alegre y joguiner, saltant marges, transformat en cascatas, vorejant rocas, dexant illots plens de sorra, fent tal fressa, que á voltas transportada pe'l vent molestava, á voltas pe'l vent contrari s'allunyava en ondulacions graduals fins á perdres, y freqüentment per un cambi d'ayre repentí, feya la remor de una ruxada travessant un camp de blat de moro.

Ella, sovint dreta, lo devantal trossat, la falda plena de flors, sostinguentla ab una má, l'altra apoyada á la cintura, lo mocador del cap caygut enrera, ostentava una figura plena de gracia, de sentiment y dolsura, un cos tornejat, unas mans finas, blancas com la neu, una testa maravellosa, model d'una Verge de Murillo.

¿Era visió ò realitat? No sabía explicarmho. Ponderantli'l paysatge, l'accidentació d'aquellas cingleras, los milions de detalls inimitables, comensava jo á fixar la vista en son cap nu, en son front ignoscent, mitx amagat per hermós desordre de cabells, en sos llabis d'imatge cristiana, y en sos ulls, admirant embadalit aquell ser misteriós d'atractiu imponderable.

--¡Oh! tocan las tres; m'esperan; adeu, Margarida.--

## III

L'iglesia estava separada uns cent metres de la Rectoría. Mentres jo y'l mestre-de-casas nos enfilavam per las escalas, agarrantnos á las cordas, cantant cansons de la terra, taralejant ayres del mes de María, grupos de curiosos, donas batxilleras, guaytavan per las escletxas dels taulons. Mossen Just, arremangada la sotana, pujava fins á la corniseta de la cúpula y m'ajudava á tenir lo motllo per acabar una estrella complicada. Mossen Anton deya que no li agradava caminar sobre puntals.

Desde aquella altura guaytava á la Margarida, agenollada davant la Verge del altar major, pregant á Deu probablement pera que no cayguessem de la bastida. Després s'alsava mirant enlayre vers la cúpula, las mans entrecreuadas á la cintura, admirable estátua d'ángel adorador. Veyentla pregar, tenía jo confiansa de que no cauríam, perque estava segur de que la Verge la ohía. Aquella visió'm perturbava, fentme confondre las tintas y trontollar las líneas generals dels obgectes.

Campirem gran part de la volta, surtintne esllanegats, suats, abatuts. Procurarem exir prompte de la iglesia y encaminarnos á la Rectoría.

La neboda de Mossen Anton comensava á preocuparme d'una manera extranya. Me'n aní á seure als pedrissos de la galería á ferla petar ab los capellans qu'esperavan lo correu. Jo guaytava qu'exís la Margarida, per mi més important que tots los correus del món, que m'omplía d'un goig inexplicable.

Los diaris arribavan cap al vespre ab los cotxes d'Olot. Generalment s'havía d'encendre la llumanera. Llavors passavam á la exida cuberta tancada ab vidres, y tots llegíam y arreglavam l'Espanya sobre una taula antiga de pilans tornejats. En un ángul, dejús d'una gran gabia, ab crías de canaris, solía asseures Mossen Just, sempre enfadat quan llegía periòdichs, lo barretinot tirat endavant, los ulls espurnejantli.

Mossen Anton no s'hi fixava gayre; estava suscrit á _La Esperanza_, més per compromís que per convicció; però comparexían los pagesos á preguntar per las novas que corrían, y's feya necessari respondre quelcom.

Se parlava alashoras d'en Prim, d'en Odonnell, d'en Narvaez, del general Zapatero, del Padre Cobos. Don Pedro de La Hoz escrivía las cèlebres cartas de _Serafín sin blanca, Tío no te fíes_, y _Demócrata veterano_, que recordan encara ab fruició tots los Rectors vells.

Jo prenía'ls diaris per imitació, y á voltas m'entretenía dibuxanthi ninots en los marges. Qui ho agafava pe'l fort era Mossen Just, armant cada sagramental que s'enfonzava'l sostre, pegant cada cop de puny á la taula, qu'hi cruxía sa má dreta.

--Son una colla de descamisats, insensats, dexats de la má de Deu. ¡Oh! mirin avuy quínas tabanadas los hi clava; los reventa á cossas, á cops de sabata! ¡Quína descripció! aquest home es lo més sabi d'Espanya; don Pedro de La Hoz deu ficarse disfressat per clubs y tabernas, á las covas del progrés, hont se juntan los xirinolas que deshonran lo més sant y sagrat. Axò no's descriu millor. Aquexa gent se veuen, se tocan, se sent lo fetor de peste qu'exhalan y las intencions que portan!

--Ah, sí, sí; no pot anar, no pot anar, --feya'l senyor Rector, passejantse ab la capsa á la má, prenguent polsada;-- val més no parlarne, fan fástich, ¡eh! ¡son progressistas! ¿Sap què pensava, Mossen Just?

--Digui, Mossen Anton.

--Qu'hauríam de cantar una mica, ara que hi há tot lo coro reunit. Vaja, que l'artista'ns acabará d'ensenyar aquella tan bonica; ¿comensem pe'ls goigs de la Puríssima?--

Y Mossen Anton, com un mestre de capella, entusiasmat entonava:

_Para dar luz inmortal siendo vos alba del día_, etc., etc..

--¿Per què no cantas, Margarida? --feya'l senyor oncle.

--Ja ho sab, que no tinch veu; la del estudiant val per quatre...--

Jo y Mossen Anton feyam lo duo; lo vicari, ab veu de baix, més fonda qu'un pou, donava carácter á las notas agudas. ¡Quín terceto!

A voltas entonavam lo credo parisiense, el _tota pulchra_, exint per postres Mossen Anton á cantarne alguna d'humorística que ab las tonadas de xanxa, de certas cansons de la terra, l'accionat y expressió que sols ell sabía donarhi, podían desconjuntarse fins los còmichs de la lleuga. Per exemple, aquesta:

Lo mestre Joan Salsas talla unas calsas per un gegant; sent lo corte d'indianas, ab setze canas no'n té bastant; ell talla, retalla, y'n fa retallons, etc., etc..

Un sabaté treballa sota muralla, mestre bunyol; fa la feyna molt dropa, per ser d'estopa tot lo nyinyol, badana molt vana y cordová; ell remena la pega y la mastega com si fos pa, etc., etc..

Las cansonetas d'una veu sola, de Mossen Anton, nos feyan partir de riure, y si no venía cap parroquiá á destorbar la funció, durava aquesta mitj'hora ò tres quarts, dihent després lo rosari y anántnosen á sopar.

Per aquell temps havía dictat una cansó que tingué gran ressonancia, lo general poeta y artista cèlebre, Ros de Olano:

_A dónde vas, golondrina dichosa_...

A Girona la cantavan totas las familias de moda, ab acompanyament de piano. Tres ò quatre l'aprenguerem sentintla cantar á una senyoreta de casa rica, davant la Rambla del Seminari; jo la portava nova y fresca á La Garrotxa, sense degeneració de cap mena. A la Rectoría, cantada per Mossen Anton, que tenía bon ohido y excelenta veu de barítono, hauría fet caure la baba á n'en Silvestroni.

¡Còm volavan las horas! Ben tractat, ben volgut, aplaudit de tot lo poble y embadalit per la Margarida!

Mes certa idea trastornava'l meu cervell, com nuvolada simptomática en l'horisó de la vida y de la carrera que seguía. Aquesta idea, cada volta més persistent, més terca, acabá per desvetllarme, per tenirme contínuament en estat febrós, neguitós, llanguit, qu'aniquilava ma energía, fentme perdre visiblement la forsa moral.

De nits, somniant, veya á la Margarida agenollada davant l'altar major; á la galería, fentme rams de pensaments; al hort, assentada vora del cingle al costat meu.

Si jo la observava, baxava la vista; si ella fixava en mi sos ulls admirables, jo'ls baxava; si eram á taula, 'm guaytava desde la cuyna; si portava plats ò altres obgectes, dissimuladament s'acostava, 's decantava, fregantme casi las orellas. Me despertava, tardant llarga estona á tornarme á dormir, y cap idea clara, concreta, sobre tal situació excepcional, venía á donar un raig de llum al meu cervell trastocat per la visió encantadora.

Jo no havía posat may esment en cap dona, jove ni vella, gran ni petita, sinó pera burlarme ab mos companys de las senyoras estufadas que's passejavan per Girona. Al Seminari, quan lo doctor Noguer aludía á las fillas d'Eva, llegint meditacions en la iglesia, jo'l sentía com si parlés lo mateix fra Anselm Turmeda:

Fembra es cap de pecat, arma del diable malvat y gitament del sant regnat, axò diu Orígenes profeta...

Ab prou feyna tenía idea del sexo femení. Tot lo més sabía qu'era un diable, la perdició eterna.

Però lo que deya'l doctor Noguer no's deuría referir á la Margarida, ¡cá! era diferenta de las altras, no podía ser cap de pecat; pura com un lliri, virtuosa, freqüentava'ls sagraments, feya caritat als pobres; totas las horas que no tenía feyna, las ocupava santament; sa cara demostrava la puresa de son esperit; lo seu exterior correcte, artístich, accentuat de singular bellesa, respirava modestia. Deu hauría creada aquella ánima en armonía ab son cos, reflectiment de bellesa primitiva, especie de fragment desprès del paradís terrenal.

Tornava á adormirme y'ls somnis persistían ab terquedat implacable; tornava á despertarme y sentía la vulgar realitat de las cosas, la prosa eterna de qu'está plena la naturalesa, tota la vida, tot lo que'ns rodeja. Mes ella no es prosa, ni cap de pecat, ni arma del diable; prop seu te sents confortat, com per un perfum celestial, per un encens puríssim que vivifica.

## IV

Durant los darrers días, quan s'acabava de pintar la capella fonda, havía descubert en plafons ovalats que decoran los grans arrimaders de la matexa, enquadrats en marchs barrochs bruts de pols, entrenyinats, entre altres retratos lo del Bisbe Lorenzana. Després de netejar ditas pinturas y de compararlas ab las faxas y ramatges verts per mi estampats en las parets de la iglesia, vaig sentir abrumadora tristesa, un defalliment, un buyt interior. Llavors me donava compte dels disbarats que feya. Se'm figurava veure l'artista que, cinquanta anys enrera, havía decorat la capella, exir del sepulcre y tráurem del temple á cops d'escombra. Davant los retratos tremolava; al contemplar las caras plenas de vida, al admirar los plechs, lo dibuix correcte, l'expressió de las fesomías, lo cor me faltava, sentía ma impotencia, m'avergonyía. Al mateix temps, netejant una tela de la sagristía, rebí una impressió tremenda, que no se m'ha esborrat encara de la memoria. Un quadro ab gran march esculturat, representava á la Verge del Roser, assentada sobre núvols, lo nin dret sobre'ls genolls de la Mare, coronantla de rosas, que multitut d'ángels li portavan á paneradas y en grans fexos; la Verge, 'l cap alsat, los ulls baxos, extasiada davant lo Fillet, com endormiscada, 's complavía ab l'entreteniment. Una opressió terrible me aplastava. La cara de la Verge era'l verdader retrato de la Margarida quan pregava davant l'altar major. Buscant la firma, la vaig trobar darrera la tela, Francisco Tramulles, la matexa dels quadros de la capella. ¡Oh! quín encegament, quína vergonya! Alarb, iconoclasta; ni sabs dibuxar una cara, ni una figura; ab prou feyna barrejas los colors ab cola, pintas ab motllos de paper, cenefas brutals qu'entusiasman als tontos; ni't veus capás de copiar aquests quadros. Aquí passas per sabi entre la gent ignorant; mes lo primer día't trobarás en grans compromisos; no tothom pren las cosas per broma; passarán lo senyor Bisbe, y'ls capellans que'l rodejan li farán veure tos defectes, si ell no'ls ha observat ja al primer cop d'ull.

Vaig fer la resolució enèrgica, irrevocable, d'apendre de dibuix al moment de tornar á Girona. Las llissons del endaurador de Las Ballesterías eran insuficients; los secrets d'endaurar son bons pera ximples, ni't traurán del pas ni't portarán á vora; en aquests quadros hi há quelcom que toca'l fons de l'ánima, que no's fa ab receptas de mangre y ocre.

En la cupuleta de la volta hi convindrían figuras, una gloria, caps d'ángel; en los plafons triangulars que la sostenen, los quatre Evangelistas; en l'ábside, cortinatges, serafins, rams de flors. ¡Oh!'l cap de la Margarida traduhit, transportat á la paret en mil posicions diversas, cantant, ab los ulls baxos, implorant, dirigintse al cel, rihent, admirada en èxtasis...

Durant la nit m'adormí febrós, nerviós, divagant l'imaginació per mars encontrats, somniant los retratos, la cúpula, la Margarida. Tan aviat la contemplava agenollada suspirant davant la Verge, com al curt rato transformada sobre núvols blanchs y daurats en horisons immensos, extesas las alas, alsats los brassos de carns carminosas, nusos los peus, cenyida la túnica blanquinosa, posarse en espays blaus de fondos estrellats, allunyarse, aproparse, pendre posicions inimitables, jo febrosench, la paleta á las mans, estampant en la volta la silueta puríssima d'aquell ser angelical, transfigurat en mitx d'aureolas brillants de claror enlluhernadora.

De prompte, impotent, com si fos impossible anar més endevant, com si una barra de ferro posés obstacles entre jo y ella, sentía fredor, especie de fluit magnètich, perdía l'esma, lo cor me donava sotragadas, feya un sust, y'm despertava.

Aquells instants de ditxa passavan com lo vent; tornava la realitat implacable; no quedava més que'l recort de la visió, un volcá dintre'l pit, un desequilibri en l'imaginació y febra ardenta qu'm brusía.